Despotisme

El despotisme és una forma de govern basada en l'autoritat singular d'una sola persona o un grup de persones estretament relacionades, que governa amb poder absolut. En la seva forma clàssica, un despotisme és un estat on una sola persona, anomenada dèspota, té tot el poder i autoritat, i tots els altres es consideren el seu servents. Aquesta forma de despotisme fou la primera forma coneguda d'estat i civilització; el faraó d'Egipte és un exemple del Dèspota clàssic.

Vegeu també

Absolutisme

L'absolutisme fou una filosofia política característica de l'Europa d'època moderna, que propugnava que la monarquia havia de tenir un poder absolut, és a dir sense límits i sense compartir-lo, i per això anomenaren aquesta forma de govern com a monarquia absoluta.

Intel·lectualment aquest pensament el van formalitzar com a tal diversos filòsofs durant el segle XVI i XVII. Un dels primers fou Jean Bodin (1530-1596) que proposava una monarquia sense limitacions jurídiques (però sí les religioses) a qui tots els súbdits havien de retre obediència (però admetia que aquest sistema podia degenerar en una tirania). El teòric més important per definir l'absolutisme fou l'anglès Thomas Hobbes (1588-1679). Ell considerava que els humans en estat natural són dolents i lluiten entre ells per sobreposar-se els uns damunt dels altres; per això considerava necessari que renunciessin a la seva llibertat en favor d'un ens sobirà omnipotent que vetllés pel benestar general. Finalment l'influent clergue Bossuet (1627-1704) va aportar la teoria de l'origen diví de la monarquia francesa durant l'enfrontament que aquesta mantenia amb el Papa de Roma sobre qui devia obediència a qui, teoria que després van reivindicar totes les monarquies (i posteriorment algunes dictadures, admiradores de l'absolutisme). Alguns pensadors sostenien que, com que el rei és escollit per Déu, el monarca ha de tenir en l'exercici de les seves funcions els mateixos límits que la divinitat, és a dir, cap.

Tot i que l'absolutisme teòric no va imposar-se plenament, les monarquies van utilitzar els seus diversos arguments i les necessitats creades per les guerres continuades de l'època moderna per reforçar la seva capacitat de mobilització i concentració de recursos militars, fiscals i burocràtics. Paral·lelament els corrents jurídics admiradors del dret romà justificaren també la monarquia absoluta en nom del dret públic, en contraposició dels vells drets feudals privats.L'oració "Tot pel poble però sense el poble" fou el lema que adoptaren els intel·lectuals partidaris de la monarquia absoluta que creien sincerament en un bon govern incontestable que apliqués les mesures més convenients pel bé general, però sense que la societat tingués drets polítics per evitar les lluites entre grups. Aquest corrent de pensament s'anomenava despotisme il·lustrat.

L'absolutisme -un dels pals de paller de la societat d'antic règim- donà nom al concepte de Monarquia absoluta (o autoritària) que va ser la forma de govern característica de les monarquies europees dels segles XVI, XVII i XVIII. Els trets característics i fonamentals de tota monarquia absoluta són dos:

La creença en una monarquia de dret diví: Els defensors de l'absolutisme sostenien que el rei havia rebut el poder directament de Déu, raó per la qual ningú no podia contradir la seva voluntat. Oposar-se als designis del monarca era una ofensa directa a Déu i era només a ell a qui el rei havia de retre comptes.

L'existència d'un poder il·limitat dels reis, pel qual els monarques concentraven tots els poders en la seva persona (els quals posteriorment Montesquieu classificaria en el legislatiu (fer lleis), l'executiu (dirigir el govern) i el judicial (aplicar justícia).Per tot plegat és habitual que els historiadors es refereixin a aquestes monarquies com a Monarquies absolutes de dret diví atès que amb aquesta designació es recullen alhora les dues característiques bàsiques que acabem de citar. Tradicionalment s'ha considerat que el monarca absolut per excel·lència fou Lluís XIV, anomenat el Rei Sol.

La complexitat organitzativa de les monarquies absolutes féu del tot necessària la creació d'una complexa xarxa diplomàtica i burocràtica connectada al monarca per fer complir les seves decisions. Aquest fet establia el precedent de la centralització de l'estat modern.

Autocràcia

Una autocràcia és una filosofia o forma de govern en què el poder polític és ostentat per una sola persona. El terme autòcrata es deriva del grec autokratôr (literalment "autogovernant" o "el governant de si mateix"). Els conceptes oposats són l'oligarquia, el govern d'una minoria o petit grup i democràcia, govern de la majoria, el poble.

En l'actualitat aquest terme és sinònim de despotisme, tirania o dictadura, un govern exercit per un individu que posseeix poder il·limitat o absolut o que no reconeix cap altre límit. L'autocràcia, però, no és sinònim de totalitarisme, atès que aquest concepte va ser encunyat per distingir els règims moderns que van sorgir a partir de 1930 i les dictadures tradicionals. Tampoc no és sinònim de dictadura militar, atès que una dictadura militar pot tenir la forma d'una "presidència col·lectiva" (com ara les "juntes sud-americanes"). No obstant això, l'autocràcia pot tenir característiques de totalitarisme i dictadura.

El concepte de "monarquia" difereix del de l'autocràcia, atès que el primer comporta un títol hereditari. A més, el poder real del monarca, en l'actualitat, pot ser limitat o merament cerimonial. Històricament els monarques governaven autocràticament, però, amb el temps, llur poder va disminuir o va ser eliminat amb l'aparició de les primeres constitucions que donaven al poble el poder per prendre decisions per mitjà de cossos representatius de govern.

Carles III d'Espanya

Carles III d'Espanya, Carles VII de les Dues Sicílies i Carles I de Parma, també conegut amb el sobrenoms d'el Político i el Mejor Alcalde de Madrid (Madrid, Regne d'Espanya, 1716 - ibíd., 1788), fou duc de Parma (1731-1735), rei de les Dues Sicílies (1735-1759) i monarca d'Espanya (1759-1788).

Tercer fill baró de Felip V que arribà a adult i el primer amb la consort Isabel Farnese, això el convertí en germanastre de Lluís I i Ferran VI dels quals heretà el tron espanyol en no deixar cap dels dos descendents aspirants a la corona.Carles és considerat un paradigma del despotisme il·lustrat, ja que durant el seu regnat dugué a terme importats reformes administratives i econòmiques a la fi d'assegurar i millorar la situació dels territoris governats com ara evitar guerres prolongades o controlar la influència del clergat, també promocionà ministres capaços com Floridablanca i Jovellanos, que jugarien un paper important en la projecció externa de la corona i lluità per recuperar la influència espanyola a Itàlia heretant els ducats de Parma i Plasència l'any 1731 que, més tard serien transferits a Carles VII durant la Guerra de Successió Polonesa (1733-1738).

Contragué matrimoni amb Maria Amàlia de Saxònia l'any 1738, filla del rei de Polònia-Lituània i duc saxó Federic August II.L'historiador Stanley Payne comentà sobre la figura de Carles III : "Probablement el rei europeu més exitós de la seua generació. Amb un lideratge ferm, consistent i intel·ligent. Elegí ministres capaços i guanyà el respecte del poble".

Christian Wolff

Christian Wolff [ˌkʀ̥ɪsti̯ɑn ˈvɔlf] (1679, Breslau - 1754, Halle) va ser un filòsof alemany que va tenir una destacada influència en els postulats racionalistes de Kant. No obstant això, el seu racionalisme està més prop de Descartes que de Leibniz.

El treball fonamental de Wolff va ser la divulgació i interpretació de la filosofia de Leibniz, encara que s'aparti de la idea de la mònada i substitueixi l'harmonia preestablerta per la teoria de Spinoza de la correspondència entre ordre del pensament i de la realitat. Les controvèrsies entre catòlics i protestants, d'una banda, i per una altra, sobretot, Leibniz i Descartes, li van inspirar el seu mètode filosòfic; és a dir, volia que fos el mateix que el de les matemàtiques.

La seva moral és igualment racionalista. Estableix la correlació entre dret i deure. Considera que l'ésser humà té deures cap a si mateix, cap a la societat i cap a Déu. Un dels seus principals deures és perfeccionar-se i aconseguir la felicitat, així com promoure la perfecció i la felicitat dels seus semblants. Però, en tot això, el seu racionalisme no li permet comprendre bé les relacions i diferències entre enteniment i voluntat, entre llibertat i responsabilitat, entre essència i acte de ser. La seva idea de l'estat paternalista va influir en el despotisme il·lustrat.

Despotat de Morea

El Despotat de Morea (en grec:Μορέας o Μοριάς), és el nom que va prendre la província bizantina de Mistràs, localitzada a la península del Peloponès, que va ser recuperada dels governants croats per Miquel VIII Paleòleg. Aquesta península s'anomenava Morea durant l'edat mitjana i va començar a dir-se Despotat de Morea a partir del moment que els seus governants van tenir el títol de dèspota el 1348. La seva existència es va perllongar fins al 1460 i el seu territori va anar augmentant al llarg dels més de 100 anys d'existència, fins que va acabar estenent-se a la totalitat de la península. El despotat normalment va ser governat per algun membre proper a la família de l'emperador bizantí. En aquesta època el títol de dèspota o despoinis era un títol nobiliari d'alt rang, concedit per l'emperador, que no s'ha de confondre amb el concepte de despotisme. La seva capital va ser la ciutat fortificada de Mistràs, a prop de l'antiga Esparta, que va esdevenir un important focus de la cultura bizantina. A diferència del Despotat de l'Epir, Morea no va ser mai un estat independent, sinó una regió bizantina que finalment es va sotmetre a l'Imperi Otomà quan aquest van conquerir tot el territori bizantí.

Despotisme hidràulic

El despotisme hidràulic és un terme que es refereix a un despotisme mantingut mitjançant el control d'un recurs únic i necessari. Va ser creat pel teòric alemany Karl A. Wittfogel en la seva obra Despotisme oriental el 1957. En la seva forma originària, controlava literalment l'aigua. En l'antic Egipte i a Babilònia, i per extensió Wittfogel agregava la Unió Soviètica i la República Popular Xina, el govern controlava els canals d'irrigació. Les persones lleials reben una abundant quantitat d'aigua per als seus cultius, mentre que els menys lleials en reben molt poca o gens i, per tant, els seus cultius moren.

En l'actualitat, es discuteixen les possibles aplicacions del concepte per a les formes monopòliques que caracteritzen la circulació de diverses mercaderies béns o serveis com el cas del petroli, les tecnologies, o la recerca d'una reedició de sistemes despòtics en casos com la privatització de l'aigua potable, la circulació de l'energia, la informació, l'educació, la biotecnologia, etc.

Despotisme il·lustrat

El despotisme il·lustrat és un concepte polític sorgit durant la segona meitat del segle XVIII a Europa característic de les monarquies absolutistes i sistemes de govern de l'Antic Règim influenciat per les idees de la Il·lustració, segons les quals les decisions humanes són guiades per la raó. Els monarques d'aquesta doctrina van contribuir a l'enriquiment de la cultura dels seus països i van adoptar un discurs paternalista. També se'l sol anomenar despotisme benvolent o absolutisme il·lustrat. Es podria resumir amb el lema de «tot per al poble, però sense el poble».

Emirat

Un emirat —de l'àrab أمير, amīr, «aquell qui ordena», «cap», «governant», alhora derivat del verb أمر, amara, «manar»— o, segons la forma àrab, una imara —en àrab إمارة, imāra; en plural إمارات, imārāt— és la qualitat, dignitat, ofici o competència territorial d'un emir, sigui aquest un sobirà independent, un príncep o un governador.

Històricament han existit molts emirats, alguns plenament independents, altres formalment dependents del califat, com l'emirat omeia de Qúrtuba o Còrdova. Actualment i de forma general, un emirat designa un territori polític que és governat per un monarca dinàstic àrab conegut com a emir. Ja que la majoria dels emirats han desaparegut, s'han integrat a altres Estats moderns més grans o han canviat el nom dels seus monarques (p. ex. a màlik, «rei» o a sultà), actualment els únics emirats són Kuwait, Qatar i els que integren els Emirats Àrabs Units, una federació que comprèn set emirats federats, cadascun administrat per un emir hereditari, que en conjunt formen un col·legi electoral per les eleccions del president i el primer ministre.

Tanmateix, en la llengua àrab, el terme també pot fer referència a qualsevol província d'un país que és administrat per un membre d'una classe governant, especialment si és un membre de la classe reial (usualment conegut com a xeic), com és el cas de les governacions de l'Aràbia Saudita.

Il·lustració

La Il·lustració (en francès: Les Lumières; en alemany: Aufklärung; en anglès: Enlightenment; en italià: Illuminismo) és un corrent filosòfic, polític i social europeu que va aparèixer al Regne de França, al Regne Unit i a Alemanya a finals el Segle XVII. Després es va estendre, amb empremta francesa, a altres parts d'Occident durant el segle XVIII, anomenat el segle de les llums. Al llarg d'aquest segle, malgrat que es van mantenir les característiques bàsiques de l'antic règim, l'intens impuls demogràfic i econòmic i l'eclosió del pensament il·lustrat van obrir les portes a una època de revolucions burgeses encapçalades per la Revolució Francesa i per la Revolució Industrial. El nom en diferents llengües d'aquest moviment fa referència a la raó, identificada amb la llum, ideal i guia dels individus de l'època.

Com que no existeix una data d'arrencada del moviment que gaudeixi del consens dels estudiosos i acadèmics, se sol considerar tot el segle XVIII com l'època en què es va desenvolupar (malgrat que hi coexisteix amb altres moviments intel·lectuals). La seva fi, en canvi, se sol identificar amb l'arribada de les guerres napoleòniques.

El terme Il·lustració es refereix específicament a un moviment intel·lectual històric. Tot i que existeixen precedents de la Il·lustració a l'Anglaterra i l'Escòcia de finals del segle xvii, el moviment es considera originàriament francès. Així mateix, la Il·lustració va tenir també una expressió estètica, anomenada neoclassicisme. Des del Regne de França, on madura, es va estendre per tot Europa i Amèrica i va renovar especialment les ciències, la filosofia, la política i la societat. Les seves aportacions han estat més discutides en el terreny de les arts i la literatura. Aquest corrent advocava per la raó com a forma d'establir un sistema ètic. La mentalitat il·lustrada no presentava unes actituds uniformes, però entre els denominadors comuns del moviment es troben elements com el naturalisme, el racionalisme i l'humanisme.Entre 1751 i 1765 es publica al Regne de França la primera Encyclopédie, de Denis Diderot i Jean le Rond d'Alembert, que pretenia recollir el pensament il·lustrat. Volien educar la societat, perquè una societat culta que pensa per si mateixa era la millor manera d'assegurar la fi de l'antic règim (l'absolutisme i els fanatismes es basen en la ignorància del poble a dominar). En la seva redacció, van col·laborar altres pensadors il·lustrats com Montesquieu, Rousseau i Voltaire.

Els líders intel·lectuals d'aquest moviment es consideraven a si mateixos com l'elit de la societat. El seu propòsit principal era liderar el món cap al progrés, traient-lo del llarg període de tradicions, superstició, irracionalitat i tirania (període que ells creien iniciat durant l'anomenada edat fosca). Els il·lustrats no sols van començar una tasca de revisió i crítica de l'antic règim, tot erosionant-lo, sinó que també van assentar les bases de nous paradigmes polítics, econòmics i socials. Aquest moviment va portar el marc intel·lectual en què es produirien diverses revolucions, particularment la Guerra de la Independència dels Estats Units i la Revolució Francesa, així com l'auge del capitalisme i el naixement del socialisme. En música, va ser acompanyat pel moviment del classicisme, i en les arts plàstiques, pel neoclassicisme.

Un altre destacat moviment filosòfic del segle XVIII, íntimament relacionat amb la Il·lustració, es caracteritzava per centrar el seu interès en la fe i la pietat. Els seus partidaris provaven de fer servir el racionalisme com a via per a demostrar l'existència d'un ésser suprem. En aquest període, la fe i la pietat eren parts integrals de l'exploració de la filosofia natural i de l'ètica, a més de les teories polítiques del moment. Tanmateix, prominents filòsofs il·lustrats com Voltaire i Jean-Jacques Rousseau van qüestionar i criticar la mateixa existència d'institucions com l'Església i l'estat.

El segle XVIII va veure també l'auge continu de les idees empíriques en la filosofia, idees que eren aplicades a la política econòmica, al govern i a ciències com ara la física, la química i la biologia.

En la història res no és casual; un fet és la conseqüència inevitable d'altres que el van precedir. La Revolució Francesa, si bé va tenir altres causes, no hagués estat possible sense la presència de l'il·luminat que, posant llum sobre l'obscurantisme de l'edat mitjana, època en què s'impedia pensar lliurement, s'allunyà dels dogmes religiosos per explicar el món i els seus esdeveniments, per examinar-lo a la llum de la raó. L'il·luminat tampoc no haguera existit si no hagués estat precedit d'un afebliment del poder de l'Església a causa de la Reforma protestant, que va dividir el món cristià, i de l'humanisme, moviment filosòfic que es va centrar en l'ésser humà i les preocupacions terrenals, traient a la religió aquest privilegi, i rebutjant el teocentrisme.

Josep II del Sacre Imperi Romanogermànic

Josep II del Sacre Imperi Romanogermànic (Schönbrunn, Sacre Imperi Romanogermànic 1741 – Viena 1790) fou un arxiduc d'Àustria que va esdevenir emperador romanogermànic (1765-1790), rei de Bohèmia i Hongria, així com la resta de títols tradicionalment vinculats a la Casa d'Àustria (1780 - 1790).

Es considera un dels representants del despotisme il·lustrat, va governar donat suport i influït pel seu canceller d'Estat Kaunitz. Va mostrar interès per les idees enciclopedistes. Va Intentar modernitzar, impulsar i racionalitzar el funcionament de l'administració amb un programa de reformes amb l'objectiu de construir un Estat unitari centralitzat amb l'alemany com llengua administrativa.

Es va iniciar una política de liberalització comercial, es va fomentar el desenvolupament de la "indústria" i es va unificar el sistema fiscal, iniciatives basades en idees mercantilistes amb les quals es va tractar d'impulsar l'economia. Va abolir la servitud i les corporacions al donar garanties als camperols sobre la propietat permetent la seua emancipació. Es va posar fi a les prestacions de treball entre camperols, va disposar les bases de la tolerància religiosa al posar fi a les persecucions d'ortodoxos i protestants, va millorar i secularitzà l'educació i es van crear noves universitats. Durant el Primer Repartiment de Polònia, en 1772, va annexionar Galitzia als dominis dels Habsburg en contra de l'opinió de la seua mare. Es va enfrontar amb suecs i otomans. A aquests últims, en 1785, els va arrabassar Bukovina. Va planejar l'annexió de Baviera però la resistència de Prússia i el resultat de la Guerra de successió bavaresa l'hi van impedir. Va estrènyer les relacions amb Rússia a la qual va donar enfront de Turquia en una guerra en la qual el territori austríac va ser envaït.

Va ser contemporani de Wolfgang Amadeus Mozart, el cèlebre compositor.

Josep II va contraure matrimoni en dues ocasions, la primera amb la princesa Isabel de Borbó-Parma, filla del duc Felip I de Parma, amb la qual va tenir una filla anomenada Maria Teresa que va morir prematurament. Després de la defunció de la seua primera esposa, Isabel, es va casar amb Josefina de Baviera, filla de Carles Albert, elector de Baviera. Com que a Josep II no li van sobreviure fills barons el va succeir el seu germà Leopold II.

Monarca

Un monarca és la persona que governa una monarquia, una forma d'estat (en oposició a la República) i una forma de govern en la qual una entitat política és governada o controlada per un individu que, en la majoria de casos, ha rebut aquesta funció per herència i l'exercirà de per vida o fins a l'abdicació. Els monarques poden ser autòcrates -monarquia absoluta- o caps d'estat cerimonials amb auctoritas però sense potestas de govern, la qual és exercida pel parlament -monarquia constitucional-. El monarca pot tenir qualsevol dignitat (títol) -rei, duc, comte, etc- o reunir-ne múltiples en la seva mateixa persona. Històricament els monarques han estat governants absoluts, però la majoria dels monarques actual són caps d'estat cerimonials. La paraula «monarca» prové del grec monos archein que significa «únic governant» i feia referència a un governant absolut de l'Antiga Grècia.

Monarquia

La monarquia és la forma d'estat en què una persona té dret, generalment per via hereditària, a regnar com a cap d'estat. El títol amb què regnen els monarques varia segons les zones i l'estructura jurídica del seu estat. Es poden dir: reis, emperadors, tsars, kàisers, etc. A través de la història molts monarques han tingut poder absolut, de vegades sobre la base de la seva pretesa divinitat.

A l'edat mitjana la monarquia s'havia estès per tot Europa, fonamentada moltes vegades per la necessitat que un dirigent autoritari pogués convocar i dirigir les tropes necessàries per a la defensa del territori.

Així, Rei és un títol habitualment vitalici i hereditari del dirigent investit d'autoritat sobre un sol estat, nació o tribu. Els primers reis germànics eren escollits, però aquesta pràctica es va acabar amb la institució del dret de primogenitura. La primogenitura és el dret del fill més gran a heretar la propietat d'un antecessor mort, generalment el pare, i prioritzant la línia masculina. Per això, és també el dret de successió al tron del fill més gran en una monarquia.

Sota la influència del cristianisme, els monarques van començar a ser coronats i ungits per les autoritats eclesiàstiques sota la justificació del dret diví dels reis.

Actualment la majoria de monarquies són constitucionals (amb poder limitat), bàsicament com a símbols de la unitat nacional. A Europa estan vigents, en aquests moments, deu monarquies, que són les del Regne Unit (la reina del qual és també el cap d'estat del Canadà, Austràlia i Nova Zelanda), Espanya, els Països Baixos, Noruega, Suècia, Dinamarca, Bèlgica, Luxemburg, Mònaco i Liechtenstein.

El dret de primogenitura en la successió al tron d'una monarquia sol establir la preferència del fill sobre la filla. Per això en la corona espanyola l'hereu del tron és el Príncep Felip i no pas la Infanta Helena, que és la germana gran. Això està legislat per la Constitució Espanyola aprovada el 6 de desembre de 1978, en el seu Article 57 núm. 1.

Monarquia absoluta

La monarquia absoluta és un tipus de monarquia basada en el principi que el sobirà (rei, emperador, tzar…) ostenta el poder absolut, és diferència de formes més recents com ara la monarquia constitucional o parlamentària.

En la monarquia absoluta no existeix cap divisió de poders, ja que la font d'ells és el mateix sobirà i aquest no ha de respondre davant ningú pels seus actes. Encara que el poder judicial hagi pogut tenir en el decurs de la història d'aquests tipus de règims una autonomia relativa en relació amb el sobirà –a diferència dels poders executiu i legislatiu… que per definició són el sobirà en persona– el dèspota podia canviar les decisions o dictàmens dels tribunals en última instància, o bé reformar les lleis per a la seva necessitat o desig.

Es caracteritza per una absència de cap constitució o codi de lleis per sobre de l'autoritat del sobirà (el sobirà és l'única font de legalitat) i de cap mena de forma d'oposició legalitzada. El monarca absolut té el total poder sobre l'aristocràcia i els exèrcits (només ell pot aixecar exèrcits). De vegades també té connivència amb el poder religiós, control sobre els grups religiosos, i preeminència sobre el ritual dominant (cesaropapisme).

Monarquia constitucional

Una monarquia constitucional és una forma de govern monàrquica establerta sota un sistema constitucional que reconeix un monarca electe o hereditari com a cap d'estat. Les monarquies constitucionals modernes sovint implementen el concepte de trias politica o "separació de poders" en què el monarca és el cap de la branca executiva o té només un paper cerimonial o simbòlic. En les democràcies representatives que són monarquies constitucionals, com ara el Regne Unit i Espanya, el rei és considerat el cap d'estat, però, és el primer ministre o el president del govern, electe democràticament per mitjà de les eleccions directes o indirectes, el cap de govern.

En el seu sistema de govern, les monarquies constitucionals no difereixen gens de les democràcies parlamentàries, llevat del fet que el cap d'estat no és un càrrec d'elecció popular, sinó hereditari. El funcionament de les institucions governamentals i la separació de poders, sovint és idèntic a les democràcies parlamentaris, i per tant, les monarquies constitucionals en són una categoria.

Ngô Đình Diệm

Ngô Đình Diệm (Huế, 3 de gener de 1901 - Ciutat Ho Chi Minh, 2 de novembre de 1963) fou un polític vietnamita. Amb ajuda nord-americana aconseguí, mitjançant d'un referèndum manipulat, expulsar del tron a l'emperador Bao-Dai, del qual n'era el primer ministre, i va instaurar la República de Vietnam del Sud (1955). El seu despotisme i intolerància amb els budistes, encapçalats per Thích Quảng Đức, li van donar impopularitat que va culminar amb el seu enderrocament el 1963.

Paul Henri Thiry d'Holbach

Paul Henri Thiry, Baró d'Holbach, (Heidesheim, Renània, 8 de desembre de 1723 – París, 21 de gener de 1789) va ser un químic i filòsof materialista francès d'origen alemany. Es va educar a Leiden i la major part de la seva vida la va viure a París. Segons el seu pensament, la matèria és eterna i base determinant de qualsevol fenomen; la llibertat és una il·lusió, la religió una conseqüència de la ignorància explotada pel despotisme. Aquestes cites seves exposaven clarament que considerava totes les doctrines religioses com a instruments de l'absolutisme i per tant era enemic de totes. Va ser un dels col·laboradors de l'Encyclopédie, una de les màximes expressions de la Il·lustració, en la qual va col·laborar amb conceptes com química, metal·lúrgia o geologia.

Pretendent al tron

Un pretendent al tron és algú que aspira a un tron perquè creu que hi té dret, però que encara no ha estat generalment reconegut, sigui perquè el tron ja està ocupat per algú altre o perquè ha estat abolit.

Al llarg de la història hi ha hagut molts pretendents al tron. Durant el segle XIX, els pretendents carlins van marcar la història d'Espanya.

Un exemple de pretendent al tron actual és el príncep Jordi Frederic de Prússia, que aspira a ser rei de Prússia i emperador d'Alemanya, però que no ho pot ser perquè el tron es va abolir després de la Primera Guerra Mundial i per tant Alemanya ara és una república i no una monarquia.

Regència

El terme regència designa diverses formes de govern delegat.

Tetrarca

Tetrarca (Tetrarcha, plural Tetrarches) fou una paraula que originalment designava a un governant d'una quarta part d'un país, per exemple a Tessàlia dividida en quatre tetrarquies (restaurades per Filip II de Macedònia).

Cadascuna de les tres tribus gàlates que es van establir a Frígia (formant el país de Galàcia) estava dividida en quatre tetrarquies, divisió que va romandre fins al final de la república romana quan els dotze tetrarques foren eliminats i substituït per un únic governant (Deiotarus I) que va conservar el títol de tetrarca; algunes tribus de Síria eren regides per tetrarques i alguns prínceps herodians van governar zones de Palestina amb aquest títol. Aquestos tetrarques abans dependents van ser reconeguts com a sobirans clients romans, però amb la plena propietat de la terra.

Sota l'Imperi Romà el títol de tetrarca es va donar a alguns prínceps tributaris que no tenien prou importància per ser designats reis; el títol era equivalent a filarca i etnarca.

Conceptes
principals
Tipus
Història
Conceptes
relacionats

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.