Cultura d'El Argar

El Argar és el lloc tipus d'una primitiva cultura de l'edat del bronze a la província d'Almeria, anomenada cultura argàrica o cultura d'El Argar, que va florir al sud-est de la península entre vers el 1800 aC i el 1300 aC. S'hauria originat arran probablement d'una nova onada d'emigrants orientals buscadors de metalls, que va substituir la cultura de Los Millares, d'hàbils metal·lúrgics. Va durar uns 500 anys.

Copa argárica de arcilla (M.A.N. 1990-133-12) 01
Copa argàrica d'argila

La cultura argàrica es caracteritza per la seva primerenca adopció del bronze, que breument permetia a aquesta tribu la dominació local sobre altres poblacions calcolítiques del coure. El Argar també desenvolupava tècniques sofisticades de ceràmica i comerciaren amb altres tribus de la mar Mediterrània. El poble que va desenvolupar aquesta cultura eren gent forta i pròspera, que construïen poblats fortificats. Disposaven d'armes i objectes de bronze. Sembla que el seu origen es podria buscar en les planes anatòliques, zona que presenta moltes analogies amb la cultura argàrica. Sembla que es van traslladar des allí en petits grups de buscadors de metalls, i probablement varen conservar el contacte amb la seva terra d'origen, contacte que es va trencar després de poques generacions.

El Argar es desenvolupava a partir de la civilització anterior de Los Millares, però mostra influències mediterrànies clares micèniques. El centre d'aquesta civilització es desplaça al nord i la seva extensió i influència és clarament més gran que la inicial. La seva mineria i metal·lúrgia avançaren força, amb bronze, plata i or que s'extreia i treballava per a armes i joies.

L'anàlisi de pol·len en un dipòsit de torba a la Cañada del Gitano, a la serra de Baza, suggereix que l'argàric esgotava els recursos naturals preciosos, ajudant a portar la seva pròpia ruïna.[1] El bosc de roure caducifoli que cobria els pendents de la regió fou cremat, deixant una capa de carbó, i es va canviar per la garriga, planta mediterrània més resistent al foc.[2][3]

S'han trobat alguns elements que permeten entreveure un comerç amb Egipte, probablement interromput per les emigracions cretenques (segles XV i XIV aC.) i el moviment del Pobles del mar (segles XIII i XII aC). D'ambdós grups, degueren arribar emigrants a la península Ibèrica i és quasi segur que de la barreja dels elements cretencs i la gent d'El Argar va sorgir la cultura tartèssia, abans de l'arribada dels fenicis al segle XI aC, i de grups de Pobles del mar i argàrics van poder sorgir els ibers i la cultura ibèrica, si bé sobre tot això hi ha diverses opinions dels historiadors i experts.

Iberia Bronze
La civilització d'El Argar era un centre de l'edat del bronze ibèrica

Extensió

Tesoro de Villena
Tresor de Villena, la segona trobada més gran d'or a Europa. Se suposa que fou amagat pels habitants de Cabezo Redondo (prop de Villena)[4]

La civilització d'El Argar es va estendre a tota la província d'Almeria, cap al nord a l'altiplà central, a gran part de la regió de Múrcia i cap a l'oest, a la província de Granada.[5]

La seva influència cultural i possiblement política era molt més àmplia, clarament influí en l'est i sud-oest de la península (a l'Algarve), i possiblement en altres regions. Alguns autors, fins i tot, han suggerit que El Argar era un estat unificat.

Principals ciutats argàriques

  • El Argar: format irregular (280 x 90).
  • Fuente Vermeja: petit lloc fortificat, a 3 km al nord d'El Argar.
  • Lugarico Viejo: la ciutat més gran, molt a la vora de Fuente Vermeja.
  • Puntarrón Chico: en la part superior d'un turó petit, prop de Beniaján (Múrcia).
  • Ifre (Múrcia): en una elevació rocosa.
  • Zapata (Múrcia): a 4 km a l'oest d'Ifre, fortalesa.
  • Cabezo Redondo (Villena, província d'Alacant: un dels assentaments més grans, en una elevació rocosa prop d'una antiga llacuna salada).
  • Gatas (a 4 km a l'oest de Mojácar, Almeria): ciutat fortificada en un turó amb canalitzacions d'aigua remarcables.
  • El Oficio (a 9 km al nord de Villaricos, Almeria): sobre un turó ben defensat i fortificat, de manera especial cap al mar.
  • Cerro de las Viñas, Coy.
  • Fuente Álamo (a 7 km al nord de Cuevas de Almazora, Almeria): la ciutadella és sobre un turó, mentre que les cases són en terrassa en el seu pendent del sud.
  • Almizaraque (Almeria): una ciutat datada de la civilització de Los Millares.
  • Cerro de la Virgen de Orce (Granada).
  • Cerro de la Encina (Monachil, Granada).
  • Cuesta del Negro (Purullena, Granada).

Periodizació

La cultura d'El Argar es divideix en dues fases, anomenades A i B.

El Argar A

Aquesta fase començava al segle XVIII aC amb les primeres dates de C-14 calibrades que apunten a la primera part d'aquest segle:

  • 1785 aC (+/- 55 anys) en la transició del calcolític tardà-primera etapa de l'edat del bronze de Cerro de la Virgen de Orce, un lloc perifèric.
  • 1730 aC (+/- 70 anys) a Fuente Álamo per El Argar A2, amb sis capes no datades d'A1.
  • 1700 aC a Cuesta del Negro (un altre lloc perifèric), amb materials argàrics clars en la seva capa més baixa.

El Argar B

Aquesta fase comença al segle XVI aC. La data de C-14 principal és de 1550 aC (+/- 70 anys) a Fuente Álamo per a la capa superior d'El Argar B2 (amb quatre capes sota la fase B més baixa). Unes altres dates estratigràfiques són una mica més recents, però no són confirmades per C-14.

Fase postargàrica

El Argar B acaba en el segle XIV o XIII aC, cedeix a una cultura postargàrica menys homogènia. Una altra vegada Fuente Álamo donà la millor datació de C-14 amb 1330 aC (+/- 70 anys).

Cultura material

Metal·lúrgia

El Argar és el centre principal de la primera i mitjana edat del bronze a Ibèria. Metal·lúrgia de bronze i pseudobronze (aliat amb arsènic en comptes d'estany. Les armes són el producte metal·lúrgic principal: ganivets, alabardes, espases, punts de llança i fletxa, i destrals grans de vora curvilínia són abundants, no sols en l'àrea argàrica sinó també en qualsevol altre lloc a Ibèria. La plata també s'explota, mentre que l'or, que havia estat abundant en el període calcolític, es fa menys comú.

Vidres

Un element significatiu són els trossos de vidre (de colors blau, verd i blanc) que es troben en aquesta cultura i que s'han relacionat amb descobriments similars a Egipte (Amarna), Micenes (datat del segle XIV aC), la cultura britànica de Wessex (datada del 1400 aC) i alguns llocs a França. No obstant això, alguns d'aquests trossos ja es troben en contexts calcolítics (lloc de La Pastora), que ha portat alguns a especular sobre una data anterior per a la introducció d'aquest material a Ibèria del sud-est (final del tercer mil·lenni aC).

Altres béns fabricats

Copa argárica de arcilla (M.A.N. 1990-133-12) 01
Gobelet argàric d'argila, MAN, Madrid

La ceràmica sofreix canvis importants, gairebé abandonant totalment la decoració i amb tipus nous.

La fabricació tèxtil sembla important; funciona de manera especial amb llana i lli. La fabricació de cistelles també sembla que hi hagi estat important, mostrant més abast i diversificació que en períodes previs.

Costums funeraris

L'enterrament col·lectiu, tradició típica de la cultura megalítica europea és abandonat a favor d'enterraments individuals. El tholos són abandonats a favor de cistes o tines petites, sota les cases o fora. Aquesta tendència sembla que vingui de la Mediterrània oriental, més probablement de Micenes a Grècia (saltant per damunt de Sicília i Itàlia, on l'enterrament col·lectiu es conserva un temps encara).

De la civilització argàrica, aquesta nova forma d'enterrament s'estendrà gradualment i irregular a la resta d'Ibèria.

En la fase B d'aquesta civilització, l'enterrament en pithoi (pots grans) es fa més freqüent. Una altra vegada aquest costum (que mai arribà més enllà de la circumferència argàrica) sembla que vingui de Grècia, on s'utilitzava des de vers el 2000 aC.

Poblats

Vivien en poblats tots semblants i feien servir els mateixos objectes i tècniques que altres cultures de l'època, de les quals es diferenciaven en els enterraments (altres cultures enterraven en coves o megàlits), en les formes de la ceràmica i quantitat i qualitat dels objectes (de coure i de bronze i també de plata i or), més abundants i perfectes entre la gent d'El Argar. Els seus objectes es van estendre a tota la península Ibèrica excepte a la zona pirenaica i cornisa Cantàbrica, i la part més occidental. El seu moment àlgid se situa cap al 1350 aC, coincidint amb la importació d'objectes d'Egipte.

Arqueologia

Va rebre el nom del poble almerienc d'El Argar, que fou excavat per Luis Siret, al final del segle XIX.

Cultures relacionades

  • Los Millares: la cultura antecessora.
  • Bronze de llevant: estès pel País Valencià: amb ciutats més petites, però molt similars a El Argar.
  • Motillas (La Mancha): que sembla un mena de marca militar d'aquestes poblacions protoibèriques.
  • Cogotas: cultura influïda per El Argar.
  • Bronze ibèric del sud-oest.
  • Micenes: alguns intercanvis culturals a través de la Mediterrània són molt clars, com que els argàrics adoptin un sistema funerari grec (enterraments individuals, primer en cista i després en pithos), mentre que els grecs també importen els tholos ibèrics per al mateix propòsit.

Notes

  1. C. Michael Hogan, Los Silillos, el Portal Megalític, edició Andy Burnham
  2. [Notícies de http://news.bbc.co.uk/2/hi/science/nature/7093685.stm Bbc "Eco-ruin 'felled early society'"] 15 de novembre 2007.
  3. . J.S.Carrión et al.:Holocene environmental change in a montane region of southern Europe with a long history of human settlement
  4. Decreto 66/2005, de 1 de abril, por el que se declara Bien de Interés Cultural la Colección Arqueológica del Tesoro de Villena
  5. Iorwerth Eiddon Stephen Edwards The Cambridge Ancient History, :1973:764.

Bibliografia

  • F. Jordá Cerdá et al. History of Spain 1: Prehistory. Gredos ed. 1986. ISBN 84-249-1015-X.

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Cultura d'El Argar Modifica l'enllaç a Wikidata
Cabezo Redondo

El Cabezo Redondo és un jaciment arqueològic de l'edat del bronze que es troba a 2 km de Villena (Alt Vinalopó). No es tracta d'un llogaret, sinó d'un veritable centre comarcal que va estar habitat entre els anys 1500 i 1100 aC i va pertànyer probablement a la cultura d'El Argar.

El jaciment en el seu origen devia tenir una mida considerablement gran, estenent-se per tot el turó. Es creu que aquí es va concentrar la població de diversos altres petits poblats i llogarets que van existir al voltant de l'antiga llacuna de Villena, ja que la seua fisonomia és distintiva d'una capital comarcal a causa de la seua posició central, la seua extensió, l'urbanisme desenvolupat, la densitat de població i les intenses activitats agrícoles, ramaderes, metal·lúrgiques i tèxtils desenvolupades allà. Les cases s'adossen les unes a les altres a manera d'illes separades per carrers estrets i costeruts, per les quals també discorria l'aigua. Les parets de les cases solien estar arrebossades de roig o blanc i a l'interior solia aparèixer un banc adossat a una de les parets. Al costat d'aquest banc es trobaven els forns per a treballar el metall o el fang i les llars per fer el menjar. El sostre de les cases era pla i estava lleugerament inclinat seguint el pendent del vessant. Se sostenia mitjançant pals de fusta, alguns dels quals encara es conserven.

Les reconstruccions i remodelacions en la mida i formes de la majoria de les cases s'expliquen pels abundants incendis, afavorits per l'abundància de matèria orgànica a l'interior de les cases, així com per la fragilitat de les parets i els sostres.

Les ceràmiques trobades al jaciment són de gran qualitat, alguna d'aquestes de decoració complexa. Les característiques dels objectes d'os, de pedra, o de metall, entre els quals destaquen els ganivets i destrals de bronze i els adorns del mateix metall o d'or i plata, indiquen que fou una cultura prehistòrica, però gens primitiva. Encara que es desconeixia l'escriptura, es posseïa un elevat grau de desenvolupament tecnològic i social.

Els enterraments s'han trobat situats sota les cases i acompanyats d'un ric aixovar. Uns se'n col·loquen a l'interior de grans atuells, d'altres en una fossa, de vegades envoltada de pedra, o en petites coves.

Diadema de Caravaca de la Cruz

La diadema de Caravaca de la Cruz és una diadema d'or pertanyent a la cultura d'El Argar (edat del bronze), datada d'entre el 1500 i 1300 aC. Aquesta peça d'orfebreria es troba al Museu Arqueològic Nacional de Madrid amb l'invetari núm. 33114. Va ser trobada a la localitat de Caravaca de la Cruz, regió de Múrcia.

Edat del bronze

L'edat del bronze és un període del desenvolupament de la civilització caracteritzat pel fet que la metal·lúrgia més avançada ha desenvolupat les tècniques d'extracció del coure dels minerals i en fa aliatges per a aconseguir bronze. L'edat del bronze forma part de la prehistòria i segueix el neolític a la major part del món.

La data exacta d'arribada a l'edat del bronze varia entre cultures i llocs del món. La tecnologia del bronze era coneguda vers el 4500 aC, prop de Bang Chieng (Tailàndia). Posteriorment, fou elaborat al Pròxim Orient; a l'Àsia Menor es data abans del 3000 aC; a l'Antiga Grècia s'inicià el seu ús al voltant del 3000 aC; a l'Àsia Central el bronze es coneix vora el III mil·lenni aC (2000 aC), a l'Afganistan, Turkmenistan i Iran; metre que a la Xina s'incorporà més tardanament, dins la dinastia Shang, vora el 1800 aC. A Amèrica, la civilització de Tiwanaku fou l'encarregada d'encetar aquesta edat, descobrint el bronze en provar amb diversos metalls.

Aquesta fase del desenvolupament humà no és present a totes les regions del globus terraqüi: a l'Àfrica subsahariana no existeix una edat del coure ni del bronze, car els pobladors d'aquesta zona feren un salt directe entre el període neolític i l'Edat del Ferro.

L'edat del bronze se situa generalment a Europa entre el 1800 aC i el 700 aC dividida en tres fases:

El Bronze Antic, del 1800 aC al 1500 aC.

El Bronze Mitjà, del 1500 aC al 1200 aC.

I el Bronze Final, del 1200 aC al 700 aC.Per la seva banda, al Pròxim Orient hom ha establert les següents dates:

Bronze Antic (3500 aC-2000 aC).

Bronze Mitjà (2000 aC-1600 aC).

Bronze Final o tardà (1600 aC-1200 aC).Les característiques generales de l'edat del bronze són el creixement demogràfic, l'abandonament parcial de la transhumància i la lenta tendència al sedentarisme de la gent.

L'home es manté en general en coves però també a turons estratègics i en poblets en zones abrigades. La inhumació es fa a les coves i als dòlmens probablement en part construïts abans i que ara són reutilitzats, junt amb altres de nous. Són característiques les puntes de fletxa, els punxons i objectes d'adorn. L'art es concreta en figures de pedra, i dibuixos d'escenes de mort.

El descobriment del coure primer, i de l'estany i bronze després, van fer moure alguns pobles a la recerca d'aquests metalls, emportant-se les seves regles culturals i les seves tècniques. La utilització del metall fa créixer la complexitat de l'estructura social de les comunitats, i apareixen lluites tribals. El domini del metall determinava el poder i la riquesa i va donar origen a una minoria de privilegiats enfront d'una majoria de subordinats

Les cultures neolítiques vivien als plans i gairebé no tenien armes, però ara es fan necessàries per les guerres entre grups oposats. Des d'abans del 1700 aC, les necessitats defensives dels grups fan que construeixin els seus hàbitats en llocs fàcils de defensar; a les tombes comencen a ser abundoses les armes.

A la península Ibèrica l'edat del bronze ve marcada per l'existència de dues cultures que arrenquen del Neolític:

La Cultura d'El Argar, anomenada també Cultura Almerienca - Fase III, successora de la cultura de Los Millarès o Cultura Almerienca - Fase II, d'origen oriental, potser sirià, amb possibles influències egípcies.I la Cultura del vas campaniforme

Història de la Regió de Múrcia

La història de la Regió de Múrcia és comuna al desenvolupament històric del sud-est de la península Ibèrica. Es tracta d'un territori poblat des de molt antic a causa de la seva situació mediterrània que li va fer testimoni del pas de nombroses cultures i civilitzacions. Conserva importants jaciments prehistòrics, com les segones restes humanes més antigues de la península a la "Sima de las Palomas", o la presència d'una de les cultures més desenvolupades de l'Edat dels Metalls com la Cultura d'El Argar.

Dins dels pobles preromans destaca la presència dels fenicis a la costa, on es troben les restes dels vaixells fenicis de Mazarrón, a més de l'important desenvolupament de la Cultura ibèrica. Si bé cal destacar l'arribada dels cartaginesos el 227 aC convertint a la zona en la seva principal àrea d'expansió de la península, que hi establiren una colònia comercial a la costa de Cartagena, a la qual els romans l'anomenaren Cartago Nova. Per als comerciants cartaginesos, el territori muntanyós només era l'àrea d'influència del seu emporium costaner. Sota l'Imperi Romà, Múrcia va formar part de la província de Cartaginense. Amb la conquesta àrab, s'hi introduí l'agricultura de regadiu i de latifundis, de la qual la regió encara en depèn. Durant aquesta època constituí el Regne de Todmir, al qual hi formaven part, d'acord amb Idrisi, Oriola, Cartagena, Llorca, Mula, i Chinchilla de Monte-Aragón.

La Taifa o Regne de Múrcia, va ser un dels regnes en què es va dividir el Califat de Còrdova quan va desaparèixer després de la decadència del Califat omeia. Es va fundar amb capital en Madinat Mursiya (Múrcia), després de la decadència del Califat Omeia de Còrdova en el segle XI. Aquell regne incloïa, a més de l'actual territori de la regió de Múrcia, part de les actuals províncies d'Albacete, província d'Almeria i de laprovíncia d'Alacant. Després de la Batalla de Sagrajas el 1086 la dinastia dels Almoràvits es van estendre per totes les taifes i van unificar Al-àndalus. Ferran III el Sant va aconseguir el vassallatge del regne musulmà de Múrcia el 1243, entrant el seu fill, el futur Alfons X el Savi, en la capital el 1244. Els successius incompliments d'allò que s'ha pactat a Alcaraz va portar a la sublevació dels musulmans murcians el 1264, sent definitivament sufocada la rebel·lió el 1266 per les tropes de Jaume I el Conqueridor (fonamentalment vingudes de Catalunya), cridat pel seu gendre, el rei castellà.

El 1296, aprofitant el conflicte dinàstic del Regne de Castella amb Fernando de la Cerda, el territori va ser conquerit pel rei de la Corona d'Aragó, Jaume II d'Aragó, annexant-lo al Regne de València. Pels pocs anys que va durar el domini catalanoaragonès, aquesta conquesta no tindria la seua rellevància si no fóra per una important repoblació de cristians catalans, que va convertir en minoria els colons castellans de repoblacions anteriors. El 1305, pel Tractat d'Elx, el rei Jaume II "el Just" va tornar a Castella gran part del territori conquerit, romanent les comarques de la vall del Vinalopó, l'Alacantí, i la Vega Baixa en el Regne de València. La Taifa de Múrcia va passar a denominar-se amb la conquesta Regne de Múrcia, sense menyspreu a la seua situació anterior perquè les taifes eren també regnes i la ciutat de Cartagena dins del Senyoriu de Cartagena, encara que en un principi governada pels "adelantados" del Regne de Múrcia, la família Empanada, posteriorment va ser administrada directament per la Corona de Castella, que eren al seu torn reis de Múrcia. El Regne de Múrcia va perdurar amb tal denominació fins al 1833. L'Estatut d'Autonomia de la Regió de Múrcia va ser aprovat el 1982 després de la constitució de l'estat de les autonomies.

Peña de los Enamorados

La Peña de los Enamorados és un penyal calcari situat en el municipi d'Antequera, a la província de Màlaga, Espanya). Té una altitud de 874 msnm i se situa proper a l'autovia A-92 i a l'antiga N-342. La seva superfície com a paisatge d'interès cultural abasta 117 hectàrees.

Prehistòria

Prehistòria (llatí, præ = 'abans', grec, ιστορία = 'història') és un terme utilitzat sovint per a descriure el període anterior a la història escrita. Paul Tournal va encunyar originàriament el terme Pré-historique en descriure les troballes que havia fet a les coves d'Occitània. Es va popularitzar en francès a la dècada del 1830 per a descriure el temps anterior a l'escriptura, i va introduir-se en l'anglès per Daniel Wilson el 1851. S'ha constatat que els primers territoris on es van trobar els primers indicis de textos escrits va ser a la zona del Pròxim Orient, Mesopotàmia, en unes tauletes d'argila amb escriptura cuneïforme, i més endavant a Egipte.

La prehistòria es pot fer retrocedir fins al començament de l'univers mateix, encara que el terme és més utilitzat per a descriure períodes de quan ja hi havia vida a la Terra; els dinosaures poden descriure's com a animals prehistòrics i els humans de les cavernes es descriuen com a gent prehistòrica. Normalment el context determina el període temporal geològic o prehistòric que s'utilitza, p. e. "simi miocè prehistòric", pels volts de 23 - 5.5 milions d'anys enrere, o "Homo sapiens del paleolític mitjà", 200.000 - 30.000 anys enrere.

Perquè, per definició, no hi ha registres escrits dels temps prehistòrics (o com a mínim encara no n'hi ha cap de conegut fins avui en dia) la informació que coneixem sobre el període temporal és extreta dels camps de la paleontologia, biologia, palinologia, geologia, arqueoastronomia, antropologia, arqueologia i d'altres ciències naturals i socials. En societats en què la introducció de l'escriptura és relativament recent, les històries orals, coneixement del passat que ha passat de generació en generació, conté registres dels temps "prehistòrics".

El terme va esdevenir menys estrictament definit al segle XX mentre la frontera entre història (interpretació dels registres escrits i orals) i altres disciplines va esdevenir menys rígid. Evidentment avui en dia la majoria d'historiadors es recolzen en proves de moltes àrees i ells mateixos no necessàriament es restringeixen en el període històric i en fonts codificades de comunicació escrites, orals o d'altres simbologies; a més a més, el terme "història" és utilitzat cada cop més en lloc de "prehistòria" (p. e. història de la Terra, història de l'univers). Tanmateix, la distinció es manté en molts textos acadèmics, particularment en les ciències socials. Els principals investigadors de la prehistòria humana són arqueòlegs prehistòrics i antropòlegs físics que utilitzen l'excavació, l'examen geogràfic i l'anàlisi científica per a revelar i interpretar la natura i comportament de la gent prehistòrica.

La prehistòria humana difereix de la història no sols en termes de cronologia sinó en la forma en què tracta les activitats de cultures arqueològiques més que nacions amb nom o individus. Restringit a restes materials més que a registres escrits (i evidentment només aquelles restes que han sobreviscut), la prehistòria és anònima. Per això, els termes de referència utilitzats pels prehistoriadors com Neandertal o edat de ferro són etiquetes modernes i arbitràries, la definició precisa de les quals és sovint subjecte de discussió i argumentació.

La data que marca la fi de la prehistòria, que és la data en què els registres històrics escrits va esdevenir un recurs acadèmic útil, varia de regió a regió. A Egipte s'accepta generalment que la prehistòria es va acabar pels volts del 3200 aC mentre a Nova Guinea la fi de l'era prehistòrica es fixa molt més recentment, el 1900.

Prehistòria d'Europa

La prehistòria d'Europa es refereix a l'estudi del període prehistòric en el continent europeu, és a dir, des del paleolític inferior fins a l'adopció de l'escriptura, una cosa que no es va produir simultàniament en les diferents regions del continent. Segons les últimes troballes, abastaria un interval temporal de més d'un milió d'anys, ocupats en la seva major part per l'edat de pedra, durant la qual es van succeir quatre espècies d'homínids diferents. Entre els complexos tecnologicoestilístics de l'edat de pedra, trobem des de grups d'homínids amb artefactes primitius que habitaven en coves, a societats agrícoles que posseïen sofisticades eines lítiques i construïen assentaments fortificats.

A partir del començament de l'edat dels metalls, amb el calcolític, a Europa es distingiran clarament dues àrees culturals diferenciades: d'una banda, en el sud-est i sud-oest es van desenvolupar civilitzacions comparables a les històriques d'Egipte i l'Orient Pròxim; per un altre, bona part d'Europa central i nòrdica va continuar una trajectòria més lenta, de manera que, a les àrees escandinaves, la prehistòria va durar pràcticament fins a l'inici de l'edat mitjana.

Província d'Almeria

Almeria (en castellà i oficialment Almería) és una província andalusa, al sud-est de la península Ibèrica. Limita amb les províncies de Granada a l'oest i nord-oest; i amb Múrcia al nord i al nord-est; així com amb la Mar Mediterrània a l'est i sud (part coneguda com a Mar d'Alborán). La capital de la província és la ciutat d'Almeria, situada al sud de la província i al centre de la badia homònima.El Govern i l'Administració dels interessos provincials estan encomanats a la Diputació Provincial d'Almeria.

Abasta 8.774 km². Segons l'Institut Nacional d'Estadística, el 2014 la seva població era de 701.688 habitants, sent lleugerament superior el nombre d'homes. La densitat de població és de 79,97 hab/km², xifra sensiblement inferior a la mitjana espanyola. Compta amb 1 diòcesi, vuit partits judicials i 103 municipis, entre els quals figura Níjar, un dels termes municipals més extensos d'Espanya amb gairebé 666 km².

Terrissa

La terrissa, anomenada cantereria a molts indrets del País Valencià i les Terres de l'Ebre, és l'objecte o conjunt d'objectes, tals com olles, càntirs, gerres, perols, cassoles o tests, fets de terra argilosa afaiçonada quan és molla i pastada, i després cuita. La manca d'esmalts i vernissos, el tipus de terra, la coloració rogenca que li donen després de la cocció els derivats de ferro i, sobretot, la destinació a l'ús domèstic, en fan una categoria especial dins la ceràmica. La terrissa es distingeix, d'una banda, dels productes artístics com són les ceràmiques, terracotes, porcellanes, i rajoles de València, i de l'altra, de les peces de terra cuita sortides de la bòbila, o de productes com la vaixella fina coneguda amb el nom de pisa.La peça més antiga que es coneix és un atuell del període Jōmon de prehistòria del Japó (10000 aC i 8000 aC), peça que actualment s'exposa al Museu Nacional de Tòquio. El seu nom li ve donat per les marques de corda amb les que està decorada. Existeixen trossos de terrissa trobats al sud de la Xina i amb el mètode del carboni 14 s'ha datat i es creu que és un material elaborat entre els 14000 anys aC i el 9000 anys aC.

Europa
Àsia
Vegeu també

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.