Guerra convencional

La guerra convencional és un tipus de guerra que es realitza utilitzant teories, mitjans, estratègies i tàctiques tradicionals, en el context d'un conflicte armat entre dos o més estats obertament hostils. Les forces de tots dos bàndols queden ben definides, solen combatre en camps de batalla definits i lluiten amb armament que el seu objectiu primordial és l'exèrcit enemic i les seves infraestructures. Normalment, el terme guerra convencional utilitza armes convencionals (per tant, exclou l'ús d'armes de destrucció massiva i específicament l'ús d'armes nuclears).[1]

En general, el propòsit de la guerra convencional és afeblir o destruir les forces militars de l'enemic, per negar-li la possibilitat de seguir combatent i obligar a la seva dirigència política a rendir-se. No obstant això, pot donar-se que algun dels bàndols utilitzi tàctiques no convencionals per forçar la capitulació. Aquest fet, i l'enorme poder d'algunes armes convencionals contemporànies, fan que el límit entre guerra convencional i altres tipus de guerra pugui ser difús.

Referències

  1. «How are conventional and unconventional warfare different?» (en en), 01-06-2011. [Consulta: 24 juny 2019].

Enllaços externs

Avió de caça

Un avió de caça, caça o avió de combat és una aeronau militar dissenyada fonamentalment per al combat aeri contra altres aeronaus. En contraposició els bombarders, que estan dissenyats principalment per atacar objectius terrestres mitjançant el llançament de bombes i altre armament aire-terra. Tot i això molts caces tenen capacitats secundàries d'atac a terra, i alguns són de doble propòsit per actuar com a caça bombarders.

Els caces són el principal mitjà amb el qual les forces armades aconsegueixen la superioritat aèria sobre els seus oponents en batalla. Com a mínim des de la Segona Guerra Mundial, aconseguir i mantenir la superioritat aèria ja és un component clau a l'hora d'aconseguir la victòria en la guerra, particularment en una guerra convencional entre exèrcits regulars (però no en una guerra de guerrilles). D'aquesta manera, l'adquisició, l'entrenament i el manteniment d'una flota de caces representa un part molt substancial dels pressupostos de defensa per les forces armades actuals.

Entre les principals missions complertes pels caces destaquen la patrulla aèria de combat (CAP) i la intercepció d'aeronaus enemigues. A més, quan l'enfrontament entre avions de caça es produeix a curta distància, rep el nom de dogfight o combat tancat.

Campanya

Una campanya són el conjunt d'accions militars que transcorren en una mateixa zona geogràfica i un mateix període. En el context de les ciències militars, una campanya militar comprèn totes les operacions militars, efectuades normalment per una força defensiva o atacant, dirigides a la consecució d'una desitjada situació militar o política, dins d'unes limitacions geogràfiques i temporals.

Conflicte arabo-israelià

El conflicte arabo-israelià és aquell entre l'estat d'Israel i els seus veïns àrabs, en particular els palestins. La seva definició, història i possibles solucions són matèria de permanent debat, i els problemes que inclou varien amb el temps. Vers el 2010, les principals qüestions eren la sobirania de la Franja de Gaza i Cisjordània, l'eventual formació d'un Estat palestí en aquestes àrees, l'estatus de la part oriental de Jerusalem, dels Alts del Golan i de les Granges de Xebbaa, el destí dels assentaments israelians i dels refugiats palestins, el reconeixement d'Israel i Palestina i del seu dret a existir i viure en pau sense amenaces i actes de força, així com la relació d'Israel amb Síria i el Líban. Actualment Israel té tractats de pau vigents amb Egipte i Jordània que garanteixen la seva convivència pacífica.

Estat del Nil

L'estat del Nil fou el nom del govern provisional del sud de Sudan a l'exili a Kampala, adoptat el 1969, i que va existir fins al 1970.

El 1965 la Sudan National African Union (SANU) o Unió Nacional Africana del Sudan, es va dividir en dos sectors, l'interior dirigit per William Deng, i la SANU exterior dirigida per Joseph Oduhu i Aggrey Jaden, que es van exiliar a Kampala. Oduhu es va separar i llavors Aggrey Jaden va rebatejar l'organització com Front d'Alliberament Africà del Sudan (FAAS); Oduhu va crear el Front d'Alliberament d'Azània el juny de 1965 i a l'agost les dues organitzacions es van reunir i van decidir aliar-se. El desembre de 1965 Oduho va assolir el lideratge (per ser més conegut a l'exterior) i Jaden va ser nomenat vicepresident, i es va decidir que l'organització unida es diria Front d'Alliberament d'Azània.

Es va acordar crear una branca política i traslladar les activitats a l'interior; llavors es va crear el Govern Nacional Provisional del Sud del Sudan el 15 d'agost de 1967. El dia 18 d'agost es va aprovar l'adopció de la primera bandera nacional.El govern va estar presidit per Aggrey Jaden, de l'ètnia bari. El parlamentari Saturnino Lohure va participar en la fundació però aviat va anar a la guerrilla fins que al cap de poc, el mateix 1967, fou mort per les forces ugandeses quan creuava la frontera. Oduhu va agafar el comandament (però sobre el terreny el principal comandant era Emilio Tafeng o Emidio Taffeng) i Jaden va restar al front del govern fins a final de 1968 quan va abandonar el moviment acusant-lo d'estar dominat per una camarilla dinka i es va instal·lar a Nairobi. El va substituir Camilio Dhol, un dinka que va convocar una convenció a Bulgo-Bingi (a la frontera de Sudan amb el Zaire) pel març de 1969.

El març de 1969 la convenció de Bulgo-Bindi va canviar de nom el govern provisional a Govern Nacional Provisional del Nil i va proclamar l'Estat del Nil, nom que pretenien donar al Sud del Sudan i que es va justificar perquè no recordava al Sudan) i va agafar la direcció de l'estat i govern Gordon Mourtat Mayen, un dinka. Els noms d'Azània, Fashoda i Nolòtia pel bou estat foren finalment descartats.

Després del cop d'estat de Numeyri (maig del 1969), i la declaració en què s'oferia l'autogovern pel sud, alguns membres de l'organització van acceptar i van anar a Khartum. Barri Wanjo, el ministre d'afers exterior del Nil, va denunciar aquest moviment i va reconèixer que el Front d'Alliberament d'Azània estava inactiu els últims temps.

El 15 de juliol Eliaba Suru, anomenat ministre de Finances, anunciava la deposició del govern pel general Emilio Tafeng o Emidio Taffeng (comandant en cap del govern provisional del Nil) i el 15 de setembre de 1969 es va establir el Govern Revolucionari Anyidi dirigit per Tafeng, que agafava el nom de l'antiga factoria comercial d'Anyidi a Equatoria. Jaden va ser inclòs en aquest govern, aparentment sense ser consultat, però va refusar la seva participació; per la seva banda Mourtat Mayen va denegar haver estat enderrocat; el mateix estiu Mayen va anunciar que estava disposat a parlar amb Khartum però que la independència era innegociable; el novembre va anunciar que iniciava la guerra convencional i que Tafeng seria capturat; aquest però va restar al camp fins a l'abril del 1970.

Després d'aquestes lluites els azande, decebuts, van formar el seu propi govern amb el suport del coronel Samuel Abu John, comandant de la zona (Qquatoria occidental), anomenat Govern Revolucionari del Riu Sue, sota la presidència de Michel tawil, que va proclamar la república del Sue i va declarar que el govern provisional del Nil era una camarilla dinka (Tawil i Abu van actuar principalment per motius tribals).

Encara va sorgir una altra facció: Ezbon Mondiri Gwanza, el fundador del Partit Federal, va formar el seu propi govern que va anomenar Govern del Sudan Azània a l'Àfrica Oriental.

Amb tot això els militars sobre el terreny dirigits per Lagu, que havia acceptat la posició de comandant en cap dins del Fron d'Alliberament d'Azania original i després el mateix unit, es va distanciar. Lagu preferia operar com a Anya Anya (després coneguts com a Anya Anya I) i la part civil s'anomenava en conjunt com Moviment d'Alliberament del Sudan del Sud.

Després de les converses amb el govern sudanès, el govern provisional es va dissoldre el 23 de juliol de 1970.

La seva bandera fou comunicada per Francois Chaurel, de "Le Figaro", a Lucien Philippe, el 25 de juny de 1969; i d'altra banda la va obtenir Karl Fachinger el 26 d'agost de 1971. En ambdós casos s'indica la franja inferior com verda. En poder del vexil·loleg Francois Burgos hi ha una foto amb aquesta bandera, on es veu clarament que la franja inferior és blava. Podria ser que una de les dues (probablement la de franja blava) fos del govern Anyidi dirigit per Tafeng, i l'altra del govern dirigit per Mayen.

Forces de Defensa d'Israel

Les Forces de Defensa d'Israel, abreujadament FDI (en hebreu צבא הגנה לישראל, Tsevà ha-Haganà le-Yisrael (?·pàg.), anomenades abreujadament צה"ל (Tsàhal), és el nom genèric per a les forces armades israelianes, creades després de la fundació d'Israel el 1948. Els seus objectius són la "defensa de l'existència, la integritat territorial i la sobirania de l'Estat d'Israel" i la "protecció dels seus habitants". Donat l'estat de constant activitat militar a les fronteres israelianes des de l'any 1948, el Tsàhal és una de les institucions més importants i nombroses de l'Estat.

Una ordre del ministre de Defensa David Ben-Gurion el 26 de maig de 1948, va crear oficialment les Forces de Defensa d'Israel com un exèrcit de lleva format a partir del grup paramilitar Haganà, amb la incorporació dels grups militants Irgun i Lehi. Les FDI van servir com a forces armades d'Israel en totes les grans operacions-incloent militars del país -inclosa la guerra de Palestina del 1948, les Operacions de represàlia (1951-1956), la Guerra del Sinaí (1956), la Guerra de l'Aigua (1964-1967), la Guerra dels Sis Dies (1967), la Guerra de desgast (1967-1970), la Batalla de Karameh (1968), l'Operació Primavera de Joventut (com a part de l'Operació Ira de Déu), la Guerra del Yom Kippur (1973), l'Operació Entebbe (1976), l'Operació Litani (1978), la Guerra del Líban de 1982, el Conflicte del sud del Líban (1985-2000), la Primera Intifada (1987-1993), la Segona Intifada (2000-2005), l'Operació Escut Defensiu (2002), la Guerra del Líban de 2006, l'Operació Plom Fos, l'Operació Columna de Núvol i la recent Operació Marge Protector del 2014 -. El nombre de guerres i conflictes fronterers en els quals l'exèrcit israelià ha estat involucrat en la seva curta història fa que sigui una de les forces armades més ben entrenades del món en el desenvolupament de la batalla. Tot i que originalment les FDI van operar en tres fronts -contra el Líban i Síria al nord, Jordània i Iraq a l'est, i Egipte al sud després dels acords de pau egipci-israelians del 1979 posteriors a la Pau de Camp David, han concentrat les seves activitats al Sud del Líban i als Territoris Palestins, inclosa la Primera i la Segona Intifada.

Les Forces de Defensa d'Israel es diferencia de la majoria de les forces armades al món de moltes maneres. Les diferències inclouen el reclutament obligatori de les dones i la seva estructura, que posa l'accent en les estretes relacions entre l'exèrcit, la marina i la força aèria. Des de la seva fundació, les FDI han estat dissenyades específicament perquè coincideixin amb la situació de seguretat única d'Israel. Les FID són una de les institucions més importants de la societat israeliana, i influeixen en l'economia del país, la cultura i l'escena política. El 1965, les Forces de Defensa d'Israel va ser guardonades amb el Premi Israel per la seva contribució a l'educació. L'exèrcit israelià utilitza diverses tecnologies desenvolupades a Israel, moltes d'ells fetes específicament per satisfer les necessitats de les FDI, com el carro de combat principal Merkava, el transport blindat de personal Achzarit, sistemes armamentístics d'alta tecnologia, el sistema de defensa de míssils Cúpula de Ferro, el sistema de protecció activa per a vehicles Trophy, i els rifles d'assalt la IMI Galil i el fusell Tavor. El subfusell Uzi va ser inventat a Israel i fou utilitzat per l'exèrcit israelià fins al desembre de 2003, la qual cosa posava fi a un període de servei que va començar el 1954. Després del 1967, l'exèrcit israelià manté estretes relacions militars amb els Estats Units, inclosa la cooperació al desenvolupament, com al jet F-15I, el sistema de defensa làser Thel, i el sistema de defensa de míssils Arrow.

Guerra colonial portuguesa

La Guerra colonial portuguesa o Guerra d'Ultramar es va dur a terme entre les Forces Armades Portugueses i les forces organitzades pels moviments d'alliberament de les antigues colònies portugueses d'Angola, Guinea-Bissau i Moçambic entre els anys 1961 i 1975. En aquests territoris el conflicte és anomenat Guerra d'independència.

L'expressió guerra colonial era rebutjada pel govern portuguès, ja que els territoris ultramarins portuguesos tenien l'estatut de províncies i no de colònies. Les Nacions Unides, no obstant això, consideraven que sí que eren colònies, perquè els drets dels indígenes africans eren diferents als dels colons blancs i els africans assimilats. D'altra banda, a causa que les operacions militars eren considerades de seguretat interna per les autoritats portugueses, el terme guerra tampoc era utilitzat. Per aquestes raons, el terme utilitzat generalment pels mitjans militars portuguesos era el de campanyes ultramarines.

L'inici d'aquest període de la història de Portugal va tenir lloc a Angola, el 4 de febrer de 1961, a la zona que passaria a denominar-se Zona Revoltada do Nord (Zona Rebel del Nord), que correspon als districtes de Zaire, Uige i Cuanza Nord. La Revolució dels Clavells a Portugal el 25 d'abril de 1974 va suposar la fi d'aquest període i el primer pas cap a la independència d'aquestes colònies. Amb el canvi del rumb polític del país, els intents de les Forces Armades Portugueses per mantenir el control d'Angola, Guinea i Moçambic van deixar de tenir sentit. Els nous dirigents van anunciar la democratització del país i estaven disposats a acceptar les reivindicacions d'independència de les colònies, per la qual cosa van passar a negociar les fases de transició amb els moviments d'alliberament nacional que es trobaven en guerra contra Lisboa.

Al llarg del seu desenvolupament va ser necessari augmentar progressivament la mobilització de les forces portugueses, en els tres escenaris d'operacions, de forma proporcional a l'augment dels fronts de combat que, a principis de la dècada dels 70 arribarien al seu moment crític. Per part de Portugal, la guerra se sustentava pel principi polític de defensa d'allò que es considerava territori nacional, basant-se en el principi ideològic de nació pluricontinental i multirracial. D'altra banda, els moviments d'alliberament nacional es justificaven sobre la base del principi inalienable de l'autodeterminació i independència, en un marc internacional de suport i incentiu de la lluita.

Guerra de desgast

La Guerra de desgast (en àrab: حرب الاستنزاف, Harb al-Istinzāf; en hebreu: מלחמת ההתשה, Milhemet haHatashah) va ser una guerra limitada entre Egipte i Israel que va tenir lloc entre els anys 1967 i 1970. Va ser continuació de la Guerra dels Sis Dies, iniciada mitjançant intercanvis d'artilleria i petites incursions entre tots dos contendents al llarg de la línia d'armistici, si bé el 1969 les forces egípcies van incrementar la pressió contra les posicions israelianes. La guerra va acabar amb un alto el foc signat entre els dos països el 1970, que van mantenir les mateixes posicions que quan la guerra va començar.

El raonament del president Gamal Abdel Nasser va ser explicat pel periodista Mohamed Hassanein Heikal:

«Si l'enemic aconsegueix infligir-nos 50.000 morts en aquesta campanya, podrem anar a lluitar, perquè tenim reservistes suficients. Si tenim èxit en infligir-los 10.000 morts, inevitablement es trobaran obligats a parar de lluitar, perquè ells no tenen reservistes.»

Les Forces de Defensa d'Israel ( FDI ) van obtenir una victòria sense precedent derrotant a l'exèrcit egipci el 1967 a la Guerra dels Sis Dies, capturant la Península del Sinaí, fins al Canal de Suez, quedant en mans d'Israel. L'exèrcit d'Egipte, el més poderós del món àrab, havia estat derrotat i humiliat, quedant amb anhel de venjança. Els xocs esporàdics ocorrien al llarg de la línia d'alto el foc i el destructor israelià Eilat va ser enfonsat pels vaixells egipcis amb un míssil l'octubre de 1967. L'ONU i els dos països van intentar trobar una solució diplomàtica al conflicte amb la Jarring Mission i el Pla Rogers inútilment. La Resolució 242 del Consell de Seguretat de l'ONU va ser creada el 22 novembre 1967 sol·licitant la retirada israeliana a canvi de pau. No obstant això, els esforços diplomàtics no van poder produir cap resultat. El president Nasser, tenia clar que allò que va ser près per la força calia ser restaurat per la força.

Gràcies al significatiu suport d'armament del seu aliat, la Unió Soviètica, Egipte va poder recuperar-se de les seves pèrdues materials de la Guerra dels Sis Dies més ràpidament del que Israel esperava. També, centenars de consellers militars soviètics van ingressar al país. La seva presència, juntament amb pilots i naus soviètiques, va amenaçar d'estendre el conflicte a una confrontació Est-Oest.

Guerra del Vietnam

La Guerra del Vietnam, també anomenada Segona Guerra d'Indoxina, és el conflicte bèl·lic entre la República Democràtica del Vietnam i el Front Nacional d'Alliberament del Vietnam, i els Estats Units d'Amèrica i el règim dictatorial de Vietnam del Sud, que va tenir lloc entre els anys 1954 a 1975, amb la intervenció directa i indirecta de diversos països estrangers, (al sud, principalment els Estats Units, que hi intervingueren directament, amb centenars de milers de combatents, fins a la seva retirada el 1973; i al Nord amb el suport material, tècnic i polític de la Unió Soviètica i la Xina).

Les faccions al conflicte van ser, per un costat, la República Democràtica de Vietnam, amb el suport de guerrillers nord-vietnamites com el Viet Cong o Front d'Alliberament Nacional (NLF, per les seves sigles en anglès), amb ajut i subministraments soviètics i xinesos. Per l'altre costat, hi havia la República del Vietnam, amb el suport militar i logístic dels Estats Units. Al costat dels nord-americans també van lluitar altres estats anticomunistes, i van lluitar soldats provinents d'Austràlia, Corea del Sud, les Filipines, Nova Zelanda i Tailàndia. D'altres països com l'Alemanya Occidental, Iran, Marroc, el Regne Unit o Suïssa van contribuir enviant subministraments materials i equipament mèdic. A més, Taiwan i Espanya van enviar contingents testimonials en suport dels Estats Units (Espanya va enviar un reduït nombre de metges militars en missió sanitària).La guerra es distingí per transcórrer sense la formació de les tradicionals línies del front, llevat les que s'establien als voltants dels perímetres de les bases o dels camps militars, de manera que les operacions se succeïren en zones no delimitades, i proliferaren les missions de guerra de guerrilles o de recerca i destrucció, juntament amb accions de sabotatge a les rereguardes de les zones urbanes, l'ús de la força aèria per a bombardeigs massius i l'ús extensiu d'agents i armes químiques, constituint aquestes darreres operacions violacions de diverses convencions internacionals que prohibeixen l'ús de l'armament químic o biològic.

La cobertura del conflicte realitzada pels mitjans de comunicació va permetre la denúncia de les freqüents violacions i abusos dels drets humans comesos per ambdós bàndols, tanmateix, la revelació del gran nombre de civils morts per les forces dels EUA, i la seva pràctica de la terra cremada contra els poblacions camperoles van fer créixer oposició de l'opinió pública occidental cap a la intervenció nord-americana..

Davant la tenaç resistència i avanç de les forces vietnamites i la resposta i divisió de la societat nord-americana amb la creixent dificultat per al reclutament forçós dels seus ciutadans, els acords de pau de París de 1973 van suposar la retirada de les tropes nord-americanes i el cessament de la seva intervenció directa, però no aconseguiren posar final al conflicte. Aquest va seguir fins que, el 1975, després de la captura de Saigon, es forçà la rendició incondicional de les tropes sud-vietnamites i la unificació del país, sota el control del govern socialista del Vietnam del Nord, amb el nom de la República Socialista del Vietnam, el 2 de juliol de 1976.

La guerra havia causat la mort, segons el govern de Hanoi, d'entre 2 i 5,7 milions de persones, la majoria d'elles civils; a més de causar grans danys mediambientals.

Pels Estats Units, el conflicte resultà ser la confrontació més llarga en la qual mai s'han vist embolicats. Va sorgir el sentiment de derrota o "Síndrome de Vietnam" en molts ciutadans, que es va reflectir en el món cultural i la indústria cinematogràfica, així com en un replegament de la política exterior fins a l'elecció de Ronald Reagan com a President el 1980.

Guerra nuclear

La guerra nuclear és un tipus de guerra que es duu a terme mitjançant l'ús d'armes nuclears, una classe d'arma de destrucció massiva. Pot tractar-se d'una "guerra nuclear limitada" o una "guerra nuclear total". Aquest tipus de conflagració té les seves pròpies teories, estratègies, tàctiques i conceptes, diferents de les de la guerra convencional, que han anat variant al llarg de les dècades. Pot lliurar-se en terra, mar, aire, l'espai i fins i tot en el subsòl, a distintes escales, amb mitjans molt diferents.

S'ha postulat que, en una guerra nuclear total, la radiació i el canvi climàtic producte de la mateixa deixarien l'atmosfera de la Terra molt afectada i possiblement l'espècie humana i la resta d'éssers vius del món sofririen els efectes d'un hivern nuclear. Els supervivents haurien de realitzar la reconstrucció de les infraestructures del planeta en unes condicions molt difícils. La flora i la fauna es veurien afectades per centenars de mutacions.

Fins al moment, l'única batalla nuclear de la història ha estat el bombardeig estratègic de les ciutats japoneses d'Hiroshima i Nagasaki per part dels Estats Units, que van conduir a finalitzar la Segona Guerra Mundial. Aquestes dues bombes van causar entorn de 200.000 morts i un nombre encara major de ferits i afectats, la majoria civils. Malgrat això, l'escàs nombre i reduïda potència d'aquestes armes primitives no permeten col·legir els resultats d'una guerra nuclear a gran escala amb armament contemporani.

Alguns autors apunten que una guerra nuclear a gran escala equivaldria a un esdeveniment lligat a l'extinció. Sense arribar a aquest extrem, existeixen pocs dubtes sobre la seva capacitat per a aniquilar pobles, nacions i models de civilització sencers, amb centenars i fins i tot milers de milions de baixes.

La possibilitat d'una destrucció completa de la civilització humana a conseqüència de la guerra nuclear va inspirar també el moviment pacifista contemporani, a partir dels treballs del Comitè d'Emergència dels Científics Atòmics, compost per nombroses personalitats que havien participat en el desenvolupament de les primeres armes d'aquest tipus i eren plenament conscients de les seves possibilitats aniquil·ladores. Entre aquests, es comptaven Albert Einstein, Harold C. Urey, Linus Pauling i Leó Szilárd.

A causa del seu enorme poder devastador, les armes nuclears han estat freqüentment objecte de nombrosos tractats i negociacions internacionals, i estan subjectes a règims de vigilància, protecció i inspecció especials.

La guerra nuclear és un recurs utilitzat comunament en la literatura de ciència-ficció que es va posar de moda durant la Guerra Freda a causa de la tensió entre les dues superpotències, ambdues posseïdores d'armes nuclears, el que va derivar en multitud de relats en els quals les armes nuclears i els seus efectes eren les protagonistes. L'aparent inevitabilitat d'aquest conflicte en cas d'un enfrontament entre grans potències ha conduït a moltes persones a considerar que "guerra nuclear" i "Tercera Guerra Mundial" són sinònims en la pràctica.

La guerra nuclear ha inspirat també a nombrosos autors i artistes com a símbol del mal, l'abús de la raó d'estat, la violència, la mort o la destrucció absoluta.

Guerres d'independència hispanoamericanes

Les Guerres d'independència hispanoamericanes foren un seguit de guerres en contra de la dominació de l'Imperi Espanyol a Hispanoamèrica de principis del segle XIX coincidint amb la invasió napoleònica de la península Ibèrica durant la Guerra del Francès. Tots els països de la regió aconseguiren proclamar de forma efectiva la seva independència i a la mort de Ferran VII l'any 1833 només Cuba i Puerto Rico seguien sota control espanyol.

Les guerres han estat definides històricament com a guerres d'alliberament o com a guerres civils, ja que bona part dels combatents en ambdós bàndols eren d'origen espanyol. Aquests moviments estan emmarcats i influenciats per la Il·lustració i són anàlegs a altres revolucions similars a ambdós costats de l'Atlàntic com la Revolució Francesa o la Independència del Brasil.

La majoria dels països actuals de l'Amèrica Llatina reconeixen aquest procés com a l'origen de les seves nacions i molts dels líders combatents en aquests processos reben la consideració de pares de la pàtria.

Història de Namíbia

La història de Namíbia es remunta gairebé a l'origen de la humanitat per la presència d'alguns dels primers homínids coneguts, però la resta de la seva història és poc coneguda i poc estudiada fins a l'arribada dels navegants portuguesos al segle XV.

Durant l'expansió, conquesta i colonització europea la regió va canviar de mans fins en quatre ocasions fins a la seva definitiva independència de Sud-àfrica el 1990.

Història militar

La història militar és una disciplina de les humanitats, enfocada al registre dels conflictes armats de la història de la humanitat i en el seu impacte en les societats, en les seves cultures, en l'economia si es produeixen canvis en les relacions internacionals. No es limita a l'estudi de batalles i guerres, sinó que s'interessa també per l'evolució dels materials, de l'armament, la tàctica i l'estratègia.

Es compon de tots aquells esdeveniments de la història humana que poden ser considerats com a pertanyents a la categoria de conflictes socials generalitzats. Això pot anar des de les baralles entre dues tribus, fins a guerres entre dues forces armades organitzades, incloent, en la seva màxima escala, les guerres mundials que afecten la majoria de la població humana. Els historiadors s'encarreguen de narrar aquests esdeveniments, mitjançant escrits o d'altres formes.

L'activitat militar ha estat un procés constant durant milers d'anys, i les tàctiques, estratègies i metes de les operacions militars s'han mantingut immutables al llarg dels mil·lennis. Per exemple, una notable maniobra militar, encara estudiada avui dia, és la doble pinça envoltant, usada per Aníbal Barca a la Batalla de Cannes l'any 216 aC (fa per tant uns 2.200 anys). Aquesta mateixa maniobra ja va ser descrita pel teòric militar xinès Sun Tzu, que la va escriure aproximadament al mateix temps que la fundació de Roma, aproximadament fa 2.750 anys, i 500 anys abans de la batalla de Cannas.

Mitjançant l'estudi de la història relacionada amb la seva professió, els militars pretenen no repetir els mateixos errors del passat, i així millorar la seva actuació en insuflar en els seus comandants la capacitat de percebre paral·lelismes històrics durant una batalla, per poder maximitzar les lliçons apreses d'aquesta. Les principals àrees de la història militar inclouen la història de les guerres, batalles i combats, la història de l'art militar i la història de cada servei militar específic.

Hi ha diverses formes de categoritzar la guerra. Una d'elles és la distinció entre guerra convencional i no convencional: la convencional crea forces armades ben identificades lluitant entre si de manera relativament oberta i directa, sense armes de destrucció massiva; la guerra no convencional fa altres tipus de guerra, que inclouen les incursions, la guerra de guerrilles, la insurgència i el terrorisme. Alternativament pot incloure la guerra nuclear, la guerra química o la guerra biològica.

Totes aquestes categories usualment s'integren dins de dues de major ordre: guerra d'alta o baixa intensitat. Es diu guerra d'alta intensitat a aquella entre dues superpotències o grans nacions lluitant per interessos polítics i/o econòmics. La guerra de baixa intensitat fa a la insurgència respecte a un exèrcit dominant, la guerra de guerrilles, i tipus especials de tropes que lluiten contra una revolució.

Huambo

Huambo, antigament Nova Lisboa és una ciutat, capital de la Província de Huambo, a Angola. La ciutat està localitzada a 220 km a l'est de Benguela i a 600 km al sud-est de Luanda. És la segona ciutat més poblada d'Angola, després de la capital, Luanda. Huambo és un hub principal del Caminho de Ferro de Benguela (CFB) (el ferrocarril de Benguela), que va des del port de Benguela fins a la frontera amb la República Democràtica del Congo i té l'Aeroport Albano Machado (antigament, aeroport de Nova Lisboa).

El municipi d'Huambo té les comunes de Calima, Huambo i Tchipipa, amb una població de 655.574 habitants en 2014.

Legió Còndor

La Legió Còndor (en alemany: Legion Condor; pronuncieu: [ leˈgi̯o:n ˈkʰɔndo͡ɐ̯]) fou el nom que va rebre la força d'intervenció aèria que l’Alemanya nazi envià en ajuda de les forces del general Franco per lluitar a la Guerra Civil espanyola, consistent en suport logístic, transport de tropes, subministraments, així com el suport en accions d'atac amb avions de caça i bombarders, essent el seu bombardeig més famós el bombardeig de Guernica.

Adolf Hitler, canceller alemany, a suggeriment del comandant en cap de la Luftwaffe, Hermann Göring i amb la intenció de provar l'arma aèria alemanya en una guerra convencional, oferí a Franco, de forma secreta, suport aeri per al seu exèrcit terrestre. El futur mariscal de camp general (alemany: Generalfeldmarschall) de la Luftwaffe, Hugo Sperrle, serví com a comandant de la Legió Còndor durant la Guerra Civil espanyola, amb Wolfram von Richthofen servint com el seu cap d'Estat Major. El 1943 Wolfram von Richthofen també seria ascendit a mariscal de camp general.

La intervenció alemanya a la Guerra Civil espanyola va permetre millorar la qualitat dels seus aparells i reparar els defectes de la seva arma aèria, preparant-la perquè fos completament operativa a la Segona Guerra Mundial que Hitler ja preveia.

Maoisme

El maoisme és una variant del marxisme-leninisme desenvolupada a partir del pensament i ensenyaments de Mao Zedong, dirigent de la Xina i del Partit Comunista Xinès a partir de 1949. El Partit Comunista Xinès no utilitza mai el terme maoisme, sinó Pensament Mao Zedong, per referir-se a la doctrina de Mao. Fora de la Xina, molts grups "maoistes" s'han declarat "marxistes-leninistes"; d'altres, s'han declarat "marxistes-leninistes-maoistes", o simplement "maoistes".

A la Xina, el Pensament de Mao Zedong forma part de la doctrina oficial del Partit Comunista Xinès, tot i que en els darrers anys s'hi ha fet un gran nombre de reformes econòmiques, i s'ha introduït en la pràctica una economia de mercat.

Fora de la Xina, els partits que es declaraven maoistes o seguidors de les tesis de Mao van ser nombrosos als anys 60 i 70, però avui en queden pocs. Els més notables són el Partit Comunista del Nepal (Maoista), el grup Sendero Luminoso del Perú, considerat terrorista pels Estats Units i el Nou Exèrcit del Poble a les Filipines.

En general, el maoisme segueix les tesis comunistes anteriors al "revisionisme" de Nikita Khrusxov. El maoisme es basa en una revolució de base camperola, modelada en l'experiència xinesa. La primera fase es basa en una guerra de guerrilles a les àrees rurals, que hauria de progressar fins a una guerra convencional i l'accés al poder. El maoisme insisteix que, fins i tot després del triomf de la Revolució, cal estar amatent a reprimir els elements burgesos que puguin ressorgir en la societat i al mateix Partit Comunista. La teoria maoista es va condensar en el Petit Llibre Vermell de Mao, d'estudi obligatori a la Xina en l'època de Mao Zedong.

Míssil de creuer

Un míssil de creuer és un míssil que utilitza ales d'elevació i més comunament un sistema de propulsió per motor de reacció per permetre un vol sostingut. Els míssils de creuer són, en essència, avions no tripulats. En general estan dissenyats per a portar una gran càrrega d'explosius convencionals o caps nuclears a centenars de quilòmetres de distància amb una punteria excel·lent. L'any 2001, els moderns míssils de creuer volen a velocitats sub-sòniques, naveguen de manera autònoma i volen a baixa cota per evitar ser detectats pels radars.

Survivalisme

El survivalisme és un moviment de persones o grups survivalistes, (anomenats preppers en angles) que es preparen activament per a una possible alteració de l'ordre polític o social, ja sigui a nivell local, regional, nacional o internacional. Els survivalistes sovint es preparen amb anticipació per aquests esdeveniments, ja sigui rebent entrenament mèdic, emmagatzemant aigua i aliments, preparant-se per defensar-se, i construint edificis que els ajudaran a sobreviure i refugiar-se. El survivalisme, és abordat pels seus adherents de diferents maneres, depenent de les circumstàncies i de les seves particulars preocupacions, o bé dels riscos que poden arribar a passar en el futur. Els següents són només alguns exemples, encara que molts survivalistes encaixen en més d'una sola d'aquestes categories. Pel que fa a la preparació survivalista individual, hi ha grups de survivalistes i alguns fòrums a la xarxa, molt populars arreu del Món: Austràlia, Bèlgica, Canadà, França, Alemanya, Nova Zelanda, Noruega, Rússia, Suècia, Regne Unit o Estats Units.

Ésser humà

Els éssers humans o homes (Homo sapiens) són primats bípedes de la família dels homínids. H. sapiens és l'únic representant vivent del gènere Homo i, alhora, només té una subespècie vivent, H. s. sapiens. Diverses proves basades en la comparació de l'ADN fan pensar que els éssers humans moderns s'originaren a Àfrica fa aproximadament 200.000 anys.Actualment, els algorismes genètics determinen una diferència d'un 0,2% del material genètic entre els diferents individus d'aquesta espècie, que té com algunes de les característiques més destacades la seva intel·ligència, el desenvolupament del llenguatge i la cultura. Els humans tenen un cervell altament desenvolupat, capaç de realitzar un tipus de raonament abstracte, de consciència i d'emocions complexes. Aquesta capacitat mental, combinada amb una posició erecta del cos que allibera els braços i les mans, li dóna una gran capacitat de manipular objectes i utilitzar eines amb més efectivitat que qualsevol altra espècie que també en faci un ús puntual.

Com la majoria de primats, els éssers humans són socials per naturalesa, però també són capaços d'utilitzar sistemes de comunicació molt elaborats per fer possible l'expressió i intercanvi d'idees, així com l'organització social. Creen estructures complexes de convivència, des de famílies fins a nacions i han establert una enorme varietat de tradicions, rituals, ètiques, valors, normes i lleis que formen la base de la societat humana. També tenen una predisposició destacada per l'estètica i la bellesa, que ha conduït a fenòmens com són la cultura, l'art, la literatura i la música.

Els éssers humans destaquen pel seu desig d'entendre el món que els envolta, sobre el qual influeixen i que volen comprendre. També intenten conèixer i controlar els fenòmens naturals, que tracten a través de la ciència, la filosofia, la mitologia i la religió. Aquesta curiositat natural ha permès el desenvolupament d'eines i, en un sentit més general, la tecnologia. Els humans són l'única espècie coneguda capaç d'encendre foc, coure els aliments i vestir-se; a més, transmeten les seves habilitats i coneixements a les següents generacions a través de l'educació.

A vegades es fa servir el terme «home» per designar tots els éssers humans de manera genèrica, tot i que en el seu sentit més específic aquesta paraula s'aplica als individus de sexe masculí. Així, el terme «homes» es pot aplicar tant a tots els individus de l'espècie com als del sexe masculí, mentre que els del sexe femení tenen la denominació exclusiva de «dona».

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.