Exèrcit romà d'Orient

L'exèrcit romà d'Orient (330-1453) trobà la seua base en l'exèrcit romà i va anar evolucionant amb el temps. La seua estratègia defensiva es fonamentava en la utilització de fortificacions com a suport per a vèncer a exèrcits més grans. A més a més, la marina romana d'Orient va destacar per ser l'hegemònica en la Mediterrània Oriental.

L'exèrcit romà d'Orient va ser durant segles el més poderós de tots. Hereu del victoriós exèrcit romà, durant els segles III i IV va ser substancialment reformat, desenvolupant sobretot la cavalleria pesant (catafracta), d'origen sàrmata.

En un primer moment existien dos tipus de tropes: els limitanei, les guarnicions de la frontera, i els comitatenses. A partir del segle vii l'Imperi va ser organitzat en temes, circumscripcions tant administratives com militars dirigides per un estrateg, amb el que es va millorar la capacitat defensiva de l'Imperi davant els seus nombrosos enemics exteriors.

En la defensa de Bizanci va jugar un important paper l'hàbil diplomàcia dels seus emperadors. Els pagaments de tributs van mantenir molt de temps la pau amb alguns dels seus enemics, i el seu servei d'espionatge va ser una autèntica agència d'intel·ligència que recollia informació dels rivals de l'imperi amb diversos sistemes de recollida d'informació.[1]

Una de les debilitats de l'exèrcit romà d'Orient, que va anar accentuant-se amb el temps, va ser la necessitat de fer servir tropes mercenàries, de fidelitat dubtosa. Entre els cossos mercenaris més coneguts hi havia la famosa guàrdia varega, provinents dels pobles nòrdics, i els almogàvers que generaren una crisi terrible dins l'Imperi amb la seva revolta durant el segle XIV.

L'estratègia militar va tenir un auge en època romana d'Orient i diversos emperadors, com és el cas de Maurici, van escriure tractats sobre l'art de la guerra on, entre altres qüestions, es lloava el sigil, la sorpresa i el lideratge dels comandants.

Exèrcit Bizantí (330-1204)

Byzantyne attack Preslav
Cavalleria romana d'Orient

L'èxercit romà d'Orient, és a dir, l'exèrcit de l'Imperi Romà d'Orient, començà com una versió renovada de l'exèrcit romà, mantinguen uns nivells similars de disciplina, valor i organització. Posteriorment evolucionà cap a un exèrcit de tipus medieval, fonamentant la seva potència en la cavalleria. Durant gran part de la seva història, l'exèrcit romà d'Orient fou la força militar més poderosa d'Europa.

L'exèrcit romà d'Orient d'arrel romana estava format per una trentena de legions aquarterades en les fronteres de l'Imperi. Però durant el govern d'Heracli es varen desenvolupar diversos canvis i una profunda reestructuració de l'exèrcit romà d'Orient:

  1. Desenvolupament de la cavalleria. Originàriament, el potencial de les legions romanes es fonamentava en la infanteria, mentre que amb prou feines es donava importància a la cavalleria. Aquesta formava un cos auxiliar, caracteritzada pels petits cavalls que aleshores hi havia a Europa (més propers a un poni que als cavalls actuals). A finals del segle IV apareix la figura dels catafractes, ja adoptats en època baix imperial, que eren tropes d'elit i són el predecessor directe de la cavalleria medieval.

En les guerres que l'Imperi lliura contra l'Imperi Sassànida ja s'evidencia la importància de la cavalleria, sent la Batalla d'Adrianòpolis la darrera en la que intervenen les legions convencionals. Dos segles després, les tropes romanes d'Orient de l'emperador romà d'Orient Justinià I estan formades quasi exclusivament per cavalleria, sent la infanteria una simple unitat auxiliar.

La clau d'aquest canvi radical rau per una banda en el desenvolupament tecnològic: invenció i desenvolupament de la sella de muntar i de l'estrep, que suposaren un dramàtic canvi en el control del cavall i en l'estabilitat del cavaller a sobre del cavall. Tot i així, aquest canvi hauria estat insuficient per convertir els petits cavalls europeus en una força capaç de rivalitzar amb la infanteria; serà doncs la creació i desenvolupament a les planúries de l'Iran d'una nova raça de cavalls, pràcticament el doble de massa muscular respecte dels petits cavalls europeus, la que decantarà la balança en favor de la cavalleria, convertint aquesta en una unitat militar capaç de destruir una formació d'infanteria i de transportar un home amb armadura.

El 1204 però, Constantinoble caigué sota el setge dels croats de la Quarta Croada. Arran d'aquest fet l'Imperi Romà d'Orient es desintegrà i així mateix succeí amb l'exèrcit. Un dels estats que sorgiren de la fragmentació de l'Imperi Romà d'Orient fou l'Imperi de Nicea, regit per la Dinastia Paleòleg, que el 1260 aconseguí reconquerir Constantinoble i proclamà la restauració de l'Imperi Romà d'Orient.

Exèrcit Bizantí (1261-1453)

Infotaula unitat militarExèrcit romà d'Orient
Flag of PalaeologusEmperor
Bandera i Insígnia de l'Imperi Romà d'Orient sota la Dinastia Paleòleg
Tipus exèrcit de terra
Estructura Exèrcit Regular:
* 20,000 homes al moment màxim. Mercenaris Aliats:
* Alans de Girgon
* Turcoples de Melic
* Companyia Catalana d'Orient
Quarter general Constantinoble
Comandants
Comandant Dinastia Paleòleg
Guerres i batalles

Guerres romano-otomanes

(1422)* Setge de Tessalònica (1422)

L'Exèrcit romà d'Orient sota la Dinastia Paleòleg foren les forces militars de l'Imperi Romà d'Orient des del 1261 fins a la Caiguda de Constantinoble (1453). Aquest exèrcit era la continuació directe de l'exèrcit de l'Imperi de Nicea, el qual al seu torn era un fragment del formidable exèrcit romà d'Orient sota la Dinastia Comnè.

Després de la Conquesta de Constantinoble a mans dels croats durant la Quarta Croada el 1204, l'Imperi de Nicea es marcà com a objectiu la reconquesta de Constantinoble. Finalment, el 1261, Miquel VIII Paleòleg aconseguí l'objectiu i proclamà la restauració de l'Imperi Romà d'Orient. Durant el seu regnat l'exèrcit havia passat a tenir un rol ofensiu, mentre les forces navals eren reforçades amb la incorporació de centenars de marines per dotar les tripulacions d'unes 80 naus de guerra.

Per contra, el regnat d'Andrònic II Paleòleg es caracteritzà per les derrotes i la decadència de l'exèrcit. Vers el 1350 la incompetència del govern central havia provocat la caiguda de la recaptació fiscal i per tant, la impossibilitat de continuar mantenint l'exèrcit. Les guerres civils dins de l'imperi agreujaren encara més la situació. Quan finalitzaren les guerres civils, els turcs ja havien capturat gran part dels territoris romans d'Orient, de manera que l'imperi ja tan sols es limitava als entorns mateixos de la ciutat de Constantinoble. La ciutat caigué finalment el 1453.

Estructura

Exèrcit Regular

L'exèrcit romà d'Orient sota la dinastia Paleòleg continuà emprant els mateixos paràmetres pel que fa a nombre de tropes i oficials respecte de l'exèrcit en temps de la dinastia Comnè.[2]

A l'Anatòlia el poder dels turcs oghluz creixia dia rere dia, mentre que a Grècia, la devastació dels Estats Croats, Sèrbia i Bulgària deixava arruïnat el país, privant a l'Imperi Romà d'Orient d'una de les fonts de recursos i homes més importants de què disposava. Després del 1261, l'exèrcit central romà d'Orient estava format per uns 6.000 homes, arribant a uns màxims que mai no va excedir els 10.000 homes.[3][4] La totalitat de tropes sota Miquel VIII Paleòleg era d'aproximadament uns 20.000 homes, dels quals uns 5.000 estaven destinats a guarnicionar les fortaleses mentre que els 15.000 restants representaven la força ofensiva romana d'Orient.[5]

Però el regnat d'Andrònic II Paleòleg suposà un punt d'inflexió pel que fa al reclutament, de manera que l'exèrcit regular romà d'Orient tenia ja tan sols uns 9.600 homes per tema i uns 2.400 per turma. Vers l'any 1321, les tropes alçades per l'Imperi s'havien reduït a 3.000 homes.[4] Malgrat que durant el regnat d'Andrònic II Paleòleg i Andrònic III Paleòleg l'exèrcit s'havia reduït considerablement, aquest darrer encara aconseguí reunir una força ofensiva de 4.000 homes per la seva campanya contra els turcs otomans.[6] I ja el 1453, l'exèrcit romà d'Orient s'havia convertit tan sols en una força regular de guarnició de la ciutat, formada per aproximadament un 1.500 homes.[7] Davant la caiguda imminent de la ciutat, el darrer emperador Constantí XI Paleòleg aconseguí reunir una guarnició de 7.000 homes (incloent-hi uns 2.000 mercenaris estrangers) per defensar la ciutat davant l'ofensiva dels turcs otomans.[8]

Pel que fa a la cavalleria, l'exèrcit romà d'Orient presentà unes xifres encara més reduïdes, abocant-se finalment a emprar els mercenaris alans, cumans i ensems turcs, per dotar-se d'aquesta arma.

Aliança amb els mongols

HulaguAndDokuzKathun
Hulagu, fundador de l'Il-khanat

Miquel VIII Paleòleg, reconqueridor de Constantinoble i restaurador de l'Imperi Romà d'Orient, cercà ansiosament una aliança amb els mongols, els quals al seu torn eren favorables al cristianisme, doncs molts d'ells eren cristians nestorians. Així, el 1263, aconseguí formar un tracta amb el Khan mongol de l'Horda d'Or i casà dues de les seves filles amb els reis mongols (aquestes esposes foren Diplovatatzina, unes amistançades): la primera fou Euphrosyne Palelogina, que es casà amb Nogai Noyan de l'Horda d'Or, i la segona fou Maria Palaeologina, que es casà amb Abaqa Khan de l'Il-khanat de Pèrsia. A canvi de l'aliança, Nogai dotà Miquel VIII Palèlog amb un contingent de 4.000 mongols, que foren enviats a lluitar a Tessàlia.[9]

Aquesta aliança fou recuperada pel seu fill i successor, Andrònic II Paleòleg, qui el 1305 féu petició a l'Il-khanat de noves tropes, rebent el 1308 un contingent de 30.000 homes que foren enviats a Anatòlia per tal de reconquerir la Bitínia sotmesa pels turcs otomans.[10] Però els turcs acabaren per derrotar l'Il-khanat i aquest territori adoptà progressivament l'Islam.

Mercenaris

Almogavers-catalans
El 1303, mercenaris catalans i aragonesos formaren la Companyia Catalana d'Orient per lluitar al servei de l'Imperi Romà d'Orient

Després de la reconquesta de Constantinoble, l'exèrcit de Miquel VIII Paleòleg continuà les campanyes militars per prendre Grècia. Sota el govern d'Andrònic II Paleòleg la mida de l'exèrcit es reduí a nivells mínims, desbandant les companyies de mercenaris i tropes regulars per tal de poder reduir els impostos a una població cada volta més descontenta.

Les companyies professionals de mercenaris i les disciplinades tropes regulars foren substituïdes per milícies civils pobrament equipades. Les conseqüències no es feren esperar i l'Imperi Romà d'Orient perdé ràpidament l'Anatòlia. Davant de la desesperada situació, el 1302 les despeses militars tornaren a incrementar-se. Aquest cop però, i donada la urgència per aturar l'ofensiva dels turcs, els recursos es destinaren a la contractació de companyies mercenàries, destacant l'aportació de la Companyia Catalana d'Orient. Després d'una reeixida campanya durant els anys 1303 i 1304, l'assassinat del cap de la companyia, Roger de Flor, desencadenà una guerra de saqueig i devastació per tota Grècia. Posteriorment la companyia atacà l'Estat croat del Ducat d'Atenes.

Malgrat això, davant la incapacitat romana d'Orient per aixecar un "lleial" exèrcit grec, les companyies mercenàries continuaren sent la base de l'exèrcit romà d'Orient: hospitalers, venecians, serbis, genovesos, búlgars i, inclús, turcs otomans, foren reclutats. Això empitjorà encara més les finances romanes d'Orient i en darrera instància permeté als propis turcs de reconèixer el terreny i mesurar les forces romanes d'Orient. La "bancarrota" del tresor romà d'Orient el 1350 sumí l'Imperi Romà d'Orient en el caos i en la guerra civil, quedant a mercè de les bandes de mercenaris.

Les tropes estrangeres eren anomenades antigament Phoideratoi (grec. Φοιδεράτοι), derivant el seu origen del llatí foederati ("aliats"). Posteriorment aquestes tropes mercenàries foren conegudes pel nom de Hetairoi (grec. Ἑταιρείαι, "Companyies"), i serviren principalment com a Guàrdia Imperial, les quals eren comandades pel seu respectiu Hetaireiarches ("Senyor de la Companyia"). En funció de la seva mida, les companyies s'estructuraven de la següent manera:

  • Gran Companyia (Μεγάλη Εταιρεία)
  • Mitjana Companyia (Μέση Εταιρεία)
  • Petita Companyia (Μικρά Εταιρεία)

A més a més, durant el regnat de la Dinastia Comnè, les companyies de tropes mercenàries eren dividides en funció de la seva ètnia i anomenades en funció del seu origen: els Inglinoi (Anglesos), els Phragkoi (Francs), elsSkythikoi (Escites), els Latinikoi (Llatins), etc.

Estratègia i tàctiques

Limitat pels escassos recursos fiscals, l'estratègia de l'exèrcit romà d'Orient cercà la maximització dels resultats militars en un context on les seves tropes eren habitualment superades en nombre pels seus enemics. La clau de volta de tot el sistema radicava en les fortificacions frontereres, que havien d'impedir la caiguda de les importants ciutats i fonts d'impostos de l'Àsia Menor i el Peloponès.[2] Exemple d'aquesta estratègia és l'expedició que el 1281 envià Miquel VIII Paleòleg per socórrer la fortificació de Berat, assetjada per les tropes franques de Carles I d'Anjou.

L'estratègia es mostrà efectiva al front de Grècia, en particular en la lluita contra els Estats croats francs. Petites guarnicions mantenien les fortaleses, mentre la força ofensiva restava amb llibertat de moviments. De la mateixa manera, els francs, impossibilitats per a reclutar entre la població grega, es veien forçats a buscar victòries decisives a camp obert. Així, després de derrotar l'exèrcit franc a la Batalla de Pelagònia, l'exèrcit romà d'Orient es trobà amb què a Constantinoble tan sols hi restava un ínfima guarnició, que es va rendir ràpidament davant l'arribada dels romans d'Orient. Per contra, l'estratègia fallà a l'Àsia Menor, on els turcs tenien una estratègia totalment diferent a la dels francs caracteritzada per uns recursos humans molt majors i una clara inferioritat tècnica respecte dels romans d'Orient. Això els impulsà a llançar petites ràtzies de saqueig i devastació sobre les ciutats romanes d'Orient, passant a retirar-se ràpidament davant l'arribada dels reforços militars romans d'Orient; de tal manera, els turcs tan sols s'enfrontaven als romans d'Orient quan la seva superioritat numèrica era prou aclaparadora per a obtenir una victòria total. Bàsicament doncs, es tractava d'una estratègia de desgast a llarg termini per a la qual els romans d'Orient no trobaren una resposta adequada.

Armament

Crossbow (PSF)
Ballesta

L'armament de l'exèrcit romà d'Orient durant la dinastia Paleòleg era bastant heterogeni, reflectint les mancances globals de l'exèrcit. L'escut i la llança eren l'armament comú, mentre que la ballesta no començà a generalitzar-se fins al segle XIV, convertint-se en una important arma antipersonal. Aquesta evolució tecnològica era paral·lela a la resta d'Europa, on la ballesta genovesa i l'arc llarg gal·lès transformaren la manera de fer la guerra a finals del segle XIV i durant el segle XV.

Fortificacions

Teodozja-panorama
Ruïnes de la fortificació de Teodòsia a Crimea

L'estratègia militar romana d'Orient es pivotava sobre les ciutats fortificades i les fortaleses. Les murades estaven construïdes a consciència, sent la cara exterior de pedra i l'interior revestit amb diverses capes de maons, fet que permetia una capacitat d'absorció superior en cas de setge. Les murades estaven reforçades amb torres tot al llarg del perímetre i a una distància convenient una de l'altre, de manera que no quedéssim aïllades en cas d'atac i poguessin recolzar-se les unes a les altres.

Per contra, el proveïment de les ciutats i les fortaleses esdevingué el repte a superar pels romans d'Orient. Els turcs, incapaços de superar tecnològicament els romans d'Orient, optaren per les incursions, el saqueig i l'assalt a les línies d'aprovisionament. La caiguda de ciutats com Nicea o Nicomèdia va trigar no mesos, sinó diversos anys. Pel que fa a la capital, Constantinoble, després del 1370 les famoses i mil·lenàries Muralles de Constantinoble ja no pogueren ser reparades degut a l'acarnissament de la guerra civil romana d'Orient.

Marina romana d'Orient

La marina romana d'Orient va ser la força naval de l'Imperi Romà d'Orient. Així com l'imperi mateix, en els seus orígens es va desenvolupar a partir de la marina romana, però en comparació amb la seva predecessora va tenir un paper més important en la defensa de l'imperi. La marina romana operava com a policia marítima per desactivar amenaces, però la marina de l'Imperi Romà d'Orient era vital per a l'existència de l'Imperi, a qui molts historiadors han qualificat d'"imperi marítim ".

La marina romana d'Orient va tenir un paper preponderant en l'hegemonia de l'Imperi, gràcies a les seves àgils embarcacions, anomenades dromos i l'ús d'armes innovadores com el "foc grec". La superioritat naval de Bizanci li va proporcionar el domini del Mediterrani Oriental fins al segle XI, quan va començar a ser substituïda per l'incipient poder d'algunes ciutats-estat italianes, especialment la República de Venècia.

La primera amenaça a l'hegemonia de la marina romana va venir dels vàndals al segle V, però va ser liquidada per les guerres de Justinià I al segle següent. El restabliment d'una marina romana d'Orient permanent i la introducció de les galeres en el mateix període marca la independència i el desenvolupament de les característiques primàries de la marina romana d'Orient. Aquest procés va augmentar durant l'adveniment de l'Islam. Després de les pèrdues del llevant mediterrani i de l'Àfrica, el Mediterrani es va convertir en un camp de batalla entre l'Imperi Romà d'Orient i l'Imperi Àrab. En aquest punt va ser massa important la marina romana d'Orient, no només per a la defensa de les possessions imperials al mar, sinó per repel·lir atacs contra Constantinoble. A través de l'ús del "foc grec", l'arma secreta romana d'Orient més letal, Constantinoble es va salvar de diversos setges i en moltes batalles la victòria va ser per a les tropes de l'Imperi Romà d'Orient.

La flota naval romana d'Orient estava sota el comandament del megaduc i havia estat des dels seus orígens la més poderosa i hegemònica de la mediterrània oriental. Aquest domini s'estengué fins al regnat de la dinastia Comnè, però durant el regant de la dinastia Àngel s'inicià un període de decadència. Miquel VIII Paleòleg provar de revertir la situació i endegà la construcció de noves naus de guerra fins a assolir una flota total formada per unes 80 naus. Tot i així, els esforços de Miquel VIII Paleòleg no reeixiren completament, doncs en una batalla naval una flota de 32 naus venecianes aconseguí de derrotar-ne una de bizantino-genovesa formada per 48 naus.[11] Davant de l'evidència que una flota no es pot crear ràpidament, Miquel VIII Paleòleg confià progressivament en la flota de la República de Gènova, arribant a contractar el servei de 50-60 galeres el 1261,[12]

La flota naval romana d'Orient es col·lapsà totalment durant el regnat d'Andrònic II qui, com a part de la seva política de desmilitarització de l'Imperi Romà d'Orient i reducció de la despesa pública militar, desbandà la flota romana d'Orient. Les conseqüències en foren, no només la fi de la defensa naval de bizanci, sinó la total dependència vers la República de Gènova i en mesura vers la República de Venècia (les quals es disputaven entre si el domini de l'Imperi i s'atacaven mútuament). Alhora, milers de mariners quedaren sense feina, acabant sent contractats pels turcs per construir la seva pròpia flota i lluitar contra els romans d'Orient. El 1291 Andrònic II Paleòleg llogà el servei de 50-60 naus a la República de Gènova.[13] i no fou fins al 1320 quan finalment s'adonà de la necessitat de disposar d'una flota naval pròpia, endegant la construcció de 20 galeres.[13]

Títols Militars

Exèrcit

  • Exarchos - Els exarques eren els governadors de les parts remotes de l'imperi, com a Itàlia o a Àfrica. Gaudien d'un major grau d'independència que d'altres governadors provincials, ja que combinen tant l'autoritat civil i militar, pràcticament exercint en qualitat de virreis.
  • Domestikos - la domestikoi eren inicialment els guàrdies imperials, que acabaren transformant-se en alts oficials i generals de les diferents temes romanes d'Orient. Els domèstics comprenien:
    • Megas Domestikos (Gran domèstic) - el comandant general de l'exèrcit.
    • Domestikos tona Scholōn (domèstic de les escoles) - el comandant de les Scholae, originalment una sèrie d'unitats de la guàrdia, més tard, un Tagma (unitat militar formada per entre 200-400 homes). Aquest va ser un títol molt prestigiós, a finals del segle IX, el seu titular va funcionar com a comandant en cap de l'exèrcit. aproximadament l'any 959, el càrrec va ser dividit, amb un Domestikos per l'Est i un altre per l'Oest.
    • Domestikos Tou thematos (Domèstic de la tema) - el comandant i organitzador de les temes militars. N'hi hagué un per a les temes europees i un altre per a les temes asiàtiques.
  • Estrateg - militar i civil, posteriorment també esdevenen en els comandants d'una tema, sovint ostentaven el títol de duc. El terme és bàsicament equivalent al de "general" o "almirall", ja que es va utilitzar en les dues branques de servei.
  • Katepanō - governador àrea que comprenia la combinació de dues o més temes, títol originat al segle IX.
  • Tourmarchēs - el comandant d'un tourma, una unitat militar.
  • Prōtostratōr - inicialment, Capità dels estables de l'emperador, més tard el terme va ser utilitzat pel comandant de l'exèrcit.
  • Stratopedarchēs - Cap de l'exèrcit en el camp de batalla, inicialment cap d'intendència.
  • Hoplitarchēs o archēgētēs - comandant de tots els cossos d'infanteria en un gran exèrcit.
  • Protokentarchos o kentarchos - comandants de divisions menors de l'exèrcit en el camp de batalla. El nom es deriva del llatí centurió.
  • Merarchēs - comandant d'una divisió (meros) de l'exèrcit. En general, cada exèrcit es dividia de dos a tres comandaments.
  • Taxiarchēs o chiliarchēs - comandant d'un regiment d'infanteria (taxiarchia' o chiliarchia) en l'exèrcit.

Marina

  • Megaduc - L'equivalent a lAlmirall en cap de la marina moderna. càrrec creat per Aleix I Comnè, quan es van fusionar les restes de la flota imperial i altres flotes en una sola flota imperial. Al final de la dinastia Paleòleg el megaduc esdevingué cap de govern i la burocràcia, no només de l'Armada.
  • Amiralios - La versió grega de l'"Almirall". Creat a finals de la dinastia Paleòleg.
  • Gran drungari - Inicialment, el comandant en cap de la marina de guerra romana d'Orient, després de la creació del megaduc el seu lloctinent, a càrrec dels oficials navals.
  • Drungari - El títol existia tant en l'exèrcit i la marina. En l'Armada dels segles VIII a XI, un droungarios comandava una flota.
  • Komēs o Droungarokomēs - El comandant d'un esquadró de dromons (naus de guerra).
  • Kentarchos o Nauarchos - el capità d'un vaixell.

Cronologia

Vegeu també

Referències i notes

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Exèrcit romà d'Orient Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. M. Antonucci: War by Other Means, 11–13
  2. 2,0 2,1 Haldon, John. Byzantium at War 600 - 1453. Nova York: Osprey, 2000, p. 55.
  3. I. Heath, Byzantine Armies: AD 1118-1461, 14
  4. 4,0 4,1 4,2 W. Treadgold, A History of the Byzantine State and Society, 819
  5. 5,0 5,1 5,2 G. Ostrogorsky, History of the Byzantine State, 483
  6. 6,0 6,1 J. Norwich, Byzantium: The Decline and Fall, 285
  7. I. Heath, Byzantine Armies: AD 1118-1461, 37
  8. D. Nicolle, Constantinople 1453: The end of Byzantium, 33
  9. I. Heath, Byzantine Armies: AD 1118-1461, 24
  10. I. Heath, Byzantine Armies: AD 1118-1461, 24-33
  11. 11,0 11,1 J. Norwich, Byzantium: The Decline and Fall, 220
  12. J. Norwich, Byzantium: The Decline and Fall, 221
  13. 13,0 13,1 I. Heath, Byzantine Armies: AD 1118-1461, 17
  14. I. Heath, Byzantine Armies: AD 1118-1461, 22
Andrònic II Paleòleg

Andrònic II Paleòleg (en grec Ἀνδρονίκος Παλαιόλογος, en llatí Andronicus II Paleologus; 1260-1332), conegut també com a Andrònic el Vell (o Andrònic II el Vell), fou emperador romà d'Orient del 1282 al 1328. Va heretar un imperi restaurat però profundament afeblit pels problemes econòmics i els molts enemics que l'envoltaven: els estats francs de Grècia (Ducat d'Atenes, Principat d'Acaia), les antigues regions romanes ara independents (Despotat de l'Epir, Tessàlia, Bulgària, Sèrbia) i els invasors otomans. Es va implicar en els assumptes religiosos, oposant-se a la unió de les esglésies catòlica i ortodoxa. La manca de diners el va portar a mentir l'exèrcit mercenari de Roger de Flor, al qual no podia pagar els diners que va prometre. Finalment li va mancar el suport de la seva segona esposa, que va conspirar contra ell, i el del seu nét Andrònic el Jove, que el va obligar a abdicar.

Catafracta

La catafracta (del grec κατάφρακτος, katàfraktos) és un tipus de cavalleria pesant, fortament armada i protegida, utilitzada a l'Antiguitat pels pobles del món hel·lenístic i, més rarament, també per la República Romana amb els seus aliats; posteriorment fou utilitzada pels romans durant l'època de l'imperi i pels romans d'Orient fins a l'alta edat mitjana. Originalment el terme es referia a un tipus d'armadura que cobria el cavaller i el cavall i posteriorment passà a designar aquest tipus de soldat.

En una batalla el paper de les catafractes no era molt diferent del dels cavallers de l'occident medieval, tot i que diferien en alguns aspectes de l'armament i les tàctiques utilitzades. Les semblances no són sorprenents tractant-se, en ambdós casos, de cavalleria pesant, utilitzada habitualment com a força de xoc per realitzar càrregues en massa contra les formacions enemigues amb l'objectiu de trencar-les. D'altra banda, en l'aspecte social i polític, els catafractes eren simplement soldats d'un exèrcit i el seu paper no tenia res a veure amb el dels cavallers occidentals dins del sistema feudal.

Els pobles que en algun moment de la seva història utilitzaren catafractes en els seus exèrcits foren, entre altres, l'imperi Part, els sàrmates, els armenis, l'Imperi Selèucida, Pèrgam, la Pèrsia sassànida, l'imperi Romà i l'Imperi Romà d'Orient. Les catafractes a l'imperi Bizantí s'anomenaren κατάφρακτοι, kataphraktoi.

Clibanarii

Els Clibanarii eren una unitat militar de cavalleria pesada persa què fou també utilitzada per l'imperi Romà i el bizantí molt semblants a les catafractes, de fet, alguns historiadors diuen què eren una variant d'aquestes.

Els clibanarii anaven fortament blindats, tant el genet com la muntura duien una armadura pesada. Va ser l'última unitat de cavalleria sassànida pesada.

Crum

Knyaz Crum (en búlgar: Крум, grec Κρούμος, Kroumos) va ser khan de Bulgària del 802 fin a la seva mort el 814. Mitjançant la derrota del khanat àvar el 805, Crum va estendre el territori de Bulgària cap al nord, abastant tota Transsilvània i l'est de Pannònia, on els seus dominis limitaven amb l'Imperi franc de Carlemany, que es va veure obligat a reconèixer el seu poderós veí.Crum va unir els búlgars i eslaus de la conca del Danubi amb els de Transsilvània, formant una poderosa nació que va suscitar els recels de l'Imperi Romà d'Orient, governat llavors per Nicèfor I. A final de l'autumne de l'any 808, les forces búlgares van aniquilar l'exèrcit romà d'Orient a la vall del riu Estrimó. Amb motiu d'aquesta victòria, els búlgars es van apoderar de Sardica (la futura Sofia, actual capital de Bulgària), on van destruir la guarnició de Bizanci. Com a resposta, l'emperador Nicèfor va conquerir la capital búlgara, Pliska, i va massacrar-ne els habitants; reduí a cendres el mateix palau del knyaz. Posteriorment, després de reconstruir la fortalesa de Serdica, l'emperador i el seu exèrcit van tornar a Constantinoble.

Al maig de 811, un poderós exèrcit romà d'Orient, a les ordres del mateix emperador i del seu fill Estauraci, va atacar Bulgària, i va tornar a perpetrar sanguinàries matances a la ciutat de Pliska. No obstant això, Crum va poder venjar-se'n quan, el 26 de juliol del mateix any, va reeixir bloquejar el congost rocós de Varbitsa, per on travessava el confiat exèrcit romà d'Orient, que va ser gairebé totalment exterminat. El fill de l'emperador, Estauraci, va poder escapar amb vida, encara que paralitzat per una ferida que va afectar-li la columna vertebral. Segons uns rumors, Crum hauria ordenat que el crani de Nicèfor, que havia caigut en la batalla, fos cobert i muntat en plata per tal de fer-lo servir com a copa per beure durant la resta de la seva vida.

Ni tan sols després d'aquesta derrota els romans d'Orient van acceptar les condicions proposades per Crum, per la qual cosa aquest va prosseguir el seu avanç, prenent diverses ciutats i fortaleses de l'imperi. A la primavera del 812 va conquerir la ciutat de Develtos, al costat de la mar Negra i va deportar tots els seus habitants; poc després va assetjar la ciutat de Mesembria, actual Nesebar, que va caure en el seu poder el 5 de novembre del 812. Es va enfrontar amb l'exèrcit romà d'Orient a Versinikia, prop d'Adrianòpolis, el 22 de juny del 813, i el va derrotar sense problemes a causa de la deserció de les tropes anatòlies, manades per un tal Lleó l'Armeni, que seria el futur emperador Lleó V. Després de la desbandada de l'exèrcit imperial, els búlgars van acampar el 17 de juliol sota les muralles de Constantinoble.

Lleó V, que acabava de ser proclamat emperador tot i que la seva deserció en la batalla havia estat la causa de la derrota, va proposar a Crum negociar la pau, per això van disposar una trobada a l'extrem nord de les muralles de la ciutat, al costat del Corn d'Or. Havien convingut que ambdós havien d'acudir desarmats i amb només uns pocs seguidors, també desarmats. No obstant això, es tractava d'un estratagema ordit pels bizantins per eliminar el knyaz, que amb prou feines va reeixir sortir viu de la trampa. La venjança de Crum per aquesta traïció va ser terrible: va destruir tots els barris de Constantinoble situats fora de les muralles, així com les ciutats d'Hebdomon i Selymbria, i va deportar a l'altre costat del Danubi tots els habitants de la ciutat d'Adrianòpolis, una de les més populoses de la part europea de l'imperi. Només la sobtada mort de Crum, el 13 d'abril del 814, va evitar que les seves devastacions arribessin encara més lluny. Va ser succeït pel seu fill Omurtag.

Foc grec

El foc grec era una arma naval usada per l'Imperi Romà d'Orient, una mescla inflamable inventada per Cal·línic d'Heliòpolis, un refugiat sirià originari d'Heliòpolis de Síria vers el 673. Era composta suposadament de nafta, sofre, pega grega, greixos, salnitre, i calç viva, que cremava en contacte amb l'aigua. Fou utilitzada diverses vegades pels romans d'Orient en defensa contra els setges a Constantinoble.Gràcies al foc grec, la marina de l'imperi aconseguí rebutjar un atac naval massiu dels turcs, constituint així un fre a les intencions expansionistes de l'islam i salvant de la possible conquesta des de l'est Europa occidental. Mantenint el secret d'aquesta nova i poderosa arma, els romans d'Orient pogueren detenir l'avenç dels otomans durant vuit segles.

Forces Armades de Turquia

L'Exèrcit turc o les Forces armades turques (en turc:Türk Silahlı Kuvvetleri o abreujadament TSK) són les forces armades de la República de Turquia. Estan formades per l'exèrcit de terra, l'exèrcit de l'aire, l'armada, la Jandarma (gendarmeria) i pels guardacostes. És el segon exèrcit en efectius de l'OTAN després de l'exèrcit americà. De manera històrica, ocupa un lloc particular a Turquia. Encara avui, la seva influència és important (sobretot a través del Consell de Seguretat Nacional), i això malgrat les reformes adoptades pel parlament el juliol del 2003, per tal de reduir el seu paper en la vida política.Considerat com «un dels exèrcits més entrenats del món», endurit per les seves enganxades incessants amb els combatents del PKK, amb un quadre de comandaments d'alt nivell, actor econòmic de primer pla, exerceix la seva influència a tots els nivells del país.

Guerres romano-búlgares

Les guerres romano-búlgares o guerres búlgaro-bizantines van ser una sèrie de conflictes armats entre romans d'Orient i búlgars. Els enfrontaments van començar quan un grup de protobúlgars procedent d'Àsia menor es va assentar a la península balcànica al segle V i va començar a expandir-se cap al sud-est després del 680, liderats pel khan Asparukh. Al llarg del segle següent, búlgars i bizantins van continuar lluitant fins que els búlgars, dirigits per Crum van aconseguir derrotar els bizantins. Després de la mort de Crum el 814, el seu fill Omurtag, va signar una pau amb Constantinoble que va durar trenta anys. En 893, durant una altra fase de guerra intensa, Simeó I, emperador búlgar, va derrotar de nou als bizantins en el seu intent de formar un gran imperi a Europa Oriental, encara que va fracassar en última instància.

En 971, Joan I Tsimiscés, emperador bizantí, va aconseguir dominar la major part de l'Imperi Búlgar després de derrotar Borís II i conquerir la capital Preslav. Basili II va completar la conquesta de Bulgària a 1018, després de la seva victòria en la batalla de Klidíon. Durant les dècades següents es van produir nombroses revoltes contra el poder bizantí, però no va ser fins a 1185 quan Teodor Pere i Ivan Assèn van aconseguir sacsejar-se el jou de Constantinoble, aprofitant les disputes dinàstiques a l'Imperi Romà d'Orient.

Després de la conquesta de Constantinoble pels croats en 1204, Kalojan, l'emperador búlgar, va tractar d'entaular relacions amistoses amb el recentment creat Imperi Llatí de Constantinoble, però els croats van rebutjar qualsevol acostament. Davant el rebuig sofert, Kalojan es va aliar amb l'Imperi de Nicea, un dels estats bizantins creats després de la caiguda de Constantinoble, contra el poder criat. Després del col·lapse de l'Imperi Llatí, els bizantins, aprofitant la guerra civil que travessaven els búlgars, van conquistar parts de Tràcia, tot i que van ser recuperades poc després per l'emperador Todor Svetoslav. Les relacions bulgarobizantines van seguir sent inestables fins que el nou poder dels otomans va destruir l'Imperi búlgar en 1422 i el Bizantí el 1453.

Guàrdia varega

La guàrdia varega era la guàrdia personal dels emperadors romans d'Orient, de procedència nòrdica durant els segles X i XI.

El nucli fundacional estava format per víkings varegs (aquest és el poble que acabaria formant Rússia), tot i que amb el temps s'hi van incloure saxons, danesos i altres homes procedents del nord.

La reputació era tan gran, que fins i tot va arribar a unir-se a ella un rei víking a l'exili, Harald III de Noruega.

Els mercenaris varegs, a més de protegir l'emperador, acostumaven a acompanyar-lo a la guerra. Tenien fama d'homes hàbils i de grans recursos, excel·lents lluitadors i, sobretot, molt lleials. Els historiadors bizantins (especialment Miquel Psel·los) els mencionen com els "portadors de destral".

Harald III de Noruega

Haraldr III harðráði Sigurðarson -noruec modern: Harald III Hardråde Sigurdsson- (1015- 25 de setembre de 1066 a Anglaterra, a la batalla de Stamford Bridge), rei de Noruega (1047-1066) era fill del rei Sigurðr II Sýr (Sigurd II en Truja), reietó de Ringerike, Hordafylke i Romerike i, per tant, germanastre del rei Olau II el Gras -sant Olau- i descendent de Harald I de Noruega (el de la bella cabellera). Sa mare fou Ásta Guðbrandsdóttir. El seu malnom és l'adjectiu norrè harðráðr, que significa el qui governa amb duresa, el tirànic, a causa de la mà dura amb què va governar després de pujar al tron de Noruega. Sovint s'evita d'esmentar-lo amb el sobrenom; llavors es parla senzillament del rei Haraldr Sigurðarson o del rei Harald III de Noruega.

Nascut en 1015, el 29 de juliol del 1030, quan només tenia 15 anys, va lluitar contra els pagesos noruecs a la batalla de Stiklastaðir fent-hi costat a Sant Olau -el rei Olau II Haraldsson el Gras de Noruega-, de qui era el més petit dels seus germanastres. Sant Olau va morir en aquesta famosa batalla contra els pagesos noruecs que tenien el suport del regne de Dinamarca.

Harald va resultar ferit greument a la batalla i, després de recuperar-se, va fugir primer cap als territoris eslaus de l'est, on es posà al servei del rei Iaroslav I de Novgorod, i d'aquí passa als territoris de l'Imperi bizantí, on hi va romandre per espai de 14 anys, servint-hi, com a membre de la guàrdia imperial varíngia, els emperadors romans d'Orient Miquel IV, Miquel V, l'emperadriu Zoé Porfirogeneta -que s'hauria enamorat perdudament d'ell. Va deixar un llegat de grans fetes per tota la Mediterrània oriental, la qual cosa es recull a diverses sagues i poemes escàldics, que esmenten que els reis d'Europa en aquesta època li pagaven perquè custodiés els seus territoris i no hi cometés actes de saqueig. En aquest sentit, cal destacar la Haralds Saga Sigurðarsonar de Snorri Sturluson.

Imperi Romà d'Orient

L'Imperi Romà d'Orient, també conegut com a Imperi Bizantí en la seva fase medieval, fou la part oriental de l'Imperi Romà, amb capital a Constantinoble (actualment Istanbul i antigament Bizanci), que després de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident el 476 assumí la jurisdicció sobre la totalitat de l'Imperi i es mantingué durant un mil·lenni fins a la seva conquesta pels otomans el 1453. Fou la major potència econòmica, cultural i militar d'Europa durant gran part de la seva existència. La denominació «Imperi Bizantí» és un terme anacrònic inventat amb posterioritat a la seva desaparició. Els seus habitants s'hi referien simplement com a Imperi Romà (grec: Βασιλεία Ῥωμαίων, Vasilia Roméon; llatí: Imperium Romanum) o Romania (Ῥωμανία, Romania) i es consideraven romans.

Entre el segle iv i el segle vi, diversos esdeveniments clau marcaren un període de transició durant el qual l'Orient grec i l'Occident llatí de l'Imperi seguiren camins diferents. En primer lloc, Constantí I (r. 324–337) emprengué reformes, traslladà la capital a Constantinoble i legalitzà el cristianisme. Seguidament, Teodosi I (r. 379–395) convertí el cristianisme en religió oficial i perseguí les altres religions. Finalment, Heracli (r. 610–641) refongué l'estructura militar i administrativa de l'Imperi i establí el grec com a llengua oficial en detriment del llatí. Malgrat que era la continuació de l'Imperi Romà de l'antiguitat i en conservava les tradicions, els historiadors moderns veuen l'Imperi Romà d'Orient com una fase a part en tant que tenia la capital a Constantinoble, un nucli cultural grec en lloc de llatí i el cristianisme ortodox oriental com a base religiosa.Els seus emperadors continuaren la successió ininterrompuda dels emperadors romans, preservant les tradicions legals i culturals grecoromanes. En el món islàmic era conegut principalment com a Rum (en àrab روم, Rûm, 'Roma'). A causa del domini lingüístic, cultural i demogràfic del grec medieval, gran part dels seus contemporanis de l'Europa occidental el coneixien com a Imperium Graecorum o Imperi dels Grecs (vegeu també la secció d'etimologia).

Durant la seva existència mil·lenària, l'imperi sofrí nombroses desfetes i pèrdues de territori, especialment durant les guerres romano-sassànides i les guerres arabo-romanes. Tot i que la seva influència a l'Àfrica del Nord i l'Orient Pròxim havia entrat en declivi com a resultat d'aquests conflictes, l'Imperi Romà d'Orient es mantingué com una de les forces més potents d'Europa en termes econòmics, culturals i militars. Després d'un últim ressorgiment sota la dinastia dels Comnè al segle xii, l'imperi caigué en un llarg declivi durant les guerres romano-otomanes, i s'acabà amb la caiguda de Constantinoble al segle xv.

L'imperi, un bastió del cristianisme i un dels principals centres de comerç del món, contribuí a protegir Europa occidental de l'expansió de l'islam, proporcionà una moneda estable en or a la regió mediterrània, influí en el dret, el sistema polític i els costums de gran part d'Europa i l'Orient Pròxim, i preservà gran part de les obres literàries i el coneixement científic de l'antiga Grècia, Roma i moltes altres cultures.

Karabisianoi

Els Karabisianoi (en grec: Καραβισιάνοι), eren les forces principals de la marina romana d'Orient des de mitjans del segle VII fins a principis del segle VIII. El nom prové del grec karabos o karabis (κάραβος, καραβίς), que vol dir "vaixell", i literalment vol dir "persones dels vaixells; mariners". Els Karabisianoi eren els primers establiments navals permanents establerts per l'Imperi Romà d'Orient per fer front a l'expansió de l'Islam al mar. Van ser desmobilitzats i substituïts per un seguit de tema marítims en algun punt entre el 718 i el 730.

Kars

Kars (en armeni Կարս, Kars o Ղարս, Ghars, en àzeri Qars) és una ciutat del nord-est de Turquia, capital de la província de Kars. El 2000 tenia una població de 130.361 habitants.

Marina romana d'Orient

La marina romana d'Orient va ser la força naval de l'exèrcit romà d'Orient. Així com l'imperi mateix, en els seus orígens es va desenvolupar a partir de la marina romana, però en comparació amb la seva predecessora va tenir un paper més important en la defensa de l'imperi. La marina romana operava com a policia marítima per desactivar amenaces, però la marina de l'Imperi Romà d'Orient era vital per a l'existència de l'imperi marítim.La marina romana d'Orient va tenir un paper preponderant en l'hegemonia de l'Imperi, gràcies a les seves àgils embarcacions, anomenades dromos i l'ús d'armes innovadores com el foc grec. La superioritat naval de Bizanci li va proporcionar el domini del Mediterrani Oriental fins al segle XI, quan va començar a ser substituïda per l'incipient poder d'algunes ciutats-estat italianes, especialment la República de Venècia.

La primera amenaça a l'hegemonia de la marina romana va venir dels vàndals al segle V, però va ser liquidada per les guerres de Justinià I al segle següent. El restabliment d'una marina romana d'Orient permanent i la introducció de les galeres en el mateix període marca la independència i el desenvolupament de les característiques primàries de la marina romana d'Orient. Aquest procés va augmentar durant l'adveniment de l'islam. Després de les pèrdues del llevant mediterrani i de la província romana d'Àfrica, el Mediterrani es va convertir en un camp de batalla entre l'Imperi Romà d'Orient i l'Imperi Àrab. En aquest punt va ser massa important la marina romana d'Orient, no només per a la defensa de les possessions imperials al mar, sinó per repel·lir atacs contra Constantinoble. A través de l'ús del foc grec, l'arma secreta romana d'Orient més letal, Constantinoble es va salvar de diversos setges i en moltes batalles la victòria va ser per a les tropes de l'Imperi Bizantí.

En principi, la defensa de les costes de l'Imperi Bizantí i de les zones properes a Constantinoble estava a càrrec de la marina dels Karabisianoi. A poc a poc es va anar dividint en marines locals, però la marina imperial tenia la seva seu a Constantinoble i s'encarregava d'aturar atacs a la ciutat. A les acaballes del segle VIII, l'armada romana d'Orient tenia novament el poder al Mediterrani. La rivalitat amb les flotes musulmanes continuava amb cert èxit per l'Imperi Romà d'Orient.

Durant el segle XI, la marina i l'Imperi Bizantí van començar a declinar. En enfrontar-se amb nous reptes a l'Occident la sobirania de Bizanci va cedir davant les incipients flotes de Venècia i Gènova, amb desastrosos efectes en l'economia i política romana d'Orient. Un període de recuperació sota els Comnè va ser succeït per un temps fosc i de declivi, que va arribar al seu zenit en la desastrosa dissolució de l'Imperi Bizantí per la Quarta Croada el 1204. Després de la restauració de l'Imperi Bizantí el 1261, la Dinastia Paleòleg va intentar rehabilitar la marina de Bizanci però els seus esforços van tenir només un efecte temporal. A mitjans del segle XIV, l'altre temps poderosa marina romana d'Orient tot just arribava a una dotzena de vaixells i el control del mar Egeu va passar dels romans d'Orient a les mans de la península Itàlica i de l'Imperi Otomà. La feble flota de Bizanci, però, va continuar les seves activitats fins a la caiguda de l'Imperi Bizantí al maig del 1453.

Tractat de Devol

El Tractat de Devol (en grec: συνθήκη της Δεαβόλεως) va ser un acord signat el 1108 entre Bohemond I d'Antioquia i l'emperador romà d'Orient Aleix I Comnè a conseqüència de la Primera Croada. Encara que el tractat no va entrar en vigència immediatament, s'havia previst que convertís el Principat d'Antioquia en un estat vassall de l'Imperi Romà d'Orient.

L'inici de la Primera Croada, els exèrcits croats es van reunir a Constantinoble i van prometre tornar a l'Imperi Bizantí qualsevol territori que poguessin conquerir, però Bohemond, el fill de l'antic enemic d'Aleix, Robert Guiscard, va reclamar el Principat d'Antioquia per si. Aleix no va reconèixer la legitimitat del Principat i Bohemond va marxar a Europa a la recerca de reforços. Va entrar en guerra oberta contra Aleix, però va ser aviat forçat a rendir-se i a negociar amb Aleix en el camp imperial a diabolis (Devol), on va ser signat el tractat.

Sota els termes del Tractat, Bohemond va acordar convertir-se en vassall de l'emperador i defensar l'Imperi, si aquest ho necessitava. Així mateix, va acceptar el nomenament d'un Patriarca grec. A canvi, se li van donar els títols de sebastos i duc d'Antioquia. Així mateix, se li va garantir el dret d'heretar als seus descendents el Comtat d'Edessa. Més tard, Bohemond es va retirar a Pulla on va morir. El seu nebot, Tancred, que va ser regent a Antioquia, es va negar a acceptar els termes del Tractat. Temporalment, Antioquia va caure sota influència bizantina el 1137, però no va ser fins a 1158 quan en realitat va esdevenir vassalla bizantina.

El Tractat de Devol és vist com un exemple típic de la tendència bizantina a resoldre disputes a través de la diplomàcia, més que per mitjà de la guerra. Així també, va ser tant un resultat com una causa de desconfiança entre els romans d'Orient i els seus veïns d'Europa Occidental.

Turcople

Turcople (plural turcopols, turcoples, turcopoles, turcopolis, turcopels) és el terme amb què es coneixia als membres de la soldadesca mercenària d'origen turc (el nom prové del grec medieval τουρκoπουλος, turkopo[u]loi = 'fill de turcs'), i que lluitaven per Bizanci i pels llatins als Balcans, a Xipre, a Rodes i a l'Orient Mitjà, entre els segles XI i XIV. Els turcoples formaven un cos de cavalleria lleugera i estaven al servei sobretot dels diverses ordes militars establerts a Xipre, Jerusalem, Rodes, etc., durant les Croades (segles XI i XIII).

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.