Egipte

Egipte (en àrab: مصر Miṣr, en àrab egipci Máṣr, en copte Kīmi, en egipci antic Kemet), oficialment República Àrab d'Egipte, és un estat de l'Àfrica nord-oriental. Amb una extensió d'1.020.000 km2, inclou la península del Sinaí (considerada part de l'Àsia sud-occidental), mentre que la majoria del país se situa al nord d'Àfrica. Limita amb Líbia a l'oest, amb el Sudan al sud, amb la mar Roja a l'est, amb Israel i la franja de Gaza al nord-est i amb la Mediterrània al nord.

Egipte és un dels Estats més poblats del continent africà. La gran majoria de la població viu a les vores del riu Nil (uns 40,000 km²) i del canal de Suez. Hi ha extenses àrees del territori que són part del desert del Sàhara i que molt sovint estan deshabitades. La capital és el Caire, gran metròpoli de més de quinze milions d'habitants, i la segueixen en importància Alexandria, amb més de tres milions i mig, i Gizeh, dins l'aglomeració urbana cairota, amb més de dos milions; Shubra al-Khayma (també dins l'aglomeració del Caire) i Port Saïd passen del mig milió d'habitants.

El país és famós per la seva antiga civilització i per alguns dels seus impressionants monuments, com ara les piràmides, el temple de Karnak o la Vall dels Reis. A hores d'ara, Egipte és àmpliament considerat el principal focus polític i cultural del món àrab.

Infotaula de geografia políticaEgipte
جمهوريّة مصر العربيّة
(Jumhuríyyat Misr al-Arabiyya)
Bandera d'Egipte Escut d'Egipte
Bandera d'Egipte Escut d'Egipte

Himne Bilady, Bilady

Epònim Ptah
Localització
Egypt in its region (undisputed)

EGY orthographic
 27° N, 29° E / 27°N,29°E

Capital el Caire
Població
Total 94.798.827 (2017)
• Densitat 93,82 hab/km²
Idioma àrab
Geografia
Part de Àfrica del Nord i Orient Mitjà
Superfície 1.010.407,87 km²
Banyat per Mar Mediterrània i Nil
Punt més alt Muntanya Caterina (2.629 m)
Limita amb
Història i celebracions
Organització política
Forma de govern república
• president d'Egipte Abdelfatah Al-Sisi (8 juny 2014)
Economia
PIB nominal 235.369.129.337,71 $ (2017)
PIB per càpita 2.412 $ (2017)
Reserves totals 36.400.242.555 $ (2017)
Moneda Lliura egípcia
Identificador descriptiu
Fus horari
UTC+02:00
Prefix telefònic +20
Codi país EG
Altres

Lloc web Lloc web

Etimologia

km.t (Egipte)
en jeroglífic
kmmt
niwt

Un dels noms del país en egipci antic és Kemet (kṃt), que significa "terra negra" (de kem, "negre"), i fa referència als fèrtils dipòsits negres fruit de les inundacions periòdiques del riu Nil, en oposició a la paraula deshret (dšṛt), que significa "terra vermella", en referència al desert. El nom va passar al copte -última evolució de la llengua egípcia- com a kīmi o kīmə, i al grec com a Χημία (Khēmía).

Miṣr és la transliteració del nom àrab i modern del país, que en àrab egipci és Maṣr. Aquesta paraula, d'origen semita amb la mateixa arrel que la paraula hebrea מִצְרַיִם (Mitzráyim), literalment significa "dos estrets", una referència a la separació dinàstica antiga de l'alt i el baix Egipte.[3] La paraula originalment presentava la connotació de "metròpoli" o "civilització", i també significa "país" o "terra de la frontera".

El nom català d'"Egipte" prové del llatí Aegyptus que es deriva al seu torn del grec antic Αίγυπτος (Aígyptos). El terme es deriva de l'egipci tardà: Hikuptah, nom de Memfis, una corrupció de l'egipci primer Hat-ka-Ptah, que significa "terra del ka [ànima] de Ptah" el nom del temple del déu Ptah localitzat a Memfis. El nom en grec i els adjectius corresponents aigýpti, aigýptios, van passar al copte com a gyptios, kyptios i del copte a l'àrab com a qubṭī que es transformà en qubṭ, i precisament d'aquest mot prové la paraula catalana "copte".

Estrabó va formular una etimologia folklòrica en què el grec Aigyptos havia evolucionat com a nom compost de l'Aἰγαίου ὑπτίως (Aegaeon uptiōs) que vol dir "per sota de l'Egeu".

Geografia física

Egypt sat
Vista satèl·lit d'Egipte

Egipte és un Estat de l'Àfrica septentrional amb una extensió d'aproximadament 1 milió de quilòmetres quadrats. És situat al nord-est del continent africà, tot i que inclou la península asiàtica del Sinaí. Limita al nord amb la mar Mediterrània, al nord-est amb Israel, a l'est amb la mar Roja, al sud amb Sudan i a l'oest amb Líbia. La major part del territori és desèrtic; només la franja fèrtil al llarg del riu Nil, el delta del Nil i altres oasis dispersos són habitables.

El Nil és l'element més important de la topografia d'Egipte, i divideix el territori en dues parts en creuar-lo de nord a sud amb una extensió de 1.200 km. Les franges o petites valls a les ribes del Nil són molt fèrtils i fecundes en comparació amb el desert que les envolten.[4] Fisiogràficament s'hi distingeixen quatre regions:

  • El desert de Líbia o desert Líbic a l'oest del Nil, un altiplà, l'altitud del qual augmenta de la costa mediterrània cap al sud, i dividit per la depressió de Qattara.
  • El desert Aràbic a l'est del Nil, format per una serralada costanera paral·lela a la mar Roja amb la qual limita a l'est, formada de materials cristal·lins i metamòrfics.
  • La vall del Nil.
  • La península del Sinaí, un horst de forma triangular que uneix els continents asiàtic i africà, on es troba el punt més alt d'Egipte, el Katrina amb 2637 m.

Atesa la situació geogràfica i les característiques fisiogràfiques del territori, el clima d'Egipte és predominantment àrid, llevat de la costa nord, que gaudeix d'un clima de tipus mediterrani sec. La precipitació anual és molt baixa i no supera els 250 mm.[5] Les temperatures diürnes varien considerablement; de la mateixa manera hi ha una gran variació estacional, tot i que només s'hi distingeixen dues estacions: l'hivern i l'estiu. Les tempestes de sorra són molt comunes, i s'hi coneixen com a khamsins, que en àrab vol dir "cinquantes", ja que hom diu que n'hi ha, de tempestes de sorra, cinquanta dies de l'any.

Política i govern

Egypt Nil3
Riba del Nil a l'Alt Egipte

Estructura política

La República Àrab d'Egipte és governada actualment d'acord amb la constitució de 1971, aprovada per referèndum l'11 de setembre. Segons aquesta, Egipte és Estat democràtic i socialista, en què l'islam és religió d'Estat i l'àrab la llengua nacional. El govern està dividit en tres branques:

  • l'autoritat executiva és ostentada pel president de la república, el cap d'Estat. El president, des del 2005, és elegit per vot popular per un període de sis anys, i pot ser reelegit indefinidament. El president designa un o més vicepresidents, el primer ministre i els altres ministres. El president és el comandant suprem de les forces armades.
  • l'autoritat legislativa resideix en l'Assemblea del Poble (Majlis aix-Xab), integrada per membres electes -la gran majoria- i membres designats pel president. L'Assemblea ha de tenir un nombre específic de dones. Els membres electes hi són elegits segons un mètode complex de representació proporcional per un període de cinc anys. El president no té la facultat per a dissoldre el Parlament si no n'aconsegueix l'aprovació del poble per mitjà d'un referèndum. Des del 1980 hi ha una Assemblea Consultiva (Consell de la Xura), com a cambra alta, que pot proposar esmenes constitucionals i aconsella el president. A prop de dos-terços dels seus membres són elegits per vot popular, per un període de sis anys, mentre que la resta són designats pel president.
  • l'autoritat judicial recau sobre una judicatura independent.
Mubarak
Hosni Mubarak, expresident d'Egipte que va dirigir el país durant gairebé 30 anys (d'octubre de 1981 fins a febrer de 2011)

Tot i que constitucionalment Egipte és un sistema multipartidista i semipresidencial en què el poder executiu es divideix entre el president i el primer ministre, a la pràctica gairebé tota l'autoritat executiva ha recaigut únicament en el president, el qual ha estat elegit durant més de 50 anys en comicis en què només hi havia un candidat. El 2005, però, després de l'aprovació de noves lleis per tal de "consolidar més llibertats i la democràcia",[6] es van realitzar les primeres eleccions presidencials en què es van acceptar altres candidats. Tanmateix, la nova llei contenia restriccions diverses i estrictes que van evitar que la participació de possibles candidats molt populars, com ara Ayman Nour, assegurant així la reelecció de Mubarak,[7] acompanyada d'acusacions de frau i violència.[8]

El 19 de març, 2007 el parlament va aprovar trenta-quatre esmenes constitucionals que prohibeixen que els partits fessin ús de la religió com a fonament per a les activitats polítiques i permeten l'aprovació de noves lleis antiterroristes que reemplacen la legislació d'emergència vigent des de 1981. A més, donen al president l'autoritat per a dissoldre el parlament.[9] Els membres de l'oposició no hi van votar, i s'esperava un boicot en el referèndum com a protesta per les suposades violacions a les pràctiques democràtiques. Només el 27% dels votants registrats van participar en el referèndum. El 27 de maig, el govern va anunciar que el 75,9% dels que van participar en el referèndum van aprovar les esmenes constitucionals.

Divisió administrativa

Egipte es divideix en 27 governacions (en àrab: muhafazat, sing. muhafazah).[10]

Les dades corresponen a l'any 2006.[11]

Egypt, administrative divisions - Nmbrs - colored

Egypt, administrative divisions - Nmbrs - colored
Núm. al mapa Nom (català) (àrab) Àrea (km²)
(2006)
Població
(2006)
Capital
2 Alexandria Alexandria الإسكندرية 2.679 4.110.015 Alexandria
27 Assuan Assuan أسوان 679 1.184.432 Assuan
22 Asyut Asyut أسيوط 25.926 3.441.597 Asyut
19 Beni Suef Beni Suef بني سويف (1.322)[12] (2.290.527)[12] Bani Suwayf
3 Al-Biheira Buhayra البحيرة 10,130 4.737.129 Damanhūr
16 Al-Qahirah El Caire القاهرة 214 7.786.640 El Caire
6 Damietta Damietta دمياط 589 1.092.316 Damieta
5 Al-Daqahliyah Dakahleya الدقهلية 3.471 4.985.187 Mansura
15 El Faium Faium الفيوم (1.827)[12] (2.512.792)[12] El Faium
9 Al-Gharbiya Gharbeya الغربية 1.942 4.010.298 Tantā
14 Gizeh Gizeh الجيزة (85.153)[12] (6.272.571)[12] Gizeh
13 Al-Ismailiyah Ismailia الإسماعيلية 1.442 942.832 Ismailiyah
4 Kafr al-Sheikh Kafr al-Sheikh كفر الشيخ 3.437 2.618.111 Kafr al-Sheikh
26 Al-Uqsur Luxor الأقصر 55 451.318 Luxor
23 Bahr al-Ahmar Mar Roja البحر الأحمر 203.685 288.233 Hurghada
1 Matruh Matruh مطروح 212.112 322.341 Mersa Matruh
10 Menufeya Menufeya المنوفية 1.532 3.270.404 Shibin el-Kom
20 Al-Minya Minya المنيا (32.279)[12] (4.179.309)[12] Al-Minyā
7 Port Saïd Port Saïd پورسعيد 72 570.768 Port Saïd
11 Al-Qalyubiyah Qalyubia القليوبية 1.001 4.237.003 Banha
25 Qena Qena قنا 1.851 3.001.494 Qena
12 Ash Sharqiya Sharqia الشرقية 4.180 5.340.058 Al-Zaqāziq
8 Shamal Sinai Sinaí del Nord شمال سيناء 27.574 339.752 Al-Arish
18 Janub Sinai Sinaí del Sud جنوب سيناء 33.140 149.335 el-Tor
24 Sohag Sohag سوهاج 1.547 3.746.377 Sohag
17 Suez Suez السويس 17.840 510.935 Suez
21 Al Wadi al Jadid Vall Nova الوادي الجديد 376.505 187.256 Al-Kharga

Economia

L'economia d'Egipte depèn principalment de l'agricultura, les exportacions del petroli i el turisme. Hi ha de tres a quatre milions d'egipcis treballant a l'estranger,[13] principalment a l'Aràbia Saudita, el Golf Pèrsic i Europa. Als Estats Units també hi ha una població significativa d'immigrants egipcis. La construcció de la resclosa alta d'Assuan el 1971 i el Llac Nasser han alterat l'agricultura i l'ecologia del riu Nil i d'Egipte. Una població en creixement ràpid, sumats a la limitada i escassa terra arable i dependència en el Nil continuen afectant negativament l'economia.

El govern ha treballat per a preparar l'economia per al nou mil·lenni mitjançant reformes econòmiques i grans inversions en comunicacions i infraestructures. Egipte ha rebut des de 1979 ajuda econòmica externa dels Estats Units (2.200 milions de dòlars/any). Els seus principals beneficis provenen del turisme i del trànsit marítim del Canal de Suez.

Les condicions econòmiques han començat a millorar considerablement després d'un període d'estancament des de l'adopció de polítiques més liberals pel govern, també de l'increment dels beneficis i del mercat de valors. En el seu informe anual, l'FMI ha classificat Egipte com un dels països del món que emprenen més reformes econòmiques. Alguns dels principals punts de les reformes econòmiques inclouen una rebaixa radical de duanes, una nova llei d'impostos en vigor des de 2005 que redueix els impostos sobre les empreses d'un 40% a un 20%, que han comportat un augment del 100% en els beneficis dels impostos el 2006.

La inversió estrangera directa a Egipte ha augmentat considerablement en els últims anys a causa de les mesures de liberalització portades a terme pel ministre d'inversions Mahmoud Mohieddin, sobrepassant els 6.000 milions de dòlars el 2006. Egipte sobrepassà a Sud-àfrica com al màxim receptor d'Inversió Estrangera Directa el 2007 a Àfrica.

Un dels principals problemes de l'economia egípcia és la davallada de la riquesa de la població mitjana, ja que els preus dels béns bàsics continuen pujant mentre el poder adquisitiu de la població mitjana es perd. S'està millorant la infraestructura ferroviària mitjançant inversions del govern (3.000 milions de dòlars), amb de la promesa del govern egipci després de l'accident ferroviari del 2006, que va costar la vida a més de 100 persones.

L'economia egípcia és considerada com una de les noves economies emergents al món, amb un grup de països agrupats amb el nom de CIVETS

Geografia humana i societat

Vegeu la llista de les ciutats d'Egipte

Demografia

Egipte és el país més populós de l'Orient Mitjà i el segon més populós del continent africà, amb una població estimada de 78 milions de persones. Gairebé la meitat de la població es concentra a les vores del Nil —en especial el Caire i Alexandria— o a la regió del delta del Nil i a prop del canal de Suez. Aproximadament, el 90% de la població és musulmana, i el 10% professen el cristianisme, en especial el cristianisme copte.[14]

Els egipcis són el grup ètnic més gran del país, el 94% de la població total.[14] Les minories ètniques són les tribus àrabs beduïnes que viuen als deserts orientals i a la península del Sinaí, els siwis, de parla berber, i les comunitats antigues núbies. També hi viuen comunitats tribals dels beja, concentrades al cantó sud-est del país, i alguns clans doms, que viuen al delta del Nil i a Faium els quals estan sent assimilats progressivament en incrementar-se la urbanització. L'antiga comunitat jueva, molt nombrosa en temps antics, ha desaparegut; només n'hi ha uns pocs. Algunes ruïnes històriques i arqueològiques jueves es troben a Alexandria, el Caire i altres ciutats.

Llengües

La llengua oficial d'Egipte és l'àrab, tot i que se'n parlen diversos dialectes, els quals poden diferir molt de la llengua original literària. La llengua àrab estàndard (al-fusha, àrab "clar") s'ensenya a les escoles i és la lingua franca del món àrab. Per contra, els dialectes moderns (coneguts com a al-ammiyahh, àrab "comú") tot i que difereixen entre si, es coneixen com a llengua àrab egípcia col·loquial. Hom distingeix tres dialectes:

  • el dialecte dels beduïns del desert oriental i de la península del Sinaí
  • el dialecte dels beduïns del desert occidental
  • el dialecte de l'Alt Egipte
  • el dialecte del Caire

El dialecte del Caire és prominent, i ja que la ciutat és el centre de la indústria cinematogràfica del món àrab, aquest dialecte és entès per tots els parlants de l'àrab.[4]

El SIL International ha llistat un total d'onze llengües a l'estat egipci:[15]

  • Àrab, egipci oriental, bedawi: 780.000 parlants a Egipte. Es parla sobretot a les regions Beduïnes, a la península del Sinaí i a zones de la costa de la Mar Roja. També es parla a Israel, Jordània, Palestina i Síria.
  • Àrab, egipci: 44.406.000 parlants a Egipte. També es parla a Iraq, Israel, Jordània, Kuwait, Líbia, Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs Units i el Iemen.
  • Àrab, Sa`idi, o alt egipci: 18.900.000 parlants a l'Egipte Meridional, des del Caire a la frontera amb el Sudan. També hi ha alguns parlants a Líbia.
  • Àrab estàndard.
  • Àrab, egipci occidental, bedawi: 300.000 parlants a regions beduïnes entre Alexandria i la frontera amb Líbia. També es parla als oasis occidentals.
  • Domari: 234.000 parlants a Egipte, sobretot a Dakahlia, al nord del Caire. És una llengua d'origen iranià, parlada sobretot per gitanos (a Egipte n'hi ha 1.080.000).
  • Egipci, llengua de signes.
  • Grec: 42.000 parlants a Egipte. La majoria a Alexandria.
  • Kenuzi-Dongola: 100.000 parlants a les valls de l'Alt Nil, sobretot a Kom Ombo.
  • Nobiin: 200.000 parlants a la província del Nord, a la zona de Wadi Halfa, a la frontera sud de l'estat.
  • Siwi: 5000 parlants al desert del nord-oest, a l'oasi de Siwa, a moltes poblacions aïllades als oasis occidentals. És una llengua berber.
  • Copte: Llengua extinta.

A més a més, a Egipte també hi ha presents les llengües següents: Adyge amharic (5.000 parlants), amharic (5.000), armeni(100.000), àrab marroquí, àrab sud levantí (50.000), àrab sudanès (3.800.000), tosk albanès (18.000) i oromo central occidental.

Cultura i oci

La cultura egípcia té més de cinc mil anys d'història escrita. L'Antic Egipte va ser una de les primeres civilitzacions humanes amb una cultura complexa, diferenciada i estable que va influenciar altres cultures d'Europa, de l'Orient Mitjà i d'Àfrica. Després de l'era faraònica, tanmateix, Egipte va ser influenciat per l'hel·lenisme, el cristianisme i la cultura musulmana. En l'actualitat, molts aspectes de la cultura antiga d'Egipte coexisteixen i interaccionen amb altres elements posteriors, així com la influència de la cultura occidental. La capital d'Egipte, el Caire, és la ciutat més gran d'Àfrica, i per molts mil·lennis ha estat un centre d'aprenentatge, cultura i comerç.

Renaixement

Les obres de l'erudit del segle XIX, Rifa'a at-Tahtawi, van donar llum al Renaixement egipci i van marcar la transició de l'Egipte medieval a l'Egipte modern. Les seves obres van renovar l'interès en l'Antic Egipte i van exposar la societat egípcia als principis de la Il·lustració. Tahtawi va cofundar, amb el reformador de l'educació Ali Mubarak, una escola nadiua d'egiptologia inspirant-se en els erudits medievals egipcis com ara As-Suyutí i Al-Maqrizí, els quals havien estudiat la història i la llengua de l'època Antiga. El Renaixement egipci va continuar fins al segle XX a través de les obres de Muhammad Abduh, Ahmed Lufti el-Sayed, Tawfiq el-Hakim, Louis Awad, Qasim Amin, Salama Moussa, Taha Hussein i Mahmoud Mokhtar. Van formar un camí liberal perquè Egipte expressés el seu compromís amb la llibertat individual, el secularisme i la fe en la ciència per fer progrés.[16]

Les belles arts

Els egipcis van ser una de les primeres grans civilitzacions a codificar elements de disseny en l'art i en l'arquitectura. Les pintures murals, al servei dels faraons, van seguir un codi rígid de regles i significats visuals. La civilització egípcia és reconeguda per les seves piràmides colossals i tombes. Alguns exemples són les Piràmides de Djoser dissenyades per l'arquitecte i enginyer Imhotep, l'Esfinx, i el temple d'Abu Simbel. L'art modern i contemporani d'Egipte és divers, des de l'arquitectura veràncula de Hassan Fathy i Ramses Wissa Wassef a les famoses escultures de mahmoud Mokhtar i la iconografia copta d'Issac Fanous.

Arts escèniques

El Teatre d'Òpera del Caire és el centre d'arts escèniques més important d'Egipte. A més, el Caire és el centre de la indústria cinematogràfica, televisiva i musical no només del país sinó tot el món àrab, amb més de 30 canals de satèl·lit i més cent pel·lícules produïdes a l'any. El festival de cine anual del Caire és un dels onze festivals de classe mundial, segons la Federació Internacional dels Productors de Cine.[17]

Literatura

La literatura constitueix un element important en la vida d'Egipte. Els novel·listes i poetes egipcis van ser un dels primers a experimentar amb els estils moderns de la literatura àrab, i les formes que van desenvolupar han estat imitades per tot l'Orient Mitjà. La primera novel·la egípcia moderna, Zaynab per Muhammad Husayn Haykal va ser publicada el 1913 en el dialecte àrab egipci. El novel·lista egipci Naguib Mahfouz va ser el primer escriptor en llengua àrab a guanyar el Premi Nobel en Literatura. Hi ha escriptores egípcies, com ara Nawal El Saadawi, conegudes pel seu activisme feminista. La poesia vernacular és, potser el gènere literari més popular entre els egipcis amb les representacions de les obres d'Ahmed Fouad Negm, Salah Jaheen i Abdel Rahman el-Abnudi.

Egipte compte amb dues gran fires internacionals que giren entorn de la literatura, la Fira Internacional del Llibre d'Alexandria, celebrada dins del recinte de la Bibliotheca Alexandrina, i la Fira del Caire, la més important de tota la regió per volum de visitants i nombre d'editors que s'hi congreguen.

Música

La música egípcia és una combinació rica d'elements nadius, mediterranis, africans i occidentals. En l'Antiguitat, els egipcis tocaven apres i flautes així com dos instruments autòctons: el ney i el llaüt egipci o oud. La música contemporània egípcia inclou les obres creatives d'Abdu-l Hamuli, Almaz i Mahmud Osman, que van influenciar altres músics prominents com ara Sayed Darwish, Umm-Kulthum, Mohammed Abdel i Abdel Halim Hafez.

Història

Article principal: Història d'Egipte
Nil
El riu Nil a Egipte

Hi ha proves de presència humana a la vall del Nil des del paleolític com ara artefactes i petròglifs a les vores del Nil i als oasis del desert. El 10000 aC, una cultura de caçadors-recol·lectors i pescadors reemplaçaren una cultura anterior que molia grans. Els canvis climàtics o l'excés en l'ús de les àrees pastorals dessecaren les àrees verdes, formant el Sàhara. Les tribus antigues començaren a emigrar al riu Nil on desenvoluparen una economia agrícola i una societat més centralitzada.[18]

Al voltant del 6000 aC, ja havien aparegut a la vall del Nil l'agricultura organitzada i la construcció d'edificis de gran magnitud. Durant el neolític, diverses cultures predinàstiques s'hi desenvoluparen de manera independent a l'Alt i Baix Egipte. La cultura badariana i els successors de Naqada són considerats els precursors de la civilització dinàstica egípcia. Tot i que s'havien format altres comunitats al nord que coexistien amb les comunitats de l'Alt Egipte, romangueren culturalment separats, però units per mitjà del comerç. L'evidència més antiga dels jeroglífics egipcis aparegué durant el període predinàstic a Naqada, a prop del 3200 aC.[19]

Es formà un regne unificat a prop del 3150 aC pel rei Menes, inaugurant una sèrie de dinasties egípcies que governaren Egipte per tres mil·lennis. A partir de llavors, els egipcis es referien al seu país unificat com a tawy, que vol dir "dues terres" i després com a kemet, la "terra negra" en referència als dipòsits de terra fèrtil negra del riu Nil. La cultura egípcia florí durant aquest període, única en la seva religió, l'art, la llengua i els seus costums. Les primeres dues dinasties de l'Egipte unificat prepararen el període del Regne Antic, c. 2700 al 2200 aC, conegut per les seves piràmides, sobretot la piràmide de Djoser de la tercera dinastia i les piràmides de Gizeh de la quarta dinastia.

SphinxGiza
L'Esfinx de Gaza i les Piràmides, construïdes durant el període del Regne Antic

El Primer Període Intermedi d'Egipte començà en un temps d'agitació política. Les abundants inundacions del Nil i l'estabilització del govern, tanmateix, permeteren la prosperitat del país durant el Regne Mitjà c. 2040 aC en què destacà el regnat del faraó Amenemhet III. Un segon període de desunió, conegut com el Segon Període Intermedi, fou herald de la primera dinastia estrangera, del poble semita dels hiskses. Els invasors hikses prengueren la major part del Baix Egipte a prop del 1650 aC i fundaren una nova capital a Avaris. Foren fets fora per una força de l'Alt Egipte encapçalada per Amosis I que fundà la 18a dinastia i mogué la capital de Memfis a Tebes.

El Nou Regne (c.1550−1070 aC) començà amb la 18a dinastia la qual protagonitzà l'Egipte com a potència i que estengué l'imperi fins a Jebel Barkal a Núbia i incloïa diverses regions del Llevant a l'est. Aquest període és famós pels faraons Hatshepsut, Tuthmosis III, Akhenaton i la seva esposa Nefertiti, Tutankamon i Ramsès II. Les primeres expressions monoteistes sorgiren en aquest període en l'atenisme. Els contactes freqüents amb altres nacions portaren noves idees al Nou Regne. El país fou envaït posteriorment pels libis, nubis i assiris, però els egipcis els feren fora i prengueren de bell nou el control del seu país.

Kairo Hanging Church BW 1
Construïda durant els segles III i IV dC, l'Església Penjant del Caire

La 30a dinastia fou l'última dinastia nadiua a governar durant el període faraònic; Egipte caigué en mans dels perses el 343 aC, amb la derrota de l'últim faraó nadiu, Nectabeu II. Després Egipte passà a mans dels grecs i després dels romans. Així començà un període de dominació estrangera de més de dos mil anys.

Abans que Egipte es convertís en part de l'imperi Bizantí, el cristianisme hi havia estat portat per Sant Marc l'evangelista, el primer segle dC.[20] El regne de Dioclecià marcà la transició de l'Imperi Romà a l'Imperi Bizantí a Egipte, acompanyat d'un gran nombre de cristians egipcis. El Nou Testament ja havia estat traduït a l'egipci. Després del Concili de Calcedònia el 451 dC, s'establí fermament l'Església Copta Egípcia.[21]

Els romans pogueren reprendre el control després d'una breu invasió persa al començament del segle VII, però el 639 fou envaïda pels àrabs musulmans, que hi portaren el sunnisme. Vegeu Egipte (província del Califat)

En aquest període els egipcis començaren a combinar llur nova fe amb llurs creences i pràctiques nadiues que havien sobreviscut a través del cristianisme copte, i així sorgiren les ordres del sufisme que han sobreviscut fins ara.[22] Els governadors musulmans, anomenats pel califat islàmic controlaren Egipte durant els sis segles següents, incloent-hi un període en què fou seu del califat sota els fatimites. Amb la fi de la dinastia aiúbida els mamelucs, una casta militar turca-circassiana, prengué el control del país el segle XIII. Continuaren governant fins a la conquesta d'Egipte pels turcs otomans el 1517.

Citadel2
Mesquita de Mehmet Alí construïda el segle XIX dins la ciutadella del Caire

La breu invasió francesa d'Egipte, encapçalada per Napoleó Bonapart el 1798 tingué un impacte social important en el país i la seva cultura. Els egipcis foren exposats als principis de la Revolució Francesa i tingueren l'oportunitat de practicar una certa autonomia.[23] Després de l'evacuació de les tropes franceses esclatà una sèrie de guerres civils entre els turcs otomans, els mamelucs i els mercenaris albanesos, a la fi de les quals l'albanès Muhàmmad Alí Paixà prengué el control d'Egipte. El 1885 fou designat com el virrei otomà. Dirigí una campanya de modernització i d'obres públiques que incloïa diversos projectes d'irrigació, reformes agràries i la industrialització, que el seu successor Isma'il Pasha continuà i estengué.

El 1866, es fundà l'Assemblea de Delegats com a institució de consell per al govern. Els membres de l'Assemblea foren elegits de totes les regions d'Egipte i tingué una influència significativa en les decisions governamentals.[24] Després de la construcció del Canal de Suez el 1869, Egipte es convertí en un centre mundial de comerç i transportació. Tanmateix, el país s'endeutà severament amb les potències europees. Com a resultat, el Regne Unit prengué el control del govern d'Egipte el 1882 per a protegir els seus interessos financers, especialment dels interessos en el Canal de Suez, governat per la Convenció de Constantinoble de 1888.[25]

Poc després de la intervenció política, el Regne Unit envià tropes a Alexandria i a la zona del canal prenent avantatge de la debilitat militar d'Egipte. Amb la derrota de l'exèrcit egipci en la Batalla de Tel el-Kebir, les tropes britàniques arribaren al Caire i destituïren el govern nacionalista i les forces armades egípcies. Tècnicament, Egipte continuà com a província otomana fins al 1914, any en què el Regne Unit formalment declarà un protectorat sobre Egipte i destituí l'últim khedive Abbas Hilmi II. El seu oncle, Hussein Kamal fou designat com a sultà.[26]

Moviment nacionalista i independència tutelada

Entre 1882 i 1906 es començà a formar un moviment nacionalista per la independència. L'incident de Dinshaway motivà els egipcis a prendre accions més directes en contra de l'ocupació britànica. Es fundaren els primers partits polítics. Després de la Primera Guerra Mundial, Saad Zaghlul i el Partit Wafd dirigiren el moviment nacionalista egipci i aconseguiren la majoria de l'Assemblea Legislativa local. Quan els britànics exiliaren Zaghlul i els seus associats el 8 de març, 1919, el país s'aixecà en la seva primera revolució moderna. El Regne Unit declarà la independència unilateral d'Egipte el 22 de febrer, 1922.[27]

Revolució de 1952. Nasser

El nou govern egipci escrigué i promulgà una nova constitució el 1923 basada en el sistema parlamentari de representació. Saad Zaghlul fou elegit com a primer ministre d'Egipte el 1924. El 1936 se signà el Tractat anglo-egipci de 1936.[28] La inestabilitat del govern, causada pels romanents del control britànic i la influència del rei obriren pas a un cop d'Estat que destituí la monarquia i dissolgué el parlament, esdeveniment conegut com la revolució egípcia de 1952. Els militars en el Moviment dels Oficials Lliures, forçaren el rei Faruk I a abdicar a favor del seu fill Fuad II. El 18 de juny, 1953, es declarà la República d'Egipte, i el general Naguib, que seria titllat de dictador i eliminat del poder pel consell de la revolució. Gamal Abdel Nasser prengué el poder com a president i declarà la independència plena d'Egipte del Regne Unit el 18 de juny de 1956.

Nacionalització de Suez i Guerra dels sis dies

La nacionalització del canal de Suez que emprengué Nasser el 26 de juny de 1956, provocà una crisi política però hi permeté la llibertat de navegació excepte per a Israel que consideraren el gran enemic d'Egipte i que s'havia constituït com a Estat independent el 1948. El 1958 l'Egipte, i a instàncies dels sirians, es fusionà amb Síria per formar la República Àrab Unida, presidida pel mateix Nasser i capdavantera del panarabisme.[29] Tanmateix, Síria se'n separà el 1961. El 1964 es promulgà una nova constitució que nacionalitzà el 90% de les empreses i creà un partit únic, la Unió Socialista Àrab.

View from Cairo Tower 31march2007
Vista del Caire, la ciutat més gran d'Àfrica i l'Orient Mitjà

Després de derrota en la Guerra dels Sis Dies en què Israel havia envaït i ocupat el Sinaí Nasser presentà la seva renúncia, que l'Assemblea l'obligà a retirar. Tres anys després, Nasser morí i fou succeït per Anwar Sadat. Sadat canvià la política exterior, anteriorment aliat a la Unió Soviètica, i s'apropà als Estats Units i expulsà els consellers soviètics el 1972. Inicià una política de reforma econòmica coneguda com la Infitah, i alhora prengué accions dràstiques en contra de l'oposició religiosa i secular.

Guerra del Yom Kippur

El 1973 Egipte amb Síria iniciaren la Guerra del Yom Kippur, un atac sorpresa en contra de les forces israelianes que ocupaven la península del Sinaí i les Alts del Golan des de la Guerra dels Sis Dies. Tots dos, els Estats Units i la Unió Soviètica hi intervingueren i aconseguiren un cessament al foc. Tot i que no fou un èxit militar, la majoria dels historiadors afirmen que la Guerra del Yom Kippur fou una victòria política per a Sadat que li permeté recuperar el Sinaí després a canvi de signar la pau amb Israel el 1979, després d'una visita històrica. Aquesta iniciativa de Sadat provocà una gran controvèrsia en el món àrab, per la qual Egipte fou expulsat de la Lliga Àrab, tot i que tenia el suport de la gran majoria dels ciutadans egipcis.[30] Sadat fou assassinat per un soldat fonamentalista religiós al Caire el 1981. Fou succeït per Hosni Mubarak. Des de 1991, Mubarak ha emprès diverses accions ambicioses de reforma econòmica per tal de reduir el sector públic i expandir el sector privat; tanmateix, no hi ha hagut un procés paral·lel de reforma política.

Revolta popular del 2011

La Revolta popular del 2011 va ser un seguit de manifestacions al carrer, protestes i actes de desobediència civil que van començar el 25 de gener del 2011 i que es van difondre per tot el país. Les manifestacions i els disturbis van ser duts a terme per diversos grups socials i s'inspiraren principalment en la Revolució del Gessamí de Tunísia. Les manifestacions i revoltes van ser espontànies i una resposta a l'excés de brutalitat policíaca, a les lleis d'emergència de l'estat, a les altes taxes d'atur, al desig d'augmentar el salari mínim, a la manca d'habitatges i aliments, la inflació, la corrupció, la mancada de llibertat d'opinió i les pobres condicions de vida.[31] L'objectiu dels protestants és la dimissió del president Hosni Mubarak, qui ha estat en el poder més de 30 anys.[32] Mubarak va dimitir l'11 de febrer del 2011.[33]

El 3 de juliol del 2013, l'exèrcit va donar un nou cop d'estat, derrocant el poder dels Germans Musulmans i de Mohamed Mursi, el primer president elegit democràticament a Egipte.[34] Ni l'Organització de les Nacions Unides ni els Estats Units van condemnar els fets.[35] Els membres del nou govern de l'exèrcit egipci, encapçalat per l'economista Hazem el-Beblawi, van suspendre la Constitució i van fer centenars de detencions dels partidaris del president derrocat.[36] El 14 d'agost del 2013 l'exèrcit va matar a centenars de partidaris del president derrocat en un assalt policial. L'endemà, el Ministeri de Sanitat egipci va confirmar almenys 525 morts i 3.717 ferits, mentre que els Germans Musulmans denunciaven més de 4.000 morts.[37]

Vegeu també

Referències

  1. Diccionari català-valencià-balear
  2. «Egipte». ésAdir. [Consulta: 16 agost 2012].
  3. Biblical Hebrew E-Magazine. Gener de 2005
  4. 4,0 4,1 Egypt. Encyclopedia Britannica. Data d'accés: 22 d'abril, 2008
  5. El clima. Egipte. L'Enciclopèdia Catalana. Data d'accés: 22 d'abril, 2008
  6. Business TodayEGYPT. Mubarak throws presidential race wide open. Març 2005.
  7. Lavin, Abigail. Democracy on the Nile: The story of Ayman Nour and Egypt's problematic attempt at free elections. 27 de març, 2006
  8. Murphy, Dan. Egyptian vote marred by violence. Christian Science Monitor. 26 de maig, 2005
  9. Anger over Egypt vote timetable BBC News.
  10. luventicus.org/mapas/egipto.html Mapa interactiu
  11. Dades a Geohive basades en dades de la CAPMAS (Central Agency for Public Mobilisation and Statistics )
  12. 12,0 12,1 12,2 12,3 12,4 12,5 12,6 12,7 Dada de l'any 2006, abans de perdre part de la superfície en la creació d'una nova governació.
  13. Adler, Leonore Loeb; Gielen, Uwe Peter. Migration: immigration and emigration in international perspective (en anglès). Greenwood Publishing Group, 2003, p.312. ISBN 0275976661.
  14. 14,0 14,1 «Egyptian people section from the World Factbook». World Fact Book. [Consulta: 29 gener,2007].
  15. Llengües d'Egipte llistades pel SIL
  16. Jankowski, James. "Egypt and Early Arab Nationalism" in Rashid Khalidi, ed. The Origins of Arab Nationalism. New York: Columbia University Press, 1990
  17. Cairo Film Festival information.
  18. Midant-Reynes, Béatrix. The Prehistory of Egypt: From the First Egyptians to the First Kings. Oxford: Blackwell Publishers.
  19. Bard, Kathryn A. Ian Shaw, ed. The Oxford Illustrated History of Ancient Egypt. Oxford: Oxford University Press, 2000. p. 69.
  20. Meinardus, Otto Friedrich August. Two thousand years of Coptic Christianity (en anglès). American Univ in Cairo Press, 2002, p.28. ISBN 9774247574.
  21. Kamil, Jill. Coptic Egypt: History and Guide. Cairo: American University in Cairo, 1997. p. 39
  22. El-Daly, Okasha. Egyptology: The Missing Millennium. London: UCL Press, 2005. p. 140
  23. Vatikiotis, P.J. The History of Modern Egypt. 4th edition. Baltimore: Johns Hopkins University, 1992, p. 39
  24. Jankowski, James. Egypt: A Short History. Oxford: Oneworld Publications, 2000. p. 83
  25. Boczek, Bolesław Adam. International Law: A Dictionary (en anglès). Scarecrow Press, 2005, p. 314. ISBN 0810850788.
  26. Jankowski, op cit., p. 111
  27. Jankowski, op cit., p. 112
  28. Ismael, Tareq Youssief; Ismael, Jacqueline Sidonia. Politics and Government in the Middle East and North Africa (en anglès). University Press of Florida, 1991, p. 323. ISBN 0813010438.
  29. La República Àrab d'Egipte. La història. Egipte. L'Enciclopèdia Catalana.
  30. Vatikiotis, p. 443
  31. Zayan, Jailan. «Egypt braces for nationwide protests» (en anglès). Agence France-Presse, 25-01-2011. Arxivat de l'original el 2011-03-04. [Consulta: 25 gener 2011].
  32. «Manifestacions massives a Egipte demanant que Hosni Mubàrak se'n vagi». Diari Ara, 28-01-2011. [Consulta: 28 gener 2011].
  33. «Mubarak dimiteix i cedeix el poder a l'exèrcit». Vilaweb, 11-02-2011. [Consulta: 11 febrer 2011].
  34. «Egipte: De la Primavera Àrab, al cop d'Estat i al bany de sang». 324.cat, 14-08-2013 [Consulta: 15 agost 2013].
  35. Mir de Francia, Ricardo «Quan un cop no és un cop». El Periódico, 05-07-2013 [Consulta: 15 agost 2013].
  36. «El nou govern egipci pren possessió amb el cap de l'exèrcit com a viceprimer ministre». 324.cat, 17-08-2013 [Consulta: 15 agost 2013].
  37. «Més de 500 morts i almenys 3.700 ferits: el dia més sagnant de la història d'Egipte». ARA, 15-08-2013 [Consulta: 15 agost 2013].

Enllaços externs

Alt Egipte

Alt Egipte és la part de l'antic Egipte situat més amunt del Delta del Nil i per tant al sud del país. La línia imaginària que talla aquestes dues parts d'Egipte passaria per Maadi. Els seus habitants es coneixen com a han.remmaris, per diferenciar-se dels del Baix Egipte (han.rememhit). Egipte es dividia aleshores en dues àrees: l'Alt Egipte i el Baix Egipte; s'anomenaven d'aquesta manera a causa que a l'Alt Egipte hi naixia el Riu Nil i al Baix Egipte hi desembocava. Les ciutats més importants, de nord a sud, foren:

Memfis

Lisht

Cocodrilòpolis

Heracleòpolis

Hermòpolis Magna

Licòpolis

Tinis (Abidos)

Coptos

Denderah

Tebes (Egipte) (Uesét)

Luxor

Karnak

Hieracòmpolis (Nekhen)

Elefantina

Antic Egipte

L'antic Egipte és una civilització del nord-est d'Àfrica que es va desenvolupar al voltant del curs mitjà i baix del riu Nil, en el territori que ara ocupen els actuals estats d'Egipte i el nord del Sudan. La civilització es va constituir cap al 3150 aC, amb la unificació de l'Alt i el Baix Egipte sota el primer faraó, i va persistir durant els següents tres mil·lennis. Entre totes les antigues civilitzacions del Pròxim Orient l'egípcia destaca per llur singularitat; constituïda per poblacions d'origen nord-africà, s'hi van afegir pobles semites procedents de la regió de Síria i Palestina, libis vinguts de l'oest i individus de Núbia, que van descendir Nil avall.

La seva història es divideix en una sèrie de períodes estables ("imperis"), separats per períodes de relativa inestabilitat ("períodes intermedis"). Després de la fi de l'últim imperi, l'Imperi nou, la civilització de l'antic Egipte va entrar en un període d'un lent i constant declivi, durant el qual Egipte va ser conquerit per una successió de poders estrangers. El domini dels faraons s'acabà l'any 31 aC, quan el llavors recent Imperi Romà liderat per August va conquerir l'Egipte ptolemaic i incorporà el territori com la província romana d'Egipte.

La civilització de l'antic Egipte va prosperar adaptant-se a les condicions de la vall del riu Nil. Els antics egipcis van controlar la irrigació d'una vall fèrtil que, en produir excedent de collites, va impulsar un desenvolupament social i cultural. Amb els recursos estalviats, l'administració va invertir en l'explotació mineral de la zona, es va desenvolupar un sistema d'escriptura, es realitzaren construccions col·lectives i projectes agrícoles, s'impulsà el comerç amb les regions veïnes, i es va formar un poderós exèrcit que va consolidar el domini egipci. Exercint un control d'aquestes activitats, hi havia una burocràcia d'escribes d'elit, líders religiosos i administradors sota la jerarquia del diví faraó, que garantia la cooperació i la unitat dels egipcis amb un elaborat sistema de creences religioses.Entre la gran quantitat de progressos aconseguits, es poden destacar la creació d'un sistema matemàtic, el treball de la pedra, les tècniques d'enginyeria i arquitectura, que van facilitar la construcció de piràmides monumentals, temples i obeliscs, així com el desenvolupament d'una activitat artesana de faiança i vidre, un sistema sanitari pràctic i efectiu, noves formes de literatura, sistemes d'irrigació, tècniques de producció agrícoles i el tractat de pau més antic.Egipte va deixar un llegat durador. L'art i l'arquitectura van ser imitats per altres pobles, i les ruïnes monumentals que han sobreviscut durant segles han inspirat la imaginació de turistes i escriptors. El descobriment de les antiguitats i diverses excavacions realitzades des dels inicis de l'edat moderna van dirigir l'atenció científica cap a la civilització egípcia i es va despertar un gran interès arreu del món.

Baix Egipte

El Baix Egipte és el nom donat antigament a la zona del Delta del Nil.

Egipte es dividia entre el Baix i l'Alt Egipte, amb una frontera imaginaria la línia de la qual passaria per Maadi. Cap al sud, Memfis, ja era part de l'Alt Egipte però al nord, les ciutats existents formaven part del Baix Egipte.

Ambdues parts d'Egipte, que probablement no formaven dues unitats, van ser unificades par Narmer (Menes) sobirà de Nekhen (que devia tenir l'hegemonia sobre tot o la major part de l'Alt Egipte) després del 3200 aC. Hi havia nombroses diferències entre els alts i els baixos egipcis al món antic. Parlaven diferents dialectes i tenien diferents costums. Moltes d'aquestes diferències, i les ocasionals tensions que creaven, encara existeixen als temps moderns. Els seus habitants es coneixen com a han.rememhit, per diferenciar-se dels de l'Alt Egipte (han.remmaris).

En aquell moment el Baix Egipte estava fragmentat en petits estats, i probablement havia estat escenari de guerres entre les ciutats estat o confederacions de ciutats.

Les ciutats principals del Baix Egipte foren:

Buto

Sais

Xois

Sebennitos

Mareia

Mendes

Magdolum

Naucratis

Bubastis

Avaris (Tanis)

Heroòpolis

Heliòpolis

Papremis

Babilònia (El Caire)

Baix imperi d'Egipte

El Baix Imperi d'Egipte, també conegut com a Període Tardà d'Egipte, comprèn la història de l'Antic Egipte des de la dinastia XXVI, saïta, al segle VII aC, fins a la conquesta d'Alexandre el Gran (que dóna inici al període hel·lenístic d'Egipte). La dinastia saïta és considerada generalment com a inici de l'anomenat període tardà d'Egipte o Baixa Època.

Berenice III

Berenice III o Berenice III Cleòpatra fou reina d'Egipte l'any 80 aC.

Fou filla de Ptolemeu IX Làtir i va succeir al seu pare a la seva mort (80 aC), ja que no havia deixat fills mascles, i fou acceptada pels notables d'Alexandria.

El senat romà la va obligar a casar-se amb Ptolemeu XI Alexandre II, que fou enviat per Sul·la, el seu protector, a Egipte, i aquest va arribar a Egipte i s'hi va casar però la va matar al cap de 19 dies.

La notícia de la seva mort va provocar un aixecament popular a Alexandria i l'assassí va morir en el tumult.

Dinastia XXI d'Egipte

La dinastia XXI d'Egipte fou la primera de les cinc dinasties egípcies que formen l'anomenat Tercer Període Intermedi.

Després del regnat de Ramsès III de la dinastia XX va seguir una llarga i lenta decadència del poder reial a Egipte. Ramsès XI fou succeït per Nesbanebdjed I conegut per (Smendes I (catalanitzat Esmendes I), que ja governava el Baix Egipte feia uns anys amb seu a Pi-Ramsès, i que va fundar la nova dinastia. El seu coronament va marcar el fin de l'era de la renaixença decretada pel gran sacerdot d'Amon, Herihor, l'any 19 de Ramsès XI. Els faraons de la dinastia XXI van governar des de Tanis, però foren principalment actius només al Baix Egipte, zona que van controlar plena i directament. Se l'anomena dinastia tanita per la capital Tanis. Al mateix temps els Gran Sacerdots d'Amon a Tebes tenien el govern efectiu del mig Egipte i l'Alt Egipte si bé nominalment també estaven sota la dinastia de Tanis. Manetó diu a la seva història d'Egipte que la dinastia va durar 130 anys.

Dinastia XXVII d'Egipte

La dinastia XXVII també anomenada primera dominació persa d'Egipte transcorre entre el 525-404 aC. Egipte va ser sotmès i integrat dins de l'imperi aquemènida en dues ocasions. La primera dominació va durar 120 anys. Els reis perses van ser representats a Memfis per un sàtrapa i un tresorer, tot i que ideològicament aquests emperadors eren els successors dels faraons saïtes i per a Manethó van constituir de fet la dinastia XXVII. Des de l'època saïta Egipte havia prosperat brillantment econòmicament i culturalment; Cambises II i Darios I aconseguiren una província especialment lucrativa. Al mateix temps, els funcionaris natius aliats i els perses estaven summament capacitats per administrar la terra. Aquests també es van assentar, van reforçar les guarnicions amb estrangers (com la judeo-aramea d'Elefantina) i van donar a grecs i fenicis facilitats com a mercaders. Cambises II i especialment, Darios I van ser representats com a genuïns faraons en nombrosos monuments públics i privats. Al voltant de 445 aC, sota Artaxerxes I, Heròdot va visitar Egipte. Les dinasties XXV, XXVI, XXVII, XXVIII, XXIX, XXX i XXXI configuren, generalment, l'anomenat Període Tardà d'Egipte.

Dinastia XXVI d'Egipte

La dinastia XXVI, també anomenada dinastia saïta pel fet de tenir la seva capital a Sais, va ser l'última dinastia nativa que va governar Egipte abans de la conquesta persa. El seu període de govern transcorre del 664 al 525 aC i es considera l'inici del període tardà d'Egipte (configuren aquest període les dinasties XXVI, XXVII, XXVIII, XXIX, XXX i XXXI).

Dinastia XXV d'Egipte

La Dinastia XXV fou un període històric de l'Antic Egipte, en el qual el país fou governat per reis d'origen nubi, que van sortir de Napata i s'enterraven al cementiri d'Al-Kurru d'aquesta ciutat. Kashta fou el primer rei que va dominar a Egipte, però només al sud, a Elefantina i Siene (Assuan), vers el 750 aC. El seu fill Piankhi II de Núbia va dominar Tebes vers el 730 aC i la zona del Delta vers el 720 aC i de fet fou el primer sobirà nubi d'Egipte (Piankhi I). La dinastia va continuar amb el seu fill o germà Shabaka I d'Egipte i II de Núbia, el fill o germà d'aquest, Shebiku, i després el seu germà Taharqa. Va acabar amb Tanutami, fill de Shabaka. Egipte va passar a Assíria.

Dinastia XXX d'Egipte

La dinastia XXX d'Egipte fou la dinastia que governà l'antic Egipte entre els anys 378-341 aC.

Els governants d'aquesta dinastia, originària de Sebennitos, van començar expulsant als perses d'Egipte i conquistant Judea, aprofitant la decadència de l'Imperi persa, durant uns anys hi va haver una relativa prosperitat a Egipte que va permetre un comerç estable, però no van poder evitar que un poderós exèrcit liderat per Artaxerxes III Oco reconquistes Egipte per l'Imperi persa l'any 343 aC, tornant a convertir-la en una satrapia.

Juntament amb les dinasties XXVI, XXVII, XXVIII, XXIX, i XXXI constitueixen el període tardà d'Egipte.

Dinastia ptolemaica

Els ptolemeus, ptolomeus, dinastia làgida o dels làgides governà Egipte entre el 323 aC i el 30 aC. El nom de làgida deriva del pare del primer rei, Lagos de Macedònia, però en general se la coneix més com dinastia Ptolemaica o dels ptolemeus perquè la majoria dels reis (faraons) van portar el nom de ptolemeu. El primer rei fou Ptolemeu I Soter, que era un general d'Alexandre el Gran que va rebre el govern d'Egipte a la mort d'Alexandre el 323 aC i va assolir el títol reial el 305 aC. Fou el sobirà que va introduir l'hel·lenisme a Egipte. La darrera reina fou Cleòpatra VII, l'amant primer de Juli Cèsar i després de Marc Antoni, que es va suïcidar després de la derrota d'Àccium el 31 aC. El 30 aC August va convertir Egipte en província romana.

Faraó

Els faraons eren els monarques de l'antic Egipte. Alguns estudis daten la utilització d'aquest terme, com una manera de referir-se al rei, cap al 1400 aC i altres des del 950 aC. Era el líder religiós, civil i militar de l'Antic Egipte.

La religió va tenir un paper molt important, com es pot constatar en la mitologia egípcia. Tant és així, que el govern va evolucionar cap a un sistema teocràtic, segons la qual el faraó era considerat un déu a la Terra, per la qual cosa ocupava el poder absolut. Durant la Dinastia V, els faraons van començar a atribuir-se ascendència divina i des d'aquella època van ser venerats com a fills de Ra. Ra, va ser l'únic déu important venerat de manera constant durant l'antic Egipte. Era el cap de les deïtats, i els primers reis egipcis, els faraons, se'n proclamaven descendents.

Durant les primeres dinasties es van construir importants complexos funeraris per als faraons a Abidos i Saqqara, a imitació dels palaus i temples (la tomba era una síntesi de la noció de temple i mansió privada). Durant la Dinastia III, la capital es va traslladar a Memfis i els faraons van començar la construcció de les piràmides, que van substituir les mastabes (tombes de planta rectangular), com a tombes reials.

Llinda

Una llinda és un element estructural horitzontal que descansa sobre dos muntants o rebranques. És l'element superior que permet d'obrir forats en els murs per conformar portes i finestres.

Per extensió, el tipus d'arquitectura, o construcció, que fa servir llindes per cobrir els espais en els edificis s'anomena arquitectura arquitravada o construcció arquitravada. La que utilitza arcs o voltes s'anomena arquitectura voltada.

En el centre del ventall és on se sofreixen els majors esforços, que són de compressió en la cara superior i de tracció en la inferior. Habitualment els més difícils de suportar són els esforços de tracció, i per això la patologia més habitual en les llindes són les fissures o forats que pugen des de la cara inferior. Els millors exponents d'arquitectura arquitravada són els edificis monumentals clàssics grecs i de l'antic Egipte.

Mamelucs

Els mamelucs (en àrab مماليك, mamālīk, "posseïts") van ser uns soldats d'origen esclau convertits a l'islam que servien els califes i els soldans aiúbides durant l'edat mitjana. Amb el temps es van convertir en una casta militar poderosa que va prendre el poder en més d'una ocasió, com per exemple a Egipte, on s'instaurà un soldanat mameluc entre 1250 i 1517.

Període protodinàstic d'Egipte

El període protodinàstic, situat generalment entre els anys 3200 i 3000 aC, és considerada la fase final del període predinàstic a Egipte. Es tracta d'una denominació genèrica per a referir-se als sobirans egipcis dels quals es coneix el nom i són anteriors a la dinastia I. Per aquest motiu, el període protodinàstic és conegut també com a dinastia 0; això no obstant, el fet que es tracti de governants de diferents ciutats estat o confederacions, sense lligams de cap tipus entre tots ells fa que el terme "dinastia" sigui inapropiat. Es tracta, doncs, d'una denominació cronològica dels diversos reis d'un període, més que d'una llista dinàstica.

El més antic fou enterrat a Gebelein i correspon al començament del període de Naqada II. També el propietari de la tomba 100 de Nekhen (Naqada IIc), els de les tombes del cementiri T a Nekhen (Naqada IIc i IId), els caps enterrats al cementiri U d'Abidos (Naqada IId i IIIa), els caps enterrats a la tomba 11 de Nekhen (Naqada IId i IIIa), i els personatges de les tombes L24 de Qustul i 137-1 de Seiala a Núbia (Naqada IIIa, o potser Naqada IIIb).

Els governants de la línia de Tinis o Abidos inclosos a la dinastia 0 foren enterrats al cementiri B, que fou la continuació del cementiri U. La darrera tomba és la d'Aha. Els següents faraons de la dinastia I i II foren enterrats al cementiri conegut com a Umm al-Qa'ab.

Francesco Raffaele dóna una llista cronològica i geogràfica de tots els serekhs predinàstics, alguns sense nom:

Naqada IIIa2, Abidos cementiri U, nom desconegut

Naqada IIIa2, Abidos cementiri U, Escorpí

Naqada IIIa2, Djebel Tjawti, Escorpí

Naqada IIIb, Abidos, cementiri U, nom desconegut

Naqada IIIb, Abidos, cementiri U, nom desconegut

Naqada IIIb, Abidos, cementiri U, nom desconegut

Naqada IIIb, Abusir al-Melek, nom desconegut

Naqada IIIb, Abusir al-Melek, nom desconegut

Naqada IIIb, Wadi al-Arish, nom desconegut

Naqada IIIb, Wadi al-Arish, nom desconegut

Naqada IIIb, Tura SS, Doble Falcó

Naqada IIIb, El Beda, Doble Falcó

Naqada IIIb, El Beda, Doble Falcó

Naqada IIIb, El Beda, Doble Falcó

Naqada IIIb, Tell Ibrahim Awad, Doble Falcó

Naqada IIIb, Sinaí, Doble Falcó

Naqada IIIb, Adaima, Doble Falcó

Naqada IIIb, Abidos, Doble Falcó

Naqada IIIb, Palmahim, Doble Falcó

Naqada IIIb, El Beda, nom desconegut

Naqada IIIb, Tura, Ni-Hor

Naqada IIIb, Tura, Ni-Hor

Naqada IIIb, Ezbet al-Tell, Ni-Hor o Narmer

Naqada IIIb, Tel Malhata, Ni-Hor o Narmer

Naqada IIIb, Buto, Ni-Hor o Narmer

Naqada IIIb, Helwan, nom desconegut (podria ser Horus-Ka)

Naqada IIIb, Helwan, nom desconegut

Naqada IIIb, Helwan, nom desconegut

Naqada IIIb, Tarkhan, Hatj (Hatj-Hor)

Naqada IIIb, Minshat Abu Omar, nom desconegut

Naqada IIIb, Minshat Abu Omar, nom desconegut

Naqada IIIb, Minshat Abu Omar, nom desconegut

Naqada IIIb, Minshat Abu Omar, nom desconegut

Naqada IIIb, Siali, nom desconegut

Naqada IIIb, Qustul, nom desconegut

Naqada IIIb, Qustul, nom desconegut

Naqada IIIb, Qustul, Pe-Hor

Naqada IIIb, Adaima, Pe-Hor

Naqada IIIb, Armant, Pe-Hor

Naqada IIIb, Armant, Pe-Hor

Naqada IIIb, ?, nom desconegut

Naqada IIIb, Nekhen, nom desconegut

Naqada IIIb, ?, nom desconegut

Naqada IIIb, Djebel Sheikh Suleiman, nom desconegut

Naqada IIIb-IIIc, Tarkhan, Djehuti mer

Naqada IIIb-IIIc, Wadi Qash, nom desconegut

Naqada IIIb-IIIc, Djebel Tjawti, nom desconegut

Naqada IIIb-IIIc, Tura, Hedju (Hedjw-Hor)

Naqada IIIb-IIIc, Tura, Hedju (Hedjw-Hor)

Naqada IIIb-IIIc, Delta Oriental, Hedju (Hedjw-Hor)

Naqada IIIb-IIIc, Abidos, Hedju (Hedjw-Hor)

Naqada IIIb-IIIc, Abidos, Iri-Hor (o Ro-Horus)

Naqada IIIb-IIIc, Zawiet al-Aryan, Iri-Hor

Naqada IIIb-IIIc, Abidos, Iri-Hor

Naqada IIIb-IIIc, Tel Lod, Iri-Hor

Naqada IIIb-IIIc, Wadi Umm Balad, Hwt Hor o Ni Hor (també pot ser Nj-Hor, Hwt-Hor, Ka, Hor Aha)

Naqada IIIb-IIIc, Abidos, Ka

Naqada IIIb-IIIc, Tarkhan, Ka

Naqada IIIb-IIIc, Helwan, Ka

Naqada IIIb-IIIc, Tel Lod, Ka

Naqada IIIb-IIIc, Kafr Hassan Dawood, Ka

Naqada IIIb-IIIc, Adaima, Ka

Naqada IIIb-IIIc, Helwand, Ni Neith

Naqada IIIb-IIIc, Abidos, Ni Neith

Naqada IIIb-IIIc, Wadi Mineh, nom desconegut

Naqada IIIb-IIIc, Tarkhan, Cocodril

Naqada IIIb-IIIc, Minshat Abu Omar, Ka o Cocodril

Naqada IIIb-IIIc, Nekhen, Cocodril o Escorpí

Naqada IIIb-IIIc, Djebel Sheikh Suleiman, Escorpí (II)

Naqada IIIb-IIIc, Nekhen, Escorpí

Naqada IIIb-IIIc, Wadi Qash, Nar mer

Naqada IIIb-IIIc, Abidos, Narmer

Naqada IIIb-IIIc, Delta oriental, Narmer

Naqada IIIb-IIIc, Coptos, Narmer

Naqada IIIb-IIIc, Zawiet al-Aryan, Narmer

Naqada IIIb-IIIc, Helwan, Narmer

Naqada IIIb-IIIc, Tarkhan, Narmer

Naqada IIIb-IIIc, Halif/Nahal Tillah, Narmer

Naqada IIIb-IIIc, Halif, Narmer

Naqada IIIb-IIIc, Ezbet al-Tell, Narmer o Ni Hor

Naqada IIIb-IIIc, Ezbet al-Tell, Narmer

Naqada IIIb-IIIc, En Besor Narmer

Naqada IIIb-IIIc, Tel Malhata, Narmer

Naqada IIIb-IIIc, Tel Lod, Narmer

Naqada IIIb-IIIc, Tell es-Sakan, Narmer

Naqada IIIb-IIIc, Tel Erani, Narmer

Naqada IIIb-IIIc, Minshat Abu Omar, Narmer

Naqada IIIb-IIIc, Buto, Narmer

Naqada IIIb-IIIc, Tell Ibrahim Awad, Narmer

Naqada IIIb-IIIc, Kafr Hassan Dawood, Narmer

Naqada IIIb-IIIc, Nubt (Naqada), Narmer

Naqada IIIb-IIIc, Nekhen, Narmer

Naqada IIIb-IIIc, ?, Narmer

Naqada IIIb-IIIc, Nekhen, NarmerGünter Dreyer ha reconstruït els possibles noms de sobirans dels segells trobats al cementiri U d'Abidos, a la paleta de Tehenu i als colossos de Coptos. De vegades, més que no el nom, el que s'identifica és el símbol del regnat. Segons Dreyer, els colossos tenen gravats el símbols dels governants fins a Narmer (cosa que indicaria que els colossos són anteriors a Narmer).

D'algunes evidències, es pensa que el sobirans de Nekhen van augmentar el seu poder durant el període Naqada II i potser, fins i tot, van derrotar militarment Nubt al començament del període Naqada III. El cementiri d'Abidos fou un lloc d'enterrament des del Naqada I, però els primer serekhs coneguts són del període IIIa

La llista de governants d'Abidos del període Naqada III (fins a Narmer) tal com fou establerta per Dreyer (no és acceptada totalment) és la següent:

Orix estendard

Conxa

Peix

Elefant

Brau

Estendard Bucranium I?

Cigonya

Gos

Estendard Bucranium II

Escorpí I

Falcó I

Min estendard + planta

perdut ?

Falcó II?

Lleó

Doble Falcó

Iri-Hor

Ka-Hor (Horus-Ka)

Escorpí II (no s'ha trobat res d'ell a Abidos)

Narmer

Hor-AhaEls reis el segell dels quals (serekh) ha estat trobat en un altre lloc diferent que el cementiri d'Abidos no s'han inclòs en la llista. Entre aquests, podem indicar a l'Alt Egipte:

Pe-Hor (serekh a Qustul)

Ni-Neith-Hor ?

Djehuti-Mer/Falcó-cisell

Hwt-Hor (?)

Horus Ka

...-Hor

Hat-Hor

Ni-Hor

Hedju-Hor (Hediu-Hor)

Cocodril (Horus-Cocodril)

Escorpí II (esmentat per Dreyer a la llista d'Abidos)Al Baix Egipte, alguns sobirans són assenyalats a la pedra de Palerm:

...Pu

Hsekiu

Khayu

Tiu

Thesh

Neheb

Uadinar

Mekh

…A (nom il·legible)

Període tinita

El període tinita (de Tinis o Abidos, lloc d'origen dels faraons) o període arcaic, és un període de la història de l'antic Egipte que correspon a la dinastia I i II des d'aproximadament el 3000 fins al 2686 aC. L'època anterior o període predinàstic va del 3500 al 3000 aC.

La primera dinastia es data tradicionalment entre el 3000 aC i el 2890 aC, tot i que probablement el seu iniciador governava vers el 3150 aC. La segona dinastia es data del 2890 aC al 2686 aC.

Es tracta, bàsicament, d'un període d'iniciació en el qual comencen a formar-se algunes de les característiques del món faraònic amb l'adopció de determinades convencions artístiques, la gestació del panteó, etc. Altres realitzacions com l'escriptura i l'enterrament sati, influïdes pel món sumeri, són, en llur majoria, pròpies únicament d'aquesta època.

En aquest període, Menes portà a terme la unificació del país, el Baix Egipte i Alt Egipte. També s'unifiquen els dos títols reials (nesut-biti: "rei de l'Alt i el Baix Egipte") i totes dues corones en l'anomenada pšent, i ambdues dees entraren a formar part del protocol reial, bé que la distinció entre l'Alt i el Baix Egipte perdurà fins a la fi de la història egípcia.

La informació sobre l'economia i la política exterior d'aquest període és escassa, les fonts són molt migrades i cal recórrer a la famosa paleta de Narmer per explicar la unificació d'Egipte. Sobirans importants de la dinastia I (3100-2890 aC) foren també Aha, Djer i Den. Més pobres són encara les dades sobre la dinastia II (2890-2686 aC), en la qual destaquen faraons importants, com ara Peribsen, Khasekhem i Khasekhemui, que potser era el mateix que l'anterior, i que patrocinà una sèrie d'avenços artístics i tècnics.

Ramsès I

Ramsès I fou un faraó egipci fundador de la Dinastia XIX. Va regnar vers el 1290 aC.

Tebes (Egipte)

Tebes és el nom grec (Θήβαι, Thébai) d'una ciutat de l'antic Egipte, pertanyent al quart nomós de l'Alt Egipte (Wast). Correspon a l'antiga Waset, descrita per Homer com «la ciutat de les cent portes», pel gran nombre d'obertures de les seves muralles; més endavant, fou anomenada pels àrabs Al-Uqsur, la ciutat dels palaus, pels seus edificis monumentals, que van prendre per palaus; va ser fundada cap entre el 3200 i el 3000 aC. Va ser durant diverses èpoques una de les principals capitals dels faraons egipcis junt amb Menfis i la principal capital religiosa de l'Imperi nou. La zona fou habitada com a mínim des del paleolític mitjà (entre el 40000 i el 33000 aC, aproximadament).

L'antiga Tebes, que s'estén sota la moderna ciutat egípcia de Luxor i que també inclou el complex de temples de Karnak i el temple de Luxor, a la riba oriental del Nil, fou declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 1979. Aquest bé cultural inclou també les necròpolis de la riba occidental, una zona anomenada també Tebes Oest: la vall dels Reis, la vall de les Reines, el temple de Ramsès III a Madinet Habu, el Ramesseum (temple mortuori de Ramsès II), els temples de Deir el-Bahari, Deir al-Madinah (poble i necròpolis d'artesans i constructors), les tombes dels Nobles, el Malkatta (palau d'Amenhotep III) i els colossos de Memnon, part del temple mortuori d'Amenhotep III, entre d'altres.

Està inscrita a la llista del Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO des del 1979.

Àfrica del Nord

L'Àfrica del Nord és una regió del continent africà que habitualment es considera que inclou els estats i territoris següents:

Algèria

Egipte

part d'Espanya (Ceuta, Melilla i les Illes Canàries).

Líbia

Marroc

Mauritània

Sàhara Occidental (ocupat pel Marroc)

Sudan

Sudan del Sud

TunísiaLes illes Açores, Canàries i Madeira i les ciutats espanyoles de Ceuta i Melilla també en formen part, i de vegades s'hi inclouen Etiòpia, Eritrea i el Sudan del Sud pertanyents a l'Àfrica Oriental.

El Magrib (també anomenat Àfrica Nord-occidental o Tamazgha) és la part de l'Àfrica del Nord que inclou el Marroc, el Sàhara Occidental, Algèria, Tunísia, Líbia i Mauritània (és a dir, en queda exclosa la vall del Nil). En l'ús més habitual –i sobretot en l'ús que se'n fa en francès– aquest terme sovint es veu restringit als tres primers països. En àrab, aquest mot es pot referir només al Marroc.

Alguns estats del nord d'Àfrica, en particular Egipte i Líbia, sovint s'inclouen en el que s'anomena l'Orient Mitjà, ja que en alguns aspectes tenen més lligams amb l'Àsia occidental que amb el Magrib. A més a més, la península del Sinaí, pertanyent a Egipte, geogràficament forma part de l'Àsia, cosa que fa de l'estat egipci un país transcontinental, com Rússia i Turquia, per exemple.

Egipte Fronteres d’Egipte
Estats i dependències a l'Àfrica
Estats sobirans
Estats no reconeguts
completament
Territoris dependents,
autonomies i
altres territoris

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.