Cretaci

El Cretaci és un període de l'escala de temps geològics que va des del final del període Juràssic, fa ~145,0 milions d'anys, fins al principi del període Paleocè, fa 66,0 milions d'anys.[1] La fi del Cretaci marca també el límit entre el Mesozoic i el Cenozoic.[2]

Cretaci ve de creta i creta és el nom comú del carbonat de calci, procedent de les closques dels crustacis.

MESOZOIC
Era Període
Fanerozoic Mesozoic Cretaci
(~145,0 Ma)
Juràssic
(201,3 ± 0,2 Ma)
Triàsic
(251,902 ± 0,024 Ma)

Nomenclatura i datació

Igual que passa amb períodes geològics més antics, les capes rocoses que defineixen el Cretaci estan ben identificades, però les dates exactes del principi i final del període no es coneixen amb total certesa. El Cretaci i el Juràssic no estan separats per cap gran extinció o augment de la biodiversitat. Tanmateix, la fi del període és molt evident, car presenta una capa rica en iridi trobada arreu del món que es relaciona amb el cràter de Chicxulub, a Yucatán i el Golf de Mèxic. S'ha datat aquesta capa a fa 66 milions d'anys. Aquest impacte meteòrica és probablement la causa de l'extinció del Cretaci-Paleogen.

El nom del Cretaci (que deriva del mot llatí creta, que vol dir «guix») es refereix a les extenses capes de guix (sulfat de calci dipositat en les closques d'invertebrats marins) que es troben en el Cretaci superior de Gran Bretanya i parts adjacents de l'Europa continental.

Divisions

El Cretaci es divideix en Cretaci inferior i Cretaci superior. Els estatges faunístics, del més recent al més antic, són:

Cretaci superior
Maastrichtià (70,6 ± 0,6 – 65,5 ± 0,3 milions d'anys)
Campanià (83,5 ± 0,7 – 70,6 ± 0,6 milions d'anys)
Santonià (85,8 ± 0,7 – 83,5 ± 0,7 milions d'anys)
Coniacià (89,3 ± 1,0 – 85,8 ± 0,7 milions d'anys)
Turonià (93,5 ± 0,8 – 89,3 ± 1,0 milions d'anys)
Cenomanià (99,6 ± 0,9 – 93,5 ± 0,8 milions d'anys)
 
Cretaci inferior
Albià (112,0 ± 1,0 – 99,6 ± 0,9 milions d'anys)
Aptià (125,0 ± 1,0 – 112,0 ± 1,0 milions d'anys)
Barremià (130,0 ± 1,5 – 125,0 ± 1,0 milions d'anys)
Hauterivià (136,4 ± 2,0 – 136,4 ± 1,5 milions d'anys)
Valanginià (140,2 ± 3,0 – 136,4 ± 2,0 milions d'anys)
Berriasià (145,5 ± 4,0 – 140,2 ± 3,0 milions d'anys)
Període Sèrie Estatge Edat (Ma)
Paleogen Paleocè Danià més recent
Cretaci Superior Maastrichtià 65,5–70,6
Campanià 70,6–83,5
Santonià 83,5–85,8
Coniacià 85,8–89,3
Turonià 89,3–93,5
Cenomanià 93,5–99,6
Inferior Albià 99,6–112,0
Aptià 112,0–125,0
Barremià 125,0–130,0
Hauterivià 130,0–136,4
Valanginià 136,4–140,2
Berriasià 140,2–145,5
Juràssic Superior Titonià més antic
Subdivisió del sistema Cretaci segons IUGS, el juliol del 2009.

Paleogeografia

Durant el Cretaci, el supercontinent de Pangea s'acabà de fragmentar en els continents actuals, encara que les seves posició era molt diferent de l'actual. Alhora que l'oceà Atlàntic s'eixamplava i Sud-amèrica se n'anava cap a l'oest, Gondwana s'anà trencant a mesura que l'Antàrtida i Austràlia se separaven d'Àfrica, tot i que l'Índia i Madagascar hi romangueren adherits. Aquestes divisions crearen llargues serralades submarines que elevaren el nivell del mar arreu del món. Al nord d'Àfrica, el mar de Tetis continuà estrenyent-se.

Hi ha afloraments importants del Cretaci a Nord-amèrica, Europa i la Xina. En allò que avui en dia és l'Índia es dipositaren unes ingents capes de lava anomenats «trapps del Dècan» a finals del Cretaci i principis del Paleocè. Els climes eren càlids i ni tan sols les regions polars no tenien glaç permanent.

Flora

Durant aquest període aparegueren les angiospermes, que esdevingueren dominants al final del Cretaci. El seu progrés, facilitat per l'aparició de les abelles, és un bon exemple de coevolució. Els primers representants dels arbres moderns, incloent-hi les figueres, els plàtans i les magnòlies, sorgiren durant el Cretaci. Al mateix temps, algunes gimnospermes mesozoiques, com ara les coníferes, continuaren prosperant, malgrat que altres tàxons, com ara els bennettitals, s'extingiren abans de la fi del període.

Fauna

Animals terrestres

A la terra ferma, els mamífers encara eren un component petit i relativament poc important de la fauna. Els ecosistemes terrestres eren dominats pels arcosaures, especialment els dinosaures, que es trobaven en el seu zenit. Els pterosaures, comuns a principis i mitjans del Cretaci, s'hagueren d'enfrontar a la competència cada vegada més ferotge dels ocells i cap al final del període ja només en quedaven dues famílies altament especialitzades.

El jaciment de Liaoning, a la formació xinesa de Chaomidianzi, és una mostra fascinant de la vida a principis del Cretaci, car ha produït restes molt ben conservades d'alguns tipus de petits dinosaures, ocells i mamífers. Els celurosaures que s'hi troben inclouen maniraptors, el grup que marca la transició entre dinosaures i ocells, i destaquen per la presència de plomes semblants a pèls.

Els insectes començaren a diversificar-se durant el Cretaci, període que també veié l'aparició de les formigues, els tèrmits i les papallones més antigues. Els afidoïdeus, saltamartins i cinípids també entraren en escena. Un altre insecte important que evolucionà durant el Cretaci fou l'abella, un animal eusocial, que es veié afavorida per l'evolució de les plantes amb flors.

Animals marins

Els batoïdeus, taurons moderns i teleostis eren comuns als oceans del Cretaci. Els rèptils marins incloïen els ictiosaures a principis i mitjans del Cretaci, els plesiosaures durant tot el període i els mosasaures cap al seu final.

Els bacúlits, un grup d'ammonits de closca allargada prosperaren al mar. Els hesperornitiformes eren protoocells marins sense capacitat de vol que nedaven com els gaviformes. Els foraminífers també es multiplicaren. El Cretaci veié l'aparició de les diatomees marines (mentre que les formes d'aigua dolça no sorgiren fins al Miocè).

Extinció

L'extinció en massa que defineix la fi del Cretaci féu que es perdés un nombre significatiu d'espècies (~50%) i famílies (~25%). Les plantes gairebé no patiren baixes, mentre que els organismes marins reberen el cop més dur, incloent-hi la immensa majoria (~95%) de foraminífers planctònics (excepte els globigerínids) i un nombre encara més gran de cocolitòfors, a més dels ammonits, els cefalòpodes belemnites, els rudists i tots els rèptils marins tret dels cocodrils i les tortugues. Els dinosaures no aviaris foren la víctima més notable de l'extinció del Cretaci-Paleogen. Els últims pterosaures i la gran majoria d'ocells també s'extingiren.

Referències

  1. «Cretaci | enciclopèdia.cat». [Consulta: 2 gener 2019].
  2. «Cretaceous Period | Definition, Climate, Dinosaurs, & Map» (en en). [Consulta: 22 febrer 2019].

Vegeu també

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Cretaci Modifica l'enllaç a Wikidata

Campanià

El campanià, de la regió de la Champagne charentaise (Charente Marítim, França), és un estatge faunístic del Cretaci superior. Comprèn el període entre fa 83,5 ± 0,7 milions d'anys i fa 70,6 ± 0,6 milions d'anys.

Sinònim del Campanià, l'Aaquenià, amb calcàries de color blanc, s'hi troba ben representat a Eivissa.

Cretaci inferior

El Cretaci inferior és la més antiga de les dues grans subdivisions del període Cretaci. Començà fa uns 146 milions d'anys i acabà en fa 100 milions.

Fou en aquest període que aparegueren o prosperaren moltes espècies noves de dinosaures, com ara els psitacosaures, espinosaures o celurosaures, mentre que els supervivents del Juràssic superior continuaren existint.

Als oceans, els ictiosaures començaren a decaure i finalment s'extingiren a principis del Cretaci superior. Els neògnats, els ocells i els angiospermes aparegueren per primer cop.

Cretaci superior

El Cretaci superior és la més recent de les dues grans subdivisions del període Cretaci. Començà fa uns 100 milions d'anys i acabà en fa 65 milions. El Cretaci rep el seu nom dels famosos penya-segats blancs del sud d'Anglaterra, que daten d'aquesta època.Fou un període de gran èxit pels dinosaures, amb l'aparició i diversificació de molts nous tipus, com ara els tiranosàurids, hadrosaures, anquilosaures i ceratòpsids a Asiamèrica (l'oest de Nord-amèrica i l'est d'Àsia) i titanosaures i abelisaures a Gondwana.

Les aus esdevingueren cada vegada més comunes i diverses fins que superaren els pterosaures, que s'hagueren de conformar amb nínxols ecològics cada cop més especialitzats.

Als oceans, els mosasaures aparegueren sobtadament i experimentaren una radiació evolutiva espectacular. També aparegueren els taurons moderns i es diversificaren els pliosaures policotílids i els elasmosaures. Aquests predadors s'alimentaven dels nombrosos peixos teleostis, que després evolucionaren en formes més avançades (Neoteleostis).

A l'acabament del període Cretaci es diversificaren les plantes amb flor, i els marsupials didèlfids i els primitius mamífers placentaris també esdevingueren comuns. La fi del període arribà amb l'extinció del Cretaci-Paleogen.

Dinosaures

Els dinosaures (Dinosauria) són un ordre de sauròpsids (rèptils) arcosaures que van ser els vertebrats dominants dels ecosistemes terrestres durant més de 160 milions d'anys, des del període Triàsic superior (fa, aproximadament, 230 milions d'anys) fins a la darreria del període Cretaci (fa, aproximadament, 66 milions d'anys), quan la major part desaparegué a l'extinció del Cretaci-Paleogen. Actualment, hi ha unes 10.000 espècies vivents de dinosaures, conegudes com a ocells.

El descobriment el 1860 de l'arqueòpterix fou el primer a suggerir una relació estreta entre els dinosaures i els ocells; a part de la presència d'empremtes fossilitzades de plomes, l'arqueòpterix era molt similar al petit dinosaure carnívor contemporani Compsognathus. Les investigacions, dutes a terme des de la dècada del 1970, indiquen que els dinosaures teròpodes són els avantpassats més versemblants dels ocells; de fet, la majoria de científics veuen els ocells com a únics dinosaures supervivents, i alguns, fins i tot, creuen que els dinosaures i els ocells haurien de ser agrupats en una única classe biològica. Els crocodilis són els altres parents propers dels dinosaures supervivents, i ambdós grups són membres del clade dels arcosaures, un grup de rèptils que aparegué per primer cop al Permià molt tardà i que esdevingué dominant a mitjans del Triàsic.

A la primera meitat del segle XX, tant els científics com el públic en general consideraven els dinosaures com a animals de sang freda, lents i ximples. Tanmateix, des de la dècada del 1970, la majoria de la investigació sobre dinosaures ha donat suport a la visió que afirma que eren animals actius amb metabolismes elevats, i, sovint, amb adaptacions per poder interaccionar socialment. Aquest canvi de punt de vista fou molt influït per la prova que els ocells descendeixen dels dinosaures teròpodes.

Els dinosaures no sempre visqueren en climes càlids com s'ha cregut tradicionalment. A partir del segle XXI es trobaren fòssils de dinosaures del principi del Cretaci (entre 125 i 110 milions d'anys enrere) al nord de la Xina que demostren que també vivien sota hiverns molt freds; això explicaria la presència d'una mena de plomes (estructures filamentoses de diversos tipus) en certs tipus de dinosaures d'aquella zona i època.Des que a principi del segle XIX es reconegueren els primers fòssils de dinosaure, els esquelets de dinosaure muntats han esdevingut importants atraccions a museus d'arreu del món. Els dinosaures han esdevingut part de la cultura global i romanen populars entre els nens i els adults. Han aparegut en llibres i pel·lícules molt vistes (notablement Parc Juràssic), i els nous descobriments són habitualment coberts pels mitjans de comunicació.

El terme "dinosaure" fou encunyat originalment el 1842 per Sir Richard Owen i prové dels mots grecs δεινός (deinos) "terrible, poderós, imponent" i σαῦρος (sauros) "llangardaix". A vegades s'usa el terme de manera informal per descriure altres rèptils prehistòrics, com ara el pelicosaure Dimetrodon, els pterosaures alats, i els ictiosaures, plesiosaures i mosasàurids aquàtics, tot i que cap d'aquests grups no eren dinosaures.

Diplúrids

Els diplúrids (Dipluridae) són una família d'aranyes migalomorfes. Fou descrita per primera vegada per Eugène Simon l'any 1889.Són taràntules que fabriquen la teranyina en tub o embut (en anglès, funnel-web tarantulas), que sovint té una forma bastant desordenada. Alguns exemplars fan caus recoberts de seda en comptes de teranyina.

Euarcontoglirs

Els euarcontoglirs són una superordre de mamífers basada en anàlisis de les seqüències genètiques moleculars i informació de la presència o absència de retrotransposons. Combina el clade Glires, que agrupa els rosegadors i lagomorfs, amb Euarchonta, que agrupa les tupaies, els primats i els dermòpters.

──Euarchontoglires

├──Euarchonta

│ ├──Scandentia

│ └──Primatomorpha

│ ├──Dermoptera

│ └──Primates

└──Glires

├──Lagomorpha

└──Rodentia

Probablement se separaren del seu grup germà Laurasiatheria fa entre 95 i 90 milions d'anys durant el Cretaci. Aquesta hipòtesi té el suport de proves fòssils i moleculars.

Euteris

Els euteris (Eutheria, 'bèsties autèntiques') són una infraclasse de mamífers formada pels placentaris (Placentalia) i tots aquells mamífers extints que són més propers als placentaris que a qualsevol altre grup.

Es caracteritzen pel fet que són vivípars placentaris, és a dir, l'embrió es desenvolupa a l'úter matern i es relaciona amb la mare per mitjà de la placenta, tot i que es té dubtes que fos del tot així en Eomaia scansoria. Comprenen la major part dels mamífers vivents.

Extinció del Cretaci-Paleogen

L'extinció del Cretaci-Paleogen (abreujada K-Pg), també coneguda com l'extinció del Cretaci-Terciari (K-T), fou una extinció en massa que va fer desaparèixer devers tres quartes parts de les espècies animals i vegetals de la Terra, incloent-hi tots els dinosaures no aviaris. Va ocórrer en un curt període de temps fa aproximadament 66 milions d'anys. A excepció de diverses espècies ectotermes pertanyents a ecosistemes aquàtics, com la tortuga llaüt i els cocodrils, no va sobreviure cap tetràpode de més de 25 kg. Va marcar el final del període cretàcic i de tot el Mesozoic, introduint al seu torn l'inici de l'era del cenozoic que ha durat fins avui.

En estratigrafia l'extinció K-Pg està marcada per una capa fina de sediment anomenada límit K-Pg, que es pot apreciar a les roques marines i terrestres d'arreu del món. L'argila del límit presenta alts nivells d'iridi, un metall rar en l'escorça terrestre però abundant als asteroides.Actualment es creu que la raó principal de l'extinció K-Pg, proposada per un equip de científics liderat per Luis Walter Álvarez, va ser l'impacte d'un meteorit (un cometa massiu o un asteroide) fa 66 milions d'anys. Els efectes subsegüents foren catastròfics, entre els quals un hivern perenne que impedí a les plantes i al plàncton fer la fotosíntesi. La hipòtesi del meteorit, també coneguda com a hipòtesi d'Álvarez, va guanyar força quan es va descobrir el cràter de Chicxulub al golf de Mèxic a principis dels anys 90, que va proporcionar proves concloents que el límit K-Pg es devia a l'impacte d'un meteorit. El fet que les extincions datin de l'època de l'impacte suggereix que l'extinció K-Pg va ser causada pel meteorit. Pot ser que l'esdeveniment es veiés accelerat per la creació dels trapps del Dècan. Tanmateix, alguns científics mantenen que l'extinció va ser causada o exacerbada per altres factors, com ara erupcions volcàniques, un canvi climàtic o un canvi del nivell del mar, juntament o separada.

Un gran nombre d'espècies va perir durant l'extinció K-Pg. Les víctimes més conegudes són els dinosaures; emperò, l'extinció també va destruir una plètora d'altres organismes terrestres, entre els quals certs mamífers, pterosaures, ocells, rèptils, insectes i plantes. Als oceans, s'extingiren els plesiosaures i els rèptils marins gegants (mosasaures) i minvà el nombre de peixos, taurons, mol·luscs (especialment els ammonits, que s'extingiren) i moltes espècies de plàncton. S'estima la desaparició de prop d'un 75% de les espècies del planeta. Aquesta devastació d'espècimens va suposar oportunitats evolutives: alguns grups van experimentar radiacions adaptatives, divergint en noves formes i espècies per omplir els nínxols ecològics buits. Els mamífers en particular es diversificaren durant el Paleogen, cap a noves formes com els cavalls, les balenes, els ratpenats i els primats. També radiaren els ocells, els peixos i possiblement els rèptils.

Juràssic

El Juràssic és el període geològic que abasta el temps entre el final del Triàsic, fa 201,3 ± 0,2 Ma (milions d'anys), i l'inici del Cretaci, ~145,0 Ma. Igual que passa amb altres períodes geològics, els estrats rocosos que el delimiten estan ben definits, però les dates encara presenten una incertesa d'aproximadament 5 Ma. El Juràssic és el període intermedi de l'era Mesozoica, també coneguda com a «edat dels dinosaures». L'inici del període és marcat per l'extinció del Triàsic-Juràssic.

El nom «Juràssic» fou encunyat per Alexandre Brongniart en referència als extensos afloraments de calcària marina de la serralada del Jura, a la regió on conflueixen Alemanya, França i Suïssa.

Maastrichtià

El Maastrichtià (de la ciutat de Maastricht als Països Baixos) és un estatge faunístic del Cretaci superior. Comprèn el període entre fa 70,6 ± 0,6 milions d'anys i fa 65,5 ± 0,3 milions d'anys.

Al final d'aquest període, es va produir una extinció massiva coneguda com l'Extinció massiva del Cretaci-Paleogen així com l'extinció del Cretaci-Terciari. En aquest esdeveniment d'extinció, molts grups comunament reconeguts com els dinosaures no aviaris, plesiosaures i mosasaures, així com molts altres grups menys coneguts, es van extingir.

Marsupials

Els marsupials (Marsupialia) són un clade de mamífers de la subclasse dels metateris. De vegades es fan servir Marsupialia i Metatheria com si fossin sinònims, però aquest últim grup inclou tàxons basals més propers als marsupials que als placentaris, o sigui, que el grup dels metateris inclou alguns mamífers extints (no gaires) que no estan inclosos als marsupials. Els marsupials, que són el grup terminal dels metateris, divergiren d'altres grups de mamífers durant el Cretaci.

Mesozoic

El Mesozoic és una de les tres eres que conformen l'eó Fanerozoic. La divisió del temps en eres fou concebuda per Giovanni Arduino al segle XVIII, encara que el seu nom original per al Mesozoic era «Secundari».

El Mesozoic inclou tres períodes geològics: del més antic al més recent, són el Triàsic, el Juràssic i el Cretaci. S'estén des de fa 251,902 ± 0,024 milions d'anys fins fa 66,0 milions d'anys. El Mesozoic segueix el Paleozoic i precedeix el Cenozoic. El seu límit inferior està delimitat per l'extinció permiana, mentre que el superior és marcat per l'extinció del Cretaci-Paleogen.

El Mesozoic inclou el període durant el qual els ecosistemes terrestres eren dominats per grans rèptils, cosa que ha donat peu al nom popular d'«edat dels dinosaures». L'era també veié l'evolució dels primers ocells i mamífers, així com de les primeres plantes amb flors, les angiospermes. Al final del Mesozoic ja havien aparegut tots els plans corporals importants de la vida moderna, tot i que en alguns casos (particularment els mamífers) les formes existents al final del Cretaci eren relativament primitives.

Geològicament, el Mesozoic començà amb gairebé tota la superfície terrestre de la Terra agrupada en el supercontinent de Pangea. Tanmateix, durant aquest període Pangea es dividí en dos continents: Lauràsia al nord i Gondwana al sud. Lauràsia es fragmentà posteriorment en Nord-amèrica i Euràsia, mentre que Gondwana se separà progressivament per formar Sud-amèrica, Àfrica, Austràlia i l'Antàrtida.

Metateris

Els metateris (Metatheria) són una infraclasse de la classe dels mamífers. Fou proposat per Thomas Henry Huxley el 1880, és un sinònim proper del tàxon dels marsupials (Illiger, 1811) tot i ser una mica més ampli, i comprèn grups d'animals extints. Els primers representants coneguts són del Cretaci Inferior a Nord-amèrica.

Els éssers vius més emparentats amb els metateris són els euteris (també classificats per Huxley el 1880). Tots dos són sovint units en el tàxon dels teris (Parker i Haswell, 1897), que conté tots els mamífers vius excepte els monotremes.

Hi ha entre 260 i 280 espècies de metateris, gairebé 200 d'ells nadiues d'Austràlia i les illes pròximes al nord. N'hi ha també moltes espècies existents a Sud-amèrica i una espècie, l'opòssum de Virgínia, nadiua de Nord-amèrica.

Paleocè

El Paleocè és la primera època del Paleogen, una de les subdivisions del Cenozoic. Comprèn el temps entre el final del Cretaci (fa 66,0 milions d'anys) i el principi de l'Eocè (fa 56,0 milions d'anys). El seu inici i final queden marcats per l'extinció del Cretaci-Paleogen i pel màxim tèrmic del Paleocè-Eocè, respectivament. Com en altres períodes geològics, els estrats que delimiten aquest període estan ben identificats, però no han estat datats amb màxima precisió.

El nom del Paleocè, encunyat pel francoalemany Wilhelm Philipp Schimper l'any 1847, prové dels mots grecs παλαιός (paleos, 'antic'), ἠώς (eos, 'alba') i καινός (kainos, 'nou'), i fa referència a l'aparició de la fauna «antiga nova» durant aquesta època, abans que apareguessin els ordres moderns de mamífers a l'Eocè.

Paleogen

El Paleogen és un període geològic que començà fa 65 milions d'anys i acabà fa 23 milions d'anys.

D'una durada de 42 milions d'anys, aquest període és notable perquè fou el temps en què els mamífers evolucionaren de petites formes simples en animals molt diversos després de l'extinció en massa que acabà l'anterior període Cretaci. Alguns d'aquests mamífers evolucionarien en grans espècimens que dominarien la terra, mentre que altres esdevindrien capaços de viure en medis especialitzats marins, terrestres i fins i tot aeris. Les aus també evolucionaren considerablement durant aquest període, convertint-se en les formes més o menys modernes. La majoria de les altres branques de la vida a la terra romangueren comparativament estables en comparació amb els ocells i mamífers durant aquest període. Tingueren lloc alguns moviments de plaques tectòniques. El clima es refredà lleugerament durant el Paleogen i els mars interiors desaparegueren de Nord-amèrica al principi del període.

El Paleogen conté els períodes Paleocè, Eocè i Oligocè. El Paleogen segueix el Cretaci i precedeix el Miocè, que és part del Neogen.

Perciformes

Els perciformes (Perciformes) engloben a l'entorn d'un 40% de tots els peixos coneguts i és l'ordre més nombrós de vertebrats. El nom Perciformes significa similar a una perca. Aquest ordre és inclòs dins de la classe dels actinopterigis i comprèn unes 7.000 espècies diferents, amb una gran diversitat de formes i mides. Van aparèixer i es van diversificar a la fi del període Cretaci. Presenten radis espinosos en les aletes, escates ctenoïdals i la bufeta natatòria sense comunicar amb l'esòfag.

Saurisquis

Els saurisquis (Saurischia, del grec 'pelvis de llangardaix') és un dels dos ordres tradicionals dels dinosaures.

El 1888, Harry Seeley classificà els dinosaures en dos grans ordres, basant-se en l'estructura de la seva pelvis. Els saurisquis es distingeixen dels ornitisquis per retenir la configuració ancestral dels ossos de la pelvis. Tots els dinosaures carnívors (els teròpodes) són membres dels saurisquis, juntament amb un dels dos grans llinatges de dinosaures herbívors, els sauropodomorfs. Al final del Cretaci, totes les famílies de saurisquis, excepte els ocells s'extingiren durant la gran extinció del Cretaci. Es caracteritzen pel fet que la major part d'individus tenen el pubis en la mateixa direcció que la d'un llangardaix, cap endavant, apuntant cap als intestins.

Si es considera com un grup que només inclogui rèptils (consideració que depèn de la font consultada), llavors és un grup parafilètic que exclou els ocells i per tant no conforma un clade.

Segèstrids

Els segèstrids (Segestriidae) són una família d'aranyes araneomorfes descrita per Eugène Simon l'any 1983. Emparentats amb els disdèrids, són també araneomorfs primitius del tipus haplogí. La seva gran distribució (Amèrica, Euràsia, Àfrica i Nova Zelanda i Austràlia) certifica l'origen antic d'aquesta família. Aquesta família és coneguda des del Cretaci.

Teròpodes

Els teròpodes (Theropoda, peu de bèstia) són un grup dinosaures saurisquis bípedes. Encara que als seus començaments eren carnívors, un cert nombre de famílies evolucionaren a herbívors durant el Juràssic (els Therizinosauria). Els teròpodes aparegueren durant el Carnià, al Triàsic superior (220 milions d'anys), i van ésser els únics grans carnívors terrestres des del Juràssic fins a la cloenda del període Cretaci. Avui són representats per les 9.300 espècies d'ocells, els quals van evolucionar al Juràssic superior a partir de certs petits celurosaures.

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.