Espècie

En biologia, una espècie és una de les unitats bàsiques de la biodiversitat. En general, una espècie està formada per tots els organismes individuals d'una població natural amb:

  • la capacitat de creuar-se entre si i reproduir-se, produint nous individus fèrtils, i aspecte, característiques i genoma similars, atès que tenen ancestres comuns relativament recents.

Abans de poder determinar que diferents individus pertanyen a la mateixa espècie, doncs, cal estudiar-los per tal d'unificar-ne els trets. Tot i que hi ha diverses definicions d'"espècie", avui dia la separació entre espècies està força ben definida, malgrat que la línia que separa les espècies de les subespècies pot ser més difícil de determinar de manera concloent. Les espècies s'agrupen en gèneres, famílies, ordres..., segons el parentiu filogenètic.

En la classificació científica, cada espècie rep un nom binomial; primer se n'indica el gènere i després l'espècie, tot i que, per a identificar l'espècie, generalment s'esmenten els dos termes (normalment en llengua llatina), escrits en cursiva o subratllats. Per exemple, els humans pertanyen al gènere Homo i a l'espècie Homo sapiens. Aquesta nomenclatura va ser estandarditzada per Carl von Linné al segle XVIII i, per tant, de vegades se'n fa referència com a nomenclatura linneana. Més formalment, el nom específic va acompanyat del nom del descobridor de l'espècie i de l'any de la identificació.

Grups taxonòmics
Domini

Regne
Subregne
Branca
Infraregne
Superfílum / Superembrancament / Superdivisió
Fílum / Embrancament / Divisió
Subfílum / Subembrancament / Subdivisió
Infrafílum
Microfílum
Nanofílum
Superclasse
Classe
Subclasse
Infraclasse
Parvclasse
Superlegió
Legió
Sublegió
Infralegió
Supercohort
Cohort
Subcohort
Infracohort
Magnordre
Superordre
Grandordre
Mirordre
Ordre
Subordre
Infraordre
Parvordre
Superfamília
Grup
Família
Subfamília
Infrafamília
Supertribu
Tribu
Subtribu
Infratribu
Gènere
Secció
Subsecció
Sèrie
Espècie
Subespècie
Varietat
Soca
Forma Specialis

Determinació dels límits

La determinació dels límits d'una espècie és purament subjectiva i, per tant, exposada a les modalitats de la interpretació personal. Alguns conceptes usuals són antiquíssims, molt anteriors a l'establiment científic d'aquesta categoria sistemàtica. Per contra, existeixen altres límits força vagues, en els quals els sistemàtics estan en complet desacord. Si les espècies fossin immutables, se'n podria definir fàcilment cadascuna dient que és el conjunt d'individus de caràcters qualitativament idèntics. Una entitat així determinada no és realment una espècie, sinó el que normalment s'anomena una línia pura o un clon.

Història del concepte d'espècies

El terme espècie al·ludeix a tres conceptes diferents encara que relacionats. El rang espècie, que és el nivell més bàsic de la taxonomia de Linné; els tàxons espècie, que són un grup d'organisme descrits assignats a la categoria espècie; i les espècies biològiques, que són ens capaços d'evolucionar.

En l'antiguitat, les espècies eren definides com a individus similars que es diferenciaven dels individus pertanyents a altres espècies per discontinuïtats morfològiques, és a dir, les espècies tenien essències immutables, pertanyents, segons la filosofia aristotelicoplatònica, al món de les idees. Aquesta concepció era necessàriament fixista, l'essència és permanent. Durant l'edat mitjana, es va consolidar la interpretació creacionista, en la qual cada espècie era una unitat de creació, caracteritzada per la seva essència. Es tractava d'un realisme idealista.

El nominalisme va tenir les seves arrels en el segle XIV amb Guillem d'Occam. Aquesta doctrina assenyalava que no existia cap entitat entre el terme i els individus a què aquest es referia, és a dir, només existien els individus. Segons aquesta doctrina, les espècies són fruit de la nostra raó i el concepte d'espècie s'utilitza només amb la finalitat d'agrupar-les per la seva semblança i donar-los un nom. En poques paraules, el nominalisme no reconeix les espècies com a entitats reals. Linné i John Ray, per la seva banda, refermaven la idea del caràcter discret i de la possessió d'atributs objectius de les espècies, que permetien la seva delimitació, és a dir, el realisme de les espècies. A partir de la publicació de L'origen de les espècies per Charles Darwin, el 1859, es va començar a considerar l'espècie com un agregat de poblacions morfològicament variables i amb capacitat d'evolucionar. El concepte aristotelicolinneà va ser gradualment reemplaçat per una concepció evolutiva basada en la selecció natural i en l'aïllament reproductiu.

A mitjans del segle XX, es van plantejar dues postures respecte a les espècies: el realisme evolutiu i el nominal. Els últims van sostenir que en la natura només existeixen els organismes individuals i, segons els taxonòmics evolutius, les espècies són entitats reals de la natura i constitueixen unitats d'evolució. A partir de la dècada de 1980, es va afermar la postura realista pel que fa a les espècies biològiques, conjuntament amb l'enfocament filogenètic de la classificació.[1]

D'acord amb Häuser (1987), els atributs generals del concepte espècie han de ser: universalitat, aplicabilitat pràctica i criteri decisiu.[2] La majoria dels biòlegs que s'ocupen de la sistemàtica de plantes i animals usen el CBE en conjunt amb la descripció morfològica.

Conceptes d'espècie

  • Espècie biològica (de Dobzhansky, 1935[3] i Mayr, 1942).[4] Segons aquest concepte, espècie és un grup (o població) natural d'individus que poden encreuar-se entre si, però que estan aïllats reproductivament d'altres grups afins. Aquest és el concepte més àmpliament acceptat i de major consens, almenys entre els zoòlegs. Assumir una espècie com a biològica, implica evolutivament assumir que és una població reproductivament aïllada, per la qual cosa constitueix un llinatge evolutiu separat i que es reforça per una sèrie de barreres que poden ser de caràcter geogràfic o biològic. L'espècie biològica és lliure de seguir el seu propi curs en resposta als processos genètics i influències ambientals que causen els canvis evolutius. La connotació del concepte, el fa inaplicable a organismes fòssils, tot i que el millor que es pot fer en aquest cas és determinar si els buits morfològics entre espècies són tant o més grans que aquells existents entre espècies vivents que estan reproductivament aïllades. Aquest concepte té limitacions respecte a organismes que es reprodueixen asexualment (per apomixia, un tipus de partenogènesi), algunes espècies de rotífers (organismes microscòpics), mol·luscs, artròpodes, vertebrats (alguns peixos i llangardaixos del gènere Cnemidophorus i Aspidoscelis) i algunes plantes vasculars.[5] Hi ha també molts casos d'hibridació en els quals es produeix descendència fèrtil i que perduren com a unitats genètiques i evolutives independents. Aquest cas es dóna fonamentalment en plantes vasculars, en les quals la hibridació és comuna. Per donar-nos una idea què passaria si el concepte d'espècie biològica fos aplicada aquests casos, hem d'indicar que cada individu hauria de ser considerat com una espècie biològica separada.
  • Espècie evolutiva (de Wiley, 1978).[6] És un llinatge (una seqüència ancestrodescendent) de poblacions o organismes que mantenen la seva identitat d'altres llinatges i que tenen les seves pròpies tendències històriques i evolutives. Aquest concepte difereix de l'anterior perquè l'aïllament genètic actual més que el potencial és el criteri pel seu reconeixement. I considera que, davant l'existència de barreres geogràfiques o biològiques, el flux genètic entre aquestes serà tan baixa que una divergència genètica (cladogènesi) es produirà. El concepte d'espècie evolutiva pren en compte que l'evolució cladogenètica pot ser reticulada. Això significa que aquelles poblacions que inicialment es van separar i que comencen a divergir genèticament, tornen a ajuntar-se produint d'aquesta manera l'aïllament i produint espècies híbrides de les quals emergeix una nova població que pot ser reconeguda com a unitats independents. A la concepció evolutiva, se li han oposat també diverses objeccions:[7]
    • Només poden aplicar-se a espècies monotípiques, de manera que tot aïllament geogràfic haurà de ser tractat com una espècie diferent.
    • No hi ha criteris empírics que permetran observar tendències evolutives en el registre fòssil.
    • La diferenciació evolutiva no resulta pràctica en la demarcació de les cronoespècies.
  • Espècie filogenètica (de Cracraft, 1989).[8] Aquest concepte reconeix com a espècie qualsevol grup d'organismes en el qual tots els organismes comparteixen un únic caràcter derivat o apomòrfic (no present en els seus ancestres o afins). Si aquest concepte fos utilitzat rigorosament, poblacions locals encara que fossin ubicades a prop entre si, sí que serien considerades espècies diferents perquè cada població pot tenir variants genètiques moleculars úniques.
  • Espècie ecològica (de Van Valen, 1976).[9] Segons aquest concepte, espècie és un llinatge (o un conjunt de llinatges relacionats estretament) que ocupen una zona adaptativa mínimament diferent en la seva distribució d'aquelles pertanyents a altres llinatges i que, a més, es desenvolupen independentment de tots els llinatges establerts fora de la seva àrea biogeogràfica de distribució. En aquest concepte, la concepció de nínxol i exclusió competitiva són importants per a explicar com les poblacions poden ser dirigides a determinats ambients i portar com a resultat divergències genètiques i geogràfiques fonamentades en factors eminentment ecològics. Al respecte, ha estat àmpliament demostrat que les diferències entre espècies, tant en forma com en comportament, estan sovint relacionades amb diferències en els recursos ecològics que l'espècie explota. El conjunt de recursos i hàbitats explotats pels membres d'una espècie constitueixen el nínxol ecològic d'aquesta espècie i no d'una altra, de tal manera que d'una altra forma una espècie ecològica és un conjunt d'individus que exploten un sol nínxol. Els graus de diferència, en aquests sentit, estaran en funció del grau de diferència del nínxol o la discontinuïtat en l'ambient. Per exemple, paràsits emparentats entre si en el seu nínxol, que es troben dins de l'hoste (endoparàsits), arribaran a diferències entre si en funció de com són de diferents els hostes en la seva morfologia, hàbitats, recursos, etc.

Altres definicions d'espècie

  • Carl von Linné: «Comptem tantes espècies quantes formes diferents van ser creades en el principi» (Linneo, Phylosophya botánica, traduïda per Palau, pàg. 83).
  • Georges Cuvier: «Espècie és el conjunt dels individus descendents un d'altre o de pares comuns i als quals s'assemblen tant com aquells entre si».
  • Alphonse Pyrame de Candolle: «Una espècie és la col·lecció de tots els individus que s'assemblen més entre si que d'altres; que per fecundació recíproca poden donar individus fèrtils, i que es reprodueixen per generació, de tal manera que, per analogia, els pot suposar a tots procedents originàriament d'un sol individu».
  • Félix le Dantec: «Espècie és el conjunt de tots els individus qualitativament idèntics que no presenten entre si, en els seus elements vius, més que diferències quantitatives».
  • François Laumonier: «Tots els individus fecundats entre si, els descendents dels quals també són fèrtils».

Nomenclatura

Els noms de les espècies són binominals, és a dir, formats per dues paraules, que s'han d'escriure en un tipus de lletra diferent del text general (normalment, en cursiva); de les dues paraules citades, la primera correspon al nom del gènere al qual pertany i s'escriu sempre amb la inicial en majúscula; la segona paraula és l'epítet específic o nom específic, cal escriure'l enterament en minúscula i ha de concordar gramaticalment amb el nom genèric. Així, en Mantis religiosa, Mantis és el nom genèric, religiosa el nom específic i el binomi Mantis religiosa és un binomi que designa aquesta espècie d'insecte.

En el nom científic assignat a les espècies, el nom específic mai no ha d'anar deslligat del genèric, ja que manca d'identitat pròpia i pot coincidir en espècies diferents. Si s'ha citat prèviament el nom complet i no hi ha cap dubte a quin gènere es refereix, el nom del gènere pot abreviar-se a la seva inicial (M. religiosa).

Nombre d'espècies

A grans trets, el nombre d'espècies identificades (2008) es pot desglossar d'aquesta manera:[10]

Total: 1.642.189 espècies


Mida relativa dels grans grups d'animals

(Font de dades animals: Brusca, R. C. & Brusca, G. J. 1990. Invertebrates. Sinauer Associates, Sunderland.)

Reeder T. et al. 2002. Amer. Mus. Novit.

Referències

  1. Crisci, J.V. 1981. La especie: realidad y conceptos. SYMPOSIA, VI Jornadas Argentinas de Zoología, La Plata. Pp. 21-32. Reeditado en: Llorente Bousquets, J. e I. Luna Vega (eds.) "Taxonomía biológica". Fondo de Cultura Económica, Universidad Nacional Autónoma de México. Pp. 207-225. 1994.
  2. Häuser, C.L.. The elebate about the biological species concept; A review. 25, 1987, p. 241–257.
  3. Mayr, E. 1942. Systematics and the origin of species. Columbia Univ. Press, New York.
  4. Dobzhansky T. 1937. Genetics and the origin of species. Columbia University Press, New York.
  5. Maclaurin, James; Sterelny, Kim. What Is Biodiversity? (en anglès). University of Chicago Press, 2008, p. 36. ISBN 0226500829.
  6. Wiley, E. O. 1978. The Evolutionary Species Concept Reconsidered. Systematic Zoology, Vol. 27, No. 1, pp. 17-26.
  7. 1996. What is a species, and what is not? Philosophy of Science 63 (June): 262-277
  8. Cracraft, J. 1989. Species as entities of biological theory. Pp. 31-52 in What the philosophy of biology is: the philosophy of David Hull (M. Ruse, ed.). Kluwer Academic Publ., Dordrecht.
  9. Van Valen, L. 1976. Ecological species, multispecies, and oaks. Taxon 25:233–239.
  10. (full 1) Nombre estimat d'espècies descrites (IUCN)
  11. CephBase

Vegeu també

Bibliografia

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Espècie Modifica l'enllaç a Wikidata
  • APG (Angiosperm Phylogeny Group). 1998. An ordinal classification for the families of flowering plants. Ann. Missouri Bot. Grad. 85:531–553.
  • Baldauf, S. L., A. J. Roger, I. Wenk-Siefert, & W. F. Doolittle. 2000. A kingdom-level phylogeny of eukaryotes based on combined protein data. Science 290:972–977.
  • Brandenburg, W. A. 1986. Classification of cultivated plants. Acta Hort. 182:109–115.
  • Burma, B. H. 1954. Reality, existence, & classification: A discussion of the species problem. Madroño 12:193–209.
  • Cantino, P. D. 2000. Phylogenetic nomenclature: Addressing some concerns. Taxon 49:85–93.
  • Cantino, P. D. 2001. Phylogenetic nomenclature. In: McGraw-Hill yearbook of science and technology 2002. McGraw-Hill, New York.
  • Cantino, P. D., & K. de Queiroz. 2000. PhyloCode: A phylogenetic code of biological nomenclature. «Enllaç».
  • Chase, M. W., D. E. Soltis, P. S. Soltis, P. J. Rudall, M. F. Fay, W. J. Hahn, S. Sullivan, J. Joseph, K. Molvay, P. J. Kores, T. J. Givinish, K. J. Sytsma, & J. P. Pires. 2000. Higher-level systematics of the monocotyledons: An assessment of current knowledge and a new classification. p. 3–16. In: K. L. Wilson, & D. A. Morrison (eds.), Monocots: Systematic and evolution. CSIRO Publ., Collingwood, Victoria, Australia.
  • Clausen, J. 1951. Stages in the evolution of plant species. Cornell Univ. Press, Ithaca, New York.
  • Clausen, J., D. D. Keck, & W. M. Hiesey. 1945. Experimental studies in the nature of species. II. Plant evolution through amphiploidy and autoploidy, with examples from the Madiinae. Carnegie Inst. Washington Publ. 564.
  • Cracraft, J. 1989. Speciation and its ontology: The empirical consequences of alternative species concepts for understanding patterns and processes of differentiation. p. 28–59. In: D. Otte & J. A. Endler (eds.), Speciation and its consequences, Sinauer Associates, Inc., Sunderland, MA.
  • Cronquist, A. 1978. Once again, what is a species? p. 3–20. In: J. A. Romberger (ed.), Biosystematics in agriculture, Allenheld, Osman and Company, Montclair, NJ.
  • Darwin, C. 1859. On the origin of species by means of natural selection. Murray, London.
  • Darwin, C. 1868. The variation of animals and plants under domestication, Vol. 2. D. Orange and Judd, New York.
  • Davis, P. H., and V. H. Heywood. 1963. Principles of angiosperm taxonomy. Van Nostrand, Princetown, NJ.
  • De Candolle, A. L. P. P. 1867. Lois de la nomenclature botanique. J. B. Baillière et fils, Paris.
  • De Queiroz, K. 1996. In: J. L. Reveal (ed.). A phylogenetic approach to biological nomenclature as an alternative to the Linnaean systems in current use. In: Proc. minisymposium on biological nomenclature in the 21st century. Univ. Maryland, College Park.
  • De Queiroz, K., & J. Gauthier. 1992. Phylogenetic taxonomy. Annu. Rev. Ecol. Syst. 23:449–480.
  • De Queiroz, K., & J. Gauthier. 1994. Toward a phylogenetic system of biological nomenclature. Trends Ecol. Evol. 9:27–31.
  • DeVries, I. M., & L. W. D. van Raamsdonk. 1994. Numerical morphological analysis of lettuce cultivars and species ('Lactuca' sect. Lactuca, Asteraceae). Plant Syst. Evol. 193: 125–141.
  • De Wet, J. M. J. 1981. Species concepts and systematics of domesticated cereals. Kulturpflanze 29:177–198.
  • De Wet, J. M. J., & J. R. Harlan. 1975. Weeds and domesticates: Evolution in the manmade habitat. Econ. Bot. 29:99–107.
  • Doolittle, W. F. 1999. Phylogenetic classification and the universal tree. Science 284:2124–2128.
  • Doyden, J. T., & C. N. Slobobchikoff. 1974. An operational approach to species classification. Syst. Zool. 23:239–247.
  • Eernisse, D. J., & A. G. Kluge. 1993. Taxonomic congruence versus total evidence, and amniote phylogeny inferred from fossils, molecules, and morphology. Mol. Biol. Evol.

10:1170–1195. Felsenstein, J. 1981. Evolutionary trees from DNA sequences: A maximum likelihood approach. J. Mol. Evol. 17:368–376.

  • Grant, V. 1981. Plant speciation, 2nd ed. Columbia Univ. Press, New York.
  • Greuter, W., D. L. Hawksworth, J. McNeill, M. A. Mayo, A. Minelli, P. H. A. Sneath, B. J.Tindall, P. Trehane, & P. Tubbs. 1996. Third draft BioCode: The prospective international rules for scientific names of organisms. Taxon 45:349–372.
  • Greuter, W., D. L. Hawksworth, J. McNeill, M. A. Mayo, A. Minelli, P. H. A. Sneath, B. J. Tindall, P. Trehane, & P. Tubbs. 1997. Fourth draft BioCode: The prospective inter-national rules for scientific names of organisms.
  • Greuter, W., J. Mcneill, F. R. Barrie, H. M. Burdett, V. Demoulin, T. S. Filgueiras, D. H. Nicolson, P. C. Silva, J. E. Skog, P. Trehane, N. J. Turland, & D. L. Hawksworth (eds.and compilers). 2000. International Code of Botanical Nomenclature (St. Louis Code). Regnum Veg. 138:1–474.
  • Hamilton, C. W., & S. H. Reichard. 1992. Current practice in the use of subspecies, variety, and form in the classification of wild plants. Taxon 41:485–498.
  • Hanelt, P. 1986. Formal and informal classifications of the infraspecific variability of cultivated plants—advantages and limitations. p. 139–156. In: B. T. Styles (ed.), Infraspecific classification of wild & cultivated plants. Clarendon Press, Oxford.
  • Hanelt, P. (ed). 2001. Mansfeld's encyclopedia of agricultural and horticultural crops (except ornamentals). Springer, Berlin.
  • Harlan, J. R., & J. M. J. de Wet. 1963. The compilospecies concept. Evolution 17: 497–501.
  • Harlan, J. R., & J. M. J. de Wet. 1971. Toward a rational classification of cultivated plants. Taxon 20:509–517.
  • Hennig, W. 1966. Phylogenetic systematics. Univ. Illinois Press, Urbana, IL.
  • Hetterscheid, W. L. A. 1999. Stability through the culton concept. p. 127–133. In: S. Andrews, A. C. Leslie, & C. Alexander (eds.), Taxonomy of cultivated plants: Third international symposium. Royal Botanic Gardens, Kew, UK.
  • Hetterscheid, W. L. A., & W. A. Brandenburg. 1995a. Culton versus taxon: Conceptual issues in cultivated plant systematics. Taxon 44:161–175.
  • Hetterscheid, W. L. A., & W. A. Brandenburg. 1995b. The culton concept: Setting the stage for an unambiguous taxonomy of cultivated plants. Acta Hort. 413:29–34.
  • Hetterscheid, W. L. A., & R. G. van den Berg. 1996a. Cultonomy in Aster. Acta Bot. Neerl. 45:173–181.
  • Hetterscheid, W. L. A., R. G. van den Berg, & W. A. Brandenburg. 1996. An annotated history of the principles of cultivated plant classification. Acta Bot. Neerl. 45:123–134.
  • Hetterscheid, W. L. A., C. van Ettekoven, R. G. van den Berg, and W. A. Brandenburg. 1999. Cultonomy in statutory registration exemplified by Allium crops. Plant Var. Seeds 12:149–160.
  • Hoffman, M. H. A. 1996. Cultivar classification in Philadelphus L. (Hydrangeaceae). Acta. Bot. Neerl. 45:199–210.
  • Judd, W. S., C. S. Campbell, E. A. Kellogg, & P. F. Stevens. 1999. Plant systematics: a phylogenetic approach. Sinauer Associates, Inc., Sunderland, MA.
  • Lanjouw, A., C. Baehni, E. D. Merrill, H. W. Rickett, W. Robyns, T. A. Sprague, & F. A. Stafleu (eds.). 1952. Appendix 3: Proposed International Code of Nomenclature for Cultivated Plants, In: Int. Code of Botanical Nomenclature (Stockholm Code): 53–63. Chron.Bot. Co., Waltham, MA.
  • Lapage, S. P., P. H. A. Sneath, E. F. Lessel, V. B. D. Skerman, H. P. R. Seeliger, & W. A. Clark. 1992. International code of nomenclature of bacteria. Published for the Int.Union of Microbiological Societies by the Am. Soc. Microbiology, Washington, DC.
  • Levin, D. A. 2000. The origin, expansion, and demise of plant species. Oxford Univ. Press, New York.
  • Lotsy, J. P. 1925. Species or linneon. Genetika 7:487–506.
  • Mayden, R. L. 1997. A hierarchy of species concepts: The denouement of the saga of the species problem. p. 381–424. In: M. F. Claridge, H. A. Dawson, and M. R. Wilson (eds.), Species: The units of biodiversity. Chapman and Hall, New York.
  • Mayr, E. 1942. Systematics and the origin of species. Columbia Univ. Press, New York.
  • Mayr, E. 1969. Principles of systematic zoology. Harvard Univ. Press, Cambridge, MA.
  • Mayr, E. 1982. The growth of biological thought: Diversity, evolution, and inheritance. Belknap Press of Harvard Univ. Press, Cambridge, MA.
  • Mishler, B. D., and R. N. Brandon. 1987. Individuality, pluralism, and the phylogenetic species concept. Biol. Philosop. 2:397–414.
  • Olmstead, R. G. 1995. Species concepts and plesiomorphic species. Syst. Bot. 20:623–630.
  • Patterson, H. 1985. The recognition concept of species. p. 21–29. In: E. Vbra (ed.), Species and speciation. Transvall Museum, Pretoria.
  • Pickersgill, B. 1981. Biosystematics of crop-weed complexes. Kulturpflanze 29:377–388.
  • Rieseberg, L. H., and L. Brouillet. 1994. Are many plant species paraphyletic? Taxon 43:21–32.
  • Rieseberg, L. H., & J. M. Burke. 2001. The biological reality of species: Gene flow, selection, and collective evolution. Taxon 50:47–67.
  • Rollins, R. C. 1965. On the basis of biological classification. Taxon 14:1–6.
  • Savolainen, V., M. F. Fay, D. C. Albach, A. Backlund, M. van der Bank, K. M. Cameron, S. A. Johnson, M. D. Lledó, J.-C. Pintaud, M. Powell, M. C. Sheahan, D. E. Soltis, P. S.Soltis, P. Weston, W. M. Whitten, K. J. Wurdack, & M. W. Chase. 2000. Phylogeny of eudicots: A nearly complete familial analysis based on rbcL gene sequences. Kew Bul.55:257–309.
  • Sneath, P. H. A., & R. R. Sokal. 1962. Numerical taxonomy: The principles and practice of numerical classification. W. H. Freeman and Company, New York.
  • Sokal, R. R., & T. J. Crovello. 1970. The biological species concept: a critical evaluation. Am. Nat. 104:127–153.
  • Soltis, D. E., P. S. Soltis, M. W. Chase, M. E. Mort, D. C. Albach, M. Zanis, V. Savolainen, W. H. Hanh, S. B. Hoot, M. F. Fay, M. Axtell, S. M. Swensen, L. M. Prince, W. J. Kress, K. C. Nixon, & J. S. Farris. 2000. Angiosperm phylogeny inferred from 18S rDNA, rbcL, and atpB sequences. Bot. J. Linnean Soc. 133:381–461.
  • Stafleu, F. A. 1971. Linnaeus and the Linnaeans. Regnum Veg. 79:1–386.
  • Stearn, W. T. (ed.). 1953. International code of nomenclature for cultivated plants. Int.Assoc. Plant Taxon. Utrecht.
  • Stebbins, G. L. 1956. Taxonomy and the evolution of genera, with special reference to the family Gramineae. Evolution 10:235–245.
  • Stevens, P. F. 1998. What kind of classification should the practicing taxonomist use to be saved? p. 295–319. In: J. Drandsfield, M. J. E. Coode, and D. A. Simpson (eds.), Plant diversity in Malesia III: Proc. 3rd Int. Flora Malesiana Symposium 1995. Royal Botanic Gardens, Kew.
  • Stuessy, T. F. 1990. Plant taxonomy: The systematic evaluation of comparative data.
  • Swofford, D. L., G. L. Olsen, P. J. Waddell, & D. M. Hillis. 1996. Phylogenetic inference.p. 407–514. In: D. M. Hillis, C. Moritz, and B. K. Mable (eds.), Phylogenetic systematics,2nd ed. Sinauer Associates, Sunderland, MA.
  • Templeton, A. R. 1989. The meaning of species and speciation: a genetic perspective. p.3–27. In: D. Otte and J. A. Endler (eds.), Speciation and its consequences. Sinauer Associates, Inc., Sunderland, MA.
  • Spongberg, A. & F. Vrugtman. 1995. Int. code of nomenclature of cultivated plants. Regnum Veg. 133:1–175.
  • Van den Berg, R. G. 1999. Cultivar-group classification. p. 135–143. In: S. Andrews, A. C. Leslie, & C. Alexander (eds.), Taxonomy of cultivated plants: Third international symposium, Royal Botanic Gardens, UK.
  • Van Raamsdonk, L. W. D. 1993. Wild and cultivated plants: The parallellism between evolution and domestication. Evol. Trends Plants 7:73–84.
  • Van Regenmortel, M. H. V., C. M. Fauquet, D. H. L. Bishop, E. B. Carstens, M. K. Estes, S. M. Lemon, J. Maniloff, M. A. Mayo, D. J. McGeoch, C. R. Pringle, and R. B. Wickner. 2000. Virus taxonomy: The classification and nomenclature of viruses. The VIIth report of the ICTV. Academic Press, San Diego.
  • Van Valen, L. 1976. Ecological species, multispecies, and oaks. Taxon 25:233–239.
  • Wiley, E. O., D. R. Brooks, D. Siegel-Causey, & V. A. Funk. 1991. The compleat cladist: A primer of phylogenetic procedures. Museum of Natural Mistory, Lawrence, KA.
  • Withgott, J. 2000. Is it "so long, Linnaeus"? BioScience 50:646–651.
  • Woodland, D. W. 2000. Contemporary plant systematics. 3rd ed. Andrews Univ. Press, Berrian Springs, MI.
  • Zimmer, C. 2008. ¿Qué es una especie? Investigación y Ciencia. Agosto de 2008. 66-73
  • Zohary, D. 1984. Modes of speciation in plants under domestication. p. 579–586. In: W. F. Grant (ed.), Plant Biosystematics, Academic Press, Don Mills, Canada.

Accipítrids

Els accipítrids agrupen els rapinyaires diürns coneguts vulgarment amb el nom d'àguiles o àligues, esparvers, voltors, milans, etc.

Adultesa

L'adultesa és el període de la vida de l'individu que segueix l'adolescència o pubertat. En aquesta, ha assolit el seu màxim desenvolupament biològic; ha crescut i és capaç de reproduir-se. S'aplica a qualsevol espècie, especialment als animals.

Anifènids

Els anifènids (Anyphaenidae) són una família d'aranyes araneomorfes. Fou descrita per primera vegada per Philip Bertkau l'any 1878.La família té una distribució molt ampla, per Europa i Amèrica, i també es poden trobar en algunes zones d'Àsia, Àfrica i Oceania. Per exemple, Anyphaena es troba per tot arreu excepte l'Àfrica tropical i Àsia. Fan construccions de seda, o sacs, habitualment en les parts apicals de les plantes, entre les fulles, sota l'escorça dels arbres o sota les pedres.

Algunes espècies, com les del gènere Hibana pròpia d'Amèrica, són importants en l'ajuda contra insectes perjudicials per a l'agricultura, especialment en fruiters. Són capaços de detectar i alimentar-se dels ous d'insectes, malgrat la seva pobra vista. Comparteixen aquesta habilitat amb alguns mitúrgids.

Celacant

El celacant (Latimeria chalumnae) és una espècie de peix que representa el llinatge més antic de peixos vius coneguts avui dia. La latimèria es considerava extinta des de l'extinció K-Pg, ara fa 65 milions d'anys fins que se'n va extreure un espècimen viu del riu Chalumna a la costa est de Sud-àfrica el 1938. D'ençà d'aquell descobriment, se n'han trobat a les Comores, Sulawesi (Indonèsia), Kenya, Tanzània, Moçambic, Madagascar i l'Àrea marina protegida St. Llúcia, a Sud-àfrica.

En perill

Una espècie en perill és una població d'organismes que està en risc d'esdevenir extinta, a causa del seu reduït nombre d'individus, o que està amenaçat pels canvis ambientals o la depredació. La UICN ha estimat que el 40% de totes les espècies es troben en perill, basant-se en les dades de les espècies avaluades fins al 2006.Molts països tenen lleis que ofereixen protecció a les espècies amenaçades: per exemple, prohibint la caça, restringint l'explotació del sòl o creant reserves.

Només unes poques de les moltes espècies en perill d'extinció es troben realment a les llistes i obtenen protecció legal, com és el cas dels pandes. Moltes més espècies s'extingeixen, o s'extingiran potencialment, sense que tingui cap reso a l'opinió pública.

En perill greu

En perill greu és la categoria de major risc assignada a la Llista Vermella de la UICN per una espècie salvatge. En perill greu vol dir que una espècie ha disminuït o disminuirà el seu nombre d'individus en un 80%, durant 3 generacions.Donat que la UICN no considera extinta una espècie fins que s'han realitzat investigacions exhaustives, hi ha espècies catalogades en perill greu que possiblement estan extintes. En aquest sentit, BirdLife International ha suggerit afegir una nova categoria (Possiblement extinta), per categoritzar aquests tàxons.

Endemisme

En biologia, un endemisme és aquell tàxon propi i autòcton d'una contrada concreta. Un tàxon pot designar una espècie o una altra categoria taxonòmica (tant pot ser superespecífica, com ara una família, com pot ser subespecífica, com ara una subespècie). Els endemismes poden ser d'origen recent (esquizoendemisme) o ser molt antics (paleoendemisme). En general, es considera recent aquell tàxon que s'ha originat en una determinada àrea geogràfica durant el Quaternari, l'era actual. Els tàxons que encara hi ha en una determinada àrea originats en anteriors eres geològiques són els paleoendemismes. Un dels sistemes més acceptats avui dia per a determinar i classificar els endemismes és el proposat per Favarger i Contandriopoulos (1961) basat en el nivell de ploïdia.

Espècie tipus

En biologia, s'anomena espècie tipus (en anglès: Type species) a l'espècie que s'usa per a definir un grup taxonòmic de major rang, com un gènere o família. A partir d'aquesta espècie es fa la descripció i caracterització del grup.

En la nomenclatura biològica, una espècie tipus és l'espècie a la qual està permanentment lligat el nom d'un gènere; és l'espècie que conté els espècimens tipus del tàxon. Una espècie tipus és a la vegada un concepte i un sistema pràctic usat en la classificació biològica i en la nomenclatura (donar nom) d'animals i plantes. El valor de l'espècie tipus rau en el fet que fa clar quin és el significat d'un nom de gènere en particular. Aquest és un concepte important quan un tàxon que conté múltiples espècies pot ser dividit en més d'un gènere; l'espècie tipus assigna automàticament el nom del tàxon original a uns dels nous tàxons resultants, així redueix el potencial de confusió.

Un concepte similar és el de gènere tipus

Extinció

En biologia i ecologia l'extinció és el procés pel qual desapareixen d'un hàbitat determinat tots els individus d'una espècie o una població. Essencialment l'extinció d'una població ocorre quan el balanç entre morts/naixements, emigració/immigració és negatiu. Les extincions ocorren a conseqüència de canvis ambientals, tant d'origen natural com per causes humanes, els quals les poblacions són incapaces d'adaptar-se a les noves condicions.Els factors que condueixen a un impacte negatiu en les poblacions naturals, que són deguts a l'acció directa de l'activitat humana són principalment tres que poden produir-se en qualsevol combinació:2018

La degradació dels hàbitats, bé sigui per alteració directa per fer camps de cultiu o altres usos com per contaminació deguda a l'activitat industrial o bé per catàstrofes naturals d'abast local o global.

La sobreexplotació de les poblacions per caça o recol·lecció per sobre de la capacitat de regeneració natural de les poblacions.

La introducció d'espècies exòtiques que no són depredades en el lloc on són introduïdes, o bé perquè són tòxiques o molt agressives.Hi ha casos d'extinció causada d'una espècia causada per la pròpia espècie al deteriorar el seu ambient. Aquesta conducta és anomenada suïcidi ecològic, i fou observada en els bacteris Paenibacillus sp. quan se'ls donava glucosa i altres nutrients. També hi ha altres espècies de bacteris amb aquest comportament, tots aquests casos en ambients controlats.Els tàxons extints es poden marcar amb el símbol †.

Incertae sedis

Incertae sedis és una expressió llatina usada en taxonomia per a assenyalar la incapacitat per situar exactament un tàxon (per exemple, una espècie o gènere) dins la classificació. Incertae sedis s'abreuja comunament com a inc. set.

La necessitat de deixar un grup amb aquesta denominació reflecteix la parcialitat del coneixement sistemàtic, i darrere del seu ús generalment no hi ha una manca d'informació i d'una hipòtesi sobre el possible parentiu, sinó una falta d'acord entre els especialistes. La denominació incertae sedis ha de considerar-se clarament provisional i dura tant com es triga a reunir les proves per acordar una proposta més pertinent.

Per exemple, el fong encara poc estudiat Hyphodontia sambuci que creix sobre l'escorça del saüc (Sambucus nigra) en forma de taques blanques, el 2006 era classificat com a incertae sedis.

Llista Vermella de la UICN

La Llista Vermella de la UICN, el nom complet de la qual és Llista Vermella d'espècies amenaçades de la UICN (en anglès, The IUCN Red List of Threatened Species), creada el 1963, és la llista més completa de l'estat de conservació global de les espècies animals i vegetals. La Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (IUCN) és la principal autoritat mundial sobre l'estat de conservació de les espècies, i, segons la seva directora general, Julia Marton-Lefèvre, és l'estàndard global més preuat per a la informació de les accions de conservació.Aquesta llista es basa en criteris precisos per tal d'avaluar el risc d'extinció de milers d'espècies i subespècies: aquests criteris s'apliquen a totes les espècies de totes les parts del món, amb l'objectiu d'informar als legisladors i al públic en general sobre la importància dels temes relacionats amb la conservació, i ajudar la comunitat internacional a intentar frenar l'extinció d'espècies.

Alguns dels assessors principals sobre espècies són BirdLife International, l'Institute of Zoology (la divisió de recerca de la Zoological Society of London) el World Conservation Monitoring Centre, i molts grups especialitzats dins l'Species Survival Commission (SSC) de la IUCN. En conjunt, les valoracions d'aquestes organitzacions i grups representen gairebé la meitat de les espècies de la Llista Vermella.

La Llista Vermella és àmpliament reconeguda com a sistema més objectiu i fiable per a la classificació d'espècies pel que fa al seu risc d'extinció.L'objectiu de la IUCN és avaluar totes les espècies cada cinc anys si és possible, o cada deu anys com a mínim. A la Llista Vermella de 2006 hi ha, però, més de 7.000 espècies la situació de les quals no s'ha avaluat des de 1996.

Cada any es poden redescobrir un petit nombre d'espècies "extintes" -que esdevenen tàxons Llàtzer-, o bé que es reclassifiquen com a "amb dades insuficients". El 2002, la llista d'extincions es va reduir fins a les 759 espècies, però ha augmentat des d'aleshores.

Monotípic

Un tàxon monotípic és aquell que només té un tipus biològic.

En botànica, es refereix a un tàxon amb una única espècie: Ginkgo és un gènere monotípic, mentre que Ginkgoaceae és una família monotípica. El terme no és sempre realment precís, car s'assumeix que una espècie inclou un únic tipus. Aquest no és sempre el cas, ja que una espècie pot incloure diverses subespècies (o altres tàxons infraespecífics), cadascuna de les quals tindrà un tipus. Un terme més precís és "uniespecífic".Un exemple és el gènere Darlingtonia, amb una única espècie: Darlingtonia californica.En zoologia, es refereix a un tàxon que inclou un únic tàxon immediatament inferior. Per exemple, un gènere amb una sola espècie. Inversament, es pot dir que un tàxon dins un altre tàxon és monotípic dins del rang superior.Un exemple és el gènere Tarsius, que és monotípic dins la família Tarsiidae

Nom propi

Els noms propis són aquells noms, també considerats com a substantius individuals, que s'apliquen a un ésser en concret o a una cosa única, a diferència dels noms comuns, altrament dit substantius genèrics, que permeten anomenar totes les persones, animals o coses de la mateixa classe o espècie, sense particularitzar el seu significat. Tècnicament, es considera que els noms propis tenen una comprensió igual a zero (no volen dir res en si mateixos) i una extensió màxima (poden aplicar-se a molts individus potencialment).

L'estudi de l'etimologia dels noms propis és l'onomàstica.

Ovípar

Els ovípars (del llatí ovum, "ou", i parire, "parir") són aquells animals que es reprodueixen mitjançant la posta d'ous, on es desenvolupa l'embrió, i a partir dels quals neix un nou animal de la mateixa espècie. Són ovípars la majoria d'insectes, els peixos, els amfibis i els rèptils, així com la totalitat de les aus. Entre els mamífers només són ovípars els monotremes (l'ornitorrinc i les equidnes).

Els ous són dipositats a l'exterior (fora del cos de la mare) en el qual, el futur ésser viu completa el seu desenvolupament fins al moment de l'eclosió. La fecundació dels ous pot ser interna com en els mamífers o externa com en la majoria de peixos o amfibis.

Un exemple d'éssers que es desenvolupen embrionàriament són els rèptils.

Subespècie

Una subespècie és una categoria taxonòmica immediatament per sota de la d'espècie. La subespècie s'utilitza per classificar poblacions d'individus d'una mateixa espècie que, malgrat tenir la capacitat de produir descendència fèrtil, l'aïllament i la manca de flux genètic els ha pogut donar un seguit de característiques distintives, ja sigui morfològiques, ecològiques, etològiques o de qualsevol altra mena. Les subespècies habiten una àrea geogràfica concreta, diferent d'altres subespècies de la mateixa espècie, de manera que les subespècies es poden definir també com a poblacions al·lopàtriques d'una mateixa espècie que es diferencien entre si per un o més caràcters diferencials. Malgrat això, sovint les àrees de distribució de dos o més subespècies es toquen o se superposen i, en aquests llocs es produeix una certa hibridació, amb producció de descendents més o menys fèrtils.

Tàxon

En biologia, un tàxon (del grec τάξις, transliterat táxis, 'ordenament') és un grup d'organismes emparentats, que en una classificació donada han estat agrupats, assignant-li al grup un nom en llatí, una descripció si és una espècie, i un tipus. Cada descripció formal d'un tàxon és associada al nom de l'autor o autors que la realitzen, els quals es fan figurar darrere del nom. En llatí el plural de tàxon és taxa, i és com sol usar-se en anglès, però en català el plural adequat és «tàxons» o «taxons» . La disciplina que defineix als tàxons es diu taxonomia.

La finalitat de classificar els organismes en tàxons formalment definits en lloc de grups informals, és la de proveir grups la circumscripció (és a dir, de quins organismes estan compostos) sigui estricta i la denominació tingui valor universal, independentment de la llengua utilitzada per a la comunicació. Noteu que els tàxons existeixen dins d'una classificació donada, subjecta a canvis i sobre la qual poden presentar discrepàncies; el que obliga, respecte a certes denominacions problemàtiques, a especificar en el sentit de quin autor s'està usant el nom.

Vulnerable (espècie)

Una espècie vulnerable és aquella que ha estat catalogada per la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (IUCN) com una espècie probable d'esdevenir una espècie en perill, a menys que les circumstàncies que amenacen la seva supervivència i reproducció millorin.

La vulnerabilitat és causada principalment per la pèrdua o destrucció d'hàbitat. Les espècies vulnerables són monitoritzades i esdevenen amenaçades. No obstant això, algunes espècies catalogades de "vulnerables" poden, de fet, ser prou abundants en captivitat, com és el cas de la dionea.

Xenoctènids

Els xenoctènids (Xenoctenidae) són una família d'aranyes araneomorfes. Va ser descrita per primera vegada per Ramírez i Silva-Dávila l'any 2017. Tres gèneres d'aquesta nova família (Xenoctenus, Odo i Paravulsor) havien format part dels mitúrgids (Miturgidae) i un gènere (Incasoctenus) dels ctènids (Ctenidae).Viuen a Amèrica del Sud i Central. Uns espècie, Odo australiensis, és d'Austràlia.

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.