Cultura dels camps d'urnes

La cultura dels camps d'urnes o cultura sorotàptica[1] pertany a la part final del període de l'edat del bronze.

Ha estat possible dividir el desenvolupament d'aquesta cultura en tres fases: preliminar, colonitzadora i d'estabilització.

Stonehenge Wide Angle
Paleolític
Paleolític inferior
Paleolític mitjà
Paleolític superior
Epipaleolític
Mesolític
Neolític
Neolític antic
Neolític mitjà
Neolític final
Edat del coure
Edat del bronze
Cultura dels túmuls
Cultura dels camps d'urnes
Edat del ferro
Cultura de Hallstatt
Cultura de La Tène

Fase preliminar

Aquesta fase constitueix una etapa de transició entre el bronze mitjà i el bronze final. És característica d'aquesta etapa la barreja en les necròpolis dels dos sistemes d'enterrament, inhumació en túmuls i incineració.

Es creu que tribus o grups protoceltes, probablement poc nombrosos, es van barrejar entre grups de població amb cultures neolítiques tardanes, i s'instal·laren en passos estratègics (guals de rius i afluents).

Fase colonitzadora

El primer període o període preliminar (1200 a 1100 aC) dona pas a un segon període (1100 a 1000 aC), que comprèn una època de colonització i apropiació de terres i d'inici del cultiu de la terra.

És en aquesta època quan es produeix un avanç decisiu en la tècnica del bronze: s'aboca el material fos en motlles de nucli reservat, es bat i s'endureix, s'aconsegueix obtenir xapes bastant primes que s'usaven per a confeccionar recipients complicats.

La ceràmica també va arribar a una notable perfecció, i tot i que encara no es coneix el torn, les peces de ceràmica (inspirades en les complexes peces obtingudes amb làmines de bronze) són de gran finor en la superfície i d'un polit i un acabat extraordinaris.

La incineració s'estén i es fa gairebé general.

Les excavacions de poblats mostren uns "fons de cabana" (zona excavada d'un a dos metres on es localitzen troballes) que per la seva densitat indiquen l'existència de veritables poblats.

L'economia passa d'un predomini pastoral del final del bronze a una economia predominantment agrícola. L'ús de la falç de bronze i la invenció dels carros amb rodes contribueixen al desenvolupament de l'agricultura, i la població que la practica tendeix a tornar-se sedentària.

Fase d'estabilització

UrnfieldCulture
Ampliació de la cultura dels camps d'urnes a Europa

La tercera època (1000 a 900 aC) suposa una nova època d'estabilització i de trasllats locals de poblacions; reapareixen els enterraments en túmuls (potser fets per les poblacions que s'alliberaven de la presència protocelta o per les poblacions acabades de sotmetre-s'hi) i la decoració ceràmica d'incisions profundes.

No hi ha cap dubte que la cultura dels camps d'urnes es difon en aquesta època per tota la Gàl·lia i penetra a la península Ibèrica, probablement pels passos centrals dels Pirineus. Potser amb anterioritat havien penetrat elements del grup il·liri, abans de l'any 1000 aC, procedents d'Itàlia o Provença, com suggereixen Martín Almagro o Santaolalla.

Entre el 900 i el 800 aC es produeix un canvi climàtic decisiu. D'un clima càlid i sec es passa a un que ocasiona pluges persistents i inundacions en sèrie. Algunes poblacions abandonen els seus hàbitats a les zones baixes a la vora dels rius.

La penetració protocelta i celta al sud dels Pirineus

La penetració celta a la península Ibèrica, la dividirem en quatre fases:

1) Fase il·líria, probablement al voltant del 1000 aC, dubtosa i en tot cas molt escassa. Alguns grups il·lírics van poder arribar a la península i remuntar l'Ebre. En tot cas quedaria circumscrita a Navarra i potser a Catalunya.

2) Fase protocelta, desenvolupada cap al 950 a 700 aC, amb incidència a Catalunya; des d'allà passa a Navarra per la vall de l'Ebre, i es va estendre també cap al País Valencià.

Se subdivideix en quatre períodes:

a) Període català I, 950 a 850 aC, en què els protoceltes s'assenten en part de Catalunya i part d'Aragó.

b) Període d'extensió, 850 a 750 aC, en què els protoceltes s'estenen per la vall de l'Ebre i arriben a Navarra.

c) Període d'assimilació, 750 a 650 aC. Introducció de la cultura indoeuropea en la població local de les zones en les quals s'han establert els protoceltes.

d) Període català II, 650 a 500 aC. Considerat bé una nova onada d'emigrants indoeuropeus, o bé un període de decaïment de la religió dels celtes.

3) Fase de la cultura de Hallstatt, 700 a 500 aC:

Se subdivideix també, en aquest cas en tres períodes:

a) Període d'arribades a Navarra.

b) Període d'arribades a l'altiplà central.

c) Període d'arribades al nord i nord-oest.

4) Fase post-hallstattica i de La Tène, 500 a 300 aC.

Es divideix en tres períodes:

a) Arribada dels gals, 500 a 450 aC.

b) Perdurabilitat de la cultura de Hallstatt, 500 a 450 aC.

c) Període de La Tène, 400 a 300 aC.

Els protoceltes a la península Ibèrica

Probablement al voltant del 900 aC els primers grups protoceltes van travessar els Pirineus i es van establir a prop de l'Ebre en les actuals províncies de Lleida i Saragossa; construïren poblats pròxims a fonts i rius, encara que sovint situats en petites altures. Alguns historiadors sostenen que algunes onades de protoceltes, fins i tot en la tradició de la cultura dels túmuls, van travessar els passos pirinencs occidentals cap al 950 aC (o potser abans), però el fet cert és que la majoria dels protoceltes que van penetrar (o potser tots) ja pertanyien a la cultura dels camps d'urnes. Els grups protoceltes que arribaren a la península no constituïen grups nombrosos, i difícilment van alterar l'estatus ètnic; però després l'emigració dels grups protoceltes establerts a Aragó i Catalunya (al costat de la posterior aportació dels grups indoeuropeus de la cultura dels camps d'urnes i de la cultura de Hallstatt o celtes) sí que van incidir en la composició ètnica de diverses regions.

Els primers protoceltes van construir poblats amb cabanes de fusta i de manera circular, amb una sola cambra i una única porta d'accés, i amb la teulada en forma de cúpula feta amb brancatge i palla.

Amb els protoceltes arriba la tècnica de la foneria del ferro, però el seu ús va ser molt escàs. De fet, objectes de ferro anteriors a l'arribada dels protoceltes ja existien a la península i no sembla que l'arribada de pobles que dominaven la seva foneria incrementés notablement el seu nombre.

Els protoceltes establerts a la península cultivaren el blat i l'ordi i es dediquen al pasturatge de bestiar boví i llaner, i segurament al comerç. Probablement coincidint amb els canvis climàtics, aquestes poblacions remuntaren l'Ebre buscant nous assentaments (cap al 850 aC) i arribaren a Navarra, on fins i tot persisteix una cultura neolítica amb escassa penetració dels metalls, habitada per l'ètnia pirinenca estesa des d'Aragó a la cornisa Cantàbrica.

Coneixem diversos establiments protoceltes, i entre ells el de Cabezo de la Cruz, a Cortes, enmig d'una plana al·luvial de l'Ebre. Aquest establiment ens mostra una població de pagesos i ramaders, la cultura dels quals va perdurar fins al 700 aC, que va ser substituïda per una altra onada indoeuropea caracteritzada per la fabricació de ceràmica de coll cilíndric, destinada a perdurar fins a almenys el 400 aC.

Aquests primers establiments protoceltes introdueixen l'agricultura com a activitat principal a la vall de l'Ebre, on fins aleshores s'havia practicat molt limitadament. Les seves tècniques els permeten no sols el cultiu del blat i l'ordi, sinó que introdueixen també el mill i altres conreus hortícoles com el nap. Crien, a més, ovelles, vaques i porcs, i es dediquen a la caça, sobretot de cérvols. Els seus assentaments són permanents. En tots els establiments estudiats es localitzen nombrosos enterraments en la necròpoli del poblat, en la tradició dels camps d'urnes, sense que es coneguin túmuls o esteles indicadores.

A la mateixa època (cap a 850 a 700 aC) es constata la utilització de coves artificials, una de les quals, bastant notable, és la Valtierra, ocupada sens dubte per població indígena, i l'ús de les quals va perdurar durant tot el període anomenat de Hallstatt, cosa que no constitueix un fet aïllat.

Innovacions

Sembla segur que els protoceltes van portar els cavalls, animals que havia existit en el paleolític, però que després havien emigrat i desaparegut de la península amb els canvis climàtics. L'utilitzaven per als desplaçaments i com a animal de càrrega. L'ús del cavall va haver de suposar un canvi transcendental per a la vida quotidiana: permetia desplaçar-se amb prou rapidesa i a distàncies llargues, facilitava els desplaçaments i les comunicacions i substituïa amb avantatge el bou i l'ase com a animal de càrrega. Disposar de cavall i la tinença d'armes de ferro donava als celtes una indubtable superioritat militar sobre les endarrerides poblacions autòctones i els permetia moure's en grans espais geogràfics, amb notable rapidesa, i constituir una força hegemònica.

Altres novetats aportades pels protoceltes van ser la cervesa de cereals i el vi.

La cervesa d'ordi o altres cereals va ser introduïda pels primers emigrants, i pren el nom de celia o ceria (a França va ser anomenada cervisia). Segurament per influència dels costums locals, la cervesa de la península Ibèrica era diferent de la de França i s'elaborava amb blat i aigua fermentada. Aviat van aprendre a elaborar-la amb gran habilitat i es conservava molt de temps. Se sap que la cervesa d'ordi va ser usada per frigis, tracis, armenis i il·liris; entre aquests últims era de consum freqüent cap al 1200 aC.

El vi era conegut pels pobles indoeuropeus des de temps remots, potser abans de separar-se del tronc indoari (cap al 3000 aC), i també era conegut a Egipte i Orient Mitjà. No és clar si els indoaris el van conèixer a la zona durant el seu pas per ella. El vi es va difondre cap al 2000 aC per Grècia i els Balcans, i el difongueren especialment els il·liris (1500 a 1000 aC) i després els grups protoceltes i celtes (1000 a 600 aC), amb els quals arriba a la península. No obstant això, atès que el vi era conegut pels fenicis, i havia estat introduït per ells al sud de la península, va poder també haver arribat per aquesta via.

El final de la cultura dels camps d'urnes

La cultura dels camps d'urnes (1200 a 725 aC) que s'estenia per gran part de França i el sud d'Alemanya, part d'Itàlia i la vall de l'Ebre a la península Ibèrica, va entrar en decadència i va acabar desapareixent sota la influència de l'emigració de pobles estrangers, empesos al seu torn pels genets traciocimmeris procedents d'Ucraïna i el sud de Rússia, i aquests al seu torn empesos pels escites.

La pressió exercida pels pobles escites al segle VIII aC va obligar els pobles establerts a les estepes d'Ucraïna i el sud de Rússia, del grup traciocimmeri, a emigrar, remuntant el Danubi, arribant a Hongria i després a Baviera, desplaçant les poblacions d'aquestes zones, agrupades en el grup "celta".

Aquests emigrants, en contacte amb els orientals, van donar origen a l'anomenada cultura de Hallstatt.

Vegeu també

Referències

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Cultura dels camps d'urnes Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. Terme encunyat pel filòleg Joan Coromines com a equivalent català del terme alemany Urnenfelderkultur. Està format amb els mots σορός -οῦ, ἡ “urna cinerària” i θάπτειν “enterrar”.
Agullana

Agullana és un municipi de la comarca de l'Alt Empordà, a les Comarques Gironines, Catalunya. Forma part del Consorci Salines Bassegoda.

Andosins

Els andosins (potser del basc handia, 'gran'; en grec Λνδοσίνους) eren un poble preromà que les fonts antigues identifiquen a la península Ibèrica entre l'Ebre i els Pirineus sense més concreció, però que la historiografia ha localitzat tradicionalment a Andorra. L'únic autor que els esmenta és l'historiador grec Polibi (Històries, III, 35, 1) en descriure els pobles als quals es va enfrontar l'exèrcit cartaginès d'Anníbal en la seva travessia pels Pirineus. A banda dels andosins, Anníbal va derrotar també els ilergets, els bargusis i els airenosis.

A jutjar per les traces evidents en la toponímia andorrana, es creu que devien parlar una llengua bascoide. Com altres pobles pirinencs (airenosis i bergistans) que també coneixem per la mateixa cita de Polibi, eren una societat plenament neolítica, però poc influïda tant per la cultura dels camps d'urnes com per la cultura ibèrica. Malgrat això, al jaciment de l'Oral, a la parròquia d'Encamp (Andorra), s'hi van trobar restes ibèriques. Les fonts descriuen els andosins com un grup organitzat al voltant d'una vila a les valls d'Andorra, amb un espai rural i que probablement era un subgrup dels ceretans de la part alta de la vall del Segre. Durant els temps de l'Imperi romà, se sap que els andosins establiren relacions comercials per la via romana Strata Ceretana de l'Alt Urgell i la Cerdanya. De fet, al jaciment medieval de Sant Vicenç d'Enclar també s'hi han trobat monedes i eines romanes.Es coneixen els llogarrets de l'Antuix-Sot Gran (a Engordany) i el Roc de l'Oral (Encamp).

Cultura de Fritzens-Sanzeno

La cultura de Fritzens-Sanzeno es documenta a finals de la Edat del Ferro, des del sisè al primer segle abans de Crist, a la regió alpina del Trentino i del Tirol. En el període d'expansió màxima va arribar també a la regió d'Engiadina. Pren el nom de les dues ciutats de Fritzens (Àustria) i Sanzeno (Trentino), on es van dur a terme importants excavacions arqueològiques a principis del segle XX.

La cultura de Fritzens-Sanzeno va substituir la cultura de Luco-Meluno a l'Alto Adige i Trentino i la cultura dels camps d'urnes (Urnfield) al Tirol austríac. Aquesta fàcies cultural va deixar d'existir en el període posterior a la conquesta dels Alps i de Rezia per part d'August, a finals del segle I aC, que també marca el final de l'edat del ferro a la regió.

Cultura de Villanova

La cultura de Vil·lanova va ser la primera civilització de l'edat del ferro d'Itàlia i va florir al nord d'aquest país el segle IX aC com a evolució de la cultura dels camps d'urnes local. El seu nom deriva d'un indret anomenat Vil·lanova, del municipi de Castenaso (Província de Bolonya), on s'han trobat les restes més significatives d'aquesta cultura. Van ser un dels avantpassats dels etruscs, però no hi ha acord sobre la relació d'aquesta ètnia prehistòrica amb les ètnies dels períodes històrics: Mentre alguns estudiosos (H. Hencken, Mario Torelli ) han afirmat que la cultura vil·lanovana es va estendre des de l'Etrúria meridional cap a la resta de la península, altres autors (Jean-Paul Thuillier; Giuseppe Sassatelli) pensen en canvi que es va tractar d'un desenvolupament local sense expansió més enllà de l'edat del bronze.

Produïen una terrissa negra específica decorada amb motius geomètrics i van tenir nombrosos contactes amb els grecs, dels quals van importar els signes d'estratificació social i armes avançades. No hi havia molta separació entre els rols de gènere, però sí que destacava el paper del pare de família, com proven els enterraments més sumptuosos del patriarca del clan (família extensa). A les tombes s'han trobat urnes de diferents tipus i objectes que constituïen l'aixovar funerari: armes, agulles de cosir, pintes i roba, que han ajudat a entendre com vivien els membres d'aquesta cultura descoberta el segle XIX per Giovanni Gozzadini.

Cultura dels túmuls

La cultura dels túmuls (en alemany: Hügelgräberkultur) es va caracteritzar per la pràctica de l'enterrament per inhumació del cos dels morts en túmuls. Es va desenvolupar a Europa Central durant l'Edat del bronze (entre el 1600 aC fins al 1200 aC).

El 1902, l'arqueòleg alemany Paul Reinecke va distingir una sèrie d'horitzons culturals basats en la investigació d'objectes i túmuls de l'Edat del bronze dels períodes coberts per aquests horitzons culturals que apareixen a la taula de l'esquerra. La cultura dels túmuls era prevalent durant els períodes B, C1 i C2 de l'edat de bronze mitjà.

La cultura dels túmuls va seguir la cultura Unetice (2300-1600 aC), ocupant el territori més enllà de Baviera i Württemberg, estenent-se des del Rin fins als Carpats occidentals, i des dels Alps fins a la mar Bàltica. La cultura dels tumulus va ser eminentment una societat guerrera que es va expandir amb nous cacics cap a l'est, cap a la conca dels Carpats (fins al riu Tisza), i cap al nord, cap a Polònia i Europa central (els territoris dels Únětice), amb assentaments dispersos centrats en estructures fortificades.

En aquest context, alguns estudiosos veuen els grups de la cultura dels túmuls del sud d'Alemanya com una comunitat que compartia una entitat lingüística indoeuropea extinta, com l'hipotètic italo-cèltic, grup ancestral de l'itàlic i el celta. Aquesta hipòtesi particular, però, suggereix la relaciona amb altres indoeuropeus. Per exemple, David W. Anthony suggereix que els parlants protoitàlics (i potser també protoceltes) podrien haver entrat pel nord d'Itàlia en una etapa anterior, des de l'est (per exemple, des dels Balcans o des de la regió de l'Adriàtica).Els túmuls s'han utilitzat en altres llocs d'Europa des de l'Edat de pedra fins a l'Edat del ferro; el terme «Cultura dels túmuls» es refereix específicament a la variant sud-alemanya de l'Edat del bronze. A la taula de l'esquerra, Ha designa Hallstatt. Els horitzons arqueològics Hallstatt A-B formen part de la cultura dels camps d'urnes de l'edat del bronze, mentre que els horitzons Hallstatt C-D pertanyen a la cultura de Hallstatt de l'edat del ferro.

La cultura dels túmuls va ser seguida per la cultura dels camps d'urnes al final de l'Edat del bronze (c. 1300 - 750 aC), que va marcar la transició cap a la pràctica de la cremació dels difunts.

Cultura lusaciana

La Cultura lusaciana pertany a l'Edat del bronze tardana i principis de l'edat del ferro (1300-500 aC.). S'estén per l'est d'Alemanya, la major part de Polònia, parts de la República Txeca, Eslovàquia i parts d'Ucraïna. Abasta els períodes Montelius III (cultura lusaciana primerenca) al V de la cronologia nord europea.

Edat del bronze atlàntic

L'Edat del bronze atlàntic és un complex cultural de l'edat del bronze que es va produir entre els anys 1300 i 700 a. C. a zones d'Europa atlàntica com Portugal, Andalusia, Galícia, Armòrica i les Illes Britàniques.

L'edat del bronze atlàntic està marcada per l'intercanvi econòmic i cultural provocat per l'alt grau de semblança cultural entre les comunitats costaneres del centre de Portugal a Galícia, Armòrica i Escòcia, incloent l'ús freqüent de pedres com cavalls frisis, l'establiment de recintes fortificats elevats, o l'arquitectura domèstica, de vegades caracteritzada per les cases de planta circular. Els contactes comercials s'estenien des de Suècia i Dinamarca fins a la Mediterrània. El període va ser definit pel nom de diversos centres regionals de producció de metalls, unificats per l'intercanvi marítim regular d'alguns dels seus productes. Els centres principals van ser el sud d'Anglaterra i Irlanda, el nord-oest de França i l'oest d'Ibèria.Els elements relacionats amb aquesta cultura es troben freqüentment formant túmuls, o dipositats en àrees rituals, en contextos sovint propers a rius, llacs o pantans. Entre els elements més destacats que pertanyen a aquest complex cultural, podem esmentar les destrals de bronze anellat i doble, de vegades enterrades formant grans feixos a Bretanya i Galícia; eines de guerra, com espases, puntes de llança, escuts i objectes com calderes, rostidors i ganxos de carn, trobats des del centre de Portugal a Escòcia.

Els orígens dels celtes van ser atribuïts a aquest període per John T. Koch, l'any 2008, i la tesi va ser recolzada per Barry Cunliffe, que argumentaren que el desenvolupament del celta va ser possible perquè era una lingua franca atlàntica que més tard es va estendre a Europa continental. Argumenten que les comunitats van adoptar prest o tard els elements marcadors d'estatus propis de la cultura dels camps d'urnes (Bronze D i Hallstatt A), com ara les espases de llengua d'adherència i treballs metàl·lics de xapa, juntament amb els nous coneixements especialitzats necessaris per a la seva producció i per als rituals funeraris, que veuen com a indicadors de possibles processos relacionats amb el canvi lingüístic.El 2013, Koch va veure aquest contacte d'elits com l'explicació més senzilla per a la gènesi de les llengües celtes amb una pàtria protocelta a l'occident d'Europa central. Això contrasta amb el que segueix sent la visió més generalment acceptada, però també amb escasses certeses, que situa els orígens dels celtes a la cultura de Hallstatt C de l'Europa Central.

Edat del ferro

L'edat del ferro és l'últim període principal de la tradicional divisió de les tres edats, establerta el 1820 per Christian Jürgensen (que establí una classificació segons els materials emprats en cada període), i és posterior a l'edat del bronze. Actualment, el terme ha perdut valor com a etapa històrica, car és tan sols aplicable dins l'àmbit europeu.

El període de l'edat del ferro es divideix en període de la cultura de Hallstatt i període de la cultura de La Tène.

L'edat del ferro es caracteritza per la utilització del ferro com a metall, utilització importada d'Orient per l'emigració de tribus indoeuropees que, a partir del 1200 aC començaren a arribar a Europa occidental. Sembla que no van creuar els Pirineus abans del 900 aC.

Aquests emigrants indoeuropeus, anomenats normalment celtes encara que el poble d'aquest nom era només un més dels que formaven part dels desplaçats, van arribar en un llarg període d'emigracions parcials de grups molt diferents entre si, encara que conservaven certs elements homogenis com una sèrie de llengües indoeuropees i uns hàbits culturals similars.

La primera aparició coneguda de societats amb nivell cultural i tecnològic corresponent a aquesta edat són datades del segle XII aC en dues localitzacions diferents: a l'Índia (cultura Veda, posterior a la Rig-Veda) i a Europa, durant l'edat fosca grega. En altres regions europees, l'inici de l'edat de ferro fou molt posterior: a l'Europa central no es desenvolupà fins al segle VIII aC amb la cultura de Hallstatt, mentre que al nord d'Europa ho feu al segle VI aC amb la cultura de Jastorf. Al continent africà, el primer exponent conegut de la utilització del ferro mitjançant la fosa i la forja el trobem en la cultura Nok, en l'actual Nigèria, vers el segle XI aC.Les diferències temporals en relació amb l'inici de l'edat del ferro també es mantenen en la seva desaparició, acaba en diferents períodes segons la regió: en la zona del mar Mediterrani, acabà amb l'inici de la tradició històrica durant el període hel·lenístic i l'Imperi romà; a l'Índia, amb l'arribada del budisme i el jainisme; a la Xina, amb l'inici del confucianisme; i al nord d'Europa, es mantingué fins a l'alta edat mitjana.

L'edat del ferro es correspon, aproximadament, amb el moment en què la producció d'eines de ferro era la manera més sofisticada de metal·lúrgia. La duresa del ferro, la seva alta temperatura de fusió i l'abundància de fonts del mineral de ferro, el convertiren en un material molt més desitjable i barat d'obtenir que el bronze, fet que contribuí de manera decisiva a fer del ferro el metall més emprat.

L'edat de ferro, com a tal, no es donà a Amèrica i Australàsia. En aquestes regions, les tecnologies per a explotar l'ús i la manipulació del ferro foren introduïdes per la colonització europea.

Epipaleolític

L'epipaleolític és una fase de la prehistòria. Correspon al període de l'Holocè en què els humans continuen mantenint les estratègies econòmiques de les societats caçadores recol·lectores paleolítiques, abans dels canvis cap a l'economia de producció (agricultura i ramaderia) pròpies del neolític. Per tant, l'epipaleolític s'inicia amb la fi de les glaciacions, que marquen el final del paleolític fa uns 10.000 anys i s'estén fins a l'adveniment de l'agricultura, però en l'ús del terme es troben variacions importants segons els diferents corrents interpretatius.El terme, que fa servir l'arrel grega epi, és a dir, 'damunt', i per tant significaria 'per damunt del Paleolític', fou introduït per grups d'investigació francesos a principi del segle XX com a alternativa a l'ús de mesolític. Actualment, en l'àmbit anglosaxó, els dos termes es fan servir gairebé com a sinònims, mentre que en altres àmbits i segons els autors mesolític es reserva per a les societats que mantenen l'economia de depredació, però que desenvolupen canvis interns que donaran lloc al neolític o que han entrat en contacte amb societats neolítiques.Durant aquest període, sorgeixen algunes cultures intermèdies: la del kebarià i l'azilià, derivat del magdalenià, són les més importants.

Una altra troballa de restes humanes a Urtiaga mostra que les característiques cromanyonoides persisteixen només parcialment evolucionant cap a l'ortognatisme (perfil recte de la cara, prescindint del nas), la rinoprosàpia (gran desenvolupament vertical de la cara en relació a la longitud de la boca) i estretesa maxil·lar (vegeu cranologia i craniometria).

Llatins

Els llatins eren els habitants del Latium, regió del centre de la península Itàlica. El grup més conegut dels llatins eren els romans. Altres tribus d'aquesta ètnia eren: els faliscs, els enotris, els auruncs. Eren de procedència indoeuropea i probablement es van establir aquí durant l'acabament de l'edat del bronze (1200 aC-900 aC). Van formar una confederació de ciutats, anomenada Lliga Llatina. Amb el temps Roma va adquirir hegemonia sobre les altres ciutats i això va desencadenar la guerra llatina.

Numeració de la cultura dels camps d'urnes

Durant el començament de la cultura dels camps d'urnes, cap al 1200 aC, apareixen a Europa Central una sèrie de falçs votives de bronze amb unes marques que s'han interpretat com un sistema de numeració.

Paleolític inferior

El paleolític inferior és una de les fases del paleolític o edat de pedra, i s'estén des d'uns 2,5 milions d'anys enrere fins fa uns 120.000 anys.

Les espècies del gènere Homo que van existir i fabricar estris de pedra i altres materials durant aquest període van ser principalment l'Homo habilis i l'Homo erectus, que reben diverses denominacions regionals (sinantrop, atlantrop i pitecantrop).

Els sinantrops es van extingir i potser van donar origen a humans posteriors en altres punts del planeta, igual que els atlantrops. Els pitecantrops van donar origen als Homo soloënsis o humà de Ngandong que, al seu torn, també es van extingir, i que eren propers a l'humà de Neandertal.

El paleolític inferior es correspon amb el Plistocè inferior i el Plistocè mitjà; hom estableix el límit entre els dos en el canvi de polaritat magnètica que hi va haver fa uns 780.000 anys, i s'acaba amb la transició del Plistocè mitjà al Plistocè superior, coincidint amb l'inici del període glacial Würm de fa uns 120.000 anys.

Les cultures humanes desenvolupades durant el paleolític inferior per ordre cronològic són les d'olduvaià i acheulià. En aquestes, s'aprecia un consum creixent de carn provinent de la caça.

Paleolític mitjà

El paleolític mitjà és un període dins del paleolític que abraça entre els anys 40.000 i 33.000 aC. Les eines trobades són més complexes que les del paleolític inferior, ja que parteixen d'un nòdul al qual se li dóna forma i poden ser compostes, és a dir, combinades amb mànecs de fusta, per exemple. Es troben evidències d'enterrament dels morts.

La vegetació és sovint de tipus tundra amb pocs arbres (menys d'un 10% segons les anàlisis del pol·len). Comencen a trobar-se proves de conservació del menjar, fumant-lo i assecant la carn.

Del paleolític mitjà és la mandíbula trobada a Banyoles (Girona) que correspon a un home de Neandertal clàssic. Així mateix, la mandíbula que els dos investigadors de la UB, en Joan Daura i na Montserrat Sanz, van recuperar de l'arxiu municipal de Sitges i que procedeix de la Cova del Gegant de Sitges. De la mateixa època és un húmer neandertalià i alguns queixals trobats al País Basc. Les primeres mostres d'art rupestre corresponen a la fi d'aquesta època.

Paleolític superior

El paleolític superior és un període prehistòric que s'estén aproximadament entre l'any 33.000 aC i el 9000 aC. En aquest període, que coincideix amb els darrers episodis de les glaciacions würmianes, es van desenvolupar diverses fases culturals, entre aquestes, el perigordià, l'aurinyacià, el solutrià i el magdalenià.

Poblat ibèric de la Torre dels Encantats

El poblat ibèric de la Torre dels Encantats és un jaciment arqueològic iber situat al municipi d'Arenys de Mar, just al límit amb el de Caldes d'Estrac. L'indret que ocupa és un turó anomenat Turó del Castellar i va ser habitat per la tribu ibera dels laietans.

La seva descoberta va tenir lloc el 1881 per l'historiador Joaquim Salarich i Verdaguer, qui al principi va creure que es tractava de les restes d'una ciutat romana, trobant en les seves excavacions cinc sitges prop de la Torre dels Encantats, una fortalesa datada del segle XIII.Va ser des del 1930 quan a les següents excavacions realitzades sota la direcció de Josep Maria Pons i Guri, es van decantar per l'existència d'un poblat iber. Durant la guerra civil espanyola de 1936, part de les pedres que formaven el poblat van ser utilitzades per a la construcció de bateries costaneres.

A diferents campanyes arqueològiques des de 1950, efectuades a diversos sectors de la zona, es van trobar sitges, una de les quals amb tres metres de diàmetre, habitacions, una foneria de ferro, així com una gran quantitat de materials, que han permès datar el poblat del segle V aC a mitjan segle I aC. Les peces de terrissa es componen d'atuells fets a mà i al voltant de la tipologia de la cultura dels camps d'urnes. També s'han trobat més d'una quarantena de pondus o pesos de ceràmica de forma quadrangular per al seu ús en telers verticals i aconseguir la tensió dels fils del teixit, així com diverses fusaïoles també d'argila.

Prehistòria a Catalunya

Hi ha moltes restes arqueològiques que mostren un antic poblament en la prehistòria de Catalunya, fins que el territori entrà en el període històric amb la pràctica de l'escriptura per part dels ibers, grecs i cartaginesos.

Se sap que estava poblada en el Paleolític inferior, establint-se entre un milió i vuit-cents mil anys enrere la presència de l'Homo antecessor, però la informació que n'ha quedat és escassa. De fa 450.000 anys data l'home de Talteüll.

Del Paleolític mitjà ha quedat establert que hi havia l'home de Neandertal. D'aquesta època és la mandíbula de Banyoles, la dent incisiva inferior i la mandíbula de la Cova del Gegant de Sitges, l'abric Romaní, les restes de la cova de les Teixoneres,el jaciment de la bòbila Sugranyes o la Cova del Rinoceront.

En el neolític apareixen restes de sepultures de fossa. Cap al 6000 aC és quan es poden datar els primers dòlmens i altres monuments megalítics catalans. Juntament amb ells, apareixen mostres de terrissa decorada amb petxines (ceràmica cardial)

Catalunya entraria a l'edat dels metalls gràcies al coure poc abans del 2000 aC, amb influència de cultures de vas campaniforme europees.

L'arribada dels pobles indoeuropeus cap al 1000 aC significà un canvi profund en la tecnologia. Introduïren, per exemple, els ritus d'incineració (camps d'urnes), estengueren l'agricultura i la ramaderia i introduïren l'ús del ferro (edat hallstàttica), encara que aquest ús no arrelà fins a la influència de les cultures gregues i fenícia.

Segle XI aC

El segle XI aC a Europa forma part del període de l'edat del ferro on continuen els canvis engegats al segle anterior, de manera que les antigues civilitzacions de l'edat del bronze cedeixen el control a nous pobles.

Túmul

Un túmul és un monument funeral fet d'una mota de terra i de pedres amassades damunt una tomba o al lloc on s'havia incinerat un mort. En certes èpoques, s'apila la mota damunt un dolmen per a donar-hi un aspecte monumental.Hi ha túmuls arreu del món i aquesta manera de sebollir i de venerar els morts va utilitzar-se en moltes cultures i èpoques, i prenen moltes formes diferents: rectangulars, circulars amb una cavitat al mig, còniques…

Urna ceràmica

Una urna ceràmica és un vas fet d'argila o fang cuit, i usat per a guardar les restes o cendres d'un difunt després de la seua incineració. Es descriu com a atuell de boca ampla, coll curt, ventre ampli i tapa. Al llarg del temps s'han fabricat urnes de molt diverses formes,[2] ja des dels primers enterraments cerimonials, arribant a donar nom a cultures prehistòriques com l'anomenada cultura dels camps d'urnes, datada de finals de l'edat del bronze i en l'inici de l'edat del ferro a Europa.

Europa
Àsia
Vegeu també

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.