Eteocretenc

L'eteocretenc és una llengua extingida, no grega, de la qual s'han trobat unes poques inscripcions alfabètiques a l'antiga Creta.

A l'est de Creta s'han trobat prop de mitja dotzena d'inscripcions que, encara que escrites en alfabet grec, clarament no són pas grec. Aquestes inscripcions estan datades entre finals del segle setè o principis del sisè fins al segle tercer aC. L'idioma, que no es comprèn, és probablement una supervivència d'una llengua parlada a Creta abans de l'arribada dels grecs i bé podria ser derivada de la llengua minoica representada a l'escriptura lineal A de les inscripcions d'un mil·lenni abans. Però com que aquesta llengua continua sense ser desxifrada, no es pot dir amb seguretat que l'eteocretenc i el minoic estiguin relacionats.

Alguns testimonis de l'antiguitat suggereixen que aquesta llengua és la dels eteocrentencs citats en l'Odissea, és a dir, dels cretencs originals, genuïns, o de veritat, que habitaven l'antiga ciutat de Praisos.[1]

Desafortunadament, el terme eteocretenc també s'aplica a vegades a la llengua minoica (o llengües) de més d'un mil·lenni abans en els anomenats "jeroglífics cretencs" (gairebé amb tota seguretat un sil·labari) i en l'escriptura lineal A. Yves Duhoux, probablement la principal autoritat actual en eteocretenc, ha escrit: "cal separar rigorosament l'estudi de l'eteocretenc del de les inscripcions "jeroglífiques" i de les lineal A".[2]

Infotaula de llenguaEteocretenc
Característiques
Sistema d'escriptura alfabet grec
Codis
ISO 639-3 ecr
Glottolog eteo1236
IETF ecr

Referències

  1. http://www.carolandray.plus.com/Eteocretan/Eteocretan.html The Eteocretan Language (anglès)
  2. Y. Duhoux, 1982, L'Étéocrétois: les textes - la langue, Amsterdam. p. 8
Civilització minoica

La civilització minoica va ser una cultura prehel·lenística de l'edat del bronze, desenvolupada a l'illa de Creta entre els anys 3000 i 1200 aC. El seu nom és producte del seu descobridor Sir Arthur Evans, que va relacionar el Palau de Cnossos, el més representatiu de la cultura, amb el palau del rei Minos i la llegenda del minotaure.

Escriptura Lineal A

La lineal A és una escriptura de la civilització minoica de Creta. Es va utilitzar del segle XVII al XV aC. L'escriptura només ha pogut ser desxifrada en una petita part. Alguns investigadors hi veuen una predecessora de l'escriptura lineal B.

Se'n coneixen aproximadament 70 caràcters sil·làbics, 100 caràcters amb significat propi (que s'adiuen parcialment amb els caràcters sil·làbics i han pogut ser determinats així) i diversos signes de xifres.

S'ha anomenat la llengua escrita amb aquest sistema minoica eteocretense, llengua que és desconeguda. Encara que la llengua eteocretenca és desconeguda i no s'ha pogut incloure en cap família de llengües, s'ha intentat de deduir el valor de molts dels signes mitjançant la comparació amb la lineal B de forma més o menys segura. La gran quantitat de signes logogràfics permet de deduir el contingut dels textos trobats. Les notes gravades en taules d'argila sovint servien per a l'administració, cosa que permet d'entreveure les relacions econòmiques de l'època.

Eteoxipriota

L'Eteoxipriota és una llengua extingida, no grega, pre-indouropea, de la qual s'han trobat inscripcions escrites amb el sil·labari xipriota a Xipre. El sil·labari xipriota seria un derivat de l'escriptura Lineal A, via la variant Xipro-Minoica anomenada Lineal C.

Aquesta llengua es devia parlar a Xipre durant l'edat del bronze, i es devia trobar sota pressió del grec arcadoxipriota des del segle 10 abans de Crist, i finalment es devia extingir cap al segle 4 abans de Crist. Davant el misteri de les poques inscripcions conegudes, no hi ha cap certesa en l'atribució d'aquesta llengua a cap grup de llengües conegut, encara que diverses hipòtesis especulen sobre la possible relació amb l'eteocretenc, l'etrusc, o el semític.

El nom eteoxipriota (xipriota original) és una nom creat i usat pels acadèmics moderns per a denominar les llengües anteriors al grec a l'illa de Xipre, anàleg a eteocretenc (que sí que és un nom clàssic) en relació a les llengües anteriors al grec a Creta.

Història de Creta

Creta és l'illa més gran de Grècia i una de les més meridionals d'aquest país. Representa una de les fronteres simbòliques entre Orient i Occident. Es troba en una posició equidistant entre Europa, Àsia i Àfrica, i això li ha proporcionat una rica història alhora que l'ha fet subjecte de nombrosos conflictes entre pobles pel control de la Mediterrània.

Part integral de Grècia en l'actualitat, Creta no en va formar part fins a 1913. Habitada almenys des del neolític, ha estat el bressol de la civilització minoica que dominà la Mediterrània oriental des del IV fins al I mil·lenni ae, abans d'esfondrar-se davant l'apogeu de la Grècia continental.

Quan Roma va dirigir els seus interessos cap a l'Orient, l'illa formà part d'una etapa d'expansió de l'Imperi romà. Després de la partició de l'imperi, Creta s'integrà a l'Imperi d'Orient. Va ser successivament bizantina, àrab al segle IX, veneciana després de la Quarta croada i la partició de l'Imperi Bizantí entre els regnes francs. Creta fou llavors dividida entre l'ocupació llatina i l'herència bizantina, i la seua posició era estratègica per a la defensa del comerç venecià a la Mediterrània.

En totes les etapes de la seua història, l'illa ha estat objecte de la cobdícia dels pirates, que en feren una base per a les seues corregudes. Els actes de pirateria i l'amenaça que això significava per al comerç fou sovint el pretext per a la intervenció i ocupació de l'illa per part de diferents pobles que hi tenien interessos.

Creta va passar a domini otomà durant el s. XVII. La seua història ha estat marcada per rebel·lions del poble cretenc contra els seus diferents ocupants, que es feren més freqüents durant els tres segles d'ocupació otomana, sobretot durant el s. XIX. Creta aconseguí deslliurar-se del poder turc des de 1897, però no s'integrà a Grècia fins a 1913.

Fou teatre d'enfrontaments durant la Segona Guerra mundial, a més de ser una de les zones gregues ocupades per Alemanya durant la repartició de Grècia entre Alemanya, Itàlia i Bulgària.

Ha estat des de fa força temps una terra d'emigració, i ha patit un gran èxode rural. L'auge del turisme des de la dècada de 1970 li ha aportat una certa remuntada econòmica.

Llengües paleoeuropees

Les Llengües paleoeuropees (o europeu antic) són les llengües (en gran part desconegudes) que van ser parlades a Europa abans de l'extensió de l'indoeuropeu i l'uràlic, les dues famílies lingüístiques que dominen el continent europeu avui.

El terme europeu antic és també utilitzat sovint per referir-se a les llengües dels pobles agricultors del primer neolític a l'Europa central i a la península balcànica, que arribaren a partir d'una immigració des de l'est a l'entorn de l'any 6000 aC´.

Un terme similar, preindoeuropeu, s'utilitza per referir-se a les diferents llengües desplaçades pels protoindoeuropeus en emigrar des de l'Urheimat, o territori original d'aquests pobles. És per tant un concepte que inclou les llengües paleoeuropees, a més d'altres moltes llengües parlades a l'Orient Mitjà i Àsia del sud abans que arribassin els parlants protoindoeuropeus.

Llengües preindoeuropees

Les llengües preindoeuropees són un conjunt de llengües no classificades, que va existir a l'Europa prehistòrica i el sud d'Àsia abans de l'arribada dels portadors de les llengües indoeuropees.

L'única llengua preindoeuropea que ha sobreviscut fins ara a la península Ibèrica és la llengua basca. D'algunes de les llengües només queden testificades com substrats lingüístics de les llengües indoeuropees, però, alguns altres (com l'etrusca, minoica, ibèrics, etc.) també han quedat inscripcions, la majoria d'ells de l'Edat del Bronze.

Llista de sistemes d'escriptura

Aquesta Llista de sistemes d'escriptura presenta els diferents sistemes per representar de forma escrita els llenguatges verbals humans, classificats segons les característiques distintives comunes.

Pobles de la mar

Els pobles de la mar són un conjunt de pobles que van fer un moviment migratori entre el 1450 i el 1150 aC. El moviment dels pobles de la mar va començar després de l'any 1500 aC amb la conquesta de Creta per part dels aqueus, i l'emigració cretenca o minoica - després de la destrucció de Cnossos - cap a l'any segle xiv aC vers 1425 aC. Va continuar després amb l'arribada dels indoeuropeus doris a Grècia al segle xiv aC, un fet que va provocar l'emigració dels jonis, pelasgs i part dels aqueus. Aquesta emigració s'accentuaria el segle xiii aC, quan van anar cap a la Mediterrània oriental, van provocar un moviment general de poblacions, i van vagar durant anys a la recerca d'un lloc on establir-se.

El 1227 aC van atacar Egipte, el 1192 aC, Alashiya (probablement l'actual Xipre), el 1187, 1186 i 1185 aC el País de Hatti (Imperi Hittita) incloses Síria i Palestina. L'imperi hittita va ser destruït. El 1184 aC van tornar a Egipte, d'on en van ser expulsats el 1175 aC. Després d'això, una part s'establí a la Toscana, Sicília, Sardenya, Còrsega i potser el sud-est de la península Ibèrica, i uns altres van fundar estats a tota la costa de la Mediterrània Oriental. Es creu que emigrants que venien de Sardenya van arribar cap al 1250 aC a la península Ibèrica, probablement expulsats de l'illa per un dels grups dels pobles de la mar, els sherden, que van donar nom a l'illa de Sardenya i s'hi van establir després de ser derrotats pels egipcis.Tanmateix, la identitat dels pobles del mar és un enigma, ja que només es disposa de registres arqueològics sobre la dispersió de les civilitzacions antigues com a fonts d'informació. L'evidència mostra que les identitats i els motius d'aquests pobles no eren desconeguts pels egipcis. De fet, segons els registres escrits d'aquests segles, molts d'aquests pobles van acabar subordinats a ells o bé amb relacions diplomàtiques,.

Tirrens

Tirrens o tirsens (grec àtic: Τυρρήνιοι, Tyrrēnioi, grec jònic: Τυρσήνιοι Tyrsēnioi, grec dòric: Τυρσάνιοι, Tyrsānioi) era un exònim usat pels autors de l'antiga Grècia per al·ludir a un poble no grec.

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.