Cosacs

Els cosacs[1] (en ucraïnès: Козаки transcrit Kozaky, en rus: Казаки transcrit Kazaki, en polonès Kozacy) són un grup ètnic originàriament nòmada i d'origen tàtar que viuen a parts d'Ucraïna, Rússia i Polònia.

La paraula cosac deriva de la paraula kazak que en llengua kirguís significa home lliure o aventurer i va aparèixer per primera vegada a territoris eslaus el 1395. Eren grups formats per desertors fugitius, serfs i descontents amb el govern del país. S'organitzaven en tropes de cavallers, guiats per atamans, vivien de la caça, l'agricultura, la pesca o el saqueig. Gaudien d'una total independència i servien de base per a totes les revoltes contra Polònia, provocades per la política religiosa dels reis polonesos. En acabar el segle xvi ja hi havia grups ben caracteritzats. Els més importants foren els cosacs del Don, que lluitaren fonamentalment contra el khanat de Crimea, i els del Dnièper.

Durant els segle xvii i segle xviii els cosacs foren reduïts després de moltes revoltes, entre les quals es destaquen les dels camperols guiats per l'heroi Stenka Razin, a les regions del Volga i de la mar Càspia (1669-71). Pere el Gran fou el primer sobirà que aconseguí d'imposar la seva sobirania damunt els cosacs. El govern rus els utilitzà per a defensar les seves fronteres i per a estendre la seva influència a Sibèria. Així, els cosacs es convertiren en una part privilegiada de l'exèrcit rus, i esdevingueren famosos per la seva habilitat militar especialment en la cavalleria i van constituir una unitat militar amb el seu nom. Durant el segle xix i a començament del segle xx intervingueren en la repressió de diverses revoltes, principalment la del 1905.

Durant la revolució russa els cosacs rics van formar part de l'exèrcit blanc (contrarevolucionari) i els pobres de l'exèrcit roig (revolucionari). A la Segona Guerra Mundial lluitaren integrats en l'exèrcit soviètic, encara que alguns col·laboraren amb el Tercer Reich.

De religió majoritàriament cristiana ortodoxa (amb una minoria musulmana) han estat tradicionalment els guardians de l'església ortodoxa russa. Llur folklore, a través de cançons i danses, s'ha fet famós arreu del món.

Infotaula de grup humàCosacs
Repin Cossacks
Religió Cristianisme ortodox
Regions amb poblacions significatives
Rússia Rússia
Flag of Ukraine.svg Ucraïna

Grups cosacs i distintius

Grup
Any constitució.
txerkesska o túnica
Beshmet
Pantalons
Barret
Cintes de l'espatlla
Cosacs del Don 1570 túnica blava cap blau amb ratlles vermell corona vermella blau
Cosacs de l'Ural 1571 túnica blava cap blau amb ratlles carmesí corona carmesí carmesí
Cosacs del Terek 1577 gris-bru cherkesska blau clar gris corona blau clar blau clar
Cosacs del Kuban 1696 gris-bru cherkesska vermell gris corona vermella vermell
Cosacs d'Orenburg 1744 túnica verda cap verd amb ratlles blau clar corona blau clar blau clar
Cosacs d'Astrakhan 1750 túnica blava cap blau amb ratlles grogues corona groga groc
Cosacs siberians 1750's túnica verda cap verd amb ratlles vermelles corona vermella vermell
Cosacs de Baikal 1851 túnica verda cap verd amb ratlles grogues corona groga groc
Cosacs d'Amur 1858 túnica verda cap verd amb ratlles grogues corona groga verd
Cosacs de Semirietxensk 1867 túnica verda cap verd amb ratlles carmesí corona carmesí carmesí
Cosacs d'Ussuri 1889 túnica verda cap verd amb ratlles grogues corona groga groc

Vegeu també

Referències

  1. «cosac». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.

Enllaços externs

Adil Giray

Adil Giray (1617-1672) fou khan de Crimea (1666-1671). Es creu que era fill de Choban Ahmad Giray i per tant d'una rama bastarda (una notícia el fa alternativament fill de Devlet Giray) i estava desterrat a Rodes quan fou nomenat.

Va arribar a Crimea escortat per 11 galeres mentre el seu khalgay Islam Giray hi va anar per terra. Els khalgays abans dominaven les terres del Dniester com a feu, però feia tres anys aquesta zona havia estat transferida als nogais, directament protegits per la Porta, que s'hi van establir. El nou khan va renovar la pau amb Polònia.

Per un tractat de 1667 Polònia i Rússia van acordar la pau amb una treva de 13 anys; Polònia cedia al tsar la regió de Sevèria i la part d'Ucraïna a l'est del Dnièper, amb els cosacs que vivien allí (els zaporoges romanien subjectes a Polònia) i els dos estats s'aliaven contra el khanat de Crimea. Una de les diverses faccions dels cosacs, manada per Doroshenko, va romandre aliada al tàtars i podia moure una força de 60.000 homes; aquestos cosacs van derrotar a un contingent de sis mil polonesos i van capturar al seu general; però al mateix temps una facció rival manada per Serko, van entrar a Crimea i va obligar al khan i a la seva gent a refugiar-se a les muntanyes, encara que després es van retirar; un altre hetman que governava als cosacs de Rússia, va abandonar la lleialtat al tsar i va oferir al sultà governar a Ucraïna sota protecció de la Porta, però això no va agradar a la seva gent que el va apartar del poder i poc després fou assassinat i Doroshenko va esdevenir hetman dels dos costats del Dnièper. Per temor als russos va demanar suport al sultà que li va enviar un contingent de sis mil homes i li va prometre l'ajut dels tàtars. Contra aquesta política es va aixecar una altra facció dirigida per Khanenko i altres caps, que es va assegurar el suport dels khan dels tàtars; aquestos van saquejar les zones de Doroshenko, tot i la seva aliança amb el sultà.

Això va causar la deposició del khan quasi al mateix temps que Khanenko fou apartat de la direcció de la facció cosaca (1671). El va succeir Selim I Giray. Es va retirar a Rumèlia on va morir un temps després (1672) sent enterrat a Karinabad.

Ataman

Ataman (variants: ucraïnès отаман otaman, Wataman, Vataman; en rus: атаман) era un títol dels dirigents cosacs i haidamak de diversos tipus. A l'Imperi rus, aquest terme era el títol oficial dels comandants militars suprems dels exèrcits cosacs. La versió polonesa de la mateixa paraula és hetman.

Batalla de Kletsk

La Batalla de Kletsk va tenir lloc el 30 d'abril de 1706 (Calendari gregorià), a la ciutat de Kletsk, Bielorússia durant la campanya polonesa de Carles XII de Suècia, entre 1701 i 1706, durant la Gran Guerra del Nord. Les tropes sueques estaven liderades per Carl Gustaf Creutz i derrotaren les més nombroses forces russes i cosaques a les ordres de Semjon Nepljujev i Danylo Apostol. Molts dels regiments russos i cosacs participants en la batalla foren completament aniquilats i van deixar d'existir.

Cosac del Don

Els cosacs del Don,en rus:Донские казаки, eren les tropes de cosacs més nombroses dins l'Imperi Rus. Constituïen forces militars de frontera des de finals del segle XVI fins principi del segle XX. Se situaven a una zona separada anomenada Zona de l'Exèrcit del Don la qual comprenia part de les regions actuals de Lugansk i Donetsk a Ucraïna i part de les regions de Rostov,Volgograd, Vorónej i la República de Calmúquia dins la Federació russa. El nom històric està associat amb el riu Don de la conca del Mar d'Azov. La paraula 'cosac' també s'aplicava a migrants, germans lliures i bandits. La societat cosaca era democràtica i les decisions més importants es prenien durant una Assemlea Comuna (Казачий Круг). L'Assemblea escollia autoritats temporals s — atamans.

L'any 1913 el nombre de cosacs del Don era d'1.525.000 incloent 30.000 cosacs calmucs, el territori de les tropes de cosacs del Don era de 141.000 km². El centre administratiu de les tropes era la ciutat de Novotxerkassk. Dins la zona militar estaven ubicades 135 viles cosaques.

D'acord amb el darrer cens, només en el territori de la Federació russa, més de 140,000 persones registraven la seva etnicitat com "Cosaca."

Cosacs del Kuban

Els cosacs del Kuban (en rus: Кубанские кaзаки, Kubànskie Kаzaki; en ucraïnès: Кубанські козаки, Kubanski Kozaki) o Kubanians (кубанцы, кубанці) són cosacs que viuen a la regió del riu Kuban de Rússia.

La majoria dels cosacs del Kuban són descendents de dos grans grups que van ser reassentats al Caucas del Nord occidental durant la Guerra del Caucas al segle XVIII. La part occidental de la host (Península de Taman i veïna regió al nord) fou ocupada pels cosacs de la Mar Negra que eren originalment cosacs zaporoges d'Ucraïna, des del 1792. La part de l'est i del sud-est de la host va ser administrada prèviament pels regiments Khopiour i Kuban dels cosacs de la Línia del Caucas, que van ser reinstal·lats des del Don de 1777.

La host cosaca del Kuban (Кубанское казачье войско), unitat administrativa i militar formada pels cosacs del Kuban, es va formar el 1860 i va existir fins al 1918 Durant la Guerra Civil Russa, els cosacs del Kuban van proclamar la República Popular del Kuban, i va jugar un paper clau en el teatre sud del conflicte. Durant la Segona Guerra Mundial, els cosacs van lluitar tant al costat de l'Exèrcit Roig com de la Wehrmacht. La moderna host cosaca del Kuban va ser restablerta el 1990.

Grozni

Grozni (en txetxè: Соьлжа-ГӀала Sölža-Ġala; en rus: Гро́зный), és la capital de la república caucàsica de Txetxènia, a la Federació Russa, així com de l'autoproclamada República Txetxena d'Itxkèria. Els rebels txetxens han anomenat la ciutat Djovkhar Ghaala en honor a Dzokhar Dudáiev. Segons el Cens rus (2002) tenia 210.720 habitants.

Es considera el 1918 com la data de la seva fundació, quan destacaments cosacs establiren l'enclavament militar de Grosnaia, de gran importància durant la invasió russa del Caucas. Durant les dues recents guerres txetxenes, la ciutat ha estat destruïda en quasi la seva totalitat.

Guerra Civil russa

La Guerra Civil russa va ser un conflicte armat múltiple que va tenir lloc entre 1917 i 1923 en el territori del dissolt Imperi rus, entre el nou govern bolxevic i el seu Exèrcit Roig, en el poder des de la Revolució d'octubre de 1917, i de l'altra banda els militars de l'exèrcit tsarista i opositors al bolxevisme, agrupats en el denominat Moviment Blanc, d'ideologia tsarista i ortodoxa.

Tots dos bàndols van tenir aliats temporals, com ara l'Exèrcit Roig sovint amb esquerrans i grups revolucionaris, i les forces de l'Exèrcit Blanc, amb molts exèrcits estrangers (Estats Units, Japó, França, Imperi britànic). El suport de potències occidentals en la guerra s'anomena Intervenció Aliada a Rússia. Altres nacionalistes i regionals dels grups polítics també van participar en la guerra, inclosos els nacionalistes ucraïnesos verds de l'Exèrcit, l'Exèrcit Negre d'Ucraïna anarquistes i la Guàrdia Negra i senyors de la guerra com Ungern von Sternberg.

Els enfrontaments més intensos van tenir lloc des de 1918 fins a 1920. Les grans operacions militars van acabar el 25 d'octubre de 1922, quan l'Exèrcit Roig va ocupar Vladivostok, ocupat anteriorment pel govern provisional. L'últim enclavament de l'Exèrcit Blanc va ser el districte Ayan-Maysky, a la costa del Pacífic, on el general Anatoli Pepeliàiev no va capitular fins al 17 de juny de 1923.

Khútor

Un khútor (en rus хутор) és un petit poble rural cosac, tradicionalment està format per una família, amb una infraestructura bàsica, com habitatges i edificis per a ús agrícola. És anàleg a altres comunitats històriques de la Mediterrània com l'alqueria o la vil·la.

Un khútor forma part administrativament d'una stanitsa, que reuneix diversos khútors en territoris del mateix iurt. És un terme administratiu jurídic que es fa servir principalment en territoris poblats per cosacs a Rússia i a Ucraïna.

Krasnodar

Krasnodar (en rus: Краснода́р) és una ciutat del sud de Rússia, al costat del riu Kuban. És el centre administratiu del territori de Krasnodar.

Es fundà l'any 1794 com a Iekaterinodar (en rus: Екатеринода́р), que significa «regal de Caterina», en reconeixement a la concessió per part de Caterina II de Rússia de la regió als cosacs de la Mar Negra. A més, es declarà Santa Caterina d'Alexandria la patrona de la població. El 1867 rebé l'estatus de ciutat. Després de la Revolució d'Octubre, el 1920 canvià el nom per Krasnodar que significa «regal dels rojos».

Krasnodar va ser una de les subseus de la Copa del Món de Futbol Masculí de 2018.

Mehmed III Giray

Mehmed III Giray (1584—1629) fou khan de Crimea (1623-1628). Era germà de Selamet Giray i va substituir a Canibek Giray que fou deposat el 1623. Va nomenar khalgay al seu germà Shahin Giray i nureddin a Ahmed Giray. El primer estava exiliat a la cort del xa Abbas el Gran a Pèrsia i va retornar.

La història d'aquest Ahmed és complicada: Fetih Giray quan era khalgay de Ghazi II Giray, va rebre com a regal la fill d'un notable polonès (potser Maria Potoska segons Van Hammer); Fetih la va cedir a un ancià de nom Hajji Ahmed, i li va encarregar retornar-la al seu pare; un dia Fetih va saber que la captiva havia tingut un fill i el va felicitar pel seu naixement deixant entendre de manera irònica que n'era el pare (cosa que li va costar un càstig); Fetih va donar ordes de matar el fill i al marit de la noia, però aquestos van poder fugir i el noi va créixer com un pastor anònim de nom Mustafà; quan fou més gran, Mehmed i Shahin, que eren encara joves, sabent el seu origen el van adoptar i li van donar el nom d'Ahmed i el 1623 el van nomenar com a nureddin, cosa que va molestar a la resta de la família (de fet van fundar una línia separada de la família anomenada Choban Giray o Giray Pastors).

Va atacar als enviats russos que retornaven de Constantinoble via Crimea als que Shahin va fer matar. Un astròleg havia anunciat que l'imperi del món recauria sobre la persona el nom de la qual fou també la d'un ocell i Shahib (que vol dir Falcó) va associar la profecia amb ell mateix i amb el seu germà es van preparar per marxar contra Adrianòpolis reunint un gran exèrcit. Però abans de poder fer res la Porta va decretar la destitució de Mehmed i la restauració de Canibek Giray que va arribar a Feodòssia escortat per dues galeres i el kapudan pasha Rejeb Pasha (i altres) van escriure als notables de Crimea convidant a respectar la decisió del sultà. Mehmed va rebre el govern de Morea i Shahin el d'Hercegovina, però es van negar a acceptar-los i es va iniciar la guerra. Mehmed i Shahin van atacar Kaffa i el setge va durar dos mesos (en els quals Ahmed Giray va morir en combat) i per manca d'aigua Redjeb va haver de negociar; els assetjants eren més de cent mil incloent uns 800 cosacs i Redjeb va haver d'acceptar a Mehmed com a khan i Canibek Giray (i el seu germà Devlet Giray) foren retornats al sandjak de Chermen.

Però els nogais no es van donar per satisfets i van atacar als otomans als que van derrotar completament causant nombroses baixes i fent un miler de presoners i un botí considerable que incloïa 70 peces d'artilleria. Els tàtars van ocupar Kaffa i Redjeb Pasha va negociar la restitució de la ciutat i després de dures negociacions, als 8 dies els tàtars van abandonar la població. El kapudan Pasha va retornar a Constantinoble.

Però l'entesa amb els nogais no va durar. Un cap nogai de nom Kiafa fou trobat amb una carta de Canibek Giray, i executat i va seguir l'execució de quasi tots els membres de la família de Kantemir Mirza, el mirza principals dels nogais, tribu Mansur. L'esposa embarassada de Kantemir fou rostida a foc lent de manera que el fetus fos expulsat a les flames. Aquestos nogais sembla que ocupaven la moderna Bessaràbia doncs Shahin va assolar els districtes d'Akkerman, Kilia, Izmaïl i Guirgevo; va intentar també ocupar Babadagh, però fou atacat per Kantemir amb 30.000 tàtars de la Dobrudja i derrotat, tenint les seves forces milers de mort. El 1627 Kantemir, d'acord amb el seu cosí Selman Mirza, va assetjar Bagchi-Sarai però Mehmed va contractar als cosacs (als que a més va donar llibertat de saqueig) i Kantemir es va haver de retirar després de 20 dies de setge i es va refugiar a Kaffa. on va reagrupar a la seva gent.

El 1628 la Porta, que no podia controlar al khan i al khalgay, però els necessitava en la lluita contra Polònia, els va convocar a la guerra, i van acudir. Al creuar el Dnièper foren afectats per una turmenta i es diu que van morir milers dels 40.000 soldats. Mehmed Giray va protestar per ser inclòs a la pau amb Polònia sense que li fos reconegut el tribut anual que reclamava de 10.000 thalers. Mentre Kantemir va intentar un nou atac des de Kaffa però fou derrotat i va perdre dos mil homes. Ja llavors la Porta havia decidir deposar a Mehmed i restaurar a Canibek Giray, al que va enviar al país amb la fota turca.

En acostar-se la flota, Mehmed es va retirar cap al Don i va obtenir el suport dels cosacs mentre Canibek Giray era proclamat khan. El 1629 amb el suport dels cosacs, Mehmed III Giray va retornar a Crimea i va entrar a Fehrkerman. Canibek Giray el va anar a trobar i el va derrotar i el hetman dels cosacs va morir a la lluita (el seu cap fou exhibit per un temps a la muralla de Kaffa); els cosacs es van indignar amb Mehmed quan van veure que no tenia suport al país (quan havia assegurat que en tenia molt), i el van matar. Shahin va fugir a Circàssia i més tard a Constantinoble on va demanar el perdó i fou enviat desterrat a Rodes.

Mehmed IV Giray

Mehmed IV Giray (1604-1672) fou khan de Crimea (1641-1644 i 1654-1666) germà i successor de Bahadır I Giray.

Va designar com a khalgay a Fetih Giray i com a nureddin a Ghazi Girai. En aquest temps Shahin Giray, l'antic khalgay de Mehmed III Giray, que estava exiliat a Rodes, fou executat per orde del sultà. Aquest va enviar un subsidi de 12.000 ducats al khan de Crimea a canvi d'aportar un fort contingent militar per aconseguir finalment recuperar Azov. Una expedició otomana dirigida pel governador d'Egipte i aquesta vegada els cosacs van oferir poca resistència i van evacuar la ciutat després d'inundar-la i cremar-la i d'emportar-se tot el que hi havia de valor. Al governador egipci l'acompanyava Evliya Çelebi. Els otomans van reconstruir la ciutat i hi van deixar vint regiments de geníssers, sis de canoners, deu d'artilleria i set mil tàtars, en total 26.000 homes.

El germà gran de Mehmed, Islam Giray, que havia estat khalgay en el regnat anterior i ara vivia a Sultaniya, a la costa europea dels Dardanels, va reclamar al sultà els seus drets superiors al khanat. Al mateix temps els calmucs van fer incursions a Crimea (començaven a aparèixer a l'est d'Europa) el 1644 però foren derrotats per Alaik, el cap dels kabardins. El khan va enviar a Selanash Mirza amb un contingent a ajudar als kabardins, però va morir en la lluita. En aquest temps la direcció dels circassians estava disputada entre dos germans anomenats Hakashmak Beg i Antonak Beg, lluita que durava des del temps de Bahadır I Giray. Mehmed IV donava suport a Antonak i finalment Hakashmak es va haver de refugiar amb el governador d'Azov, Siyawush Pasha, des d'on fou enviat a Constantinoble on va aconseguir el diploma de nomenament del sultà que el designava com a príncep dels circassians. Islam Giray sembla que havia estat nomenat governador de Kaffa i es va queixar que Mehmed IV havia assolat el territori dels circassians (segurament en suport d'Antonak) i el sultà el va deposar i va nomenar al seu germà Islam III Giray com a nou khan (1644). Mehmed fou enviat a l'exili a Rodes.

A la mort d'Islam III, fou cridat del seu exili i restablert (1654). Va confirmar com a khalgay a Ghazi Giray i com a nureddin a

Adil Giray. Aquesta solució no fou ben acollida i els Mansur i els Shirin es van enfrontar fins que la mort d'Adil Giray d'una caiguda de cavall i el nomenament al seu lloc de Murad Giray va permetre arranjar la pau.

Polònia, l'aliada del khan, tenia problemes en aquest temps: estava en guerra contra Prússia, Suècia i Rússia; aquesta darrera, aliada als cosacs, va ocupar Smolensk i va atacar Lituània cremant Vilna, i capturant Vitebsk devastant altres 200 ciutats; el tsar va agafar el títol d'autòcrata i tsar de la Gran i Petita Rússia i de la Rússia Blanca. El rei de Polònia va enviar diners al khan de Crimea per impulsar-lo a envair Ucraïna; els tàtars ho van fer i el vicehetman cosac Tomilenka, va morir a la lluita. L'exèrcit polonès manat pel general Potocki, amb un important contingent tàtar va atacar Ulman o Human, una fortalesa important dels cosacs. Bohdan Khmelnitski va anar al seu rescat amb 30.000 cosacs i 80.000 russos i es va lliurar batalla a la plana de Drischipol, en la qual els cosacs foren derrotats; per intentar redreçar la situació van intentar subornar a Ahmed Mirza, un nebot del khan que havia viscut entre ells, però sembla que no ho van aconseguir (va retornar carregat de botí); els cosacs van fer llavos una ràtzia a Polònia arrobant fins a Lublin que van ocupar, per després retornar, trobant als tàtars acampats al riu

Oserna; després d'una lluita indecisa, el khan va convidar al hetman a una conferència on els retrets van ser la norma i no es va arribar a cap acord. El 6 d'agost de 1657 Bohdan Khmelnitski va morir enverinat per un emissari otomà que s'oposava a la pau que havia signat a Andrusovo.

Els següents anys els tàtars van estar més ocupats cap a l'oest especialment contra Jordi II Rákóczy príncep de Transylvania, que aliat a Moldàvia i Valàquia i al hetman dels cosacs, feia la guerra a l'Imperi Otomà i devastava Polònia. El khan va marxar amb 200.000 homes contra Rákóczy i els seus aliats (60.000 homes) i junt amb els polonesos el va derrotar a la batalla de Czarny Ostrów (estiu del 1657), matant un terç dels soldats de l'exèrcit i un altre terç fou fet presoner; el botí fou enorme, i el rescat dels nobles presoners va aportar també una gran quantitat. Els voivodes de Moldàvia i Valàquia foren deposats. Els tàtars foren enviats per la Porta a Akkerman contra el voivoda de Moldàvia; a Valàquia els otomans de Fazli Pasha van atacar Ruschuk però el voivoda deposat va tenir temps de cremat Tergovitch i fugir a Transylvania; el khalgay tàtar es va queixar de l'actuació del general otomà i va tenir amb ell una forta disputa. El 1658 la guerra va continuar i Alba Iulia (Weissenburg), la capital de Rákóczy, fou presa i saquejada i 200.000 tàtars van devastar el país fent 50.000 víctimes (dos terços morts i la resta esclavitzats). Després es va ajustar la pau.

Bohdan Khmelnitski havia estat succeït com hetman pel seu fill Yuri o Jordi Khmelnitski però poc després va haver de deixar el lloc a Vigovski que va considerar oportú fer la pau amb els polonesos i aliar-se altre cop a aquest estat; per l'acord, l'exèrcit cosac era elevat a 60.000 homes. Els cosacs tenien els seus propis bisbes i sacerdots, elegien els seus hetmans, tenien escoles pròpies, impremtes, i decidien en temps de guerra si hi participaven (i amb qui) o romanien neutrals; tota Ucraïna estava sotmesa al hetman que tenia dret a encunyar moneda. Els regiments de Slobodia sota el coronel Pushkar, no van acceptar el pacte i van romandre lleials a Rússia. Els enviats del hetman al khan de Crimea foren interceptats i morts per Pushkar; altres enviats el 1658 van ser escortats pels tàtars. Enfrontats els cosacs de Vigovski i els de Pushkar, aquest darrer va aconseguir una victòria parcial però les forces unides de polonesos i tàtars van combatre a Pushkar que fou mort en la lluita i Poltava, residència del cap cosac, capturada i saquejada. Les ciutats de Liutenka, Sorotschinza, Baranovka, Oburshov, Bogatschka, Ustiviza, Yaresk, Weprik, i altres foren preses pels tàtars i assolades.

El tsar va enviar un exèrcit en ajut dels seus protegits cosacs que va saquejar les ciutats de la facció fidel a Polònia. El 1659 els russos manats pel príncep Trubezkoi van assetjar Konotop, i Vigovski va anar al rescat amb cosacs i tàtars; els russos eren 40.000 i els seus aliats cosacs uns 10.000 i acampaven a la confluència dels rius Desna i Sem quan foren atacats i la major part morts en la lluita o ofegats als rius. Els vencedors van creuar el Dnièper i van començar a saquejar. El khan de Crimea, aliat de Vigovski, va aconseguir una segona gran victòria sobre els russos i va enviar 15.000 tàtars i 5.000 cosacs, tots manats per Firash, contra la fortalesa de Maichli; es van trobar a un contingent rus i hi van lluitar durant tres dies fins que els russos els van derrotar i els 5.000 cosacs i part dels tàtars foren aniquilats; en revenja el khan va fer matar als presoners russos. Maichli havia caigut en mans dels tàtars però fou assetjada per 15.000 russos que havien deixat un nombre similar als passos del Volga per impedir l'arribada de reforços cosacs i tàtars. L'exèrcit rus del Volga fou atacat pel khan i aniquilat i els presoners foren executats. Llavors els tàtars van marxar contra Maichli (juny de 1660) i després de quatre dies de lluita els russos foren derrotats; després els tàtars van atacar la fortalesa de Rumnia, que es va rendir, però el comandant i guarnició foren executats i les fortaleses de la rodalia van ser ocupades una a una. Després van penetrar en territori rus i durant quinze dies el van saquejar. Es diu que els russos van perdre en aquesta guerra uns 120.000 homes i van tenir 15.000 presoners. Aquestes victòries i els èxits otomans a Bòsnia van causar gran alegria a Crimea i a la cort otomana i es van fer set dies de festa. Encara el 1660 un grup de tàtars i polonesos van derrotar a una força russa manada per Sberemetov que es va haver de rendir i els va fer presoners.

El 1661 els tàtars van lluitar altre cop a Transylvania per compte dels otomans donant suport al príncep Mihály o Miquel Apafy contra János Kemény. A petició del sultà el khan va enviar 20.000 homes a Azov i el khalgay va romandre amb 40.000 a Crimea. A Transylvania el comandant de l'expedició era Köprülü Fazıl Ahmed Pasha; els otomans i tàtars van devastar la vall d'Hatzeg i van cremar les ciutats saxones de Szasvaros i Szassebes. Kemeny fou expulsat de la zona del Szamos cap al peu de la muntanya Emberfo i a Negerfalva, i els tàtars el van perseguir fins a Szathmar, i van fer milers de presoners que van reunir a Domahida.

Miquel Apafy havia estat presoner força temps amb els tàtars i era molt hàbil políticament. Ahmed Chaushbashi enviat d'Apafy, va pagar al khan tàtar 10.000 ducats per portar la guerra cap a Hongria; Mehmed va enviar al seu fill Ahmad Giray amb 100.000 homes i després un altre fill se li va unir amb 20.000 homes més quasi tots cosacs zaporoges. Els tàtars van lluitar ferotgement; el 1663 es van presentar dues vegades a Moràvia i Silèsia i l'agost d'aquell any un contingent de sis mil va devastar les regions de Tirnau, Friestadt i St. Georgen, segrestant les dones i matant a les criatures; els presoners foren portats de la Marca i Weissenberg a Moràvia cap a Landshut; el setembre van tornar i van saquejar Nikolsburg, Ravensburg i Brunn, i una zona de 5 km a l'entorn d'Olmutz. Les possessions dels prínceps de Dietrichstein i Liechtenstein foren devastades i 32 pobles del darrer foren assolats i deixats sense població. Dotze mil presoner van caure en mans dels tàtars i foren venuts al mercat d'esclaus de Neuhausel.

Després van avançar contra Presburgh, van cremar St. Georgen i Geiersdorf, van creuar el Waag, i van caure pel pas de Rosincko, sobre la regió de Hradish. 14.000 tàtars, geníssers i hússars van caure sobre la regió entre Brunau i Kloback, i van fer dos mil presoners. A Ucraïna aquest any 1661 els tàtars, polonesos i cosacs van devastar Starodub, Mhlin, i altres ciutats. La facció dels cosacs anava manada per Khmelnitski el fill del hetman del mateix nom, que el 1662 fou derrotar per la facció rival manada per Samko.

El 1665 el sultà va ordenar al khan marxar a Hongria; el khan no hi va anar en persona i va enviar al seu fill; en canvi va fer una ràtzia contra els nogais de Bessaràbia, protegits de la Porta; això va provocar la seva destitució (o almenys fou l'excusa donada) després de dotze anys y quatre mesos de segon regnat. El va succeir Adil Giray. Mehmed es va retirar a Komuk, on va morir el 1672 als 66 anys. Va construir uns notables banys a Bagchi-Sarai i alguns palaus a Tula.

Omsk

Omsk (en rus: Омск) és una ciutat russa al sud-oest de Sibèria, capital de la província d'Omsk i la segona en nombre d'habitants del Districte Federal de Sibèria. La població ha crescut de 53.050 habitants l'any 1900 fins als 1.140.200 habitants de 2003. La distància que la separa de Moscou és de 2.700 km.

Durant el temps de la Rússia Imperial, Omsk fou la residència primer del Governador General de Sibèria Occidental i, posteriorment, del Governador General de les Estepes. Posteriorment, durant la Guerra Civil Russa (1918-1919) fou proclamada capital de Rússia i acollí les reserves d'or de l'Imperi. Actualment, la ciutat és el centre administratiu dels cosacs de Sibèria, la seu del Bisbat d'Omsk i Tara, i la seu de l'Imam de Sibèria.

Riu Kuban

El Kuban (en nogai Kuman; en txerkès Phshiz; en rus Кубань, pronunciat [kuˈbanʲ]) és un riu del Caucas, un dels quatre grans rius de la regió. Corre pel territori de Krasnodar (uns 660 km) passant també per la república de Karatxai-Txerkèssia, el territori de Stavropol i la república d'Adiguèsia. El seu curs total és de 870 km. Neix a la zona del mont Elbrús a 4.071 metres, i les tres fonts (Khurzuk, Ulu-Kam i Uç Kulan) s'uneixen abans d'arribar al congost que porta a la plana; desguassa per dues branques, una (Protoka) a la badia de Temriuk a la mar d'Azov, i l'altra, la principal, es reparteix entre la Mar d'Azov i la mar Negra; és navegable fins a Krasnodar. la seva conca supera els 50.000 km².

Els afluents principals per l'esquerra són: Daut, Teberdà, Bolxoi Zeléntxuk, Mali Zeléntxuk, Urup, Labà, Bélaia, Pxix, Psékups, Afips, Adagum, Aptxas i altres menors. Cap és important per la dreta.

El riu fou esmentat ja per Heròdot amb el nom Hypanis. Els cosacs del Kuban van agafar el nom del riu. Les ciutats principals al seu curs són Karatxàievsk, Txerkessk, Nevinnomissk, Armavir, Ust-Labinsk, Krasnodar i Temriuk.

Selim I Giray

Selim I Giray (1631—1704) fou quatre vegades khan de Crimea (1671-1678, 1684-1691, 1692-1699 i 1702-1704). Era fill de Bahadır I Giray. Fou el khan més important i va deixar construccions a Crimea i Constantinoble. Tanta fama tenia que després del fracàs al setge de Viena (1683) els geníssers van pensar a posar-lo al tron, però va refusar aquest honor. Fou un militar, home d'estat, historiador i poeta. Tenia una gran hisenda a Kadikoi, prop de Pyrgos, que va deixar al seu fill Kaplan. Va tenir deu fills i deu filles.

Stanitsa

Una stanitsa (en rus станица) era, abans de la Revolució Russa, als territoris de les actuals Ucraïna i Rússia, un poble que formava part del territori d'un destacament cosac, que era les subdivisions més grans de la terra dels cosacs, amb 11 grans destacaments importants.

Històricament l'stanitsa constituïa la unitat econòmica i política bàsica dels pobles cosacs en territori ucraïnès i després en les terres conquerides per l'Imperi Rus.

En l'actualitat, però, es conserva aquest nom per a algunes poblacions, tot i que ja el sistema polític n'és ben diferent arran de la seva desaparició després de la Revolució. Avui dia, una stanitsa a Rússia és simplement una població rural composta sovint per un municipi gran, que sol donar el nom a l'stanitsa, i khútors petits al voltant.

Territori de Krasnodar

El territori de Krasnodar - Краснодарский край (rus) - és un subjecte federal de Rússia, situat al Districte Federal del Sud. Aquesta regió és la més poblada del Districte Federal del Sud i el tercer territori (krai) més poblat de la Federació. La seva capital és Krasnodar.

Zaporoges

Els Zaporoges foren una branca de cosacs establerts primitivament a Zaporòjia, prop de les cascades del Dnièper.

Estigueren, successivament, al servei de Polònia, de Suècia, de Rússia, i durant la Segona Guerra Mundial la immensa majoria de zaporoges es posaren al servei del III Reich. Tenien molt renom pel seu valor i les seves corregudes.

Pere el Gran els organitzà sota el lideratge de Mazepa. El 1775 Caterina II els transportà a les ribes del riu Kuban per a tenir en alerta els circassians, i des de llavors prengueren el nom de cosacs de la mar Negra (Txernomoski) que després han anat conservant.

İslâm III Giray

İslâm III Giray (1604 – 10 de juliol 1654) fou khan de Crimea (1644-1654) germà i successor de Mehmed IV Giray. Fou designat pel sultà otomà Ibrahim I. El seu regnat fou una època de prosperitat.

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.