David Ricardo

David Ricardo (Londres, Anglaterra, 18 d'abril de 1772Gatcombe Park, Gloucestershire, 11 de setembre de 1823) fou un economista britànic. Fou un dels economistes clàssics més influents. Fou també un home de negocis, financer i especulador i amassà una fortuna considerable.

Infotaula de personaDavid Ricardo
Portrait of David Ricardo by Thomas Phillips
Biografia
Naixement 18 abril 1772
Londres
Mort 11 setembre 1823 (51 anys)
Londres
Causa de mort Sèpsia
Lloc d'enterrament Wiltshire
Dades personals
Religió Anglicanisme
Formació Talmud Torà
Activitat
Camp de treball Economia
Partit Partit Whig anglès
Família
Cònjuge Priscilla Anne Wilkinson

Biografia

Fou el tercer fill de disset d'una família jueva sefardita originària de Portugal que emigrà dels Països Baixos a Anglaterra poc abans del seu naixement. A l'edat de 14 anys, Ricardo començà a treballar amb el seu pare a la Borsa de Londres.

Ricardo refusà les creences ortodoxes jueves de la seva família i a l'edat de 21 anys fugí amb Priscilla Anne Wilkinson que pertanyia a la comunitat quàquer. El seu pare es disgustà tant que mai més tornà a dirigir-li la paraula. Per aquella època Ricardo esdevingué un utilitarista.

La feina de Ricardo a la borsa li permeté retirar-se de món dels negocis el 1814 a l'edat de 42 anys. Llavors comprà la propietat de Gatcombe Park a Gloucestershire i se n'hi anà a viure.

El 1819, Ricardo comprà un seient al parlament britànic com a representant de Portarlington (Irlanda). Ocupà aquest seient fins a la seva mort el 1823. Com a membre del parlament promogué el lliurecanvisme i s'oposà a les Corn Laws (lleis que penalitzaven la importació de gra).

Morí a l'edat de 51 anys.

Ricardo fou íntim amic de James Mill, que l'encoratjà en la seva participació política i en els seus escrits econòmics. Altres amics notables foren Thomas Malthus i Jeremy Bentham

Obra

Ricardo - Opere, 1852 - 5181784
Works, 1852

Ricardo s'interessà per l'economia després de llegir l'obra d'Adam Smith "La riquesa de les nacions" el 1799. Les seves publicacions inclouen:

  • "L'alt preu dels lingots", una prova de la depreciació dels bitllets bancaris (The High Price of Bullion, a Proof of the Depreciation of Bank Notes) (1810), en la qual apostava per l'adopció d'una moneda metàl·lica.
  • "Assaig sobre la influència dels preus baixos del blat en els beneficis borsaris" (Essay on the Influence of a Low Price of Corn on the Profits of Stock) (1815), en el qual argumentava que abolir les "Corn Laws" portaria més riquesa als membres productius de la societat.
  • "Principis de política econòmica i impostos" (Principles of Political Economy and Taxation) (1817), una anàlisi que els preus del lloguer de la terra augmenten a mesura que augmenta la població. També exposa la teoria de l'avantatge comparatiu que mostra com totes les nacions poden beneficiar-se del lliure comerç, fins i tot en el cas en què una nació sigui menys eficient en la producció de tots els béns que no pas els seus socis comercials.

Altres idees associades a Ricardo:

Vegeu també

Enllaços externs

11 de setembre

L'11 de setembre és la Diada Nacional de Catalunya i el dos-cents cinquanta-quatrè dia de l'any del calendari gregorià i el dos-cents cinquanta-cinquè en els anys de traspàs. Queden 111 dies per finalitzar l'any.

18 d'abril

El 18 d'abril és el cent vuitè dia de l'any del calendari gregorià i el cent nouè en els anys de traspàs. Queden 257 dies per finalitzar l'any.

19 d'abril

El 19 d'abril és el cent novè dia de l'any del calendari gregorià i el cent desè en els anys de traspàs. Queden 256 dies per finalitzar l'any.

Adam Smith

Adam Smith (5 de juny de 1723 - 17 de juliol de 1790) fou un economista i filòsof escocès. La seva obra Investigació en la naturalesa i causes de la riquesa de les nacions fou el primer intent rigorós d'estudiar el desenvolupament històric de la indústria i el comerç a Europa, ajudà a la creació de l'economia com a disciplina acadèmica i proporcionà un marc teòric al capitalisme. Smith és considerat sovint el pare de l'economia moderna.

Avantatge comparatiu

El model de l'avantatge comparatiu és un dels conceptes bàsics que fonamenta la teoria del comerç internacional i mostra que els països tendeixen a especialitzar-se en la producció i exportació d'aquells béns que fabriquen amb un cost relativament més baix respecte a la resta del món, en els quals són comparativament més eficients que els altres. En canvi, tendiran a importar els béns en els quals són menys eficaços i que per tant produeixen amb uns costos comparativament més alts que la resta del món.

Aquesta teoria va ser desenvolupada per David Ricardo a principis del segle XIX: el seu postulat bàsic és que, encara que un país no tingui avantatge absolut en la producció de cap bé, és a dir encara que fabriqui tots els seus productes de forma més cara que en la resta del món, li convindrà especialitzar-se en aquelles mercaderies per les quals el seu avantatge sigui comparativament major o el seu desavantatge comparativament menor. Aquesta teoria suposa una evolució respecte a la teoria d'Adam Smith. Per a Ricardo, allò decisiu en el comerç internacional no serien els costos absoluts de producció a cada país, sinó els costos relatius.

Ciències econòmiques

L’economia o les ciències econòmiques (del grec οίκος [oikos], 'casa', i νόμος [nomos], 'norma', per tant "administració de la llar") és la ciència social que estudia els processos de producció, la distribució, el comerç i el consum de béns i serveis en el context de l'assignació competitiva de recursos. És a dir: l'economia.

Una definició que explica la ciència de l'economia moderna és aquella proposada per Lionel Robbins, en el seu "Assaig sobre la Naturalesa i el Significat de la Ciència Econòmica" de 1932: "[economia és la] ciència que estudia el comportament humà com a relació entre els fins i els mitjans escassos que tenen usos alternatius." D'altres, tanmateix, han proposat una definició més ampla de l'economia, atesa la seva aplicació en diversos camps que no són pas considerats tradicionalment com àrees econòmiques; per exemple, David Friedman, va definir l'economia com la manera d'entendre el comportament que comença amb la suposició que les persones tenen objectius i que tendeixen a triar la manera correcta per assolir-los. La manera correcta d'assolir aquests objectius és la "racionalitat". Així doncs, l'economia estudia la manera racional d'aconseguir algun objectiu en particular, sovint amb recursos escassos.

Tot i que no hi ha una definició universal de l'economia com a ciència social, és fàcil indicar quines són les preguntes que els economistes proven d'analitzar. En primer lloc hi ha les preguntes de la microeconomia, com ara, analitzar les forces que determinen els preus dels béns i els serveis i dels recursos que els produeixen; és a dir, analitzar com es combinen els recursos en la producció i com és que els compradors i els venedors es troben al mercat. Per altra banda, hi ha les preguntes de la macroeconomia, que enfoca als agregats, com ara la renda d'un país, l'ocupació laboral o el flux d'inversió. Tot i que aquestes són les dues branques principals de l'economia, els problemes que encaren els economistes són diversos, la qual cosa ha donat lloc al sorgiment de disciplines com ara l'economia del desenvolupament, l'economia del comportament, l'economia ambiental, etc. Els economistes basen llurs anàlisis en la lògica rigorosa i l'aplicació d'eines matemàtiques, com ara el càlcul diferencial, l'estadística, les equacions simultànies, i l'anàlisi de regressió.

Comerç internacional

El comerç internacional és l'intercanvi de béns i serveis a través de les fronteres o territoris internacionals. Encara que el comerç internacional ha estat present al llarg de la història, la seva importància econòmica, social i política ha crescut els últims segles. La industrialització, els mitjans de transportació avançats, la globalització, el naixement de les corporacions multinacionals i la subcontractació, han tingut un impacte molt important en la manera en què es realitza i en el seu efecte no només sobre l'economia, sinó sobre la cultura i la societat que en participa. En un sentit econòmic, l'obertura comercial és la definició teòrica del terme neoliberalisme, i l'increment del comerç, del terme globalització. L'economia internacional, és una branca de l'economia que estudia el comerç i les finances internacionals.

Economia

L'economia és l'activitat humana que consisteix en la producció, distribució, intercanvi i consum de béns i serveis. Habitualment fa referència a l'activitat econòmica d'un estat però també s'utilitza per a altres àmbits.

Economia internacional

L'economia internacional (també coneguda com a ciència del comerç internacional) és la branca de l'economia que estudia els conceptes de comerç internacional, inversió estrangera directa i indirecta, taxa de canvi, i llur influències en les economies nacionals, regionals i mundial. Utilitza els mateixos mètodes que les altres branques de l'economia. L'estudi de l'economia internacional està basat en tres conceptes principalment:

l'avantatge comparatiu - basat en el model de David Ricardo, que estableix que encara que un país sigui més productiu que un altre en tots els seus productes, ambdós països, per mitjà del comerç tenen avantatges comparatius que permeten l'increment de la producció i utilitat globals, per mitjà de l'especialització. De fet, entre més gran sigui la diferència productiva, els guanys del comerç són majors per a ambdós. D'acord amb aquest model, països amb la mateixa capacitat productiva no tenen cap incentiu per a comerciar. Aquest model explica per què existeix el comerç entre nacions desenvolupades i nacions en vies de desenvolupament.

economies d'escala - aquest model es basa en el concepte econòmic de les economies d'escala; amb major producció, els costos per a produir una unitat més són menors. Per mitjà del comerç, dos països amb la mateixa capacitat productiva poden especialitzar-se, i gràcies a les economies d'escala, produir els productes amb menor cost. Aquest model explica per què existeix el comerç entre nacions desenvolupades.

competència imperfectaAlgunes subcategories de la branca de l'economia internacional són:

El procés d'integració econòmica

Liberalització del comerç

Tractats de lliure comerç, com ara el NAFTA

Unió monetària, com ara l'eurozona

El Capital

El Capital. Crítica de l'Economia política (en alemany: Das Kapital. Kritik der politischen Ökonomie) és un tractat d'economia política escrit per Karl Marx. És una anàlisi crítica del capitalisme i les seves pràctiques econòmiques. Marx basa el seu treball en el dels economistes clàssics com Adam Smith, David Ricardo. Incorpora també la metodologia dialèctica de G. W. F. Hegel i idees provinents del socialisme francès d'autors com Pierre-Joseph Proudhon.

Marx revela la principal injustícia del capitalisme en la seva teoria de la plusvàlua, que situa l'origen del benefici empresarial en el fet que l'empresari paga com a salari menys del valor real del treball aportat per l'obrer.

Marx publica el primer volum d'El Capital el 17 de juliol de 1867 a Londres. Malgrat que es mor abans d'acabar el segon i el tercer volums, el seu amic i col·laborador Friedrich Engels recull i edita els seus manuscrits i publica el segon i tercer volums el 1885 i 1894, respectivament.

Impost sobre els Béns Immobles

Un impost sobre els béns immobles, o impost sobre el valor de la terra és una imposició ad valorem sobre el valor subdesenvolupat de la terra. A diferència dels impostos predials, no considera el valor dels edificis, la propietat personal i altres alteracions de la terra respecte els béns immobles. Un impost sobre el valor de la terra està defesa generalment pels economistes (al contrari que altres impostos) perquè no causa ineficència econòmica i tendeix a reduir la desigualtat econòmica.Aquest impost ha sigut referrit com "l'impost perfecte" i l'eficiència econòmica d'aquest ha sigut coneguda des del segle XVIII. Molts economistes des d'Adam Smith i David Ricardo han defès aquest tribut, però està associat famosament amb Henry George, qui argumentà que perquè el proveïment de la terra està fixat i el valor d'aquest està creat per les obres públiques i de les comunitats, la renda econòmica de la terra és la font més lògica d'ingressos públics.Un impost sobre el valor de la terra és un impost progressiu, en el qual la incidència fiscal cau sobre els titulars en proporció al valor dels llocs, la propietat de la qual està altament correlacionada amb la riquesa i la renda en general.Aquest impost està implementat en diversos estats i territoris.

Jean-Baptiste Say

Jean-Baptiste Say (Lió, 5 de gener del 1767 - París, 14 de novembre del 1832) va ser un economista francès.

Liberalisme

El liberalisme és un grup d'ideologies polítiques, socials i religioses que afirma la llibertat de la persona i la supremacia de la iniciativa individual per sobre de la col·lectiva. Això implica que les estructures de govern redueixin la seva intervenció al mínim necessari per a garantir la convivència, seguint la filosofia del laissez faire, laissez passer (francès per a: «deixar fer, deixar passar»).

Promou les llibertats civils, la igualtat jurídica i apel·la als principis republicans. És el corrent en el qual es fonamenten el lliure mercat i la separació de poders.

Els seus objectius principals són:

El desenvolupament de les llibertats individuals i, a partir d'aquestes, el progrés de la societat.

L'establiment d'un Estat de Dret, on totes les persones siguin iguals davant la llei, sense privilegis ni distincions, en acatament amb un mateix marc mínim de lleis que resguardi les llibertats de les persones.

El liberalisme va inspirar parcialment l'organització de l'Estat de Dret amb poders limitats — que idealment hauria de reduir les funcions del govern a seguretat, justícia i obres públiques — i sotmès a una constitució, que va permetre el sorgiment de la democràcia liberal durant el segle xix, encara vigent a moltes nacions actuals, especialment de l'Occident. El liberalisme en promoure la llibertat econòmica va espoliar les societats on va poder aplicar-se de les regulacions econòmiques de l'absolutisme i permetre el desenvolupament de l'economia de mercat i l'ascens progressiu del capitalisme.. Evoluciona de forma paral·lela a ambdós costats del Canal de la Mànega, a França en la seva forma revolucionària i a Gran Bretanya en la variant reformista.

El primer gran pensador classificable com a liberal fou John Locke, filòsof d'origen britànic. La seva obra 1660.Dos Tractats sobre el Govern suposa el començament del liberalisme polític, en ser aplicat arran de la Revolució del 1688. En aquest assaig es nega l'origen diví de l'autoritat del rei, es defensa que aquest emana del poble i, per tant, es reclama el sistema de monarquia constitucional i representativa.

Continuant aquesta línia, apareixen a França els pensadors il·lustrats de la nova classe burguesa, precursors de la Revolució Francesa(1789 – 1799), entre els quals destaquen Montesquieu (autor de la teoria de la separació de poders), Rousseau (teòric del contracte social) i Voltaire. Però la repressió política a França duu a molts liberals a l'exili anglès, produint en aquest darrer país un autèntic intercanvi d'idees que donarà l'impuls definitiu a la ideologia liberal. L'ajuda que els hi ofereix el reformador Jeremy Bentham (teòric de l'utilitarisme) li val, el 1792, el títol de Ciutadà d'Honor de França.

El triomf relatiu en la conquesta del poder polític marca l'inici de l'aplicació sistemàtica de la visió del món liberal a la resta dels àmbits socials. El moviment estaca la seva teoria econòmica liberal, iniciada per Adam Smith a la seva obra La riquesa de les nacions1776, continuada per David Ricardo i John Stuart Mill, l'obra més important del qual és Sobre la Llibertat, i finalment completada per la teoria general de l'equilibri de Léon Walras.

L'època hegemònica del liberalisme coincideix amb la modernitat, és a dir, el període comprés entre el fracàs de la Restauració i la Primera Guerra Mundial, arran de la qual els grans desequilibris econòmics (especialment al camp monetari i financer) que van culminar amb el Crac del 29 i la Gran Depressió, sorgeix una nova efervescència dins el pensament liberal (a part d'una agudització de la lluita de classes), que s'escindeix en dos corrents: el Liberalisme Americà i el Liberalisme Austríac.

Aquest cisma es gesta des de principis del segle XX, arran de la discussió teòrica sobre el rigor dels agregats macroeconòmics, d'una evident utilitat pragmàtica, però discutible en els seus mètodes. Vilfredo Pareto arriba al fons de la qüestió quan, després de llegir sobre una disputa entre un funcionari britànic i un braman sobre el Sistema de Castes de l'Índia, nega l'intercomparabilitat de la satisfacció entre dos individus, trencant així amb la tradició igualitarista de Jeremy Bentham.

Segons Pareto, la satisfacció és una magnitud ordinal i personal, i per tant no pot quantificar-se, ni de bon tros sumar a la d'un altre individu. Això no només desbarata la possibilitat de realitzar-ne agregats de satisfacció social, sinó que justifica les més extremes desigualtats de base.

Amb la concepció de Jeremy Bentham, en seguir la Llei de Rendiments Decreixents, es pot demostrar que la distribució de la renda òptima per a la societat és la completa igualtat. La nova teoria de Pareto negava aquesta conclusió i proposà una altra situació òptima: quan ningú pogués incrementar la seva satisfacció sense reduir-ne la d'un altre. Existeixen infinites situacions que compleixen aquest criteri, i van des del total acaparament de la riquesa per part d'una única persona fins a l'òptim social igualitarista.

Tot i que el problema de fons és aquest, l'escenari de la ruptura definitiva fou molt més superficial. El 1936 John Maynard Keynes publicà la seva opera magna: la Teoria general de l'ocupació, l'interès i el diner, en la qual defensa la intervenció activa de l'Estat en l'economia per tal de garantir l'estabilitat de la demanda agregada, i amb això l'ocupació i el creixement econòmic.

Aquesta deriva cap al socialisme i l'economia mixta no va agradar gens als pensadors austríacs, liderats per Friedrich Hayek. Les disputes dialèctiques acabaren en un gran distanciament entre els sectors més progressistes i els més conservadors dins del liberalisme.

L'escola americana, representant dels progressistes, va començar a defensar la intervenció de l'Estat en matèria macroeconòmica, en promoció de la mobilitat social, control dels oligopolis que la creixent automatització i producció en massa fomentava, etc. Per contra, l'escola austríaca culpabilitza de tots els trastorns macroeconòmics a l'Estat, veu amb bons ulls les desigualtats socials i considera els oligopolis com a símbol de l'èxit en la gestió. Alguns sectors, fins i tot critiquen el liberalisme polític perquè segons ells duria als més febles a instaurar un govern socialista totalitari.

Després de la Segona Guerra Mundial es produeix una divisió del món en dos grans blocs: el comunista i el capitalista, durant el període anomenat Guerra Freda. Al bloc capitalista s'intenta reconstruir un sistema, prenent aquest un caire keynesià, molt influït per la por a una nova Gran Depressió i al comunisme. Aquesta por l'allunya dels postulats de l'economia liberal, però el liberalisme polític i social es manté.

Més endavant, la Crisi del Petroli, la neutralització de l'amenaça comunista i, sobretot, l'ascens a començament dels anys 80 d'una nova generació que no va patir la Gran Depressió, suposen un canvi de direcció brusc. Liderats per Margaret Thatcher al Regne Unit i per Ronald Reagan als Estats Units d'Amèrica, els teòrics austríacs arriben al poder, iniciant el que molts politicòlegs ja qualifiquen com a nova era d'hegemonia liberal.

Liberalisme clàssic

El liberalisme clàssic és una filosofia política i una ideologia que pertany al liberalisme en què es posa l'èmfasi en assegurar la llibertat de l'individu, tot limitant el poder del govern. La filosofia va sorgir com una resposta a la Revolució Industrial i la urbanització al segle XIX a Europa i els Estats Units. Defensa les llibertats civils amb un govern limitat sota l'imperi de la llei, els drets de propietat privada, i la creença en el laissez-faire del liberalisme econòmic. El liberalisme clàssic es basa en idees que ja havien sorgit a finals del segle XVIII, incloent idees d'Adam Smith, John Locke, Jean-Baptiste Say, Thomas Malthus, i David Ricardo. Es va basar en una comprensió psicològica de la llibertat individual, el dret natural, l'utilitarisme, i la creença en el progrés.Al segle XX, els liberals es van dividir en diversos temes, i en els Estats Units en particular, va créixer una distinció entre els liberals clàssics i liberals socials.

Llei de bronze dels salaris

La llei del ferro de sous, també coneguda com a llei de bronze dels salaris, és una teoria econòmica per la qual els salaris tendeixen espontàniament cap a un nivell mínim, que correspon a les necessitats mínimes de subsistència dels assalariats. Qualsevol increment en els salaris d'aquest nivell portarà a un increment de la població, i llavors l'augment de la competència per a obtenir una feina farà que els salaris es redueixin de nou a aquest mínim.

El concepte fou publicat en un fulletó publicat el 1817 per l'economista David Ricardo (Iron law of wages). Per explicar per què els salaris baixen fins al nivell de subsistència, David Ricardo basava la seva argumentació en la llei dels rendiments decreixents de la terra. A mesura que les millors terres s'anaven ocupant, la creixent població es desplaçava a terres amb una productivitat menor, és a dir, terres marginals. Quan les terres només donen per subsistir, el salari és per tant de subsistència. A causa de la competència entre els treballadors, a més, aquest salari serà el mateix per a tots els treballadors (fins i tot per a aquells que treballen en terres amb major productivitat). L'argument de David Ricardo s'extrapola també a una economia industrial (no sols agrícola) si suposem també rendiments decreixents del factor capital.

Va influir en Karl Marx en la seva primerenca visió pessimista sobre la possibilitat que els treballadors puguin beneficiar-se del capitalisme. No obstant això, és un error freqüent considerar que Marx concorda amb Ricardo respecte d'aquesta llei, ja que en el primer autor la quantitat i tipus de mercaderies necessàries per a reproduir la força de treball tenen un caràcter històric i cultural, no necessàriament es troben en un nivell mínim de subsistència.

Ferdinand Lassalle la va divulgar posteriorment com a Llei de bronze econòmica (Das echerne ökonomishe Gesetz, 1863), en comparar-la amb la perennitat de les lleis escrites en plaques de bronze.

Ludwig von Mises va argumentar que, si s'adopta aquest raonament per demostrar que a llarg termini no és possible un increment en el salari mitjà per sobre del mínim, ha d'assumir-se també que tampoc una baixada d'aquest valor pot passar.

Lliure comerç

El lliure comerç, comerç lliure o llibertat de comerç, en la teoria econòmica és un model de mercat ideal en què el comerç de béns i serveis entre els països flueix de manera ininterrompuda sense barreres tarifàries (imposts especials, drets aranzelaris…) o no tarifàries (normes, controls sanitaris, procediments de reconeixement tècnic…) imposades pel govern. Es parla aleshores d'una economia oberta. Es troba a l'altre extrem de l'autarquia i del proteccionisme. El grau d'obertura o de llibertat de mercat varia d'una època a l'altre.

El model de lliure comerç s'arrela en la doctrina econòmica del lliurecanvisme o del lliure canvi, que propugna la no-intervenció estatal en el comerç internacional, permetent que els fluxos de mercaderies es governin pels avantatges de cada país i la competitivitat de les empreses, suposant que amb això es produirà una adequada distribució dels béns i serveis i una assignació òptima dels recursos econòmics a escala planetària. El lliurecanvisme és considerat com el primer capitalisme i planteja la llibertat absoluta de negoci i comerç, és a dir, el mercat lliure, enfront de les rigideses de l'economia de l'Antic règim.

Priscilla Anne Wilkinson

Priscilla Anne Wilkinson (1768-1849 Woodstock, Oxfordshire) va ser l'esposa de l'economista anglès d'origen sefardita David Ricardo Mentre que Priscilla era una cristiana quàquer, David Ricardo abandonà el judaisme i es convertí en un cristià unitarià. Els pares dels dos membres de la parella els condemnaren a l'ostracisme.

Van tenir tres fills: Osman, David Ricardo MP i Mortimer Ricardo

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.