Gaza

Gaza —en àrab غَزَّة, Ḡazza; en hebreu עזה, Azzah— és una ciutat de Palestina que dóna nom a una de les dues parts en què estan dividits els territoris palestins (Franja de Gaza i Cisjordània) i capital d'aquesta zona. Entre les infraestructures destruïdes cal esmentar l'aeroport internacional (pagat per Europa, i que de fet és fora del terme de la ciutat, al sud-est de la franja) i la central elèctrica (destruïda el juny del 2006, i que proveïa de llum al 70% de la zona). La seva població actual és d'unes quatre-centes mil persones i la superfície de la ciutat és de 45 km2. Té un clima suau mediterrani amb una mitjana de 20,3 °C amb puntes a l'estiu de 32 °C i a l'hivern de 6 °C; plou a l'entorn de 400 mm l'any com a màxim i té vents del sud-oest que arriben fins al 60 km/h.

Infotaula de geografia políticaGaza
Gaza City

Localització
Gz-map
 31° 31′ 00″ N, 34° 27′ 00″ E / 31.516666666667°N,34.45°E
Estat amb reconeixement limitatEstat de Palestina
Territori ocupatFranja de Gaza
GovernacionsGovernació de Gaza
Població
Total 515.556 (2012)
• Densitat 9.373,75 hab/km²
Geografia
Superfície 55 km²
Altitud 30 m
Identificador descriptiu
Fus horari
UTC+02:00
UTC+03:00
Altres

Lloc web Lloc web oficial
Gaza City
Vista de la ciutat de Gaza

Barris

Gaza Beach
Platja de Gaza.

Es divideix en 11 barris o suburbis:

  • Turó d'Al-Montar
  • Al-Daraj
  • Zaytoon
  • Shuja'eya
  • Al-Tuffah
  • Al-Sabra
  • Al-Remal
  • Al-Sheikh Ejleen
  • Port Vell de Gaza
  • Sheikh Radwan
  • Al-Nassr

Geografia

  • Altitud: 35 metres.
  • Latitud: 31° 30′ N
  • Longitud: 034° 28′ E

Transport

Gaza airport 03
Aeroport de Gaza el maig del 2002.

Gaza compta amb un aeroport internacional situat a 40 km al sud de Gaza i que actualment es troba fora de servei pels atacs israelians.

Història

4551 - Istanbul - Museo archeol. - Zeus - sec. II d.C. - da Gaza - Foto G. Dall'Orto 28-5-2006
Estàtua de Zeus del segle II, trobada a Gaza (Museu Arqueològic d'Istanbul).

El significat de la paraula Gaza és incert; és possible que derivi de la paraula hebrea Azzāh "fort"; el nom ja s'esmenta a registres egipcis on apareix transcrit com q-ḍ-t o g-ḍ--t. Les tauletes de Tell al-Amarna l'esmenten com a Qazati i els registres babilonis l'anomenen Hazatu. Els grecs li van dir Γάζα.

L'arqueologia demostra que els cananeus es van establir a la regió vers el 3000 aC. La primera menció de la ciutat és del regnat del faraó Tuthmosis III (segle XV aC) quan fou ocupada pels egipcis. Vers el 1200 aC fou ocupada pels filisteus i fou una de les principals ciutats d'aquest poble, segurament la principal i capital de la Pentàpolis o cinc ciutats-estats aliades (les altres foren Ascaló, Ecron o Akkaron, Asdod o Azotus, i Gath), i llavors era a uns 2 o 3 km de la costa i tenia una forta muralla; Samsó, per escapar-se dels filisteus va trencar les portes de la ciutat i es va refugiar a les muntanyes veïnes; després presoner i cec, va fer caure el temple de Dagon (una de les deïtats de la zona d'origen assiri, però no especifica de Gaza) sobre si mateix i sobre els seus capturadors.

En temps del rei Salomó es creu que la ciutat pagava tribut al rei d'Israel; vers el 734 aC, Teglatfalassar III esmenta entre els seus vassalls o tributaris a Hanunu, rei de Gaza, que s'havia unit a Rezin i Phacee (Acaz), reis d'Aram o Damasc i Judà, respectivament, en contra d'Assíria. En acostar-se l'exèrcit assiri, Hanunu va fugir a Egipte i la ciutat fou ocupada i saquejada pels assiris, però quan en van sortir, Hanunu va tornar i va recuperar el poder, i el 720 aC va lluitar amb el faraó Shabaka d'Egipte contra els assiris a la batalla de Ràfia, en què els assiris van obtenir la victòria i Hanunu fou fet presoner. També Israel esdevingué tributària d'Assíria vers el 730 aC.

No massa més tard, sota el rei de Juda Ezequies (715 aC-687 aC) Josefus diu que els jueus van conquerir Gaza, i els seus habitants foren forçats a unir-se a la rebel·lió del rei jueu contra Assíria; però els assiris van retornar i van obligar a Gaza a sotmetre's. Assarhaddon i Assurbanipal esmenten entre els seus tributaris a Tsilbel (Sillibel o Tzili-Ba'al), rei de Gaza.

Quan l'imperi assiri fou destruït Gaza fou capturada pel faraó Necó II, al qual va pagar tribut (vers 609 aC a 604 aC). Aquest, però, fou derrotat pels babilonis de Nabucodonosor a Karkemish i els babilonis van imposar un tribut a la ciutat (604 aC), especialment onerós en temps del rei Nabònides en què es va construir el gran temple de Sin a Harran. L'imperi babiloni es va enfonsar el 539 aC i la ciutat va romandre independent fins al 525 aC, quan Cambises II de Pèrsia, en la seva expedició a Egipte, la va assetjar i la va obligar a sotmetre's. Sota els perses va gaudir de gran prosperitat.

El 332 aC fou atacada pels macedonis i defensada per un cos d'àrabs mercenaris dirigits per l'eunuc Batis (Josefus l'anomena Babemeses) que va rebutjar als atacants i els macedonis van confessar que no podien fer res contra unes muralles tan grans i fortes. Alexandre el gran va ordenar construir muntanyes d'arena a la part sud, la més vulnerable, on es van instal·lar màquines d'assalt que foren incendiades pels defensors, i altra vegada els macedonis es van haver de retirar. Alexandre va assumir el setge de Gaza en persona i va resultar ferit en un combat menor. Mentre es recuperava foren enviades al campament macedoni les màquines de setge usades a Tir i es va construir un turonet de 250 m i una amplada d'uns 400 m; amb tot això es va poder expulsar als defensors de la muralla cap a la segona línia i es va poder fer un forat (al tercer assalt) i entrar a la ciutat. Els defensors encara van resistir heroicament fins que van morir tots, i les dones i nens foren convertits en esclaus. En total, el setge va durar uns tres mesos. La ciutat fou repoblada amb ciutadans de ciutats veïnes que s'havien sotmès i una guarnició macedònia va quedar a la ciutat. Estrabó diu que la ciutat fou destruïda, però això no es pot prendre en sentit literal i definitiu, perquè pocs anys després la ciutat és esmentada i continuava existint. Segons Diodor de Sicília la ciutat fou repoblada amb grecs (cosa que confirmen Curtius i Arrià).

A la mort d'Alexandre va fer part del regne egipci dels Ptolomeus o Làgides (320 aC). Una batalla es va lliurar a la rodalia entre Ptolemeu I Sòter i Demetri Poliorcetes (que s'havia fet amo de la ciutat el 315) en la qual aquest darrer fou derrotat i va perdre cinc mil homes i vuit mil van quedar presoners i la ciutat va quedar en mans dels egipcis (312). El 306 aC Antígon i el seu fill la van recuperar però Ptolemeu la va ocupar altre cop el 302 aC. A les guerres en Ptolemeu IV Filopator i Antíoc III el gran fou ocupada pel selèucida (219 aC), que la va utilitzar com a base per la invasió d'Egipte però que la va evacuar després de la seva derrota a Ràfia (217 aC). No massa més tard el 198 aC, Antíoc III va derrotar els egipcis però la ciutat va romandre lleial als Ptolomeus i fou destruïda pel rei selèucida. La seva victòria sobre els egipcis el 216 aC va assegurar el domini d'Antíoc.

Vers el 143 aC fou atacada per l'asmoneu Jònatan (germà de Judes el macabeu) amb un llarg setge (vers 145 aC a 143 aC), els suburbis foren cremats i la ciutat va haver d'entregar ostatges. Durant el període que va seguir la rodalia fou poblada de jueus (suposadament els habitants "idolatres" foren expulsats) i la ciutat, que era una ciutat emmurallada molt forta, va conservar l'autonomia. Alexandre Janeu la va assetjar durant tot l'any 98 aC; el setge fou inútil i va durar 12 mesos, però finalment li fou entregada per una traïció. Molts habitants foren executats i la ciutat destruïda, però fou reconstruïda, almenys parcialment, segurament abans de la conquesta romana.

El 63 aC va passar a Roma i el 28 d'octubre del 61 aC la va visitar Gneu Pompeu i vers l'any 55 aC el governador Aulus Gabinius va expulsar als jueus de la ciutat i probablement la va repoblar amb més grecs, suposadament colons cretencs.

El 37 aC fou donada per Marc Antoni a Cleòpatra junt amb tota la costa mediterrània fins a Fenícia; el 30 aC fou separada d'Egipte i inclosa per August en el regne del seu amic Herodes el gran, antic governador de Galilea que havia romàs lleial durant la invasió dels parts i havia estat partidari seu. Aquest la va reedificar i embellir, i a la seva mort el 4 aC no fou inclosa en els dominis del seu fill Arquelau. Asmoneu, i Estrabó ho atribueix al fet que era una ciutat grega, per la qual cosa va passar a la província de Síria. Una sèrie de monedes, alguna d'abans de l'imperi però la majoria d'època imperial, mostren el signe de la ciutat, un cap de dona i els déus grecs Zeus, Artemisa, Apol·lo i Hèrcules, el que demostra que era una ciutat grega, com també assegura Josefus (d'altra banda a les monedes de les ciutats no gregues de la costa apareix la deïtat local principal, Astarte). A les monedes la ciutat és qualificada d'autònoma i alguna esmenta un senat de 500 membres, i era considerada ciutat sagrada i amb privilegi d'asil; alguna inscripció també té referències a Creta. En aquella època hi havia un temple important, el de Mama (equivalent al crètic Jove), que després fou una església cristiana.

El 66 fou atacada i saquejada pels jueus revoltats, però els romans la van recuperar ràpidament. El 119 Adrià va vendre els captius jueus a un mercat organitzat a Gaza, mercat que va subsistir per alguns segles i fou conegut com la Fira d'Adrià.

Va romandre en mans de l'Imperi Romà però com a ciutat grega el paganisme va predominar i els cristianisme no es va poder introduir. Sant Silvà és considerat el primer bisbe, i va patir martiri el 310 a les mines de Phaeno; el va succeir Asclepas, que va assistir al concili de Nicea el 325, i que era contrari als arians. Constantí el Gran va imposar el cristianisme, però al no obtenir suport a Gaza en va separar el port de la ciutat, que fou pujat al rang de ciutat i separat de Gaza amb dret a bisbes propis; quan Julià l'Apòstata va retornar el port a Gaza, el dret a bisbe propi es va mantenir, i entre els bisbes principals cal esmentar a Pere l'iber (un asceta monofisita) i Sant Cosme. El cristianisme no arrelava i sota l'emperador Julià els germans Eusebius, Nestabos i Zeno foren morts per la multitud pagana, i Sant Hilarió, nascut a la rodalia (al llogaret de Thabatha) es va haver d'escapar a Sicília. Fins al 393 Sant Irenió no va poder construir una església a la ciutat. Més tard foren bisbes Aeneas, i seguidament Sant Porfiri (395-420), que va fer tancar els temples pagans amb una ordre imperial (400) i va imposar a la ciutat la voluntat dels 200 cristians. A Gaza només va romandre el temple de Marneion (Zeus Marnas, que havia substituït al de Dagon) però el poble seguia essent pagà; un altre ordre imperial (402) va permetre a Porfiri enderrocar els temples el que es va fer el maig del 402: vuit temples foren destruïts (Afrodita, Hecate, el Sol, Apol·lo, Core, Fortuna, Heroeion, i Marneion) i els ídols i objectes pagans foren buscats casa per casa; a les ruïnes del Marneion es va erigir una església (coneguda per Eudoxiana per haver-la pagat l'emperadriu Eudòxia) que fou consagrada el 14 d'abril del 407.

Durant els segles V i VI, sota domini bizantí, fou seu d'una famosa escola de retòrics cristians; va florir el monacat i molts religiosos locals van arribar a sants: (Doroteu de Gaza, Dositeu, Barsanufi el Vell, Joan el Profeta); els monjos monofisites també van treballar a la rodalia. A partir del 500, van tornar els jueus, com s'ha comprovat per l'arqueologia al descobrir-se les restes de la sinagoga, construïda de nou vers una data propera al 500.

El 637 fou ocupada pels àrabs dirigits pel general Amr, després d'un setge en què els jueus van ajudar els bizantins. L'Eudoxiana es va convertir en mesquita. La guarnició bizantina de la ciutat, formada per 60 homes dirigits per Cal·línic, va refusar apostatar i foren portats a Eleutheròpolis i Jerusalem on foren executats. La ciutat fou el lloc on suposadament fou enterrat l'avi de Mahoma, Hashim Ben Abid Manaf, que va morir a la ciutat durant un viatge a finals del segle VI. La tomba de l'avi del profeta va esdevenir aviat la mesquita de Nebi Hashim.

A partir del segle IX la ciutat fou dependent en general de les diverses dinasties egípcies, destacant el fatimites, els aiúbides i els mamelucs. El segle X és descrita com a ciutat important sota els fatimites, amb una gran mesquita.

Vers el 1100 va ser ocupada pels croats, que la van trobar en runes i la van restaurar. Balduí III de Jerusalem i va construir una fortalesa el 1149, que fou encarregada als templers. El 1170 fou saquejada per soldats de Saladí, però no la van poder mantenir; finalment els croats la van evacuar el 1187. La principal edificació dels croats, la catedral de Sant Joan Baptista, va esdevenir la mesquita Djamia al-Kebir. Fou recuperada per Ricard Cor de Lleó i els croats la van conservar fins al 1229. El 1224 els aiúbides foren derrotats a Gaza pels soldats del Khwarizmshah. El 1239 els croats van ser derrotats a Gaza i altre cop el 1244. El 1299 fou ocupada pels mongols de Pèrsia que van estar per la zona fins al 1303. Sota domini mameluc fou cap d'un districte dependent de la província de Damasc encara que algunes vegades fou província independent.

El 1516 fou ocupada pels otomans. Llavors va córrer el rumor d'una gran victòria dels mamelucs i els habitants van massacrar a la guarnició turca. Els otomans van tornar i van exercir sagnants represàlies. No obstant això, entre 1525 i 1550 va més que doblar el nombre d'habitants (de mil a més de dos mil famílies). Vers el 1660 es va iniciar una dinastia de governadors (paixes) entre els quals destacà Husayn Pasha, que van aconseguir aturar les incursions del beduïns i mantenir bones relacions amb europeus i cristians. Així a partir del 1516 fou domini dels otomans i la van mantenir excepte per un breu període d'ocupació francesa (1799), quan Napoleó Bonaparte va obtenir una notable victòria a la seva rodalia, i el període de dominació egípcia de Palestina i Síria (1832-1840), fins que el 7 de novembre de 1917 fou ocupada pels britànics. Sota els otomans fou un caicamanat del sandjak de Jerusalem. El 1882 tenia 16.000 habitants i el 1906 ja eren 40.000. Sota els britànics va tornar a baixar a 17.000 (1932). Una església grega del segle XII venerava a Porfiri, bisbe de Gaza al segle V i una mesquita musulmana també del segle XII donava culte a Nabi Hashim.

Va quedar dins el mandat britànic de Palestina el 1948, en el repartiment entre àrabs i jueus, i d'acord amb l'armistici, va quedar a la part àrab sota administració d'Egipte, que la va controlar (excepte per un breu període d'ocupació israelita el 1956) fins al juny del 1967 quan fou ocupada per Israel a la guerra dels sis dies. El 1987 va començar la primera Intifada o Revolta dels palestins i el setembre de 1993 els acords d'Oslo donen l'administració de Gaza a la recentment creada Autoritat Nacional Palestina. El 18 de març de 1994 l'administració civil fou transferida en part a l'Autoritat Nacional Palestina (Yasser Arafat va arribar a la ciutat l'1 de juliol de 1994). El Consell Nacional Palestí o govern es va reunir a Gaza per primer cop el març de 1996. Progressivament els israelians es van retirar, fins i tot de les colònies, completant la retirada el 2006. Aquell any Hamas va guanyar les eleccions als territoris palestins, però al-Fatah no va voler deixar el poder i va esclatar la guerra civil de la qual, a Gaza, va sortir triomfadora Hamas.

El 2008, durant l'Operació Plom Fos, els tancs israelians van entrar un altre cop a Gaza, provocant el pànic i el terror entre la població de la Franja. Després de causar una destrucció sistemàtica com en anteriors incursions, es van retirar.

Gaza flag in
Les noves banderes palestines a la ciutat de Gaza.

L'antic port de Gaza fou anomenat Majuma Gazae (port de Gaza); Majuma és una paraula àrab que vol dir port, i estava a pocs km de la ciutat. Com que es va convertir ràpidament al cristianisme en temps de Constantí, fou elevada a ciutat per l'emperador amb el nom de Constantia i separada de Gaza, on els habitants encara eren pagans. Julià l'Apòstata la va retornar a la jurisdicció de Gaza i va perdre el nom de Constantia.

Ciutats agermanades

Vegeu també

Referències

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Gaza Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. «Barcelona internacional – Ciutats agermanades». © 2006-2009 Ajuntament de Barcelona. [Consulta: 2 abril 2012].

Coord.: 31° 31′ N, 34° 27′ E / 31.517°N,34.450°E

.ps

.ps és el domini de primer nivell territorial (ccTLD) de Palestina.

L'administra l'Autoritat de Noms d'Internet Nacional de Palestina (PNINA).Els registres els processen registradors certificats.

El domini de primer nivell internacionalitzat per a l'Estat palestí és .فلسطين, que es representa com a .xn--ygbi2ammx en Punycode.Només està disponible per a Cisjordània i la Franja de Gaza, i no està disponible a Israel.

Autoritat Nacional Palestina

L'Autoritat Palestina de Cisjordània i la Franja de Gaza o simplement Autoritat Nacional Palestina (en àrab: السلطة الوطنية الفلسطينية) (transliterat: As-Sulṭa al-Waṭaniyya al-Filasṭiniyya) (en hebreu: הרשות הפלסטינית) (transliterat: Harashut Hafalastinit) és una organització administrativa interina que governa nominalment una secció de la Cisjordània i la Franja de Gaza. Va ser establerta el 1994 com a resultat dels acords d'Oslo entre l'Organització per l'Alliberament de Palestina i Israel. Aquest acords declaren que l'Autoritat Nacional Palestina ha de tenir control dels afers civils i de seguretat a les àrees urbanes de la Palestina (zones anomenades Àrea A), i només control civil a les àrees rurals (zones anomenades Àrea B). La resta dels territoris, incloent els assentaments israelians, la regió de la Vall del Jordà, i els camins de pas entre les comunitats palestines, haurien de romandre sota el control israelià (zones anomenades Àrea C).

Camps de refugiats palestins

Els camps de refugiats palestins es van crear després de la Nakba i la guerra araboisraeliana de 1948 per acollir als centenars de milers de refugiats palestins que van ser expulsats o van fugir de les seves llars davant l'avanç de l'exèrcit israelià. La Resolució 194 de l'Assemblea General de les Nacions Unides estableix el dret dels palestins a tornar a la seva pàtria si desitgen "viure en pau amb els seus veïns".

L'Agència de les Nacions Unides per als Refugiats de Palestina al Pròxim Orient (UNRWA en les seves sigles angleses) defineix a un refugiat palestí com a:

"persones la residència habitual de les quals estava a Palestina durant el període comprès entre l'1 de juny de 1946 i el 15 de maig de 1948, i que van perdre tant les seves llars com els seus mitjans de vida arran del conflicte de 1948."En el context del conflicte araboisraelià, aquells refugiats jueus que van fugir o van ser expulsats durant el èxode jueu de països àrabs i musulmans van ser resituats inicialment en campaments de refugiats coneguts com a campaments d'immigrants, Ma'abarot o ciutats en desenvolupament, després de la qual cosa molts van ser absorbits per la societat israeliana. En canvi, molts dels refugiats palestins segueixen vivint avui dia en campaments de refugiats, mentre que altres han estat absorbits per la societat jordana o resideixen a l'Estat de Palestina.

Canaan

Canaan (cananeu: כנען, hebreu (dialecte cananeu meridional): כְּנַעַן, [kə.ˈna.ʕan], hebreu modern: Knàan; grec: Χαναάν; llatí: Canaan; arameu: ܟܢܥܢ; àrab کنعان) era la terra promesa del poble jueu, corresponent aproximadament a l'actual Israel i els territoris de Gaza i Cisjordània, juntament amb algunes zones del Líban i Síria. Abastava tota la franja sirofenícia. La frontera dels cananeus anava des de Sidó, anant cap a Guerar, fins a Gaza; i girant cap a Sodoma, Gomorra, Admà i Seboïm, fins a arribar a Leixa. Els cananeus realment foren un poble semita resultat de l'emigració del 3000 aC, establert per tota la franja de Llevant, amb un idioma comú central (el cananeu) i dos dialectes principals: l'ugarític al nord i l'hebreu al sud.

Les cartes d'Amarna esmenten Canaan (acadià Kinaḫḫu) en relació amb les ciutats fenícies (sobretot Sidó) i l'alta Galilea. Campanyes egípcies (l'estela de Menerptah al segle xiii aC) esmenten també la terra de Ka-na-na. L'excavació principal és la d'Ugarit a Síria on es van trobar importants arxius. El seu nom derivaria de l'hurrita Kinahhu (vestit blau o porpra, que es fabricava en aquelles terres) que és esmentat a una tauleta trobada a Nuzi des del començament del segon mil·lenni. La Bíblia el deriva del nom del fill de Cam i nét de Noè i esmenta diverses tribus cananees com els jesubites, el hetites, amorrites, girgashites, hivites, arkites, sinites, arvadites, zemarites i Hamathites (i probablement altres). És esmentat també a un document del segle xviii aC trobat a Mari de què resultaria l'existència d'una confederació d'algunes ciutats-estats de Canaan, de la qual no es té cap més notícia. Al nord Iamkhad i Qatna exerciren certa hegemonia i al sud fou Hazor. Les inscripcions egípcies defineixen Canaan entre la mar, Hamath al nord, el Jordà a l'est i al sud fins al Nègueb. Pels egipcis Canaan era sinònim de Retenu, és a dir el Llevant, mentre que per a la Bíblia és més limitat (n'exclou els parlants d'ugarític).

Dins la regió de Canaan en el sentit limitat del terme, hi havia cinc zones principals:

La costa. No era cananea més que en punts concrets. La major part era fenícia. El sud de la costa era domini dels filisteus, un poble indoeuropeu no semita.

Galilea, al nord de Canaan. Zona rica en aigua, amb les fonts del Jordà, i el llac Tiberíades. Zona rica en agricultura, culturalment potent, amb la plana de Jasrael, la ciutat de Megiddo i Legio, el Golan (zona elevada i poc poblada però que és com una balconada que domina tota la Galilea).

Cisjordània, al sud. És la zona central, amb Samaria com a capital. No hi ha un tall de separació amb la Transjordània; el riu Jordà és una via de comunicació. Zona rica i famosa pels seus ramats.

Menys important és Xfelà. Zona intermèdia que fa de frontera entre els pobles de la costa i els cananeus.

Judà, al sud, és un desert de muntanyes, sense aigua, sense minerals, però amb la important ciutat de Jerusalem.Aquestes terres foren ocupades pels israelites (actualment són israelites). Els cananeus foren absorbits o expulsats.

Conflicte arabo-israelià

El conflicte araboisraelià és aquell entre l'estat d'Israel i els seus veïns àrabs, en particular els palestins. La seva definició, història i possibles solucions són matèria de permanent debat, i els problemes que inclou varien amb el temps. Vers el 2010, les principals qüestions eren la sobirania de la Franja de Gaza i Cisjordània, l'eventual formació d'un Estat palestí en aquestes àrees, l'estatus de la part oriental de Jerusalem, dels Alts del Golan i de les Granges de Xebbaa, el destí dels assentaments israelians i dels refugiats palestins, el reconeixement d'Israel i Palestina i del seu dret a existir i viure en pau sense amenaces i actes de força, així com la relació d'Israel amb Síria i el Líban. Actualment Israel té tractats de pau vigents amb Egipte i Jordània que garanteixen la seva convivència pacífica.

Districtes de Moçambic

Els districtes de Moçambic formen el segon nivell de la subdivisió de Moçambic per sota del nivell provincial. A la següent llista es descriuen els 141 districtes amb els cinc districtes de la ciutat de la capital, Maputo.

Franja de Gaza

La Franja de Gaza —en àrab قطاع غزّة, Qiṭāʿ Ḡazza; en hebreu רצועת עזה— és una franja de terra que pertany a la nació de Palestina, i que es troba al sud-oest de l'Estat d'Israel.L'any 2005, les FDI es van retirar de la Franja de Gaza. Actualment aquest territori és governat pel moviment Hamàs. És un territori palestí autogovernat que, juntament amb Cisjordània forma part de la Autoritat Nacional Palestina, definida en els Acords d'Oslo i en la resolució 1860] del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, que ha estat admesa per l'Assemblea General de les Nacions Unides com a Estat amb l'estatut d'observador sota el nom d' "Estat de Palestina".

Governacions de Palestina

Les governacions de l'Autoritat Nacional Palestina —en àrab محافظات فلسطين, muḥāfaẓāt Filisṭīn— són les divisions administratives principals dels territoris palestins.

Després de la signatura dels Acords d'Oslo, els territoris aleshores ocupats per Israel Cisjordània i Franja de Gaza van ser dividits en tres àrees (zona A, zona B, i zona C) i 16 governacions sota la jurisdicció de l'Autoritat Nacional Palestina. Des de l'any 2007, hi havia dos governs que afirmen ser el govern legítim de l'Autoritat Nacional Palestina, un basat a Cirjordània i un basat en la franja de Gaza.

Guerra dels Sis Dies

La Guerra dels Sis Dies s'inscriu dintre del conjunt de guerres lliurades entre Israel i els seus veïns àrabs, després de la creació de l'Estat d'Israel (1947) en la Palestina del mandat de Gran Bretanya. Aquesta guerra va tenir lloc entre el 5 i el 10 de juny de 1967 a causa de principalment a dos factors: el moviment de tropes egípcies en la península del Sinaí (el que anticipava una nova agressió contra Israel) i el bloqueig egipci dels estrets de Tiran, entrada natural al port israelià d'Eilat.

Israel

Israel (en hebreu: יִשְרָאֵל, Yisrael; en àrab: إسرائيل, Isrā'īl), oficialment l'Estat d'Israel (en hebreu: מְדִינַת יִשְרָאֵל, Medinat Yisrael; en àrab: دَوْلَةْ إِسْرَائِيل, Dawlat Isrā'īl), és un Estat de l'Orient Mitjà, localitzat a la regió oriental de la mar Mediterrània. Limita amb el Líban al nord, amb Síria al nord-est, amb Jordània i el territori palestí de Cisjordània a l'est i amb Egipte i Gaza al sud-est. Té costes a la mar Mediterrània, el golf d'Aqaba (o d'Elat), la mar Morta i el mar de Galilea.

Anys després del naixement del sionisme polític el 1897 i de la Declaració de Balfour de 1917, la Lliga de Nacions va atorgar al Regne Unit el Mandat Britànic de Palestina, després de la Primera Guerra Mundial, i la responsabilitat d'establir "...les condicions polítiques, administratives i econòmiques que puguin assegurar l'establiment de la llar nacional jueva [...] i el desenvolupament d'institucions d'autogovern, així com per a salvaguardar els drets civils i religiosos de tots els habitants de Palestina, sense distinció de raça i religió...". El novembre de 1947, després de la Segona Guerra Mundial, les Nacions Unides van acordar la Partició de Palestina, en un estat jueu, un estat àrab, i una Jerusalem administrada per l'ONU. Els líders sionistes van acceptar la partició però els líders àrabs la van rebutjar, donant inici a la Guerra Civil durant el Mandat Britànic de Palestina. Israel va declarar la seva independència el 14 de maig de 1948, i els estats àrabs veïns van atacar-la l'endemà. Des d'aleshores, els països àrabs i Israel han tingut diverses guerres i, com a conseqüència, Israel controla més territoris dels que estan estipulats en els Acords d'Armistici de 1949. Algunes fronteres internacionals són disputades, però Israel ha signat tractats de pau amb Egipte i Jordània, tot i que els esforços per resoldre el conflicte entre els palestins i Israel no han reeixit.

Israel és una democràcia representativa amb un sistema parlamentari amb sufragi universal. Segons el seu Producte interior brut, l'economia israeliana és la 44a més gran del món. Ocupa la primera posició dels països de l'Orient Pròxim en llibertat de premsa, i competitivitat econòmica. La capital oficial és Jerusalem, com seu de govern, però no és reconeguda per tots els Estats del món, i aquest estatut és en discussió. La ciutat més gran i el centre financer del país és Tel Aviv.

Judea

Judea fou un antic regne i província romana, format a partir de l'encara més antic regne de Judà i situat en els actuals Israel (al sud) i Palestina (la franja de Gaza).

Llista de ciutats administrades per l'Autoritat Nacional Palestina

La següent és una llista de ciutats administrades per l'Autoritat Nacional Palestina. Després que els acords provisionals de 1995, l'Autoritat Nacional Palestina (ANP) van prendre el control dels afers civils en les dues àrees designades, A i B, on es troben la major part de centres de població palestina (excepte els que estan dins dels límits municipals de Jerusalem Est). Les Forces de Defensa d'Israel són responsables de la seguretat a la Zona B a Cisjordània i tenen el control total sobre les localitats a la zona C.

Arran del conflicte de 2007 entre les dues principals faccions palestines Fatah i Hamas, l'ANP s'ha dividit entre el primer que domina el govern palestí a Cisjordània i el segon el control de la franja de Gaza.

Llista de municipis de Moçambic

Aquesta és la llista de municipis de Moçambic agrupats per província. En total hi ha al país 53 municípios amb autonomia local, establerta des de 1998. Són una subdivisió de Moçambic, comparable als concelhos portuguesos, i a les unitats administratives locals (LAU-1) de la Unió Europea.

A les eleccions locals de Moçambic de 2013 el Frelimo va obtenir la majoria a 50 municipis, mentre que el Moviment Democràtic de Moçambic (MDM) va guanyar a Beira, Quelimane i Nampula. La RENAMO va boicotejar les eleccions i va perdre els 100 càrrecs locals que posseïa fins aleshores.

Oficina Central d'Estadístiques de Palestina

L'Oficina Central d'Estadístiques de Palestina (PCBS) (en àrab: الجهاز المركزي للإحصاء الفلسطيني) és l'organització nacional encarregada de les estadístiques de Palestina. Va ser establerta sota els auspicis del gabinet de l'Autoritat Nacional Palestina, i des de desembre de 2012 el seu funcionament queda oficialment sota l'autoritat de l'Estat de Palestina. És una institució independent que subministra dades al govern palestí, a organitzacions no gobernamentals i a organitzacions privades, així com a centres de recerca i a universitats.

Palestina

Palestina (en grec: Παλαιστίνη (Palaistinē); en llatí: Syria Palæstina; en àrab: فلسطين (Filasṭīn, Falasṭīn, Filisṭīn); en hebreu: פלשת - פלשתינה (Pléixet - Palestina) o ארץ ישראל (Eretz Israel)) és una regió històrica del Pròxim Orient compresa entre el mar Mediterrani i el riu Jordà, on actualment es troben l'estat d'Israel i els Territoris Palestins Ocupats, sota l'Autoritat Nacional Palestina. És tal com es va designar tradicionalment l'antic país de Canaan o d'Israel, sobretot a partir de la revolta jueva (132-135), en què l'antiga Judea que formà part de la província romana de Síria va esdevenir província de Síria-Palestina o simplement Palestina.

El gentilici és palestinià, palestiniana o palestí, palestina i els més rars palestinenc i palestinès.Limita amb Egipte al sud, el Líban i Síria al nord, Jordània a l'est i la mar Mediterrània a l'oest. Palestina, bressol de civilitzacions i de religions, és la Terra Santa dels cristians, la terra bíblica dels jueus, i lloc sagrat per als musulmans.

Històricament, ha sigut un país de conflictes territorials i religiosos, molt agreujats des de l'establiment de l'estat d'Israel. En l'actualitat, l'Autoritat Nacional Palestina seu entre els estats observadors de l'ONU a l'espera de poder seure entre els estats membres de ple dret.

Postos de Moçambic

Els postos de Moçambic són una de les principals subdivisions administratives dels districtes de Moçambic. La divisió en postos administrativos és heretada del període colonial, fou abolida després de la independència i fou substituïda per localidades. Tanmateix, la divisió fou restablida en 1986.Els districtes de Moçambic són dividits en 405 postos, cadascun d'ells en capçalat per un Secretário, que abans de la independència eren anomenats Chefes de Posto. Cada posto podia dividir-se en localitats.

Província de Gaza

Gaza és una província de Moçambic situada a la part sud interior del país. Té una població d'1.333.106 habitants (2006, 1.062.380 habitants el 2001) i una superfície de 75.709 km². La capital és la ciutat de Xai-Xai (fins al 1976 Vila de João Belo). La regió històrica anomenada Gazaland, que abraçava territoris de Zimbabwe i Moçambic, comprenia aquesta província. El nom deriva del cap swazi Gaza.

Territoris Palestins

Els territoris palestins, també anomenats per metonímia Palestina, són una entitat preestatal situada a l'Orient Mitjà, entre la mar Mediterrània i el riu Jordà. No formen un estat amb sobirania plena, ja que es troben sota l'ocupació militar israeliana; tanmateix, l'Autoritat Nacional Palestina (ANP), que exerceix un govern parcial sobre els territoris, és reconeguda per alguns estats àrabs com a govern legítim. Els governs occidentals i les Nacions Unides, en canvi, només la reconeixen parcialment.

Ulpià de Gaza

Ulpià de Gaza (Ulpianus, Οὐλπιανός) fou un matemàtic grec egipci germà d'Isidor de Pelusium i nadiu de Gaza.

Va ensenyar matemàtiques a la ciutat d'Atenes i era famós pels seus coneixements en la matèria.

Va viure al començament del segle V. No consta que hagués escrit cap obra.

Ciutats
Municipis
Viles
Camps de refugiats
Cisjordània
Franja de Gaza*

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.