Guerra

Una guerra o conflicte armat o conflicte bèl·lic és una lluita armada entre, en principi, dos, grups organitzats i disposats a fer ús de la força per a mantenir o que es reconegui el seu poder. És, per tant, un enfrontament entre grups de caràcter destructiu. Es tracta sempre d'un acte polític i social. A la nostra època es tendeix a anomenar la guerra amb l'eufemisme "conflicte", amb l'objectiu de treure-li la connotació que té d'horror.[1]

Al llarg de la història hi ha hagut guerres per mantenir o canviar equilibris de poder, pel control dels recursos naturals, per raons religioses o culturals, per qüestions de legalitat, per tal de dirimir disputes econòmiques, territorials o altres causes. Normalment, les raons que porten a la guerra entre dos estats són complexes, però generalment té una influència important el factor econòmic.

La guerra ha estat molts cops la causa de la mort de milers d'éssers humans, de l'aparició de moltes malalties, d'epidèmies com la pesta, de fam generalitzada i d'altres mals. A més, les guerres donen lloc també a greus violacions dels drets humans. Un crim de guerra és una guerra que es fa en contra de les lleis internacionals. Tot i que s'han establert convenis internacionals per limitar la mortaldat causada en les guerres i garantir un tracte digne als presoners, en la pràctica, molt sovint aquestes convencions s'ignoren.

Gothic Battle of Mons Lactarius on Vesuvius
Die Gotenschlacht am Vesuv, representació de la batalla del Mont Lactarius del 553, que va enfrontar els ostrogots a les forces de l'Imperi Bizantí.

Sinònims i expressions equivalents

The destruction wrought on Granollers after raid
Efectes d'un atac aeri a Granollers

Una guerra gairebé sempre havia estat "una guerra" i s'anomenava "guerra". No sempre, encara avui se sol parlar del "descobriment" d'Amèrica, per exemple. Tanmateix, a partir del segle XX i especialment al XXI, tant els líders polítics com els mitjans de comunicació que suporten els interessos del poder van començar a canviar el missatge. Això es devia inicialment a la necessitat per part dels poders públics de persuadir a la població per tal d'obtenir una viabilitat social per a actuar, especialment en democràcies, en un context d'impacte social per les bombes atòmiques sobre Japó i grans moviments de pacifisme i no-violència arreu del món. La primera estratègia és la negació. S'expliquen "versions oficials" (vegeu per exemple el cas de Vesna Vulović), que poden incloure autoexplosions o xocs accidentals d'avió; i s'ignoren certs atacs bèl·lics, com els anomenats "bombardejos secrets" (com el que va fer Estats Units al nord de Laos als anys 60).[2][3][4]

El segon pas és el canvi de llenguatge. Si la cultura popular diu que "dos no es barallen, si un no vol", els poders passen a voler distingir entre guerra calenta (amb atacs reivindicats) o freda (amenaces, atacs a tercers, atacs no reivindicats, guerra no declarada); entre guerra declarada bilateralment, unilateralment i no declarada. I també entre guerra i expressions com creuada contra el terrorisme, represàlia, conflicte armat, conflicte, o una sèrie d'incursions, actuacions, intervencions, atacs de legítima defensa, atacs quirúrgics ("si Estats Units i Europa maten, salven vides") i rèpliques (d'un atac previ). Tot són sinònims de guerra. La diferència és el bàndol: segons aquest, es parla de "guerra" o "terrorisme" i de víctimes "mortes" o "assassinades".[2][3][4]

Definicions oficials

Wesel 1945
La ciutat de Wesel a la regió del Ruhr, destruïda pels bombarders aliats durant la Segona Guerra Mundial

L'Institut Internacional d'Estocolm de Recerca de la Pau[5] defineix la guerra com a tot aquell conflicte armat que compleix dos requisits:[6] enfrontar almenys una força militar, sia contra un altre exèrcit (o altres exèrcits) o contra una força insurgent, i haver mort mil o més persones.

Per a l'Escola de Cultura de Pau de la UAB (Barcelona), una guerra o conflicte armat es defineix com a qualsevol enfrontament protagonitzat per grups humans de diferent índole que, utilitzant armes o altres mitjans de destrucció, provoquen més de cent víctimes en un any.[7]

Història de la guerra

Napoleons retreat from moscow
Napoleó Bonaparte retirant-se de Moscou després de la fracassada invasió de Rússia
Crossingtherhine
La 89ª Divisió d'Infanteria de l'exèrcit dels Estats Units travessa el Rin en 1945.

Es creu al Paleolític les societats caçadores i recol·lectores visqueren conflictes armats. Hi ha antropòlegs que dubtes d'aquesta afirmació fonamentant-se en la falta de proves contundents.[8] Els caçadors recol·lectors no sedentaris vivien conflictes més individualitzats on es tractava d'ajustar ofenses i pèrdues personals. Les societats caçadores i recol·lectores tenien conflictes armats que es diferenciaven poc de les retribucions personals.[9]

Alguns antropòlegs creuen que hi ha pobles caçadors i recol·lectors que no han conegut la guerra probablement mai recentment. Aquests són els natius d'Andaman, els tasaday, els Indis de missió, els yamana i els xoixons.

Durant el Neolític les guerres eren més intenses que a l'època anterior.[8]

Abans de l'arribada de les primeres civilitzacions, és molt probable que la guerra consistia en actes o incursions a petita escala. La meitat de les persones trobades en un cementiri de Núbia que es remunta a uns 12.000 anys, havien mort per un acció violenta entre grups d'humans.[10] Amb el sorgiment dels primers estats, ara fa uns 5.000 anys,[11] l'activitat militar s'ha anat estenent i desenvolupant a la major part del món. L'adveniment de la pólvora i l'acceleració dels avenços tecnològics van conduir al que ja es pot anomenar guerra moderna.

Sobre el tipus de guerres que es produïren abans de l'existència de les civilitzacions, Lawrence H. Keeley opina que aproximadament el 90-95% de les societats conegudes al llarg de la història participaren, com a mínim de manera ocasional, en accions de guerra,[12] i molts ho feien de manera constant.[13] A Europa occidental, des de finals del segle XVIII, s'han produït més de 150 conflictes i prop de 600 batalles.[14]

Segons el Human Security Report de l'any 2005, s'ha documentat una disminució significativa en el nombre i la gravetat dels conflictes armats des de finals de la Guerra Freda, a la dècada del 1990. No obstant això, les proves examinades en l'edició del 2008 del Centre per al Desenvolupament Internacional i la "Gestió de Conflictes de la Pau i els Conflictes", indica que la disminució general dels conflictes s'havia estancat.[15]

En els últims 3.400 anys des del 2003 hi ha hagut 268 anys sense guerra (un 8%).[16]

Tipus

Segons el medi natural

Segons si la guerra s'executa per terra, mar o aire se sol parlar de guerra terrestre, guerra naval o guerra aèria respectivament. Actualment les guerres i els exèrcits professionals utilitzen, en general, les tres vies.

Segons la intensitat

Les guerres es poden classificar segons la seva intensitat, és a dir, segons l'abast de l'amenaça, la quantitat de persones i territoris que impliqui i la magnitud de les conseqüències reals produïdes. El rang va des d'un conflicte diplomàtic resolt per mitjà del diàleg i sense arribar a l'amenaça armada, passant per una guerra freda, una guerra mundial i fins a una guerra nuclear, que per la seva naturalesa ja implica un abast planetari.

Al camp de la ficció, la guerra mundial és superada per una guerra contra extraterrestres, una guerra interplanetària, una interestel·lar i una guerra de galàxies.

Segons els motius

El motiu d'una guerra sempre és aconseguir més poder, però segons el tipus de societat això es tradueix en augmentar el poder adquisitiu (motius econòmics), reivindicar capacitat de decisió política o en altres maneres. Per això, al llarg de la història i segons cada cultura es pot parlar, per exemple, de guerra civil, guerra revolucionària, guerra de successió, etc.

Segons la tecnologia

Els tipus de guerra poden agrupar-se històricament per generacions, si bé pot donar-se el cas d'una guerra "antiga" en algun punt del planeta al mateix temps que una de moderna.

Les guerres de primera generació es basaven en la lluita cos a cos, amb exèrcits estatals sovint professionals o amb reforços de lleva forçosa, on els combats causaven força baixes entre els combatents però estaven delimitats a un territori o front concret. Va iniciar-se amb els exèrcits regulats, que van substituir la guerra primitiva o d'atac en massa[17]

La segona generació va sorgir quan les armes de projectil de tipus fusell feien ineficients les línies de soldats, exposats al foc ràpid de l'enemic, i aleshores van ser substituïdes per unitats independents, de maniobra àgil. La transició es va produir als voltants del segle XIX.

La tercera generació va suposar trencar el concepte de línia enemiga o de terreny que es va conquerint de mica en mica. La tàctica pot aconsellar infiltrar-se en zona hostil, atacs per la rereguarda, cedir posicions per aconseguir algun avantatge o usar el bombardeig massiu en un terreny.

La quarta generació de guerres implica la pèrdua del poder dels governs en el disseny de l'estratègia de combat, ja que no hi ha un protocol de declaració-batalles-tractat sinó un seguit d'enfrontaments violents que inclouen guerrilles, revoltes, atemptats terroristes i guerra no convencional, a part dels setges o combats a l'ús. S'inicia amb la Guerra Freda i continua vigent.

Ideologies

Bamboo book - binding - UCR
Còpia en bambú de L'art de la guerra

Perquè una guerra sigui socialment viable cal que la població no l'accepti i la legitimi, i que no estigui executada totalment per mercenaris. La mirada social depèn de cada cultura, és a dir, de cada societat i moment històric, i més concretament de la moral, ètica i ideologia en general que en tingui al respecte una població. Un agent de poder econòmic o polític pot voler justificar l'interès d'una guerra per mitjà de la persuasió o per la força, abús de poder o dominació.

Al llarg de la història, diferents persones i moviments socials s'han posicionat respecte a guerres particulars i la guerra en general, proposant solucions alternatives, incentivant-les o normalitzant-les. Entre aquests es troben els legitimadors, els tractadistes i els pacifistes.

Bel·licistes i legitimadors

Bush, Barroso, Blair, Aznar at Azores
Homes discutint sobre si guerrejar o no contra Iraq

Algunes ideologies defensen que una guerra pot ser lícita des d'un punt de vista ètic i moral. D'entre elles, n'hi ha que opinen que la guerra en general pot ser lícita, i d'altres que només ho és si es garanteixen unes certes condicions, com, per exemple, si és provocada per una injustícia real, veritable i de gravetat; o si creuen en la inviabilitat d'una via pacífica; per una perspectiva i esperança d'èxit final o perquè es pugui evitar un perjudici a tercers innocents.

En algunes societats i cultures, ideòlogica, política o jurídicament existeix el dret d'autodefensa o de legítima defensa contra l'enemic exterior quan un poble ataca "injustament" a un altre. Per a elles, si es nega aquest dret de legítima defensa amb una guerra, s'enforteix la posició de l'agressor i es posa en perill la pau dels pobles.

Hi ha persones que sostenen que la defensa d'un "bé públic" preval sobre qualsevol dret de l'agressor i fins i tot sobre els riscos que puguin tenir els mateixos súbdits agredits, però consideren il·lícita la matança que per a ells és "injusta". Algunes ideologies defensen, justifiquen i legitimen la guerra quan les baixes són a altres territoris mentre que la condemnen quan són els altres els que ataquen el propi territori, usant llenguatge i lleis diferents per a cada cas, com típicament ocorre a la segona guerra freda. Altres maneres de justficar atacs armats són les víctimes expiatòries.

Tractadistes

San tommaso d'aquino con la summa, angelico san marco
Tomàs d'Aquino sostenint la seva Summa

El general xinès Sunzi en la seva cèlebre obra L'art de la guerra, afirmava que calia guanyar la guerra abans que fos declarada, abans que existís en si mateixa. En aquest aspecte, el cèlebre general exposaria en una simple frase la seva concepció de quin era el caràcter de la guerra: "La guerra, és el dao de l'engany". D'aquesta manera, pretendria establir que l'estrateg virtuós havia de basar totes les seves decisions militars, buscant primerament distreure l'atenció de l'enemic en els elements més importants de la seva posició, i de no tenir-los, inventar el que fos necessari. El pensament de Sunzi, deixaria una profunda empremta en el pensament militar modern, no només en reconeguts pensadors, sinó també en grans estrategs com Napoleó Bonaparte, que en la victoriosa batalla d'Austerlitz aplicà els preceptes de l'engany.

El concepte de "guerra justa" va ser presentat sistemàticament per Tomàs d'Aquino a l'obra Summa theologiae. Per la seva part, Erasme de Rotterdam, el reconegut humanista renaixentista, definia la guerra amb la frase "Dulce bellum inexpertis est", que en la traducció al català seria: "La guerra és dolça per als inexperts". També cal destacar l'historiador àrab Ibn Khaldun, un avançat del seu temps en camps disciplinars com la historiografia i la sociologia,[18] que per primera vegada va fer una aproximació a les causes materials de la guerra.

Karl von Clausewitz, en la seva obra Vom Kriege (De la guerra), pensava que la guerra moderna és "la continuació de la política però per altres mitjans" i que la fi de la mateixa era "desarmar l'enemic", no exterminar-lo; d'aquí va néixer el concepte de desarmament mutu, que impossibilita tota guerra i dóna pas a la política. La guerra seria doncs un "acte polític", i aquesta manifestació posava en joc el que ell considerava l'únic element racional de la guerra.

Pacifistes

Ahinsa
El jainisme té la no-violència com a un dels seus principis.

Algunes persones s'oposen radicalment a qualsevol guerra, en qualsevol circumstància i sota qualsevol condició. És el cas dels pacifistes i d'alguns moviments relacionats, com els antisistema i la no-violència.

Des d'aquest mateix punt de vista filosòfic es considera que el moviment a favor de la pau es fa creditor del més alt reconeixement. Aquest moviment és difusor d'un esperit pacifista, d'un enteniment i comprensió entre els pobles. El seu fi ètic i moral és aconseguir la pau i els acords sense vessament de sang.

Causes

L'agressivitat, innata al ser humà, sent una capacitat per a la violència no és causa suficient. Ni tampoc el gust per la guerra com un esport ho és.[19]

Així, la guerra no és un tret universal de l'ésser humà. Les societats guerreres no guerregen sempre, sinó ocasionalment, i hi ha moltes societats que no coneixen la guerra. La idea d'una universal tendència a la bel·licositat ha sigut una falsedat utilitzada com a propaganda pel militarisme.[19]

La guerra es fa principalment perquè un contrincant hi troba avantatge en fer-la.[20]

En el cas de les societats de bandes la guerra és una competició mortal per millorar o mantindre el nivell de vida apropiant-se de recursos naturals.[21]

La facilitat de l'aparició de guerres tracta d'explicar-se segons la Trampa de Tucídides, que diu que quan el poder d'un país creix posant el perill el poder d'un altre, s'hi produeix una guerra entre aquests països.[22]

Teoria de la guerra com a diversió

Aquesta teoria és refutada pel fet que la motivació per anar a la guerra les societats organitzades en bandes és la venjança per l'homicidi en conflictes anteriors o per xamans enemics. A més l'existència d'esports bèl·lics com la boxa no tenen tanta perillositat fatal com la guerra i motiva als seus practicants amb premis materials.[20]

Efectes

Personals

Forces armades i militars

Uniformed men possibly from a military band on board the ship WELLINGTON, 1920-1935 (8159579262)
Per a un professional, una guerra pot suposar un ascens a la seva carrera, i també un dany físic o la mort.

Amb base en xifres del cens de 1860, el 8% dels homes blancs entre 13 i 43 anys van morir durant la Guerra Civil dels Estats Units, xifres que corresponen a un 6% del Nord i un 18% de població que pertanyien als estats del Sud.[23] Dels 60 milions de soldats europeus que es van mobilitzar a la Segona Guerra Mundial, 8 milions van morir, 7 milions van quedar discapacitats de manera permanent, i 15 milions van resultar greument ferits.[24]

Durant la retirada de Napoleó de Moscou i Rússia, van morir més soldats francesos a conseqüència del tifus que per l'acció dels russos.[25] Felix Markham opina que uns 450.000 van creuar el riu Neman el 25 de juny de 1812, dels quals menys de 40.000 van tornar a creuar-lo d'alguna manera, així com formant part d'un destacament militar recognoscible.[26] Entre 1500 i 1914 van morir més soldats pel tifus que a conseqüència de totes les accions militars.[27] A més, si no fos pels avenços de la medicina moderna, encara a les guerres hi hauria milers de morts més per malaltia i altres tipus d'infeccions que les conseqüències de la guerra provoca. Per exemple, durant la guerra dels Set Anys, la Royal Navy informava que havia reclutat 184.899 mariners, dels quals 133.708 varen morir de malaltia o varen resultar 'desapareguts'.[28] S'estima que entre 1985 i 1994, cada any han mort 378.000 persones degut a la guerra.[29]

Població civil

A Vietnamese woman weeps over the body of her husband, one of the Vietnames Army casualties suffered in the war with... - NARA - 542295
Una dona descobreix que un dels nous morts és la seva parella.
Jacques callot miseres guerre
Les grans misèries de la guerra mostra la destrucció causada a la població civil durant la Guerra dels Trenta Anys

Moltes guerres han estat la causa de despoblaments significatius. Per exemple, a Europa, durant la Guerra dels Trenta Anys, la població dels estats alemanys es va reduir en un 30%.[30][31] A Alemanya, els exèrcits de Suècia podrien haver destruït uns 2.000 castells, 18.000 pobles i 1.500 ciutats, un terç de totes les ciutats d'Alemanya.[32]

Les estimacions sobre el total de baixes de la Segona Guerra Mundial varien, però la majoria indiquen una xifra orientativa d'unes 60 milions de persones que van morir a la guerra, entre els que es calcula que al voltant d'uns 20 milions eren soldats, i uns 40 milions civils.[33] La Unió Soviètica va perdre al voltant de 27 milions de persones durant la guerra, fet que representa gairebé la meitat de les víctimes de la Segona Guerra Mundial.[34] El major nombre de morts civils en una sola ciutat va ser d'1,2 milions de persones que moriren durant els 872 dies del setge de Leningrad.

Ambientals

Una guerra pot ser causa de la destrucció de carrers, habitatges i sistemes civils de, per exemple, abastament d'aigua o d'energia. També pot causar destrosses a camps de cultiu i medis naturals. Algunes causes directes són els incendis provocats, les mines antipersona i l'efecte de míssils i altres armes massives.

En el cas de les armes bacteriològiques, químiques i nuclears, la contaminació (biològica i radioactiva) es dóna a l'atmosfera, al medi terrestre i també al marí i d'aigua dolça; més enllà de qualsevol frontera política.

Econòmics

Discovery of the Mississippi
El botí de guerra pot ser la possessió d'un territori, de recursos naturals (minerals, petroli, gas, aigua, camps de cultiu, un port, etc.), humans (esclaus, serfs, súbdits), artístic, arqueològic, simbòlic o d'altra mena. Indústries com l'armamentística, de certs transports, la nuclear, la cursa espaial i la construcció es beneficien de les guerres o de les destruccions i reconstruccions que produeixen.

Una vegada que una guerra acaba, les nacions que perden sovint han de pagar reparacions de guerra a les nacions victorioses. En alguns casos, la terra passa sota poder de les nacions victorioses. Per exemple, el territori d'Alsàcia-Lorena ha estat objecte d'intercanvis entre França i Alemanya en tres ocasions diferents.

Generalment, la guerra està molt relacionada amb aspectes econòmics, i moltes guerres es basen, parcialment o completament, en raons econòmiques; un exemple clar va ser la Guerra Civil dels Estats Units. En alguns casos, la guerra ha estimulat l'economia d'un país; així, la Segona Guerra Mundial s'acredita sovint amb treure als Estats Units de la Gran Depressió. Però el fet més normal és que la guerra només serveix per danyar l'economia dels països involucrats; és el que succeí amb les guerres de Lluís XIV, la guerra francoprussiana, i la Primera Guerra Mundial, per posar alguns exemples. La participació de Rússia en la Primera Guerra Mundial va tenir un fort peatge per a l'economia russa, que gairebé es va desplomar i va contribuir en gran manera a l'inici de la Revolució Russa de 1917.

Una de les il·lustracions més crues dels efectes de la guerra sobre les economies és la Segona Guerra Mundial. La Gran Depressió de la dècada del 1930 va acabar quan les nacions van augmentar la producció de materials de guerra i van estimular l'arribada del conflicte militar.[35] El cost financer de la Segona Guerra Mundial s'estima al voltant d'un bilió de dòlars a tot el món,[36][37] i ha estat la guerra més costosa des del punt de vista econòmic, així com des de la perspectiva de vides humanes.

Els danys a la propietat produïts a la Unió Soviètica a causa de la invasió alemanya es va estimar en un valor de 679 milions de rubles. Els danys van consistir en una combinació de destrucció total o parcial de 1.710 ciutats i pobles, 70.000 aldees i caserius, 2.508 edificis de l'església, 31.850 establiments industrials, 40.000 quilòmetres de vies fèrries, 4.100 estacions de tren, 40.000 hospitals, 84.000 escoles i 43.000 biblioteques públiques.[38]

Cultura

E 003261 E Maoris in North Africa July 1941
L'haka és una de les nombroses danses de la guerra
SWC4 - Little Forces (514041977)
Vestits inspirats en La guerra de les galàxies

Cultura de la guerra

La cultura de la guerra també es serveix d'una dramatúrgia i un llenguatge plàstic i escènic per a la seva propaganda i justificació, incloent cartells, videos, desfilades militars, escultures, mausoleus, etc.

La guerra a la cultura

La guerra i les guerres de ficció i no-ficció han estat inspiradores de tots els camps de l'art i de la cultura popular i no popular, incloent les arts plàstiques, com el famós Guernika de Picasso, escèniques, musicals, al cinema, les sèries de televisió, els videojocs, els còmics i la literatura (Vegeu La guerra a la literatura catalana).

Llistes de guerres

Rècords i curiositats

Omaha-beach-cemetery
Cementiri militar de la Segona Guerra Mundial prop de Colleville-sur-mer a Normandia, França. Fins a l'actualitat, aquesta guerra ha estat la més sagnant de la història

Segons el Llibre Guinness de Rècords els següents conflictes estan cada un en un extrem:[39]

  • La guerra més breu que es coneix és la que es va declarar entre la Gran Bretanya i Zanzíbar (posteriorment s'uniria amb Tanganika per formar l'actual Tanzània), el 27 d'agost de 1896, segons els registres; va durar només 38 minuts.
  • La guerra més llarga hauria estat la guerra dels Cent Anys que va durar més d'un segle, en concret 115 anys. No obstant això, l'anomenada Guerra d'Arauco, una sèrie interrompuda de batalles, va durar uns 300 anys, amb llargs períodes de treva. Si es considera com una guerra contínua, la guerra de la Reconquesta a la península Ibèrica és, de bon tros, la més llarga de la història amb gairebé 800 anys, si no considerem els freqüents tractats de pau, aliances i batalles esporàdiques molt localitzades. Eren les típiques guerres de tipus feudal, que van ocasionar la proliferació de castells defensius, els quals li van donar el nom al regne de Castella, encara que també van proliferar a la resta de la península.
  • La guerra més sagnant pel nombre de morts va ser, de bon tros, la Segona Guerra Mundial amb els seus més de 50 milions de morts per una o altra causa. Tanmateix, la guerra de la Triple Aliança ho seria en relació a l'aniquilació d'una població organitzada (la població paraguaiana), descendint els habitants de Paraguai d'1.400.000 a 220.000 persones; van quedar només uns 30.000 homes en edat reproductiva.
  • Novament la Segona Guerra Mundial ostenta el rècord de ser la més costosa econòmicament.
  • La guerra civil més sagnant, entesa com la que va produir major nombre de morts, es va produir a la Xina de la dinastia Qing i és coneguda com a Revolta de Taiping (o Gran Pau, traduït del xinès). Es va lliurar entre l'esmentada dinastia Qing i tropes del govern manxú també xinès des de 1851 a 1864 on els càlculs més ajustats indiquen que les morts van poder oscil·lar entre els 20 i els 30 milions de persones, inclosos 100.000 assassinats per les forces governamentals en el saqueig de Nanking, entre el 19 i el 21 de juliol de 1864.

Referències

  1. Una respuesta a la pregunta ¿qué es la guerra?, de José Reinel Sánchez, 28 pàgs., a la revista de ciències socials Aposta, núm. 6, març de 2004. ISSN 16967348 (castellà)
  2. 2,0 2,1 Noam Chomsky, Sobre el poder y la ideología, 1988, reeditat en 2015. ISBN 9788491140252 (castellà)
  3. 3,0 3,1 La comunicació audiovisual en la història, Universitat de les Illes Balears, 2003. ISBN 9788476328255 (català)
  4. 4,0 4,1 Rosa Calafat i Antoni Artigues, Nació, comunitat lingüística i mitjans de comunicació, Universitat de les Illes Balears, 2003 (català)
  5. Institut Internacional d'Estocolm per a la Investigació sobre la Pau
  6. Javier Ayuso. "Las guerras del fin de siglo", El País Semanal, Grupo Prisa, Madrid, 10 de febrer de 1991
  7. Informe sobre conflictos, derechos humanos y construcción de paz. Escola de Cultura de Pau de la Universitat Autònoma de Barcelona, Editorial Icària, 2005. (castellà)
  8. 8,0 8,1 Harris, 1990, p. 312.
  9. Harris, 1990, p. 313.
  10. Keeley. War before civilization: The myth of the peaceful savage
  11. Diamond, Jared, Guns, Germs and Steel
  12. Lawrence H. Keeley, és professor de la Universitat d'Illinois. Vegeu Review: War Before Civilization
  13. Spengler «The fraud of primitive authenticity». Asia Times Online, 04-07-2006 [Consulta: 8 juny 2009].
  14. Stéphane Audoin-Rouzeau, Annette Becker "World War One: A New Kind of War", Part II, a 14-18 Understanding the Great War
  15. Hewitt, Joseph, J. Wilkenfield and T. nevertheless the concept war is more than just a word but a signification to the meaning Death. Gurr Peace and Conflict 2008, Paradigm Publishers, 2007
  16. Hedges, Chris «'What Every Person Should Know About War'». The New York Times, 2003 [Consulta: 9 febrer 2018].
  17. Lind, William S. (2004). "Understanding Fourth Generation War"
  18. Haque, Amber «Psychology from Islamic Perspective: Contributions of Early Muslim Scholars and Challenges to Contemporary Muslim Psychologists». Journal of Religion and Health, 43, 4, 2004, pàg. 357–377 [375]. DOI: 10.1007/s10943-004-4302-z.
  19. 19,0 19,1 Harris, 1990, p. 317.
  20. 20,0 20,1 Harris, 1990, p. 318.
  21. Harris, 1990, p. 318-319.
  22. Allison, Graham «The Thucydides Trap». Foreign Policy, 09-06-2017 [Consulta: 27 juny 2018].
  23. Lambert, Craig. «The Deadliest War». Harvard Magazine, maig-juny 2001. [Consulta: 14 octubre 2007].
  24. Kitchen, Martin (2000).The Treaty of Versailles and its Consequences, Nova York: Longman.
  25. Joseph M. Conlon. The Historical Impact of Epidemic Typhus Noia 64 mimetypes pdf.pngPDF
  26. Vegeu una exhaustiva còpia del document a NapoleonsMarch, tot i que és qüestionat per Edward Tufte. Vegeu la seva obra, The Visual Display of Quantitative Information, Londres: Graphics Press, 1992.
  27. "War and Pestilence". TIME.
  28. Turberville, A. S.. Johnson's England: An Account of the Life & Manners of His Age (en anglès). Hesperides Press, 2006. ISBN 978-1-4067-2726-5.
  29. Obermeyer Z, Murray CJ, Gakidou E «Fifty years of violent war deaths from Vietnam to Bosnia: analysis of data from the world health survey programme» (en anglès). BMJ, 336, 7659, Juny 2008, pàg. 1482–6. DOI: 10.1136/bmj.a137. PMC: 2440905.
  30. "The Thirty Years War (1618–48)". Alan McFarlane, The Savage Wars of Peace: England, Japan and the Malthusian Trap (2003)
  31. "History of Europe – Demographics". Encyclopædia Britannica.
  32. «Population». History Learningsite. [Consulta: 24 maig 2008].
  33. «World War II Fatalities». [Consulta: 20 abril 2007].
  34. «Leaders mourn Soviet wartime dead». .
  35. "Great Depression and World War II". The Library of Congress.
  36. Mayer, E. (2000). "World War II", Emayzine.com (Victorville, California: Victor Valley College)
  37. Coleman, P. (1999). "Cost of the War," World War II Resource Guide (Gardena, California: The American War Library)
  38. The New York Times, 9 de febrer de 1946, Volum 95, núm. 32.158.
  39. AAVV. Llibre Guinness de Rècords. Ediciones MAEVA, Estella, 1987, ISBN 84-86478-04-9

Vegeu també

Bibliografia

  • Fabio Maniscalco,. World Heritage and War - monographic series "Mediterraneum", vol. VI (en anglès). Massa, Naples, 2007.
  • Kelly, Raymond Case. Warless societies and the origin of war (en anglès). University of Michigan Press, 2000. ISBN 978-0-472-06738-1 [Consulta: 5 febrer 2012].
  • Livingstone Smith, David. The Most Dangerous Animal: Human Nature and the Origins of War, (en anglès). St. Martin's Press, 2007.
  • Small, Melvin & Singer, David J.. Resort to Arms: International and Civil Wars, (en anglès). Sage Publications, 1982.
  • Harris, Marvin. Antropología cultural. Madrid: Alianza, 1990. ISBN 84-206-0464-X.

Enllaços externs

Alemanya

Alemanya (en alemany Deutschland [ˈdɔʏ̯tʃlant]) és un estat de l'Europa central que forma part de la Unió Europea, anomenat oficialment República Federal d'Alemanya (en alemany Bundesrepublik Deutschland [ˈbʊndəsʁepʊˌbliːk ˈdɔʏ̯tʃlant]).

Alemanya es limita al nord amb el mar del Nord, Dinamarca i el mar Bàltic; a l'est amb Polònia i Txèquia; al sud amb Àustria i Suïssa i a l'oest amb França, Luxemburg, Bèlgica i els Països Baixos. Durant la major part de la seva història, Alemanya va ser un terme geogràfic utilitzat per designar una àrea ocupada per diversos estats. Es va convertir en un estat unit durant 74 anys (1871-1945), però va ser dividit al terme de la Segona Guerra Mundial en la República Federal d'Alemanya (RFA —BRD—, coneguda com a Alemanya Occidental) i la República Democràtica Alemanya (RDA —DDR—, coneguda com a Alemanya Oriental). El 3 d'octubre del 1990, l'RDA i l'RFA es reunificaren, de manera que Alemanya va tornar a ser una nació unida. Berlín n'és la capital i la ciutat més important. També passen del milió d'habitants les ciutats d'Hamburg, Munic i Colònia.

La República Federal d'Alemanya en l'actualitat és una potència econòmica, membre de les Nacions Unides, l'OTAN, i del Grup dels vuit. Alemanya és la tercera economia més gran en termes del producte interior brut nominal, i l'exportador més gran i el segon importador més gran de béns.

Alemanya Occidental

L'Alemanya Occidental o de l'Oest, en alemany Westdeutschland o West-Deutschland, coneguda també com a República Federal d'Alemanya (RFA) era un país de l'Europa central que formava part de la Unió Europea (UE). Limitava al nord amb la mar del Nord, Dinamarca i la mar Bàltica; a l'est amb la República Democràtica Alemanya i Txecoslovàquia; al sud amb Àustria i Suïssa, i a l'oest amb França, Luxemburg, Bèlgica i els Països Baixos. Va ser proclamada el 23 de maig de 1949, amb Bonn com a capital, i incloïa les zones d'ocupació britànica, nord-americana i francesa un cop acabada la Segona Guerra Mundial. El 12 de setembre de 1990, segons el tractat per totes dues parts es restablí oficialment la sobirania i unió de la RDA i la RFA per formar l'actual estat d'Alemanya.

L'Alemanya Occidental va ser declarada estat sobirà 5 de maig de 1955, tot i que les antigues potències ocupants hi van mantenir tropes, igual com l'exèrcit soviètic es va mantenir a l'Alemanya Oriental.

L'RFA es va integrar a l'OTAN el 9 de maig de 1955 i va esdevenir un dels focus principals de la Guerra Freda pel seu veïnatge amb l'RDA, que va esdevenir membre del Pacte de Varsòvia, creat arran de la fundació de l'organització militar occidental. L'antiga capital alemanya, Berlín, també fou dividida en el Berlín Est i el Berlín Oest, però la part occidental va quedar completament envoltada per l'Alemanya Oriental.

Konrad Adenauer en fou canceller des dels inicis fins a 1963; durant el seu mandat, la RFA va ser membre cofundador de les comunitats europees. Dirigida des de 1969 pel socialdemòcrata Willy Brandt, s'inicià un procés d'acostament cap a la RDA (coneguda com a Ostpolitik). El 1983 fou elegit canceller Helmut Kohl, que aconseguiria la reunificació amb l'Alemanya oriental.

Després de la caiguda del mur de Berlín el 9 de novembre de 1989, es va dur a terme ràpidament la unificació de les dues Alemanyes: formalment, l'estat alemany occidental creixia amb l'annexió de la part oriental i avui es coneix simplement com a Alemanya. La reunificació va tenir lloc el 3 d'octubre de 1990 i les quatre potències ocupants van abandonar el país oficialment el 15 de març de 1991. L'exèrcit nord-americà, això no obstant, hi va mantenir bases militars, com ara Ramstein, Baumholder i Grafenwöhr.

Dècada del 1950

La dècada de 1950 comprèn el període d'anys entre el 1950 i el 1959, tots dos inclosos. Durant la dècada, l'URSS, que havia estat aliada dels països que van enderrocar l'Alemanya nazi i les altres nacions de l'anomenat Eix, ràpidament es va veure transformada en l'"enemic d'occident" i el món va veure com es formava el que es coneix com a Guerra Freda.

Poc després del final del conflicte mundial, la guerra civil a la Xina va donar el triomf a Mao Zedong qui va instraurar en la part continent del país un règim totalitari de base comunista que va revolucionar el país, reconegut com a República Popular de la Xina.

A la dècada dels 1950, la disputa entre els dos nous eixos mundials, es va intensificar notablement amb la guerra de Corea i la posterior divisió del país en dos estats diferents. Es va començar amb una carrera armamentística sense precedents que s'estendria a les dècades següents, així l'URSS i els EUA van iniciar la carrera d'un arsenal capaç de destruir tot el planeta.

El procés de descolonització iniciat després de la Segona Guerra Mundial es va intensificar i marcarà de fet la dècada, però no només, sinó que anirà fins a les dues dècades següents. Imperis com el francès, el britànic o el belga es desprendran de nombroses possessions a l'Àfrica, el Llevant i l'Àsia.

Estats Units va viure una autèntica revolució cultural de la mà del ràpid desenvolupament industrial i del consegüent fenomen de consumisme. Alemanya i el Japó van experimentar, per la seva banda, una sorprenent recuperació econòmica en menys de dues dècades després del final de la guerra, havent-se transformat en potència econòmiques, però no polítiques ni militars atès que van ser estats intervinguts directament després del final del conflicte.

Els anys 1950 són considerats una època de transició entre el període de guerres de la primera meitat de segle XX i el període de revolucions comportamentals i tecnològiques de la segona meitat. És l'època de l'arribada de la televisió, que obligarà el cinema a reinventar-se i estrenar les primeres pel·lícules en color i amb so. És també una època d'importants descobriments com l'ADN, així com l'establiment d'organitzacions que regiran la política i economia del futur. Es crea doncs el Consell d'Europa, l'ONU, la Comunitat Econòmica Europea i l'OCDE.

Dècada del 1960

La dècada de 1960 comprèn el període d'anys entre el 1960 i el 1969, tots dos inclosos.

Durant els anys 1960 s'assisteix als moments de major conflicte polític entre els blocs formats pels Estats Units i la Unió Soviètica, en l'anomenada Guerra Freda, que va sorgir al final de la Segona Guerra Mundial. Moments d'enorme tensió es produïren a partir de l'abatiment de l'avió espia U2 sobre territori soviètic, i durant la coneguda Crisi dels míssils del 1962, que els analistes consideren que va posar el món al límit de l'inici d'una tercera guerra mundial. Dit conflicte va demostrar que els intents dels Estats Units d'aturar l'avançament del comunisme no estaven sent fructífers, i a més a més va comportar posteriorment el tractat de convivència pacífica entre les dues potències mundials.

Aquest començament de la dècada es prou representatiu d'un període que estarà caracteritzat per les confrontacions internacionals i els protestos d'una ciutadania cada vegada més crítica amb les accions dels seus governs i la situació que es dibuixava al món després de la recuperació econòmica de la postguerra: moviments de protesta contra la guerra del Vietnam, contra la invasió de les tropes soviètiques a Txecoslovàquia, a la Primavera de Praga: al Maig del 68 contra l'establiment, durant les revoltes estudiantils i sindicals que es van iniciar a França i estendre ràpidament a la resta de països. Els efectes socioculturals d'aquests moviments de protesta encara se senten en l'actualitat. També és una dècada en què es van produir gran quantitat d'assassinats polítics, com els de John F. Kennedy, Malcom X, Martin Luther King i Robert F. Kennedy.

La cursa a l'espai va mantenir temporalment al capdavant la Unió Soviètica, amb notables èxits com el d'haver aconseguit posar el primer ésser humà en òrbita: el cosmonauta Iuri Gagarin. Els EUA aconsegueixen la major victòria en aquesta cursa en el moment en què aconsegueixen col·locar el primer ésser humà sobre la superfície de la Lluna l'any 1969. Això es va aconseguir gràcies en gran manera a l'impuls donat pel president nord-americà John F. Kennedy, qui va ser assassinat el 1963 en obscures circumstàncies que van deixar el poble estatunidenc en la més profunda crisi d'identitat que havia mai conegut.

Estats Units d'Amèrica

Els Estats Units d'Amèrica (anglès: The United States of America) són una república federal i constitucional integrada per 50 estats i un districte federal. La república és situada majoritàriament al centre del subcontinent nord-americà, on es troben els 48 estats contigus o continentals i Washington DC, el districte capital, que limita al nord amb Canadà i al sud amb Mèxic. L'estat d'Alaska es troba al nord-oest del subcontinent, limita amb Canadà a l'est i al sud i amb Rússia a l'oest, creuant l'Estret de Bering. L'estat de Hawaii es troba al centre-nord de l'Oceà Pacífic. Els Estats Units també administren diversos territoris i àrees insulars del Oceà Pacífic i la mar Carib.Amb una superfície de 9,38 milions de km², i amb més de 300 milions d'habitants, els Estats Units d’Amèrica són el tercer país més gran del món en àrea i en població. És un dels països més diversos ètnicament, resultat de la immigració massiva de molts continents. L'economia dels Estats Units és l'economia nacional més gran del món, amb un producte interior brut (PIB) nominal superior als 13 bilions de dòlars, el 2006, és a dir el 19% de la producció mundial.La nació es va fundar per tretze colònies de Gran Bretanya localitzades a la costa Atlàntica. Proclamant-se "estats", van fer la Declaració d'Independència el 4 de juliol de 1776. Els estats rebels van derrotar a Gran Bretanya en la guerra, la primera guerra d'independència colonial reeixida d'Amèrica. La Convenció de Filadèlfia va adoptar l'actual constitució dels Estats Units el 17 de setembre, 1787; la ratificació d'aquesta l'any següent va fer dels estats parts integrants d'una sola república. La Declaració de Drets de la constitució dels Estats Units, que conté deu esmenes sobre els drets i llibertats dels ciutadans, es va ratificar el 1791.

Els Estats Units són membre permanent del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. En l'actualitat, són la potència militar més gran després de la Guerra Freda, i una força important en l'economia del món.

Guerra Civil Espanyola

La Guerra Civil espanyola (17 de juliol de 1936 - 1 d'abril de 1939) va ser un conflicte bèl·lic que va enfrontar el govern de la Segona República espanyola, que tenia el suport de les organitzacions d'esquerres, contra una part de l'exèrcit i de les organitzacions de dretes. Va ser un fet històric decisiu de l'Espanya del segle xx, ja que el cop d'estat i la posterior guerra civil van representar la culminació de totes les contradiccions socials, polítiques i ideològiques que s'havien generat a la societat en el curs dels decennis anteriors.

La guerra es va iniciar amb un alçament militar el 17 de juliol de 1936 a la guarnició de Melilla, que l'endemà es va estendre pertot arreu de l'Estat. El president Santiago Casares va ser substituït per José Giral, qui va ordenar el repartiment d'armament entre la població civil, facilitant la derrota dels insurrectes als principals nuclis industrials, Madrid i les capitals mediterrànies, però el fracàs de la revolta va donar pas a una guerra llarga i sagnant.

Les tropes de l'exèrcit africà del general Francisco Franco van creuar l'estret de Gibraltar i es van unir a les del general Queipo de Llano a Sevilla, i a la vegada, el seu ràpid avanç els va permetre contactar amb l'exèrcit del Nord, comandat pel general Mola. Durant el 1937 la guerra es va lliurar en tres fronts: l'intent franquista de conquerir Madrid i el nord industrial, mentre els republicans intentaven infructuosament dominar les principals ciutats de l'Aragó.El general insurrecte Franco va llançar una ofensiva en el front d'Aragó el maig de 1938 per arribar a la Mediterrània i dividir el territori dominat pels republicans, objectiu assolit amb l'ocupació de Vinaròs el mes d'abril. La reacció republicana va ser una ofensiva sobre la línia de l'Ebre, que significà la campanya més llarga i sagnant de la guerra civil. La batalla de l'Ebre va acabar amb la derrota de l'exèrcit republicà i va deixar el camí lliure per a l'ocupació franquista de Catalunya; fet que va precipitar la fi de la guerra. Franco la va donar per acabada l'1 d'abril de 1939, tres dies després que el coronel Segismundo Casado lliurés Madrid.

La rereguarda republicana havia viscut situacions difícils que van afeblir la seva capacitat a causa de les divisions entre els diferents partits polítics i forces sindicals que en molts llocs van fer simultani l'esforç de guerra amb l'intent d'organitzar una revolució social. La rereguarda de la zona nacional, en canvi, va tenir una direcció política i militar molt més centralitzada, que el suport de l'Alemanya nazi i la Itàlia feixista, va fer més efectiva, i una repressió que va continuar durant la dictadura franquista contra els moviments d'esquerra i la cultura i la llengua catalana, basca i gallega.

Guerra Freda

El terme Guerra Freda o Primera Guerra Freda (vegeu) va ser un model de relacions internacionals que va desenvolupar-se després de la Segona Guerra Mundial, fonamentat entre els blocs antagònics liderats pels Estats Units i la Unió Soviètica amb els seus respectius aliats. Aquest fenomen es va iniciar després de la Segona Guerra Mundial (1945). La guerra freda pròpiament dita va començar, però, l'any 1947, després de molta tensió política entre un bloc i un altre. Era un enfrontament no declarat, sense ofensives militars, basat en la mútua amenaça (incloent-hi el desenvolupament de bombes atòmiques) i en l'intent per expandir les àrees d'influència respectives, ja que arran del llançament de les bombes d'Hiroshima i Nagasaki, hi havia molta por d'entrar en una guerra nuclear d'abast mundial.

Els països de l'òrbita americana defensaven el capitalisme (bloc capitalista, units per l'OTAN des del 1949), mentre que els partidaris dels russos vivien versions diferents del comunisme (bloc comunista) units pel pacte de Varsòvia (1955). La Guerra Freda va afavorir l'espionatge, les curses espacial i armamentista així com diversos conflictes armats de baixa intensitat (per oposició al possible enfrontament total entre els dos blocs). La guerra freda es va acabar l'any 1991 amb el desmembrament de l'URSS i la caiguda del comunisme que es va donar entre 1989 (caiguda del mur de Berlín) i 1991 (cop d'estat a l'URSS).

Aquest enfrontament va tenir lloc a nivell polític, ideològic, econòmic, tecnològic i militar.

Cap dels dos blocs va prendre mai accions directes contra l'altre, raó per la qual es va denominar al conflicte «guerra freda».

Aquestes dues potències es van limitar a actuar com a «eixos» influents de poder en el context internacional, i a la cooperació econòmica i militar amb els països aliats o satèl·lits d'un dels blocs contra els de l'altre.

Si bé aquests enfrontaments no van arribar a desencadenar una Guerra Mundial, l'entitat i la gravetat dels conflictes econòmics, polítics i ideològics compromesos, van marcar significativament gran part de la història de la segona meitat del segle XX. Les dues superpotències desitjaven implantar el seu model de govern en tot el planeta.

Els límits temporals de l'enfrontament s'ubiquen entre 1945 i 1947 (fi de la Segona Guerra Mundial i fi de la postguerra respectivament) fins a 1985 (inici de la Perestroika) i 1991 (dissolució de la Unió Soviètica).

Guerra de Successió Espanyola

La Guerra de Successió Espanyola (1701 –1713/1715) va ser un conflicte bèl·lic internacional que, a més d'afectar el conjunt d'Europa, va incloure la Guerra de la reina Anna a l'Amèrica del Nord, com també accions de pirates i corsaris a les costes de l'Amèrica espanyola. En aquesta confrontació, a més de la successió a la corona hispànica, s'hi dirimia també la qüestió de l'equilibri de poder entre les diferents potències europees, i és considerada un dels primers conflictes globals.A la Guerra de Successió, hi destacaren com a generals el Duc de Villars, el Duc de Berwick, el Duc de Marlborough, i el príncep Eugeni de Savoia.

El 1700, Carles II de Castella i d'Aragó va morir reconeixent com a hereu universal Felip de Borbó, duc d'Anjou, nét de Lluís XIV de França, qui, d'aquesta manera, esdevingué Felip V de Castella i IV d'Aragó. La guerra va començar perquè l'emperador Leopold I va reivindicar els drets de la seva nissaga a les corones hispàniques; a més, a mesura que Lluís XIV es va anar mostrant cada vegada més imperialista i agressiu, d'altres potències europees, com ara, principalment, Anglaterra, Portugal i les Set Províncies Unides dels Països Baixos van aliar-se amb l'Imperi per oposar-se a l'expansionisme francès, com també, en el cas anglès, per assegurar la successió al seu tron de prínceps protestants; de fet, la Guerra de Successió Espanyola s'inscriu dins d'allò que alguns historiadors anglesos denominen la Segona Guerra dels Cent Anys, concepte que designa la constant rivalitat anglofrancesa que existí en tots els conflictes europeus que es donaren entre 1689 i 1815.

La Guerra va finalitzar amb la signatura el 1713 del Tractat d'Utrecht i el 1714 del Tractat de Rastatt, en aplicació dels quals Felip V fou reconegut com a rei d'Espanya, però amb la condició de renunciar als seus drets al tron francès, evitant així la unió de les dues corones; l'Imperi va annexionar-se gran part dels antics dominis espanyols a Itàlia i als Països Baixos. Tanmateix, malgrat que Lluís XIV va aconseguir situar el seu net al tron espanyol, el Tractat d'Utrecht va significar la fi de l'hegemonia francesa a Europa i va iniciar l'època de l'equilibri de poders que es mantindria fins a la fi de la Primera Guerra Mundial (1914-1918). Segons l'historiador Joaquim Albareda, qui va guanyar de debò va ser Anglaterra, que va aconseguir arrencar d'Espanya prebendes comercials a Amèrica i va aconseguir que França li'n fes d'altres i, a més, es quedés exhausta. També segons ell, la Guerra va marcar l'entrada d'Espanya en la decadència i va suposar la fi de la supremacia espanyola en l'ordre mundial.Dins dels regnes hispànics, la Corona de Castella va donar suport a Felip de Borbó mentre que, després de 1705, els estats de la Corona d'Aragó s'alinearen amb el pretendent Carles d'Àustria, que oferia mantenir les llibertats tradicionals. Per això, el triomf de Felip de Borbó, hereu del centralisme francès, va significar la fi dels drets i privilegis dels regnes de la Corona d'Aragó, que foren uniformitzats segons les lleis de Castella; a la Península, la guerra va durar fins al 1715, amb la capitulació de Mallorca davant de les forces de Felip V. Entre el 1702 i el 1715 van morir més d'1.200.000 combatents.

Guerra del Francès

La Guerra del Francès (també coneguda com Campanya d'Espanya, Guerra de la Independència Espanyola, o Guerra Peninsular) fou un conflicte bèl·lic entre Espanya i el Primer Imperi Francès que s'inicià el 1808 amb l'entrada de les tropes napoleòniques, i que conclogué el 1814, amb el retorn de Ferran VII d'Espanya al poder. Fou provocada per la pretensió de Napoleó d'instal·lar el seu germà Josep Bonaparte en el tron espanyol després de les abdicacions de Baiona. Forma part de les Guerres Napoleòniques, una sèrie de guerres iniciada el 1807 en declarar-li França i Espanya la guerra a Portugal, tradicional aliat del Regne Unit. També va tenir un important component de guerra civil a nivell espanyol entre afrancesats i patriotes. El conflicte es va desenvolupar en plena crisi de l'Antic Règim i sobre un complex rerefons de profunds canvis socials i polítics impulsats per l'aparició de la identitat nacional espanyola i la influència en el camp dels «patriotes» d'alguns dels ideals nascuts de la Il·lustració i la Revolució francesa, paradoxalment difosos per l'elit dels afrancesats.

En l'anàlisi dels fets militars, no es pot parlar d'un enfrontament entre els exèrcits francès i espanyol, sinó que existeix una important presència de la guerra de guerrilles, en una dimensió desconeguda fins al moment.

Segons el tractat de Fontainebleau (27 d'octubre de 1807), el primer Ministre Manuel Godoy preveia, de cara a una nova invasió hispanofrancesa de Portugal, el suport logístic necessari al trànsit de les tropes imperials. Sota el comandament del general Jean-Andoche Junot, les tropes franceses van entrar a Espanya el 18 d'octubre de 1807, creuant el seu territori a tota marxa abans de l'hivern, i van arribar a la frontera amb Portugal, el 20 de novembre. No obstant això, els plans de Napoleó anaven més enllà, i les seues tropes van anar prenent posicions en importants ciutats i places fortes a fi d'enderrocar la Casa de Borbó i suplantar-la per la seua pròpia dinastia, convençut de comptar amb el suport popular.

El ressentiment de la població per les exigències de manutenció de les tropes estrangeres, que va donar lloc a nombrosos incidents i episodis de violència, juntament amb la forta inestabilitat política sorgida per la querella entre Carles IV d'Espanya i el seu fill i hereu Ferran VII, orquestrada pels francesos, que es va iniciar amb el Procés de l'Escorial i va culminar amb el Motí d'Aranjuez i l'ascens al poder de Ferran VII, va precipitar els esdeveniments que van desembocar en els primers aixecaments al nord d'Espanya i l'Aixecament del 2 de maig de 1808 a Madrid. La difusió de les notícies de la brutal repressió, immortalitzada en les obres de Francisco de Goya, i de les abdicacions de Baiona del 5 i 9 de maig, que van estendre per la geografia espanyola la crida, iniciada a Móstoles, a enfrontar-se amb les tropes imperials, van decidir la guerra per la via de la pressió popular malgrat l'actitud contrària de la Junta de Govern designada per Ferran VII.

La guerra es va desenvolupar en diverses fases en les quals tots dos bàndols van prendre successivament la iniciativa, i es va destacar per l'aparició del fenomen guerriller que, juntament amb els exèrcits regulars aliats dirigits per Arthur Wellesley, duc de Wellington, van provocar el desgast progressiu de les forces bonapartistes. La població civil, que va patir els efectes d'una guerra total, en la qual tant els francesos com els aliats van abusar de la població i dels objectius civils, saquejant i devastant a gran escala i devastant, per exemple, la indústria espanyola, considerada una amenaça per als seus respectius interessos. Com el desmantellament de les fàbriques de tèxtils de Segòvia i Àvila, o la destrucció de la ciutat de Sant Sebastià. Els primers èxits de les forces espanyoles a la primavera i a l'estiu de 1808, amb la batalla del Bruc, la resistència de Saragossa i València i, en particular, la sonada victòria de Bailén, van provocar l'evacuació de Portugal i la retirada francesa al nord de l'Ebre, seguida a la tardor de 1808 per l'entrada de la Gran Armée, encapçalada pel mateix Napoleó, que va culminar el màxim desplegament francès fins a mitjan 1812. La retirada d'efectius amb destinació a la campanya de Rússia va ser aprofitada pels aliats per reprendre la iniciativa a partir de la seva victòria en la Batalla dels Arapiles (22 de juliol de 1812) i, contrarestant l'ofensiva francesa, avançar al llarg de 1813 fins als Pirineus, derrotant als francesos en les batalles de Vitòria (21 de juny) i Sant Marcial (31 d'agost). El tractat de Valençay (11 de desembre de 1813) va restaurar a Ferran VII i deixava a Espanya lliure de la presència estrangera, però no va evitar la invasió del territori francès, sent la batalla de Tolosa de Llenguadoc (10 d'abril de 1814), l'últim enfrontament de la guerra. Referint-se a la guerra d'independència espanyola, Napoleó I, en el seu exili, va declarar:

En el terreny socioeconòmic, la guerra va costar a Espanya una pèrdua neta de població d'entre 215.000 i 375.000 habitants, que no va poder compensar-se malgrat els elevats índexs de natalitat propis de l'època, per causa directa de la violència i les fams de 1812, i que es va afegir a la crisi arrossegada des de les epidèmies de malalties i la fam de 1808, resultant en un balanç de descens demogràfic de 560.000 a 885.000 persones, del 6 al 10% de la població ponderada a partir del cens de 1787, que va afectar especialment a Catalunya, Extremadura i Andalusia. A l'alteració social i la destrucció d'infraestructures, indústria i agricultura es va sumar la fallida de l'Estat i la pèrdua d'una part important del patrimoni cultural.

A la devastació humana i material es va sumar la feblesa internacional d'Espanya, privada del seu poder naval i exclosa dels grans temes tractats en el Congrés de Viena, on es va dibuixar el posterior panorama geopolític d'Europa. A l'altre costat de l'Atlàntic, l'Amèrica espanyola obtindria la seva independència després de la Guerra d'Independència Hispanoamericana. En el pla polític intern, el conflicte va forjar la identitat nacional espanyola i va obrir les portes al constitucionalisme, concretat en les primeres constitucions de l'estat espanyol, l'Estatut bonapartista de Baiona i la Constitució de Cadis. No obstant això, també va donar inici a una era de guerres civils entre els partidaris de l'absolutisme i els del liberalisme, anomenades Guerres Carlines, que s'estendrien a tot el segle xix i que marcarien l'esdevenir d'Espanya.

Militar

Un militar és un individu que forma part d'unes forces armades, al si de les quals ocupa un lloc en la jerarquia, potser amb un grau militar, i que, en servei, s'identifica mitjançant l'ús d'uniforme militar. Per tant, no és militar qui pertany a qualsevol grup armat més o menys organitzat, sinó només qui és membre d'unes forces armades dependents d'un estat, siguin aquestes majoritàriament professionals o formades per ciutadans reclutats (cas de la mili, servei militar obligatori). Aquestes forces «no militars» es coneixen precisament com a paramilitars. D'acord amb el dret internacional de guerra, però, els membres d'exèrcits insurgents poden ser considerats militars, sobretot si depenen d'una autoritat central establerta que reclama l'autoritat sobre determinat territori, i, com a precondició indispensable, si s'identifiquen amb algun tipus d'uniforme.

El terme militar pot fer referència, a banda dels individus, a les institucions, instal·lacions, equipaments, vehicles i tot allò que formi part de forma directa i inseparable de les Forces Armades o exèrcit, creat i organitzat amb la missió fonamental, però no exclusiva, de defensar la integritat territorial i la sobirania de l'estat al qual pertanyi per mitjà de l'ús de la força i les armes en cas que fos necessari.

La doctrina que defensa la primacia de l'exèrcit en la societat rep el nom de militarisme.

Primera Guerra Mundial

La Primera Guerra mundial o la Gran Guerra fou un conflicte bèl·lic que va tenir lloc a Europa i al Pròxim Orient entre 1914 i 1918. La política exterior cada vegada més agressiva d'Àustria-Hongria, Rússia i especialment Alemanya va originar el conflicte. El detonant de l'esclat de la guerra fou l'assassinat el 28 de juny de 1914 a Sarajevo, Bòsnia, de l'hereu al tron dels Habsburg, Francesc Ferran d'Àustria. Després de la declaració de guerra d'Àustria a Sèrbia el 28 de juliol, la majoria d'estats europeus es van veure implicats en el conflicte. Rússia es va mobilitzar en suport de Sèrbia els dies 29 i 30 de juny. Alemanya va declarar la guerra a Rússia l'1 d'agost i a França el 3 d'agost. Dels 32 països bel·ligerants, els principals estats involucrats van ser, d'una banda, els anomenats «aliats»: França, l'Imperi britànic, Sèrbia, l'Imperi rus, els Estats Units i el Regne d'Itàlia, i de l'altra les «potències centrals»: l'Imperi alemany, l'Imperi Austrohongarès, l'Imperi turc i Bulgària.

Finalitzà amb la signatura de l'armistici de Compiègne l'11 de novembre de 1918, que establia la derrota de les potències centrals, provocada més per un desgast que impossibilitava la continuació de l'esforç militar que no pas per cap derrota militar. En aquest sentit, i amb la decisió dels dos bàndols de no arribar a un statu quo després dels primers mesos de guerra, amb l'estil de guerra de desgast i guerra total, la I Guerra mundial representa un canvi radical respecte als conflictes del segle xix. Durant tota la guerra ambdós bàndols van haver d'anar adaptant-se a noves situacions estratègiques, per a les quals no estaven preparats. Hi respongueren amb una escalada militar sense precedents en la història europea que causà un total de nou milions de morts.

La guerra va donar lloc a una profunda reestructuració de la geografia europea: quatre grans imperis, l'austrohongarès, l'alemany, l'otomà i el rus, van deixar d'existir, i van aparèixer els nous estats de Txecoslovàquia, Iugoslàvia, Hongria, Estònia, Letònia, Lituània, Finlàndia i Polònia. Alemanya, a més, perdé les seves colònies d'ultramar.

Segle XIX

El segle dinou va des de l'1 de gener de 1801 fins al 31 de desembre de 1900 (en el calendari gregorià). Els historiadors, però, a vegades defineixen l'era històrica d'aquest segle com un període que va des de l'any 1815 (congrés de Viena), fins al 1914 (començament de la Primera Guerra mundial). Com una alternativa a aquesta classificació, Eric Hobsbawm va proposar una definició anomenada segle dinou llarg, que va dels anys 1789 al 1914.

Durant aquest segle, els imperis espanyol, portuguès i otomà comencen a defallir, i el Sacre Imperi romà i l'Imperi mogol desapareixen definitivament.

Després de les guerres napoleòniques, l'Imperi britànic esdevé el primer hiperpoder (o màxima potència mundial), i passa a controlar territoris que comprenen la quarta part de la població mundial i la tercera part de la seva àrea terrestre, tot posant en pràctica la Pax Britannica.

L'esclavatge va desaparèixer en gran manera arreu del món. L'electricitat, l'acer i el petroli varen iniciar la segona revolució industrial (1870-1914), que permeté a Alemanya, al Japó i als Estats Units de convertir-se en grans poders, els quals no trigaren a intentar construir-se imperis propis. Rússia i la dinastia Qing a la Xina fracassaren en el seu intent de mantenir-se en el mateix nivell que els seus rivals, la qual cosa portà tots dos imperis a patir intensos períodes d'agitació social.

Durant el segle xix, va ser notable la fundació de ciutats a l'Amèrica del Nord i Austràlia que avui estan entre les més importants dels seus països. Chicago i Melbourne no existien a començament del segle xix, però van créixer fins a transformar-se en les segones més grans dels Estats Units i de l'Imperi britànic, respectivament, abans del final del segle. Aproximadament 70 milions de persones van deixar Europa durant el segle xix, la majoria va emigrar cap als EUA.El segle també va marcar la fi de l'ocupació otomana en els Balcans, i la creació de Sèrbia, Bulgària, Montenegro i Romania com a resultat de la Segona Guerra russoturca, a la qual va succeir la Guerra de Crimea.

Segle XX

Formalment, el segle XX comprèn el període d'anys entre l'1 de gener de 1901 fins al 31 de desembre de 2000, tots dos inclosos. Durant el segle XX, el ritme dels canvis científics, tecnològics i socials s'accelera vertiginosament. Es produeix una explosió demogràfica, i la població mundial arriba als 6.000 milions cap a la fi del segle. Completada la Revolució Industrial, es desenvolupa una Revolució del Coneixement i de les comunicacions basada en la informàtica. Comença la Globalització econòmica i política del planeta. Els Estats Units esdevenen la potència dominant, sobretot després del col·lapse de la majoria de règims comunistes. Tot i la promulgació dels Drets de l'Home i la constitució de l'ONU, el segle XX ha estat ple de guerres i conflictes, i el respecte als Drets Humans és precari en molts llocs del planeta.

El segle XX en la història de la humanitat va ser marcat per la primera i per la segona guerres mundials, pel nacionalisme, per la descolonització, per la Guerra Freda i per conflictes durant i després de la Guerra Freda. I també per l'homogeneïtzació cultural a causa dels desenvolupaments en els transports i en les comunicacions, pels viatges espacials, per les preocupacions amb el medi ambient i pel naixement de la revolució digital.

Segona Guerra Mundial

La Segona Guerra Mundial va ser un conflicte bèl·lic que va implicar la majoria de les nacions del món, incloent-hi totes les grans potències, organitzades en dues aliances militars: els aliats i les potències de l'Eix. La guerra va implicar uns 100 milions de militars i fou causa de la mort d'entre 50 a 60 milions de persones, la major part civils, el 3% de la població mundial de l'època; esdevingué així el conflicte més mortífer de la història humana i el primer (i per ara únic) en què es van usar armes nuclears.

Va ser el conflicte armat més gran de la història i s'estima que va tenir un cost, en diners i en recursos, major que totes les altres guerres juntes. Posteriorment al conflicte es van formar les Nacions Unides per prevenir altres conflictes com aquest. La Unió Soviètica i els Estats Units van sortir de la guerra com les grans superpotències del món, la qual cosa va provocar la guerra freda, que va durar 45 anys.

Prop de la meitat de les víctimes de la guerra foren ciutadans de la Unió Soviètica, el país que va patir la principal agressió de l'Alemanya nazi, que també dugué a terme la persecució i extermini de minories europees com la jueva, que fou víctima d'un holocaust de prop de 6 milions de morts.

Taiwan

Taiwan (en xinès, 台灣), tradicionalment coneguda amb el nom portuguès de Formosa, és una illa davant la costa de la Xina, de la qual està separada per l'estret de Taiwan. Al nord, se situa el mar de la Xina oriental, i al sud el mar de la Xina meridional, mentre que la costa oriental de l'illa està banyada per l'oceà Pacífic. Té una extensió de 35.801 km² i una població de vora 23 milions d'habitants. La ciutat principal n'és Taipei.

Al segle xvii, arran de la caiguda de la dinastia Ming, a l'illa s'hi va crear el Regne de Tungning (1661-1683), liderat per Koxinga, amb l'objectiu de foragitar la nova dinastia, els Qing, i restaurar-hi el poder dels Ming.

El 1895, arran de la signatura del tractat de Shimonoseki, que posava fi a la Primera Guerra sinojaponesa, la Xina va cedir Taiwan al Japó. Un grup d'oficials xinesos van intentar evitar-ho creant la República de Formosa.

Des del 1949, l'illa està sota el règim polític de la República de la Xina, estat que governava tota la Xina fins a la fi de la guerra civil xinesa entre el Guomindang i el Partit Comunista de la Xina, quan els segons aconseguiren el control del territori continental i proclamaren la República Popular de la Xina.

Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques

La Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, abreujat Unió Soviètica, i en sigles, URSS (en rus: Союз Советских Социалистических Республик, transcrit: Soiuz Sovétskikh Sotsialistítxeskikh Respúblik AFI /sɐˈjus sɐˈvʲɛtskʲɪx sətsɨəlʲɪsˈtʲitɕɪskʲɪx rʲɪˈspublʲɪk / ( ? i escolteu-ne la pronunciació en rus); abreujat en rus: Советский Союз, transcrit: Sovetski Soiuz; en sigles en rus: СССР, transcrit: SSSR), o la Rússia Soviètica va ser un estat situat al nord d'Euràsia, que va existir de 1922 a 1991 sobre el territori d'allò que havia estat l'Imperi Rus. Una manera més informal i simplificada emprada pels seus residents per anomenar-la era la Unió (Soiuz). Era una confederació constitucional d'estats socialistes basada en la ideologia comunista. La Unió Soviètica tenia un sistema polític de partit únic, dominat pel Partit Comunista fins al 1990.L'URSS va sorgir després de la Revolució d'Octubre, el 1917, i un període posterior de guerra civil, al final del qual els comunistes o bolxevics van prendre el poder. La seva fundació va ser el desembre de 1922 quan la RSFS de Rússia s'uní a les repúbliques d'Ucraïna, Bielorússia i Transcaucàsia. Després de la mort de Vladímir Lenin, el primer líder soviètic, el poder va quedar consolidat en Ióssif Stalin, qui portà a terme una industrialització massiva per tot el país amb una economia planificada i una gran repressió política.

El nombre de repúbliques que formaven la Unió va variar amb el temps, però n'hi havia 15 en l'etapa final. La més important, de llarg, era Rússia, tant en termes d'extensió i població, com d'economia i política.

Durant la Segona Guerra Mundial, la Unió Soviètica va ser envaïda per l'Alemanya Nazi al juny de 1941, malgrat haver signat un pacte de no-agressió. Després de quatre anys de guerra, la Unió Soviètica emergí com una de les dues superpotències mundials, estenent la seva influència principalment a l'Europa Oriental, dominant l'agenda global de la política econòmica, els afers exteriors, operacions militars, intercanvis culturals, progressos científics (incloent-hi l'inici de l'exploració espacial) i l'esport (incloent-hi els Jocs Olímpics). La Unió Soviètica i els seus estats satèl·lits del Bloc Oriental van formar una de les dues faccions de la Guerra Freda de l'era de la postguerra, en una prolongada lluita global ideològica i política contra els Estats Units i els seus aliats del Bloc Occidental. En última instància, el bloc soviètic va perdre finalment la guerra, havent estat colpejada per l'estancament econòmic i per la lluita política interior i exterior. Des de l'any 1988, Mikhaïl Gorbatxov, el darrer líder soviètic, intentà reformar el país mitjançant les seves polítiques de perestroika i glasnost, però la Unió Soviètica es col·lapsà i es dissolgué al desembre de 1991 després d'un intent de cop d'estat. Des de llavors, la Federació Russa ha exercit els seus drets i complert les seves obligacions.

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.