Dinastia

Una dinastia és una sèrie de governants d'un o diversos estats emparentats entre si, o provinents tots d'un mateix llinatge. Per extensió s'aplica a tota una família que acumula grans quotes de poder econòmic, polític o social durant diverses generacions. La dinastia és la forma de successió de la monarquia, on l'hereu del llinatge succeeix el monarca que ha mort o abdicat. Usualment l'hereu és el fill gran però pot designar-se específicament un altre grau de parentiu.[1]

Algunes dinasties al llarg de la història

Antic Egipte

Xina

Imperi Romà

per als diferents llinatges gentils.

Imperi Romà d'Orient

Sacre Imperi Romanogermànic i Alemanya

Regne d'Anglaterra

Regne d'Escòcia

Francs i Regne de França

Hongria

Països Baixos

Península Ibèrica

Aragó i comtats catalans

Regne d'Astúries

  • Dinastia Astur (718 - 739)
  • Dinastia càntabra o Dinastia Pérez (739 - 925)

Regne de Castella

Regne de Lleó

Regne de Navarra

Regne d'Espanya

Regne de Portugal

Península Italiana

Regne de Sicília

Regne de Nàpols

Regne d'Itàlia (1861–1946)

Polònia

Romania

  • Dinastia Hohenzollern-Sigmaringen (1881 - 1947)

Rússia

Regne de Suècia

Califat àrab

Referències

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Dinastia Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. «Dinastia». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.

Alexandre el Gran

Alexandre III el Gran o Alexandre el Magne (grec: Μέγας Αλέξανδρος) (21 de juliol del 356 aC - 10 de juny del 323 aC) va ser rei del Regne grec de Macedònia (336-323 aC), conqueridor de l'Imperi persa i un dels líders militars més importants del món antic. Convertint el seu petit regne en el centre director de Grècia, que arribava fins al riu Indus, es converteix en un dels personatges més cèlebres de l'antiguitat.

Babilònia

Babilònia era un antic estat de Mesopotàmia (actualment l'Iraq). Es va originar a partir dels territoris units d'Accàdia i Sumer. La tradició la fa fundada fa quatre mil cinc-cents anys per Nimrod, qui també va construir la famosa Torre de Babel. La llengua acàdia va evolucionar per formar la llengua babilònica, mentre que la llengua sumèria va desaparèixer.

Carles VI del Sacre Imperi Romanogermànic

Carles VI del Sacre Imperi Romanogermànic (Viena, Sacre Imperi Romanogermànic, 1 d'octubre de 1685 - 20 d'octubre de 1740) fou emperador del Sacre Imperi (1711-1740) en l'àmbit catalanoaragonès conegut sobretot com a arxiduc Carles, o Carles III d'Aragó com a pretendent al tron de la Monarquia Hispànica durant la Guerra de Successió Espanyola, aconseguint el suport del Principat de Catalunya (1706-1714), dels regnes d'Aragó i de València (1706-1707 / 1714), del Regne de Mallorques (1706-1715) i del Regne de Sardenya (1706-1720), territoris en els quals va governar amb el nom de Carles III. També del Regne de Sicília (1706-1714 / 1720-1738) i del Regne de Nàpols (1706-1738), on va ser Carles IV. Durant la Guerra de Successió el seu germà, l'emperador Josep I, morí prematurament als 32 anys sense descendència masculina, fent recaure en ell la corona imperial, esdevenint l'emperador Carles VI del Sacre Imperi Romanogermànic (1711-1740). Aquest fet provocà una sèrie de moviments d'interessos dels estats que participaven en la guerra que culminaren amb la Pau d'Utrecht (1713) i la retirada de les forces austriacistes de la Corona d'Aragó juntament amb el propi Carles.

Carles V del Sacre Imperi Romanogermànic

Carles V del Sacre Imperi Romanogermànic i I d'Espanya (Gant, comtat de Flandes, Països Baixos dels Habsburg, Països Baixos espanyols, 24 de febrer de 1500 - Monestir de Yuste (Cuacos de Yuste, municipi), Càceres, 21 de setembre de 1558), també conegut abans del seu ascens com a Carles de Gant, fou emperador del Sacre Imperi Romanogermànic (1519-1556), monarca d'Espanya (1516-1556), rei de Castella i Lleó, rei d'Aragó, rei de València, rei de Mallorca i Sicília i comte de Barcelona; rei de Nàpols (1516-1554); arxiduc d'Àustria (1519-1522); i, finalment, príncep d'Astúries (1504-1516).

Fou fill de reina Joana la Boja i Felip el Bell, i nét per via paterna de Maximilià I i Maria de Borgonya (dels quals heretà els Països Baixos, els territoris austríacs i el dret al tron imperial) i per via materna dels Reis Catòlics (dels quals heretà Castella, Navarra, les Illes Canàries, les Índies, Nàpols, Sicília i Aragó).

Dinastia Han

La dinastia Han (en caràcters tradicionals: 漢朝, caràcters simplificats: 汉朝, en pinyin: Hàncháo) va regnar sobre la Xina del 202 aC al 220 dC. Fou precedida per la dinastia Qin (221–207 aC) i seguida pel període anomenat dels Tres Regnes (220–280 dC). Va ser fundada per Liu Bang, un plebeu que es revoltà contra el darrer emperador de la dinastia Qin, i al llarg de la història va donar vint-i-vuit emperadors Han per governar la Xina. El seu domini es perllongà durant més de quatre segles, un període que és considerat una edat d'or dins la història xinesa. Davant el prestigi d'aquest període, els membres del grup ètnic majoritari de la Xina es consideren a si mateixos com la "gent de Han".El confucianisme esdevingué la filosofia oficial de l'estat i sota el seu poder s'unificaren els diversos dialectes de la llengua xinesa. Fou un període en què va prosperar l'agricultura, amb la realització de grans obres de regadiu, i el comerç. La població va créixer fins a arribar als 50 milions d'habitants i la capital, Chang'an (长安), va ser la més gran metròpoli del seu temps.

Durant la dinastia Han hi va haver grans progressos intel·lectuals, literaris, artístics i científics. Destaca el fet del perfeccionament de l'ús del paper per a l'escriptura. És l'època del famós historiador xinès Sima Qian司馬遷 (145 aC - 87? dC), que en la seva "Shiji" 史記 o "Memòries històriques" proporciona taules genealògiques, biografies i cròniques dels temps de molts sobirans llegendaris fins al temps de l'emperador Han Wudi 漢武帝(141 aC - 87 aC). És també en aquest període que Liu Bang (o Gaozu) va instaurar els exàmens imperials xinesos, proves que es varen mantenir durant 2.000 anys.

La força militar d'aquesta dinastia va aconseguir fer segura la Ruta de la Seda, i també a través d'ella entraren en contacte directe amb l'Imperi Romà. Les cròniques xineses donen testimoni que l'any 166, a Luoyang, es va rebre una ambaixada de Roma. La Xina durant aquesta dinastia va exercir la seva influència sobre el Vietnam, Àsia Central, Mongòlia i Corea. L'imperi es va expandir cap a l'oest fins a arribar a la depressió de Tarim, a l'actual regió autònoma uigur de Xinjiang. Els exèrcits xinesos també van envair i es van annexionar parts del nord del Vietnam i Corea cap a finals del segle II aC, tot i que el control per part dels Han de les regions perifèriques era generalment escàs. Per assegurar la pau amb els poders locals fora de la Xina la cort Han desenvolupà un sistema tributari mútuament beneficiós. Als estats no xinesos se'ls permetia autonomia a canvi de l'acceptació simbòlica de la dominació Han. Els llaços tributaris es van confirmar i reforçar a través d'enllaços matrimonials entre classes altes i els intercanvis periòdics de regals i béns.

Les tensions entre les diverses faccions de la potent administració, acabaren amb el col·lapse de la dinastia Han. L'emperador s'exilià a la província de Henan mentre el poder real passà a tres caps militars: Cao Cao –regió de la capital Han i al nord–, Sun Quan –regió meridional– i Liu Bei –territori de Sichuan–. Aquests territoris es constituirien com els tres regnes que governarien la Xina després del domini dels Han.

Dinastia IV d'Egipte

La dinastia IV fou un període de l'antic Egipte, segons la divisió encara vigent establerta per Manethó.

Fou el període de les grans piràmides.

La successió dels faraons sembla ben determinada i es coneix la seva relació familiar. Però, no és totalment coincident amb la llista de Manethó.

La cronologia mínima o curta situa aquesta dinastia entre, aproximadament, el 2500 i el 2400 aC; la cronologia màxima o llarga la situa entre els anys 2700 i el 2550 aC, més o menys.

Avui, els regnats poden ser fixats amb bastant precisió. Seguint la cronologia assignada a l'anterior dinastia, la dinastia IV hauria regnat entre el 2515 i el 2400 aC, amb un marge de pocs anys d'oscil·lació.

El període total de la dinastia es fixa en uns 111 anys i Manethó dóna l'exagerada quantitat de 243, però assigna als constructors de les piràmides llargs regnats que no es van produir, sens dubte influït per la suposició que la construcció de piràmides tan grans necessitava molts anys, mentre que avui se sap que calien menys treballadors i menys temps que el que se suposava.

La llista de faraons és la següent:

Snefru (Snofru), grec Soris, 24 anys, piràmide de Dashur.Kheops (Khufu), grec Sophis I, 23 anys, piràmide de Kheops a Giza.Djedefre, 8 anys, piràmide d'Abu Rawash.Khefren (Khafre), grec Sophis II, 26 anys, piràmide de Khefren a Giza.Bikka (Baka), grec Bicheris, 4 anys, piràmide de Zawiet al-Arian.Menkaure, grec Mykerinos (Micerinos), 18 anys, piràmide de Micerinos a Giza.Shepseskaf, grec Severkeris, 7 anys, piràmide de Saqqara sud.Manethó col·loca Bicheris després de Menkaure, i hi afegeix dos faraons més:

Ratoisis, amb 25 anys de regnat, entre Menkaure i Baka;i Thamphtis, amb 9 anys, que tanca la dinastia.

Dinastia Qing

La dinastia Qing (1644–1911) fou la darrera dinastia imperial que va regnar sobre la Xina, succeint a la darrera d'origen xinès, la dels Ming. Era d'origen manxú, i estaven emparentats amb els djurtxet que al segle XIII havien conquerit la Xina establint la dinastia Jin, per això el primer nom que van adoptar fou Jin Posteriors.

La dinastia va ser fundada per Aisin Giorio Nurhaci (1559–1626) del clan Aisin Giorio de Manxúria. A partir de 1644, els manxús, aprofitant el caos intern a la Xina a causa de les rebel·lions internes que minaven les forces militars de la dinastia Ming, van prendre el poder a la Xina, instaurant un nou imperi, l'Imperi del Gran Qing. Fundada el 1616, com s'ha dit abans, sota el nom de dinastia dels Jin Posteriors, aquest nom va ser canviat pel de «Qing», que significa «clar», o «pur», des de 1636. Després d'apoderar-se de Pequín el 1644, els manxús van estendre el seu poder fins a posseir la major part del territori actual de la Xina. Tanmateix, la pacificació del país no va ser completada abans de 1683.

Al llarg del període, la dinastia Qing es va associar fortament a la cultura xinesa. Tanmateix, el seu poder militar es debilità en el transcurs del segle XIX i, enfrontats a les pressions internacionals i a revoltes internes, patiren diverses derrotes militars que tingueren com a conseqüència el declivi de la dinastia a partir de la segona meitat del segle XIX. Durant el regnat de l'emperador Daoguang (1820–1850), la Xina va patir la Guerra de l'Opi (1840) quan els Estats Units i el Regne Unit imposaren el tràfic de l'opi, abans prohibida per l'emperador, i obtingueren concessions amb privilegis comercials. Poc després, la dinastia va patir un seguit de revoltes populars com l'anomenada Rebel·lió Taiping (1851-1864) que era una mostra del descontentament popular. L'Emperadriu Cixi, concubina de l'emperador Xianfeng (1850-1861), va ser qui va governar de facto el país durant 47 anys. La dinastia Qing fou enderrocada de resultes de la Revolució Xinhai, quan el 12 de febrer de 1912 va abdicar el darrer emperador, Pu Yi, que tenia llavors set anys.

Dinastia XIX d'Egipte

La dinastia XIX fou una dinastia del Regne nou d'Egipte que va marcar el zenit d'aquest període històric, conquerint terres dels actuals Israel, Palestina, Líban i Síria.

Dinastia XVIII d'Egipte

La dinastia XVIII fou una dinastia de l'antic Egipte, el govern de la qual marca el començament del Regne nou.

És una dinastia de les més estudiades, amb milers de llibres publicats, però no obstant això és de les que ha deixat més incògnites en l'egiptologia. En general, es pot dir que fou un període d'esplendor, en el qual les construccions i el comerç es desenvolupen extraordinàriament i la riquesa, que comporta la pau i la bona economia, es reflecteix en les tombes i les construccions.

Dinastia borbònica

La dinastia borbònica, o la Casa de Borbó (en francès: dynastie des Bourbons o maison de Bourbon), és un conjunt de dinasties sorgides de la casa ducal de Borbó, originària de la localitat francesa de Borbó. Els membres d'aquesta dinastia foren principalment reis de França (1589-1792, 1814-1830), del Regne de les Dues Sicílies (1735-1860) i del Ducat de Parma (1731-1860), entre altres títols que ostentaren. També van ser i encara ho és la casa regnant a Espanya (1700-1868, 1874-1931, 1975~) i la del Gran Ducat de Luxemburg (des de 1964). Tanmateix l'únic monarca avui dia que té com a primer cognom el de Borbó és Felip VI d'Espanya.

Dinastia dels Habsburg

La família dels Habsburg, també coneguda com a casa d'Àustria, van ser una de les grans famílies de l'aristocràcia europea, ja que des de 1291 fins a 1918 dominaren sobre grans extensions de l'Europa central (conegut com a Imperi Habsburg amb l'arxiducat d'Àustria com una de les seves principals possessions). Entre el 1454 i el 1918 tenien el títol imperial, vivint la transició del medieval i modern Sacre Imperi romanogermànic vers l'Imperi austríac (i després Imperi austrohongarès). Els seus orígens medievals cal cercar-los a la Suïssa germànica quan Radbot d'Altenburg va construir el castell d'Habsburg, tot i que també s'ha apuntat que al segle X provinguessin d'Alsàcia.

Dinastia ptolemaica

Els ptolemeus, ptolomeus, dinastia làgida o dels làgides governà Egipte entre el 323 aC i el 30 aC. El nom de làgida deriva del pare del primer rei, Lagos de Macedònia, però en general se la coneix més com dinastia Ptolemaica o dels ptolemeus perquè la majoria dels reis (faraons) van portar el nom de ptolemeu. El primer rei fou Ptolemeu I Soter, que era un general d'Alexandre el Gran que va rebre el govern d'Egipte a la mort d'Alexandre el 323 aC i va assolir el títol reial el 305 aC. Fou el sobirà que va introduir l'hel·lenisme a Egipte. La darrera reina fou Cleòpatra VII, l'amant primer de Juli Cèsar i després de Marc Antoni, que es va suïcidar després de la derrota d'Àccium el 31 aC. El 30 aC August va convertir Egipte en província romana.

Faraó

Els faraons eren els monarques de l'antic Egipte. Alguns estudis daten la utilització d'aquest terme, com una manera de referir-se al rei, cap al 1400 aC i altres des del 950 aC. Era el líder religiós, civil i militar de l'Antic Egipte.

La religió va tenir un paper molt important, com es pot constatar en la mitologia egípcia. Tant és així, que el govern va evolucionar cap a un sistema teocràtic, segons la qual el faraó era considerat un déu a la Terra, per la qual cosa ocupava el poder absolut. Durant la Dinastia V, els faraons van començar a atribuir-se ascendència divina i des d'aquella època van ser venerats com a fills de Ra. Ra, va ser l'únic déu important venerat de manera constant durant l'antic Egipte. Era el cap de les deïtats, i els primers reis egipcis, els faraons, se'n proclamaven descendents.

Durant les primeres dinasties es van construir importants complexos funeraris per als faraons a Abidos i Saqqara, a imitació dels palaus i temples (la tomba era una síntesi de la noció de temple i mansió privada). Durant la Dinastia III, la capital es va traslladar a Memfis i els faraons van començar la construcció de les piràmides, que van substituir les mastabes (tombes de planta rectangular), com a tombes reials.

Felip II de Castella

Felip II de Castella, dit el Prudent (Valladolid, 21 de maig de 1527 – L'Escorial, 13 de setembre de 1598), va ser monarca d'Espanya des de 1556 fins a 1598. Va ser també el primer monarca de la casa d'Àustria a esdevenir rei de Portugal, a partir de 1580. El seu regnat es va veure marcat per l'esclat de la revolta als Països Baixos espanyols, que va iniciar la Guerra dels Vuitanta Anys, així com les relacions exteriors amb França i Anglaterra, que acabaren amb la Pau de Cateau-Cambrésis i la desfeta de l'Armada Invencible, respectivament. En termes interns de la Corona, les grans despeses van arribar a provocar la bancarrota de la monarquia fins a tres vegades.

Va ostentar els títols de Rei de Castella, Lleó, Aragó, Navarra, València, Portugal, Sicília, Nàpols, Sardenya, Còrdova, Còrsega, Galícia, Mallorca, Jerusalem, Granada, Toledo, Sevilla, Múrcia, Jaén, l'Algarve, Algesires, Gibraltar, les illes Canàries, les Índies Occidentals, Perú i les Illes i terra ferma del mar; príncep d'Astúries, Girona i Viana; Arxiduc d'Àustria; duc de Borgonya, Brabant, Luxemburg, Milà, Montblanc i Duc d'Atenes i Neopàtria; Comte de Barcelona, Rosselló, Cerdanya, Flandes i Cervera; senyor de Biscaia, Molina i Balaguer.

Felip IV de Castella

Felip IV de Castella, III d'Aragó i de Portugal, dit el Gran o el Rei Planeta (Valladolid, 8 d'abril de 1605 - Madrid, 1665) fou monarca d'Espanya (1621-1665). El seu regnat va estar marcat pel validatge de Gaspar de Guzmán, comte-duc Olivares, que va intentar reformar la monarquia per aconseguir una major unitat dels països on aquesta monarquia regnava, a partir de castellanitzar-los en tots els àmbits. Això, sumat als problemes en la política externa, en el marc de la Guerra dels Trenta Anys, produirà una sèrie de conflictes interns a la monarquia, principalment la revolta catalana i la portuguesa, però n'hi hagué en altres territoris de la monarquia, cosa que demostra l'esgotament que aquesta monarquia va patir en el segle xvii.

Filip III Arrideu

Arrideu (Arrhidaeus, Arrhideos) fou un germanastre d'Alexandre el Gran, fill de Filip II de Macedònia i d'una ballarina de nom Filinna de Larissa. Es diu que era retardat i que el retard li venia d'una poció que li va donar la reina Olímpies per gelosia.

Alexandre el va fer sortir de Macedònia potser per por del que podria fer la seva mare Olímpies, però no li va donar cap comandament ni civil ni militar. Era a Babilònia al temps de la mort d'Alexandre (323 aC) i llavors fou proclamat rei sota el nom de Filip III Arrideu, ja que Alexandre, el fill del conqueridor i de Roxana, encara no havia nascut. Quant Roxana va tenir el fill, essent mascle, fou associat al tron com Alexandre IV de Macedònia.

El 322 aC es va casar amb Eurídice III de Macedònia que des de llavors el va dominar. En tornar a Macedònia, Eurídice va intentar obtenir el poder suprem en oposició a Polipercó. Roxana i el seu fill van fugir a Epir, on Olímpies, de la casa reial epirota, va induir al rei Aecides a envair Macedònia en ajut de Polipercó. Aecides va fracassar i Arrideu i Eurídice foren fets presoners i executats per ordre d'Olímpies.

El 317 aC Cassandre, després d'eliminar Olímpies, va enterrar el cossos de Arrideu i Euridice amb els honors deguts a Eges i va celebrar uns jocs funeraris en honor seu.

Imperi Seljúcida

L'imperi seljúcida va ser la creació d'una ètnia turca i es va estendre pels actuals Iran, Iraq i l’Àsia menor entre els segles XI i XIII. Els seljúcides eren originaris del nord del mar d'Aral. En el segle X es van islamitzar adoptant la branca del sunnisme d'aquesta religió. El seu cap es deia Seljuq, d'on prové el nom de l'imperi, i van iniciar un període de conquestes militars primer per la regió persa del Khorasan. A partir d'aquell moment van adoptar la llengua i els costums perses. El seu nét Togrul I va prendre Bagdad el 1055 agafant el títol de Soldà i rei d'orient i occident. El seu successor Alp Arslan va establir la capital imperial a l'actual Teheran, entre altres victòries conquerí Alep i Armènia i vencé l'emperador de Bizanci Romà IV l'any 1071 a la Batalla de Manazkert, i això va significar l'inici del poder turc a Anatòlia.

Els territoris romans d'Orient van formar l'anomenada branca Rum de l'imperi, el Soldanat Seljúcida de Rüm. L'apogeu de l'imperi va ser amb Màlik-Xah I que va governar també sobre Jerusalem i Àsia Menor.

L'imperi seljúcida posseïa un poderós exèrcit i una administració civil molt eficient. Les escoles fomentaven el sunnisme.

A partir de 1243, les incursions mongols assolaren el soldanat que es va fraccionar en molts emirats turcomans vassalls dels mongols. Cap a 1276 els seljúcides del Rum perderen tot el seu poder encara que nominalment l'imperi es va mantenir fins a 1307.

Omeies

Els Banu Umayya o omeies (en àrab بنو أمية, Banū Umayya) van ser un llinatge àrab que va exercir el poder califal primer a Orient, amb capital a Damasc, i després a Al-Àndalus, amb capital a Còrdova.

Taiwan

Taiwan (en xinès, 台灣), tradicionalment coneguda amb el nom portuguès de Formosa, és una illa davant la costa de la Xina, de la qual està separada per l'estret de Taiwan. Al nord, se situa el mar de la Xina oriental, i al sud el mar de la Xina meridional, mentre que la costa oriental de l'illa està banyada per l'oceà Pacífic. Té una extensió de 35.801 km² i una població de vora 23 milions d'habitants. La ciutat principal n'és Taipei.

Al segle xvii, arran de la caiguda de la dinastia Ming, a l'illa s'hi va crear el Regne de Tungning (1661-1683), liderat per Koxinga, amb l'objectiu de foragitar la nova dinastia, els Qing, i restaurar-hi el poder dels Ming.

El 1895, arran de la signatura del tractat de Shimonoseki, que posava fi a la Primera Guerra sinojaponesa, la Xina va cedir Taiwan al Japó. Un grup d'oficials xinesos van intentar evitar-ho creant la República de Formosa.

Des del 1949, l'illa està sota el règim polític de la República de la Xina, estat que governava tota la Xina fins a la fi de la guerra civil xinesa entre el Guomindang i el Partit Comunista de la Xina, quan els segons aconseguiren el control del territori continental i proclamaren la República Popular de la Xina.

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.