Conflicte turcokurd

El conflicte turcokurd és un conflicte militar entre Turquia i els kurds, particularment amb l'organització armada clandestina kurda PKK, considerada terrorista per l'OTAN[20] i la Unió Europea,[21] que va començar el 1984 i persisteix encara. El conflicte té lloc a Turquia i a l'Nord d'Iraq. El quarter general del PKK es troba a les Muntanyes Kandil.[22]

Infotaula de conflicte militarConflicte turcokurd
PKK-Conflict-de
Mapa temàtic del conflicte entre Turquia i el PKK
Tipus guerra
Data 1978-present
Lloc Regió d'Anatòlia Oriental, Regió d'Anatòlia del Sud-est, Frontera entre Síria i Turquia i Kurdistan Iraquià, Turquia i Kurdistan iraquià
Bàndols
Turquia Turquia KCK

PKK
TAK
PJAK[19]
KDP/Nord
PŞK
KKP
PIK

HİK
Comandants
Comandants actuals

President (Comandant en cap):
Turquia Abdullah Gül
Primer Ministre:
Turquia R. Tayyip Erdoğan
Cap de l'Estat Major:
Turquia Necdet Özel


Comandants actuals

Murat Karayılan
Bahoz Erdal
Cemil Bayık
Mustafa Karasu
Duran Kalkan
Riza Altun
Ali Haydar Kaytan
Zübeyir Aydar
Haji Ahmadi[1]
Muhammad Mustafa


Antics comandants
Abdullah Öcalan #
Şemdin Sakık #
Osman Öcalan
Mahsum Korkmaz (m.)
Nizamettin Taş
Mazlum Doğan (m.)
Kani Yılmaz (m.)
Hüseyin Yıldırım
Haki Karer (m.)
Halil Atac


Hüseyin Velioğlu* (m.)
Forces
Militars: 514,850[2]

Jandarma: 148,700[3]
Policia: 225.000
Guardians del poble: 60,000[4]

Total: 948,550
PKK: 4,000[5] 10,000.[6]

TAK:1,000[7]
PJAK: 1,000[8]-3,000[9]

Total: 7,000-12,000
Baixes
6,653 morts.[10][11] 18,000 morts.[12] Baixes civils:

5,687 morts (segons els turcs)[10]
18,000 morts (estimació independent)[13]
Addicionalment 20,000 morts per assaltants desconeguts.[14]
Addicionalment 18,000 executats (estimació independent).[15] 7,620 ferits (segons els turcs)[14]
17,000 desapareguts,[16][17]

3,000,000+ desplaçats[18]

Antecedents

Amb la fundació de la Republica de Turquia l'any 1923 es definí a la seva constitució la nació turca com a pàtria dels turcs ètnics. Així doncs, els kurds, que no eren més d'un 20 per cent de la població actual, no només serien ignorats culturalment i com a poble independent, sinó que haurien d'ésser assimilats per mesures coercitives o bé turquificats, i eren considerats com a Turcs de les muntanyes. Això va incloure deportacions i reassentaments a ciutats turques occidentals, sobretot al voltant del Tuz Gölü, la supressió de la independència cultural, com per exemple la prohibició de la llengua kurda en la vida en públic i privada. També la destrucció de les estructures tribals kurdes tradicionals amb i després de la repressió de les grans insurreccions kurdes dels anys 1920 fins als anys 1940 tenien com a objectiu l'assimilació de la pobliació kurda. Particularment, gran part de la classe alta kurda dels aghes (i antics caps tribals), que des de mitjan segle xix havien passat de tradicionals terratinents tribals a propietaris comunals de granges, acceptaria els avantatges de la república burgesa i podrien ser integrats així en la societat turca.[23]

El desenvolupament socioeconòmic a l'oest de Turquia experimentà fins al començament dels anys 1970 un repunt significatiu. Fins a cert punt es desenvoluparen modernes estructures econòmiques amb una classe empresarial puixant. Tot i així la necessitat d'importacions corresponents existia a causa d'una indústria de béns d'inversió amb prou feines desenvolupada. El finançament del deute va donar lloc a un deute extern que portà el país - agreujat per la crisi del petroli dels anys 70- a una dependèndcia del Fons Monetari Internacional. Les conseqüències d'això foren un augment massiu de l'atur i un empobriment general de la població a tot el país. L'econòmicament subdesenvolupat i descuidat, des de la fundació de la república, sud-est de Turquia, amb la seva població majoritàriament kurda, patí especialment les conseqüències d'aquesta situació.[23]

El 27 de novembre de 1978 el PKK fou fundat formalment, però en secret, al poble de Ziyaret, districte de Lice a la província de Diyarbakır. L'objectiu de l'organització, d'orientació marxista-leninista, era el d'aconseguir una revolució mitjançant una guerra de guerrilles i fundar a continuació un estat kurd propi. Es considerava que hi havia una doble opressió com a problema central al Kurdistan: Una opressió nacional per l'estat turc i els poders imperialistes que li donen suport; una opressió de la democràcia per les estructures interiors kurdes feudals. Es concedia prioritat a la lluita contra l'opressió nacional. El suport a la revolució kurda havien de ser els obrers, camperols pobres i la joventut kurda.[24]

Fins al Cop d'estat del 1980 a Turquia, el PKK havia sostingut conflictes armats amb altres grups radicals turcs i kurds i contra els que qualificaven com a opressors de les tribus populars per les armes.[25]

Mitjançant una revolució, el PKK volia aconseguir un Kurdistan independent i socialista, primer a les àrees kurdes de Turquia i també, posteriorment, integrar les zones kurdes iraquianes, iranianes i sirianes en un estat nacional. Des de 1993, el PKK definí els seus objectius, seguint les realitats del curs de la guerra, de manera que ara es buscava l'autonomia cultural i l'autonomia local dins l'estat turc.[23]

Desenvolupament

Primers enfrontaments

Petites unitats del PKK executaren, ja el 1983, atacs sobre oleoductes petroliers i mantingueren escaramusses amb soldats turcs. Una aliança amb el Partit Democràtic del Kurdistan iraquià (PDK) permeté la construcció de camps d'entrenament del PKK i del seu quarter general, l'anomenat campament de Lolan, en l'àrea iraquiana.

Aquests primers atacs importants van ser presos com una oportunitat per anunciar la formació de l'ala militar Hêzên Rizgariya Kurdistan (HRK) i marquen el començament de la guerra del PKK a Turquia. Els primers anys de la guerra va tenir poc èxit per al PKK i li van causar grans pèrdues. L'organització patia d'escassetat de combatents experts, i pels seus mètodes de reclutament i l'ús del terror contra presumptes col·laboradors kurds, que no es va aturar davant dels nens i les dones, difongué un sentiment de terror, més que no pas de simpatia, entre la població civil kurda. La creació de l'Eniya Rizgariya Neteva Kurdistan (ERNK, Front d'Alliberament Nacional del Kurdistan) hauria de posar remei a aquesta deficiència mitjançant altres mètodes de reclutament, la formació i els atacs militars i duent a terme activitats de propaganda per a la població.

Escalada

El 15 d'agost de 1984 unitats de combatents del PKK ocuparen amb metralladores i llança-granades ocuparen les dues petites ciutats de Şemdinli i Eruh, a les províncies de Hakkari i Siirt, durant un dia i atacaren les comissaries de policia i instal·lacions militars que hi havia allà.[23] Aquest dia, conegut com a Incursió del 15 d'agost, ocupa un lloc important en la història i la retòrica del partit i es considera l'inici de la lluita armada del PKK contra l'Estat turc

En el bàndol turc és recordat pels mètodes de dominació indirecta de l'època otomana. S'establí el Sistema de guardians del poble amb el reclutament de tribus kurdes o bé els seus caps per lluitar contra el PKK. Se'ls equipà amb armes i reberen altres privilegis, entre els quals figuraven encàrrecs de construcció per a instal·lacions estatals als Aghas. De vegades també s'obligà les tribus a col·laborar. Pel que fa a això, es va anar amb compte de rearmar les tribus menys poderoses per tal de mantenir l'equilibri de poder al sud-est.

Reestructuració

En un congrés del partit el 1986, el PKK decidí de dissoldre l'HRK i crear al seu lloc l'Artêşa Rizgariya Gelê Kurdistan (ARGK) com a organització exclusivament armada. Les accions de terror que haurien de cessar en el futur, i la baixa efectivitat de l'HRK foren el motiu per aquesta reestructuració. L'ERNK s'hauria d'ocupar exclusivament de la propaganda i el reclutament al Kurdistan del Nord i Europa en el futur. Efectivament, el PKK aconseguí quallar a principis dels anys 90 en la població i aconseguí molts adeptes en la seva lluita.

Tanmateix, la causa d'això no foren només les exitoses activitats de propaganda, sinó sobretot la intensificació, des de 1987, de les represàlies contra la població civil per part de les forces de seguretat turques al sud-est del país. El mateix any es proclamà, sobre onze províncies kurdes, la llei marcial; sota les condicions de l'Estat d'excepció les forces de seguretat turques consideraven gairebé cada kurd com a terrorista potencial. Hi havia unitats antiterroristes instal·lades i les forces de seguretat s'incrementaren en el seu nombre total, de manera que per al 1990 al voltant de 200.000 soldats, 70.000 policies, 25.000 guàrdies de poble i 1500 especialistes antiterroristes lluitaven contra 2500 rebels del PKK. Amb la proclamació de l'estat d'excepció començà l'època en què les forces turques, amb mesures brutals, deportaren els habitants dels pobles kurds, als quals s'imputava que donaven suport al PKK, i cremaren les seves cases. Fins a finals de 1997, segons dades oficials turques, 3100 aldees foren destruïdes, la qual cosa deixà a més de 370.000 persones sense llar.

L'any 1991 va estar marcat per l'anunci del govern turc, al setembre de 1990, de la suspensió dels drets fonamentals, el que va restringir la llibertat de premsa, entre altres coses en relació amb la informació sobre la Serhildan. El PKK ja no només tenia ara els seus partidaris a les regions frontereres, sinó també a les parts occidentals del Kurdistan del Nord.

Conflicte oficial

L'èxit de les activitats del PKK el 1992 va fer que la política turca, per primera vegada hagués d'admetre oficialment que "la qüestió kurda" de fet existeix a Turquia. Seguint el curs de la nova Constitució de 1982, la llengua kurda era prohibida, però ara l'ús privat ja no era punible. El 1992, el PKK va començar una evolució que limitava les seves opcions operatives. Amb l'ampliació de les seves bases al nord de l'Iraq, empitjoraren les relacions amb les organitzacions kurdes iraquianes, que amb el temps van passar a ser d'hostilitats obertes. Tot això sense oblidar que els militars turcs utilitzaren les circumstàncies de la Segona Guerra de Golf i, durant una gran ofensiva a l'Iraq a finals de 1992, la dependència dels kurds iraquians dels lliuraments de socors a través de Turquia, causà que aquests cooperessin amb les tropes turques en la lluita contra el PKK.

Ja el 1995 hi hagué dues expedicions militars, de diversos dies, de les forces armades terrestres turques a la zona de protecció de l'ONU per als kurds a l'Iraq, de mode i manera que el 1996 s'hauria d'establir una zona de seguretat constant que arribés fins a vint quilòmetres a dins del territori iraquià, al llarg de la frontera de gairebé 350 quilòmetres de llargària. Després de protestes de diversos països àrabs i la intervenció política es declarà la zona de seguretat com a provisional. Dins de Turquia les lluites es concentraven en les Muntanyes de Munzur a les províncies de Tunceli i Erzincan, en la Muntanya Cudi a la província de Şırnak, en la Muntanya Tendüreke a la província d'Ağrı i al Mont Ararat a l'extrem oriental de Turquia. També el 1997, l'exèrcit turc dugué a terme diverses ofensives importants en les mateixes àrees que l'any anterior.[23]

Des de la guerra de l'Iraq

Els enfrontaments entre les Forces Armades de Turquia i la HPG han augmentat en duresa des del 2007. L'HPG ha realitzat repetits atacs directes contra membres de la gendarmeria turca. Les accions no només s'han produït en el "territori essencialment kurd", i han arribat fins i tot a la Regió de la Mar Negra (província de Giresun).[26]

El 21 de febrer de 2008 l'exèrcit turc engegà la seva 25a ofensiva des del 1983 al nord de l'Iraq, en la qual participaren aproximadament 10.000 soldats. L'operació acabà el 29 de febrer.[27] Les xifres oficials de víctimes del conflicter armat i les xifres de persones mortes en els combats, publicades per l'Associació de Drets Humans IHD (assassinats de civils exclosos), revelen el següent:[28]

Any Soldats Militants Civls Suma oficial IHD
2005 105 242 30 377 496
2006 111 287 38 436 354
2007 146 413 37 596 424
2008 171 1369 51 1591 432
2009 80 277 21 378 141
2010 106 419 20 545 244

A començaments de 2011 el PKK anuncià una treva fins a les eleccions legislatives turques de 2011. A més es donà a conèixer que l'estat havia mantingut, en secret, converses amb l'empresonat Öcalan, per tal de resoldre el conflicte.[29] però després de les eleccions, el BDP boicotejà les sessions de parlament perquè cinc dels seus diputats, que es trobaven a la presó a causa del procés contra el KCK, no havien estat alliberats i s'havia retirat l'acta de diputat a Hatip Dicle per decisió judicial, a causa de la seva condemna anterior per un acte terrorista.[30] [31] [32] El 14 de juliol es produïren els combats i atacs més durs del PKK a Silvan, on moriren 13 soldats, i a finals d'agost a Hakkâri, en un atac sobre un comboi militar, 11 soldats i un guàrdia del poble perderen la vida. Posteriorment, la força aèria turca dugué a terme diversos atacs contra els camps d'entrenament del PKK al nord de l'Iraq del nord. Durant aquests atacs, segons l'alt comandament turc, foren morts més de 90 combatents del PKK.[33] Simultàniament, reberen l'atac de l'exèrcit iranià que lluitava contra el PJAK a les muntanyes de Kandil. El 19 de setembre els guerrillers del PKK segrestaren el civil Abdullah Öztürk i tot seguit l'assassinaren.[34]

El 20 de setembre de 2011 es produí un atemptat amb bomba a Ankara així com altres atemptats al sud-est del país.[35] Com a reacció als atacs, Turquia anuncià que volia realitzar, junt amb l'Iran, una ofensiva militar contra els kurds al nord de l'Iraq[36]

Al matí del 19 d'octubre de 2011 es produí un atac del PKK sobre un post militar turc a Çukurca en el límit amb la frontera amb l'Iraq, amb el resultat de 24 soldats morts i 18 ferits. L'atac fou la pèrdua més dura per a l'exèrcit turc des del 1993.[37] Com a reacció directa a això, unitats de comandos turcs entraren al nord de l'Iraq.[38]

Adaptació cinematogràfica

  • Güneşi Gördüm – He vist el Sol és una pel·lícula apareguda el 2009 que tracta de la vida d'una família que és expulsada de la seva pàtria al sud-est de Turquia.
  • Nefes: Vatan Sağolsun és una pel·lícula apareguda el 2009 que descriu la història de 40 soldats que estan sota les ordres d'un capità i són responsables de la protecció d'un lloc de vigilància militar sobre el turó de Karabal en proximitat directa de la frontera iraquiana al sud-est de Turquia.
  • Min dît – Els nens de Diyarbakır, és una pel·lícula apareguda el 2009 que tracta sobre uns nens dels carrer orfes kurds en la ciutat dels sud-est d'Anatòlia de Diyarbakır.

Vegeu també

Bibliografia

  • Aliza Marcus: Blood and Belief: The PKK and the Kurdish Fight for Independence. New York 2007. ISBN 978-0-8147-5711-6. (anglès)
  • Henri J. Barkey, Graham E. Fuller: Turkey's Kurdish Question. Lanham 1998. ISBN 978-0-8476-8553-0. (anglès)
  • Ferhad Ibrahim: The Kurdish Conflict in Turkey. Obstacles and Chances for Peace and Democracy. Münster 2000. ISBN 978-0-312-23629-8. (anglès)

Referències

  1. «PJAK attacks along Iran borders decline». Presstv.com. [Consulta: 15 abril 2011].
  2. «Turkey's Armed Forces, CSIS (Page 32)» (PDF). , 25-07-2006.
  3. «Turkey's Paramilitary Forces, ORBAT (Page 33)» (PDF). , 25-07-2006.
  4. «Turkey's 'village guards' tired of conflict». My Sinchew, 19-04-2010. [Consulta: 29 agost 2010].
  5. Pike, John. «Kurdistan Workers' Party (PKK)». Federation of American Scientists, 21-05-2004. [Consulta: 23 juliol 2008].
  6. Govern d'Austràlia Kurdistan Workers Party, setembre del 2009 (anglès)
  7. Brandon, James. «The Kurdistan Freedom Falcons Emerges as a Rival to the PKK». Jamestown.org. [Consulta: 15 abril 2011]. (anglès)
  8. ISN Kurdish strike reminder of forgotten war, 26 feb 2007 (anglès)
  9. L'amenaça kurda a l'Iran: PJAK, 15 de juny del 2006 (anglès)
  10. 10,0 10,1 Nedim Şener. «26 yılın kanlı bilançosu» (en turc). Milliyet, 24 juny del 2011.
  11. Ministeri de l'Interior de Turquia (turc)
  12. Hürriyet Sebahat Tuncel'den tartışılacak sözler, 1 de juliol del 2011 (turc)
  13. «Middle Eastern revolution under siege». Revolutionarycommunist.org, 15-05-2009. [Consulta: 15 abril 2011]. (anglès)
  14. 14,0 14,1 Turquia, Estats Units i el PKK, 21 de desembre del 2007 (anglès)
  15. «Federal Judge Rules Part Of Patriot Act Unconstitutional». Rense.com, 22-01-2004. [Consulta: 15 abril 2011]. (anglès)
  16. Los Angeles Times TURQUIA: adolescent kurd condemnat com a terrorista per assistir a una manifestació (anglès)
  17. http://www.atimes.com/atimes/Middle_East/MC31Ak01.html (anglès)
  18. «Conflict Studies Journal at the University of New Brunswick». Lib.unb.ca. [Consulta: 29 agost 2010].
  19. http://edition.presstv.ir/detail/74950.html
  20. http://www.huffingtonpost.com/david-l-phillips/pkk-terror-group-status_b_3289311.html
  21. http://www.berghof-foundation.org/fileadmin/redaktion/Publications/Other_Resources/RLM_EU_Terrorist_Listing.pdf
  22. Susanne Güsten: Kampfjets über dem Nordirak: Türkische F-16 bombardieren PKK-Hauptquartier (ja no disponible en línia a Tagesschau) (alemany)
  23. 23,0 23,1 23,2 23,3 23,4 . Universitat d'Hamburg: Conflicte PKK-Turquia (alemany)
  24. Selahettin Çelik, Den Berg Ararat versetzen. Die politischen, militärischen, ökonomischen und gesellschaftlichen Dimensionen des aktuellen kurdischen Aufstands. Frankfurt: Zambon Verlag 2002, ISBN 3-88975-100-8, S. 40ff.
  25. Així per exemple al districte de Hilvan en la Província de Şanlıurfa, cfr. İsmet G. İmset: PKK: 20 anys de violència separatista (PKK: Ayrılıkçı Şiddetin 20 Yılı, 1973-1992), Ankara, juny de 1993, ISBN 975-95711-0-2, pàg. 63
  26. Vegeu l'Informe de l'Organització suïssa d'ajuda als refugiats (OSAR) Mise à jour: développements actuels del 9 d'octubre del 2008 (francès)
  27. Informació de les forces armades sobre l'operació Sol al Milliyet del 29 de febrer de 2008 (turc)
  28. La taula es basa en les informacions del periodista Saygı Öztürk per a les xifres oficials i en la taula dels drets humans per als anys 1999-2010; consultat el 26 de novembre del 2012
  29. Trobada secreta a l'illa, Spiegel online del 20 de juny 2011 (alemany)
  30. «Turkey's Kurds must push for a democratic answer». The Guardian, 31-08-2011. [Consulta: 13 octubre 2011]. (anglès)
  31. «Turkey's YSK cancels Dicle's parliament membership». Cumhuriyet, 22-06-2011. [Consulta: 13 octubre 2011].
  32. «BDP vows to support Hatip Dicle until the end». Hürriyet Daily News, 04-07-2011. [Consulta: 13 octubre 2011]. (anglès)
  33. L'exèrcit turc mata més de 90 combatents del PKK, Spiegel online del 23 d'agost del 2011 (alemany)
  34. http://www.radikal.com.tr/Radikal.aspx?aType=RadikalDetayV3&ArticleID=1063846&Date=19.09.2011&CategoryID=77 El PKK talla una carretera i mata un civil (turc)
  35. Més sospitosos detinguts després de l'atac, Berliner Morgenpost del 21 de setembre del 2011 (alemany)
  36. Turquia i l'Iran tanquen un pacte anti-kurd, Handelsblatt, 25 de setembre del 2011 (alemany)
  37. «Türkische Truppen marschieren im Nordirak ein» (en alemany). Frankfurter Rundschau, 19-10-2011. [Consulta: 26 novembre 2012].
  38. «Türkei bombardiert Ziele im Irak» (en alemany). Frankfurter Rundschau, 19-10-2011. [Consulta: 26 novembre 2012].
Atemptat d'Ankara del 13 de març de 2016

El 13 de març de 2016 es va perpetrar un atemptat a Ankara (Turquia), en el qual van morir 37 persones, mentre que 75 individus més van quedar ferits. Aquest atemptat es produïa menys d'un mes després d'un altre atemptat a la ciutat que havia causat 27 morts.

Segons va informar Mehmet Kılıçlar, governador de la província d'Ankara, el diumenge 13 de març a la tarda un cotxe bomba va esclatar a Kızılay, un barri al centre de la capital turca. Concretament, l'explosió es va produir prop d'un punt de patrullatge de policia i d'una parada d'autobús al Passeig d'Atatürk, al costat est del parc Güven, prop de la Plaça de Kızılay. La detonació va causar la mort instantània de 23 persones, així com l'incendi de diversos vehicles. A més, dues persones més van morir mentre eren traslladades a l'hospital. Segons diversos mitjans turcs, l'explosió s'hauria produït quan el cotxe bomba hauria col·lidit amb un autobús, entre el bulevard Atatürk i l'avinguda Ziya Gökalp.Uns dies després, el 17 de març, el grup Falcons de la Llibertat del Kurdistan (TAK) va reivindicar l'atemptat mitjançant un missatge al seu lloc web. Segons afirmaven, l'atac responia a una "acció de venjança" per les operacions militars turques al Kurdistan. A més, explicaven que l'autora de l'atemptat, que va morir allà mateix, era Seher Çagla Demir, membre del TAK des del 2013.

Atemptat d'Ankara del 17 de febrer del 2016

L'atemptat a Ankara fou un doble atemptat amb bomba perpetrat pel grup Falcons de la Llibertat del Kurdistan que va tenir lloc el 17 de febrer del 2016 a Kızılay, Ankara, centre-vila de la capital de Turquia, on van morir-hi 30 persones i va causar 60 ferits.L'atac va involucrar un cotxe bomba que va explotar a les 18:31 (hora local), moment en el qual autobusos que transportaven personal militar de l'exèrcit estaven esperant en els semàfors. L'atac va tenir lloc al costat d'un edifici d'habitatges del personal militar d'alt rang. Els mitjans de comunicació turcs van mostrar imatges d'un incendi en què es van sumar vehicles militars després de l'explosió, que va poder escoltar-se a diversos quilòmetres de distància. L'atemptat es va saldar amb almenys 28 morts i 61 ferits. Més tard, la xifra de morts oficial i final, va ser ascendida a 30.Una font de seguretat van indicar que militants kurds del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK) van ser els responsables de l'atemptat. També es va especular per part fonts de seguretat independent al sud-est de Turquia, que Estat Islàmic podia ser el responsable. Inicialment cap grup es va atribuir la responsabilitat dels atacs, tot i que els mitjans de comunicació turcs van al·legar que l'atacant era un membre del PYD anomenat Salih Necar.Més tard, el dissabte 20 de febrer, el primer ministre Ahmet Davutoğlu, va informar mitjançant una conferència de premsa que la policia turca va detenir a 22 persones en el marc de la recerca de l'atemptat del 17 de febrer a Ankara. Finalment, el grup Falcons de la Llibertat del Kurdistan es va adjudicar l'autoria de l'atemptat.

Atemptat d'Istanbul de desembre de 2016

La nit del 10 de desembre de 2016, dues explosions causades per un cotxe bomba i un atac suicida al barri de Beşiktaş d'Istanbul van matar 44 persones i en feriren altres 155. Dels 38 morts, 30 n'eren policies turcs. L'atac va ser reivindicat l'endemà pel grup Falcons de la Llibertat del Kurdistan.El doble atac va tindre lloc després d'un partit de futbol entre el Beşiktaş i Bursaspor, que es va celebrar en l'estadi Vodafone Arena en el districte de Beşiktaş.

Atemptat de Diyarbakır de febrer de 2016

El 18 de febrer de 2016 es va produir un atemptat a la ciutat de Diyarbakır, ciutat situada a la província homònima, a Turquia. L'atac va consistir en una bomba que va causar la mort de 6 soldats, a més de ferides en un altre membre de les forces armades.Les Forces de Defensa del Poble, organització armada kurda, va reclamar la responsabilitat de l'atemptat.

Bahoz Erdal

Bahoz Erdal, nascut Fahman Husain (kurd Fehman Hussein) és un membre i comandant del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK). És d'origen kurd de Síria. Fou cap de la Hezen Parastina Gel (HPG), braç armat del PKK a partir de juny de 2004 fins a juliol de 2009, quan va ser reemplaçat per Sofi Nurettin. Des de 2004 és un dels tres membres del Comitè Executiu del PKK, que inclou també, en qualitat de líder del PKK, Murat Karayılan i el cofundador del PKK Cemil Bayık, que va precedir Bahoz Erdal com a comandant militar del PKK.Alguns analistes de seguretat turcs han afirmat que Erdal pot ser el líder dels Falcons de la Llibertat del Kurdistan (TAK).

Cemil Bayık

Cemil Bayik (nascut el 1951 a Hazar, Província d'Elâzığ, Turquia), també conegut com a Cuma, és un dels cinc fundadors del moviment separatista kurd Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK), que encara estan vius i es troba entre els alts dirigents de l'organització, ja que és un membre de la direcció del consell de 12 homes de la Koma Civaken Kurdistan (KCK), una organització "paraigua" política kurd, de la qual en forma part el PKK i També forma part dels tres membres del Comitè Executiu del PKK, el cos principal de l'organització, que està format, en qualitat de líder del PKK, per Murat Karayılan i per Bahoz Erdal, un kurd sirià, que és el comandant militar del PKK.Al primer congrés del PKK, el 1978, Bayik va ser nomenat secretari general adjunt de l'organització, amb la qual cosa es convertí en el segon home del PKK (després del mateix Abdullah Öcalan) i fins al 1995 fou el líder de l'ala militar del PKK: l'Exèrcit Popular d'Alliberament del Kurdistan (ARGK) principis dels noranta va ser el director del campament-Acadèmia Mahsum Korkmaz, situada a la libanesa (però controlada per Síria) vall de la Bekaa.Després de la captura del líder del PKK Abdullah Öcalan, Bayik es va associar amb Murat Karayilan contra els reformistes en el PKK, com a resultat dirigents reformistes com ara Osman Öcalan i Nizamettin Taş (qui prèviament havia donat suport a Bayik contra Osman Öcalan en una lluita pel lideratge) i Kani Yılmaz va deixar l'organització, Karayilan fou el líder interí del PKK amb Bayik com el seu número 2. La posició de Bayik es va afeblir, però quan Fehman Huseyin es va fer líder de la nova ala militar del PKK, les Forces de Defensa del Poble (HPG). Des de llavors Bayik ha estat un líder polític en el PKK i està a càrrec de les relacions de l'organització amb Iran. Del mateix Bayik s'ha dit que ha estat a l'Iran nombroses, incloent-hi a una base a Urmia.Considerat com una figura polèmica, se l'acusa d'haver executat ni més ni menys que 300 membres del PKK des del 1980. Les seves capacitats com a comandant militar ha estat criticat per molts líders del PKK, inclòs el mateix Abdullah Öcalan, que no té massa bon concepte de Bayik Abdullah Öcalan ha dit Bayik prefereix romandre darrere de la línia del front i l'ha acusat de matar a 17 combatents del PKK ferits el 1992, en un intent per evitar ser capturats per les autoritats turques.En una entrevista amb Bayik el 2007, The Independent el va qualificar com la segona persona més poderosa del PKK.

Duran Kalkan

Duran Kalkan (nascut el 1954), també conegut com a Selahattin Abbas és un comandant d'alt rang del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK), una organització que figura en la llista d'organitzacions terroristes estrangeres del Departament d'Estat dels Estats Units. El grup és considerat també com a organització terrorista per Turquia, els Estats Units i la Unió Europea. No se sap molt sobre el seu passat, el que ha alimentat les especulacions que sigui un turc ètnic, ja que és una alevi, nascut a Tufanbeyli, província d'AdanaInicialment, fou comandant guerriller al PKK, i després va succeir Riza Altun com a administrador de diners transnacional del PKK a finals de 1980 i va manejar les finances de l'organització a Alemanya fins a principis de 1990 quan es va traslladar al Kurdistan del Sud, per evadir l'arrest. Fou comandant de l'Exèrcit Popular d'Alliberament del Kurdistan o ARGK i membre del Consell Presidencial del PKK finalment esdevingué un membre del Consell Executiu de la Koma Civakên Kurdistan (KCK).

Juntament amb Ali Haydar Kaytan, Cemil Bayık i Mustafa Karasu és vist com un dels durs entre els líders del PKK, que s'oposen a les negociacions de pau amb Tuquia, perquè al·lega que "els kurds han guanyat tot el que tenen en resistir"" i acusa el Primer ministre turc Recep Tayyip Erdoğan de desenvolupar una conspiració per destruir el moviment nacional kurd. i de tractar d'enganyar els kurds. el 10 de juliol del 2010 el seu nom va aparèixer en la llista de 448 membres del PKK dels quals Turquia volia la seva extradició de l'Iraq

Forces Armades de Turquia

L'Exèrcit turc o les Forces armades turques (en turc:Türk Silahlı Kuvvetleri o abreujadament TSK) són les forces armades de la República de Turquia. Estan formades per l'exèrcit de terra, l'exèrcit de l'aire, l'armada, la Jandarma (gendarmeria) i pels guardacostes. És el segon exèrcit en efectius de l'OTAN després de l'exèrcit americà. De manera històrica, ocupa un lloc particular a Turquia. Encara avui, la seva influència és important (sobretot a través del Consell de Seguretat Nacional), i això malgrat les reformes adoptades pel parlament el juliol del 2003, per tal de reduir el seu paper en la vida política.Considerat com «un dels exèrcits més entrenats del món», endurit per les seves enganxades incessants amb els combatents del PKK, amb un quadre de comandaments d'alt nivell, actor econòmic de primer pla, exerceix la seva influència a tots els nivells del país.

Kurdistan Iraquià

El Kurdistan del Sud (en kurd Başûrê Kurdistanê) o Regió del Kurdistan (en kurd Herêmî Kurdistanî) és un territori autònom kurd sota administració del Govern Regional del Kurdistan i que forma part de la República de l'Iraq. Limita a l'est amb Iran, al nord amb Turquia, a l'oest amb Síria i al sud amb la resta de l'Iraq. La capital és la ciutat d'Arbil.

Murat Karayılan

Murat Karayılan (nascut el 1954 a Birecik, Şanlıurfa) és el líder en funcions del Partit dels Treballadors del Kurdistan, una organització considerada com a terrorista per Turquia, Estats Units, Regne Unit, Austràlia, la Unió Europea i l'OTAN. Ha estat el líder en funcions del PKK des que el seu fundador i líder, Abdullah Öcalan, va ser capturat el 1999.Karayılan va acabar els seus estudis en una escola de formació professional de maquinària i es va unir al PKK el 1979. Fou actiu en la província natal de Şanlıurfa fins que va fugir a Síria quan es va produir el cop d'estat de 1980Karayılan ha fet una crida als kurds perquè deixin de servir a les Forces Armades de Turquia, deixin de pagar impostos i no facin servir el turc tot i que ell fa servir el turc amb freqüència.L'agost de 2011 es va afirmar que havia estat capturat per les forces iranianes, una afirmació negada per l'Iran i el PKK. Tanmateix, això va portar a moltes teories de la conspiració sobre com Karayilan havia estat, de fet, alliberat per les forces iranianes, com a prova dels seus suposats vincles amb l'Iran.

Mustafa Karasu

Mustafa Karasu (nascut el 1950 a Gürün, Sivas), també conegut com a Huseyin Ali és el sotscap del Partit dels Treballadors del Kurdistan, un grup rebel kurd que lluita contra el govern turc per l'establiment d'un Kurdistan independent. El grup és considerat com a organització terrorista per Turquia, els Estats Units i la UE. Amb Cemil Bayık i Duran Kalkan és vist com un dels durs entre els dirigents del PKK i està acusat de tenir vincles amb l'Iran. És el líder dels alevis xiïtes dins del PKK. El seu nom estava en la llista de 248 membres del PKK dels quals Turquia desitjava l'extradició de l'Iraq el 10 de juliol del 2010.Va ser empresonat durant diversos anys després del cop d'estat del 1980; després del seu alliberament, es va convertir en membre del buró polític del PKK i dirigí l'ERNK En l'actualitat és membre del Consell Executiu (govern de facto) de la Koma Civakên Kurdistan (KCK), que és l'organització paraigua del PKK.

Nizamettin Taş

Nizamettin Taş (nascut el 1961), també conegut com a Botan Rojhilat , fou un dels més antics comandants militars del PKK. Nasqué a Varto, Turquia, s'uní al PKK el 1986 i esdevingué el comandant militar de l'organització el 1995. Va encapçalar l'Exèrcit Popular d'Alliberament del Kurdistan, l'ala militar del PKK i fou membre del Comitè Central del PKK. També formà part del Consell de la Presidència del PKK. Quan Abdullah Öcalan fou arrestat el 1998, donà suport a Cemil Bayık contra el germà d'Abdullah Öcalan, Osman Öcalan. Abandonà el PKK a principis del 2000, quan rebutjà la violència i formà el Partit Patriòtic Democràtic del Kurdistan (PWD) i sovint critica els líders del PKK. Actualment viu al Kurdistan Iraquià.

Zeki Demirkubuz

Zeki Demirkubuz (Isparta, 1 d'octubre de 1964) és un director de cinema turc. La seva pel·lícula Kader (Destí) va guanyar el Festival Internacional de Cinema d'Antalya el 2006. Demirkubuz va ser cap del jurat del Festival Internacional de Cinema d'Istanbul el 2015 .

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.