Cultura

La cultura és la creació i realització de valors, normes i béns materials per l'ésser humà. La cultura depèn de cada societat, és a dir, del temps i de l'espai, o àmbit geogràfic, determinats d'un grup humà.[1] Inclou sempre una ideologia, i per tant una escala de valors i interessos, sent l'art i la tecnologia les seves expressions en forma d'aplicació pràctica directa. Es pot estudiar des d'una aproximació axiològica o descriptiva, que poden oposar cultura i societat o cultura i natura respectivament.[2]

Les diferents descripcions de la cultura reflecteixen diferents fonaments teòrics de pensament. Tot i això, sol incloure la tecnologia, l'art i les humanitats, un patró de tipus de coneixement preferent, tradicions, creences i conductes que depenen d'un determinat pensament simbòlic i el conjunt d'actituds, valors, objectius i pràctiques que caracteritzen a una organització, grup o societat. Alguns autors reivindiquen un universal cultural. En algunes societats, es contraposa una anomenada "alta cultura" amb la cultura popular.

Segons el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts, la cultura ha de ser considerada com un bé públic i com un bé preferent.[3]

Etimologia

"Cultura" prové del llatí cultura, derivat de colere, 'cultivar' o 'conrear'.[4]

Arqueologia i antropologia

El concepte de cultura generalment és relacionat amb l'antropologia. Una de les branques més importants d'aquesta disciplina social s'encarrega precisament de l'estudi comparatiu de la cultura. Potser per la centralitat que la paraula té en la teoria de l'antropologia, el terme ha estat desenvolupat de diverses maneres, que suposen l'ús d'una metodologia analítica basada en premisses que, a vegades, disten molt les unes de les altres. De manera general, els arqueòlegs s'enfoquen en la cultura material, mentre que els antropòlegs culturals s'enfoquen en la cultura simbòlica, encara que ambdues disciplines són íntimament relacionades.

Els etnòlegs i antropòlegs britànics i nord-americans de les acaballes del segle XIX van reprendre el debat sobre el contingut de cultura. Aquests autors tenien gairebé sempre una formació professional en dret, però estaven particularment interessats en la descripció del funcionament de les societats "exòtiques" amb les quals l'Occident es trobava aleshores.

Segons l'opinió d'aquests pioners de l'etnologia i l'antropologia social (com ara Johann Jakob Bachofen, John Ferguson McLennan, Henry James Sumner Maine i Lewis Henry Morgan), la cultura era el resultat de l'esdevenir històric d'una societat. Per a aquests escriptors, la història de la humanitat era fortament deutora de les teories il·luministes de la civilització i, sobretot, del darwinisme social de Spencer.

Per a alguns d'ells, la cultura que es basa en una parcelació d'"elements" que són transmesos de generació en generació, com els valors, les normes, les institucions i els artefactes:

  • Els valors són les idees sobre el que és important en la vida, i són el fonament de la resta de la cultura. Els diferents llenguatges (artístics, simbòlics, metanarratius, idiomes, etc.) els permeten codificar i transmetre.
  • Les normes són les eines immaterials que serveixen per a crear sistemes (horitzontals, de dominació o altres) i organitzar les persones i no persones en una determinada societat. Algunes normes que la societat vol que es compleixin tenen l'estatus de "llei". Algunes normes poden promoure o minvar la llibertat de tots o alguns individus, poden regular el seu poder, l'estètica, la tecnologia, l'habitatge, l'aliment, la criança o la cura, entre d'altres. Poden proposar o assignar diferents rols socials.
  • Les institucions són les estructures de la societat dins les quals els valors i les normes són transmeses.
  • Els artefactes són els aspectes de la cultura material derivats de les normes i dels valors culturals.

A més, hi ha antropòlegs que entenen la "cultura" com el consum i els processos per mitjà dels quals es creen els béns i els donen significat, així com les relacions i les pràctiques socials amb les quals els objectes i els processos es desenvolupen.

Concepte de cultura a la història

Cultura material (Museu Valencià d'Etnologia)
Col·lecció d'imatges que representen els objectes que poden encabir-se dins de l'estudi de l'Etnologia i l'Antropologia. Museu Valencià d'Etnologia.

El concepte de "cultura" va aparèixer per primera vegada a l'Europa del segle XVIII i es referia al símil d'un procés de cultiu a una mena de creixement de la persona, com en l'agricultura o l'horticultura. Al segle XIX, el terme va arribar a referir-se primer al perfeccionament de la persona i després al conjunt de conductes i comportaments que es produeixen en una determinada comunitat i que són transmesos entre els seus individus per aprenentatge.[5]

La interpretació del terme durant la Il·lustració, entenent cultura com la condició necessària per a la realització de l'individu autònom xoca amb la visió romàntica del terme, en què la cultura és l'expressió de l'esperit del poble. Aquesta dualitat d'interpretacions determina la visió conservadora o progressista de la cultura. Tots dos models estan en crisi a principis del segle XXI.[2]

A partir del segle XX, la cultura va esdevenir un concepte central de l'antropologia, estudiant les diferents formes en què les persones viuen en diferents parts del món i la capacitat humana per a classificar i representar experiències amb símbols i actuar amb imaginació i creativitat.

Aquesta capacitat havia estat considerada com a característica única del gènere homo, fins que primatòlegs com Jane Goodall identifiquessin aspectes culturals entre animals.

Ideologies i filosofia sobre la cultura

A efecte de les ciències socials, les primeres accepcions modernes de cultura van ser construïdes a finals del segle XIX. Per aquesta època, la sociologia i l'antropologia eren disciplines relativament noves, i la filosofia duia la pauta en el debat sobre el tema.

Els primers sociòlegs, com ara Émile Durkheim, rebutjaven l'ús del terme. Cal recordar que, en la seva perspectiva, la ciència de la societat havia d'abordar problemes relacionats amb l'estructura social. Per la seva banda, Carles Marx havia deixat del costat la qüestió en el seu tractat materialista de la història, en considerar la cultura com un aspecte secundari de la societat, dependent l'esfera econòmica i determinat per aquesta. Aquest fet no va impedir que, unes dècades més endavant, diversos partidaris de les seves propostes teòriques desenvolupessin una teoria de la cultura de caràcter marxista.

Classificació

La cultura es pot classificar segons diversos criteris:

  • Segons la seva extensió, la cultura pot ser:
    • Cultura universal: quan és presa des del punt de vista d'una abstracció a partir dels trets que són comuns en totes les societats del món. Un exemple en seria la salutació (vegeu: universal cultural).
    • Cultura total: s'entén com la suma de tots els trets particulars d'una mateixa societat.
    • Cultura particular: s'entén com un conjunt de pautes compartides per un grup que s'integra en la cultura general i que, al seu torn, se'n diferencia.
  • Alguns autors han estimat necessari classificar la cultura segons el que consideren que pot ser el seu grau de "desenvolupament":
    • Cultura primitiva: inclou l'art primitiu.
    • Civilitzada: cultura que s'actualitza produint nous elements que li permeten el desenvolupament de la societat.
    • Analfabeta o prealfabeta: usa el llenguatge oral i no l'escriptura. Així, pot incloure la tradició oral, alguns mètodes de savoir faire, els llenguatges diferents a l'escriptura (com la partitura musical, el llenguatge lògic, el matemàtic, els de programació, els gràfics i les il·lustracions) i totes les obres d'arts escèniques que no usen un text escrit o que ha estat memoritzats per transmissió oral, a més de molts llenguatges artístics i tecnològics en general.
    • Alfabeta: cultura que ja hi ha incorporat el llenguatge tant escrit com oral.
  • Segons el seu caràcter dominant:
    • Sensitiva: cultura que es manifesta exclusivament pels sentits i és coneguda a partir d'aquests.
    • Racional: cultura en què impera la raó i és coneguda pels seus productes tangibles.
    • Ideal: cultura construïda per la combinació de la sensitiva i la racional.
  • Segons la seva direcció:
    • Prefigurativa: aquella cultura innovadora que es projecta amb pautes i comportaments nous i que són vàlids per a una nova generació, que no prenen el model dels pares com a guia, però sí com a referent.
    • Configurativa: cultura en què el model de comportament el marca la conducta actual, no del passat. Els individus imiten maneres de comportament dels seus éssers propers i en recreen els propis.
    • Postfigurativa: aquella cultura que mira al passat per repetir-lo en el present. Cultura presa dels avantpassats sense variacions.

Polítiques culturals

Des de temps antics, l'estat o la forma de govern del moment han intervingut en diversos aspectes de la vida cultural, recolzant públicament les arts, i de fet és un dels responsables del floriment de la cultura occidental. Ja la democràcia d'Atenes feia encàrrecs a artistes per decorar els edificis públics. Durant l'edat mitjana, fou l'Església qui va assumir aquest rol de patró de les arts, i més endavant, durant el Renaixement, l'art fou promogut tant per papes com prínceps, i entrà l'art a formar part també de l'àmbit privat. L'origen de les polítiques culturals actuals es basa en la Revolució francesa, resultat de la consolidació de l'estat nació.[6][7] Aquest canvi va provocar la creació de museus, biblioteques i arxius, en què l'estat té un rol de custodi del patrimoni cultural nacional. Més endavant, durant el segle XIX i sobretot amb l'augment del temps lliure durant el segle XX, l'estat assumeix sovint un paper actiu en el desenvolupament moral de la ciutadania, promovent la cultura i les manifestacions artístiques.[6]

El terme "política cultural" apareix per primera vegada en finalitzar la Segona Guerra mundial, com a conseqüència dels processos de descolonització, les crisis del mercat artístic degudes als nous mitjans de difusió i reproducció de continguts culturals i les demandes de benestar de les classes mitjanes. També es veu com una eina per a cohesionar i fomentar el que es coneix com l'estat del benestar. L'acció directa de polítiques culturals ajudarà a fer una democratització de l'accés a la cultura.[6]

Segons aquest corrent, l'estat ha de mantenir un balanç entre ser com més neutral possible per evitar l'intrusisme pel que fa a continguts culturals, garantint la llibertat d'expressió, però, alhora, ha de contribuir al "desenvolupament" de la cultura i actuar com a garant de l'igual accés a aquesta per part de la ciutadania.[8][6] Aquest fet va provocar que s'establissin polítiques pròpies (ministeris, conselleries...) per a la cultura, i se separessin d'altres estaments, com per exemple l'educació. Una de les tècniques de política cultural més freqüent és el foment mitjançant subvenció.[6] Mentre que les polítiques socials són clarament distributives, sovint es critica que les polítiques culturals estan concentrades als sectors més benestants de la societat. Les polítiques culturals es qüestionen contínuament: si es promou públicament un projecte cultural i té èxit, es critica que hauria d'haver-se finançat amb diners privats, i quan no en té, s'objecta que s'haurien d'haver invertit els diners públics en un altre lloc. També es critica sovint el marcat perfil ideològic i/o polític d'algunes decisions de política cultural.[6]

Al segle XXI, la crisi de l'estat del benestar afecta també a les polítiques culturals, que s'havien centrat fins al moment més a recolzar l'oferta de productes culturals que no pas a fomentar la seva demanda.[6] Les retallades pressupostàries fan que els polítics busquin rendiments que justifiquin les inversions en cultura, alhora que la indústria cultural s'intenta adaptar com pot als constants canvis tecnològics i socials, que afecten la manera en què la societat accedeix i consumeix cultura. Actualment, les polítiques culturals s'orienten a promoure la identitat i la diversitat cultural, fomentant la creativitat i la participació.[9]

Protecció de béns culturals

L'Organització de les Nacions Unides per a l'Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO) ha proposat un pla de protecció dels béns culturals del món, amb la "Convenció sobre la Protecció del Patrimoni Mundial Cultural i Natural", aprovat el 1972. Presenta una llista de béns que pertanyen al Patrimoni Mundial, més conegut com a Patrimoni de la Humanitat.

Geografia

Sovint, el món es divideix en regions segons les diferents grans zones d'influència de les diferents cultures, atenent a la geografia, els costums, la religió o la política, entre d'altres. En aquestes zones, hi ha un grau determinant dels mateixos trets culturals que la fan distingible de les zones veïnes.[10] Una divisió tradicional només considerava dos blocs: Occident i Orient (la resta), però aquestes àrees es poden matisar molt més:

  • Sud-amèrica forma una segona regió, fortament influenciada per la primera, però amb més presència de tradicions indígenes -que s'aprecien en rituals i en l'organització social- i amb més contacte amb la natura. Domina el castellà com a llengua vehicular. Mostra elements de cultura africana deguts a la primera immigració per l'esclavatge.
  • L'anomenada Àfrica negra és una de les zones més variades culturalment. Les llengües colonials com l'anglès i el francès conviuen amb les autòctones. L'animisme i l'islam són les religions predominants. Sobreviuen tradicions tribals i una economia d'intercanvi en algunes zones. Els clans i els consells organitzen políticament la vida als pobles, mentre que el govern oficial sol manar a les ciutats, més industrialitzades.
  • El Magrib és la part del nord d'Àfrica dominada per l'islam. Està a cavall entre la cultura d'Orient Mitjà i la de la resta del continent (sobretot, per la influència berber). Les llengües més esteses són l'àrab i el francès. Molts països es debaten entre una democràcia parcial i una teocràcia.
  • L'Orient Mitjà comprèn els països àrabs de l'oest d'Àsia i Israel-Palestina. És una zona amb grans desigualtats i inestabilitat, amb domini de l'islam i una vida fortament rural.
  • L'Europa de l'Est i l'antiga àrea d'influència soviètica formen una altra zona cultural, marcada pel passat eslau i per una forta influència de la cultura europea occidental. Predomina el cristianisme amb diferents variants i estan governats majoritàriament per democràcies joves, hereves de la tradició comunista de l'URSS.
  • L'Extrem Orient comprèn les cultures de la Xina i el Japó, que han assimilat en gran manera els països de l'àrea. Hi predomina el budisme i la vida rural (excepte al Japó, altament tecnificat). El xinès és la llengua més parlada del món.
  • El sud-est asiàtic és una denominació per a referir-se a països que estan a cavall entre l'òrbita xinesa i el domini de l'Índia, el subcontinent dominant. Es parlen gran varietat de llengües i es barregen l'islam, el budisme, l'hinduisme i una sèrie de cultes híbrids. Tenen gran importància les castes o grups socials, que dicten els costums del que és correcte o no, encara que formalment el poder està en mans de governs democràtics.
  • Oceania té una forta presència de les cultures aborígens, que conviuen amb l'occidentalització d'Austràlia i Nova Zelanda. Es parla sobretot anglès com a llengua franca i la religió és cristiana o politeista. La natura hi té un fort paper, ja que hi ha comunitats aïllades per l'escassa densitat demogràfica que continuen mantenint un estil de vida tribal.

Els estudis culturals poden analitzar els trets típics de cada regió o subregió, o estudiar com entren en contacte entre si.

Dinàmica de la cultura

Indig2
Gravat del segle XIX mostrant aborígens australians oposant-se a l'arribada del capità James Cook el 1770, que posteriorment comportaria un fort procés d'aculturació a la zona

Els canvis culturals són els canvis al llarg del temps de tots o d'alguns dels elements culturals d'un individu o d'una societat. Aquests canvis es poden classificar segons si el procés és per absorció, imposició o assimilació:

  • Enculturació: és el procés en el qual l'ésser humà, des que és infant, es culturitza. Aquest procés és part de la cultura, i com la cultura canvia constantment, també ho fan la forma i els mitjans amb els quals es culturitza.
  • Aculturació: és un procés que es dóna normalment en moments de conquesta o d'invasió. La cultura invasora s'estén de manera forçosa i imposada. Un exemple de processos d'aculturació és la conquesta d'Amèrica. El fenomen contrari rep el nom de deculturació, i consisteix en la pèrdua de característiques culturals pròpies a causa de la incorporació d'altres trets culturals forans. Aquest aprenentatge sovint és forçat per la dominació d'un poble sobre un altre o per processos de migració, i a vegades suposa renunciar a la pròpia cultura per acceptar les normes i idees dominants. El canvi de cultura pot ser, però, voluntari, per rebuig dels propis orígens o admiració a un altre grup humà.
  • Transculturació: és un procés en què s'intercanvien maneres de ser, en què es percep que no existeix una cultura millor que una altra: que totes les cultures es complementen.
  • Inculturació: es dóna quan la persona s'integra a altres cultures, les accepta i dialoga amb la gent d'aquesta determinada cultura.

Un canvi cultural abasta un conjunt molt ample d'esdeveniments, per la qual cosa ha estat motiu d'estudi dels sociòlegs des de l'època de Montesquieu i Adam Ferguson.[11] També va ser un tema tractat pels sociòlegs marxistes, que el van relacionar amb els problemes de les estructures de classe i els processos industrials productius. No fou fins a finals del segle XIX quan es van començar a entendre els processos de difusió d'elements culturals i es va començar a parlar de conceptes com aculturació. Durant el segle XX, es va estudiar la relació entre els canvis culturals i l'expansió de la cultura de masses.

Donat que la cultura no és innata sinó que s'adquireix, necessita un procés gradual d'aprenentatge dels elements que la formen. Aquest aprenentatge sorgeix de manera natural durant la socialització de l'individu, en què l'infant imita els models propers i segueix les ordres directes que rep o hi reacciona en contra. En la majoria de països, la família i l'escola s'encarreguen de transmetre els referents culturals considerats més valuosos i s'ocupen de l'educació formal, és a dir, hi ha una transmissió conscient de determinats valors i conceptes. Alhora, però, altres agents com els mitjans de comunicació, la lectura i les mateixes relacions personals, complementen les vivències de la persona i el seu bagatge cultural. Una altra font important d'adquisició de cultura, la constitueixen els mitjans socials -associacions, agrupacions, grups d'interès-, habitualment formats a l'entorn d'un promotor cultural o de diversos.

Transmissió de la cultura

A més dels estudis tradicionals sobre la transmissió cultural, hi ha nous sistemes que analitzen altres vies de difusió o que estudien les vies tradicionals des d'un altre punt de vista. Un dels mètodes que han tingut més èxit és la memètica o teoria dels mems.[12][13][14][15]

  • Un mem (de l'anglès meme) és, segons les modernes teories sobre la transmissió de la cultura a les noves generacions, la unitat mínima de transmissió de l'herència cultural.
  • La memètica és el conjunt d'elaboracions teòriques relatives a la teoria de mems, en tant que unitats d'informació cultural (com ara pensaments, idees, pràctiques, rituals, hàbits, cançons...) que es repliquen i es transmeten d'una ment a una altra. Els mems es propaguen entre ells i formen part integral del teixit cultural, comportant-se, en el seu procés de transmissió, de manera semblant als virus. Si s'ajunten en un mateix conjunt simbòlic, passen a anomenar-se memplexos o mems complexos; aquests formen sistemes coherents i es transmeten amb major eficàcia.

Vegeu també

Referències

  1. Sobrevilla, David. Idea e historia de la filosofía de la cultura (en castellà), 1998, p. 15-16.
  2. 2,0 2,1 Fina Ribó, Xavier; Falgueras, Francesc. «Tema 2». A: UB Virtual. Referentes teóricos de la gestión cultural (paper) (en castellà). Barcelona: Universitat de Barcelona, 2003.
  3. Informe anual sobre l'estat de la Cultura i de les Arts a Catalunya 2010 Noia 64 mimetypes pdf.pngPDF
  4. Diccionari etimològic online (anglès)
  5. Kroeber, A.L. i C.Kluckhohn, 1952. Culture: A Critical Review of Concepts and Definitions
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 6,5 6,6 Villarroya, Anna; Joan Subirats i Humet (coord) Eduard Gonzalo i David Roselló. Universitat de Barcelona. Marcos institucionales y fundamentos de política cultural (en castellà). Barcelona: Universitat de Barcelona, 2003 [Consulta: 25 desembre 2013].
  7. Decret de 2 d'octubre de 1789 de la República de França, que nacionalitza les arts
  8. Articles 9 i 33 de la Constitució Italiana
  9. Consejo de Europa; María Belmonte Barrenetxea Sueños e identidades: una aportación al debate sobre cultura y desarrollo en Europa. Interarts/Península, 1 juny 1999. ISBN 978-84-8307-216-5.
  10. «àrea cultural». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  11. «canvi cultural». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  12. Tim Tyler. Memetics: Memes and the Science of Cultural Evolution. Tim Tyler, 19 agost 2011. ISBN 978-1-4610-3526-8.
  13. Francesco Ianneo. Memetica. Genetica e virologia di idee, credenze e mode. Castelvecchi, 2005, p. 229–. ISBN 978-88-7615-089-0.
  14. Alejandro Piscitelli. La generación Nasdaq: apogeo (y derrumbe?) de la economía digital. Ediciones Granica S.A., 2001, p. 243–. ISBN 978-950-641-327-9.
  15. Núria Escalona. #DIGITALK. Del màrqueting directe a la comunicació 2.0. Editorial UOC, 21 febrer 2014, p. 32–. ISBN 978-84-9064-088-3.

Bibliografia

  • Adam. El primate elegido. Barcelona: Crítica, 1996.
  • Arias, Jorge Osvaldo. Instrucciones de la vida. Libre Vida de Vivirla, 1999.
  • Boas, Franz. Cuestiones fundamentales en antropología cultural. Buenos Aires: Solar/Hachette, 1964.
  • Cuche, Denys. La noción de cultura en las ciencias sociales. Buenos Aires: Nueva Visión.
  • Durkheim, Émile. Las reglas del método sociológico. Mèxic: Colofón.
  • Eliot, Thomas Stearns. La unidad de la cultura europea. Notas para la definición de la cultura. Madrid: Encuentro, 2003.
  • Geertz, Clifford. La interpretación de las culturas. Buenos Aires: Gedisa.
  • Girard, René. Los orígenes de la cultura. Madrid: Trotta, 2006.
  • Gombrich, Ernst H. Breve historia de la cultura. Barcelona: Península, 2004.
  • González Quirós, José Luis. Repensar la cultura. Madrid: Eiunsa, 2003.
  • Heritier, Françoise. Masculin/fémenin: la pensée de la diference. París: Odile Jacob, 1996.
  • Herskovits, Melville. El hombre y sus obras. Mèxic: Fondo de Cultura Económica, 1952.
  • Kluckhonn, Clyde. Antropología. Mèxic: Fondo de Cultura Económica.
  • Lévi-Strauss, Claude. Antropología estructural. Buenos Aires: Eudeba, 1953.
  • Lévi-Strauss, Claude. El pensamiento salvaje. Mèxic: Fondo de Cultura Económica, 2001.
  • Malinowski, Bronislaw. Los argonautas del Pacífico Occidental. Barcelona: Península.
  • Radcliffe-Brown, Alfred R. Estructura y función en la sociedad primitiva. Barcelona: Península, 1975.
  • RAPPAPORT, Roy (1998) [1955]: "IX. Naturaleza, cultura y antropología ecológica", en: Shapiro, H.: Hombre, cultura y sociedad. p. 261-292. Fondo de Cultura Económica. México.
  • SAHLINS, Marshall (1992): "Evolución específica y evolución general". En: Bohannan, P y Glazer, M. (comp): Antropología. Lecturas. McGraw-Hill. Madrid.
  • Schwanitz, Dietrich. La Cultura. Todo lo que hay que saber. Madrid: Taurus, 2002.
  • Sperber, Dan. Explaining Culture. A Naturalistic Approach. Oxford: Blackwell, 1996.
  • STEWARD, Julian (1992): "El concepto y el método de la ecología cultural". En: Bohannan, P y Glazer, M. (comp): Antropología. Lecturas. McGraw-Hill. Madrid.
  • Thompson, John B. Ideología y cultura moderna. Teoría crítica social en la era de la comunicación de masas. Mèxic: División de Ciencias Sociales y Humanidades de la Universidad Autónoma Metropolitana - Unidad Xochimilco, 2002.
  • Tylor, Edward B. (1995) [1871]: "La ciencia de la cultura". En: Kahn, J. S. (comp.): El concepto de cultura. Anagrama. Barcelona.
  • Ward, Thomas. La resistencia cultural: la nación en el ensayo de las Américas. Lima: Universidad Ricardo Palma, 2004.
  • WHITE, Leslie A. (1992): "La energía y la evolución de la cultura". En: Bohannan, P y Glazer, M. (comp): Antropología. Lecturas. McGraw-Hill. Madrid.
1957

1957 (MCMLVII) fon un any començat en dimarts.

1993

1993 (MCMXCIII) fon un any normal del calendari gregorià començat en divendres, corresponent (en part) a l'any 150 del calendari Bahá'í i al 1400 en el Calendari bengalí.

Amical Wikimedia

Amical Wikimedia és una organització independent i sense ànim de lucre fundada el 2008 i reconeguda oficialment com a organització temàtica per la Fundació Wikimedia des de 2013. L'ens promou principalment la Viquipèdia, enciclopèdia lliure escrita per voluntaris, i la resta dels projectes germans mantinguts per la Fundació Wikimedia. L'entitat té com a objectiu que la suma de tot el saber humà estigui disponible lliurement en català, i que tot el coneixement sobre la cultura catalana sigui accessible per tothom en qualsevol llengua.Gran part de la seva tasca implica la col·laboració amb museus, biblioteques i altres institucions GLAM, així com la promoció de la plataforma wiki com eina de transformació digital en el món educatiu. Pels seus diferents camps d'acció en el voluntariat i la seva activitat distribuïda als Països Catalans, és reconeguda com a associació d'utilitat pública a l'Estat Espanyol des de novembre de 2019.

Antiga Grècia

L'antiga Grècia és el període de la història de Grècia que té gairebé un mil·lenni, fins a la mort d'Alexandre Magne, també conegut com a Alexandre el Gran, que marcaria el començament del període hel·lenístic subsegüent. Els antics grecs es troben en una civilització tricontinental, que inclou l'Orient Mitjà, Egipte i una petita àrea de l'Europa del Mediterrani oriental. L'antiga Grècia és considerada pels historiadors com el fonament de la cultura occidental. La cultura grega va tenir una influència poderosa en l'Imperi Romà, el qual en portaria la seva versió a diverses parts d'Europa. La cultura grega és una de les bases de la cultura occidental, sobre la qual ha influït i continua influint, fins i tot en la llengua, la política, els sistemes educatius, la filosofia, la ciència, l'art i l'arquitectura del món modern, estimulant el Renaixement de l'Europa occidental i durant els ressorgiments neoclàssics dels segles XVIII i XIX a Europa i a Amèrica.

Aquest període es divideix historiogràficament en la Grècia arcaica, la Grècia clàssica i la Grècia hel·lenística.

BIBSYS

BIBSYS és un proveïdor de sistemes bibliotecaris i d'informació per a totes les biblioteques universitàries i universitaris noruegues, la Biblioteca Nacional de Noruega i una sèrie de biblioteques i institucions de recerca. BIBSYS es va organitzar formalment com una unitat de la Universitat Noruega de Ciència i Tecnologia (NTNU), que es troba a Trondheim, Noruega. El consell d'administració és nomenat pel Ministeri Noruec d'Educació i Investigació.

Base Léonore

La base Léonore és una base de dades francesa que cataloga els dossiers dels membres de l'orde nacional de la Legió d'honor morts abans de 1977 des de la creació d'aquest orde l'any 1802.Els dossiers catalogats són conservats als arxius nacionals.

Biblioteca Nacional d'Espanya

La Biblioteca Nacional d'Espanya està situada en el número 20 del passeig de Recoletos de Madrid, compartint edifici amb el Museu Arqueològic Nacional. És la principal biblioteca espanyola, sent el centre dipositari del patrimoni bibliogràfic espanyol. Actualment (2005) compte amb un fons bibliogràfic de 17 milions de documents, i té a més una segona seu en Alcalá d'Henares.

L'origen dels seus fons inicials fou la biblioteca de l'arquebisbe de València Antoni Folch de Cardona i altres biblioteques de persones d'ideologia austriacista a causa de l'apropiament dels béns del bàndol perdedor a la Guerra de Successió espanyola. Fou fundada oficialment amb decret el 1716, després d'haver ja estat oberta al públic des de març de 1712.Pel 2018 van tirar endavant la BNELab un "espai virtual per al desenvolupament de productes i serveis a partir del contingut de la biblioteca", desenvolupat en col·laboració amb Red.es.

Biblioteca Nacional de la Dieta del Japó

La Biblioteca Nacional de la Dieta (国立国会図書館, Kokuritsu Kokkai Toshokan en japonès) es va establir el 1948 per tal d'ajudar als membres de la Dieta del Japó en la seva tasca d'administració pública. Aquesta biblioteca és l'única nacional de tot el Japó i el seu propòsit és similar a la Biblioteca del Congrés dels Estats Units: ser una biblioteca nacional i ser un servei de suport parlamentari. Compta amb dues instal·lacions principals, les de Tòquio i de Kioto, a més d'altres sucursals petites repartides en diferents ciutats del país.

Bé cultural d'interès local

Un bé cultural d'interès local o simplement bé d'interès local, abreujat (BCIL) és una categoria de protecció del patrimoni cultural català, atorgada a un bé, tant moble com immoble que, tot i la seva importància, no compleix les condicions pròpies dels béns culturals d'interès nacional (BCIN). La declaració dels béns culturals d'interès local immobles la fa el ple de l'ajuntament, en els municipis de més de cinc mil habitants, o el ple del consell comarcal, en els municipis de menys de cinc mil habitants. El Departament de Cultura de la Generalitat els ha d'inscriure al Catàleg del Patrimoni Cultural Català.

L'Avinguda Colomer de Gelida pot ser un exemple de bé cultural d'interés local.

Catalans

El català és un poble europeu pirinenc i mediterrani que té les seves arrels als Pirineus orientals i territoris adjacents. Històricament, es consideren com a catalans els individus de parla catalana que, generalment, són originaris d'algun dels territoris anomenats modernament Països Catalans. A partir del segle XV es va generalitzar l'ús del gentilici de valencià, tant per la llengua com pels habitants del País Valencià, i molt més tard el gentilici de mallorquí per als oriünds de Mallorca, així perdent-se la unitat del gentilici català i la consciència de col·lectivitat, sobretot a partir de la Guerra de Successió. Al començament del segle XX el moviment catalanista va propugnar la recuperació de la generalització del gentilici català comú, malgrat la regionalització del gentilici al Principat i de les reticències sorgides en amplis sectors de les Illes Balears i del País Valencià. Acadèmicament es va superar la polèmica sobre el nom de la llengua i de la literatura comunes (català), mentre que en l'àmbit polític determinats sectors intenten (especialment des de la transició democràtica) de promoure la disgregació. Això no obstant, segons el Diccionari de la Llengua Catalana de l'Institut d'Estudis Catalans, català és la persona natural dels Països Catalans. Jurídicament els catalans tenen la ciutadania o nacionalitat espanyola o francesa i, per tant també la ciutadania europea. Tanmateix, la condició política de catalans únicament és reconeguda oficialment en dos territoris:

A Catalunya:Article 7:

Gaudeixen de la condició política de catalans o ciutadans de Catalunya els ciutadans espanyols que tenen veïnatge administratiu a Catalunya. Llurs drets polítics s'exerceixen d'acord amb aquest Estatut i les lleis, així com els que emigren i els seus descendents.També és reconegut el gentilici català en la Catalunya del Nord.

Centre de Cultura Contemporània de Barcelona

El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (també conegut per les seves sigles CCCB) és un centre cultural situat al Raval de Barcelona. És un espai per a la creació, la investigació, la divulgació i el debat de la cultura contemporània, on les arts visuals, la literatura, la filosofia, el cinema, la música i les arts escèniques s'interconnecten en un programa interdisciplinari.Un dels seus objectius és vincular el món acadèmic amb la creació i la ciutadania. Per fer-ho, organitza i produeix exposicions, debats, festivals, concerts, cicles de cinema, cursos, conferències, i fomenta la creació a partir de les noves tecnologies i llenguatges, intentant generar debat, pensament i reflexió al voltant de la cultura contemporània, la ciutat i l'espai públic com també sobre els temes que vertebren l'actualitat.

A nivell orgànic, depèn d'un consorci públic creat conjuntament el 1988 entre la Diputació de Barcelona i l'Ajuntament, que financen el projecte amb un percentatge del 75% i 25%, respectivament. Es va inaugurar el 1994 sota la direcció de Josep Ramoneda, que va estar al capdavant del Centre fins al 2011. Des de llavors el CCCB ha produït desenes d'exposicions i centenars de conferències, xerrades i presentacions de tota classe. La seva directora actual (2018) és Judit Carrera.

Edat del bronze

L'edat del bronze és un període del desenvolupament de la civilització caracteritzat pel fet que la metal·lúrgia més avançada ha desenvolupat les tècniques d'extracció del coure dels minerals i en fa aliatges per a aconseguir bronze. L'edat del bronze forma part de la prehistòria i segueix el neolític a la major part del món.

La data exacta d'arribada a l'edat del bronze varia entre cultures i llocs del món. La tecnologia del bronze era coneguda vers el 4500 aC, prop de Bang Chieng (Tailàndia). Posteriorment, fou elaborat al Pròxim Orient; a l'Àsia Menor es data abans del 3000 aC; a l'Antiga Grècia s'inicià el seu ús al voltant del 3000 aC; a l'Àsia Central el bronze es coneix vora el III mil·lenni aC (2000 aC), a l'Afganistan, Turkmenistan i Iran; metre que a la Xina s'incorporà més tardanament, dins la dinastia Shang, vora el 1800 aC. A Amèrica, la civilització de Tiwanaku fou l'encarregada d'encetar aquesta edat, descobrint el bronze en provar amb diversos metalls.

Aquesta fase del desenvolupament humà no és present a totes les regions del globus terraqüi: a l'Àfrica subsahariana no existeix una edat del coure ni del bronze, car els pobladors d'aquesta zona feren un salt directe entre el període neolític i l'Edat del Ferro.

L'edat del bronze se situa generalment a Europa entre el 1800 aC i el 700 aC dividida en tres fases:

El Bronze Antic, del 1800 aC al 1500 aC.

El Bronze Mitjà, del 1500 aC al 1200 aC.

I el Bronze Final, del 1200 aC al 700 aC.Per la seva banda, al Pròxim Orient hom ha establert les següents dates:

Bronze Antic (3500 aC-2000 aC).

Bronze Mitjà (2000 aC-1600 aC).

Bronze Final o tardà (1600 aC-1200 aC).Les característiques generales de l'edat del bronze són el creixement demogràfic, l'abandonament parcial de la transhumància i la lenta tendència al sedentarisme de la gent.

L'home es manté en general en coves però també a turons estratègics i en poblets en zones abrigades. La inhumació es fa a les coves i als dòlmens probablement en part construïts abans i que ara són reutilitzats, junt amb altres de nous. Són característiques les puntes de fletxa, els punxons i objectes d'adorn. L'art es concreta en figures de pedra, i dibuixos d'escenes de mort.

El descobriment del coure primer, i de l'estany i bronze després, van fer moure alguns pobles a la recerca d'aquests metalls, emportant-se les seves regles culturals i les seves tècniques. La utilització del metall fa créixer la complexitat de l'estructura social de les comunitats, i apareixen lluites tribals. El domini del metall determinava el poder i la riquesa i va donar origen a una minoria de privilegiats enfront d'una majoria de subordinats

Les cultures neolítiques vivien als plans i gairebé no tenien armes, però ara es fan necessàries per les guerres entre grups oposats. Des d'abans del 1700 aC, les necessitats defensives dels grups fan que construeixin els seus hàbitats en llocs fàcils de defensar; a les tombes comencen a ser abundoses les armes.

A la península Ibèrica l'edat del bronze ve marcada per l'existència de dues cultures que arrenquen del Neolític:

La Cultura d'El Argar, anomenada també Cultura Almerienca - Fase III, successora de la cultura de Los Millarès o Cultura Almerienca - Fase II, d'origen oriental, potser sirià, amb possibles influències egípcies.I la Cultura del vas campaniforme

Ibers

Els ibers són un conjunt de pobles que les fonts clàssiques (Hecateu de Milet, Ruf Fest Aviè, Heròdot, Estrabó, etc.) identifiquen a la costa oriental de la península Ibèrica amb aquest nom, almenys des del segle vi aC: elisyces, sordons, cerretans, airenosis, andosins, bergistans, ausetans, indigets, castel·lans, lacetans, laietans, cossetans, ilergets, iacetans, suessetans, sedetans, ilercavons, edetans, contestans, oretans, bastetans i turdetans. Tot i que les fonts clàssiques no sempre coincideixen en els límits geogràfics precisos ni en l'enumeració de pobles concrets, sembla que la llengua és el criteri fonamental que els identificava com a ibers, atès que les inscripcions en llengua ibèrica apareixen, a grans trets, en el territori que les fonts clàssiques assignen als ibers: la zona costanera que va des del sud del Llenguadoc-Rosselló fins a Alacant, que penetra a l'interior per la vall de l'Ebre, per la vall del Segura i per la vall alta del Guadalquivir.

El concepte de cultura ibèrica no és un patró que es repeteix de manera uniforme en cadascun dels pobles identificats com a ibers, sinó la suma de les cultures individuals que sovint presenten trets similars, però que es diferencien clarament en d'altres i que, a vegades, comparteixen amb pobles no identificats com a ibers. Així, cal destacar l'ús de dos sistemes d'escriptura diferents al nord i al sud, l'ús exhaustiu de l'escriptura al nord enfront de l'ús residual al sud, l'absència d'escultura al nord que contrasta amb les manifestacions brillants del sud, l'ús de falcates al sud i d'espases cèltiques tipus La Tène al nord, grans tombes i monuments funeraris al sud, en contrast amb els petits túmuls i esteles inscrites del nord, decoració ceràmica geomètrica al nord i figurada al sud, etc.

La variant "íber", que se sent a voltes, és errònia.

Istituto Centrale per il Catalogo Unico

L'Istituto centrale per il catalogo unico (Institut Central pel Catàleg únic) és un projecte per a establir un directori únic d'informació bibliogràfica per a totes les biblioteques d'Itàlia. Es va establir com a agència italiana del govern el 1975, com a evolució del Centro nazionale per il catalogo unico creat el 1951 amb la mateixa finalitat. Avui gestiona una xarxa anomenada Servizio bibliotecario nazionale (SBN); i és el responsable tècnic-científic per temes de drets d'autor del Ministeri de Cultura italià.

Italians

Els italians són un grup ètnic del sud d'Europa que comparteixen una cultura comuna i parlen italià com a llengua materna. Els italians es defineixen per la seva nacionalitat italiana i la seva residència a la península Itàlica i els territoris adjacents. Segons recomptes del 2012 hi ha 60 milions d'italians a Itàlia i 300.000 a San Marino a més de 500.000 a Suïssa. A causa d'una gran i prolongada diàspora, es calcula que 4,5 milions d'italians viuen a l'estranger, particularment a Amèrica i Europa, a més de 80 milions que es calcula que tenen avantpassats italians. Els italians han tingut al llarg de la història una gran influència en l'art, la cultura i la ciència occidentals.

Nova Zelanda

Nova Zelanda (Nova Terra del Mar, en referència a la província neerlandesa; Aotearoa en maori, llarg núvol blanc) se situa a uns 2.000 quilòmetres al sud-est d'Austràlia. Es tracta d'un conjunt d'illes que es troben al llarg del Pacífic Sud tenint una extensió una mica més gran que el Regne Unit. El país es compon de nou illes, sent l'illa del Nord i l'illa del Sud les que tenen més extensió i importància. Ambdues illes es troben tan sols a 32 quilòmetres de distància. En l'illa meridional es troben els Alps Neozelandesos, així com volcans, alguns dels quals encara són actius, glaceres, llacs creats per explosions volcàniques, termes, fiords, milers de quilòmetres quadrats de boscos, costes de coralls i els seus innombrables rius.

Tot això fa de Nova Zelanda un país amb un atractiu natural incomparable, que ofereix zones naturals molt diverses.

Segle XII

El segle XII correspon a la baixa edat mitjana i, pels canvis que va suposar a la cultura i organització social, sovint es parla del renaixement del segle XII, ja que implica abandonar el feudalisme estricte (si el veiem només com a una realitat institucional) i anar cap als estats moderns en un lent període de desenvolupament continuat marcat pel redescobriment del pensament antic i els nous avenços tècnics i socials.

Shaka Samvat

El calendari nacional indi Shaka Samvat, és el calendari civil oficial utilitzat a l'Índia. És usat, amb el calendari gregorià, per la Gazette de l'Índia, en difusions de notícies de l'All India Radio, i en calendaris i comunicacions publicats pel govern de l'Índia.

Al marge d'aquests propòsits formals, el calendari no és molt àmpliament utilitzat.

UNESCO

L'Organització de les Nacions Unides per a l'Educació, la Ciència i la Cultura (en francès: Organisation des Nations unies pour l'éducation, la science et la culture; en anglès: United Nations Educational, Scientific and Cultural Organization, UNESCO), fou establerta per les Nacions Unides el 1946 per promoure la col·laboració internacional en educació, ciència, cultura i comunicació.

Avui dia 193 estats pertanyen a la UNESCO, i set més en són membres associats. Té la seu a París (França), i la seva xarxa comprèn més de 60 oficines arreu del món. Els projectes patrocinats per la UNESCO inclouen projectes científics internacionals, programes d'alfabetització, d'ensenyament tècnic o de formació de mestres, projectes històrics i culturals regionals, foment de la cooperació internacional per preservar el patrimoni cultural i natural mundial, i promoció dels drets humans.

A través de la “Convenció sobre la Protecció del Patrimoni Mundial Cultural i Natural”, la UNESCO va crear l'any 1946 un pla de protecció dels béns culturals del món conegut com a Patrimoni Comú de la Humanitat.

El paper de la UNESCO ha estat controvertit moltes vegades. Durant els anys 70 i 80, diversos països occidentals van criticar que la UNESCO es feia servir com a un fòrum de països comunistes i del Tercer Món en contra dels països occidentals. Especialment, es va criticar el pla Nou Ordre Internacional de la Informació, al·legant que anava en contra de la llibertat de premsa. Els Estats Units d'Amèrica van abandonar la UNESCO el 1984, van retornar-hi el 2003 i està previst que es retirin de nou el 31 de desembre de 2018. El Regne Unit va retirar-se'n el 1984, i va reingressar-hi el 1997. També s'ha criticat la UNESCO pel seu excés de burocràcia.

Una de les missions de la UNESCO és la de mantenir una relació de llocs que són considerats Patrimoni de la Humanitat. Aquests llocs són emplaçaments històrics o naturals la preservació i adequació dels quals són considerats importants per a la comunitat internacional. La UNESCO, però, no s'involucra directament en llur manteniment. L'organització també posa al dia la llista d'Obres Mestres del Patrimoni Oral i Intangible de la Humanitat i des del 1997, el Registre Internacional de la Memòria del Món.

La UNESCO també va ser la responsable de la fundació de l'OANA, l'Organització d'Agències de Notícies de l'Àsia i el Pacífic. Aquesta divisió abasteix el Consell Internacional de Ciència. La UNESCO hi és representada pels Ambaixadors de Bona Voluntat de la UNESCO.

La UNESCO és l'encarregada de coordinar les activitats de la Dècada Internacional per la Promoció d'una Cultura de Pau i de No-Violència per als Infants del Món (2001-2010), tal com va ser anomenada per l'Organització de les Nacions Unides l'any 1998.

Cada any, la UNESCO promou els drets de la llibertat d'expressió i la llibertat de premsa com a drets humans bàsics, amb la creació de la jornada internacional anomenada Dia Mundial de la Llibertat de Premsa el dia 3 de maig. L'esdeveniment és commemorat per recordar, celebrar i emfasitzar la importància de la llibertat de premsa com a element crucial de qualsevol societat íntegra, democràtica i lliure.

El 1998 la UNESCO va començar a donar suport al programari lliure (programari o software que dóna llibertat als usuaris de poder modificar-lo i redistribuir-lo). Fou un fet notable el finançament parcial que va oferir la UNESCO a la creació del Directori de Programari Lliure. La resta va ser finançada per la Fundació del Programari Lliure (Free Software Foundation).

El 31 d'octubre de 2011 la UNESCO aprova l'admissió de Palestina com a estat de ple dret a aquesta organització cultural. Això va representar un pas més de l'Autoritat Nacional Palestina per aconseguir el reconeixement de l'ONU, que tenia pendent fins a final d'any. Aquest fet va provocar la reacció dels Estats Units, que immediatament va anunciar deixaven d'aportar els seus fons a la UNESCO i, per tant, l'anul·lació d'un pagament de 60 milions de dòlars (uns 43 milions d'euros) que estava previst per aquell mateix novembre (l'endemà de la resolució), assegurant que el reconeixement de Palestina com a estat de ple dret posava en marxa restriccions legislatives existents des de temps de l'administració Bush que impedien la contribució econòmica a l'organització si es donava el cas d'admissió de Palestina.El 3 de juny del 2013 se signa a París un conveni entre qui aleshores era president de la Generalitat, Artur Mas, i la directora general de la UNESCO, Irina Bokova, segons el qual Catalunya pot enviar els seus propis representants a la UNESCO, que no formaran part de la delegació permanent espanyola. L'acord es fa amb col·laboració amb el govern espanyol, ja que ho preveia un article de l'Estatut que el Constitucional no va recórrer.

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.