Cordòfon

Els cordòfons[1] són, de la Classificació de Sachs-Hornbostel,[2] instruments musicals que produeixen el so quan l'instrumentista fa vibrar unes cordes tibades entre dos punts fixats en l'instrument, les quals cordes transmeten aquesta vibració a una taula harmònica, que és la part superior de la caixa de ressonància, generalment de fusta (o bé, en el cas dels instruments de corda elèctricament amplificats, a unes pastilles electromagnètiques connectades a un amplificador i uns altaveus). Segons cada instrument, el músic les toca amb els dits, la o una pua o plectre, les frega amb un arquet o les pica amb un martellet, etc.; en aquests dos darrers casos, ho pot fer directament o a través d'un mecanisme connectat a un teclat.

La freqüència de l'ona generada (i per tant la nota produïda) depèn de la longitud de la porció de corda que vibra, de la tensió de cada corda, del pes per unitat de longitud de la corda i del punt en què la corda és excitada. El timbre varia segons la forma i el material de la caixa de ressonància.

El fons és la tapa inferior de la caixa de ressonància dels cordòfons; la seva funció és acústica i subordinada a la taula harmònica.[3]

Infotaula d'instrument musicalCordòfon
The Duet c1635 by Saftleven
Tipus instrument musical
Classificació Hornbostel-Sachs 3
Cello study
Detall d'un cello.

Grups de cordòfons, segons l'acció

Instruments de corda fregada

Els instruments de corda fregada son , un so per la vibració de cordes (generalment de metall, o d'intestí), quan són fregades amb l'arquet o arc. Ocasionalment es pot pinçar la corda amb els dits (pizzicato) per produir determinats sons. Exemples de cordes fregades: el violí, la viola, el violoncel, el contrabaix (sense trasts); la guitarra, el banjo, la bandúrria, la viola d'arc o viola de gamba, la viola de roda (amb trasts).

Instruments de corda pinçada

Un instrument de corda pinçada és un instrument que sona per la vibració d'una o -més sovint- diverses cordes, que entren en vibració quan són polsades o pinçades.

Les tècniques per polsar o pinçar les cordes són diverses. Es poden polsar directament amb els dits o bé amb accessoris diversos. Si es fa amb els dits, es poden polsar una o més cordes simultàniament de manera que cada dit polsa una sola corda o bé polsar-les gairebé simultàniament, tal com es fa, per exemple, amb la guitarra quan s'executen acords. En el primer cas, i segons els tipus de timbre que es persegueixi, la corda pot ser polsada amb l'ungla o sense que aquesta arribi a tocar la corda; en el segon cas s'obté un so més dolç.

En el cas que es polsi amb l'ajut d'algun accessori, el més freqüent són les pues i els plectres, que poden ser subjectats amb dos o més dits, o bé accionats a través d'un teclat que, al seu torn acciona un mecanisme que mou el plectre. En el primer cas, l'habitual és polsar només una corda en cada moment, llevat que l'execució sigui amb acords. Per exemple, la guitarra elèctrica es toca amb pua i l'ud -instrument popular de molts països àrabs-, amb plectre. Entre els instruments en què els plectres s'accionen per mitjà de teclats destaquen el virginal, l'espineta i el clavecí.

Instruments de corda percudida

800px-Clavichord-JA Haas 007-2
Clavicordi

Els instruments de corda percudida reben aquest nom perquè es fan sonar les cordes percudint-les (donant-hi cops). En tocar una tecla, s'acciona un mecanisme que porta un martellet folrat i que percudeix la corda produint el so.

L'instrument de corda percudida més conegut és el piano. Un altre instrument de corda percudida és el clavicordi, que va tenir un gran predicament durant els segles XVII i XVIII.

Grups de cordòfons, segons la forma

Segons l'estructura i forma de l'instrument es classifiquen en quatre grups:

  • cítares: si les cordes estan col·locades en un pla paral·lel a la caixa de ressonància, com en el piano.
  • llaüts: si les cordes estan col·locades en un pla paral·lel a la caixa de ressonància de la qual surt un mànec per sobre el qual passen les cordes, com en el violí.
  • Lires: si les cordes estan col·locades en un pla paral·lel a la caixa de ressonància de la qual surten dos mànecs paral·lels entre els quals hi ha un travesser on se subjecten les cordes, com en la lira grecoromana.
  • arpes: si les cordes estan col·locades un pla perpendicular a la caixa de ressonància, com en l'arpa.

Vegeu també

Referències

  1. «Cordòfon». Cercaterm. TERMCAT, Centre de Terminologia.
  2. C. Sachs. The History of Musical Instruments. New York, 1940 [Consulta: 2 març 2013].
  3. [Museu de la Música]. 1/Catàleg d'instruments. Barcelona: Ajuntament de Barcelona. Regidoria d'Edicions i Publicacions. ISBN 84-7609-455-8.

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Cordòfon Modifica l'enllaç a Wikidata

Arc musical

L'arc musical és un instrument musical conformat per una corda tensada entre els extrems d'una barra corbada, generalment de fusta. En la classificació d'instruments musicals Hornbostel-Sachs, és un cordòfon simple, la corda del qual pot ser pinçada, fregada o percudida.

Aquest instrument musical té una forma semblant a l'arc que s'usa com a arma i, de fet, es desconeix si aquest va ser o no el seu primer ús. Les pintures rupestres de la Gruta de Trois Frères, al sud de França, datades al voltant de mil·lenni XV aC, mostren un ritual on un arc ja va ser utilitzat com a instrument musical. Aquest fet fa que alguns estudiosos considerin l'arc musical el primer instrument de corda utilitzat per l'ésser humà. El que sí que se sap de cert, és que s'utilitza des de temps remots i en diversos continents.Els tipus d'arc musicals més corrents són l'arc a terra, l'arc de boca i l'arc de carabassa. El primer consta d'una tija o pal clavats a terra i una corda fixada per un extrem a la tija o pal i per l'altre a una membrana, sovint feta d'escorça, que cobreix un petit forat fet a terra. En l'arc de boca, el músic utilitza la boca com a ressonador, i en el cas de l'arc de carabassa, és aquesta la que fa la funció de caixa de ressonància.Els arcs musicals encara s'utilitzen en nombroses cultures, i en diferents zones del món. El berimbau, un arc musical d'Angola i Brasil, guanya adeptes progressivament a conseqüència de la seva associació amb la capoeira. Als Estats Units, l'arc musical va ser importat pels esclaus africans. També es pot trobar entre els indis dels Apalatxes, on li diuen arc de boca.

Armónico

L'armónico és un cordòfon inventat pel músic cubà Compay Segundo el 1924. La seva idea era crear un instrument nou mitjançant la hibridació del tres i la guitarra, addicionant una setena corda a l'entorn. Aquest instrument pretén imitar el timbre del tres afegint una corda afinada a l'octava en la tercera corda (sol). La seva afinació és igual que la guitarra. Primera corda en mi, segona en si, tercera i quarta sol. La tercera i quarta corda van aparellades, tenint la quarta una octava per sobre de la tercera. Finalment, les tres cordes que corresponen als bordons de la guitarra mantenen l'afinació de re, la, mi però afinades una octava per sobre.

Bandola

La bandola és un instrument cordòfon, de la família dels llaüts, sense cordal i de corda pinçada; té quatre cordes i caixa bombada i sovint hom l’identifica amb la bandúrria.

Banjo

El banjo és un instrument musical cordòfon constituït per un cos que ressembla a una pandereta, un anell de fusta d'uns 35 cm de diàmetre, cobert per una membrana acústica de plàstic o pell, i un mànec. Inicialment el mànec era llis, semblant al violí, vers 1890 s'hi van afegir trasts semblants a la guitarra. Va ser desenvolupat per esclaus als Estats Units, en adaptar de diversos instruments africans. La paraula banjo, esmentat per primera vegada el 1739, pot ser derivat del mot en kimbundu mbanza, un instrument semblant. Els primers banjos tenien quatre cordes de budells, més tard van tenir de cinc a nou cordes metàl·liques.

Aquest instrument procedeix de l'Àfrica occidental Va ser introduït al segle XIX als Estats Units, on els músics negres van explotar sobretot les seves possibilitats rítmiques. Cap al 1890 entra a formar part de la música Dixieland i aviat es converteix en l'instrument musical per excel·lència de la música tradicional estatunidenca. En els seus orígens és obert per la part posterior (banjo openback), s'hi va afegir al segle XX un ressonador de fusta a manera de tancament. Es conforma així el banjo bluegrass, amb més ressonància i volum que el seu germà gran. Fins al dia d'avui, tots dos tipus de banjo segueixen convivint i s'empren depenent de l'estil musical.

En la classificació de Hornbostel-Sachs pertany al grup: 321.322 dels llaüts amb caixa de ressonància en forma de capsa.

Obres destacades per a banjoLluís Gómez, Dotze Contes, 2016

Stephen Foster, Banjo on my knee, 1848

Seward, quartet català format de veu, banjo, guitarra acústica i percussió

Charango

El charango és un instrument musical de corda pinçada, semblant a una guitarra petita. En la classificació d'instruments musicals Hornbostel-Sachs, és un cordòfon compost de tipus llaüt amb mànec i caixa de ressonància en forma de bol (grup 321.321).Té cinc parells de cordes, encara que hi ha variacions amb més cordes, però sempre en cinc jocs. La caixa acústica és tradicionalment feta amb la closca d'un armadillo), o bé amb un tros de fusta buidada seguint la seva forma. Les grandàries més habituals són tres: el walaycho (50 cm), el charango (60 cm), i el ronroco (75 cm). Altres grandàries existeixen com variacions regionals, o per a experiments acústics d'alguns intèrprets (charanguistes), o d'ebenistes (charangueros). Una d'aquestes variants és el Chillador, que s'estén per la zona sud dels Andes.Els seus orígens es remunten al segle XVIII a Potosí, (Bolívia), com una adaptació indígena de la vihuela espanyola, des d'on es va estendre a la resta d'Amèrica del Sud i el món. A Bolívia, els artesans del charango van desenvolupar un imporntant nombre de dissenys, que van des d'una esvelta forma de 8 fins als models estilitzats i angulars, i fins i tot han desenvolupat models semblants a la guitarra elèctrica.El charango té una trajectòria centenària a Bolívia i Perú, i té una presència important en la música de l'Argentina, Xile i Equador. En temps antics, el charango es tocava només en formacions de folklore andí bolivià, però la popularitat de l'instrument ha fet que s'hagi anat incorporant a formes musicals llatinoamericanes i fins i tot europees. Actualment, és vigent a les regions altiplàniques de la serralada dels Andes a Amèrica del Sud.

Guitarra portuguesa

La guitarra portuguesa , és un instrument cordòfon desenvolupat en el segle XVIII a partir de la cítara igual que altres cordòfons europeus com ara la guitarra anglesa. Els primers exemplars fabricats a Portugal se li atribueixen a l'artesà Luis Cardoso Soares Sevilhano .A poc a poc acabaria substituint la viola com a instrument d'acompanyament del fado, cant típic portuguès.

Gusla

La gusla és un instrument de corda d'una sola corda similar al rebab. El "babao" és una gusla de tres cordes. Del turc guzi, cordó de pelatge de cavall. Del serbocroat guslati, a través del francès: Instrument musical semblant al violó, d'una sola corda, propi dels pobles eslaus dels Balcans. Cordòfon format per un cos amb forma de pera i una sola corda; es toca de genolls, fregant la corda amb un arquet: la gusla és un instrument propi dels països balcànics. O d'origen espanyol, emprat a l'Europa meridional, d'origen morisc ("El Caballero de Olmedo", de Lope de Vega). Instrument musical dels il·liris, similar a un violí amb una sola corda de pelatge de cavall, que sol acompanyar els cants nacionals.

Instrument de corda fregada

Un instrument de corda fregada és instrument de corda en què el so s'obté fent lliscar un arquet sobre les cordes per fer-les vibrar. Són instruments dits melòdics o lineals, és a dir que produeixen una nota simple. A més, si l'arc passa per dos o més cordes alhora es poden aconseguir acords. En certes ocasions, també es poden puntejar amb els dits (el que es coneix com a pizzicato). També permeten obtenir harmònics artificials tot combinant una pressió normal sobre la corda amb una altra més lleugera. Aquest instruments musicals prenen una rellevància especial en les orquestres perquè permeten produir els timbres més matisats i suaus. Alguns instruments de corda fregada són el contrabaix l'erhu, l'octabaix, el rabec, el sarangi, la viola, la viola de gamba, la viola d'amor, el violí, el violoncel o la viola de roda.

Hi ha 6 maneres diferents de produir el so en els instruments de corda fregada:

El pizzicato s'aconsegueix pessigant la corda amb els dits, no fregant amb l'arc.

El trèmolo (en italià, "tremolor") s'indica traçant unes línies a través de la plica d'una nota i és el signe utilitzat per indicar l'execució d'una sola nota, fregant l'arc ràpidament.

Col legno ("amb la fusta") vol dir que s'ha de fregar la corda amb la fusta de la barra de l'arc en lloc de les truges.

Col sordina ("amb sordina") indica l'ús de la sordina, que és una petita grapa que es col·loca sobre o sobre el pont per impedir la total ressonància del cos de l'instrument. D'aquesta forma es emmudeix o s'apaga la intensitat del so produït.

Sul ponticello ("sobre el pont") indica a l'executant que fregui l'arc el més a prop possible del pont de l'instrument. Produeix un so dur i agre que pot resultar apte en certs contextos, per exemple per aconseguir una atmosfera de misteri.

Sul Tasto ("sobre el pal") indica tot l'oposat a sul ponticello. L'executant ha de fregar l'arc prop del pal de l'instrument. L'efecte aconseguit és particularment suau i melós.

Instrument de corda percudida

Els instruments de corda percudida són aquells instruments de corda en què aquesta es posa en vibració al ser colpejada per un petit martell o unes palanques unides a les tecles. L'instrument de tecla més destacat és el piano, altres exemples són el clavicordi, el quijongo, el santur i el teclat, que també pertany a una altra família d'instruments.

Instrument de corda pinçada

Els Instruments de corda pinçada o també anomenats de corda polsada, configuren una subcategoria dins dels instruments de corda.

Els instruments de corda pinçada tenen en comú la manera de produir el so (sigui per pulsació o pinçament de les cordes), sinó també pels elements de la seva configuració, com ara la subjecció de les cordes entre les clavilles i un travesser (adherit a la tapa) que fa les funcions de pontet, la presència de trasts (també anomenats tons) en el mànec, etc..Segons l'estructura de l'instrument es poden classificar en:

Instruments de la família dels llaüts, dotats d'una caixa de ressonància i un mànec sobre el qual es disposen les cordes en un pla paral·lel al de la caixa de ressonància. Entre ells hi ha la bandúrria, bandurrino o bandurrí, el llaudí o sonora, el llaüt, l'arxillaüt la família de les mandolines, el buzuki, el saz o baglama, l'ud, etc.Instruments de la família de les cítares.Instruments de la família de les arpes.Segons la forma d'execució, es poden classificar en:

Instruments polsats directament amb els dits.Instruments polsats amb un plectre.Segon la disposició de les cordes es distingeix entre els que tenen cordes simples i els de cordes dobles, és a dir, les cordes disposades per parelles que tenen una afinació idèntica.

Jarana huasteca

La jarana huasteca , jarana de son huasteco o simplement jarana és un instrument de corda, un cordòfon amb forma de guitarra, amb 5 cordes.

És més petita que la guitarra huapanguera i usualment forma part del conjunt huasteco, juntament amb la huapanguera i el violí, prenent el paper d'acompanyament rítmic. Aquest tipus de guitarra és afinada en intervals de tercera en una escala més alta que la guitarra huapanguera, sent una afinació comuna la de les notes sol, si, re, fa sostingut i la.

Koto

El koto (琴, koto?) és un instrument de corda pinçada d'origen xinès, similar a una cítara, i característic de la música tradicional japonesa. En la classificació Hornbostel-Sachs, és un cordòfon del tipus cítara de mig tub. Va ser introduït des de la Xina durant l'era Nara (710-793). Una de les obres més conegudes és Rokudan no Shirabe, que va ser composta per Yatsuhashi Kengyō(1614-1685). L'intrument es segueix emprant en l'actualitat en músiques contemporànies.L'instrument consisteix en una taula corbada en forma de mig tub sobre la qual es disposen les cordes amb petits ponts mòbils individuals, un per a cada corda. El nombre de cordes pot variar, tot i que generalment és 13, totes de la mateixa llargada. Les cordes són de seda i suporten totes la mateixa tensió: la seva afinació es realitza, doncs, mitjançant els ponts individuals.Per a polsar el koto s'utilitzen tres ungles fetes de bambú ubicades sobre els dits polze, índex i cor de la mà dreta. La forma d'aquestes ungles varia segons l'escola d'interpretació: Yamada i Ikuta. Les cordes es poden polsar per pinçament o en glissando. La funció més bàsica de la mà esquerra és la de polsar les cordes durant l'execució amb la fi de canviar lleugerament l'afinació o provocar el vibrato, i així fer ornamentació sobre uns sons.Hi ha diversos tipus de koto:

El més tradicional de 13 cordes.

El Jushichigen (lit. "17 cordes), inventat pel músic Michio Miyagi (1894-1956)

Kotos de 23 i 30 cordes desenvolupades per una de les més famoses intèrpretes contemporànies, Keiko NOSAKA

Hachijugen (lit. 80 cordes) inventat per Michio Miyagi com un instrument cromàtic que pogués acoblar-se als requisits tècnics dels llenguatges musicals occidentals. Aquest va ser utilitzat en sols una composició del mestre Miyagi. Desgraciadament, l'únic instrument d'aquest tipus va ser destruït durant els bombardeigs a Tòquio, però existeix una còpia al Museu de Michio Miyagi (Miyagi Michio Kinenkan) a Tòquio.

Lira (instrument musical)

La lira és un instrument musical cordòfon que es toca pinçant o polsant les cordes. La seva morfologia consisteix en una caixa de ressonància de la qual surten dos braços, paral·lels o més sovint divergents, que es troben units per un travesser al qual es lliguen les cordes.

La lira (del llatí lyra, i aquest del grec λύρα) és un instrument de corda puntejada o polsada que té un origen remot, en forma d'àbac. Els egipcis van atribuir el seu origen a Dyehuty, déu de la saviesa, l'escriptura, la música i de la Lluna, en la mitologia egípcia. Segons els grecs, Hermes la va construir amb la closca d'una tortuga i unes canyes. Va ser l'instrument d'Orfeu i el que acompanya a Apol·lo com a símbol de l'Estat ciutadà, de la cultura i de la música. Possiblement fos també l'instrument que tocava el rei David tot acompanyant el cant dels salms.

Malgrat un ús força estès en cultures antigues, a l'antic Egipte, la Grècia clàssica i l'Imperi Romà, les lires foren poc utilitzades en la cultura europea. Probablement el crwth emprat a les illes britàniques i més concretament en contextos de fort rerefons celta, sigui l'única lira practicada de forma més o menys estesa a Europa. En canvi, sí que hi ha força mostres de lires en diverses cultures africanes.

No s'ha de confondre amb altres instruments amb nom "lira", però amb una morfologia ben diferent, com és el cas de la lira de Creta, instrument tradicional de Creta, o la lira d'arc nòrdica, originària dels països Escandinaus.

La lira ha sigut una icona de referència per al moviment cultural neoclassicista, que torna la mirada cap a la cultura grecoromana com a font d'inspiració per a les arts. Al tombant del segle xviii i al segle xix molts lutiers van firmar instruments fruits de la hibridació de la lira amb altres instruments. Alguns exemples en són la guitarra-lira, la Lira d'Apol·lo o la Lira Francesa.

Llaüt

El llaüt (de l'àrab العود al-ʿūd) és un instrument de corda pinçada amb la caixa de ressonància en forma de mitja pera -és a dir, amb el fons còncau, corbat, constituït per diverses lames de fusta, unides entre elles- unida a un mànec de llargada variable. En la classificació de Hornsbostel-Sachs, és un cordòfon compost que pertany al grup de llaüts amb mànec.

Manicord

Un manicord o monocord és un instrument musical cordòfon de teclat. Posteriorment va agafar el nom de clavicordi, clavicèmbal o espineta.

Requint (cordòfon)

El requint és el nom genèric d'una sèrie d'instruments cordòfons similars a la guitarra, encara que més xicotet, les característiques varien d'acord amb la regió.

Sitar

El sitar (en hindi सितार, sitār) és un instrument musical de corda indi, tradicional també al Pakistan, d'arquitectura similar a la de la guitarra i al banjo, tot i que la caixa de ressonància és semiesfèrica i el mànec és més llarg i travessat per nombrosos trasts. Segons la classificació Hornbostel-Sachs és un cordòfon compost del tipus llaüt amb mànec.

El sitar té de 18 a 26 cordes d'acer: 4 cordes per a la melodia, 3 que proporcionen l'acompanyament harmònic i rítmic, i entre 11 i 19 cordes afinables que vibren per simpatia i amb la seva ressonància donen cos i textura al so. Es pot identificar perquè té un so metàl·lic i pels seus glissandos. Totes les cordes són pinçades amb un plectre (mizrab) situat al dit índex, menys les simpàtiques, que eventualment es toquen amb el dit petit. Els trasts que travessen el mànec són metàl·lics i mòbils, cosa que permet que l'instrument s'adapti a les diferents escales modals o ragues.El sitar és un instrument versàtil amb un so suau i brillant, apropiat per expressar el lent desenvolupament de les ragues així com per servir a la interpretació virtuosa. Es creu que va ser introduït a l'Índia des de Pèrsia durant el període mogol.Aquest instrument ha estat popularitzat a Occident en gran part gràcies al músic indi Ravi Shankar.

Ud

L'ud —/uːd/; en àrab عود, ʿūd [ʢuːd], en plural أعواد, aʿwād; en armeni ուդ; en siríac ܥܘܕ, ūd; en grec ούτι, oúti; en hebreu עוּד, ud; en persa بربط, barbat; en kurd ûd; en turc ud o ut; en àzeri ud; en somali cuud o kaban— és un cordòfon amb forma de pera utilitzat per àrabs, grecs, turcs, perses, jueus, romans d'Orient, àzeris, armenis i amazics. És un instrument similar al llaüt. L'ud modern i el llaüt europeu parteixen d'un ancestre comú i divergeixen en els seus camins. S'ha suggerit que és un antecessor del barbat. L'ud es distingeix del llaüt per la seva absència de trasts i per un mànec més petit. Juntament amb el llaüt, són considerats avantpassats de la guitarra.

Ukulele

L'ukulele és un instrument cordòfon, semblant a una guitarra petita, de quatre cordes pinçades, tradicional de les Illes Hawaii. És un parent proper del tiple i del cavaquinho portuguès. Hi ha autors que diuen que és una adaptació hawaiana del cavaquinho deguda a uns immigrants portuguesos de Madeira, que van arribar a Hawaii el 1878, que en serien els precursors, però els nadius ho neguen dient que ja el tenien feia 100 anys, i aporten com a prova una revista National Geographic de 1880 amb unes noies tocant un ukulele de cinc cordes en què diu que és l'"instrument nacional de Hawaii"; i a part que dos anys és molt poc temps per a poder ser elevat a aquesta categoria tant popular, el cavaquinho sempre ha tingut quatre cordes, en canvi hi ha el timple canari de cinc cordes.

Aquest petit instrument va ser molt popular durant la primera meitat del segle XX i és un element fonamental en els conjunts de música tradicional hawaiana. L'ukulele també ha estat incorporat en conjunts d'altres gèneres musicals, que van de la cançó popular al jazz, sovint perquè aporta un toc humorístic o exòtic.

En la classificació d'Hornbostel-Sachs pertany al grup 321.322 dels llaüts amb caixa de ressonància en forma de capsa.

Instruments de la música clàssica occidental
Instruments de corda
Instruments de vent de fusta
Instruments de vent de metall
Instruments de percussió
Instruments complementaris

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.