Exvot

Un exvot o presentalla és un objecte que hom ofereix a Jesucrist, a la Verge o a un sant en compliment d'un vot o promesa (prometença), o en bé acció de gràcies per algun benefici rebut. Antigament era molt freqüent veure exvots penjant de les parets i els sostres de les esglésies i ermites, especialment d'aquelles on hi havia alguna imatge que gaudia de molta devoció popular. Ja en les civilitzacions prehistòriques i del món antic un exvot era un objecte presentat com a ofrena votiva als déus, que s'acostumava a dipositar en santuaris i llocs de culte. Aquesta tradició antiga va ser assumida i continuada pel cristianisme.

Exvots (Segarra)
Exvots
Guerrero de Mogente
El guerrer de Moixent, exvot ibèric
05.3 Vinyet Sitges ship model ex voto
Exvot mariner. Maqueta d'un vaixell al Santuari de la Mare de Déu del Vinyet de Sitges
Jaume Huguet Retaule de Sant Vicenç de Sarria MNAC
Exvots de cera penjant prop de la tomba de Sant Vicenç. Detall d'una taula del retaule de Sant Vicenç de Sarrià, de Jaume Huguet (s. XV) MNAC
Ex-voto attributed to the Black Eye Painter, 1872
Exvot pintat o retauló mexicà datat el 1872
MuseuStRamonNonat20marc2011 01
Museu Convent de Sant Ramon Nonat a La Segarra.

Exemples i tipologies

Així, per exemple, uns pescadors esgarrifats a causa de trobar-se sobtadament dins d'una violenta tempesta, feien la promesa d'oferir un exvot a la Mare de Déu venerada al seu poble si sortien sans i estalvis de la situació. En aquest cas l'exvot consistia generalment en una maqueta de la seva barca i es penjava al sostre de la capella del seu poble en record del benefici rebut.

Un bon exemple històric d'exvot mariner és el vaixell en miniatura anomenat Coca de Mataró, del segle XV. Al Santuari del Vinyet de Sitges i a l'ermita de Santa Cristina de Lloret de Mar es conserven nombrosos exvots mariners.

Altres vegades l'exvot consistia en una placa amb una inscripció dedicatòria o bé en un retauló o petita taula de fusta pintada que reproduïa l'episodi miraculós, destacant la intervenció de la Mare de Déu o el sant invocats i explicant l'episodi amb molta ingenuïtat. Els exvots pintats o retaulons són exemples molt destacats de l'art popular, per la seva estètica naif.

En el cas de guariment de malalties els exvots podien ser peces de cera o de xapa metàl·lica reproduint les parts del cos humà curades (peus, ulls, mans, etc.).

Un altre tipus d'exvot molt freqüent en el passat foren les cadenes, manilles o grillons oferts per condemnats en assolir la llibertat (uns grillons es conserven encara al santuari de Santa Maria de Cabrera, a l'Esquirol). A la Catedral de València es conserven unes cadenes ofertes com a exvot arran del Saqueig de Marsella.

Actualment s'ofereixen com a exvots objectes de la vida quotidiana com ara vestits de núvia (per invocar sort en el matrimoni), cascos de motorista (en relació amb accidents), trenes o cabelleres, roba d'infant, bastons, crosses o aparells ortopèdics, fotografies dedicades, etc.

Història

Existeix documentació de la pràctica d'oferir exvots ja en època ibèrica.[1] Per exemple, l'anomenat Guerrer de Moixent o l'Exvot d'un boc iberoromà que es conserva a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer.

Oferir exvots era una pràctica molt arrelada, especialment a les zones rurals i marineres catalanes. Aquest costum ha decaigut (o potser s'ha transformat) a partir de la darrera meitat del segle XX, principalment a causa de la descristianització general de la societat.[2]

Els exvots més antics documentats als Països Catalans són oferiments de cera fets a Montserrat al segle XII; aleshores era costum d'oferir el pes en cera d'un infant i àdhuc d'un adult, per a ser convertit en candeles que cremaven en honor de la Mare de Déu. Una altra forma de presentar l'exvot de cera era sota la forma del donant o de l'objecte agraciat; aquestes figures tenien el valor de testimoniatge de gràcia i agraïment, que se certificava davant notari, es predicava al poble i s'inscrivia en els llibres dels miracles (se'n conserven alguns, com els dels santuaris de Montserrat, de Núria, de Lluc, etc.).

En una de les taules del retaule de Sant Vicenç de Sarrià de Jaume Huguet es poden veure representats nombrosos exvots de cera penjant prop de la tomba del sant.

També s'han conservat alguns exvots o presentalles medievals fets de matèries consistents, com metalls preciosos (llànties) o fusta, com la notable nau votiva dita la Coca de Mataró, del segle XV.

Al Museu d'Art de Girona es conserva un Exvot de Carles V procedent de Castelló d'Empúries

L'ay 1523 Sant Ignasi de Loiola va oferir la seva espasa com a exvot a la Mare de Déu de Montserrat. Actualment aquesta espasa es conserva a Barcelona, a l'església del Sagrat Cor de Jesús (Jesuïtes de Casp).

Els exvots pintats més antics conservats són del segle XV (catedral de Mallorca).

Parts dels retaulons

Els exvots pintats o retaulons (que en algunes parts de Catalunya també s'anomenaven "miracles") constitueixen un dels millors exemples d'art i devoció popular, per la seva estètica naïf i la seva ingenuïtat. La seva composició acostuma a integrar tres parts o espais ben diferenciatsː

  • L'espai diví: normalment situat a l'angle superior esquerre del retauló, és on hi ha la representació de la divinitat, el sant o la verge del santuari de la contrada. Popularment rep el nom d'Ou Ferrat. Generalment aquest personatge, -normalment només n'hi ha un- es troba dalt d'un núvol o bé envoltat de núvols, la part més il·luminada del qual és la de l'interior. De vegades però hi trobem més d'un personatge: el sant o la verge del santuari on es fa l'ofrena, acompanyat d'altres sants de gran veneració per part de qui fa l'ofrena.
  • L'espai humà: sol ocupar la major part del quadre, hi ha representada la calamitat que ha donat peu a la petició i es poden veure la persona o les persones que han implorat el do a la divinitat. Al retauló podem veure un malalt al llit i una dona que demana a Sant Ramon i a la Mare de Déu la curació de la malaltia de qui està allitat.
  • L'espai escrit: no tots els exvots tenen una part escrita; generalment, només s'hi pot llegir: EXVOT, però de vegades hi ha l'explicació del fet.

Curiositats

Llocs on es poden trobar conjunts notables d'exvots o bé pintats o bé naus votives

Vegeu també

Referències

  1. Costa, Roger «Què són els exvots». Sàpiens [Barcelona], núm. 96, octubre 2010, p. 22. ISSN: 1695-2014.
  2. «Mirada Transversal a la Col·lecció». Web. Museu de l'Empordà. [Consulta: 3 juny 2013].
  3. AADD. Museus i Centres de Patrimoni Cultural a Catalunya. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 2010, p. 110. ISBN 84-393-5437-1.

Bibliografia

  • F. et C. Boullet, Ex-voto marins, éd. maritimes et d'Outre-mer, 1978. (francès)
  • Joan AMADESː Art popular. Els Ex Vots. Barcelonaː Orbis, 1952
  • Fina PARÉS I RIGAUː Els ex.vots pintats. Sant Cugat del Vallèsː Els llibres de la frontera, 1987.
  • Exvots pintats de la Mare de Déu de Montserrat. Barcelonaː Publicacions de l'abadia de Montserrat, 1999

Enllaços externs

Art i Folklore de Catalunya. Els Exvots. Web d'Antoni Gimeno

Ancamna

A la religió galo-romana, Ancamna era una deessa adorada particularment a la vall del riu Mosel·la. Va ser commemorada a Trèveris i Ripsdorf com a consort de Lenus Mars, i a Möhn com a consort de Mars Smertulitanus.A Trèveris, es van crear altars en honor de Lenus Mars, Ancamna i els genii de diversos pagi del Trèvers, donant la impressió de Lenus Mars i Ancamna com a protectors tribals honrats en un culte oficialment organitzat. Entre les poques estatuetes deixades com a ofrenes votives deixades al santuari de Mars Smertulitanus i Ancamna a Möhn és un genius cucullatus com el que es va oferir als Xulsigiae al complex del temple de Lenus Mars a Trèveris.Inciona també és aparentment invocat juntament amb Lenus Mars Veraudunus en un exvot de bronze de Luxemburg; no és clara quina connexió, si s'escau, existeix entre Inciona i Ancamna. Jufer i Luginbühl uneix Ancamna amb altres dos consorts del Mart gal, Litavis i Nemetona, i assenyalen que cap d'aquests semblen ser deus guerrers; al contrari, suggereixen que Ancamna podria haver estat associada amb una font. Edith Wightman considera que la parella Mars Loucetius i Nemetona és «molt semblant, però no idèntica, a Lenus i Ancamna».

Coca (vaixell)

La coca (del flamenc kok, petxina) és un vaixell rodó, desenvolupat al segle X i que es va usar àmpliament del segle XII al segle XIV.

La coca, d'influència atlàntica, es feia servir per al transport de mercaderies i tropes, principalment per anglesos i normands, i apareixen a la Mediterrània al segle XIII.

Aquesta embarcació incloïa una tripulació de cent a cent cinquanta mariners. L'aparell era rodó i solia tenir només un sol arbre. Podia tenir més d'una coberta i tenia castells a proa i a popa. Al cim de l'arbre hi havia la gàbia.

Aquest vaixell disposa de diverses innovacions en les tècniques de construcció naval respecte a dissenys anteriors deguts als canvis que es produeixen en la navegació, puix els vaixells no naveguen en paral·lel a la costa, sinó que comencen a endinsar-se en la mar, necessitant augmentar les seves dimensions per a encabir més càrrega i provisions, i alhora necessiten més propulsió, i per tant augmenten el nombre de pals, i els bucs deixen de fer-se amb planxes de fusta sobreposades per fer-se llisos i oposar menys resistència a l'aigua, i es varia la posició i la forma del timó.

L'anomenada coca baionesa així com la coca catalana, tenien el timó de codast.Es conserva una coca original que es va descobrir enfonsada a Bremen, al Museu Marítim alemany, i un exvot català del segle XV, la coca de Mataró es conserva al Maritime Museum de Rotterdam.

Coca de Mataró

La coca de Mataró és un exvot mariner considerat dels més antics d'Europa i construït al segle XV (al voltant de 1450). Aquest tipus de vaixell es va desenvolupar al segle X i se sap que es va usar àmpliament del segle XII al segle XIV.

Quan es compara el seu mètode de construcció amb el de l'estudi dels plànols de la Santa Maria fet per José María Martínez-Hidalgo, destaca que només es diferencien per les proporcions. Els sistemes de construcció emprats pels mestres d'aixa són idèntics en ambdós vaixells, és a dir, que es pot veure perfectament el pas de la coca a la caravel·la.Tanmateix, Robert Gardiner en el seu llibre Cogs, Caravels, and Galleons: The Sailing Ship 1000-1650 (Conway's History of the Ship), dóna una referència molt interessant sobre una caravel·la de nom Santa Maria de 135 tones registrada a Barcelona en un viatge a Barbaria el 1455.Hom creu que originàriament va trobar-se a l'ermita de Sant Simó de Mataró; va tenir diferents propietaris fins a arribar al seu actual destí. Avui es conserva (en dipòsit) al Maritiem Museum Prins Hendrik de Rotterdam.

Dama oferent de Castellar

La Dama Oferent de Castellar, és una estatueta/exvot de bronze que data d'entre els anys 500 aC - i 101 aC, que representa a una dama o sacerdotessa en actitud oferent, i que va ser esculpida pels ibers a la regió coneguda pels romans com Oretania, i la troballa dels quals es va produir en la localitat de Castellar, Jaén, (Andalusia), en el jaciment arqueològic anomenat "Cueva de la Lobera".

Epigrama

L'epigrama és una composició poètica breu que expressa un sol pensament principal festiu o satíric de manera enginyosa.

L'epigrama va nàixer a la Grècia clàssica i, com el seu nom indica en grec, era una inscripció que es posava damunt d'un objecte, que podia ser un exvot, un regal, una estàtua o una tomba. Els epigrames sobre les tombes van formar classe a part i es van denominar epitafi. Així, l'epigrama "stricto sensu" va passar a designar el poema enginyós caracteritzat per la seva brevetat per a poder passar per rètol o inscripció. La majoria dels epigrames grecs pot trobar-se en l'Antologia palatina. Després dels grecs, van destacar en la composició d'epigrames els romans, singularment Catul i Marc Valeri Marcial.

L'epigrama ha estat conreat amb extraordinari encert dins de la literatura anglosaxona per autors com John Donne, Jonathan Swift, Alexander Pope (creador al segle XVIII d'una forma d'apariat epigramàtic) i Oscar Wilde. A França destaquen especialment Voltaire i Nicolas Boileau. A Alemanya, G. I. Lessing. Dins la literatura barroca espanyola l'epigrama va ser molt utilitzat per la seva idoneïtat per a l'exhibició cortesana de l'enginy. L'escriptor barroc Baltasar Gracián, en la seva obra "Agudesa i art d'enginy" (1648), fa un estudi i antologia d'epigrames escrits en castellà i llatí. Francisco de Quevedo, serà conegut per la singular malevolència i mordacitat dels seus epigrames. Durant el segle XVIII el gènere no va decaure, sinó que va prendre una intenció menys cortesana i més educativa i moral. Posteriorment, algunes formes literàries, com l'article breu de premsa, les "greguerías" de Ramón Gómez de la Serna o les capçaleres d'Oliverio Girondo s'apropen al gènere epigramàtic, així com les inscripcions anònimes populars en murs o excusats denominades graffiti o pintades, que des de les ruïnes de Pompeia fins a l'actualitat són una font inestimable sobre l'opinió popular d'una època. De vegades, en la lírica del segle XX pot adoptar un to elegíac, com en el cas de Jaime Gil de Biedma.

L'epigrama també es troba en literatures no occidentals, com la xinesa i japonesa; en aquesta darrera pot dir-se que l'epigrama es troba emparentat amb la forma poètica coneguda com a haiku. Pot aplicar-se el terme a qualsevol aforisme o dita més o menys sentenciosa, i fins i tot a cert tipus de narració hiperbreu.

L'epigrama també ha estat conreat amb èxit dins la literatura catalana per autors com Guillem de Berguedà, el Rector de Vallfogona, Apel·les Mestres, Pompeu Gener "Peius", Josep Maria de Sagarra o Carles Fages de Climent. Alguns dels seus epigrames van assolir una extraordinària popularitat a la seva època. Fages, precisament, que va disfressar molts dels seus epigrames sota el pseudònim de lo Gayter de la Muga dóna una excel·lent definició del que és un epigrama:

El meu epigramatari

farà somriure a tothom

excepte al destinatari

En la literatura valenciana del segle XIX, van destacar com a autors d'epigrames Constantí Llombart, Andreu Codonyer i Josep Francesc Sanmartín.

Exvot d'un boc iberoromà

Exvot d'un boc iberoromà és un exvot del segle II aC trobat a Malpartida de Cáceres. És una figureta de bronze de 13,2 x 6 x 8,5cm que forma part de la col·lecció permanent de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, gràcies a una donació de Carmen Jalón Larragoiti el 1918.

Exvot de Carles V

L'Exvot de Carles V és un penjoll d'orfebreria en forma de mà realitzat amb or, plata, vori i esmalt. Segons la tradició oral, va ser una ofrena de l'emperador Carles V a la Mare de Déu de Castelló d'Empúries l'any 1533. Actualment s'exposa a la sala 8 del Museu d'Art de Girona.

Helicàon

Helicàon (en grec antic Ελικάων), segons la mitologia grega, va ser un heroi grec, fill d'Antènor, rei de Tràcia. Es casà amb la princesa troiana Laòdice, una de les filles de Príam, i féu costat al rei durant la guerra de Troia. Tanmateix, com que el seu pare s'havia mostrat favorable a les demandes dels grecs, fou respectat per aquests el dia de la caiguda de la ciutat, i Odisseu el va salvar. Embarcat amb Antènor i Polidamant, s'instal·là al nord d'Itàlia. A Delfos es podia veure el punyal d'Helicàon, conservat com a exvot dins del santuari.

Isis ptolemaica

Isis ptolemaica és una representació de la deessa egípcia Isis, del període ptolemaic, segles IV-I aC. que es conserva actualment a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú. La peça és feta amb Terra cuita i té unes mides de 15,7 x 5,5 x 4,6 cm. Va entrar a la col·lecció permanent del museu gràcies a una donació d'Eduard Toda.

Jardí (Pidelaserra)

Jardí és una pintura (oli sobre tela) de 33 x 41 cm realitzada per Marià Pidelaserra i Brias el 1903, la qual es troba a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer.

Llàntia

Una llàntia és un llum amb un dipòsit que conté líquid combustible i un bec per al ble. Les llànties tenen un origen molt antic i són sovint un objecte domèstic molt abundant en les excavacions arqueològiques. Amb formes molt diferents i variades eren molt utilitzades en gairebé totes les cultures. Es fabricaven a partir de materials incombustibles, com terrissa, pedra o metalls, com el bronze o el llautó. Algunes eren per penjar del sostre o d'una biga i d'altres es col·locaven damunt d'un objecte anomenat llantier.

Hi ha també llànties amb formes d'animals o humanes. La majoria eren d'ús domèstic, però algunes llànties tenien un ús votiu com a ofrena o exvot als temples.

Els líquids més utilitzats com a combustible eren diferents tipus d'olis o greixos. Actualment s'utilitza preferentment el querosè. El ble és normalment de fibres de cotó.

Malpartida de Cáceres

Malpartida de Cáceres és un municipi de la província de Càceres a Extremadura (Espanya).

Ofrena

Una ofrena és un objecte deixat en un lloc sagrat per motius rituals o un do ofert a la divinitat per aplacar-la. Aquests objectes són una característica de societats modernes i antigues, i solien fer-se per guanyar-se el favor de forces sobrenaturals, com testifiquen les fonts històriques grega i romana, si bé actes semblants es continuen fent en l'actualitat, com per exemple als pous dels desitjos. En les religions d'inspiració cristiana, el pa i el vi per a l'eucaristia formen l'ofrena.A Europa, les primeres ofrenes votives daten del neolític, amb tresors de destrals polides, i arriben al seu cim a l'acabament de l'edat de bronze. Estris valuosos com ara espases i puntes de llança eren aparentment enterrats o més comunament llançats en masses d'aigua o torberes, de manera que no poguessin ser recuperats. Sovint, tots els objectes trobats en un tresor apareixen trencats.

Vegeu també: Exvot, Pinax, i Ofrena de Flors

Paisatge amb figura

Paisatge amb figura és una pintura sobre taula feta per Francesc Torrescassana i Sallarés el segle XIX i que es troba conservada actualment a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, amb el número de registre 242 d'ençà que va ingressar el 1884, donat pel mateix artista.

Paisatge català (Armet i Portanell)

Paisatge català és una pintura sobre tela feta per Josep Armet i Portanell durant l'últim quart segle XIX i que es troba conservada actualment a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, amb el número de registre 3822, d'ençà que va ingressar el 26 d'octubre de 1884, com una peça més del Llegat Fundacional.

Pestum

Pestum és una pintura sobre tela feta per Baldomer Galofre i Giménez el 1889 i que es troba conservada actualment a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, amb el número de registre 2082 d'ençà que va ingressar el 26/10/1892, provinent la col·lecció privada de l'autor de l'obra.

Premi sense goig

Premi sense goig - Tristos records és una pintura sobre tela feta per Onofre Garí i Torrent el 1895 i que es troba conservada actualment a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, amb el número de registre 254 d'ençà que va ingressar el juliol de 1901, donada pel mateix artista.

Retaule

Un retaule o reretaule (del llatí retro tabula) és una estructura arquitectònica o de fusteria composta per diverses caselles amb representacions que s'alça a la part de darrere de l'altar de les esglésies cristianes i que constitueix la principal referència visual del presbiteri. Els retaules poden ser fets a base de pintures, escultures o relleus (o bé una combinació d'aquestes coses) però també n'hi ha d'argenteria, esmalts, etcAixí mateix s'anomena "retaule" a determinats espectacles teatrals que representen una successió de fets històrics, llegendaris, religiosos, etc. Per exemple el Retaule de Sant Ermengol que es representa a La Seu d'Urgell.

Per la seva banda, un retauló és un retaule de petites dimensions i molt especialment un Exvot consistent en una petita tauleta de fusta pintada.

Un retaule major és el que presideix l'altar principal (altar major) d'una església.

Un retaule factici és un retaule fet acoblant elements de procedència diversa que en origen no formaven una unitat.

Els retaules tenen un gran protagonisme entre els segles del gòtic i el barroc, és a dir entre la Baixa Edat Mitjana i el final de l'Edat Moderna. Per a l'església catòlica, tot i que el seu ús no està prescrit pels cànons litúrgics, són instruments importants per a la transmissió de continguts doctrinals, per a fer pedagogia de la fe catòlica i per al foment de la devoció popular, de manera que la presència de retaules és pràcticament constant a totes les esglésies. Així mateix els retaules embelleixen i dignifiquen els espais de culte i, mitjançant la seva iconografia, serveixen per a facilitar la identificació dels respectius altars (o sigui, per la imatge d'un sant representada en un retaule podem saber a quin sant està dedicat l'altar corresponent).

En tant que obres d'art a l'abast del públic els retaules contribueixen decisivament a la formació i la popularització de les cultures visuals. Durant el gòtic són el principal agent difusor de les iconografies relacionades amb el culte a la Mare de Déu i els sants. Igualment, els retaules barrocs, molt especialment els hispànics, esdevenen un dels més importants vehicles propagandístics de la Contrareforma i de la seva cultura visual.

Pel que fa a les estructures dels retaules, tot i no ser obra d'arquitectura fan ús dels elements arquitectònics característics de cada època (columnes, pinacles, entaulaments, frontons..) i també d'un abundant repertori ornamental i decoratiu que evoluciona en funció dels gustos i dels temps.

Els retaules són fruit del mecenatge (algú els pagava, evidentment) i per tant un element al servei del prestigi i fins i tot de l'ostentació dels seus promotors. Quan són privats, no hi falten els escuts o les referències als donants nii tampoc els seus retrats. Encara que normalment els retaules es denominen segons el tema de la casella principal (Retaule de la Transfiguració, Retaule de l'Esperit Sant, Retaule de la Puríssima Concepció, Retaule de Sant Joan, Retaule de Sant Pere...) és bastant freqüent que també es coneguin pel nom dels seus promotors: Retaule del marquès de Santillana, Retaule del Conestable, Retaule de Portinari, Mare de Déu dels Consellers, Tríptic Werl, Pala Strozzi, Retaule del gremi de blanquers, etc. Per a molts pobles i ciutats, el retaule major de la seva església, sufragat per la comunitat, era un important motiu d'orgull local. Per això també és freqüent denominar els retaules segons el lloc on es troben o d'on procedeixen (per exemple, el Retaule de Gant, el Retaule de Vallmoll, el retaule del Miracle, Retaule de Guimerà, etc.).

Una limeña

Una limeña és un bust fet per Pau Carbonell el 1881 i que es troba conservat actualment a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, amb el número de registre 2635 d'ençà que va ingressar el 12 de juny de 1884, provinent la col·lecció privada de l'autor de l'obra.

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.