Guerra nuclear

La guerra nuclear és un tipus de guerra que es duu a terme mitjançant l'ús d'armes nuclears, una classe d'arma de destrucció massiva. Pot tractar-se d'una "guerra nuclear limitada" o una "guerra nuclear total". Aquest tipus de conflagració té les seves pròpies teories, estratègies, tàctiques i conceptes, diferents de les de la guerra convencional, que han anat variant al llarg de les dècades. Pot lliurar-se en terra, mar, aire, l'espai i fins i tot en el subsòl, a distintes escales, amb mitjans molt diferents.

S'ha postulat que, en una guerra nuclear total, la radiació i el canvi climàtic producte de la mateixa deixarien l'atmosfera de la Terra molt afectada i possiblement l'espècie humana i la resta d'éssers vius del món sofririen els efectes d'un hivern nuclear. Els supervivents haurien de realitzar la reconstrucció de les infraestructures del planeta en unes condicions molt difícils. La flora i la fauna es veurien afectades per centenars de mutacions.

Fins al moment, l'única batalla nuclear de la història ha estat el bombardeig estratègic de les ciutats japoneses d'Hiroshima i Nagasaki per part dels Estats Units, que van conduir a finalitzar la Segona Guerra Mundial. Aquestes dues bombes van causar entorn de 200.000 morts i un nombre encara major de ferits i afectats, la majoria civils. Malgrat això, l'escàs nombre i reduïda potència d'aquestes armes primitives no permeten col·legir els resultats d'una guerra nuclear a gran escala amb armament contemporani.

Alguns autors apunten que una guerra nuclear a gran escala equivaldria a un esdeveniment lligat a l'extinció. Sense arribar a aquest extrem, existeixen pocs dubtes sobre la seva capacitat per a aniquilar pobles, nacions i models de civilització sencers, amb centenars i fins i tot milers de milions de baixes.

La possibilitat d'una destrucció completa de la civilització humana a conseqüència de la guerra nuclear va inspirar també el moviment pacifista contemporani, a partir dels treballs del Comitè d'Emergència dels Científics Atòmics, compost per nombroses personalitats que havien participat en el desenvolupament de les primeres armes d'aquest tipus i eren plenament conscients de les seves possibilitats aniquil·ladores. Entre aquests, es comptaven Albert Einstein, Harold C. Urey, Linus Pauling i Leó Szilárd.

A causa del seu enorme poder devastador, les armes nuclears han estat freqüentment objecte de nombrosos tractats i negociacions internacionals, i estan subjectes a règims de vigilància, protecció i inspecció especials.

La guerra nuclear és un recurs utilitzat comunament en la literatura de ciència-ficció que es va posar de moda durant la Guerra Freda a causa de la tensió entre les dues superpotències, ambdues posseïdores d'armes nuclears, el que va derivar en multitud de relats en els quals les armes nuclears i els seus efectes eren les protagonistes. L'aparent inevitabilitat d'aquest conflicte en cas d'un enfrontament entre grans potències ha conduït a moltes persones a considerar que "guerra nuclear" i "Tercera Guerra Mundial" són sinònims en la pràctica.

La guerra nuclear ha inspirat també a nombrosos autors i artistes com a símbol del mal, l'abús de la raó d'estat, la violència, la mort o la destrucció absoluta.

MK6 TITAN II
Antic ICBM del tipus Tità II, en servei amb les Forces Aèries dels Estats Units entre 1962 i 1986.

Història

Nagasakibomb
Explosió nuclear a Nagasaki (9 d'agost de 1945). Foto presa des d'un dels B-29 que van efectuar l'atac.

El segle XX va portar amb si la Teoria de la Relativitat, la mecànica quàntica i el descobriment de la física atòmica, que van permetre postular vies per a obtenir energia del nucli de l'àtom.

El dia 12 de setembre de 1933, sis anys abans del descobriment de la fissió nuclear i només set mesos després del descobriment del neutró, el físic hongarès Leó Szilárd va descobrir que era possible alliberar grans quantitats d'energia mitjançant reaccions neutròniques en cadena.[1] El 4 de juliol de 1934, Szilard va sol·licitar la palesa d'una "bomba atòmica" on no només descrivia aquesta reacció en cadena neutrònica, sinó també el concepte essencial de massa crítica. La palesa li va ser concedida, la qual cosa converteix a Leo Szilard en l'inventor de la bomba atòmica.[2]

Al novembre de 1938, la física alemanya Lise Meitner va assolir identificar traces de bari en una mostra d'urani. La presència d'aquest element només es va poder explicar assumint que s'havia produït una fissió nuclear. El descobriment se li va adjudicar a Otto Hahn.[3] El gener de 1939, Niels Bohr "redescobriria" la fissió en els Estats Units. El físic teòric Julius Robert H. Oppenheimer, tres dies després de llegir la conferència de Bohr, es va adonar que la fissió de l'àtom produiria un excés de neutrons utilitzable per a construir la bomba concebuda per Szilard.

El projecte Manhattan: Hiroshima i Nagasaki

Als inicis de la Segona Guerra Mundial, per tant, molts científics i governs eren conscients de la possibilitat de crear una arma nuclear. No obstant això, només Alemanya i els Estats Units estaven en condicions d'embarcar-se en el projecte amb serietat. Des del principi, el programa alemany va estar plagat de dificultats, limitacions i errors, probablement per l'absència d'una percepció teòrica clara sobre les seves possibilitats.[4] Els Estats Units, en canvi, comptava amb els recursos industrials i els millors cervells del seu temps: Albert Einstein, Leó Szilárd, Robert Oppenheimer, Enrico Fermi, Arthur Compton i molts més. Això els va permetre iniciar en secret el monumental Projecte Manhattan, amb l'objecte de construir bombes atòmiques que els atorguessin un avantatge decisiu en la Segona Guerra Mundial. [5]

El Projecte Manhattan els va permetre construir almenys tres nuclis experimentals d'urani i plutoni, pesants i primitius. El primer, denominat simplement "The Gadget" ("el dispositiu"), va ser detonat en el Desert Jornada de la Mort de Nou Mèxic (Estats Units continentals), a les 05:29:45 del 16 de juliol de 1945 (hora local). Es tractava d'una arma de fissió de plutoni de 19 kt de potència. Va ser la primera detonació nuclear produïda per l'espècie humana.

Poc després, els dies 6 i 9 d'agost de 1945, les Forces Aèries dels Estats Units va llançar des de bombarders B-29 sengles bombes atòmiques sobre les ciutats japoneses d'Hiroshima i Nagasaki. La primera era una bomba d'urani d'uns 15 kt, anomenada "Little Boy", i la segona funcionava per implosió de plutoni sota el nom "Fat Man", amb uns 25 kt de potència. Això equival a la vintena part de la potència de les armes nuclears actuals, i una mil·lèsima de les més potents desenvolupades durant la Guerra Freda. Ambdues ciutats van resultar aniquilades instantàniament, amb un saldo aproximat d'entre 150.000 i 220.000 morts,[6] la gran majoria civils. Un nombre indeterminat de persones van morir amb posterioritat a causa de les seves ferides i a l'efecte de la radiació. S'ha produït un elevat nombre de mutacions en bebès, durant diverses generacions. Aquests fets, que constitueixen el primer i fins ara únic ús d'armes nuclears en un conflicte real, van precipitar la capitulació del Japó i la fi de la Segona Guerra Mundial.

Preparatius per a la Guerra Termonuclear Total

L'evident poder que atorgaven aquestes armes va iniciar una enorme cursa armamentítstica entre les potències que ja s'endevinaven enfrontades en la Guerra Freda, tant pel que fa a les armes atòmiques en si mateixes com als vectors de llançament que permeten dur-les fins als seus blancs i els mitjans tècnics i humans extensius necessaris per a operar-les eficaçment. La Unió Soviètica, que venia seguint molt estretament el Projecte Manhattan des d'almenys el 1943 i havia desenvolupat ja les seves pròpies investigacions en l'Institut Kurtxatov, va assolir detonar una rèplica de la bomba de Nagasaki ("Joe 1") en el polígon de Semipalàtinsk, el matí del 29 d'agost de 1949. No obstant això, l'URSS desenvolupava paral·lelament una arma de disseny totalment propi ("Joe 2") que va detonar el 24 de setembre de 1951, alliberant 38 Kt. La Guerra Freda Nuclear havia començat. Els van seguir el Regne Unit el 3 d'octubre de 1952 ("Operació Hurricane"), França el 13 de febrer de 1960 ("Gerboise Bleue") i Xina, el 16 d'octubre de 1964 ("Dispositiu 596").

Simultàniament a aquests esdeveniments, s'havia tornat evident que existia una manera de desenvolupar mecanismes per fer armes de magnitud més potent: la fusió nuclear, que imita les reaccions energètiques de les estrelles. Mitjançant una segona fase composta d'isòtops de l'hidrogen i el liti, Estats Units va aconseguir fer esclatar la primera arma termonuclear o bomba d'hidrogen l'1 de novembre de 1952 ("Operació Ivy", Illes Marshall). Els va seguir la Unió Soviètica menys d'un any després, primer amb una bomba de fusió parcial ("Joe 4", 12 d'agost de 1953) i després amb una de fusió completa. A diferència de les armes nord-americanes, aquestes primeres armes russes de fusió eren utilitzables militarment, no mers dispositius experimentals. Els Estats Units no tindria una arma de fusió militaritzable fins al 1954.

Paral·lelament, es lliurava una altra batalla entre les superpotències: la carrera espacial. A més de les seves aplicacions civils i científiques, a ningú se li va escapar que la disponibilitat de grans coets espacials permetria també desenvolupar míssils pesants d'abast intercontinental, molt superiors als bombarders aeris utilitzats fins llavors i impossibles de derrocar. Generalment inspirats en la V-2 alemanya de la Segona Guerra Mundial, aquests míssils atorgarien el poder de llançar gran nombre d'armes nuclears contra blancs remots, situats en altres continents. La possibilitat de llançar bombes atòmiques amb coets havia estat evident des del principi, però no es disposava de vectors grans i fiables per fer-ho amb eficàcia.

Russia-Moscow-VDNH-Rocket R-7-1
R-7 8K72 Vostok exhibit en el Centre Panrus d'Exposicions, variant civil del primer míssil balístic intercontinental.

El primer míssil balístic intercontinental veritable va ser el R-7 Semiorka soviètic (anomenat a Occident SS-6 Sapwood), una variant del mateix propulsor utilitzat per a llançar l'Spútnik, la primera nau espacial en òrbita. Podia llançar una bomba de 3 Mt a 8.800 km de distància, el que li permetia arribar als Estats Units continentals, Europa i la major part de l'Hemisferi nord. Aquesta variant militar es va provar per primera vegada el 15 de desembre de 1959. Aviat els van seguir els Titans nord-americans de 9 Mt.

Per primera vegada en la història humana, era possible dur la devastació més absoluta al cor de l'enemic. La consciència d'aquest fet va significar profundes transformacions en la mentalitat política i social, en general pessimistes i ominoses, i va donar lloc a nombroses novetats culturals i en la civilització. Militarment, les armes nuclears van adquirir un caràcter igualador que impedia a qualsevol potència iniciar una guerra contra l'altra, sobretot des que el seu nombre i prestacions van garantir la destrucció mútua assegurada. Va caldre crear nous conceptes, teories, tàctiques i estratègies per a aquesta arma radicalment diferent, així com formar a generacions de tècnics i soldats, i desplegar nombrosos equips avançats (des de radars i satèl·lits fins a sistemes nous de comandament, control, comunicacions i intel·ligència) per a poder-les usar eficientment. Això va estimular el desenvolupament de nombroses invencions, entre les quals cal incloure Internet (que es deriva d'ARPANET, una xarxa que comptava entre les seves capacitats la de ser especialment resistent a un atac nuclear limitat, encara que no fos la seva característica essencial). L'aparent imminència d'una guerra nuclear va donar ales per a la creació del moviment pacifista contemporani, iniciat pels mateixos científics atòmics, més conscients que els altres dels seus riscos.

Durant tota la Guerra Freda ambdues potències i altres menors es van amenaçar amb desenes de milers d'armes nuclears llestes per a disparar, segons un concepte denominat "overkill" que garantia la destrucció total de l'enemic desenes de vegades. Va haver-hi diverses ocasions en què van estar a minuts de ser llançades, a causa d'errors o situacions conflictives, la més coneguda de les quals és la Crisi dels míssils de Cuba. No obstant això, no va ser l'única, ni la més greu. Generalment es considera que el més perillós de tots els incidents va succeir en l'entorn de les maniobres de l'OTAN "Able Archer 83", dissenyades en un context d'operacions psicològiques contra la Unió Soviètica, que van ser percebudes pels dirigents d'aquest país com una amenaça directa real. Això va dur a les forces nuclears soviètiques a l'estat de màxima alerta durant setmanes, mentre en Occident es tenia una falsa impressió de tranquil·litat, pel que fins i tot un incident menor podria haver disparat la resposta nuclear.[7][8][9][10][11][12][13][14][15] Poc abans havia succeït l'Incident de l'equinocci de tardor, on les forces nuclears soviètiques van poder estar a escassos minuts del llançament, el que va contribuir a tibar la situació encara més.[16][17]

Situació actual

Aquest grau de perill i tensió va donar lloc a nombrosos tractats, per tal de limitar el seu desplegament i efectes. El primer de tots va ser el Tractat de prohibició parcial d'assajos nuclears (1963), pel qual van acabar les proves nuclears atmosfèriques. Li va seguir el polèmic Tractat de No Proliferació Nuclear (1968), que restringeix la disponibilitat d'armes nuclears als països que ja les tenien en aquestes dates. Més rellevants van ser els Acords SALT dels anys 1970 entre les principals superpotències, així com el Tractat INF. Ambdós limitaven el nombre de llançadors i caps; aquest és l'inici en la pràctica del "desarmament nuclear".

En finalitzar la Guerra Freda i reduir-se per tant el grau de confrontació entre les superpotències, es va implementar el tractat START I (1991); això va reduir finalment el nombre real de caps en un pla de desarmament que culminaria el 2001, amb unes 6.000 ogives desplegades. No obstant això, la denúncia nord-americana del Tractat sobre Míssils Anti-Balístics de 1972 va impedir la ratificació per part russa del tractat START II (1993), que hauria reduït aquesta xifra a 2.000 caps el 2012. També va bloquejar la negociació de l'START III. Posteriorment, el tractat SORT (2003) va proposar un objectiu molt difuminat i del que qualsevol de les parts pot retirar-se en qualsevol moment.

Encara que el nombre d'armes nuclears llestes per a disparar i el seu nivell d'alerta ha descendit considerablement, aquestes segueixen conformant la columna vertebral i primera garantia de seguretat en molts països industrialitzats del món. Aquestes reduccions s'han traduït en un "oblit" social d'aquesta amenaça mentre s'afavoria el temor hipotètic de les armes que acabin en poder de grups terroristes, sobretot des d'alguns governs i mitjans de comunicació.[18][19][20][21][22]

Si bé el perill de guerra nuclear entre nacions persisteix greument, existeixen seriosos dubtes sobre les possibilitats reals que un grup terrorista es fes amb una arma atòmica. A més de la dificultat per a apoderar-se de components essencials d'aquesta, o d'una arma completa, es tracta d'un sistema tecnològicament complex amb exigències de manteniment i operació poc compatibles amb la naturalesa clandestina i irregular de les organitzacions terroristes. Només la reposició i reforja dels components radioactius —que van decaient a mesura que avança la seva vida mitjana— requereixen una infraestructura tecnològica i industrial únicament a l'abast d'Estats o grans corporacions privades. El resultat és que mai s'ha detectat una arma nuclear o components substancials de la mateixa en mans d'un grup terrorista, ni tampoc la voluntat clara de posseir-les.[23][24]

Armes nuclears

Moscow Parad 2008 Ballist
Vehicle llançador de l'ICBM rus Tòpol, Moscou, 2008.

Una arma nuclear és un explosiu d'alta energia, que obté la mateixa mitjançant la fissió o fusió del nucli atòmic. Per a la fissió, s'utilitzen àtoms pesants com l'urani o plutoni, i per a la fusió àtoms molt lleugers com certs isòtops de l'hidrogen (deuteri i triti) i el liti. Es tracta d'un ús militar de l'energia nuclear. La seva característica fonamental radica en la possibilitat d'alliberar una potència explosiva equivalent a milers o milions de tones de TNT amb un dispositiu de pocs quilograms de pes, fàcilment militaritzable.

No existeix cap material estructural en l'univers conegut capaç de resistir l'impacte tèrmic, mecànic i radiològic d'una detonació nuclear a curta distància. Una càrrega nuclear de potència comuna, adequadament situada en les proximitats del blanc, desintegrarà qualsevol objectiu civil o militar i causarà enormes danys i mortaldat en els voltants, fins i tot a quilòmetres de distància. Per aquesta raó, les armes nuclears es consideren el màxim exponent de les armes de destrucció massiva.

Classificació tecnològica

Tecnològicament, les armes nuclears es divideixen en "bombes atòmiques" o "de fissió", d'una banda, i "bombes d'hidrogen", "armes termonuclears" o "de fusió", per una altra:[25]

  • Les bombes atòmiques, de fissió o bombes A són dispositius que fragmenten àtoms pesants d'urani o plutoni mitjançant una reacció en cadena ultrarràpida. La fissió és un procés exotèrmic que allibera quantitats substancials d'energia, molt major que en les reaccions químiques dels explosius convencionals. Aquesta energia escapa en forma de radiació gamma i energia cinètica dels fragments del nucli, escalfant així ràpidament la matèria que es trobi al voltant. Aquesta matèria (per exemple, l'aire), al dilatar-se, provoca una poderosa ona de xoc a alta temperatura. El material fissible idoni és el plutoni-239, i la tècnica més corrent és la implosió geomètrica.
  • Les bombes d'hidrogen, armes termonuclears, de fusió o bombes H consten de dues o més etapes. La primera d'elles ("primari") utilitza una petita bomba atòmica per a iniciar un procés de fusió nuclear dels nuclis d'àtoms lleugers d'hidrogen i liti que es troben en la segona ("secundari"). Aquest procés és anàleg al que es dóna en els sols, i s'ha definit com encendre una estrella sobre una ciutat. La diferència de massa entre els nuclis components del secundari i el resultant (normalment, heli i beril·li o nous isòtops de liti i triti, que realimenten la reacció) es transforma íntegrament en energia, segons la coneguda fórmula E=mc². Algunes d'aquestes reaccions, com la de deuteri liti-6, es conten entre les més energètiques de l'univers conegut, només per sota la reacció matèria-antimatèria. Una càrrega de fusió pot produir temperatures locals equivalents entre 20 i 400 milions de graus Celsius,[26] més que en el nucli del Sol i molts ordres de magnitud per sobre de qualsevol possible rang d'estabilitat de la matèria.

La majoria d'armes atòmiques modernes són termonuclears de potència variable, car la tecnologia de fusió pesa menys i aporta major seguretat, economia i flexibilitat. Aquesta flexibilitat inclou poder graduar la potència explosiva de la bomba a voluntat, variant la presència de triti en el secundari. També permeten triar, almenys en part, el tipus d'energia produït per l'arma.

Mitjans utilitzats per al seu llançament

Peacekeeper-missile-testing
Prova dels vehicles de reentrada MIRV del cancel·lat ICBM nord-americà LGM-118A Peacekeeper, 8 disparats des d'un sol míssil (en podia dur 10). Cada traça indica el descens d'un cap d'atac, i cadascuna tenia una potència comparable a 25 bombes com la de Hiroshima. En l'actualitat, hi ha en servei armes similars.

Normalment, al parlar d'armes nuclears ens referim tant a aquests explosius atòmics com als mitjans utilitzats per a dur-los fins al seu blanc, i generalment també als mitjans de suport per a assolir-ho. Així, entenem les armes nuclears com un sistema integrat complex, científic, industrial, militar i humà, que culmina quan el blanc és aconseguit per una explosió nuclear. Entre aquests mitjans, cal destacar de manera significativa els vectors de llançament: l'anomenada "triada nuclear". Classificant-les per aquests llançadors, doncs, les armes nuclears solen dividir-se en:[27]

  • Armes nuclears amb base en terra. Es tracta de coets, normalment guiats, amb diversos abastos i capacitats, operats des de terra ferma en plataformes fixes o mòbils. Els coneguts "míssils balístics intercontinentals" (ICBM) pertanyen a aquesta categoria, però també altres projectils de menor abast per al seu ús tàctic en el camp de batalla, fins i tot disparats des de peces d'artilleria. Aquests vectors es tendeixen a considerar, en general, com una forma d'artilleria terrestre súperpesant. Els ICBM són veritables coets espacials, que volen fora de l'atmosfera de la Terra i poden recórrer milers de quilòmetres en pocs minuts. Alguns poden llançar diverses ogives MIRV simultàniament, amb un explosiu nuclear cadascuna, utilitzant un sol vector.
  • Armes nuclears amb base en el mar. Es tracta de coets similars als quals tenen base en terra, però que es llancen des de plataformes navals de superfície o submarines. Això els aporta una capacitat de maniobra i ocultació generalment superior als míssils amb base en terra, però també pot exposar-los a riscos superiors. Els "míssils balístics de llançament submarí" (SLBM, un ICBM naval) pertanyen a aquesta categoria, així com certs torpedes, míssils de creuer i altres míssils més generalistes per la guerra naval. Alguns d'aquests vectors se solen considerar com una forma d'artilleria naval súperpesant. Igual que els ICBM, els SLBM viatgen per l'espai i poden travessar continents en menys de trenta minuts, així com llançar caps MIRV múltiples.
  • Armes nuclears de llançament aeri, que solen ser bombes d'aviació o míssils de creuer o d'altres tipus llançables des d'aeronaus en vol (normalment, bombarders supersònics). Es considera una forma més arriscada i lenta d'alliberar armes nuclears, a causa de la possibilitat que els avions siguin derrocats i a la inherent lentitud comparativa dels projectils atmosfèrics; però també un mètode més flexible i adaptatiu.

Existeixen altres llançadors possibles, prohibits per tractat, com els sistemes de bombardeig orbital fraccional (FOBS), des de satèl·lits artificials que poden iniciar l'atac per sorpresa aproximant-se per qualsevol angle i trajectòria.[28][29]

E-4 advanced airborne command post EMP sim
Proves per protegir un Boeing 747 de comandament contra atacs de pols electromagnètic de gran altitud (HEMP). L'HEMP té la capacitat de destruir tots els equips elèctrics i electrònics que manquin de protecció especial en milers de quilòmetres a la rodona.

Armes nuclears de propòsit especial

A més, s'han produït armes nuclears de propòsit especial, com les següents:

  • La bomba de neutrons, també anomenada "bomba N", "bomba de radiació directa incrementada", "bomba de fissió-fusió" o "bomba de radiació forçada", l'objectiu de la qual és causar una major mortaldat directa per irradiació incrementada contra els éssers vius, amb una menor destrucció dels objectes inertes.[30] Aquest tipus d'arma va ser objecte de grans polèmiques durant la Guerra Freda, a causa de la percebuda indignitat moral de matar a grans quantitats de persones i altres éssers vius mentre es protegeixen els béns materials.[31]
  • La bomba de pols electromagnètic, també anomenada "bomba I", "HEMP" o "bomba de l'arc de Sant Martí" a causa de les aurores boreals artificials que indueix. Es tracta d'una explosió en l'espai exterior que, per efecte Compton d'electrons, degrada o disloca els sistemes elèctrics i electrònics a escala continental. Per la seva capacitat de paralitzar instantàniament les societats atacades, es considera que aquestes armes constituirien el compàs d'obertura d'una guerra nuclear.[32][33]
  • La bomba d'obscuriment o "iònica", que detona en les capes superiors de l'atmosfera per a bloquejar per ionització electromagnètica els senyals radioelèctrics dels sistemes de comunicacions i teledetecció, amb l'objecte de dislocar la defensa enemiga i les guies dels seus sistemes antimíssils.[34][35]
  • La bomba radiològica o "bomba bruta", per a causar gran mortaldat mitjançant la disseminació de grans quantitats de radiació contra les persones o les seves fonts d'aliments i aigua potable.[36] Considerada en general una arma barata i de baixa tecnologia per a hipotètics terroristes nuclears, les seves versions d'alta tecnologia, utilitzades per les potències, podrien incrementar enormement els efectes demogràfics d'una arma nuclear. S'ha postulat una anomenada bomba ultraviolada per esterilitzar les pastures i camps de cultiu, el grau del qual de realització en la pràctica és desconegut. Leo Szilard va proposar també una bomba de cobalt o "bomba del judici final", capaç de disseminar dosis letals de radiació en àrees enormes o fins i tot en tota la Terra.[37][38]

Equips necessaris per a lliurar una guerra nuclear

Altres equips imprescindibles per a lliurar amb eficàcia una guerra nuclear són:

  • Una infraestructura científica, industrial, humana i tecnològica suficient i capaç.
  • Mitjans de teledetecció de llarg abast i alerta primerenca amb base en terra, mar, aire i espai.
  • Un sistema de comandament, control, comunicacions i intel·ligència concebut per efecte.
  • Mitjans convencionals suficients per a la logística i defensa del sistema de guerra nuclear.
  • Una cultura militar, social i política idònia.

Models actuals més rellevants d'armes nuclears estratègiques

Existeixen molts tipus d'armes nuclears. Entre les més rellevants actualment es troben:

Sistemes de protecció antimíssils

S'ha plantejat la possibilitat de crear sistemes antimíssil per a detenir un atac nuclear mentre es produeix, el més conegut dels quals va ser la "Guerra de les Galàxies" dels EUA. No obstant això, l'únic sistema antibalístic que realment ha arribat a estar operatiu és el Sistema de Defensa de Moscou. Actualment, els Estats Units tracten de desplegar un escut antimíssils més limitat.

Existeixen seriosos dubtes sobre la possibilitat de crear un escut antimíssils eficaç. Rara vegada un sistema antimíssil ha assolit derrocar un míssil en una batalla real, en tractar-se d'una maniobra tecnològicament molt crítica i amb poc temps de preavís, les possibilitats del qual verificables només es poden conèixer el dia de l'atac real, de naturalesa inherentment impredictible.[39][40][41]

Sistemes per a evitar la intercepció de míssils nuclears

A més, resulta relativament senzill modificar les armes atacants i les seves tàctiques per a dificultar enormement la seva intercepció, a un cost molt inferior al dels sistemes antimíssil que haurien de detenir-les; això és especialment cert per als míssils més sofisticats, usant tècniques especials entre les quals es troben:

  • "Impulsió accelerada", que allunya ràpidament el míssil del sòl i de possibles interceptors en la fase de llançament (els "guanya" durant l'ascens). Addicionalment, això redueix el temps de vol intercontinental (Rússia-Estats Units) de 23 minuts a menys de 20, el que contrau també el temps de prealerta.
  • "Rotació incrementada"; fent girar el míssil, es redueix l'eficàcia de les armes làser i de feix de partícules en augmentar la dispersió energètica en el punt d'impacte (el feix enfoca un punt determinat del míssil durant menys temps) durant la fase de llançament i primer tram de vol espacial. En tot cas, les armes làser i de feix de partícules són ineficaces dintre de l'atmosfera terrestre, per problemes de dispersió òptica, i la seva presència en l'espai va ser cancel·lada juntament amb la resta del projecte Guerra de les Galàxies.
  • "Ús de caps MIRV múltiples", que multiplica el nombre de caps a interceptar per un factor entre tres i deu.
  • "Pronta libranza dels caps", perquè aquesta multiplicació es produeixi l'abans possible, lluny de l'abast dels interceptors en la fase terminal, i abans que qualsevol hipotètic sistema de defensa espacial tingui temps de reaccionar.
  • "Caps MIRV maniobrables", que compliquen enormement les solucions d'intercepció en l'espai exterior, durant la reentrada i en la fase terminal per no tenir una trajectòria predicible.
  • "Ús de blindatges" de baix pes contra làser, feix de partícules, pols electromagnètica i diverses formes de metralla.
  • "Inclusió de trampes" i altres ajudes a la penetració (pertorbadors, expansors, chaff, etc.).
  • "Atac de pols electromagnètic inicial", per a dislocar la societat atacada i degradar els seus sistemes defensius de fase terminal.
  • "Atac d'obscuriment" a l'inici de les reentrades, per a cegar els sistemes de teledetecció i comunicacions radioelèctriques del defensor en la fase terminal.
  • "Deriva calculada" dels caps, atacant el blanc des de punts perifèrics (però dintre de l'àrea d'aniquilació), el que incrementa el volum d'intercepció, multiplica les trajectòries possibles i per tant dificulta la solució de tir per diversos ordres de magnitud durant la reentrada i la fase terminal.

L'acció combinada de totes aquestes tècniques i altres més esotèriques resulta en problemes insuperables per als sistemes antimíssil del nostre temps i del futur pròxim. Generalment, es considera que els sistemes antimíssil del present i del futur pròxim només serien capaços de derrocar les armes d'atacants poc sofisticats.[42][43][44][45][46][47][48]

Política i estratègia de la guerra nuclear

L'existència de les armes nuclears va redefinir les relacions internacionals i va tenir un profund efecte en les estratègies militars i en la cosmovisió de la majoria de civilitzacions contemporànies. La por induïda a tots els nivells pels danys directes i col·laterals prevists en una guerra nuclear va donar nova forma a la doctrina de la dissuasió, bloquejant efectivament les hostilitats entre potències dotades d'aquest armament i obrint l'era de guerres subsidiàries que va caracteritzar a la Guerra Freda i segueix vigent en l'actualitat.

La doctrina de la dissuasió va aconseguir els seus extrems màxims quan la quantitat i capacitat de l'armament nuclear desplegat per les superpotències va arribar al nivell de destrucció mútua assegurada (MAD).[49] La destrucció mútua assegurada s'obté aplicant el concepte de "overkill", segons el qual cadascun dels combatents principals disposa de mitjans sobrats per a aniquilar totalment a l'enemic desenes de vegades. En un cert moment de la Guerra Freda, existien armes per a extingir 23 vegades a l'espècie humana. En l'actualitat segueix havent-hi mitjans suficients per a matar a tota la Humanitat més d'una vegada.

En un principi, les armes nuclears es concebien com una extensió d'alta potència a la guerra convencional estratègica i els grans bombardejos aeris que van poder veure's en la Segona Guerra Mundial. No obstant això, el seu ràpid progrés i expansió, així com l'arribada de l'arma termonuclear i el míssil balístic intercontinental que podia produir-se econòmicament en grans quantitats, van obligar a establir una categorització segons l'ús previst de cada arma:

  • Les armes nuclears tàctiques solen ser de menor potència, de l'ordre de quilotones i de menor ràdio d'acció. Encara que es troben sota el control polític, poden ser emprades pels comandaments militars en suport de les forces convencionals en el teatre de batalla.
  • Les armes nuclears estratègiques tenen un gran ràdio d'acció i són armes de gran potència, amb centenars de quilotones o fins i tot megatones. S'utilitzen per destruir la capacitat nuclear, militar, econòmica i demogràfica de l'enemic.

Segons aquesta categorització, es creava una línia nítida entre un ús "menor" o "legítim" de les armes nuclears en el teatre d'operacions, com un mig més, i un ús "major" de les mateixes en un context de guerra total. Els dubtes sobre el realisme d'aquesta frontera i sobre la possibilitat que un ús limitat de les armes nuclears conduís ràpidament a una escalada van causar grans polèmiques socials pel seu desplegament i van dissuadir, en la pràctica, del seu ús. Al final, les principals potències van acabar adherint-se de fet a la doctrina de "no al primer ús", segons el qual cap d'elles seria la primera a utilitzar armes nuclears. Aquesta doctrina va contribuir a prevenir una guerra nuclear i, indirectament, també una guerra convencional entre les grans potències.

Generalment, totes elles es van reservar el "dret del primer ús en propi territori". Hipotèticament, aquest dret permetia detenir radicalment una invasió enemiga mitjançant l'ús tàctic de les armes nuclears en el mateix territori nacional, sense començar una guerra termonuclear total. No s'ha produït ocasió de verificar la funcionalitat d'aquest dret, però existeixen seriosos dubtes sobre la possibilitat de detenir l'escalada subsegüent.

Els països posseïdors d'armes nuclears disposen d'uns plans de guerra predisenyats per al seu ús, que es coneixen als Estats Units i el Regne Unit com SIOP ("pla únic d'operacions integrades")[50] quan es refereixen al mateix i RISOP ("pla únic d'operacions integrades del "bàndol vermell"") quan es refereixen a l'enemic. Aquests plans determinen unes llistes d'objectius i estratègies bàsics, que es poden adaptar parcialment al conflicte real. El SIOP parteix d'uns conjunts d'objectius essencials denominats "opcions d'atac limitat" ("limited attack options", LAO), "opcions d'atac regional" ("regional attack options", RAO) o "opcions d'atac selectiu" ("selected attack options", SAO), que es poden anar escalant fins a arribar a les "opcions d'atac major" ("major attack options", MAO). Convencionalment, es considera que existeixen quatre nivells MAO:[51]

  • MAO-1 (atac contraforça): Dirigit contra les forces nuclears de l'enemic: sitges de míssils, bases de míssils en camions o trens, bases de submarins, aeroports primaris, instal·lacions d'emmagatzemament de caps nuclears, el complex tecnològic-industrial de producció de les mateixes i les instal·lacions essencials de comandament, control, comunicacions i intel·ligència, però tractant d'evitar les àrees urbanes i les forces no nuclears.
  • MAO-2 (atac contraforça estès): Dirigit contra tots els blancs del MAO-1 més: ports i aeroports secundaris, arsenals, jerarquia militar i unitats seleccionades de la força militar no nuclear, flotes de superfície i xarxes de comandament, control, comunicacions i intel·ligència no nuclears.
  • MAO-3 (atac contravalor limitat): Dirigit contra tots els blancs del MAO-1 i el MAO-2 més les instal·lacions de la jerarquia polític-administrativa de l'enemic.
  • MAO-4 (atac contravalor estès): Dirigit contra tots els blancs del MAO-1, el MAO-2 i el MAO-3 més les instal·lacions essencials de la societat enemiga (blancs econòmics): refineries, centrals de producció d'energia elèctrica, polígons industrials -sobretot els vinculats amb la indústria militar o tecnològica- i concentracions humanes de gran importància demogràfica. S'observa que al realitzar-se la batalla a nivell MAO-3 la dirigència política quedaria inhabilitada, pel que gairebé de manera automàtica saltaria a nivell MAO-4. Els plans d'atac del tipus SIOP/RISOP MAO-4 configuren el que ha vingut a denominar-se guerra termonuclear total.

Quotidianament, les forces nuclears atorguen als seus posseïdors un elevat poder, una garantia última de seguretat en les circumstàncies més excepcionals, i una capacitat diplomàtica superior. No obstant això, es tracta d'un poder econòmicament molt costós, militarment poc flexible i, en últim terme, compensat a no usar-ho mai si s'aspira a la supervivència. Això ha fet que molts països amb capacitat sobrada per a convertir-se en potències nuclears hagin optat per polítiques de seguretat i defensa que les exclouen explícitament, arribant fins i tot al antinuclearisme.

Actors principals

Les estrictes circumstàncies històriques, científicotècniques, econòmiques, polítiques i diplomàtiques que permeten l'accés a una força nuclear fan que el nombre de països que han decidit proveir-se de la mateixa sigui reduït, el que configura un grup de caràcter selecte conegut com a club nuclear. El 2012 s'estima que la quantitat total d'armes nuclears existents es troba aproximadament entre 19.115 i 19.465 unitats, amb el detall següent:

País Caps nuclears actius / total* Estratègics
desplegats
Tàctics
desplegats
Reserva /
manteniment
Per
desmantellar
Any de
les dades
Any de la
primera prova
Els cinc països amb armes nuclears del Tractat de No Proliferació (NPT)
Rússia Rússia (ex URSS)
~4.430 (desplegats) / ~10.000[52]
~2.430
~2.000
s/d
~5.500
2012
1949 ("RDS-1")
Estats Units Estats Units
~2.150 (desplegats) + ~2.800 (reserva) / ~8.000[53]
~1.950
~200
~2.800
~3.000
2012
1945 ("Trinity")
França França
300 (desplegats) / ~300[54]
240
60
Mínims
0
2008
1960 ("Gerboise Bleue")
República Popular de la Xina Xina
~178 (desplegats) / ~240[55]
~138
~40
~62
0
2011
1964 ("596")
Regne Unit Regne Unit
<160 (desplegats) / ~225[56]
<160
0
~65
Previst
2011
1952 ("Hurricane")
Altres països amb armes nuclears
Pakistan Pakistan
90-110[57]
s/d
s/d
s/d
s/d
2011
1998 ("Chagai-I")
Índia Índia
60-80[58]
s/d
s/d
s/d
s/d
2010
1974 ("Smiling Buddha")
Corea del Nord Corea del Nord
0-10[59]
s/d
s/d
s/d
s/d
2005
2006[60]
Països amb armes nuclears sense declarar
Israel Israel
200-500[61]
s/d
s/d
s/d
s/d
2005
mai o el 1979
(vegeu Incident Vela)
Nuclear weapon programs worldwide 2
Mapa mundial amb l'estat de desenvolupament nuclear representat per colors.
  •  Els cinc països amb armes nuclears del Tractat de No Proliferació (NPT).
  •  Altres països amb armes nuclears.
  •  Països sospitosos de tenir armes nuclears o d'estar en procés de desenvolupar-les.
  •  Països que alguna vegada van tenir armes nuclears o programes de desenvolupament d'armes nuclears.
  •  Altres països capaços de desenvolupar armes nuclears en alguns anys si així ho decideixen.
    • Tots els nombres són estimacions del "Butlletí dels Científics Atòmics",[62] llevat que se citin altres referències. Si la diferència entre els caps nuclears actius i les totals és coneguda, apareixeran les dues dades separades per una barra obliqua. Si no es coneixen les dues dades, solament es donarà un. El nombre de reserves pot no contenir tots els caps nuclears intactes si una quantitat substancial de caps nuclears han estat programades per al seu desmantellament però el mateix encara no ha estat dut a terme; no tots els caps nuclears "actives" són desplegades en qualsevol temps donat. Quan es dóna un rang d'estimació d'armes (p. ex., 0-10), això generalment indica que l'estimació s'ha fet sobre la quantitat de material fissible que probablement ha estat produït, i la quantitat de material fissible necessari per cap nuclear depèn de les estimacions de l'habilitat d'un país en el disseny de l'arma nuclear.

    Pot observar-se que Rússia -estat successor de la Unió Soviètica[63]- i els Estats Units segueixen sent, amb diferència, les principals superpotències nuclears. Emblemàticament, Rússia compta amb la principal força nuclear del món quantitativament i qualitativament (les Forces de Coets Estratègics), mentre els Estats Units s'ha caracteritzat per disposar de potents mitjans econòmics per a refinar la seva.

    Molts altres països han tractat d'accedir a aquest "club nuclear" en el passat, o se sospita que ho han fet, però per distints motius no ho van assolir o van desistir. Entre ells cal citar a l'Aràbia Saudita, Argentina, Austràlia, Brasil, Corea del Sud, Egipte, Espanya, Iran, Iraq, Líbia, Polònia, Romania, Sud-àfrica, Suècia, Suïssa, Taiwan i Iugoslàvia. En canvi, Bielorússia, Kazakhstan i Ucraïna van heretar un gran nombre d'armes nuclears de la Unió Soviètica però les hi van retornar o van revendre a Rússia, normalment per al seu desmantellament.

    Molts països europeus occidentals, així com Canadà i Japó, podrien disposar fàcilment d'una força nuclear respectable si l'hi proposessin però no han manifestat el seu desig i voluntat política de fer-ho.

    Efectes de la guerra nuclear

    Efectes locals

    Comparative nuclear fireball sizes
    Diàmetre comparatiu de les boles de foc de cinc bombes nuclears: la bomba del Tsar (la més gran del món), de 4.600 m de diàmetre, la bomba Castle Bravo (la més gran dels EUA), de 2.840 m de diàm., l'ogiva nuclear d'un míssil Minuteman (960 m), el míssil Peacekeeper (640 m) i la bomba de Nagasaki (200 m)

    Els efectes discrets locals de les armes nuclears individuals són bé coneguts, gràcies a les més de 2.000 proves nuclears realitzades i les conseqüències dels bombardejos d'Hiroshima i Nagasaki. En essència, una arma nuclear és un explosiu extraordinàriament potent i molt contaminant capaç de causar gran devastació en una àrea determinada mitjançant les següents accions combinades:

    • Impacte radiològic: el 80% de l'energia instantània de l'arma s'allibera en forma de radiacions ionitzants alfa, beta, gamma i de neutrons, a més de generar un centelleig lluminós capaç de deixar cegues a les persones a gran distància. Aquestes radiacions causen gran mortaldat per síndrome radioactiu agut, i poden generar polsos electromagnètics que destrueixen els equips elèctrics i electrònics. A més, la detonació té la capacitat d'induir regions d'obscuriment, que per l'alta ionització de l'aire impediria la circulació d'ones electromagnètiques i infrarojos, fent inoperatius radars i altres sistemes de comunicació que hagin de transmetre o rebre a través d'aquestes àrees ionitzades.[64] Les radiacions emeses creen càncers a persones i animals, i poden crear deformacions als fetus. Els terres afectats no són cultivables durant llarg temps, ja que la radiació que contenen passaria a la flora cultivada i al cos dels human o animals que les mengen, sent altament cancerígenes.
    • Impacte tèrmic: l'arma genera enormes quantitats de calor (fins a 400 milions de graus) que es transfereix a l'aire circumdant, vaporitzant i calcinant-ho tot en els seus voltants i provocant incendis massius en zones més allunyades. Aquests incendis massius poden transformar-se en una tempesta de foc. Les persones sofreixen greus cremades a desenes de quilòmetres de distància. La tempesta de foc, a més, consumeix l'oxigen de l'aire i provoca la mort per asfixia.[64]
    • Impacte mecànic: l'aire, dilatat brutalment per la calor, s'expandeix a gran velocitat sota la forma d'una ona de xoc ardent d'alta pressió que derroca les estructures i rebenta als éssers vius. En els voltants de la detonació, pot provocar cràters importants. És freqüent que es produeixi una ona de xoc secundària en sentit contrari, conforme l'aire es refreda i contreu, el que acaba de destruir l'àrea atacada en un moviment de vaivé. També es produeix un efecte sísmic, detectable a milers de quilòmetres de distància, que contribueix a la devastació local.[64]
    • Contaminació radioactiva: l'explosió llança a l'atmosfera grans quantitats de fums i matèria polvoritzada fortament irradiats a conseqüència de l'impacte radiològic. Aquestes substàncies tornen al sòl progressivament, amb freqüència sota la forma de pluja radioactiva, contaminant tots els objectes exposats a la intempèrie; entre ells es troben l'aire, les fonts d'aigua i els aliments. Això incrementa les baixes per síndrome radioactiu agut i unes altres malalties associades a la radioactivitat.[64]

    Aquests efectes discrets varien significativament entre els atacs pròxims al sòl ("groundburst"), destinats a destruir blancs altament reforçats o molt resistents, i les detonacions en altitud ("airburst"), que pretenen maximitzar l'àrea de devastació contra objectius tous com ciutats o polígons industrials. També depenen del nombre de caps assignats a un mateix blanc.[64]

    Les detonacions nuclears produeixen uns núvols característics en forma de fong, que poden aconseguir grandàries enormes.[64]

    Efectes globals

    Fallout map USA (FEMA)
    Mapa hipotètic de contaminació radioactiva a curt termini després d'un petit atac nuclear contra les principals instal·lacions militars dels Estats Units. L'àrea vermella defineix les regions on aquesta deposició seria necessàriament mortal. En el mitjà termini, els vents arrosseguen molt més lluny aquestes partícules, fins que acaben contaminant tot el planeta.

    Els efectes sinèrgics generalitzats d'un atac nuclear combinat a gran escala, dissenyat per a causar el màxim dany possible, són més difícils de determinar. Per a començar, no és possible precedir la naturalesa exacta de semblant atac amb antelació. No obstant això, resulta possible definir algunes línies generals:

    • Interrupció generalitzada dels subministraments d'aliments, aigua potable, electricitat i comunicacions. Les grans ciutats, encara que no haguessin estat atacades, serien incapaces de sobreviure sense aquests aliments. Això provocaria grans cues de milions de refugiats sense destinació particular algun, normalment malalts i debilitats, pel que cap esperar una elevada mortalitat, violència i xacres pròpies de la naturalesa humana.
    • Dislocació dels Estats, exèrcits i cossos de seguretat i sanitaris com entitats organitzades. Pillatge, saqueig, sorgiment de grups mafiosos o mercenaris armats.[64]
    • Interrupció generalitzada i permanent de l'activitat econòmica, particularment la industrial, per destrucció de les seves instal·lacions o supressió del subministrament elèctric i de matèries primeres durant temps indeterminat. Això dificultaria i alentiria enormement l'atenció als afectats i la recuperació de postguerra. Probablement, els diners perdria el seu valor al desaparèixer els mercats financers que ho determinen.[64]
    • Molts hospitals resultarien destruïts, molt personal mèdic mort, i els supervivents no disposarien d'energia elèctrica ni subministraments. Això incrementaria greument la mortalitat entre els ferits i afectats, amb tota seguretat, i probablement permetria la ràpida extensió de les epidèmies.
    • Elevada contaminació radioactiva de l'aire i les fonts d'aigua potable i aliments durant setmanes, i més lleu durant anys i fins i tot segles. Això podria agreujar-se si s'empren armes específicament dissenyades per a destruir per irradiació els recursos agropecuaris, el que produiria molta fam.
    • Desestructuració generalitzada de la societat i dels models de civilització i maneres de vida. Possible desaparició de nombroses nacions.[64]
    • Desaparició de la capa d'ozó, pel que la radiació ultraviolada del Sol acabaria matant als pocs éssers vius que sobrevisquessin a l'obscuriment nuclear. Si bé la vida en els oceans no es veuria afectada per l'obscuriment i l'hivern nuclear, l'augment de la radiació ultraviolada acabaria amb el fitoplàncton i amb la cadena tròfica en els mars, la qual cosa provocaria una mortaldat generalitzada en pocs mesos. Les dràstiques diferències de temperatura entre els continents i els oceans generarien un caos climàtic gegantesc, el que dificultaria enormement la vida en les zones costaneres marítimes.
    • Possibles efectes climàtics massius, com l'hivern nuclear.[64]

    No és exagerat afirmar que una guerra nuclear a gran escala provocaria centenars o milers de milions de víctimes, i la desaparició de les nacions i models de civilització que coneixem. El terme megamort, una unitat de mesura equivalent a un milió de morts, es va encunyar per a manejar aquestes xifres aniquiladores. Així, per exemple, mil megamorts equival a mil milions de víctimes; mil megamorts és una estimació mitjana-alta raonable del nombre de baixes en les primeres 24 hores d'una guerra termonuclear total amb blancs demogràfics que impliqués als Estats Units, Rússia, Europa i Xina.[64]

    Protecció i autodefensa civil en cas d'atac nuclear

    Falloutchinatown
    Senyal que indica la presència d'un refugi nuclear a Chinatown, Nova York.

    Molts països han pres mesures per a protegir a la seva població civil d'atacs nuclears. Les iniciatives impulsades van des de la difusió de fullets informatius fins a la construcció, en alguns estats, de complexes xarxes de refugis nuclears destinades a protegir a un elevat percentatge de la població. En general, aquests intents van ser rebuts amb ironia i escepticisme, car acostumaven a emplaçar a ciutadans amb recursos i representants d'institucions que probablement no sobreviurien a una guerra nuclear; també que no s'havia previst un futur on no es tenien en compte els efectes de la contaminació radioactiva i l'hivern nuclear. Aquesta percepció amarga i ominosa va arribar a inspirar notables obres artístiques, com la pel·lícula d'animació britànica Quan el vent bufa (1986).[65][66]

    Algunes de les recomanacions que impliquen en cas d'un atac nuclear es poden incloure la de no fugir en vehicles privats, ja que hi poden haver embussaments a les carreteres i una exposició a la intempèrie pot ser molt perjudicial. Per això es recomana protegir-se sota terra (soterranis, coves estables, túnels del metro, clavegueram, etc.), o en racons interiors dels edificis, lluny de portes i finestres. Els vidres són elements molt perillosos en aquest cas, perquè són projectats en sentit oposat a l'explosió. També caldria cobrir-se el cos sencer amb catifes. lones o capotes de cremades o flamarades fins que passi la primera ona de xoc (en 30 segons) i la segona (en dos minuts). Durant aquest temps, sol haver-hi centelleigs al cel o bé els aparells electrònics es detenen. Quan això passa s'ha d'estar amb contacte amb el sòl per evitar descàrregues elèctriques.[67][68] En els països més industrialitzats i rics tenen un control de protecció civil contra atacs nuclears, això no és el cas dels Països Catalans.

    Refugis nuclears

    Un refugi nuclear és un espai tancat i confinat dissenyat especialment per a protegir als ocupants de les deixalles i el núvol radioactiu resultants d'una explosió nuclear. Diversos d'aquests refugis van ser construïts com a defensa civil durant la guerra freda.

    Després d'una explosió nuclear, la matèria vaporitzada que sorgeix com a resultat de la bola de foc, es troba exposada als neutrons de l'explosió, absorbint-los i conseqüentment tornant-se radioactiva. En condensar-se aquest material, forma partícules de pols i sorra lleugera. La pluja radioactiva emet radiació de partícules beta i raigs gamma.

    Durant la guerra freda nombrosos governs van construir refugis per als seus funcionaris d'alt rang i per a les seves instal·lacions militars importants. Per igual, es tenia planejat construir refugis en els edificis existents sota el nivell del sòl.[65][66]

    Rellevància cultural

    La guerra nuclear i els seus preparatius no només van tenir un gran impacte en la política, la diplomàcia i l'estratègia, sinó que van marcar profundament a diverses generacions al llarg de tota la Guerra Freda. A més de contribuir enormement a la difusió del pensament pacifista i la protesta social, van sorgir nombroses expressions artístiques, culturals i populars sobre el tema. Curiosament, el final de la Guerra Freda va acabar amb la major part de les mateixes perquè l'amenaça de guerra nuclear va desaparèixer de la cosmovisió mediàtica i popular, encara que segueixi estant present.

    L'amenaça de guerra nuclear i l'aparent inevitabilitat de la mateixa va imprimir també un pensament pessimista, apocalíptic i fins i tot mil·lenarista en àmbits tant religiosos com seculars, des de diverses profecies de l'arribada de la fi del món a un fatalisme present en nombroses manifestacions socials i culturals del període.

    Vegeu també

    Referències

    1. «La bomba atòmica sobre Berlín?» (en castellà). Deutsche Welle 25/4/2005, 2005. [Consulta: 24 desembre 2007].
    2. «Who Invented the Atomic Bomb?» (en anglès). Privacy, business and law online newsletter. [Consulta: 5 octubre 2008].
    3. «A Battle for Ultimate Truth» (en anglès). San Diego Supercomputer Center. [Consulta: 5 octubre 2008].
    4. «Editorial Observer; Still a Mystery: Nazi Germany's Atomic Bomb Failure» (en anglès). The New York Times, 10/02/2002. [Consulta: 5 octubre 2008].
    5. «The Manhattan Project: An Interactive History» (en anglès). Oficina de recursos històrics, Departament d'Energia dels Estats Units. [Consulta: 5 octubre 2008].
    6. «How many persons perished in or survived the atomic bombings?» (en anglès). Radiation Effects Research Foundation. [Consulta: 20 octubre 2008].
    7. Bruce Kennedy «War Games: Soviets, fearing Western attack, prepared for worst in '83». CNN.
    8. Andrew and Gordievsky, "Comrade Kryuchkov's Instructions", 85–7.
    9. Beth Fischer, Reagan Reversal, 123, 131.
    10. Pry, War Scare, 37–9.
    11. Oberdorfer, A New Era, 66.
    12. SNIE 11-10-84 "Implications of Recent Soviet Military-Political Activities" Central Intelligence Agency, 18 de maig de 1984.
    13. John Lewis Gaddis and John Hashimoto. «COLD WAR Chat: Professor John Lewis Gaddis, Historian». [Consulta: 29 desembre 2005].
    14. Andrew and Gordievsky, Comrade Kryuchkov's Instructions, 87–8.
    15. Pry, War Scare, 43–4.
    16. David Hoffman. «I Had A Funny Feeling in My Gut». Washington Post, 10-02-1999.
    17. «The Man Who Saved the World Finally Recognized». Association of World Citizens. [Consulta: 7 juny 2007].
    18. «Anti-nuclear terrorism group launched» (en anglès). Internet Times. [Consulta: 20 octubre 2008].
    19. «Fact Sheet: The Global Initiative to Combat Nuclear Terrorism» (en anglès). www.whitehouse.org. [Consulta: 20 octubre 2008].
    20. «Bush, Russia's Putin Announce Program Against Nuclear Terrorism» (en anglès). www.america.gov. [Consulta: 20 octubre 2008].
    21. «Nuclear Terrorism Posis the Gravest Threat Today» (en anglès). Graham Allison, Director, Belfer Center for Science and International Affairs; Douglas Dillon Professor of Government; Faculty Chair, Dubai Initiative, Harvard Kennedy School. [Consulta: 20 octubre 2008].
    22. «STATE-SPONSORED NUCLEAR TERRORISM: A NEW DETERRENCE CHALLENGE?» (en anglès). NAT Defense College. [Consulta: 20 octubre 2008].
    23. «Nuclear Terror: How Real?» (en anglès). Brian Michael Jenkins, RAND Corporation. [Consulta: 20 octubre 2008].
    24. «REACTIONS AND OVERREACTIONS TO TERRORISM: THE ATOMIC OBSESSION» (en anglès). John Mueller, Department of Political Science, Ohio State University. [Consulta: 20 octubre 2008].
    25. «How nuclear bombs work» (en anglès). howstuffworks.com. [Consulta: 5 octubre 2008].
    26. Arjun Makhijani, Ph.D. i Hisham Zerriffi. «Dangerous Thermonuclear Quest: The Potential of Explosive Fusion Research for the Development of Pure Fusion Weapons» (en anglès). Institute for Energy and Environmental Research. [Consulta: 24 octubre 2008].
    27. «Cold War: A brief history - Nuclear Deterrence» (en anglès). atomicarchive.com, un projecte de la National Science Foundation, 1998. [Consulta: 5 octubre 2008].
    28. «R-36-O / SL-X-? FOBS» (en anglès). globalsecurity.org, 2000. [Consulta: 5 octubre 2008].
    29. «Tsiklon / R-36O FOBS» (en anglès). Encyclopedia Astronautica, 1997. [Consulta: 5 octubre 2008].
    30. «Strategic Implications of Enhanced Radiation Weapons: a preliminary analysis» (en anglès). Air University Review, Força Aèria dels Estats Units, 1979. [Consulta: 5 octubre 2008].
    31. «Rallying for Peace» (en anglès). Time, 19/10/1981. [Consulta: 5 octubre 2008].
    32. «High-altitude electromagnetic premi (HEMP) protection for ground-based C4I facilities performing critical, time-urgent missions. Part 1 - Fixed facilities.» (en anglès). Departament de Defensa dels Estats Units, 1997. [Consulta: 4 octubre 2008].
    33. «High Altitude Electromagnetic Premi (HEMP) and High Power Microwave (HPM) Devices: Threat Assessments.» (en anglès). CRS Reports per al Congrés dels Estats Units, 2004. [Consulta: 4 octubre 2008].
    34. «The effects of nuclear weapons» (en anglès). Departament de Defensa dels Estats Units, 1977. [Consulta: 4 octubre 2008].
    35. «FM 44-18-1 - Stinger Teams Operations - Appendix F» (en anglès). Departament de Defensa dels Estats Units, reproduït en globalsecurity.org, 1984. [Consulta: 5 octubre 2008].
    36. «Fact Sheet on Dirty Bombse» (en anglès). United States Nuclear Regulatory Commission (NRC), 2007. [Consulta: 5 octubre 2008].
    37. «Nuclear weapons FAQ - 1.6. Cobalt bombs and other salted bombs.» (en anglès). Carey Sublette per a l'High Energy Weapons Archive i la Rand Afrikaans University Engineering, 1998. [Consulta: 5 octubre 2008].
    38. «Dr Strangelove and the real Doomsday machine» (en anglès). The Times, 2007. [Consulta: 5 octubre 2008].
    39. «Optical Evidence Indicating Patriot High Miss Rates During the Gulf War». [Consulta: 29 gener 2008].
    40. «Patriot missile defense, Programari problem led to system failure at Dharhan, Saudi Aràbia; GAO report IMTEC 92-26». US Government Accounting Office.
    41. Robert Skeel. «Roundoff Error and the Patriot Missile». SIAM News, volume 25, nr 4. [Consulta: 30 setembre 2008].
    42. Union of Concerned Scientists/MIT Security Studies Program. Countermeasures: A Technical Evaluation of the Operational Effectiveness of the Planned U.S. National Missile Defense System(Executive Summary and full text)(PDF). UCS-MIT Study, A.M. Sessler (Chair of the Study Group), J.M. Cornwall, R. Dietz, S.A. Fetter, S. Frankel, R.L. Garwin, K. Gottfried, L. Gronlund, G.N. Lewis, T.A. Postol, and D.C. Wright, Abril del 2000.
    43. Don't Overestimate NMD: Common Countermeasures Can Slip By Shield, Richard Garwin, Lisbeth Gronlund and George Lewis, Defense News, 10 de juliol de 2000, pàg.15
    44. General Accounting Office report GAO-04-409 Missile Defense: Actions are Needed to Enhance Testing and Accountability(PDF)
    45. Missile Defense Agency Statement of Lieutenant General Ronald T. Kadish, USAF Director, Ballistic Missile Defense Organization Before the House Subcommittee on National Security, Veterans Affairs, and International Relations Committee on Government Reform, 8 de setembre de 2000 "NMD Counter Countermeasures" section
    46. Center for Defense Information IFT-9: A Questionable Success For Missile Defense. Weekly Defense Monitor, Volume 6, Issue #36 24 d'octubre de 2002.
    47. American Physical Society.Report of the American Physical Society Study Group on Boost-Phase Intercept System for National Missile Defense: Scientific and Technical Issues, Rev. Mod. Phys. 76, S1 2004. David K. Barton, Roger Falcone, Daniel Kleppner, Frederick K. Lamb, Ming K. Lau, Harvey L. Lynch, David Moncton, David Montague, David E. Mosher, William Priedhorsky, Maury Tigner, and David R. Vaughan.
    48. Physics Today published by the American Physical Society. Boost-Phase Defense Against Intercontinental Ballistic Missiles. Gener del 2004.
    49. Mutual Assured Destruction; Col. Alan J. Parrington, USAF, Mutually Assured Destruction Revisited, Strategic Doctrine in Question, Airpower Journal, Hivern del 1997.
    50. «The Creation of SIOP-62: More Evidence on the Origins of Overkill». Electronic Briefing Book No. 130. George Washington University National Security Arxivi, 13-07-2004.
    51. «The US Nuclear War Pla: a time for change». Natural Resources Defense Council, Juliol del 2001.
    52. Norris, Robert S. and Hans M. Kristensen. "Russian nuclear forces, 2012," Bulletin of the Atomic Scientists 68:87, «Enllaç».
    53. Norris, Robert S. and Hans M. Kristensen. "U.S. nuclear forces, 2012," Bulletin of the Atomic Scientists 68:84, «Enllaç».
    54. Norris, Robert S. and Hans M. Kristensen. "French nuclear forces, 2008" Bulletin of the Atomic Scientists 64:52, «Enllaç».
    55. Norris, Robert S. and Hans M. Kristensen. "Chinese nuclear forces, 2011" Bulletin of the Atomic Scientists 67:81, «Enllaç»..
    56. Norris, Robert S. and Hans M. Kristensen. "British nuclear forces, 2011" Bulletin of the Atomic Scientists 67:89, «Enllaç».
    57. Norris, Robert S. and Hans M. Kristensen. "Pakistan's nuclear forces, 2011," Bulletin of the Atomic Scientists 67:91,«Enllaç».
    58. Norris, Robert S. and Hans M. Kristensen. "India’s nuclear forces, 2010," Bulletin of the Atomic Scientists 66:76,«Enllaç».
    59. Norris, Robert S. and Hans M. Kristensen. "North Korea's nuclear program, 2005," Bulletin of the Atomic Scientists 61:64,«Enllaç».
    60. globalsecurity.org. Nuclear Weapons Testing - North Korean Statements
    61. "Israeli Nuclear Weapons Stockpile," globalsecurity.org
    62. Bulletin of the Atomic Scientists, Nuclear Notebook
    63. A Tagoror.com - Les línies 4a i 5a de la definició - Pàgina en (castellà)
    64. 64,00 64,01 64,02 64,03 64,04 64,05 64,06 64,07 64,08 64,09 64,10 Villalonga Martínez, Luis. Efectos de las armas nucleares: Asistencia a bajas masivas nucleares, 1986.
    65. 65,0 65,1 «Civil Defense Museum-Community Shelter Tours Main Page». www.civildefensemuseum.com. [Consulta: 14 setembre 2008].
    66. 66,0 66,1 «FALLOUT FEVER: Civil Defense shelters dotted area cities during the Cold War - My Web Times». mywebtimes.com. [Consulta: 14 setembre 2008].
    67. «Està llest? Guia de preparació del ciutadà davant un atac nuclear o radiològic». FEMA, Department of Homeland Security, Govern dels Estats Units. [Consulta: 5 octubre 2008].
    68. «Fullet Protection from the Atomic Bomb». Civil Defense Agency of the Commonwealth of Massachusetts, citat en el blog El que ningú sap. [Consulta: 8 octubre 2008].

    Enllaços externs

    Associació Internacional de Metges per a la Prevenció de la Guerra Nuclear

    L'Associació Internacional de Metges per a la Prevenció de la Guerra Nuclear (IPPNW), en anglès: International Physicians for the Prevention of Nuclear War, és una prestigiosa organització creada per metges soviètics i nord-americans durant la Guerra Freda per a la prevenció de la guerra nuclear i l'evitació de conflictes armats. Per aquests motius la IPPNW va rebre el Premi Nobel de la Pau el 1985.

    Fou fundada el 1980 pels cardiòlegs Bernard Lown (EUA) i Evgueni Chazov (URSS), té la seva seu a la ciutat nord-americana de Boston, Massachusetts, i està present en més de 60 països.

    La IPPNW ha estès el seu missatge original per incloure la prevenció a totes les guerres, no només la nuclear, la desmilitarització del món i minimitzar els efectes de la guerra i promoure el desenvolupament i el respecte mediambiental.

    Bertrand Russell

    Bertrand Arthur William Russell (Trellech, 18 de maig del 1872 - Penrhyndeudraeth, 2 de febrer del 1970) fou un matemàtic i filòsof gal·lès, un dels més influents del segle xx, guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l'any 1950. Va popularitzar la filosofia, i especialment la lògica. Molts troben en Russell una mena de profeta de la vida creativa i racional. Així mateix, fou un important polític liberal i activista pacifista.

    Possiblement el filòsof més influent del segle xx, almenys als països de parla anglesa, és considerat, juntament amb Gottlob Frege, un dels fundadors de la filosofia analítica. També és considerat com un dels dos lògics més importants del segle xx, juntament amb Kurt Gödel.

    Cobalt

    El cobalt és un element químic de nombre atòmic 27 i símbol Co situat en el grup 9 de la taula periòdica dels elements. El cobalt és un metall dur, ferromagnètic, de color blanc blavós. La seva temperatura de Curie és de 1388 K. Normalment es troba junt amb níquel, i ambdós solen formar part dels meteorits de ferro. És un element químic essencial per als mamífers en petites quantitats. El Co-60, un radioisòtop de cobalt, és un important traçador i agent en el tractament del càncer. El cobalt metàl·lic està comunament constituït d'una mescla de dos formes al·lotròpiques amb estructures cristal·lines hexagonal i cúbica centrada en les cares sent la temperatura de transició entre ambdós de 722 K. Presenta estats d'oxidació baixos. Els compostos en els que el cobalt té un estat d'oxidació de +4 són poc comuns. L'estat d'oxidació +2 és molt freqüent, així com el +3. També hi ha complexos importants amb l'estat d'oxidació +1.

    Cursa espacial

    La cursa espacial és la competició que es va establir entre els Estats Units i la Unió Soviètica per a l'exploració de l'espai.

    Encara que es tractava d'una cursa informal les dates clau d'inici i final semblen ben establertes entre el 1957, llançament de l'Spútnik i 1975 acoblament dels mòduls Apollo i Soiuz.

    El 4 d'octubre de 1957 la Unió Soviètica va aconseguir posar en òrbita al voltant de la terra, per primera vegada en la història, un enginy de fabricació humana l'Spútnik. Tot i que oficialment es tractava d'un acte científic més durant l'any geofísic internacional, el fet va ser rebut pels Estats Units com una amenaça a la seva superioritat en els camps militars i de comunicacions. Molts diaris dels Estats Units van donar la notícia posant l'accent en el fet que els Rojos havien llançat un objecte que els podria amenaçar.

    La Guerra freda estava en els seus moments culminants i coincidint en els moments més intensos de la cursa espacial es desenvoluparia, el 1961 la crisi dels míssils soviètics a Cuba que va estar a les portes de portar el món a una guerra nuclear.

    La cursa espacial va esdevenir un mitjà eficaç de propaganda per a les dues superpotències, i un desvetllament de les possibilitats de la tecnologia ideada per a l'espai per a usos civils i militars.

    La crítica bàsica sobre aquest tipus de competició incidia sobre la inconveniència de l'alt cost econòmic d'aquestes operacions.

    Els orígens de la tecnologia necessària per enlairar un enginy a l'espai exterior es troben en la utilització de coets com una arma ja durant el segle XI.

    Potser no va ser casualitat que un rus Konstantín Tsiolkovski, el 1880 i un nord-americà Robert Goddard el 1926 fossin respectivament els primers a teoritzar i dissenyar coets de combustible líquid capaços d'arribar a l'espai extraterrestre.

    Els govern nazi alemany va ser el primer, l'any 1942 en fer enlairar coets i utilitzar-los com a míssils (V2) contra els aliats. El científic principal responsable de la construcció d'aquestes armes era Wernher von Braun que després de la guerra va ser incorporat junt amb altres científics de les instal·lacions alemanyes de Peenemünde i sense objeccions al programa científic nord-americà dins l'anomenada Operation Paperclip.A la Unió Soviètica l'homòleg a Von Braun era l'enginyer en cap Serguei Koroliov, responsable del llançament de l'Spútnik i dissenyador del programa per portar cosmonautes a la lluna. La mort de Koroliov el 1967 va representar un seriós entrebanc en les aspiracions soviètiques en la cursa espacial.

    Només quatre mesos després del llançament de l'Spútnik els americans van llançar el seu primer satel·lit l'Explorer I i el 1958 l'SCORE el primer satèl·lit de comunicacions.

    A partir d'aleshores es van anar succeint els fets destacats: els primers animals, homes, dones o sortides a l'exterior de la càpsula, etcètera. L'URSS portava la iniciativa i els Estats Units donaven immediatament la rèplica. Però quan l'objectiu va ser portar un astronauta a la lluna els soviètics van començar a mostrar signes de defalliment i fer declaracions polítiques, ja que no existia una agència espacial soviètica, de desinterès sobre la qüestió. Els presidents nord-americans ja des dels temps de John F. Kennedy havien fet de l'arribada (i tornada) de la lluna una qüestió d'estat i l'agència espacial americana NASA tenia enorme influència.

    Quan l'Apollo 11 va allunar el juliol de 1969 molta gent va sentir d'una banda que aquell era un els moments claus de la humanitat i de l'altra que la cursa entre les superpotències s'havia acabat.

    Les posteriors missions tripulades a la lluna organitzades per la NASA no van despertar tant interès en l'audiència televisiva i encara que l'URSS va ser la primera a enviar una sonda al misteriós planeta Venus, l'anomenada Venera 7, el 1971 el fet va passar sense despertar gaires emocions populars.

    El final oficial de la cursa espacial va tenir lloc el 17 de juliol de 1975 amb la trobada a l'espai de les tripulacions de les naus Apollo i Soiuz. El fet era remarcable des del punt de vista polític, ja que encara no havia començat el procés de canvi de règim polític a l'URSS.

    A principis de la dècada dels 80 del segle XX l'administració del President Reagan va idear un pla de defensa estratègic basat en les aplicacions militars de la cursa espacial que encara que va ser molt contestat i criticat dins i fora dels Estats Units només el va aturar l'esfrondament cap a 1989 del règim comunista de l'URSS.

    Departament Central d'Intel·ligència

    El GRU (ГРУ) o Glàvnoie Razvédivatelnoie Upravlénie (en rus:Главное разведывательное управление, Departament Central d'Intel·ligència) és el servei d'intel·ligència militar de les Forces Armades de la Federació Russa i, anteriorment, de la Unió Soviètica.

    El GRU va ser creat a 1918 per ordre del Consell Militar Revolucionari de l'Exèrcit Roig, sota la direcció de Lev Trotski, amb l'objectiu de coordinar les accions de les agències d'intel·ligència de l'exèrcit. La seva mateixa existència va romandre desconeguda per als serveis secrets estrangers fins a diverses dècades després.

    Històricament, el GRU ha tingut una forta rivalitat amb el KGB, ja que tots dos han intentat ocupar sempre l'espai de l'altra des que Lenin va prohibir específicament a la Txekà d'infiltrar-se al GRU. Si el KGB era una organització més visible i va ser desmembrada en diversos serveis diferents després de la dissolució de l'URSS (FSB, SVR, FAPSI, etc ), el GRU és molt més discret i s'ha mantingut com un veritable "estat dins de l'estat" sense transformacions significatives. Els seus desertors han pertangut sempre a nivells perifèrics, i en general es desconeix gairebé tot sobre la seva estructura interna, pressupost, rellevància, recursos i operacions. Del poc que se sap, és conegut que el GRU va preparar amagatalls amb armes als Estats Units i altres països, per al cas que es produís una guerra contra l'URSS.

    Del GRU depèn també l'elit dels comandos d'operacions especials spetsnaz, coneguts com a spetsnaz GRU. També analitzen la informació satel·lital obtinguda per les Tropes Còsmiques a través de les instal·lacions de seguiment espacial de Vatútinki, particularment pel que fa a qüestions relacionades amb la guerra nuclear. Stanislav Petrov va ser un tinent coronel del GRU assignat a aquestes funcions.

    Si bé en sentit estricte el GRU és un servei d'intel·ligència militar, tasca que realitza de manera excel·lent des de la seva fundació, se sospita que també té interès en moltes àrees només vagament relacionades amb les forces armades, des de l'adquisició de tecnologies fins a l'espionatge econòmic.

    La seva seu oficial es troba en el denominat Aquari, un complex d'edificis situats a l'aeròdrom de Moscou-Khodinka, dins de l'àrea urbana de Moscou.

    Desarmament nuclear

    El desarmament nuclear es refereix tant a l'acte de la reducció com la de l'eliminació de les armes nuclears, per tal d'assolir un estadi final on el món estigui lliure d'aquestes armes.

    Entre els grups pel desarmament nuclear s'inclouen la Campanya per al Desarmament Nuclear, Greenpeace, Associació Internacional de Metges per a la Prevenció de la Guerra Nuclear, Alcaldes per la Pau, Global Zero, i la Campanya Internacional per l'Abolició de les Armes Nuclears. Hi ha hagut moltes manifestacions i protestes antinuclearlears de grans dimensions. El 12 de juny de 1982, un milió de persones es van manifestar al Central Park (ciutat de Nova York) en contra de les armes nuclears i el cessament de la carrera armamentística de la Guerra Freda. Va ser la major protesta antinuclear i la major manifestació política en la història dels Estats Units.En els últims anys, alguns estadistes dels Estats Units també han advocat pel desarmament nuclear. Així Sam Nunn, William Perry, Henry Kissinger i George Shultz han instat els governs a adoptar la visió d'un món lliure d'armes nuclears, i en diverses columnes han proposat un ambiciós programa de mesures urgents per a aquesta fi. També s'han creat organitzacions com Global Zero, un grup no partidista internacional compost per 300 líders mundials dedicat a aconseguir el desarmament nuclear.

    Els defensors del desarmament nuclear diuen que disminuiria la probabilitat que es produeixi una guerra nuclear, especialment de forma accidental. Els crítics del desarmament nuclear diuen que soscavaria la dissuasió.

    Dàlek

    Els dàleks (/ˈdɑːlɛks/) són membres d'una raça extraterrestre fictícia de mutants de la sèrie de televisió britànica de ciència-ficció Doctor Who. Els dàleks van ser creats per l'escriptor de ciència-ficció Terry Nation i van aparèixer per primera vegada a la sèrie de Doctor Who The Daleks l'any 1963. El disseny dels personatges va anar a càrrec de Raymond Cusick.

    Els dàleks són grotescs organismes mutants del planeta Skaro. Nation va descriure els dàleks com uns extraterrestres-ciborgs violents, sense pietat ni remordiments i basant-se en l'exemple real dels nazis, que exigien la total conformitat amb els seus principis, volien conquerir l'univers i exterminar a les races inferiors. També són, col·lectivament, els més grans enemics extraterrestres del senyor del temps conegut com el Doctor. La seva frase més cèlebre és "EX-TER-MI-NAR!", cridant cada síl·laba de manera estrident amb una frenètica veu electrònica ( escolteu-ne una mostra (?·pàg.)).

    En la trama de la sèrie els dàleks van ser creats pel científic Davros durant els últims anys d'una guerra de mil anys entre el seu poble, els kaleds, i els seus enemics, els thals. En aquell moment alguns kaleds ja havien mutat a causa dels danys de la guerra nuclear, així que Davos va modificar-los per tal d'integrar-los en una carcassa robòtica semblant a un tanc, eliminant-ne totes les emocions tret de l'odi. Aquests nous éssers aviat es van autopercebre com la raça suprema de l'univers i van començar a perseguir l'objectiu de fer una purga de tota vida diferent a la dàlek. Més endavant, els dàleks van adquirir tecnologia per viatjar en el temps i es van enfrontar als senyors del temps en una brutal Guerra del Temps, amb batalles que van afectar la major part de l'univers i que es van desenvolupar al llarg de tota la història.

    Són els malvats més populars de la sèrie i han anat retornant de forma recurrent al llarg de les diverses temporades.

    Guerra Freda

    El terme Guerra Freda o Primera Guerra Freda (vegeu) va ser un model de relacions internacionals que va desenvolupar-se després de la Segona Guerra Mundial, fonamentat entre els blocs antagònics liderats pels Estats Units i la Unió Soviètica amb els seus respectius aliats. Aquest fenomen es va iniciar després de la Segona Guerra Mundial (1945). La guerra freda pròpiament dita va començar, però, l'any 1947, després de molta tensió política entre un bloc i un altre. Era un enfrontament no declarat, sense ofensives militars, basat en la mútua amenaça (incloent-hi el desenvolupament de bombes atòmiques) i en l'intent per expandir les àrees d'influència respectives, ja que arran del llançament de les bombes d'Hiroshima i Nagasaki, hi havia molta por d'entrar en una guerra nuclear d'abast mundial.

    Els països de l'òrbita americana defensaven el capitalisme (bloc capitalista, units per l'OTAN des del 1949), mentre que els partidaris dels russos vivien versions diferents del comunisme (bloc comunista) units pel pacte de Varsòvia (1955). La Guerra Freda va afavorir l'espionatge, les curses espacial i armamentista així com diversos conflictes armats de baixa intensitat (per oposició al possible enfrontament total entre els dos blocs). La guerra freda es va acabar l'any 1991 amb el desmembrament de l'URSS i la caiguda del comunisme que es va donar entre 1989 (caiguda del mur de Berlín) i 1991 (cop d'estat a l'URSS).

    Aquest enfrontament va tenir lloc a nivell polític, ideològic, econòmic, tecnològic i militar.

    Cap dels dos blocs va prendre mai accions directes contra l'altre, raó per la qual es va denominar al conflicte «guerra freda».

    Aquestes dues potències es van limitar a actuar com a «eixos» influents de poder en el context internacional, i a la cooperació econòmica i militar amb els països aliats o satèl·lits d'un dels blocs contra els de l'altre.

    Si bé aquests enfrontaments no van arribar a desencadenar una Guerra Mundial, l'entitat i la gravetat dels conflictes econòmics, polítics i ideològics compromesos, van marcar significativament gran part de la història de la segona meitat del segle XX. Les dues superpotències desitjaven implantar el seu model de govern en tot el planeta.

    Els límits temporals de l'enfrontament s'ubiquen entre 1945 i 1947 (fi de la Segona Guerra Mundial i fi de la postguerra respectivament) fins a 1985 (inici de la Perestroika) i 1991 (dissolució de la Unió Soviètica).

    Història militar

    La història militar és una disciplina de les humanitats, enfocada al registre dels conflictes armats de la història de la humanitat i en el seu impacte en les societats, en les seves cultures, en l'economia si es produeixen canvis en les relacions internacionals. No es limita a l'estudi de batalles i guerres, sinó que s'interessa també per l'evolució dels materials, de l'armament, la tàctica i l'estratègia.

    Es compon de tots aquells esdeveniments de la història humana que poden ser considerats com a pertanyents a la categoria de conflictes socials generalitzats. Això pot anar des de les baralles entre dues tribus, fins a guerres entre dues forces armades organitzades, incloent, en la seva màxima escala, les guerres mundials que afecten la majoria de la població humana. Els historiadors s'encarreguen de narrar aquests esdeveniments, mitjançant escrits o d'altres formes.

    L'activitat militar ha estat un procés constant durant milers d'anys, i les tàctiques, estratègies i metes de les operacions militars s'han mantingut immutables al llarg dels mil·lennis. Per exemple, una notable maniobra militar, encara estudiada avui dia, és la doble pinça envoltant, usada per Aníbal Barca a la Batalla de Cannes l'any 216 aC (fa per tant uns 2.200 anys). Aquesta mateixa maniobra ja va ser descrita pel teòric militar xinès Sun Tzu, que la va escriure aproximadament al mateix temps que la fundació de Roma, aproximadament fa 2.750 anys, i 500 anys abans de la batalla de Cannas.

    Mitjançant l'estudi de la història relacionada amb la seva professió, els militars pretenen no repetir els mateixos errors del passat, i així millorar la seva actuació en insuflar en els seus comandants la capacitat de percebre paral·lelismes històrics durant una batalla, per poder maximitzar les lliçons apreses d'aquesta. Les principals àrees de la història militar inclouen la història de les guerres, batalles i combats, la història de l'art militar i la història de cada servei militar específic.

    Hi ha diverses formes de categoritzar la guerra. Una d'elles és la distinció entre guerra convencional i no convencional: la convencional crea forces armades ben identificades lluitant entre si de manera relativament oberta i directa, sense armes de destrucció massiva; la guerra no convencional fa altres tipus de guerra, que inclouen les incursions, la guerra de guerrilles, la insurgència i el terrorisme. Alternativament pot incloure la guerra nuclear, la guerra química o la guerra biològica.

    Totes aquestes categories usualment s'integren dins de dues de major ordre: guerra d'alta o baixa intensitat. Es diu guerra d'alta intensitat a aquella entre dues superpotències o grans nacions lluitant per interessos polítics i/o econòmics. La guerra de baixa intensitat fa a la insurgència respecte a un exèrcit dominant, la guerra de guerrilles, i tipus especials de tropes que lluiten contra una revolució.

    Hivern nuclear

    L'hivern nuclear és una condició hipotètica del clima global que es creu possible després d'una guerra nuclear a gran escala. Es pensa que un temps extremadament fred pot ser causat per la detonació d'un elevat nombre d'armes nuclears, especialment sobre objectius inflamables com les ciutats, on grans concentracions de fum i sutge podrien ser injectades a l'estratosfera de la Terra. El terme també s'aplica a un dels efectes posteriors a l'impacte d'un asteroide o d'una erupció d'un supervolcà.

    Holocaust nuclear

    Un holocaust nuclear és una situació hipotètica en la qual la civilització humana seria erradicada de manera total o parcial per una guerra nuclear. En aquest escenari, part o la totalitat de la Terra seria destruïda o convertida en una zona inhabitable per la forta radioactivitat o per l'hivern nuclear que seguirien el conflicte nuclear.

    És un concepte recorrent en la ciència-ficció postapocalíptica. Una de les primeres obres de ficció que tractaren aquest tema fou Last and First Men, d'Olaf Stapledon (1930). Altres novel·les com ara A Canticle for Leibowitz, de Walter M. Miller, o On the Beach (novel·la)On the Beach, de Nevil Shute, videojocs com ara Fallout o Metro 2033 i pel·lícules com ara Mad Max o Terminator també han presentat escenaris d'holocaust nuclear. En temps més recents, la sèrie The 100 també s'hi ha basat.

    Míssil balístic intercontinental

    Un míssil balístic intercontinental o ICBM (sigles en anglès d'intercontinental ballistic missile) és un tipus de projectil guiat per llançar grans càrregues explosives, normalment nuclears, així com altres mitjans d'atac a distàncies superiors a 5.500 km. Es tracta d'un coet espacial suborbital que viatja a molt alta velocitat per fora de l'atmosfera terrestre, de manera que pot travessar continents en pocs minuts.

    Així establerts pels tractats internacionals, els míssils balístics intercontinentals tenen, per tant, més abast i velocitat que els míssils balístics de teatre d'operacions i es consideren l'expressió última dels mitjans de destrucció massiva utilitzats en la guerra nuclear. S'afirma generalment que un atac a gran escala amb míssils d'aquest tipus pot aniquilar pobles, nacions i models de civilització sencers, amb centenars i fins i tot milers de milions de baixes.

    Els míssils balístics intercontinentals adaptats per al seu tret des de submarins en immersió es denominen míssils balístics de llançament submarí (SLBM, submarine-launched ballistic missile). Al llarg de la seva història, els ICBMs i SLBMs han estat considerats indistintament armes d'artilleria súper-pesada i armes aeroespacials.

    La miniaturització de les ogives i l'equip tecnològic necessari per dur-les fins als seus objectius permet que un sol míssil balístic transporti múltiples càrregues independents (MIRV, multiple independent targetable reentry vehicle), així com nombroses ajudes a la penetració per superar els sistemes de defensa antimíssils.

    Plataforma de llançament de míssils

    Una plataforma de llançament de míssils és l'estructura semi-subterrània que emmagatzema míssils amb la finalitat i disseny de respondre al llançament de míssils balístics. Les sitges de míssils són una espècie de bases sota la terra, blindades per suportar un atac nuclear, en els anys 60 i 70 es construïen en massa i valien milions de dòlars pel fet que guardaven un ICBM llest per ser llançat en el moment que donés l'ordre.

    Als Estats Units aquests recintes tenien habitacions i sales de bany per als tècnics del lloc, amb un canvi de guàrdia cada 24h. En la guerra, aquestes sitges nuclears van arribar a ser unes 82 als Estats Units, primordialment en els deserts. Últimament aquests recintes han estat "suposadament desmantellats" pels Estats Units gràcies a acords amb l'antiga URSS, per baixar els ànims de guerra nuclear i algunes d'aquestes sitges ara són museus.

    Proliferació nuclear

    La proliferació nuclear és l'expansió de les armes nuclears, el material físsil, i la tecnologia nuclear i d'informació per obtenir aquests tipus d'armes aplicables als països no reconeguts com a "posseïdors d'armes nuclears" al Tractat de No Proliferació d'Armes Nuclears, també conegut com el Tractat de No Proliferació Nuclear o TNPN. Els països "posseïdors d'armes nuclears" són EUA, Rússia, Xina, França i el Regne Unit.

    Moltes nacions, amb armes nuclears i sense, s'han oposat a la seva proliferació, els governs de les quals temen que més països amb armes nuclears puguin augmentar el risc d'una guerra nuclear (fins i tot assumint l'anomenat "contravalor" d'atacar civils amb armes nuclears), de desestabilitzar les relacions internacionals o regionals, o atemptar contra la sobirania nacional dels estats.

    Quatre països, a més dels cinc reconeguts com a posseïdors d'armes nuclears han adquirit o es presumeix que ha adquirit, armes nuclears: Índia, Pakistan, Corea del Nord i Israel. Cap d'aquests quatre és part en el TNPN, encara que Corea del Nord es va adherir al TNPN el 1985, i després es va retirar el 2003 i va dur a terme assajos nuclears anunciats el 2006, el 2009 i el 2013. Una crítica lògica al TNPN és que és discriminatori en el reconeixement com a estats nuclears (només ho són els que van posar a prova les armes nuclears abans de 1968) i que insta que tots els altres estats a unir-se al tractat per renunciar a les armes nuclears.

    Es va dur a terme investigacions sobre el desenvolupament d'armes nuclears durant la Segona Guerra Mundial als Estats Units (en cooperació amb el Regne Unit i Canadà), Alemanya, Japó i l'URSS. Els Estats Units va ser el primer i l'únic país que ha usat armes nuclears a la guerra, quan va utilitzar dues bombes (a Hiroshima i Nagasaki) contra el Japó a l'agost de 1945. Amb la seva derrota a la guerra, Alemanya i Japó van deixar de participar en qualsevol investigació d'armes nuclears. A l'agost de 1949, la Unió Soviètica va provar una arma nuclear. El Regne Unit va provar una arma nuclear a l'octubre de 1952, França el 1960, la República Popular de la Xina el 1964, l'Índia el 1974, el Pakistan el 1998 i Corea del Nord el 2006.

    Radioactivitat

    La radioactivitat és un fenomen físic al qual certes substàncies amb nuclis atòmics inestables, anomenats radionúclids, es transformen espontàniament en nucleids diferents perdent energia en forma de raigs de partícules, de vegades acompanyats de raigs d'ones electromagnètiques, per tal d'assolir uns nuclis atòmics més estables i de menor massa, ja que al procés perden part d'ella per desintegració. Els raigs emesos s'anomenen, segons el cas, raigs alfa, raigs beta o raigs gamma, es consideren radiacions ionitzants i poden penetrar en cossos opacs, ionitzar l'aire, impressionar plaques fotogràfiques i excitar la fluorescència de certes substàncies.

    La irradiació d'aquests a un organisme viu comporta efectes entre poc negatius i nefastos per a la seva salut, depenent de la quantitat de radioactivitat rebuda, del nombre d'exposicions, de la durada d'aquestes i dels tipus de raigs que la componen en cada cas. Pot ser generada per activitats humanes (generació d'electricitat, diagnòstics i tractaments mèdics, control de la qualitat de productes industrials, datació de restes arqueològiques, etc.), en aquest cas es diu radioactivitat artificial, encara que sigui idèntica a la generada a la natura (radioactivitat natural), i pot causar contaminació radioactiva de l'aire, de l'aigua o sobre superfícies (fixada o no). En aquest cas hi ha perill de radiotoxicitat pel fet de respirar-la o d'ingerir-la, en aigua contaminada o per haver entrat a la cadena alimentària. El 77% d'irradiació que reben els éssers humans prové d'origen natural mentre que el 23% restant és d'origen artificial, el 87% del qual és d'origen mèdic.

    Els radionúclids naturals més freqüents a les roques terrestres són l'urani 238, el tori 232 i sobretot el potassi 40. El radó és un gas radioactiu que es forma a l'escorça terrestre i escapa a l'atmosfera, responsable del 52% de radioactivitat natural a què estan exposats els éssers humans. Alguns radionúclids molt utilitzats a l'activitat humana són, per exemple, l'urani 235 (centrals nuclears), el plutoni 239 (armes de destrucció massiva) i el carboni 14 (arqueologia).

    La radioactivitat fou descoberta el 1896 pel científic francès Henri Becquerel, mentre treballava en materials fosforescents. Durant els experiments per veure si aquests materials fosforescents podien exposar a materials fotogràfics de paper negre, en la forma de la recentment descoberta radiografia, Becquerel va utilitzar una sal d'urani estucat. Però tots els experiments van resultar negatius i no impressionaven la placa tret d'aquells als que havia utilitzat sals d'urani. Aviat va quedar clar que la impressió de la placa no tenia res a veure amb la fosforescència perquè es produïa fins i tot sense que l'urani hagués estat exposat a la llum.

    No s'ha de confondre la radioactivitat amb l'absorció i emissió de fotons per part d'algunes molècules, com per exemple el CO2, ja que en aquest segon cas no canvia el nombre atòmic de cap nucleid.

    Resolució 984 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides

    En la Resolució 984 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, adoptada per unanimitat l'11 d'abril de 1995, el Consell va donar garanties als estats sense armament nuclear que formaven part del Tractat de No Proliferació Nuclear (TNP) contra de l'amenaça de la proliferació nuclear.

    El Consell de Seguretat va declarar que s'hauria de fer tot el possible per evitar el perill de la guerra nuclear evitant la propagació de les armes nuclears, facilitant la cooperació internacional en els usos pacífics de l'energia nuclear i promoure la importància del TNP. Va reconèixer l'interès dels països sense armes nuclears de rebre garanties de seguretat, i la resolució actual va ser un pas en aquesta direcció.

    Els membres permanents del Consell (tots els quals posseïen armes nuclears) havia donat garanties de seguretat als països no nuclears que eren part del TNP, el primer cop que això havia passat. El Consell de Seguretat va reconèixer la necessitat de donar garanties als estats sense armes nuclears, i que els membres permanents del Consell actuarien, d'acord amb les disposicions pertinents de la Carta de les Nacions Unides, en el cas que un país fos amenaçat o atacat amb armes nuclears. També va reconèixer que els estats membres permanents posarien aquest tipus d'incidents a l'atenció del Consell de Seguretat. L'assistència es donaria en tot cas, amb les investigacions i les mesures adequades per resoldre els conflictes i restablir la pau i la seguretat internacionals. També es prendrien mesures per proporcionar assistència tècnica, mèdica, científica o humanitària en resposta a les peticions d'un país afectat. A més, serien recomanades les mesures apropiades en matèria de compensació després dels casos d'agressió i el consell rebria la intenció d'alguns països per proporcionar assistència immediata a un país afectat.

    Es va demanar a tots els països, com preveu l'article VI del TNP, a negociar mesures per desarmament i un tractat sobre el desarmament complet sota un control internacional. També va reafirmar el dret, en virtut de l'article 51 de la Carta, a l'autodefensa si el país era atacat.En virtut de la Resolució 984, França, Rússia, Regne Unit i Estats Units podrien, amb la condició de no utilitzar armes nuclears contra un Estat no nuclear part del TNP, excepte en un atac contra ells; només les garanties de la República Popular de la Xina de no utilitzar armes nuclears van ser incondicionals.

    Survivalisme

    El survivalisme és un moviment de persones o grups survivalistes, (anomenats preppers en angles) que es preparen activament per a una possible alteració de l'ordre polític o social, ja sigui a nivell local, regional, nacional o internacional. Els survivalistes sovint es preparen amb anticipació per aquests esdeveniments, ja sigui rebent entrenament mèdic, emmagatzemant aigua i aliments, preparant-se per defensar-se, i construint edificis que els ajudaran a sobreviure i refugiar-se. El survivalisme, és abordat pels seus adherents de diferents maneres, depenent de les circumstàncies i de les seves particulars preocupacions, o bé dels riscos que poden arribar a passar en el futur. Els següents són només alguns exemples, encara que molts survivalistes encaixen en més d'una sola d'aquestes categories. Pel que fa a la preparació survivalista individual, hi ha grups de survivalistes i alguns fòrums a la xarxa, molt populars arreu del Món: Austràlia, Bèlgica, Canadà, França, Alemanya, Nova Zelanda, Noruega, Rússia, Suècia, Regne Unit o Estats Units.

    V for Vendetta

    V for Vendetta són una sèrie d'historietes realitzades per Alan Moore (guió) i per David Lloyd (concepte, il·lustrador i coguionista) a partir de l'estiu de 1981. Ambientada en un futur proper on, després que una guerra nuclear destrueix gran part del món, un partit feixista anomenat Norsefire (Foc Nòrdic) sorgeix al Regne Unit. Un misteriós anarquista revolucionari anomenat V, ocult darrere una màscara de Guy Fawkes, comença una complexa i sagnant campanya per destruir el feixisme de Norsefire i incitar a la gent a adoptar una societat anàrquica.

    Eslògan: Bretanya feixista, 1997. Tots saben que no pots contra el sistema...tots menys V. "Llibertat...Per Sempre."

    En altres idiomes

    This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
    Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
    Images, videos and audio are available under their respective licenses.