Dinastia de David

La Dinastia de David, coneguda en hebreu com Maljut Beit David (מלכות בית דוד) "Regne de la Casa de David", fa referència al llinatge del rei David documentat a la Bíblia i al Talmud. El terme "Dinastia de David" es refereix a la dinastía davídica anomenada moltes vegades a l'Antic Testament.

Infotaula d'organitzacióDinastia de David

Lema Devlet-i Ebed-müddet (El Estado eterno)
Dades
Tipus dinastia
Història
Fundador David
Organització i govern

Història

Per ser escollit i proclamat rei, el costum en l'època del Tanaj deia que la persona havia de ser ungida en oli Sant vessat al cap. En el cas de David, aquest acte va ser portat a terme pel profeta Samuel.

En hebreu, l'ungiment s'anomena meshija i un rei (melej) es sol dir que és legítim quan està ungit, és a dir, quan és un Melej HaMashiaj (Rei Ungit). El procediment significava el descens de la Santedat de Déu (Kedusha) sobre el rei i com a senyal d'un vincle que mai s'havia de trencar.

David and Goliath by Caravaggio
David i Goliath per Caravaggio

El Primer Llibre de Samuel diu que la monarquia va estar concedida a la Casa de David per obra de Déu.

Inicialment, David només era rei de la Tribu de Judà governant des d'Hebron, però després de set anys i mig, la resta de tribus jueves també el van acceptar com el seu rei, tal com es relata al Llibre de les Cròniques.

Els reis següents, primer en el Regne Unit d'Israel i més tard només al Regne de Judà, van sostenir la seva ascendència directa del rei David per a validar el seu ascens al tron.

Després de la mort del rei Salomó, les déu tribus del nord del Regne d'Israel van rebutjar el llinatge davídic al no acceptar a Rehoboam, fill de Salomó, com el seu rei, escollint en canvi a Jeroboam, formant aixís el Regne d'Israel del Nord. Així, només va quedar sota domini de la Dinastia de David el sureny Regne de Judà, conformat per les tribus de Judà i Benjamí. Aquests acabaríen sent finalment, conquerits per Nabucodonosor II, qui els va expulsar del seu territori en el que es coneix com el Captiveri Babilònic.

Exili

Després de la conquesta de Judà per Nabucodonosor II, gran part de la seva població va ser deportada a Mesopotàmia, donant lloc al Captiveri de Babilònia. Allà, l'autoritat hebrea de més rang va ser l'exilarca, el qual era membre del llinatge de David. Algunes famílies jueves deportades van formar part d'aquesta dinastia, mantenint la descendència per vía paterna. El titular de posició va ser considerat com a rei-en-espera.

Reis de la Casa de David

Reis d'Israel

Reis de Judà

Acaz

Segons la Bíblia, el Rei Acaz, de nom real Joahaz (en hebreu אחז בן-יותם Yehoahash ben Yotam) va ser el dotzè rei de Judà.

Amasies

Segons la Bíblia, Amasies (en hebreu אמציה בן-יהואש Amatzyah ben Yehoash) fou el novè rei de Judà.

Amasies pertanyia a la Casa de David de la tribu de Judà i era fill del rei Joaix i la jerusalemita Jehoadan. Va regnar vint-i-nou anys.

Tenia vint-i-cinc anys quan el seu pare fou assassinat a mans de dos generals de l'exèrcit reial, aprofitant el moment d'anarquia que es va viure en una ràtzia assíria a Jerusalem. Amasies s'imposà a la conspiració i fou coronat rei de Judà. Aleshores inicià una caça de bruixes i executà a tots els sospitosos d'haver conspirat contra el seu pare.

Va derrotar l'exèrcit edomita incorporant el regne d'Edom definitivament al regne de Judà. Enorgullit de la seva gesta, va provocar la guerra amb el regne d'Israel però en va sortir vençut i fou fet presoner per Jehoaix, rei del regne d'Israel. A continuació, les tropes israelites van arribar al cor del regne i van saquejar Jerusalem.

Després d'això, fou alliberat amb pública humiliació. Va continuar governant uns anys més fins que hi hagué una confabulació contra ell, hagué d'abandonar Jerusalem i fou assassinat a Laquix. El seu fill Azarià el va succeir.

Azarià

Segons la Bíblia, Azarià o Ozies (en hebreu עזיה בן-אמציה Uziyah ben Amatzyah) va ser el desè rei de Judà. Era fill d'Amasies, rei de Judà, i Jecoliahu, ciutadana de Jerusalem. Pertanyia a la Casa de David de la tribu de Judà i va succeir el seu pare Amasies a la mort d'aquest quan només comptava setze anys. Segons l'historiador romà d'Orient del segle viii Jordi Sincel·le, les primeres Olimpíades tingueren lloc durant el regnat d'Azarià. Va ocupar part del país dels filisteus, dels àrabs, dels meünites i dels ammonites. Es va contagiar amb la lepra i hagué de viure aïllat de tothom. El seu fill primogènit Jotam fou declarat rei de facto del regne de Judà en nom del seu pare. Després de cinquanta-dos anys de ser rei de Judà, va morir i el seu fill Jotam, que ja feia uns anys que governava, fou coronat rei únic.

Betsabé

Betsabé (en hebreu בַּת שֶׁבַע Bat Xéva) segons la Bíblia fou l'esposa del rei David i la mare de Salomó. Abans de casar-s'hi, però, David va cometre adulteri amb ella, quan era l'esposa d'un dels seus millors guerrers. D'aquesta relació adúltera n'esperaven un fill. Davant això, els amants intentaren ocultar la identitat del pare de la criatura i alhora tapar el seu pecat: Per això, David posà en perill de mort el marit de Betsabé , per d'aquesta manera quedar-se amb ella quan enviudés. La història apareix a l'Antic Testament, en el Segon llibre de Samuel i el Primer Llibre dels Reis.

Betsabé era filla d'Eliam i estava casada amb un dels herois de David, de nom Uries l'hitita. El Rei David va enamorar-se d'ella i la va portar a palau. Després de jeure amb ella es va quedar embarassada. Aleshores, David va fer portar-li alguns presents al marit i després el va posar a primera línia de l'exèrcit d'Israel, donant ordre a la resta de soldats de l'exèrcit que se n'allunyessin perquè l'enemic el pogués matar més fàcilment. Un cop Uries fou mort, David va poder casar-se amb Betsabé.

El fill que havia engendrat va morir pocs dies després de néixer, segons el profeta Natan com a càstig diví pel comportament menyspreable de David. Més tard, Betsabé i David tingueren un altre fill, de nom Salomó, que succeiria David i seria l'últim dels reis d'Israel de la història. Aquest episodi bíblic va inspirar la cançó Hallelujah de Leonard Cohen, que ha estat molt versionada posteriorment.

David

Segons la Bíblia, David (en hebreu, דוד בן-ישי David ben Yishay) va ser el més gran rei d'Israel. Durant el seu regnat la nació jueva va arribar a la seva màxima esplendor. Va ser rei de Judà durant set anys i sis mesos i rei d'Israel durant trenta-tres anys.

Ezequies

Segons la Bíblia, Ezequies (en hebreu חזקיה בן-אחז Hizqiyah ben Yehoahash) fou el tretzè rei de Judà. Era fill del rei Acaz i la seva esposa Abí, i va succeir el seu pare a l'edat de vint-i-cinc anys. Regnar entre el 716 aC i el 686 aC.Famós per les seves reformes religioses, incloent el restabliment del culte al Temple de Jerusalem, i per les seves temptatives d'obtenir la independència de la dominació assíria. Un cop però, per tal d'evitar el saqueig per part de tropes assíries, no va dubtar en desmantellar tot l'or i la plata del Temple de Jerusalem per donar-ho al rei d'Assíria, Sennàquerib.

Aquest va entrar igualment al regne de Judà i va acampar davant de Jerusalem. Un dia, però, es van despertar i el campament era ple de cadàvers, aleshores va tornar al seu país.

Ezequies es posà molt malalt i semblava que anava a morir, però finalment es va recuperar. Un cop restablert, va rebre la visita de cortesans de Babilònia.

Després de vint-i-nou anys de regnat, va morir i fou succeït pel seu fill Manassès de Judà

Hebreu

L'hebreu (עברית, ʿivrit) és una llengua semítica occidental de la família lingüística afroasiàtica. Històricament s'ha considerat la llengua dels hebreus, els israelians i els seus antecessors. La llengua hebrea també es parla en cultures no jueves tot i que ètnicament relacionades entre si, com els samaritans. L'escriptura s'efectua mitjançant l'alfabet hebreu. L'hebreu va deixar de ser una llengua d'ús quotidià al voltant del 200 després de Crist —essent substituïda per l'arameu a Palestina, i va sobreviure l'edat mitjana només com la llengua de la litúrgia jueva i la literatura dels rabins. L'hebreu com a llengua parlada va ser recuperat pel sionisme a la fi del segle xix, gràcies al treball, entre altres, d'Eliezer Ben Yehuda, per servir de llengua nacional al futur estat jueu, i segons Ethnologue, és una llengua actualment parlada per 5,3 milions de persones arreu del món, especialment a Israel. Pel que fa a la diàspora jueva, les seves llengües comunes han estat històricament sobretot dues: el jiddisch, una llengua germànica parlada pels jueus establerts a Alemanya i altres països de l'Europa central i oriental, i el ladí o judeocastellà entre els anomenats sefardites, a la conca mediterrània, que pot considerar-se una variant de l'espanyol antic.

L'hebreu modern és una de les dues llengües oficials d'Israel (junt amb l'àrab), mentre que l'hebreu clàssic és emprat en la pregària i l'estudi de les comunitats jueves d'arreu del món. A més de la Bíblia, el text escrit més antic usant l'alfabet hebreu data del segle x aC. La Torà (els cinc primers llibres de la Bíblia) està escrita en hebreu clàssic, i bona part de la llengua de les versions actuals és el dialecte de l'hebreu bíblic que els investigadors consideren que va ésser especialment important al segle VI aC, pels volts del captiveri babiloni. És per això que sovint els jueus es refereixen a la llengua hebrea com Leshon HaKodesh (לֶשׁוֹן הֲקוֹדֶשׁ), la llengua sagrada.

Història d'Israel i Palestina

La història d'Israel i Palestina finalitza amb la seva proclamació de la independència el 1948. Aquesta fita històrica es va aconseguir després de més de seixanta anys d'esforços polítics i diplomàtics per part del moviment sionista per establir una nació sobirana en què consideraven que era la seva pàtria, l'antiga terra d'Israel, també coneguda com a Palestina des dels temps romans.

Jeconies

Segons la Bíblia, Jeconies (en hebreu יְכָנְיָה [yəḵonyah]) fou el dinovè rei de Judà.

Era fill del rei Joiaquim i la jerusalemita Nehuixtà. Pertanyia a la Casa de David, de la tribu de Judà. El seu nom original era Joiakin (en hebreu ייְהוֹיָכִין [yəhôyaḵîm]).

A la mort del seu pare Joiaquim el seu fill Joiakin va ser proclamat rei. Possiblement és en aquest moment quan canvià el nom a Jeconies, nom amb què és més conegut. Tenia 18 anys (2 Re 24, 8).

Tres mesos després d'accedir al tron, l'any 597 aC, Nabucodonosor II va assetjar la ciutat (2 Re 24, 10). Les fonts no expliquen les causes, però és versemblant que es tracte del càstig a la rebel·lió de son pare Joiaquim: havent mort aquest i entrat en el seu lloc el seu fill, semblava que la culpa de Joiaquim no havia estat castigada. Però el rei Jeconies amb tota la seua família, va eixir personalment a l'encontre de Nabucodonosor per a posar-se als seus peus i declarar-li vassallatge.

Aleshores Nabucodonosor va manar que el rei, la seua família i tota la gent rica i poderosa de Jerusalem fos deportada a Babilònia (tots els oficials i tots els notables, els artesans i els serrallers, els guerrers experimentats i els homes savis): en total, 7.000 persones (2 Re 24, 10-16). Tan sols a la gent més pobra se li va permetre quedar-se a les seves llars.

Nabucodonosor II va nomenar rei de Judà l'oncle de Jeconies, Matanià, a qui va canviar el nom per Sedecies.

Molts anys més tard, es va declarar una amnistia política a Babilònia durant les festes de coronació del nou rei Evil-Merodac i Jeconies fou deixat en llibertat. Havia estat trenta-set anys tancat en una masmorra i ja no representava cap perill, fins i tot, com a mostra de bona voluntat del rei de l'imperi vers els pobles que el formaven, fou convidat a quedar-se al palau reial de Babilònia (cf. 2 Re 25, 27-30).

Els seus fills es deien:

Xealtiel, el primogènit

Malquiram

Pedaià

Xenassar

Jecamià

Oixamà

Nedabià

Joaix

Segons la Bíblia, Joaix (en hebreu יהואש בן-אחזיהו Yehoash ben Ahazyahu) fou el vuitè rei de Judà.

Joaix pertanyia a la Casa de David de la tribu de Judà i era fill del rei Ahazià de Judà i d'una concubina anomenada Sibià. Quan tenia uns mesos, tots els seus 69 germans foren degollats per ordre de l'esposa del seu avi Joram, Atalia, que havia usurpat el tron després de la mort del seu fill Ahazià.

Joaix aconseguí salvar-se gràcies a la seva tia Jehoixeba, que l'amagà al Temple de Salomó durant set anys. Un dia, el Summe Sacerdot d'Israel, Joiadà, va ungir-lo com a rei de Judà a l'interior del Temple.

Quan va entrar la reina Atalia, la van arrestar i la van executar. Des de llavors, el tron restà en mans d'un jovenet de set anys.

Quan va complir trenta anys va ordenar una reparació del Temple de Salomó per aconseguir la seva grandesa inicial. Es va casar dues vegades i va tenir nombrosos fills.

El projecte es va trencar quan el rei d'Assíria, Hazael, va enfilar les tropes camí de Jerusalem per atacar-la. Aleshores, Joaix va agafar tot l'or i els diners que va poder i va entregar-los als assiris a canvi de la no ocupació del seu regne. Els assiris van saquejar tot el territori igualment. Fins i tot van entrar a sang i foc al palau reial i van deixar malferit el rei.

Molt poc després es va trobar el cadàver del rei, dos generals del seu exèrcit l'havien rematat al seu propi llit. Tenia quaranta-set anys i el seu fill Amasies fou coronat nou rei de Judà.

Joiaquim

Segons la Bíblia, el Rei Joiaquim (en hebreu יֶהוֹיָקִים [yəhôyaqîm], en català més comunament conegut com a Joaquim), tot i que el seu nom de naixement era Eliaquim (en hebreu אֶלְיָקִים [ʾelyaqîm]) fou el divuitè rei de Judà 608 aC-598 aC.

Manassès de Judà

Segons la Bíblia, Manassès (en hebreu מנשה בן-חזקיה Menasheh ben Hizqiyah) fou el catorzè rei de Judà.

Era fill del rei de Judà Ezequies i, per tant, pertanyia a la Casa de David de la tribu de Judà. Va haver de succeir el seu pare amb només dotze anys a causa de la mort del monarca.

Ben aviat va començar a adorar altres déus a més del d'Israel, fins i tot va dividir el Temple de Jerusalem en diverses seccions per a honrar diversos déus.

Es conserva part del text d'un tractat del rei Asarhaddon d'Assíria, (681 aC – 669 aC), on s'anomena el rei de Judà, tot i que no en diu el nom.

Després de cinquanta-cinc anys de regnat, va morir i fou succeït pel seu fill Amon.

Natan (fill de David)

Natan (en hebreu נתן Nâthân, que significa regal de Déu) va ser el tercer dels quatre fills que va tenir el Rei David i Betsabé a Jerusalem. Era el germà petit de Salomó.Al Nou Testament, la genealogia de Jesús segons l'Evangeli de Lluc, explica el llinatge de Jesús fins al rei David a través de la línia de Natan, encara que, segons l'Evangeli de Mateu, el llinatge ve de Salomó. Una explicació del fet, que es dóna a partir de l'època de Joan Damascè, es que Natan és l'avantpassat de Maria, la mare de Jesús, i Salomó seria l'avantpassat de Josep, el marit de Maria. També es menciona Natan com a fill de David a II Samuel 05:14, i I Cròniques 14:04.

Roboam

Segons la Bíblia, Roboam (en hebreu רחבעם בן-שלמה Rehav'am ben Shelomoh) va ser el primer Rei de Judà succeint el seu pare, el rei Salomó d'Israel.Roboam era fill del Rei Salomó i l'ammonita Naamah, per tant, era nét del Rei David i pertanyent a la tribu de Judà.

Salomó d'Israel

El rei Salomó (en hebreu, שלמה בן-דוד Shelomoh ben David i en àrab, سليمان Sulayman ibn Dàüd) fou una de les principals figures de l'època dels reis a l'Antic Testament. Els tres reis més importants foren en aquest ordre: Saül, David i Salomó.

Sedecies

Segons la Bíblia, Sedecies (en hebreu צִדְקִיָּהוְ [ṣiḏqiyyahû]) fou el vintè i últim rei de Judà, del 597 aC-587 aC, sota l'imperi de Babilònia.

El seu nom real era Matanià (en hebreu מַתַּנְיָה [mattanyah]). Era fill del rei Josies, i pertanyia, per tant, a la casa de David, a la tribu de Judà.

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.