Filisteu

Els filisteus (en hebreu: פלשתים felistim, en àrab : فلستيون falistiun ) van ser un poble que va envair la costa meridional de Canaan al voltant de l'època de l'arribada de les tribus d'Israel.

Early-Historical-Israel-Dan-Beersheba-Judea-Corrected
Mapa del territori dels filisteus amb les ciutats de Gaza, Ashdod, i Ashkelon
Infotaula de grup humàFilisteu

Història dels filisteus

El seu origen ha donat lloc a molt debat entre els erudits; l'arqueologia moderna ha suggerit lligams culturals primitius amb la civilització micènica a la Grècia continental. Encara que els filisteus van adoptar la cultura i la llengua canaanita locals abans de deixar qualsevol text escrit, s'ha suggerit un origen indoeuropeu per a un grapat de paraules filistees conegudes. Es considera que van arribar a les terres de l'Orient Mitjà el segle XII a.C. i se'ls relaciona amb els anomenats Pobles de la mar. Un estudi del seu ADN a partir de cossos trobats en necròpolis filistees mostren un probable origen europeu tot i que també s'observa que es devien barrejar ràpidament amb la població de la zona perquè l'ADN d'origen europeu és molt insignificant en mostres d'ADN d'uns segles més tard.[1]

Els filisteus a la Bíblia

Segons el Gènesi, els filisteus són descendents de Caftor, fill de Misraim, fill de Cam, fill de Noè.

Entren en contacte amb els israelites a l'època dels jutges d'Israel. Al Llibre dels Jutges s'esmenta que els filisteus van sotmetre els israelites fins que es va alçar un líder hebreu anomenat Xamgar i va alliberar les tribus d'Israel. També van enfrontar-se amb Samsó, l'home famós per la seva força que li naixia dels cabells.

En temps del jutge d'Israel Samuel tornen a entrar en guerra amb els israelites. Aconsegueixen a prendre'ls l'Arca de l'Aliança després de vèncer en la batalla d'Afec[2] però multitud de plagues els assoten, per la qual cosa retornen l'Arca als jueus. Poc després, apareix en escena el gegant Goliat qui és mort pel futur Rei David.

Referències

  1. «El ADN revela el origen de los antiguos filisteos» (en es). National Geographic, 05-07-2019.
  2. «4:1-10». A: Primer llibre de Samuel.

Vegeu també

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Filisteu Modifica l'enllaç a Wikidata
Abinadab (germà de David)

Segons l'Antic Testament, Abinadab —אֲבִינָדָב בן-ישי Abinadab ben Yishay en hebreu — era el segon fill del betlemita Jessè, de la tribu de Judà. Vivia a casa del seu pare juntament amb els seus nou germans. Un bon dia es va allotjar a casa seva el profeta Samuel, qui va beneir el seu germà petit David abans d'anar-se'n. Poc després, Abinadab i els seus germans Eliab i Ximà van ingressar a l'exèrcit que formava el rei Saül per lluitar contra els filisteus, que havien invadit Israel. Un dia de campanya rebé la visita del seu germà petit, David, qui en arribar al campament, va demanar autorització per enfrontar-se al gegant Goliat que atemoria els hebreus. Abinadab va presenciar atònit com David va derrotar el filisteu amb una fona i una pedra. Després ja no apareix més a la Bíblia.

Ascaló

Ascaló (en hebreu: אשקלון) és una ciutat moderna d'Israel i antigament fou una ciutat cananea, una de les cinc ciutats dels filisteus a la costa de la mar Mediterrània i un centre comercial fenici. La ciutat moderna tenia en 2011 uns 117.400 habitants i és la vuitena ciutat d'Israel. D'una suposada expressió de Mahoma, la ciutat fou anomenada antigament "la novia de Síria" (Arus al-Shams) però modernament aquest qualificatiu no es fa servir ni pel turisme.

Inicialment fou una ciutat dels cananeus que comerciava activament a la Mediterrània. Vers el 1850 aC es van construir les seves muralles de 25 metres d'alt i 2 km de perímetre. Una necròpolis de l'època s'ha trobat a les excavacions. Després del segle XV aC va ser tributària d'Egipte. Fou ocupada poc després del 1200 aC pels filisteus i els següents sis-cents anys fou una de les cinc ciutats de la Pentàpolis filistea. Va estar amb guerra amb els hebreus però va conservar la seva independència. El 701 aC es va sotmetre a Assíria i es va revoltar algunes vegades, amb ajut egipci. El govern local filisteu fou eliminat el 601 aC per Nabucodonosor però la ciutat va continuar existint. Els grecs deixen constància del culte a Derketo (Astarte). En enfonsar-se el regne babiloni davant els perses, el fenicis es van establir a la ciutat que va tornar a ser un actiu centre comercial.

Va passar als macedonis amb Alexandre el gran, i a la seva mort fou dominada pels Ptolemeus i els selèucides. Amb la independència d'Israel va restar en mans d'Egipte. Com que hi vivien molts jueus i Herodes el gran havia nascut a la ciutat, hi va construir uns banys, fonts i columnes. A la seva mort fou donada a la seva germana Salomé. Més tard va passar a Roma i durant les guerres amb els romans la població jueva fou massacrada. Durant el període romà portà el nom de Oppido Ascalo liberum.

Fou seu d'un bisbat des del 351 fins vers el 930. Amr ibn al-As la va ocupar segurament per un temps a l'entorn del 638, però la conquesta definitiva no fou fins al 640, després de la conquesta de Cesarea de Palestina (en àrab Kaysariyya). Fou recuperada pels bizantins en temps d'Ibn al-Zubayr vers el 682. El 685, després de la segona i definitiva conques fou reconstruïda per Abd al-Malik ibn Marwan (685–705). Va passar a la dinastia fatimita el 969 que la va conservar quan van perdre la resta de Palestina i Síria enfront dels seljúcides, encara que la vila va tenir uns governants locals autònoms.

El 1099 l'exèrcit fatimita que es retirava de Jerusalem, va entrar a la ciutat, i semblava que cauria en mans dels croats; a la seva rodalia es va lliurar la batalla d'Ascaló, guanyada pels croats als fatimites, però la ciutat no fou ocupada pels francs per les seves dissensions internes. En endavant fou vila fronterera. El 1134 la conquesta de Tir pels croats la va fer vulnerable. El 1150 els musulmans la van fortificar amb 53 torres però això no va impedir la seva conquesta pels croats dirigits per Balduí III de Jerusalem el 1153 després d'un mes de setge total i sis mesos més d'atac; llavors fou incorporada al comtat de Jaffa. Saladí la va reconquerir després de la batalla de Hattin el 4 de juliol de 1187, però quatre anys després els croats de la tercera croada, després de la batalla d'Arsuf, la van reconquerir tot i que les fortificacions ja havien estat destruïdes abans de ser abandona; els habitants musulmans van haver de marxar a Egipte i a Síria i els cristians a Jerusalem. Ricard Cor de Lleó hi va entrar sense resistència el gener del 1192 i va construir una fortalesa a les ruïnes però pel tractat amb Saladí d'agost/setembre del mateix any, va haver de ser demolida altre cop.

Uns anys després les rivalitats entre As-Salih Ayyub d'Egipte (1240-1249) i al-Salih Ismail de Damasc (1237, 1239-1245) van facilitar la represa completa i l'establiment d'una guarnició d'Hospitalaris; un atac egipci fou rebutjat per aquests el 1244, però després de la batalla de Gaza el 17 d'octubre de 1244 va quedar bloquejada sense poder esperar socors i es va rendir el 1247 a Fakhr al-Din Yusuf ibn al-Shaykh. Fou finalment arrasada pel sultà mameluc d'Egipte Bàybars I el 1270 que va destruir diverses viles de la costa per impedir l'accés a aquestes dels croats.. Va restar en ruïnes fins a temps moderns.

La ciutat àrab de Migdal o Al-Majdal (Àrab: المجدل, Hebreu: אל-מג'דל) que ocupava el lloc de l'antiga Ascaló, fou ocupada el 1948 pels egipcis però reconquerida pels jueus dirigits pel general Yigal Allon el 4 de novembre del mateix any, i en els següents mesos els residents àrabs van ser expulsats i només restaven 20 famílies l'octubre de 1950. El juny de 1949 es va decidir que la ciutat despoblada seria repoblada i s'establiria un centre urbà regional de vint mil habitants amb emigrants jueus i soldats desmobilitzats. Des del juliol es va començar el repoblament i a final d'any ja hi vivien més de dos mil jueus. El nom inicial fou Migdal Gaza i després Migdal Gad i el 1950 Migdal Ashqelon El 1952 els jueus sud-africans van fundar molt prop la ciutat d'Afridar que el 1953 fou incorporat a Migdal Ashqelon que va rebre el nom d'Ashquelon. Les ruïnes foren declarades parc nacional. Va arribar al 24.000 habitants el 1961. El 2005 es va obrir a la ciutat la dessaladora més gran del món.

Beerxeba

Beerxeba (en hebreu: באר שבע; en àrab: بئر السبع, Biʾr as-Sabʿ) és una ciutat del districte del Sud d'Israel.

David (Donatello)

El David de Donatello és una escultura exempta en bronze de 158 cm, realitzada cap a l'any 1440 (o cap al 1430 segons alguns experts) per encàrrec de Cosme el Vell, que la volia situar als jardins del seu palau a Florència. Actualment es troba al Museu del Bargello. És una escultura representativa del quattrocento italià, inspirada en l'època clàssica i amb una composició clarament praxiteliana; encara que tracta un tema bíblic, a l'escultura es pot observar la gran semblança que té amb un heroi de l'Antiguitat clàssica. És la primera estàtua exempta de l'escultura renaixentista que es va realitzar en bronze tota nua.

Etnònim

Un etnònim (en grec ethnos, 'tribu', + onuma, 'nom') és el nom d'un grup ètnic. Es parla d'un exònim quan el nom ha estat atorgat per un altre grup, o d'un autònim si ha estat autoassignat. Per exemple, el grup ètnic dominant a Alemanya és el dels germànics, un exònim que ha arribat al català des del llatí; els germans es refereixen a si mateixos amb l'autònim deutsch.

Quan un idioma evoluciona, els etnònims que alguna vegada van ser acceptats poden arribar a esser ofensius. Exemples d'etnònims difamatoris de la història són cretí (gentilici de Creta), vàndal, bàrbar, san, fenici, lapó, gringo, goyim, paio i filisteu.

Geshurites (del sud)

Geshurites foren un poble del sud de Palestina, esmentats com a filisteus i com a cananeus, i que vivia proper als amalequites entre el desert i el país filisteu. El rei David va fer algunes incursions contra els geshurites, des de Zildag, al país dels filisteus.

Una altra tribu amb igual nom vivia al Bashan.

Giambologna

Giambologna és el pseudònim de Jean de Boulogne o Giovanni Bologna (Douai, 1529 - Florència, 1608); fou un escultor flamenc, actiu a Itàlia, en particular a Florència.

Goliard

El goliard era aquella persona que havia deixat de ser monjo. Es dedicava a cantar i recitar poemes en llatí i en llengües vulgars. A Beuren (un monestir d'Alemanya), es van trobar poemes goliards escrits al bon beure i al bon menjar. L'obra més coneguda n'és el Carmina Burana.

El nom goliard s'explica a vegades com a derivat de gola, a la qual tant de culte retien, i d'altres com a derivat de Golías, nom del gegant filisteu Goliath segons la Bíblia Vulgata i que apareix com a símbol del mal i sinònim del dimoni. La primera referència a la gens Goliae apareix al Seduli Escot (segle IX), aplicada a lladres d'ovelles. Al segle X Walter, arquebisbe de Sens, escriu contra la "família de Golias". Més tard, Goliardi i vagantes s'usen indistintament per a descriure clergues i estudiants de mala vida, Tot i que també hi contribueixen eclesiàstics de sòlida formació i bons costums.Aquest terme despectiu amb què fou distingit un tipus especial de religiós s'aplicava a uns frares mendicants que vivien d'almoina. Realment, havien penjat els hàbits i erraven tot portant pel món una vida llicenciosa. En les seves cançons, en lloança del vi, del bon menjar i de l'amor, empraven un llatí macarrònic amb el qual, ensems que imitaven els cants religiosos, es mofaven de les coses més santes i, en general, del que formava la cultura oficial.

Els goliards van formar la primera contracultura del seu temps, és a dir, la cultura underground (avant-la-lettre) del seu temps, tant pel que es refereix a llurs creacions com a llur estil de vida: la vagància.

Una imatge molt gràfica, il·lustrativa del perfil humà d'aquests personatges tan pintorescs, ens és donada pels frares mendicants Varlaam i Mikhail, que apareixen en el segon acte de l'òpera de Modest Mússorgski Borís Godunov.

El goliard no era inculte. Dotat d'una formació humanística apresa al convent, posseeix també la tècnica musical i la ciència de la modulació, però tira per la borda tota la càrrega teològica per llançar-se a vagar pel món, conservant-ne, però, l'hàbit.

Clerici vagante és el nom amb què es distingiren aquests agents de la propagació de la cultura, i ells foren els primers que independitzaren la música de les funcions litúrgiques.

L'obra dels goliards es concreta principalment en uns gèneres de regust a la vegada erudit i popularista. El seu màxim exponent és el Carmina Burana, amb text dels goliards i en el qual aquests són els protagonistes. A Catalunya, la mostra de poesia goliarda en català és el Cançoner de Ripoll, que data del segle XII.

Goliat

Goliat és descrit a la Bíblia com un gegant de la ciutat filistea de Gat, amb una alçada de sis colzes i un pam (uns dos metres i mig) amb sis dits a cada mà i a cada peu (hexadactília), que va desafiar els israelites, va entrar en combat singular amb David, que havia anat al camp de batalla a veure els seus germans més grans. David li va tirar una pedra amb la fona, que li va restar clavada al front, Goliat va caure a terra. David va anar corrents cap a Goliat, va desembainar-li l'espasa i li va tallar el cap.

Jessè

Segons la Bíblia, Jessè (en hebreu, ישי בן-עובד Yishay ben Oved) fou el fill d'Obed i el pare del Rei David.

Jessè era un home de la tribu de Judà que vivia a Betlem amb els seus deu fills, vuit nois i dues noies:

Eliab, el primogènit. Va anar a la guerra amb el rei Saül. La seva filla Abihail tingué un fill amb el Rei David.

Abinadab. Va anar a la guerra amb el rei Saül

Ximà. Va anar a la guerra amb el rei Saül

Netanel

Radai

Óssem

Rei David, el fill petit i futur rei d'Israel

Seruià, la germana gran. Mare d'Abisai, Joab i Assahel

Abigail, qui es casà amb un ismaelita anomenat Jèter i infantà AmassàUn dia va rebre la visita del profeta Samuel qui volia conèixer els seus fills. Després de conèixer-los a tots, va ungir el fill més petit de Jessè, David.Poc després, un missatger del rei d'Israel Saül va arribar a casa seva i es va endur el jove David cap a la Cort reial, ja que el monarca se n'havia assabentat que el benjamí de Jessè tocava molt bé la lira.

Al cap d'un temps, Jessè va ordenar al seu fill petit David que anés al camp de batalla a veure com estaven els seus tres germans més grans. Uns dies més tard, van arribar notícies a Betlem que David havia mort el gegant filisteu Goliat i que havia entrat a la guàrdia personal de Saül.

Temps després va anar a veure el seu fill a la cova d'Adul·lam, on s'havia refugiat del rei d'Israel Saül, que volia matar-lo per enveja.

Jonatan

Segons l'Antic Testament, Jonatan (en hebreu יְהוֹנָתָן בן-שאול Yəhônātān ben Sha'ul) era el fill primogènit de Saül, el primer rei d'Israel. Príncep d'Israel, no va arribar a succeir el seu pare, ja que van morir ambdós a la Batalla de Guilboa.

La captura de Samsó

La captura de Samsó és una pintura a l'oli sobre tela realitzat per Christiaen van Couwenbergh el 1630, que representa l'escena en què Dalila traeix Samsó i l'entrega als filisteus, narrada a l'Antic Testament. La pintura mostra el moment en què un barber talla els cabells de l'heroi hebreu, després que aquest hagi estat adormit per la seva amant, Dalila.

Llibres de Samuel

El llibre de Samuel (en hebreu: שְׁמוּאֵל Shmuel) és un dels llibres històrics de l'Antic Testament de la Bíblia cristiana i el vuitè llibre de la Tanakh jueva. A l'Antic Testament es va considerar convenient dividir el llibre, per la seva gran extensió, en dos rotlles o parts, conegudes com a primer i segon llibre de Samuel.

Cap dels dos llibres no contenen històries completes, ja que l'objectiu és presentar la història del regne i el seu desenvolupament, i no pas els esdeveniments dels regnats dels governants.

Llista de personatges bíblics

El següent article mostra una llista dels personatges amb nom que apareixen en la Torà o Antic Testament.

Samson (Händel)

Samson (HWV 57) és un oratori de Georg Friedrich Händel. Basat en un llibret de Newburgh Hamilton, que el basava en Samson Agonistes de John Milton, que al seu torn estava basat en la figura de Samsó al capítol 16 del Llibre dels Jutges. Samson es considera un dels millors treballs dramàtics de Händel.

Samson et Dalila

Samson et Dalila (Samsó i Dalila) és una òpera en tres actes composta per Camille Saint-Saëns sobre un llibret en francès de Ferdinand Lemaire. Va ser estrenada el 2 de desembre de 1877, en una versió en alemany, al Gran Teatre Ducal de Weimar, Alemanya. L'obra, basada en la història bíblica de la seducció de Samsó per Dalila, és l'única òpera del compositor que forma part del repertori estàndard francès —alguns teatres d'altres països la programen habitualment, especialment el Metropolitan Opera de Nova York— tot i que alguna vegada es reposen altres òperes de Saint-Saëns com ara La princesse jaune o Henri VIII.

Samson et Dalila és segurament l'òpera més ben orquestrada de Saint-Saëns, amb tots els personatges sobrenaturals, veritablement bíblics, i per aquests motius s'aproxima més a l'estil oratori que al del drama.

Samsó

Segons la Bíblia, Samsó va ser un dels més importants i coneguts jutges d'Israel de l'antiguitat.

Saül

Saül (en hebreu שאול בן-קיש Sha'ul ben Qysh) va ser, segons els Llibres de Samuel de la Bíblia, el primer dels reis d'Israel. La seva història apareix en el Primer llibre de Samuel, a partir del capítol 9.

Siclag

Siclag fou una ciutat del Nègueb al sud d'Israel, identificada amb unes ruïnes que tenen el nom d'Asluj, al sud de Beerxeba, o amb unes altres de nom Khirbet Zuheilikah.

Estava situada al límit entre els territoris dels filisteus, de Judà i dels amalequites. El futur rei David, fugint de Saül, es va posar al servei del rei filisteu de Gat, que li va donar el govern de Siclag, des d'on David va fer incursions contra els amalequites que eren enemics de Gat i dels israelites, els quals finalment van ocupar la ciutat, que els filisteus van recuperar tot seguit. Al començament del segle X aC va passar als israelites.

Coalició de pobles
Regnes destruïts
Regnes supervivents
Principals batalles
Fonts de documentació

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.