Enuig

La ràbia, ira o enuig és una emoció bàsica que serveix per a lluitar contra allò que trobem injust o indignant i per a defensar allò que trobem just i a qui estimem. Com la por, fa concentrar l'atenció en l'objectiu i posa les capacitats personals físiques i psicològiques en estat d'alerta. A diferència de la por, indueix a actuar o atacar (en lloc de fugir). El fet de reprimir-la pot comportar problemes psicològics.

Quan una persona s'enfada els músculs del cos es posen en tensió, disposats a reaccionar ràpidament enfront del possible perill, és una reacció institintiva fruit de l'ordre del cervell en rebre l'avaluació de la situació de l'amígdala. També s'accelera el ritme cardíac.

L'enuig pot venir provocat per canvis hormonals, per la frustració de no aconseguir una cosa desitjada o pels actes dels altres (per exemple un insult, que és vist com una amenaça a l'autoestima). Socialment està mal vist perquè suposa una pèrdua de control. L'estoïcisme proposa no deixar-se afectar per l'exterior, igual que el budisme, com a via per assolir la perfecció i la felicitat.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Enuig Modifica l'enllaç a Wikidata

Acceptació

L'acceptació és un sentiment pel qual la persona admet que la situació present no es pot o no s'hauria de canviar. Quan s'usa en termes despectius sovint es parla de resignació. L'acceptació evita patiment al subjecte per la sensació d'impotència o d'injustícia que genera una situació no desitjable.

Ha estat predicada per l'estoicisme, el budisme i alguns corrents del cristianisme com a virtut suprema, en contra de la resistència als designis divins o naturals. L'acceptació està relacionada amb la predetestinació o predeterminació, ja que molts teòrics que neguen el lliure albir proposen en conseqüència l'acceptació del que ha de passar.

Ansietat

L'ansietat (del llatí anxietas, 'angoixa, aflicció') es defineix com una reacció instintiva normal d'autoprotecció que es desencadena davant d'una situació de perill; estimula el nostre organisme impulsant la nostra capacitat d'esforç per lluitar o fugir. L'ansietat és una emoció, igual que la felicitat o la tristesa, però, en certs moments pot arribar a ser patològica. L'ansietat és la patologia més comuna de les persones que acudeixen a l'atenció primària.L'ansietat té un rol molt rellevant relacionat amb la supervivència, juntament amb la por, la ira, la tristesa o la felicitat. L'ansietat és el conjunt de respostes de l'organisme davant amenaces a l'ésser humà: la reacció de lluita o fugida.

S'estima que aproximadament un 20,5% de la població a escala mundial pateix algun trastorn d'ansietat, generalment sense saber-ho.

Apatheia

Segons els estoics i els cínics l'apatheia (en grec antic ἀπάθεια) és la insensibilitat o absència d'afeccions, emocions, sentiments i passions. Segons l'estoïcisme és l'estat mental al qual arriba una persona quan està lliure d'alteracions emocionals. Pot entendre's com equanimitat o indiferència. L'apatheia no és equivalent a l'apatia, car l'apatheia té una connotació positiva mentre que l'apatia no.

Aristòtil afirmava que la virtut es trobava al punt intermedi entre els excessos i les mancances d'emoció. Els estoics, d'altra banda, cercaven l'alliberament de tota passió. Pretenien eliminar les respostes emocionals a aquells esdeveniments externs que estiguessin fora del control de la persona. Per a ells constituïa la resposta racional òptima, atès que per a un individu no és possible controlar esdeveniments originats en la voluntat d'altri o per la natura; únicament controla la seva pròpia voluntat. Això no implica la pèrdua de tot sentiment o tallar les relacions amb el món. Un estoic que dugui a terme judicis i actes virtuosos experimentaria felicitat (eudaimonia) i bons sentiments (eupatheia).

Els escèptics pirrònics també cercaven l'eliminació de sentiments quan una alteració depengués d'una mancança, però permetien un sentiment moderat basat en sensacions com el dolor. El terme apatheia fou adoptat per Plotí en la seva doctrina neoplatònica com la llibertat d'emoció de l'ànima quan arriba a la purificació.

El terme forma part també del Cristianisme primitiu, on l'apatheia significava llibertat de necessitats i d'impulsos indomables. El monasticisme ortodox encara empra aquest terme en aquest sentit.

Compassió

La compassió, concepte procedent del terme en llatí cristià compassiō, format per com- («amb») i passiō («patiment»), és un sentiment a través del qual hom comparteix el sofriment d'altri. A diferència de la pietat o de l'empatia, la compassió implica sovint la voluntat d'implicar-se per tal d'alleugerir la pena de l'altre.

És considerada per la majoria de tradicions religioses i per altres corrents de pensament com una de les més grans virtuts.

Viccionari

Crit

Un crit és un so a volum elevat per l'home o per un animal. Per extensió pot significar el so penetrant d'una cosa inanimada: «el crit de la campana» o simbòlica: «el crit de la terra».

Crit humàEl seu origen en l'evolució seria la possibilitat d'alertar gent propera d'un perill, per això els crits solen ser de curta durada però forta intensitat. La sorpresa, el dolor, l'alegria, la ràbia i la por poden desfermar crits involuntaris. En humans, voluntàriament es crida per ordenar (com per exemple a l'exèrcit), vendre al carrer, advertir d'un perill imminent, transmetre enuig o fer-se comprendre en un ambit amb molta fressa. A les arts s'utilitzen en determinats estils musicals, com el heavy metal. Els crits acostumen a ser més aguts i ràpid que la conversa ordinària. Cridar sovint i durant molt de temps amb mala tècnica vocal pot conduir a una disfonia funcional passatgera o permanent.

Crit animalEl crit és la veu pròpia o el so d'un animal. A diferència de les onomatopeies, no en pretenen imitar el so, només el designa, l'anomena i l'especifica. Així, el crit de la gallina és el cloqueig, el de la granota és el rauc etc.

Disgust

El disgust és un sentiment de pena, irritació o rebuig cap a un fet o persona. Pot incloure moments de ràbia, frustració o fàstic segons la persona se senti directament atacada o només jutgi inadequat o desagradable allò que experimenta. La repetició d'un mateix estímul o la decepció són els motius més freqüents de disgust. Físicament es caracteritza per una pujada de la pressió arterial, un moviment d'elevació de celles i llavis i comunicació no verbal per transmetre negativitat. El disgust s'oposa al plaer.

Viccionari

Emoció

L'emoció, en la seva definició més general, és un intens estat mental que sorgeix en el sistema nerviós de manera espontània i provoca una resposta psicològica positiva o negativa. És un impuls involuntari originat com a resposta als estímuls de l'ambient que indueix sentiments tant a l'ésser humà com en animals i que desencadena conductes de reacció automàtica. L'emoció és matèria d'estudi de la psicologia, neurociència i, més recentment, de la intel·ligència artificial.

Una emoció és un procés que s’activa quan l’organisme detecta algun perill, amenaça i desequilibri amb la finalitat de posar en marxa recursos que es troben al seu abast per controlar la situació (Fernández – Abascal i Palermo, 1999). Per tant, les emocions són mecanismes que ens ajuden a reaccionar amb rapidesa davant successos inesperats que funcionen de manera automàtica, són impul-sos per actuar. Cada emoció prepara a l’organisme per a una classe diferent de resposta; per exemple, la por provoca un augment del batec cardíac que fa que arribi més sang als músculs afavorint la resposta de fugida.

Les emocions són pròpies de l’ésser humà. Es classifiquen en positives i negatives en funció de la seva contribució al benestar o malestar.

Totes les emocions, tant de caràcter positiu com de caràcter negatiu, compleixen funcions importants per a la vida.

Totes les emocions són vàlides. No existeixen emocions bones o dolentes. Les emocions són energia i l’única energia que és negativa és l’energia estancada. Per aquesta raó, és necessari expressar les emocions negatives retingudes que poden desencadenar problemes majors.

No podem desconnectar o evitar emocions. Qualsevol intent per controlar-les a través del consum de tabac, alcohol o altres drogues pot generar problemes importants a llarg termini.

Podem aprendre a manejar-nos amb els nostres estats emocionals.

Hi ha sis categories bàsiques d’emocions:

POR:

Anticipació a una amenaça o perill (real o imaginari) que produeix ansietat, incertesa, inseguretat.

SORPRESA:

Sobresalt, sorpresa, desconcert.

És molt transitòria i ens permet una aproximació cognitiva per saber què està passant.

La por és necessària, ja que ens serveix per apartar-nos d’un perill i actuar amb precaució.

AVERSIÓ:

Disgust o fàstic cap aquell que tenim davant.

IRA:

Ràbia, enuig que apareix quan les coses no surten com volem o ens sentim amenaçats per alguna cosa o algú.

ALEGRIA:

Sensació de benestar i seguretat que sentim quan aconseguim algun desig o veiem complerta alguna il·lusió.

TRISTESA:

Pena, solitud, pessimisme davant la pèrdua d’alguna cosa important o quan ens han decebut.

La funció de la tristesa és la de demanar ajuda. Ens motiva cap a una nova reintegració personal.

Ens ajuda a orientar-nos, a sa- ber què fer, davant una situació nova.

Ens produeix rebuig i solem allunyar-nos-en.

És adaptatiu quan impulsa a fer alguna cosa per resoldre un problema o canviar una situa- ció difícil. Pot comportar risc d’inadaptació quan s’expressa de manera inadequada.

Ens indueix cap a la reproducció (desitgem reproduir aquell succés que ens fa sentir bé).

Com es pot desenvolupar l’educació emocional als nens?

Abans de començar a desenvolupar estratègies d’aprenentatge de les diferents habilitats emocionals és necessari destacar alguns aspectes generals que resulten de vital importància emocional:

* Els nens s’aniran formant en la maduresa emocional a mesura que els adults els ensenyin i practiquin amb ells. Aquestes habilitats es poden aprendre aprofitant cada moment quotidià a la llar o a l’aula.

* Ensenyar a controlar les emocions és diferent de reprimir-les. És important que el nen aprengui a expressar-les d’acord amb el moment, la situació i les persones presents.

* Reforçar la idea que totes les emocions són necessàries. No existeixen emo- cions bones o dolentes.

* Transmetre al nen que tots podem aprendre moltes coses que ens ajuden a guiar i expressar les nostres emocions. Sempre tenim la possibilitat de triar. Triarem què fer amb l’enuig o amb la pena, podem cridar i colpejar co- ses o buscar altres formes de descarregar l’enuig que no ens danyin ni a nosaltres ni els altres.

* Aclarir que no podem evitar les emocions. A vegades, davant emocions que ens produeixen malestar com l’enuig, la por o la tristesa, intentem fer qual- sevol cosa per deixar de sentir-les. Fins i tot els adults ho fan. Però això no funciona!

* Tots tenim dret als nostres sentiments, fins i tot els de temor.

Què és la intel·ligència emocional?

La intel·ligència emocional aporta un nou marc per educar la capacitat d’adaptació social i emocional de les persones. Seria el conjunt d’habilitats que serveixen per expressar i controlar els sentiments de manera adequada. Aquestes habilitats poden ser desenvolupades per mitjà de l’aprenentatge i l’experiència quotidiana.

Les quatre habilitats bàsiques

per a un control emocional adequat:

1. PERCEPCIÓ, AVALUACIÓ I EXPRESSIÓ DE LES EMOCIONS.

Aquesta habilitat es refereix al grau en què les persones són capaces d’identificar les seves emocions, així com els estats i sensacions fisiològiques i cognitives que comporten. A més, implica la capacitat per expressar adequadament els sentiments i les necessitats que hi estan associades en el moment oportú i de manera correcta.

2. ASSIMILACIÓ O FACILITACIÓ EMOCIONAL. Implica l’habilitat per tenir en compte els sentiments quan realitzem un procés de presa de decisions. Les emocions serveixen per modelar i millorar un pensament al dirigir la nostra atenció cap a la informació significativa, i poden facilitar el canvi de perspectiva i la consideració de nous punts de vista.

3. COMPRENSIÓ I ANÀLISI DE LES EMOCIONS. Implica saber eti- quetar les emocions i reconèixer en quina categoria s’agrupen els sentiments, així com conèixer les causes que les generen i les conseqüències futures de les nostres accions.

4. REGULACIÓ EMOCIONAL. Suposa la regulació conscient de les emo- cions. Inclouria la capacitat per estar obert als sentiments, tant positius com negatius. A més, comprendria l’habilitat per regular les emocions moderant les negatives i intensificant les positives sense reprimir ni exagerar la informació que comuniquen.

Aquesta pàgina nova informació que he trobat molt interessant sobre les emocions lhe pogut extreure d'un pàgina web molt coneguda que s'anomena com a nens d'infants http://www2.girona.cat/documents/11622/413380/Dossier_bosc_encantat.pdf

Enueg

L'enueg o enuech o enuig ("enuig" o "queixa") és un subgènere del sirventès dins de la poesia trobadoresca. L'enuig és un poema que conté una enumeració de coses o circumstàncies que irriten el trobador. La paraula enuig apareix sovint en els textos.

R. T. Hill (1912, p. 266) definí el subgènere així: "two chief characteristics: 1) the enumeration in epigrammatic style of a series of vexatious things; 2) the repetition of a phrase which indicates the attitude of the poet" (l'enumeració epigramàtica d'una sèrie de coses enutjoses i la repetició d'una frase que indica l'actitud del poeta).

El Monjo de Montaudon fou el primer trobador a cultivar l'enuig. Es troba també en el Vers del badayll de Cerverí de Girona.

El gènere es continuà després en la literatura catalana medieval (en Jordi de Sant Jordi en Los enuigs) i també en la literatura italiana del duecento on Girardo Patecchio escriu Frotula noiae moralis vers el 1228 a Cremona (vegeu Contini, citat en la bibliografia), al qual respongué Ugo di Perso. També se'n troben exemples en la literatura francesa, galaicoportuguesa i fins i tot s'ha considerat un sonet de Shakespeare (el LXVI, Tir'd with all these, for restful death I cry) com pertanyent a aquest gènere (vegeu Wilkins, citat a la bibliografia).

S'hi oposa un altre subgènere anomenat plazer.

Expressió facial

L'expressió facial és l'expressió o comunicació per mitjà dels músculs de la cara i els gestos característics aconseguits amb ells. És propi d'humans i també d'altres mamífers. És quelcom que s'aprèn, per exemple, els nadons no neixen sabent somriure, però al cap d'uns mesos ja tenen un ampli registre d'expressions facials que els serveix per a comunicar-se amb els seus pares.

Forma part de l'expressió corporal en general i sobretot del que s'anomena comunicació no verbal, sent un dels components principals de la comunicació i en especial de la que fa referència a les emocions. Pot a més indicar actituds personals, opinions, interès, atracció sexual o personal, rebuig, trets de la personalitat i ajuda a obrir i tancar canals de comunicació en una conversa.Una mateixa emoció pot ser expressada per més d'una expressió facial per diferents persones i fins i tot per una mateixa. Les expressions facials de cadascú depenen de les del seu entorn, de la seva cultura, d'experiències anteriors, de la seva personalitat, etc. Però existeixen certs patrons semblants a totes les persones, incloent nens cecs i indígenes de petites comunitats que mai han tingut contacte amb altres cultures. Alguns autors consideren que aquests patrons són els corresponents a les següents sis emocions bàsiques: alegria (felicitat, gratificació, felicitat), ràbia (ira, enuig, ressentiment), sorpresa, por, tristesa i fàstic. Cal matisar que no són patrons idèntics a totes les cultures, però sí que tenen elements bàsics comuns.

Gratitud

La gratitud és un sentiment positiu que experimenta la persona que ha rebut un bé o un favor d'una altra persona. Inclou un deute moral cap a aquella persona i el reconeixement de la vàlua de la seva ajuda. La gratitud reforça els llaços socials, ja que lliga els individus per les seves accions i per tant reforça el sentiment de pertinença. La persona que rep la gratitud millora la seva autoestima, perquè veu valorats els seus actes. Segons la psicoanàlisi, és el sentiment oposat a l'enveja (Melanie Klein).

Formalment, es pot expressar la gratitud amb fórmules de cortesia, com "gràcies". S'usa després de demanar un favor o donar una ordre (amb la fórmula de "si us plau") per expressar l'evidència que el desig ha estat satisfet. El donant respon "de res" per treure importància al deute, ja que una gratitud excessiva pot desembocar en emocions negatives, en el sentit que la persona ajudada pensa que ha de pagar el deute i està intranquil·la fins que ho aconsegueix o bé experimenta sentiment d'inferioritat.

En el context religiós, hi ha pregàries específiques per agrair la divinitat els seus dons (començant pel de la vida) i fins i tot festivitats (com el Dia d'acció de gràcies), que poden incloure ofrenes i càntics.

Hebreu samarità

L'hebreu samarità és una tradició de lectura per a l'hebreu bíblic tal com la practiquen els samaritans per a la lectura del Pentateuc que ells posseeixen. La seva pronunciació és molt semblada a la de l'àrab que parlen, el qual usen per a l'oració.

Luxúria

La luxúria és un desig sexual desordenat i incontrolable. Per a l'església catòlica és un dels set pecats capitals, per a l'hinduisme és al seu torn un dels cinc mals. Significa posar la carn per davant de l'esperit, és a dir, usar el sexe per al plaer donant pas a l'instint i no a la voluntat.

Múscul procerus

El múscul procerus, múscul pròcer o múscul piramidal del nas (musculus procerus o pyramidalis nasi) és un múscul de la cara. Es troba en la zona dels dors del nas i les celles, per sota del múscul frontal. Està separat per la línia aponeuròtica del seu homònim del costat oposat.

S'insereix en els cartílags laterals i en les vores inferior i interna dels ossos propi del nas, per dalt a la cara profunda dels teguments de les entrecelles. Està innerva pel nervi facial.La seva funció és desplaçar la pell frontal cap avall, sobretot la de les celles, generant-se l'efecte d'arrufament (arrufar el front) que, generalment, permet demostrar enuig, tristesa o pànic.

Odi

L'odi és un sentiment de profunda antipatia, disgust, aversió, enemistat o repulsió cap a una persona, cosa, o fenomen, així com el desig d'evitar, limitar o destruir al seu objectiu.

L'odi es pot basar en la por al seu objectiu, ja sigui justificat o no, o més enllà de les conseqüències negatives de relacionar-se amb ell. L'odi es descriu amb freqüència com el contrari de l'amor o l'amistat; uns altres, com Elie Wiesel, consideren a la indiferència com l'oposat a l'amor.

L'odi no és necessàriament irracional o inusual. És raonable odiar a gent o organitzacions que amenacen o fan sofrir, o la supervivència de les quals s'oposa a la pròpia. La gent sol odiar al que s'oposa a la seva salut i benestar. Entre les coses odioses per a molta gent hi ha el capitalisme, el nazisme, el racisme, la guerra, l'esclavitud, el genocidi i fins i tot el mateix odi.

Sol parlar-se de forma col·loquial d'"odi" per a referir-se a coses que, simplement, no agraden, com un estil arquitectònic, una classe de gent, un clima, una dolenta pel·lícula, el treball propi, o algun tipus de menjar. Encara que no sapiguem el que l'odi significa, molts odien sense saber el que senten, però, no obstant això, senten que aquest estat és bo o agradable.

També sol usar-se per a descriure sentiments d'odi o prejudicis cap a un determinat grup de gent, com el racisme, o per a prejudicis religiosos intensos. Els crims d'odi són els crims comesos per odi en aquest sentit. De vegades la gent, quan algú d'un grup religiós o ètnic distint els fa mal, arriba a odiar a tot aquest grup. Això no és considerat acceptable socialment, ja que la cultura actual rebutja el càstig col·lectiu i insisteix que les persones siguin tractades com individus, i no com membres d'un grup.

L'odi és amb freqüència el preludi de la violència. Abans de la guerra, sol ser útil ensenyar a la població a odiar a altra nació o règim polític. L'odi segueix sent el principal motiu després de conflictes armats com la guerra i el terrorisme. No és fàcil saber quan l'odi té una base lògica i quan l'odi s'ha convertit en alguna cosa contraproduent que s'autoperpetúa.

El racisme, el feixisme, les fòbies i els prejudicis tenen un component d'odi important

Viccionari

Plaer

El plaer és la sensació agradable que experimenta un subjecte quan satisfà una necessitat, sigui física o psíquica. L'hedonisme és l'estil de vida basat en la recerca constant del plaer. És el contrari del sacrifici o del patiment.

Prosèrpina

Prosèrpina (del llatí proserpere, "emergir") va ser, segons la mitologia romana, la deessa dels Inferns, equivalent a la grega Persèfone. Era filla de Ceres i Júpiter i esposa de Plutó. Va ser una deessa de vida, mort i resurrecció. Originàriament era una deessa agrària que presidia la germinació. Va assumir, per influència grega, el culte a Libera.

El seu culte es va introduir oficialment al costat del de Dis Pater (assimilat a Hades), cap al 249 aC. Aquell any es van celebrar uns "Jocs Tarentins", no tant per la ciutat de Tarent com per un lloc a tocar el Camp de Mart anomenat Tarentum. Sobre aquest lloc s'explicava la següent tradició: Segons Valeri Màxim es va produir una mena de miracle relacionat amb el guariment de tres nens. Es tractava dels fills d'un sabí de la gens Valèria. Aquest home va pregar als déus familiars (lares) oferint la pròpia vida a canvi de la dels infants, i llavors va sentir una veu que li deia que els portés a Tarentum, cosa que Valeri va interpretar com la ciutat de Tarent, al sud de la península italiana, cosa que li representava un gran enuig, i que els donés per beure aigua del Tíber escalfada en un altar dedicat a Dis Pater i a Prosèrpina, deïtats del món subterrani. Va emprendre el viatge cap al sud, i al sortir de la ciutat pel camp de Mart, va acampar en un meandre del Tíber. L'endemà va preguntar als habitants de la comarca com es deia el lloc, i li van respondre Tarentum. Comprenent el sentit de l'oracle, Valeri va agafar aigua del riu i la va donar als seus fills seguint les instruccions, i van sanar immediatament, però després es van quedar adormits. En despertar-se van explicar que una figura se'ls havia aparegut en somnis demanant que s'oferís un sacrifici a Dis Pater i a Prosèrpina en aquell lloc. El pare va començar a cavar per preparar els fonaments d'un altar i es va trobar amb una pedra on hi havia una inscripció en honor de les dues divinitats. Es va oferir el sacrifici demanat i a més es van celebrar uns jocs que van durar tres dies, els Jocs Seculars. Aquest altar de Tarentum tenia una especial importància en la celebració dels Jocs.

Venus, per tal de què Plutó tingués amor, va enviar el seu fill Eros a disparar-li una de les seves fletxes, per fer-lo enamorar de la primera noia que veiés. Prosèrpina estava en un llac de Sicília, on es banyava i jugava amb les nimfes Plutó va sortir del volcà Etna i va raptar-la per casar-se amb ella i viure junts a l'inframón. Així doncs, Prosèrpina va esdevenir la reina dels Inferns.

Ceres, la seva mare, deessa dels cereals o de la Terra, al veure que Prosèrpina havia desaparegut, va marxar a buscar-la per tots els racons del món. Desesperada i enfurismada, va aturar el creixement de les plantes i convertia en sorra tot el que trepitjava.

Júpiter va manar a Plutó que alliberés a Prosèrpina. Ell el va obeir, però abans que marxés va demanar-li que mengés sis llavors de magrana (un símbol de fidelitat en el matrimoni), i així hauria de passar obligatòriament sis mesos amb ell a l'inframón, i la resta de l'any amb la seva mare.

Aquest mite explica el fenomen de la primavera: quan Prosèrpina roman amb la seva mare, Ceres decora la terra amb flors de benvinguda i fa créixer les plantes i les collites, però quan a la tardor marxa amb Plutó, es perden els colors de la natura, ja que Ceres es dedica únicament a buscar la seva filla.

El seu mite és molt semblant al d'Orfeu i Eurídice: una dona atrapada al subsòl, algú que la va a rescatar, ella que menja un fruit (magrana en aquest cas), que l'obliga a quedar-se als inferns. Tot plegat és un acte final per explicar el pas de les estacions.La història va inspirar Pasqual Mas i Usó per escriure Prosèrpina, obra estrenada per la companyia Xarxa Teatre al Teatre romà de Mèrida l'any 2009.

Rebuig social

El rebuig social és l'exclusió deliberada d'un individu o grup de la interacció social amb els altres. Pot tractar-se d'un rebuig passiu o actiu (incloent discriminació i agressions). Patir rebuig social causa sentiments d'angoixa, solitud i pena en els afectats i pot alhora pot provocar que esdevinguin persones que rebutgin les altres en el futur.

L'assetjament escolar i laboral o l'ostracisme polític o mediàtic són algunes de les modalitats de rebuig més esteses. El refús romàntic o amor no correspost n'és una variant (una de les més conreades per la literatura i les arts).

Remordiment

El remordiment és el sentiment de culpa que hom experimenta pel dany, patiment o dolor que ha s'ha causat, o no evitat, a altres persones o per haver realitzat actes contraris al seu codi moral. Aquest sentiment neix de la consciència, que es forma a través dels judicis dels altres sobre els actes i de la imitació dels preceptes del propi grup cultural. El psicòpata es caracteritza justament per aquesta manca de dolor, per això pot ferir els altres sense veure's afectat.

Satisfacció

La satisfacció en el seu àmbit més comú, és el compliment dels requeriments establerts per a obtenir un resultat.

Viccionari

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.