Evangeli segons Joan

L'Evangeli segons Joan és el darrer dels evangelis canònics del Nou Testament de la Bíblia i el que més s'allunya de la versió dels altres tres (anomenats evangelis sinòptics). L’Evangeli segons Joan és una de les obres més teològiques del Nou Testament. És de finals del segle I en un temps que la confrontació entre els seguidors de Jesús i el judaisme d’orientació farisea era molt evident. L’Evangeli segons Joan vol estimular i refermar la fe dels cristians en un context cultural que no és la Palestina de Jesús de Natzaret. Per aconseguir-ho fa servir un vocabulari i un esquema força diferent del que trobem als evangelis sinòptics. L’obra es va gestar en el decurs d’un bon nombre d’anys i anà enriquint-se i arrodonint-se a mesura que les circumstàncies demanaven aclariments i aprofundiments del seu missatge fonamental. El nucli de tradicions més antigues sobre Jesús hi és encara perceptible; ara bé, en el moment en què s’escriu el cos central de l’evangeli, l’autor refon aquest material amb un estil personal i característic, de manera que és molt difícil distingir en el text les tradicions més antigues.

L'evangeli està dirigit a les comunitats cristianes i és el que fa més èmfasi en aspectes místics i espirituals. Per això s'ha dit que és la versió més "difícil".[1] No usa els altres evangelis com a font -tot i que els coneix-,[2] sinó altres manuscrits, la majoria perduts. Té una visió més negativa que els altres evangelis sobre els jueus. Dóna especial importància a l'Esperit Sant. Alguns estudiosos hi han identificat elements gnòstics. L'apòstol Tomàs (símbol dels que dubten) cobra un paper molt rellevant en l'aparició de Jesús després de la mort.

Infotaula de llibreEvangeli segons Joan
Fitxa
Autor Joan l'Apòstol
Dades i xifres
Gènere evangeli
Sèrie

Autor

L'obra s'ha atribuït tradicionalment a Joan Evangelista (Joan, el fill de Zebedeu), deixeble de Jesús, però per la data de composició (al voltant de l'any 100) és poc factible que fos escrit per aquest.[3] Probablement va ser obra d'una comunitat cristiana[4] fundada pel mateix apòstol, possiblement la d'Efes. També va agafant més pes la fórmula d'una composició d'aquest evangeli en etapes: un nucli inicial, una ampliació catequètica i un última redacció final del conjunt.[5] La tradició també atribueix a aquest apòstol les tres Cartes de Joan i l'Apocalipsi.

Fets que narra

L’evangeli es divideix clarament en dues grans parts, precedides per una introducció poètica i un apèndix, comparativament més curts.

  • Pròleg (1,1-18
  • Primera part. Discussions, diàlegs i signes prodigiosos de Jesús (1,19-12,50)
  • Segona part. Passió, mort i resurrecció de Jesús (13,1-20-31)
  • Apèndix Passió i resurrecció (13,1- 20,31)

Pròleg

El pròleg és un himne que presenta Jesucrist en una relació de plena intimitat amb Déu des d’abans de la creació. És sorprenent comprovar com el contingut d’aquests versets es va repetint de manera sistemàtica en tot l’evangeli.

Primera part

La primera part de l’obra (1,19-12,50) presenta un seguit de senyals prodigiosos de Jesús i de diàlegs, que tenen Jesús com a figura central. El fil conductor d’aquesta primera part són les discussions de Jesús amb els «jueus» (els representants del poble d’Israel que no volen creure en Jesús) i els seus diàlegs amb altres personatges que li són pròxims (Nicodem, la samaritana, Marta i Maria). A diferència dels evangelis sinòptics, la majoria d’escenes tenen lloc a Jerusalem o a prop d’aquesta ciutat, de vegades en el temple i durant les festes jueves. En les discussions es palesa una confrontació entre Jesús i el judaisme, que respon més al temps en què s’escriu l’evangeli que no pas al temps en què Jesús va viure. Els diàlegs, en canvi, emmarquen els senyals prodigiosos realitzats per Jesús i serveixen per a aprofundir alguns elements centrals de la fe de la comunitat: el baptisme, el culte, l’eucaristia, la resurrecció.

Segona part

La segona part parla de l’hora de la glòria de Jesús, el Fill (13-20). En primer lloc veiem Jesús i els seus deixebles durant el sopar de comiat (13-17). Jesús anuncia què passarà i com l’Esperit Sant tindrà un paper fonamental. També anuncia la seva absència, però promet que tornarà. El lector d’aquest evangeli se sent transportat al moment en què Jesús se’n va: és un més dels deixebles i escolta Jesús que il·lumina la seva vida i les seves dificultats i angoixes presents.

La resta de la segona part de l’evangeli és formada pels relats de la passió[6] i la resurrecció (18-20). En el quart evangeli la passió es converteix en una marxa triomfal de Jesús vers la creu, la qual és presentada més com un tron que com un patíbul. Els relats de les aparicions es centren a explicar el pas de la vida terrenal de Jesús a la seva nova presència («Feliços els qui creuran sense haver vist», 20,29).

Apèndix

Per últim, l’apèndix de l’obra, ens situa en la vida de la comunitat de després de Pasqua. El text subratlla la figura de Pere i presenta el «deixeble estimat» com a model de la fe de la comunitat.

Teologia

El fil conductor de l’evangeli és la fe (1,12). Cal una adhesió total a Jesús, el Messies, el Fill de Déu (1,49; 20,31). L’adhesió a Jesús és la font de plenitud i de sentit: la vida (5,24). Ara bé, aquesta fe, que no és una altra cosa sinó «creure en Jesús» (12,11), és obra de Déu (6,29) i és fruit de l’acció de l’Esperit (7,39), que porta el creient a viure com Jesús. Els deixebles reben un manament nou que s’estimin els uns als altres tal com ell els va estimar (13,34), però l’Esperit actualitza aquest ensenyament de Jesús a través del record i de la comprensió (14,26). Per això una relectura de l’existència terrenal de Jesús és també una manera d’il·luminar per dins la vida de la comunitat. Cal tenir en compte que es participa de la vida de Jesús quan es viu en plenitud la vida comunitària.

L’Evangeli segons Joan és una obra amb dos nivells que s’entrellacen i que s’il·luminen mútuament: la vida de Jesús i la vida de la comunitat que creu en aquest mateix Jesús. Per això no és rar que el text joànic integri en la vida de Jesús esdeveniments que pertanyen a la vida de la comunitat: els creients en Jesús són expulsats de la sinagoga (9,22) perquè confessen que Jesús és el Messies; la praxi de la comunitat en relació amb l’eucaristia són referides directament a la vida de Jesús (6,22-29); la situació de la comunitat mentre dura l’absència de Jesús és projectada al sopar de comiat i a la pregària que Jesús fa pels seus (c. 17). Aquesta pregària és marcada per una promesa que es va repetint: «tornaré a vosaltres» (14,18).

També els evangelis sinòptics s’escriuen a la llum de la fe de després de Pasqua, i, per tant, també arriben a entrellaçar la vida de Jesús i la vida de la comunitat. És cabdal el paper protagonista de Jesús en els evangelis, però no ho és menys en les comunitats cristianes primitives, de fet n’és un reflex.

Manuscrits

P52 recto
El manuscrit P52 de la bibliothèque Ryland, datat abans del 125 és el més antic fragment de l'Evangeli segons Sant Joan.

El més antic manuscrit conegut del nou testament és un fragment de l'Evangeli segons Sant Joan. Aquest fragment de papir, de la talla d'una targeta de crèdit fou descobert a Egipte el 1920 i roman conservat a la biblioteca John Rylands de Manchester, sota la referència P52. Conté el passatge del procés de Jesús per Pilat (Joan, 18:31-33) d'un costat i de l'altre (Joan 18:37-38). Està datat abans de l'any 125.

Referències

  1. Josep-Oriol Tuñí, El Evangelio es Jesús, 13
  2. C. K. Barret, El evangelio según san Juan, 80
  3. Per aprofundir aquesta qüestió es pot llegir l'article de Pius-Ramon Tragan, Joan: el deixeble predilecte? Reflexions sobre l'autor del quart evangeli, que podem trobar a la revista Butlletí de l'Associació Bíblica de Catalunya (n. 94 desembre de 2006).
  4. Molt il·luminadora és l'explicació que dóna Josef Blank en la seva obra El Evangelio según San Juan, 63-69.
  5. Vegeu el comentari de Josep-Oriol Tuñí a Escritos joánicos y cartas católicas, 135-141.
  6. Baban, Gracià. «Joan 19:26-27 Aquí tens la teva mare». Passio Domini Nostri Jesu Christi. [Consulta: 28 gener 2019].

Enllaços externs

Per fer una lectura de les citacions bíbliques de Jn que són esmentades en l'article podeu anar a la Bíblia catalana. Traducció interconfessional.

Vegeu també

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Evangeli segons Joan Modifica l'enllaç a Wikidata
Alogi

Els alogi (ἄλογοι, també anomenats Alogians) van ser un grup d'heretges cristians a l'Àsia Menor que van sorgir al voltant de l'any 170 dC. El que sabem d'ells es deriva dels seus oponents, en particular de Sant Epifani I de Constància.

Baptisme de Jesús

El Baptisme de Jesús és un episodi en la vida de Jesús de Natzaret dins de la història sagrada del cristianisme explicat en el Nou Testament.

Malgrat el diàleg previ al baptisme entre Joan i Jesús, que es troba en l'Evangeli segons Mateu i que pertany a la tradició cristiana, Jesús fou batejat per Joan sense que aquest el conegués. Així ho testimonia l'Evangeli segons Joan amb aquestes paraules del Baptista «Jo no el coneixia» referint-se a Jesús.

Joan procedeix a la cerimònia i l'Esperit Sant baixa del cel en forma de coloma.

La tendència cristiana de dogma trinitari, ha volgut veure en aquesta escena el simbolisme del misteri de la Trinitat. Es considerà com una manifestació o epifania o teofania, la data de la commemoració de la qual es fixà el 6 de gener, data que coincideix amb la celebració dels Reis Mags.

Còdex Sinaiticus

El Codex Sinaiticus és un manuscrit uncial del segle IV de la Bíblia grega, escrit entre el 330 al 350. Originalment contenia la totalitat d'ambdós Testaments, però solament han arribat fins als nostre dies trossos de l'Antic Testament grec o Septuaginta, la totalitat del Nou Testament, l'Epístola de Bernabé, i fragments del Pastor d'Hermes (el que suggereix que aquests últims dos textos podrien haver estat considerats part del cànon bíblic pels editors del còdex).

El còdex està dividit en quatre trossos desiguals: 347 fulles a la Biblioteca Britànica de Londres, 12 fulls i 14 fragments al Monestir de Santa Caterina del Sinaí, 43 fulls a la Biblioteca de la Universitat de Leipzig, i fragments de 3 fulls a la Biblioteca Nacional Russa a Sant Petersburg.

Evangeli

Els Evangelis constitueixen, per al cristianisme, el nucli primigeni i fonamental d'aquesta fe. Es tracta d'escrits que narren la vida i el missatge de Jesús de Natzaret, anomenat pels cristians Jesucrist. Durant els primers segles del cristianisme se'n varen escriure diverses versions, però només quatre foren retingudes com a canòniques: els evangelis dits de Mateu, de Marc, de Lluc i de Joan; a la resta se'ls anomena apòcrifs. Actualment el terme s'empra sovint per a remarcar el que és essencial en el missatge cristià en relació amb el que hi ha estat afegit amb el pas del temps.

Joan Evangelista

Joan Evangelista (també Joan el Teòleg o Joan el Diví (grec antic Εὐαγγελιστής Ἰωάννης) és el presumpte autor de l'Evangeli de Joan, i, presumiblement, altres Escrits Joànics al Nou Testament - les tres Epístoles de Joan i, segons alguns, de l'Apocalipsi. L'autoria d'aquestes obres és molt debatuda (i ho ha estat des de prop de l'any 200 dC,), i ni tan sols es va acordar que l'anomenat "Evangeli de Joan" fos escrit per un individu de nom "Joan" (Ἰωάννης o יוחנן) No obstant això, la noció de "Joan l'Evangelista" existeix, i en general es considera com la mateixa persona que l'apòstol Joan.

Llibre d'Henoc

El Llibre d'Henoc o Llibre d'Enoc, (abreujat 1Enoc), és un llibre apòcrif pseudo-epigràfic, intertestamentari, que forma part del cànon de l'Església ortodoxa etíop però no és acceptat com a canònic per les altres esglésies cristianes. Les úniques versions íntegres d'aquest llibre que es conserven estan en ge'ez, llengua litúrgica de l'Església etíop, però són conegudes diverses parts en grec, sirià, armeni, àrab i llatí, i han estat trobats diversos fragments en arameu i una en hebreu (4Q317), a Qumràn. La tradició atribuïa la seva autoria a Henoc, besavi de Noè. En l'actualitat es creu que el text va ser redactat per diversos autors jueus entre els segles III i I aC.

Logos

Logos (en grec antic λóγος) significa 'estudi', 'argumentació', 'tractat' o 'discurs'. També es pot entendre com a 'intel·ligència', 'pensament', 'ciència', 'estudi', 'sentit'. Logos significa 'intel·ligència' pura de l'ésser humà i també la 'paraula', lligant per primer cop llenguatge i pensament racional.

Històricament, ha estat fet equivalent a la raó (a Grècia) i al Déu creador i ordenador (edat mitjana). En el dualisme tradicional, criticat per Nietzsche, equival a la part cerebral de l'ésser humà, en oposició a l'instint i la passió.

Manuscrit bíblic

Un Manuscrit bíblic és una còpia manuscrita d'una part del text de la Bíblia. La paraula Bíblia ve del grec biblion (llibre);manuscrit ve del llatí manu (mà) i scriptum (escrit). Els Manuscrits bíblics varien en mida, des dels minúsculs rotlles individuals que contenen alguns versets de les Escriptures (anomenats Tefillin) fins al gran còdex poliglota (llibres en diversos idiomes), que conté tant la Bíblia hebrea (Tanakh) i el Nou Testament, així com altres obres extra canòniques (fora del Cànon).

L'estudi dels manuscrits bíblics és important perquè les còpies manuscrites dels llibres poden contenir errors. La ciència de la crítica textual intenta reconstruir el text original dels llibres, especialment els publicats amb anterioritat a la invenció de la premsa.

Maria de Clopas

Maria de Clopas (en grec: Maria he tou Klopa), és una de les seguidores de Crist, una de les dones presents al peu de la creu durant la Crucifixió (Evangeli segons Joan 19,25). La seva memòria litúrgica té lloc el 9 d'abril.

Nou Testament

El Nou Testament, també dit Testament Grec o Escriptures gregues, és el recull de llibres de la Bíblia cristiana escrits després del naixement de Jesucrist. El terme català prové de la traducció del llatí Novum Testamentum, i aquesta del grec Η Καινη Διαθηκη, I Keni Diathiki, que significa "El Nou Pacte" o Testament. Aquest terme va ser utilitzat pels primers cristians per descriure la seva relació amb Déu (d'acord amb 2Co 3:6-15 i He 19:15-20), fent referència al "pacte nou" entre Déu i la humanitat en oposició al "pacte antic" o "Antic Testament", operat amb el poble d'Israel: Déu, que en temps antics havia establert la seva aliança amb aquest poble, va fer una nova i definitiva aliança amb la humanitat sencera, mitjançant el seu Fill, Jesucrist, el qual, després d'anunciar la bona nova de la salvació, va ser condemnat a morir en creu i va ressuscitar el tercer dia.

Al voltant d'aquesta afirmació fonamental de la fe dels primers cristians va néixer el Nou Testament o Nova Aliança, un recull de vint-i-set escrits, redactats gairebé tots durant la segona meitat del segle I dC.

Papir 52

El papir 52, Papir Rylands 52 o Papir Biblioteca Rylands P52 (Papyrus Ryl. Gr. 457, i John Rylands Library), també anomenat "El fragment de Sant Joan", és el manuscrit escrit en papir més antic conegut del Nou Testament fins al moment i està conservat a la biblioteca John Rylands, Manchester, Regne Unit.

Papir 75

El Papir de 75, o Papir Bodmer XIV-XV) és un dels papirs més antics del Nou Testament. El seu descobriment ha tingut un profund efecte en la crítica textual de la Bíblia, per la seva concordança amb el Còdex Vaticanus. Formava part de la Biblioteca Bodmeriana a Suïssa fins que el 22 de novembre del 2006, fou donat a Benet XVI i va ser dipositat a la Biblioteca Vaticana a Roma.

Papir Egerton 2

El Papir Egerton 2, és un fragment de papir (dos fulls i mig) escrit en grec, provinent d'Egipte (150-200 aC), anomenat per alguns, Evangeli d'Egerton i que conté episodis de la vida de Jesús. Va ser comprat pel Museu Britànic el 1934 a un comerciant egipci. Els tècnics del Museu es van sorprendre per l'antiguitat del text. Des d'un primer moment es va creure que pertanyia a un evangeli no conegut que havia de tenir origen a Oxirrinc per la semblança amb altres manuscrits de la col·lecció dels Papirs d'Oxirrinc. S'ha discutit molt sobre el significat d'aquest text. L'autor sembla haver buscat únicament conflictes i disputes de Jesús, prescindint de tot contingut doctrinal. Però alguns estudiosos, com l'erudit japonès Dr. Mayeda o Helmut Köster i J. D. Crossan, el consideren un fragment evangèlic anterior al canon, independent dels evangelis sinòptics i del de sant Joan. Són evidents les analogies amb els evangelis canònics i el de Joan, i per això altres estudiosos el relacionen amb els evangelis apòcrifs, en concret amb l'Evangeli dels Egipcis. És de notar el caràcter anti-jueu del text que sembla que ha portat a l'autor a recollir tots els fragments que acusen als jueus d'haver instigat la mort de Crist. Per això se'l relaciona també amb l'Evangeli de Pere.

Destaquen els següents:

Discussió de Jesús amb els mestres de la Llei (Evangeli segons Joan capítols 5 i 9)

Guarició d'un leprós (Mateu 8,1-4)

Pagament del tribut «als reis» (no al Cèsar)

Miracle de Jesús al riu Jordà (inèdit)El valor principal del papir rau en el fet que ajuda a comprendre el desenvolupament de la tradició sobre Jesús, i no es pot relacionar amb el gnosticisme ni amb cap altre corrent herètic del cristianisme primitiu. Un quart fragment d'aquest còdex es troba a la Universitat de Colònia, catalogat com a Papyrus Köln VI 255.

Papirs del Nou Testament

Un Papir del Nou Testament, és una còpia antiga d'una part del Nou Testament, escrita a mà sobre papir. Fins ara, han estat reconeguts més de cent vint papirs considerats com els testimonis més antics del text original del Nou Testament.

Aquesta llista de manuscrits, es va iniciar al segle XX i fou presentada per primera vegada per Caspar René Gregory, que assignar als papirs la lletra gòtica seguida d'un nombre superíndex. Abans del 1900, només eren coneguts 9 manuscrits papiracis, i només un, havia estat citat per la crítica moderna, concretament el Papir 11 esmentat per Konstantin von Tischendorf.

El papir més antic, datat abans de l'any 90 és un extracte de l'Evangeli de Marc, descobert el 2012 en una màscara de mòmia egípcia.

Passió segons sant Joan

La Passió segons Sant Joan (en alemany, Johannes Passion), BWV 245 és una obra religiosa composta per Johann Sebastian Bach durant el primer hivern que va treballar a Leipzig. La va escriure per a ser executada la vigília del Divendres Sant de 1724.Està escrita per a veus solistes, cor i orquestra. El text principal, basta en el Nou Testament, prové dels capítols 18 i 19 de l'Evangeli segons sant Joan. Les paraules de l'obertura, les àries, els recitatius i els corals es van prendre de diferents fonts, alguns d'ells de la Passió segons sant Mateu. Se sap també que Bach va utilitzar paraules de la Bíblia en la traducció de Martí Luter.

La Passió segons Sant Joan està formada de recitatius plens de dramatisme, corals, àries i ariosos, algunes combinacions d'aquestes formes, i les tornades. Tal vegada és menys coneguda que la gran Passió segons Sant Mateu redescoberta al públic el 1829 sota la direcció de Mendelssohn. En comparació amb la Passió segons Sant Mateu, la Passió de Sant Joan ha estat descrita com a una obra més extravagant, amb una immediatesa expressiva, de vegades més salvatge i menys acabada.

Relíquies relacionades amb Jesús

La veneració de les relíquies que han estat relacionades amb Jesús ha estat una de les devocions cristianes que han perdurat durant tota la història del Cristianisme. Entre les més populars hi ha els fragments de roba amb la imatge de Jesús, els objectes relacionats amb el Sant Calze que s'hauria utilitzat durant l'Últim Sopar, la corona d'espines de la Passió de Jesús i els fragments de fusta de la Vera Creu amb què Jesús hauria estat crucificat.

La relació entre aquests objectes i Jesús de Natzaret ha estat discutida, però en la majoria dels casos no hi ha proves concloents ni a favor ni en contra. En contra de la seva autenticitat l'argument més freqüent recau en el gran nombre de relíquies que hi ha. El teòleg catòlic del segle xvi Erasme va escriure sarcàsticament sobre la proliferació de les relíquies i el nombre d'edificis on es guarden fragments de la fusta de la creu utilitzada en la crucifixió. De la mateixa manera, mentre que els experts debaten sobre si Jesús va ser crucificat amb tres claus o amb quatre, n'hi ha trenta que continuen essent venerats com a relíquies a tot Europa. Però les presumptes restes de fusta segueixen essent venerades arreu d'Europa.La popularitat de les relíquies varia molt. Les suposades restes de la corona d'espines de Notre-Dame de París només reben la visita d'un modest nombre de pelegrins, mentre que el Sant sudari de Torí, associat amb la devoció catòlica a la Santa Faç de Jesús, reben milions de visites incloent els papes Joan Pau II i Benet XVI.

Set Dolors de Maria

Els Set Dolors de Maria són un conjunt d'esdeveniments de la vida de Maria, mare de Jesús, que són una advocació popular i es troben sovint recollides en l'art.

La Profecia de Simeó. (Evangeli segons Lluc, Lluc:2:34-35) o la Circumcisió de Crist

La Fugida a Egipte. (Evangeli segons Mateu, Mateu:2-13)

La Pèrdua del Nen Jesús al Temple. (Evangeli segons Lluc, Lluc 2:43-45)

Trobada de Maria amb Jesús al Via Crucis.

Jesús a la Creu. (Evangeli segons Joan Joan 19:17-39)

Maria rep el Cos de Jesús als seus braços. (Marc 15:42-46)

El Cos de Jesús és posat a la tomba. (Joan 19:40-42)Aquests Set Dolors no s'han de confondre amb els cinc misteris de dolor del Rosari

Sofia (saviesa)

Sofia (del grec Σoφíα, 'saviesa') és un terme central en la filosofia hel·lenística, el platonisme, el gnosticisme, el cristianisme ortodox, el cristianisme esotèric, així com en la mística cristiana. La sofiologia és un concepte filosòfic pel que fa a la saviesa, així com un concepte teològic sobre la saviesa de Déu.

Antic
Testament
Nou
Testament

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.