Eneolític

L'edat del coure, també anomenada calcolític (del grec χαλκός, jalkós = coure; i del grec λίθος, lithos = pedra) o eneolític (del llatí aenĕus = coure; i del grec λίθος, lithos = pedra), és un període de la prehistòria situat entre el neolític ("Nova Edat de la Pedra") i l'edat del bronze.

El coure va ser un dels primers metalls que va usar l'ésser humà, utilitzant-lo inicialment en el seu estat natural, el coure natiu, ja que desconeixia els mecanismes pels quals es podia fondre el mineral. En aquests primers temps, el modelava gràcies a les tècniques del martellejat i/o del batut en fred, de manera que aquesta fase no és considerada encara calcolítica, sinó neolítica. El perfeccionament de les tècniques ceràmiques li va permetre l'experimentació amb els processos metal·lúrgics, començant així a comprendre'ls. Quan ja els controlava, va començar a realitzar diversos aliatges amb altres minerals, i n'és el més habitual la barreja amb arsènic, primer, i la posterior amb estany, la qual va donar lloc a un nou metall, el bronze.

S'han trobat artefactes de coure al sud de Turquia i nord d'Iraq anteriors al mil·lenni VI aC, però, possiblement, havien estat treballats en fred o escalfats lleugerament per aconseguir-ne una mica de ductilitat. A la cova de Shanidar (muntanyes Zagros, Iraq), s'han trobat penjolls fets amb grans de coure en nivells corresponents al 9500 aC, és a dir, del neolític inicial.[1] Però les primeres proves clares de fosa (assenyalades per la presència d'escòries de coure) s'han trobat a Çatalhöyük, a Anatòlia, i corresponen a un moment proper al 6000 aC. Al llarg del VI mil·lenni, apareixen més proves metal·lúrgiques per tot el sud d'Anatòlia, Iraq i els Zagros iranians, de la qual cosa s'ha deduït que el sud d'Anatòlia i el Kurdistan (zones riques en minerals de coure) van poder ser les àrees nuclears on se'n va aconseguir la fosa per primera vegada. A Egipte i als Balcans, es troben artefactes de coure natiu no fosos corresponents al mil·lenni V aC, però és durant el mil·lenni IV aC quan es va produir l'auge de la metal·lúrgia calcolítica balcànica, en un procés de característiques autòctones que va acabar per expandir-se a la Grècia continental i, posteriorment, a bona part de la resta d'Europa, gràcies a les xarxes d'intercanvi (d'objectes i idees) existents des del neolític. Al sud de la península Ibèrica, s'han detectat també processos metal·lúrgics d'origen autòcton durant el mil·lenni II aC, relacionats amb les cultures arqueològiques de los Millares i Vila Nova de São Pedro.[2]

A Amèrica, hi ha constància de la fosa del coure des de principis del mil·lenni I aC, als altiplans bolivians i peruans, fent aliatges amb plata i or des del 500 aC a les actuals Colòmbia i Perú. Gairebé sempre va servir per fabricar objectes rituals o de prestigi, i són pocs els artefactes utilitaris trobats. Només a partir de la fase cultural Chimú es va començar a utilitzar el coure arsenicat.[1]

Part of "School of Athens" by Raphael (Raffaelo Sanzio, 1483-1520)
Prehistòria
Paleolític · Neolític
Edat del coure · Edat del bronze
Edat del ferro
Edat antiga
Mesopotàmia · Antic Egipte
Antiguitat clàssica
Edat mitjana
Alta edat mitjana
Baixa edat mitjana
Imperi Romà d'Orient
Edat moderna
Era de l'exploració
Renaixement
Barroc · Il·lustració
Edat contemporània
Revolució Francesa
Revolució Industrial
Primera Guerra Mundial
Segona Guerra Mundial
Guerra Freda
Història del temps present

Context

Diffusion cuivre
Àrea d'expanció del calcolitic.
  • 7.500 aC
  • 7.500 – 7.000 aC
  • 7.000 – 6.500 aC
  • 6.500 – 5.500 aC
  • Copper
    Palleta de coure
    Kupfer mineral erz
    Mineral de coure
    CopperMineralUSGOV
    Coure natiu

    Encara que el calcolític deu el nom i sempre s'ha identificat amb l'ús dels primers metalls per part de la humanitat, hi ha molts altres processos de canvi associats que són fins i tot més importants que la mateixa metal·lúrgia:

    • La intensificació de la producció
    • Els nous models d'ocupació del territori
    • L'especialització artesanal
    • L'increment dels intercanvis
    • L'estratificació social

    Tots aquests junts van provocar, a partir del mil·lenni V aC al voltant del Mediterrani oriental, un fenomen que s'ha anomenat emergència de les primeres societats complexes. Dins d'aquest conjunt de processos, la metal·lúrgia va ser únicament una innovació tecnològica relativa, ja que fondre minerals cuprífers no requereix tècniques especials, sinó només d'un cert perfeccionament dels mètodes utilitzats per a la fabricació de ceràmica: la fusió del coure es realitza a 1083 graus, temperatura que havia estat gairebé aconseguida per algunes comunitats ceramistes del neolític.[2]

    L'augment de la productivitat en l'agricultura segurament es va aconseguir gràcies a l'ús de l'arada a la Mediterrània, a més, amb les tècniques de regadiu i la domesticació de la vinya i de l'olivera, de la qual cosa s'han trobat indicis. Així, es van poder ampliar les superfícies en explotació i, gràcies a l'aparició del carro, transportar els excedents produïts per a l'intercanvi. En la ramaderia, es va produir el que s'ha denominat revolució dels productes derivats, conseqüència de l'aprofitament de la força motriu del bestiar, de la llet (i derivats) i de la llana.[3]

    Per a Renfrew, Chapman i els seus seguidors, la complexitat social va ser el resultat de l'increment i diversificació de la producció i els intercanvis. Marginats actualment els models difusionistes, el debat s'ha centrat últimament en la importància que van tenir en la transmissió cultural els contactes entre grups humans, demostrats per abundants proves. Gràcies als intercanvis, es va generalitzar l'ús de la roda i del carro en l'Europa central i occidental, mentre que la metal·lúrgia del coure es va estendre acompanyant l'expansió del vas campaniforme. La uniformitat i extensió dels fenòmens campaniforme, cordat i globular sol ser interpretada com a resultat del comerç de llarga distància.[4]

    Tots aquests canvis van provocar el pas del mode de producció domèstic neolític (autàrquic) a una sèrie d'economies integrades (interdependents). Aquestes estaven dirigides per caps estables, que, exercint-hi la coerció, s'apropiaven dels excedents, amb la qual cosa van començar a generar les primeres grans desigualtats en el si de les societats. Així mateix es va produir un clar creixement demogràfic, que va provocar l'expansió, estabilització i nuclearització de les poblacions, que, sobretot a l'àrea mediterrània, van aconseguir nivells considerats com protourbans, amb estructures sumptuàries, un cert urbanisme i una incipient jerarquització dels assentaments. A aquestes societats, se les ha donat el qualificatiu de preestatals.[5][3]

    El caràcter transformador de la metal·lúrgia probablement va incidir en les mitologies calcolítiques, i hi va generar divinitats demiúrgiques (modificadores de la matèria), i l'estratificació social es va deure reflectir també en uns panteons més jerarquitzats, regits per deïtats masculines i guerreres, que van desplaçar les deesses mare neolítiques.[3]

    El calcolític inicial al Pròxim Orient

    El coure va començar a ser fos al sud d'Anatòlia durant el mil·lenni VI aC per fer ornaments i/o complements mentre es continuaven utilitzant les mateixes eines lítiques (o d'altres materials) del neolític, ja que els artefactes fabricats en aquest metall (sense cap tipus d'aliatge) eren menys eficaços que els de sílex o obsidiana. Les primeres proves procedeixen de Çatalhöyük, però en nivells corresponents als anys centrals del mil·lenni, apareixen també a Hacilar: són algunes peces de coure fos com punxons, agulles i ornaments.

    A Mesopotàmia, la metal·lúrgia del coure (i del plom) es detecta en les cultures de Samarra (Iraq) i Tell-Halaf (Síria), cap a mitjans del VI mil·lenni aC. En ambdues, s'havia començat a practicar l'agricultura de regadiu i es van elaborar ceràmiques fetes a mà d'alta qualitat, sobretot els grups halafiens, que van construir santuaris, van realitzar petites escultures i utilitzaven segells. Al sud mesopotàmic, destaca el jaciment d'Eridu (per als sumeris la ciutat més antiga, amb estrats pertanyents al principi del V mil·lenni aC), que va participar inicialment en les cultures anteriors i on es va construir un temple de petites dimensions. De la mateixa època, L'Obeid ens ha llegat ceràmica feta a torn, armes i ornaments de metall, així com temples monumentals que anticipaven els posteriors ziggurats.[6]

    Des del 5000 aC, a Ugarit (Síria) i des del 4500 aC a Palestina i Biblos (Líban), van començar a manufacturar-se petites quantitats d'objectes metàl·lics que, en el cas de Biblos, no sols van ser de coure sinó també d'or i plata.

    Al vall del Nil, es va desenvolupar a partir del 4000 aC la cultura naqada, corresponent al període predinàstic i coneixedora ja de la metal·lúrgia, encara que la majoria dels objectes trobats es van fabricar de pedra. Ha estat considerada un protoestat, amb agricultura de regadiu i una extensa necròpolis amb clares diferències socials. Durant aquesta època, van aparèixer les convencions artístiques[7] i els signes religiosos (de caràcter totèmic) que van estructurar posteriorment l'Egipte faraònic. Així mateix, es va desenvolupar una important artesania que va utilitzar de manera limitada els minerals de coure, or i plata (procedents segurament de la península del Sinaí) per a crear agulles, amulets i altres ornaments.[8]

    Els Balcans en el IV mil·lenni aC: primers protoestats europeus

    GumelitaHeadIdol
    Cap d'un ídol, corresponent al grup de Gumelnitsa.

    Fins als anys 70 del segle XX, els models difusionistes establien que la metal·lúrgia va arribar a Europa a conseqüència de la influència de Troia, Eutresis o les Cíclades, lligades a les civilitzacions orientals, suposadament més desenvolupades. Però les sèries de carboni-14 van demostrar que la metal·lúrgia balcànica era gairebé un mil·lenni més antiga que la dels seus suposats inspiradors. Així, investigacions posteriors van establir que, cap al 4000 aC, als Balcans havia sorgit de manera autòctona una potent indústria minerometal·lúrgica del coure, associada a una orfebreria impressionant, en un entorn social que alguns autors han arribat a anomenar la primera civilització europea. Situats entre el Danubi i Tessàlia, els focus principals en van ser Vinca, Gumelnitsa, Salcuta, Cucuteni i Tiszapolgar, contemporanis dels grups neolítics grecs. El grup de Vinca es va estendre per l'actual Sèrbia, el de Gumelnitsa per Bulgària i Romania, el de Salcuta, molt lligat a l'anterior, per l'oest de Bulgària, Cucuteni per Bessaràbia, Moldàvia i Ucraïna; Tiszapolgar per la conca dels Carpats.[9]

    Els elements de coure més fabricats van ser eines de tipus destral, perforades i de doble ús (destral-pic, martell o aixada), així com adorns (anells, braçalets i agulles). Però tot això era únicament per a l'ostentació dels seus posseïdors, no d'ús utilitari, ja que els artefactes fabricats en pedra eren molt més forts i duradors. Els metalls van servir bàsicament per a consolidar la posició de les elits emergents, com a expressió del seu estatus social, del seu poder, cosa que reflecteix clarament la necròpolis calcolítica de Varna (Bulgària). Allà s'han trobat fins a 3.000 objectes d'or, la majoria de mida petita; una cinquantena d'elements de coure, milers de grans i braçalets de petxines, fulles de sílex, denes de quars, ídols d'os i ceràmiques pintades de tipus gumelnitsa. La gran majoria d'aquests objectes estaven associats a unes poques tombes i cenotafis, denominats principescos, més rics els masculins que els femenins; un segon grup d'enterraments que tenen unes poques peces precioses i útils de coure han estat associats amb una elit d'artesans especialitzats; un tercer grup més nombrós tenien un adorn o peça utilitària, a més de ceràmica; finalment, la majoria de les sepultures només tenen com a aixovar un solitari vas ceràmic o cap. En aquesta necròpolis, s'adverteix l'estructura piramidal d'una societat complexa, en la qual uns pocs individus ostentaven el lideratge del grup, acaparaven les riqueses i ho manifestaven mitjançant uns símbols exclusius de la seva classe social: l'or, el coure i les petxines procedents del mar Egeu.[10]

    L'excavació de nombrosos assentaments de nova creació fa suposar que la demografia hi va experimentar un important auge: s'ha estimat que només en l'actual Bulgària va haver-hi uns 1.000 poblats, de molt diferents dimensions, habitats per prop de 100.000 persones. A més, la planificació prèvia de molts d'aquests assentaments, amb planta rectangular o circular, fortificacions, orientats als punts cardinals i amb dos carrers principals que es creuen al centre, ens indica que estem davant d'un estadi social protourbà. L'aparició d'habitatges singulars (diferenciats dels altres) i d'edificis reservats al culte (abundants en ofrenes, tresors i figuretes), a més de tallers ceràmics i/o metal·lúrgics, ens aproximen a un escenari definit com a propi d'una civilització. Per si això no en fos prou, s'han trobat, a Vinca i Gumelnitsa, tauletes d'argila, ceràmiques i un segell gravats amb ideogrames, considerats el primer intent europeu d'escriptura. Però tot aquest brillant procés cultural va quedar bruscament interromput cap al 3000 aC sense que se'n sàpiguen exactament les causes: potser una crisi ambiental o les "invasions" kurganes, o una barreja d'ambdues.[11]

    Karanovo-Gumelnitsa

    VasGumelnita
    Vas ceràmic de Gumelnitsa.

    En el territori de les actuals Bulgària i Valàquia, es va desenvolupar a partir del 4000 aC la cultura arqueològica de Karanovo-Gumelnitsa, en la qual s'aprecia un cert urbanisme amb el disseny i construcció de xarxes de carrers i estructures defensives. L'habitatge continuava en la tradició danubiana de cases fetes amb pals i argila, teulades de doble vessant i finestres rodones, albergant de vegades tallers domèstics d'eines, bijuteria i teixits. Les indústries del sílex, ceràmica i coure apareixen molt desenvolupades, cosa que denotaria una forta especialització tant artesanal com minera que, al seu torn, requeriria una clara jerarquització social.

    Aquesta s'evidencia en necròpolis com la de Varna (vegeu supra), en les tombes trobem grans diferències entre els aixovars, que evidencien caràcters hereditaris i denoten l'existència d'una elit principesca. En general, les inhumacions mantenien el ritu tradicional (en posició fetal), encara que apareixen alguns cadàvers en posició estirada, així com cenotafis (tombes simbòliques sense cos però amb aixovar).

    La religió apareix reflectida en certs edificis considerats temples, que alberguen a l'interior altars decorats en vermell sobre blanc amb motius solars i espirals. Se suposa que seria una religió solar, associada al culte de la Dea mare; els ídols (molt esquematitzats) hi apareixen en abundància. També s'hi troben figuretes votives amb trets individuals, tant femenines com masculines i de parelles.

    La ceràmica és com la de l'última fase de Boian, pintada al grafit, i apareixen després noves formes com copes de vora gruixuda sense decorar i els askoi.

    Cucuteni-Tripolje

    En les actuals Ucraïna occidental, Moldàvia i part de Romania, es va desenvolupar aquesta cultura arqueològica identificada mitjançant els seus recipients globulars i els seus enormes poblats envoltats per fossats i terraplens. S'hi practicava l'enterrament en postura estesa. Els cultes a la Dea mare i a les divinitats animals van adoptar formes més definides, construint-hi temples i altars a l'aire lliure, així com fosses rituals en què apareixen (al costat de restes animals, gots, cendres i trossos de tova) ossos humans, la qual cosa fa pensar en possibles sacrificis rituals de persones. L'aparició de ceràmica impresa a cordó evidencia contactes amb Sredny Stog.

    Els grans assentaments del sud d'Ucraïna solien estar en llocs estratègics i protegits per trinxeres i terraplens, i arribaven a acollir entre 5.000-8.000 persones. Els edificis seguien un pla urbanístic, ordenats en cercles concèntrics successius, amb carrerons radials que partien del centre i aprofitaven al màxim l'espai disponible. Hi ha documentats barris sencers d'artesans especialitzats, que disposaven de forns complexos i del torn terrisser, cosa que els permetria produir en sèrie la seva ceràmica. A Romania i Moldàvia, els assentaments van ser una mica menors, però tot i així, de dimensions considerables, com el de Petreny, que va poder tenir entre 2.000 i 4.000 habitants.[12]

    Tiszapolgar

    La cultura de Tiszapolgar, de tradició tessàlia, va desenvolupar la metal·lúrgia i amb aquesta l'estratificació social, visible en els seus aixovars, que inclouen destrals "màgiques", nòduls de sílex importat i destrals-martell de coure.

    Els pobles dels kurgans

    Els grups dels kurgans van ser associats per Marija Gimbutas a l'expansió per Europa dels idiomes indoeuropeus. Aquests grups eren una amalgama de pobles diferents que habitaven les estepes euroasiàtiques al nord del mar Negre i que compartien alguns trets culturals comuns com els enterraments en túmuls (kurgans), l'ús del cavall o una economia ramadera.

    La cultura yamna, també coneguda com la cultura de les Tombes de Fossa, es caracteritzava per les seves tombes en forma de túmul o kurgan, i apareix cap al 3500 aC a l'est del Volga i per tot el Turquestan. Aixecaven els seus pobles en altures, fortificant-los sovint. La seva economia era majoritàriament agropecuària, amb ramats d'ovelles sobretot. Van desenvolupar la metal·lúrgia del coure i una certa especialització professional, encara que les jerarquies no es reflecteixen amb claredat abans del 3000 aC. Enterraven els difunts sota túmuls o kurgans (que, de vegades, estan envoltats de lloses de pedra) en posició flexionada sobre l'esquena, empolvorant els cadàvers amb ocre o guix i acompanyant-los d'ofrenes de carn i gots ceràmics. Cada túmul sol contenir diversos enterraments, la qual cosa els donaria caràcter de mausoleus familiars.

    Simultàniament, a l'oest del Volga es van produir considerables transformacions que van afectar la cultura de Sredny Stog II: a la gran importància que va adquirir-hi el cavall, caldria afegir una clara jerarquització social i l'aparició de la decoració ceràmica mitjançant la impressió de cordes (ceràmica cordada, veure infra). A Crimea i al Caucas es distingeixen fàcies regionals, i un exemple excel·lent d'una tomba principesca, la de Maikop, potser un cabdill que va dominar una àmplia regió. A la conca de l'alt i mitjà Dnièper, se'n diferencia el grup de Sofijevka, caracteritzat per sepultures d'incineració sovint molt pròximes entre si amb una ocasional presència d'ocre a les tombes.

    El mar Egeu entre els mil·lennis IV i III aC: l'alba de les cultures clàssiques

    Cycladic female figurine 3
    Figureta femenina ciclàdica, feta en marbre, conserva restes d'ocre.

    A la fi del mil·lenni IV aC, van començar a produir-se una sèrie de canvis en l'àmbit del mar Egeu:

    • Aparició de la metal·lúrgia del coure poc abans del 3000 aC;
    • Increment de la demografia;
    • Increment dels intercanvis entre illes i d'aquestes amb les costes continentals;
    • Aparició d'edificis tipus megaron i de muralles;
    • Estratificació social.

    Aquests processos van provocar un clar augment de la complexitat social, i foren atribuïts per Arthur Evans a la pressió minoica, condicionada, al seu torn, per les seves relacions amb Egipte i el llevant mediterrani. Altres autors els han explicats com a resultat d'unes suposades colonitzacions procedents d'Anatòlia o dels Balcans. Però les proves arqueològiques indiquen una clara continuïtat amb els assentaments neolítics anteriors, encara que van ser creats d'altres de nova planta a conseqüència de l'augment de la població. Les fortificacions, els edificis singulars i els indicis d'estratificació tenen també precedents en el neolític (per exemple a Sesklo), la qual cosa porta a suposar que la majoria d'aquests canvis van ser de caràcter intern.[13]

    En aquestes transformacions, va haver de jugar un paper important la xarxa d'intercanvis que connectava les Cíclades amb Anatòlia, l'Àtica, el Peloponès, Creta i l'illa de Rodes, ja través de la qual es movien manufactures lítiques, sal i alguns elements metàl·lics, així com idees.[14]

    Els poblats fortificats van ser, inicialment, de mides modestes, i no en devia arribar a una hectàrea de superfície la majoria: Troia I, Lerna, Dímini, Calandriani (illa de Siros), Panormo (en Naxos), Terminal o Poliocni.[2]

    Hel·làdic inicial

    Dímini, situada a Tessàlia, prop de la ciutat de Volos, és interessant per la seva precocitat, ja que la fortificació està documentada durant tot el ml·lenni IV aC: estructurada en sis recintes emmurallats successius i concèntrics, a l'interior va ser excavada una casa tipus megaron, que suggereix un precedent dels "palaus" en època molt primerenca.[15]

    Ciclàdic inicial

    El considerable augment demogràfic a les illes Cíclades no va poder ser degut a una intensificació agrària, ja que els seus sòls són, en general, relativament pobres, sinó, més aviat, a la seva riquesa en matèries primeres: plata, coure, obsidiana, marbre, etc. El jaciment de Calandriani, a l'illa de Siros, n'ha estat considerat l'arquetip del moment, amb muralla i bastions semicirculars, habitatges rectangulars separats per carrerons, tombes col·lectives però amb aixovars diferenciats i abundants ídols femenins de petita grandària, amb els braços plegats, asseguts o dempeus i amb el sexe molt evident.[2]

    Minoic inicial (o antic)

    Minoan Labrys
    labrys minoic: doble destral simbòlica utilitzada per a usos cerimonials.

    Ja des de finals del neolític, a Creta havien aparegut habitatges rectangulars compartimentats i amb magatzems, on s'han trobat alguns objectes de coure. La continuïtat amb el període anterior a Cnosos i Festos és indubtable, encara que no en la resta de l'illa. S'hi va continuar usant la ceràmica incisa neolítica, però també altres tipologies noves decorades amb motius lineals i geomètrics, i hi aparegueren les gerres-broc i els característics vasos tipus calze. Encara que, en els primers moments, els elements de coure no van ser-hi abundants, i eren de pedra la majoria de les eines utilitzades, cap al final del període es van generalitzar, i aconseguiren probablement cap al 2300 aC realitzar l'aliatge amb estany.[16]

    S'han trobat inhumacions individuals sota els sòls de les cases, en coves o abrics, però també apareixen (sobretot a la regió de Mesara) enterraments col·lectius en tombes circulars de fins a set metres de diàmetre, construïdes en pedra i amb rics aixovars.[16]

    Cap a finals del període, la societat minoica apareixia clarament estratificada i amb un sistema de jerarquització territorial en el qual assentaments com Cnosos, Festos i Vassilikí funcionaven com a centres principals. No tenien estructures defensives ni edificis comunals, però sí cases diferenciades, que encara no poden considerar-se palaus. La base econòmica n'era l'agricultura, diversificada gràcies al cultiu de l'ametller, olivera i la vinya. El comerç i l'artesania estaven encara poc desenvolupats, encara que s'importava obsidiana de Melos, ivori d'Egipte i, possiblement, també d'allà, metalls preciosos.[16]

    Malta: primers temples megalítics

    Ggantija niches
    Nínxols a l'absis del temple de Ġgantija, Malta.

    L'inici del calcolític a l'arxipèlag maltès és sincrònic al de l'Egeu i es correspon amb la construcció dels, fins ara, primers temples del món realitzats en pedra. Mentre que els assentaments ens són pràcticament desconeguts (encara que s'han identificat algunes cabanes de forma oval), les estructures funeràries i rituals van aconseguir una monumentalitat sense parangó en l'època. Segons Renfrew, els temples degueren tenir, a més de la funció religiosa, un caràcter referencial, servint a cadascuna de les direccions que els van aixecar com a símbol del seu poder. Ggantija, Hagar Qim, Mnajdra o Tarxien, per esmentar-ne els principals, estan construïts seguint la mateixa tipologia, encara que uns presenten major complexitat que d'altres: un corredor com a eix principal que travessa diferents espais de forma ovalada i, en conjunt, tenen una planta semblant a un trèvol. A més dels temples, s'ha de destacar l'hipogeu d'Ħal-Saflieni, excavat sota un turó: a la part superior, se situava la porta d'entrada a les cambres, avantcambres i corredors que, disposats en tres nivells, ocupaven uns 500 metres quadrats i contenien unes 7.000 inhumacions.[17]

    El focus autòcton peninsular: Vila Nova i Los Millares

    Cuenco oculado-Los Millares
    Bol oculat de Los Millares

    El calcolític es va obrir en la península Ibèrica amb dues cultures arrelades respectivament en la tradició megalítica portuguesa i en la neolítica cultura d'Almeria. En són característiques les poblacions fortificades, que van aconseguir, en els casos de Los Millares o Zambujal, una considerable grandària. En els anys del seu descobriment, es va parlar molt de fortificacions aixecades per colons del mar Egeu, a causa de la seva relativa proximitat al mar i les seves suposades similituds amb les civilitzacions egees de l'edat del bronze. Però les modernes datacions amb carboni-14 han establert la seva anterioritat a aquestes últimes i, a més, encara no s'ha trobat un sol objecte de procedència oriental, encara que alguns ídols tenen certes semblances formals.

    Entre ambdós grups, s'estenen les regions andalusa i extremenya a Espanya, i l'Alentejo i Algarve portuguesos, molt influïts pels grans centres de Los Millares i Vila Nova, i hi apareixen poblats fortificats i abundants megàlits: dòlmens de corredor, tholoi, coves artificials, etc. Com en la fase anterior, les importacions de materials africans i escandinaus (ambre) eren habituals, ja no sols a Portugal sinó també al sud ibèric.

    Vila Nova

    A l'Extremadura portuguesa i la península de Setúbal, va començar a desenvolupar-se, des del 3100 aC aproximadament, una gran complexitat cultural el referent principal de la qual ha estat el jaciment epònim de Vila Nova de São Pedro (VNSP),[18] un petit assentament fortificat al nord de l'estuari del Tajo, on es van trobar milers de puntes de fletxa. La població coneguda més gran en va ser, però, Zambujal, situada al bell mig de la península d'Extremadura i que sembla acumular en la seva seqüència estratigràfica fins a sis nivells consecutius, mantenint sempre un recinte emmurallat amb poques entrades. En aquesta regió, apareixen un total de 21 assentaments fortificats, i hi són habituals els enterraments en coves artificials, dels quals es coneixen una desena. En canvi, no s'hi ha trobat cap tholos.

    A partir del 2900 aC, és característica d'aquest grup cultural la ceràmica campaniforme, així com la presència d'innombrables ídols, tant antropomorfs, com plaques de pedra decorada, bàculs de pissarra, betils (columnetes troncocòniques de pedra amb caràcter votiu), lúnules d'argila i simples falanges de toro.

    Los Millares

    Maqueta tholos Los Millares
    Maqueta d'un tholos característic del poblat de Los Millares (Santa Fe de Mondújar, Almeria, Espanya).

    Luis Siret va descobrir, a finals del segle XIX, l'altre gran centre de complexitat cultural de la península: l'assentament de Los Millares, situat sobre el riu Andarax, que en aquella època havia de tenir major cabal que en l'actualitat, i era possiblement navegable. Aquest gran poblat d'Almeria va començar a configurar-se a partir del 3100 aC i va durar fins al 2200 aC aproximadament,[18] diferenciant-se d'altres assentaments del seu entorn per les seves grans dimensions. Els enterraments d'aquesta població eren col·lectius i es realitzaven en els seus característics tholoi (aquesta seria la principal diferència amb Vila Nova), on s'han recuperat idolets amb motius oculars, en forma de violí o cruciformes, així com ceràmica campaniforme (un poc posterior a la Vila Nova).

    El Migdia francès

    Amb una alta densitat demogràfica però sent poblats petits, aquests albergaven cases amb murs de pedra seca i teulades de doble vessant. Alguns dels pobles de Provença estaven fortificats, i s'han trobat a més dues fortaleses d'aquesta època a Erau.

    La troballa de puntes de fletxa en alguns esquelets, al costat de la pràctica reeixida de trepanacions per a guarir traumatismes cranials, indueixen a pensar que els conflictes hi eren habituals. A més, està comprovada la interrupció del comerç de sílex melat i d'obsidiana, que diversificaven els punts d'extracció de pedra. El coure utilitzat s'extreia localment.

    Els enterraments eren de caràcter col·lectiu, en megàlits tipus tholos, en coves artificials i també de naturals, així com en hipogeu al si de galeries abandonades de mines. L'abundant ceràmica trobada, dividida en cinc tipologies, va patir inicialment un empobriment formal en comparació amb l'època anterior, així com la pèrdua de tota decoració.  

    Els hereus dels protoestats balcànics

    A l'esplendor de Vinca, Gumelnitsa, Salcuta, Cucuteni i Tiszapolgar, els va succeir una sèrie de grups; els poblats van perdre les característiques protourbanes anteriors, desapareixent-hi tot rastre d'ideogrames, i la producció metal·lúrgica es va veure reduïda a una desena part. Aquest brusc declivi va ser relacionat per Marija Gimbutas amb unes suposades invasions dels pobles de les estepes nord-pòntiques; segons Nandor Kalicz, amb l'entrada de grups anatòlics. Actualment, a les velles explicacions difusionistes, es prefereixen uns models menys rupturistes i amb més matisos, encara que es reconeix una certa aculturació externa: en aquesta època la majoria del coure era de procedència caucàsica i un percentatge significatiu de recipients ceràmics seguien models orientals (ceràmica cordada) o egeus (peces llises o acanalades).[19]

    Cerdanova

    En l'àrea de Gumeniltsa, es va desenvolupar el grup de Cerdanova, els jaciments més representatius són Ezero i Ezerevo, els quals presenten estructures d'habitatge tradicionals i elements ceràmics d'ascendència forana.[19]

    Els ritus fúnebres es devien associar als pobles orientals, ja que la presència d'ocre a les tombes és habitual. Entre els objectes rituals, s'han trobat imatges de la Dea Mare, destrals rituals i uns característics ídols d'argila en forma d'àncora, d'origen egeu, encara propis també d'altres cultures balcàniques. L'assentament d'Ezero està fortificat, i n'alberga a l'interior habitatges que, essencialment, segueixen la tradició local i on s'han trobat objectes de coure arsenicat.

    Pecel-Baden

    A l'àrea de Tiszapolgar, es va desenvolupar un grup característic, anomenat Pecel a Hongria i Baden a Croàcia i Sèrbia; les diferents fases n'han estat denominades Boleraz, Kostolac i Vucedol, successivament. Els poblats se situaven en altures o a la vora de rius, i estaven formats per cases fetes amb fang i fusta, de mida petita i parcialment excavades a terra. Les tombes conegudes són tumulars i només d'individus masculins, acompanyats habitualment d'animals sacrificats.[19]

    El fet de fortificar els poblats evidencia una gran continuïtat de poblament. El culte sembla que estava centrat en la Gran Mare exclusivament, i hi apareixen també algunes estatuetes humanes, possiblement ofrenes. El ritual fúnebre era molt variat, amb grans necròpolis on es troben enterraments individuals en posició flexionada al costat de sepultures col·lectives, en les quals alguns cossos apareixen en posició asseguda, amb els rostres cremats i amb els primers torques de l'arqueologia europea. També hi ha incineracions diverses, tombes múltiples, sepultures simbòliques (cenotafis) i tombes rituals amb animals (tant aïllades com associades a enterraments humans).  

    Boleraz

    La gent de Boleraz habitava en pobles fortificats amb fossats i terraplens, veneraven la Gran Mare i els déus animals i posseïen una ceràmica de boca d'embut, brunyida amb lluentors metàl·liques, d'excel·lent qualitat. Però el seu tret més característic era el ritual funerari d'incineració en petits cercles de pedres coneguts com a cromlecs, que aportaven un aixovar repetitiu consistent en: gerra, copa, destrals de pedra dura i adorns de conquilles.

    Vucedol

    A Vucedol (prop de Vukovar), es va excavar al centre de la població una ciutadella (anomenada Gradac); a l'interior es va trobar un habitatge de tipus megaron, amb taller metal·lúrgic, així com una sepultura de catacumba, similar a les nord-pòntiques. La ceràmica, de qualitat, va adoptar un nou estil d'acabat polit amb fons negre, la decoració va continuar sent-ne de motius lineals (puntejat-acanalat, incisions, impressions), traçant també espirals i cercles concèntrics (que podrien tenir significat solar) i incrustant pasta de colors vermell-blanc-groc. La banya s'utilitzava per a la producció de destrals rituals i el coure en la fabricació de diversos tipus de destrals. En el culte, ja no es troben imatges de la Gran Mare, sinó només petits altars ceràmics, ídols amb aspecte de roda i recipients zoomorfs rituals.

    En els aixovars d'aquest moment final del calcolític, es percep una forta estratificació, conseqüència que els processos metal·lúrgics estaven ja dominats amb caràcter exclusiu pels caps d'aquesta societat.[19]

    El vas campaniforme

    Campaniforme Ciempozuelos (M.A.N. Inv.32252) 01
    Got campaniforme amb motius geomètrics incisos farcits de pasta blanca, procedent d'un aixovar de Ciempozuelos (Madrid, Espanya).

    El got campaniforme va ser una manifestació cultural calcolítica que es va expandir per gairebé tot Europa occidental, i arribà a utilitzar-se fins a l'edat del bronze. Ha estat relacionat amb la difusió de la metal·lúrgia del coure fins a tal punt que s'ha convertit en la seva fòssil guia. La denominació prové de les especials característiques d'aquests vasos de ceràmica, amb forma de campana invertida i profusament decorats que han estat trobats generalment en contextos funeraris.[20] Actualment i gràcies a la revisió sistemàtica de les dades proporcionades pel radiocarboni en gots campaniformes de tot Europa, s'ha pogut establir que els més antics serien els trobats a l'àrea del Baix Tajo, a Portugal, amb una cronologia que aniria del 2900 al 2500 aC[21]

    Aquests vasos ceràmics són d'excel·lent qualitat, de color vermell o marró-vermellós, decorats profusament amb bandes horitzontals incises (gravades), excises o impreses, amb temes geomètrics, ratllats, escacats, etc. Els gots més primerencs han estat descrits com d'estil internacional, que inclouria els grups Marítim i AOO (acrònim de all over ornamented, en català ornamentat i encordat completament), mentre que els estils posteriors s'emmarquen en diferents desenvolupaments regionals.[22]

    A part de la ceràmica, el que millor defineix aquest horitzó arqueològic són els aixovars funeraris, que solen consistir, gairebé invariablement, en un got ceràmic, adorns manufacturats en os, botons amb una característica perforació en V, penjolls d'argila en forma de creixent, espirals d'or, abundants fletxes denominades palmela, punyals triangulars de coure i unes plaques perforades d'esquist que solen considerar-se braçals d'arquer. Encara que a les àrees de Vila Nova i Los Millares no hi va haver ruptura amb les tradicions funeràries megalítiques anteriors, a la resta d'Europa, segons va avançar el mil·lenni III aC, es van generalitzant els enterraments individuals en cistes i fosses simples, on els cossos femenins i masculins eren dipositats de manera diferenciada.

    La relativa unitat del vas campaniforme a Europa a finals del tercer mil·lenni podria explicar-se a conseqüència de la gran interacció comercial provocada per unes elits àvides de béns de prestigi, entre els quals destacava el got campaniforme. Així, es podria interpretar com una moda una vaixella de luxe usada per les direccions europees en cerimònies socials en les quals s'associava a la beguda, emprada també en pactes polítics, transmissió de coneixements, aliances matrimonials, etc. Se sap que va servir per a beure cervesa o hidromel, segons ho demostra l'anàlisi dels pòsits de la peça escocesa d'Ashgrove. Però també va ser usat en alguns casos com a recipient de reducció per a fondre minerals de coure. Hi ha gots que conserven restes orgàniques associades amb menjars i, fins i tot, alguns van ser-ne emprats com a urnes funeràries.[23]

    La ceràmica cordada

    Stridsyxekeramik
    Ceràmica amb impressions cordades del cementiri de Lilla Bedinge (Skåne, Suècia).

    La ceràmica cordada identifica un vast horitzó arqueològic europeu que abasta el calcolític i el principi de l'edat de bronze (és a dir, entre el 2900 i el 2450 / 2350 aC).[24] Associada inseparablement a l'anomenada cultura de la destral de combat/guerra o dels sepulcres individuals, rep uns o altres noms en funció de les diferents escoles arqueològiques. Tant la ceràmica decorada amb cordes com les destrals de combat (simbòliques, ja que estaven polides en pedra, cosa que les convertia en armes poc eficients per a aquesta època) eren típiques ofrenes funeràries masculines, dipositades en tombes individuals, de manera que els tres elements formen una associació recurrent.[25] És contemporània del got campaniforme, superposant-se'n en la seva àrea de distribució més occidental. Encara que adoptaren una organització social i patrons d'assentament similars, els grups de la ceràmica cordada no tenien els refinaments d'aquells, només possibles mitjançant el comerç i la comunicació pel mar i els rius.[26] La ceràmica cordada està associada amb la introducció del metall al nord d'Europa i, segons alguns investigadors, amb certes llengües de la família indoeuropea.

    Se'n coneixen pocs poblats, potser per ser massa precaris, però hi ha proves de la pràctica de l'agricultura i el pasturatge, així com de la presència de cavalls i carros de quatre rodes massisses. Els enterraments solien ser inhumacions individuals, encara que en alguns casos es va donar la incineració. Els aixovars van ser molt uniformes i incloïen un got, una àmfora, útils lítics o ossis i destrals rituals per als homes, mentre que les dones eren enterrades amb objectes sumptuaris en comptes d'armes. També es diferenciaven els sexes ficant al llit els cossos femenins sobre el seu costat esquerre i els masculins sobre el dret. Podia haver-hi un petit túmul o no i, en el cas de Dinamarca, els túmuls contenien dos i fins a tres enterraments successius; a Polònia, es va mantenir la tradició anterior de les tombes-nínxol en catacumbes.

    L'expansió del megalitisme

    Anta Cerqueira em Couto Esteves
    Dolmen d'Anta Cerqueira, Couto Esteves, Portugal.

    A partir del 3200 aC, va començar a aixecar-se el temple megalític de Hagar Qim a Malta (vegeu supra). Des del 3100 aC, en el focus calcolític portuguès i d'Almeria, van aparèixer importants innovacions en la construcció funerària: coves artificials i tholoi, lligats al desenvolupament de les poblacions fortificades ibèriques, que van formar les primeres i úniques societats complexes (conegudes) implicades en el fenomen megalític: les cultures de Castro de Vila Nova de São Pedro i Los Millares.[27]

    A partir del 3000 aC, a Gran Bretanya van ser substituïts els camps atrinxerats anteriors pels complexos cercles d'ortostats coneguts com a henges.[28] Cap al 2800 aC, es va assolir el punt àlgid del megalitisme a Dinamarca i va començar la construcció del cercle de Stonehenge. Prop del 2500 aC, es va arribar al clímax del megalitisme lligat al got campaniforme a la península Ibèrica, França, Alemanya i les illes britàniques, amb la construcció de centenars de petits cercles de pedra en aquestes últimes.

    Referències

    A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Eneolític Modifica l'enllaç a Wikidata
    1. 1,0 1,1 Eiroa, Jorge Juan. La Prehistòria. L'Edat dels Metalls. 1a edició. Madrid: Ediciones Akal, 1996, p. 12. ISBN 84-7600-981-X.
    2. 2,0 2,1 2,2 2,3 Delibes, Germán; Fernández-Miranda, Manuel. Els orígens de la civilització. Del Calcolític al Vell Món. primera. Editorial Síntesi, 1993, p. 7-15. ISBN 84-7738-181-X.
    3. 3,0 3,1 3,2 Fullola, Josep M.; Nadal, Jordi. Introducció a la prehistòria. L'evolució de la cultura humana. 1a edició. Barcelona: Ed UOC, 2005, p. 174-177. ISBN 84-9788-153-2.
    4. Delibes, Germán; Fernández-Miranda, Manuel. {{{títol}}}, p. 8-9,14,20.
    5. Delibes, Germán; Fernández-Miranda, Manuel. {{{títol}}}, p. 16-19.
    6. Lara Peinado, Federico. Històries del Vell Món, número 5. El naixement de la civilització. primera. Història 16. Cultura i publicacions, 1994, p. 10-12. ISBN 84-7679-100-3.
    7. Jiménez González, Josep Joan «Societat i poder des de l'Egipte predinàstic». Revista d'arqueologia del segle XXI, 2011, pàg. 14-16.
    8. Delibes, Germán; Fernández-Miranda, Manuel. {{{títol}}}, p. 21-47.
    9. Delibes, Germán; Fernández-Miranda, Manuel. {{{títol}}}, p. 49-52.
    10. Delibes, Germán; Fernández-Miranda, Manuel. {{{títol}}}, p. 54-58.
    11. Delibes, Germán; Fernández-Miranda, Manuel. {{{títol}}}, p. 58-62.
    12. González Marcén, Paloma; Lull, Vicente; Risch, Robert. Arqueologia d'Europa, 2250-1200 aC Una introducció a l'"Edat del Bronze". primera. Editorial Síntesi, 1992, p. 47-48. ISBN 84-7738-128-3.
    13. Delibes, Germán; Fernández-Miranda, Manuel. {{{títol}}}, p. 65-73.
    14. González Marcén, Paloma; Lull, Vicente; Risch, Robert. {{{títol}}}, p. 51.
    15. González Marcén, Paloma; Lull, Vicente; Risch, Robert. {{{títol}}}, p. 49.
    16. 16,0 16,1 16,2 Delibes, Germán; Fernández-Miranda, Manuel. {{{títol}}}, p. 73-78.
    17. Delibes, Germán; Fernández-Miranda, Manuel. {{{títol}}}, p. 79-85.
    18. 18,0 18,1 Fullola, Josep M.; Nadal, Jordi. {{{títol}}}, p. 180-182.
    19. 19,0 19,1 19,2 19,3 Delibes, Germán; Fernández -Miranda, Manuel. {{{títol}}}, p. 62-64.
    20. Fullola, Josep M.; Gurt, Josep M.. La prehistòria de l'Home. primera ed.. Ed Salvat, 1992, p. 74-76. ISBN 84-8031-012-X.
    21. J. Muller i S. van Willigen, New radiocarbon evidence for European Bell Beakers and the Consequences for the Diffusion of the Bell Beaker Phenomenon, a Franco Nicolis (ed.), Bell Beakers today: Pottery, people, culture, symbols in prehistoric Europe (2001), pp. 59-75.
    22. PN Peregrine and M. Ember, The Encyclopedia of Prehistory (2001), p. 24.
    23. E. G. Dotze,, Treballs de Prehistòria, vol. 63, no 1, Gener-Juny 2006, p. 69-84, ISSN 0082-5638 «Function and Significance of Bell Beaker Pottery according to data from residue analyses».
    24. Maximilian O. Erma: The Corded Ware / Single Greu Culture (2006).
    25. González Marcén, Paloma; Lull, Vicente; Risch, Robert. {{{títol}}}, p. 59.
    26. Barry Cunliffe: The Oxford Illustrated Prehistory of Europe (pàg. 250-254). Londres: Oxford University Press, 1994.
    27. Fullola, Josep M.; Nadal, Jordi. {{{títol}}}, p. 181-182.
    28. González Marcén, Paloma; Lull, Vicente; Risch, Robert. {{{títol}}}, p. 57-58.

    Alimen, Maria-Henriette; Marie-Joseph Steve, P. Prehistoria (en castellà). 1a ed., 1970, p. . ISBN 84-323-0034-9.

    Castro de Vila Nova de São Pedro

    Vila Nova de São Pedro va ser una civilització calcolítica de Portugal, a Vila Nova de São Pedro, fregueria situada a la regió al voltant de Lisboa. Va florir entre aproximadament 2600 i 1300 aC. Es caracteritza per la construcció de fortaleses de pedra i una sèrie de trets culturals específics que la diferencien del seu entorn (lúnules, copes rituals, plaques de pissarra amb aparent significat astronòmic, etc.). Està plenament immersa en la cultura megalítica europea (v. megalitisme). Es distingeixen dos períodes:

    Vila Nova I: anterior a aproximadament 2200 aC. Durant tota aquesta etapa i l'inici de la següent, apareix molt vinculada a la cultura espanyola de Los Millares. El comerç o intercanvi amb Escandinàvia (ambre) i Àfrica septentrional (ivori, closca d'ou d'estruç), ja existent des de segles enrere, i prossegueix durant aquesta època.Vila Nova II: caracteritzada per la presència del fenomen cultural del vas campaniforme, de caràcter probablement mercantil. Entre 2100 aC i 1900 aC, es converteix en el centre continental d'aquest fenomen. A partir del 1800 aC, amb la substitució de Los Millares per la nova civilització de l'Argar al sud-est espanyol, sembla entrar en lenta decadència. Mentre que El Argar i els grups del sud-oest ibèric incorporen la tècnica del bronze, Vila Nova roman estancada en el calcolític fins a la seva dissolució en la cultura de la ceràmica brunyida externa, integrada al Bronze atlàntic.

    Cau de l'Olivar d'en Margall

    El Cau de l'Olivar d'en Margall és una cova sepulcral al vessant sud del Montplà al terme municipal de Torroella de Montgrí. Rep aquest nom per trobar-se en una finca propietat d'un agricultor dit Margall coberta en el seu temps d'oliveres. La boca de la cova, de caràcter càrstic, s'obre en un dels darrers penya-segats del Montplà prop del seu cim, en el sector anomenat de les Palloses o les Pallorres. La cova és estretíssima fent difícil el seu accés a l'interior.

    Visitada el 30 d'agost del 1925 per Matías Pallarés i Lluís Pericot qui l'excavà per primer cop amb finalitat científica, a vegades amb Bosch i Gimpera. El seu interior fou buidat per utilitzar els seus detritus com a adob del camp. De les restes de caràcter humà extretes per Pericot hi destaquen a banda d'ossos i dents molt fragmentats, una petita destral de felsofir, un ganivet de sílex jaspiat vermell amb retocs a tot el contorn, tres puntes de fletxa de sílex, uns quatre centenars de peces de collar i una peça de coure. També hi destaca una plaqueta de pissarra, trobada pel mestre Pere Blasi i els seus escolars. Sobre aquesta plaqueta polida i sense ornamentar, Pericot associa similars a les tres trobades a una “galeria coberta” a Torrent (Baix Empordà) d'on deriva que les coves sepulcrals del Montgrí i els dòlmens empordanesos pertanyen a una mateixa etapa cultural. La cronologia correspondria a criteri de Pericot entre el 2500 i el 1600 aC en període eneolític.

    Civilització ciclàdica

    La civilització ciclàdica (també coneguda com a cultura ciclàdica o període ciclàdic) és una cultura de l'edat del bronze establerta a les illes Cíclades del mar Egeu, que abasta aproximadament el període que va del 3000 aC al 2000 aC. L'arxipèlag de les Cíclades és situat enmig de l'Egeu, entre les illes Espòrades i Creta i entre les penínsules del Peloponès i Anatòlia. El nom d'aquest grup d'illes deriva de la seva disposició aproximadament circular (kyklos en grec significa 'cercle') al voltant de Delos, l'illa sagrada on, segons la mitologia grega, va néixer Apol·lo, i són les següents: Míkonos, Paros, Melos o Milos, Sifnos, Amorgos, Tinos, Sèrifos Naxos i Santorí. En aquestes petites illes de l'Egeu va florir una civilització, anterior en gairebé 2.000 anys a la grega, que ens ha deixat centenars de figures de marbre, la major part femenines.

    Civilització d'Ahar

    La civilització d'Ahar fou una civilització que va existir a Mewar a l'Índia (al Rajasthan) vers el 2500 aC-1800 aC.En modernes excavacions s'ha trobat un recinte emmurallat de rajoles i fang comparable a les ciutadelles de la civilització d'Harappa o Mohenjodaro, que ocupava uns 500 metres quadrats. L'excavació és propera a Balathal a tocar d'Udaipur (Rajasthan). Aquest poble, els ahars, va viure encara a la regió fins a una data propera al 1800 aC. Eren camperols però van construir una fortalesa per causes desconegudes. Unes excavacions van posar a la llum cinc esquelets d'entre 2000 aC i 1800 aC del calcolític, cosa estranya, ja que els ahars se suposa que cremaven als seus morts mentre a Harappa se'ls enterrava. S'ha establert però que les dues cultures foren diferents encara que contemporànies i relacionades; Harappa podria haver ajudat a la civilització d'Ahar a descloure. Troballes d'aquesta cultura s'han fet a Udaipur (Rajasthan), Chittorgarh, Dungarpur, Bhilwara, Rajsamand, Bundi (ciutat), Tonk (ciutat), i Ajmer (un total de 90 excavacions). Les primeres excavacions les va fer R.C. Aggarwal, antic director d'arqueologia del Rajasthan, a la vila d'Ahar al costat d'Udaipur vers el 1955; després es va excavar a Gilund a Rajsamand. El 1994 es van fer les excavacions a Balathal; el 2000 es va excavar a Ojiyana i Bhilwara.

    Cultura Gumelniţa–Karanovo

    La cultura Gumelnita va succeir la cultura de Boian. Es va estendre des de la plana danubiana a Romania a la Bulgària oriental fins als Balcans, i amb diverses fases de desenvolupament. Les seves estacions arqueològiques tenen l'aspecte de tell, format per una superposició d'assentaments successius.

    La cultura Gumelnita dura fins a l'inici del segon mil·lenni aC. És contemporània, almenys en part, la cultura transsilvànica de Petreşti.L'excedent productiu atreia expedicions de saqueig, com mostra el gran nombre d'armes de sílex que caracteritza tot el complex cultural.

    Cultura Hassuna-Samarra

    La cultura hassuna-samarra és un període arqueològic pertanyent a la història de Mesopotàmia comprès aproximadament entre 5600 i 5000 aC.Les troballes d'aquesta cultura s'han tret del jaciment arqueològic de Tell Hassuna, que li dóna nom, i que està situat a Síria, prop del curs del Tigris. Cap al 6000 aC, les comunitats agrícoles es van instal·lar definitivament a les planes al peu de les muntanyes i, particularment, en aquest jaciment. La cultura hassuna es caracteritza per l'avenç de la seva ceràmica, generalment pintada en fons mat, marró vermellós o negre. Els temes no són figuratius.

    Els motius decoratius d'aquesta terrisseria (certs triangles envoltats per un rombe, creus gammades, etc.) reapareixen a Nínive, Baghuz, l'Eufrates mitjà, la plana d'Anatòlia i fins i tot al peu de les muntanyes Taure.

    Segons l'Escola de Lió, està dins del "període 6" de la història de Mesopotàmia, juntament amb la cultura halaf.

    Cultura de Cucuteni

    La cultura de Cucuteni representa la fase culminant del neolític final i el calcolític de l'Europa sud-oriental. Va florir entre el 4500 aC i el 3000 aC. És una cultura arqueològica que es va desenvolupar en l'àrea de les actuals Romania, Moldàvia i Ucraïna, i s'estén fins a les valls del Buh i el Dnièster a la regió del Dnièster-Dnièper.

    El seu nom prové del jaciment de Cucuteni, situat a la població del mateix nom, al districte de Iaşi, Moldàvia romanesa, excavat pel paleoetnóleg H. Schmidt a principis del segle XX. També es coneix amb aquests altres noms: cultura de Tripilia (de la versió ucraïnesa del nom de la població: Трипiлля o Trypillia), cultura tripiliana, cultura de Tripolia (de la versió russa del nom de la població: Триполье o Trypolie), cultura tripoliana i cucuteni-tripilia.

    Excavats amb mètode estratigràfic, els assentaments de Cucuteni, Traian i Izvoare (a Moldàvia), Trypolie i d'altres (a Ucraïna) han permès una periodització en quatre fases principals, en el curs de les quals va evolucionar l'estructura dels poblats, generalment, situats sobre elevacions o protegits per fossats i terraplens.

    Encara que és paral·lela a les primeres civilitzacions ponticocaucàsiques dels metalls, la cultura de Cucuteni es manté en l'estadi eneolític. Coure i bronze d'importació són encara poc usats.

    Va deixar una ceràmica policroma de gran qualitat, de la qual ha estat possible seguir l'evolució en les formes, en l'ús de colors i en el progrés tècnic.

    Cultura de Fontboïssa

    La cultura de Fontboïssa és una cultura calcolítica, establerta al Llenguadoc. El seu nom prové del poblat prehistòric de Fontboïssa descobert a la ciutat de Vilavièlha, al departament occità de Gard.

    Cultura de Los Millares

    La cultura de Los Millares va substituir la cultura almerienca.

    Cap al 2500 aC, arribaren al sud-est noves onades de colonitzadors orientals que van fer desaparèixer la cultura almerienca i varen donar origen a l'anomenada cultura de Los Millares, netament metal·lúrgica. Eren buscadors de coure i sabien treballar aquest metall, abundós a la península. La muralla de Los Millares està datada mitjançant el sistema del Carboni 14, cap al 2350 aC. Sembla segur que aquesta cultura va irradiar cap a la vall de l'Ebre. De fet, és segur que al període del 2.500 al 2000 aC els buscadors de metalls eren nombrosos a les costes del sud i est.

    Cultura de Varna

    La cultura de Varna pertany al final del calcolític del nord-est de Bulgària. Es data tradicionalment entre el 4400-4100 aC. És contemporània i està molt relacionada amb Gumelniţa al sud de Romania, sovint considerades com a variants locals.

    La cultura es caracteritza per una ceràmica fina amb una superfície brillant i polida, probablement construïda amb un torn de terrissaire i una necròpoli rica. La necròpoli calcolítica de Varna, que conté una gran quantitat d'objectes d'or en diverses tombes, n'és la més representativa. El complex de Durankulak és un poblat neolític i una necròpoli amb aproximadament 1.200 tombes, amb nombroses troballes. Cal remarcar que els habitages estan construïts sobre una base alta de pedra.

    S'han trobat 292 tombes a la necròpoli, moltes de les quals contenen sofisticats exemples de metal·lúrgia de coure i or, terrissa (prop de 600 peces, incloses les pintades d'or), eines de tall de sílex i obsidiana, granadures i petxines. El lloc va ser descobert accidentalment a l'octubre de 1972 per l'operador d'excavadora Raitxo Marínov. L'excavació de la investigació estava sota la direcció de Mihaïl Làzarov i Ivan Ivànov. Al voltant del 30% de l'àrea estimada de la necròpoli encara no ha estat excavada.

    Cultura de Verasan

    La cultura de Verasan (en francès culture de Véraza) és el nom d'una cultura material específica d'un grup d'assentaments prehistòrics que van viure entre 3000 i 2200 aC. (al final del neolític i el calcolític) a Catalunya i al Llenguadoc, al voltant del riu de Verasan (i de l'actual municipi de Verasan al departament de l'Aude).

    Cultura del vas campaniforme

    La cultura del vas campaniforme es caracteritza el vas campaniforme que li dóna nom, en forma que recorda la d'una campana invertida, l'element més característic és la decoració geomètrica incisa. Es pot trobar des de la península Ibèrica fins a l'Europa central, Mallorca, Sardenya i Sicília, i al litoral de l'Àfrica del nord (Marroc, Algèria). Va sorgir a l'oest de la península Ibèrica i a Catalunya, i va durar aproximadament del 2.900 al 1.800 aC.La seva presència està relacionada amb la difusió de la metal·lúrgia del coure per Europa occidental, fins al punt d'haver esdevingut fòssil guia d'aquesta expansió, i la cultura s'ha associat amb la construcció dels menhirs.

    Cultura iamna

    La cultura iamna (iamna significa 'forat' en ucraïnès i rus) o «cultura del sepulcre» és una de les últimes cultures del final de l'edat del coure (o era calcolítica) i començaments de l'edat del bronze, a la regió de Buh meridional, Dnièster, Ural (estepa del Pont, Caspi). La cultura iamna va estar activa entre el segle XXXVI aC i el segle XXIII aC. Aquesta cultura era predominantment nòmada, encara que practicaven una mica l'agricultura prop de rius i d'alguns castres (fortificacions).

    Hel·làdic

    Hel·làdic o període hel·làdic és un terme arqueològic modern per a referir-se a la seqüència de períodes que caracteritzen la cultura dins del continent europeu a l’antiga Grècia durant l’edat del bronze. Aquest terme es fa servir en arqueologia i història de l'art. Tracta de complementar dos termes paral·lels, civilització ciclàdica (en el mar Egeu), i civilització minoica (a l’illa de Creta), ambdues aproximadament contemporànies de l’hel·làdic.Aquest esquema s’aplica principalment a la seva ceràmica. Típicament, només se'n poden obtenir datacions relatives.

    Els tres termes, hel·làdic, ciclàdic i minoic, es refereixen a la ubicació d’origen; hi havia comerç entre les zones, amb la qual cosa es pot trobar, per exemple, minoics mitjans a les Cíclades, sense que això signifiqui que es puguin classificar com a ciclàdics mitjans.

    Il·liris

    Els il·liris són un poble protohistòric dels Balcans, d'origen indoeuropeu, familiars dels tracis i dels dacis. El seu nom i la seva llengua, l'il·liri, procedeix del grec Iλλuptof (i també Hillyrici) i s'aplicà a les tribus que ocupaven les actuals Dalmàcia, Bòsnia i Albània, i només ens és coneguda mitjançant rastres deixats en l'onomàstica de la regió, en particular en la toponímia.

    El fet d'ocupar els il·liris, des del moment que pot donar-se aquest nom a un poble determinat, el territori del Danubi mitjà, ha fet pensar en la possibilitat de donar ja el nom d'il·liris a les gents que en el neolític i eneolític desenvoluparen la cultura conceràmica d'espirals i meandres d'aquella regió. Però en realitat llavors els pobles indogermànics encara no poden ser diferenciats. Només pot, doncs, dir-se que els il·liris pertanyen al grup indogermànic oriental caracteritzat per les llengües anomenades satem i que sembla que romangueren en un lloc proper al d'origen i formació dels indogermànics.

    Això no obstant, ja en el neolític es desprengueren algunes branques del grup que més s'hauria d'anomenar il·liri, tals són els messapis o iapigis del sud d'Itàlia. Ja es pot parlar concretament d'il·liris en l'edat del bronze, en què ocupen la regió del Danubi central; arriben al final d'aquesta edat i principis del ferro a una època de gran floriment i expansió. Segurament per la seva pressió, els doris envaeixen Grècia, i poc de temps després els il·liris directament envien nous elements a Itàlia (els vènets). També sembla il·liri el poble de la cultura del Lusàcia (que florí en el territori al sud de Brandenburg, Silèsia i oest de Polònia).

    Al principi de l'edat de ferro continua sent gran la seva importància. Llavors s'estenen per l'oest: ocupen l'altiplà suís i arriben fins al Rin; són segurament aquestes invasions les que determinaren el gran moviment dels celtes en direcció al centre i sud de França i, per consegüent, vers la península Ibèrica. Els nuclis més rics de la cultura hallstàttica són il·liris, entre ells la mateixa necròpoli d'Hallstatt a la Baixa Àustria. Aquestes grans necròpolis d'incineració amb abundants ofrenes d'armes i ornaments decorats, uns i altres amb elements originals i propis, ens parlen d'una grau de cultura summament avançat.

    L'ornament en espiral aplicat a la decoració de tota classe d'objectes ve encara a recordar, amb una sèrie de segles, els primitius espirals de la cultura del Danubi. La influència de la cultura il·lírica sobre la cèltica fou extraordinària, fins al punt que moltes vegades l'hallstàttic s'ha pres per genuïnament cèltic. En la segona edat del ferro els il·lírics perden importància: passen el paper preponderant als celtes i la seva cultura de La Tène. Experimenten grans pèrdues territorials: no tan sols són absorbides les avançades il·líriques del Rin, sinó que el mateix territori del Danubi és envaït pels celtes (bois de Bohèmia i d'altres). Poc se sap dels il·liris per les fonts escrites de l'antiguitat. S'ha volgut relacionar-los amb els grecs fonamentant-ne la llegenda segons la qual Cadme i Harmonia s'establiren a Il·líria. Heròdot els pinta com bàrbars, coneixent els tatuatges i els sacrificis humans; les dones gaudien d'una alta posició social i fins i tot arribaven a gaudir de poder polític, i realment s'han conservat un gran nombre de noms de reines.

    La seva llengua és poc coneguda; pertany al grup indogermànic i és l'antecessora de l'actual albanès, encara que en aquest últim idioma s'han exercit influències estranyes; també es pot comprovar les seves relacions amb les llengües parlades pels messapis i els vènets. Es creu que existien dues zones lingüístiques a Il·líria, la del nord, de què depenia el Vèneto, i la del sud, representada pel messapi i l'actual albanès. Altres solucions donades al problema dels il·liris avui han de ser rebutjades. Ja en època històrica els il·liris pateixen la irrupció d'altres elements, especialment celtes, dels quals es coneix els noms d'algunes de les tribus (dàlmates, dessarets, taulantis, desiciates, ditions, etc.).

    En una època primera estigueren en relació amb els navegants grecs, els quals fundaren a la costa de Dalmàcia diverses colònies (Apol·lònia, Epidamnus (avui Durrës): prospera especialment el port de Salona (des del segle XX, Solin). Les tribus il·líriques no apareixen unides enfront de l'invasor romà, o bé formaren unions poc extenses i duradores.

    Museu Arqueològic José María Soler

    El Museu Arqueològic Municipal de Villena, (Alt Vinalopó) oficialment Museu Arqueològic José María Soler (en castellà Museo Arqueológico José María Soler) està situat en la planta baixa del Palau Municipal, edifici renaixentista de principis del segle XVI. Va ser inaugurat el 1957 per albergar les troballes arqueològiques reunides per José María Soler García durant els més de quaranta anys que de treball seu a Villena i voltants. Els fons existents permeten conèixer la comarca de l'Alt Vinalopó, des del Paleolític fins al segle XX, comptant amb peces procedents de Biar, Beneixama, el Camp de Mirra, la Canyada de Biar, Cabdet, les Salines, Saix i Villena.

    Després del descobriment el 1963 del Tresor de Villena fou reconegut el 1967 oficialment per Ordre Ministerial per solicitud de l'Ajuntament.

    Taller de Fontanilles

    El Taller de Fontanilles és un jaciment al municipi d'Olèrdola, a l'Alt Penedès, el qual va tenir una funció de lloc o centre de producció i explotació taller de sílex. Les restes lítiques es van trobar en superfície, segurament degut als treballs agrícoles de la zona. Aquestes restes lítiques datarien del calcolític. Els materials que es van trobar foren fragments de làmina i ascles de talla centrípeta, osques i rascadors. Actualment les restes lítiques es conserven al Museu de Vilafranca del Penedès.

    Tell Halaf

    Tell Halaf (àrab: تل حلف) és un lloc arqueològic de Síria a la governació d'al-Hasakah al nord-est del país prop de la frontera amb Turquia, enfront de Ceylanpınar, a la vall i prop del naixement del Khabur.

    Fou la primera trobada de cultura neolítica que va agafar el nom del jaciment. Està datada entre 6100 i 5400 aC. La fase més antiga es localitza a Arpachiya, i després es va estendre al curs mitjà i alt de l'Eufrates fins a Anatòlia, a l'est fins a les muntanyes Zagros, la Mesopotàmia meridional o baixa (relació amb la ceràmica anomenada d'Hajji Mohammed), i cap a l'oest fins a Baghouz a la vall de l'Eufrates, Síria del nord i fins a la Mediterrània. La seva economia era agrícola i ramadera amb cultius de civada de secà i pastura d'ovelles i cabres. Els assentaments són de mesura reduïda, de forma senzilla i rectangular, i amb les típiques construccions del tipus tholos o sigui rodona i amb volta, però afegeixen sobre anteriors models una avantsala també rectangular, allargada, model molt estès per Mesopotàmia (Tepe Gaura, Tell Hassuna i Yunus),

    Es caracteritza per poteria pintada amb dibuixos geomètrics i animals. La seva poteria es va difondre cap a Síria i Cilícia i cap a Armènia. En el moment de major auge va portar decoracions policromes; les pintures agafaven una lluentor esmaltada perquè eren cuites a altes temperatures. Abunden les figures femenines policromades en posició ajupida, pits exagerats sota els quals es creuen el braços, cuixes grosses i cap poc format; els animals representats són generalment de bovins.

    Els llocs d'Arpachiya a la comarca de Sindjar (períodes 6, 7 i 9), i el de Chagar Baçar són els que donen més detalls sobre els aspectes de l'evolució de la cultura d'Halaf, amb l'ús freqüent d'un edifici circular amb volta similar al de la cultura d'Hassuna. La cultura d'Halaf va progressar i va substituir a la de Hassuna (prop de Mossul).

    Tell Halaf fou després el lloc de la ciutat-estat aramea de Guzana o Gozan.

    Tell Hassuna

    Hassuna o Tell Hassuna és un lloc arqueològic de Mesopotàmia a la governació de Nínive, a l'Iraq, a la riba oest del Tigris i al sud de Mossul a uns 35 km al sud-oest de Nínive.

    En altres idiomes

    This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
    Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
    Images, videos and audio are available under their respective licenses.