Gegant (mitologia)

El gegant és un monstre mitològic que apareix a gairebé totes les cultures. És antropomorf, però molt més alt i fort que un ésser humà normal i corrent.

Robert Wadlow va ser l'home més alt de la història mèdica. També conegut com a The Alton Giant (en anglès, el gegant d'Alton), va arribar a mesurar 272cm amb un pes de 220kg, poc temps abans de la seva mort. De fet, Wadlow no va parar de créixer fins a morir a l'edat adulta de 22 anys, per culpa d'un tumor a la glàndula pituïtària.

Jolly green giant
Representació moderna d'un gegant mitológic

Els gegants a la mitologia grega

Pergamonaltarartemis
Gigantomàquia. Altar de Zeus a Pèrgam

A la mitologia grega els gegants són uns éssers fills de la terra, Gea, i nascuts de la sang d'Urà. Eren de grans dimensions i anaven armats amb llustroses armadures i poderoses maces. Tenien llarga cabellera, una barba prominent, cos de serp i una força monstruosa. El seu poder era tal que van gosar enfrontar-se als déus en la batalla coneguda com a Gigantomàquia.

La seva creació es remunta a la batalla pel poder entre Urà i Cronos. Quan aquest darrer tallà el membre viril del seu oponent, de la sang que brotà en nasqueren les fúries, les nimfes Melisees i els gegants.

Encara que eren d'origen diví, als gegants se'ls podia matar a condició que ho fessin alhora un déu i un mortal. A més, una herba màgica generada per la Terra era capaç de guarir les seves ferides. Però Zeus va recollir aquesta herba abans que ningú la pogués usar, i per dur-ho a terme va prohibir al sol, a la lluna i a l'aurora de brillar. La manca de claror li va permetre trobar-la abans que ho fes ningú altre. Algunes tradicions expliquen que determinats gegants, per exemple Alcioneu i Porfirió, eren immortals mentre restessin a la terra on havien nascut. La batalla entre déus i gegants, la Gigantomàquia, és la més important de la seva llegenda. Van néixer de la terra per venjar els Titans, que Zeus havia tancat al Tàrtar. El seu lloc de naixença és, segons alguns, Flegra, a la península de Pal·lene, a Tràcia. Tot just van néixer ja van amenaçar al cel llançant arbres encesos i lapidant-lo amb grans roques. Els olímpics es van preparar per al combat. Els principals déus que hi van intervenir van ser Zeus i Atena, deessa dels combats. Heracles fou el mortal que col·laborà amb els déus per eliminar-los. A les seves mans moriren, entre d'altres, Alcioneu, cap dels gegants, Porfirió, Efialtes, Èurit, Clici, Mimant, Pal·lant, Encèlad, Polibotes, Hipòlit, Gració, Agri i Toant.[1]

A l'Odissea apareix el cíclop Polifem, gegant d'un sol ull que fou vençut per Ulisses. Aquesta història apareix amb variants a narracions d'altres cultures. Nonnos, a les Dionisíaques, parla del gegant Alpos, mort per Dionís a Sicília.[2]

Altres mitologies

Referències

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Gegant Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. Grimal, Pierre. Diccionari de mitologia grega i romana. Barcelona: Edicions de 1984, 2008, p. 213-214. ISBN 9788496061972.
  2. Nonnos. Dionisíaques XXV, 236 i s.; XLV, 172 i s.

Gegant

«Gegant o gegants» té aquests significats:

Gegant (mitologia), monstre antropomorf que apareix a gairebé totes les cultures, molt més alt i fort que un ésser humà corrent

Gegant (folklore), figura de les festes populars

Gegant (pel·lícula), dirigida per George Stevens i protagonitzada per Elizabeth Taylor, Rock Hudson i James Dean

Gegant, antagonista de la sèrie d'animació Doraemon

Gegants (revista), publicació trimestral d'imatgeria festiva i cultura popular

Astronomia:

Gegant gasós, planeta de grans dimensions que no està compost en gran part per roca o alguna altra matèria sòlida

Gegant vermella, tipus d'estrella

Gegant blava, tipus d'estrella

Mitologia albanesa

La mitologia albanesa comprèn mites i llegendes dels albanesos. Molts dels personatges de la mitologia albanesa s'inclouen en les Cançons albaneses dels Guerrers de Frontera (Albanès: en albanès Këngë Kreshnikësh or Cikli i Kreshnikëve), i en el cicle tradicional de cançons folklòriques albaneses.

Mitologia bretona

La mitologia bretona és la base de les creences de Bretanya.

Els pobles cèltics d'Armòrica probablement coneixien amb la seva mitologia celta diverses deïtats i criatures específiques associades als cultes de la natura, que trobem alguns vestigis en alguns sants bretons. Aquest fons mitològic és acceptat pels romans i clarament cristianitzat, provocant la irremeiable pèrdua de grans relats i la destrucció o conversió de llocs pagans de culte. Es promou el mite del rei Brutus per atribuir els orígens troians als armòricans, abans de ser desafiat per el de Conan Mériadec al segle xi, que explica la cristianització de la regió i la seva llengua. La migració dels bretons de la Gran Bretanya a partir del segle iv fan que les mateixes creences cristianes s'alcin a banda i banda del canal de la Mànega, amb un probable retorn de la matèria de Bretanya. Durant l'Edat mitjana, la llegenda artúrica es difon àmpliament al ducat de Bretanya, principalment a través dels poemes de Marie de France. Les grans famílies nobles de Laval i Rohan van reclamar la possessió de les terres artúriques a Bretanya a finals del segle xv, època on figura el primer registre escrit de la llegenda de la vila d'Ys. Després d'un llarg període de desinterès per a les creences bretones, al segle xix, molts erudits incloent alguns celtomaníacs defensen la identitat celta de la Bretanya, probablement per reacció a la pèrdua d'autonomia de la regió després de la Revolució francesa.

Els topònims llegendaris estan arrelats permanentment al territori. El bosc de Brocelianda de les novel·les artúriques es troba al bosc de Paimpont, amb la tomba de Merlí i la Vall sense retorn. La vila enfonsada sota les aigües d'Ys s'imagina a la costa de Douarnenez.

La publicació del Barzaz Breiz de La Villemarqué el 1839 aporta una llarga onada d'interès pel «llegendari celta» i contribueix a forjar la imatge de la Bretanya com una «terra de llegendes» pintoresca. Es realitzen moltes recopilacions de folklore local fins a principis del segle xx, tant a l'Alta Bretanya com a la Baixa Bretanya, que permet conservar una gran quantitat d'històries amb fades, lutins i altres criatures o personatges com Merlí. Paul Sébillot, François-Marie Luzel o Anatole Le Braz destaquen l'existència de creences camperoles al voltant d'una multitud de fades beneficioses o malvades (la més famosa és Dahut), i els lutins més o menys útils designats posteriorment amb l'únic nom de korrigan. Bretanya també té una personificació de la mort, l'Ankú. El rei Marc de Cornualla amb orelles de cavall, que marca la toponímia de Cornualla, és conegut des de les novel·les artúriques de l'Edat mitjana. Algunes històries esmenten gegants i criatures nocturnes com ara el Bugul-noz.

Actualment, el turisme i la literatura asseguren un clar èxit a aquestes moltes històries conservades per les recopilacions, però són víctimes d'un sincretisme de vegades important.

Mitologia dels Pirineus

La mitologia dels Pirineus és el conjunt de religions, tradicions i supersiticions present a la serralada pirinenca.

Segons la mitologia grega, els Pirineus els creà Heracles, en amuntegar pedres per enterrar la seva amant, la princesa Pirena. Els Pirineus és aleshores una tomba esperitada que ha heretat el nom del seu ocupant.

Dos factors contraris, específics del Pirineu, han afectat el desenvolupament d'una mitologia arrelada i complexa. En efecte, la serralada és alhora un lloc de pas des de la prehistòria i un indret molt aïllat per la seua condició muntanyenca. Això ha protegit les tradicions del massís i endarrerit l'avenç de la religió cristiana i en general, de la modernitat. Hi ha proves de cultes molt antics, per exemple els Cròmlech de Donibane Garazi, i també de déus locals. Aquests cultes són relacionats amb les tradicions celtes i gal·les, però sobretot amb les basques (a la prehistòria un grup que ocupava la major part de la serralada). Moltes d'aquestes deïtats foren assimilats pel panteó religiós romà, un costum molt típic arreu de l'imperi.

Nefilim

Els Nefilim (en hebreu הנּפלים, nefilim, "els caiguts") són, en la Bíblia i altres escrits religiosos jueus i cristians primerencs, un poble de gegants o titans fills dels "fills de Déu" (בני האלהים,bené ha-Elohim ) i les "filles de l'home" esmentats a Gènesi 6:1-4. Segons la traducció, el terme nefilim s'ha traduït a vegades per "gegants", "titans" o s'ha deixat en l'original hebreu.

Pels arameus, el terme Nephila es referia específicament a la constel·lació d'Orió, i així els Nefilim serien descendents mig divins d'aquesta constel·lació.

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.