Comerç

El comerç és el conjunt d'activats de compravenda de béns o serveis, ja sigui pel seu ús, venda, o transformació.[1] El comerciant normalment compra quantitats grans d'un bé per tal de vendre'l en menors quantitats. El comerç detallista és el que compra a l'engròs a distribuïdors (o directament de productors) i els ven al consumidor final.

Line3174 - Shipping Containers at the terminal at Port Elizabeth, New Jersey - NOAA
Contenidors al port Elizabeth de Nova Jersey.

Història del comerç

Orígens

Els orígens del comerç es remunten cap a l'acabament del neolític, quan l'agricultura va ser descoberta. Al principi, l'agricultura que es practicava era una agricultura de subsistència, on les collites obtingudes eren les justes per a la població dedicada als afers agrícoles. Tanmateix, a mesura que nous desenvolupaments tecnològics anaven incorporant-se al dia a dia dels agricultors, com per exemple la força animal, o l'ús de diferents estris, les collites obtingudes eren cada cop més grans. Així va arribar el moment propici pel naixement del comerç, condicionat per dos factors:

  • Les collites obtingudes eren més grans que el necessari per la subsistència de la comunitat.
  • Ja no era necessari que tota la comunitat es dediqués a l'agricultura, per tant part de la població va començar a especialitzar-se en altres afers, com el treball del ferro o de la terrissa.

Per tant, els excedents de les collites van començar a intercanviar-se amb altres objectes en què altra comunitat estava especialitzada. Normalment aquests objectes eren elements per a la defensa de la comunitat (armes), dipòsits per poder transportar o emmagatzemar els excedents alimentaris (cànters, àmfores, etc.), noves ferramentes agrícoles (aixades de metall), o inclús més endavant objectes de luxe (espills, arracades, etc.).

Aquest comerç primitiu, no sols va suposar un intercanvi local de béns i aliments, sinó també un intercanvi global d'innovacions científiques i tecnològiques, entre d'altres, el treball en ferro, el treball en bronze, la roda, el torn, la navegació, l'escriptura, noves formes d'urbanisme, i un llarg etcètera.

A més a més de l'intercanvi d'innovacions, el comerç també va propiciar un canvi gradual de les societats. Ara la riquesa podia emmagatzemar-se i intercanviar-se. Van començar a aparèixer les primeres societats capitalistes tal com les coneixem hui en dia, i també les primeres estratificacions socials. En un inici les classes socials eren simplement la gent del poblat i la família del dirigents. Més endavant van anar apareixent altres classes socials més sofisticades com els guerrers, els artesans, els comerciants, etc.

El bescanvi

Comerç neolític precolombí
Exemple de comerç neolític (en aquest cas, de cultures americanes precolombines). Hi ha diversitat d’estratègies, segons les necessitats, l’adaptació a l’entorn... Hi ha comerç d’abast continental, però en aquesta època la major part del comerç és regional, i sobretot, local. En general, són sistemes econòmics igualitaris i poc competitius, que busquen el benefici en les dues parts que fan el tracte

El bescanvi era la manera en què les antigues civilitzacions van començar a comerciar. Es tracta d'intercanviar mercaderies per altres mercaderies d'igual valor. El principal inconvenient d'aquest tipus de comerç és que les dues parts involucrades en la transacció comercial havien de coincidir en la necessitat de les mercaderies ofertes per l'altra part. Per solucionar aquest problema van sorgir una sèrie d'intermediaris que emmagatzemaven les mercaderies involucrades en les transaccions comercials. Aquests intermediaris molt sovint afegien un risc massa elevat en aquestes transaccions, i és per això que aquest tipus de comerç evolucionar cap al bescanvi indirecte.

El bescanvi indirecte és on es pren un producte o objecte com a patró pel qual es valoren la resta de productes a bescanviar. A partir d'ací neix la moneda. Actualment ja s'ha superat aquest mecanisme i les societats es mouen únicament per títols de crèdit (bitllets): es valoren els productes a partir de valors arbitràries establerts sobre uns títols de crèdit emesos per una entitat de confiança i solvent que pagarà a qui tingui el títol de crèdit aquella quantitat en algun metall preciós. Tot i que, actualment, en la pràctica el comerç es mou bescanviant títols de crèdit (les monedes actuals també són uns pseudotítols de crèdit, atès que el valor facial no es correspon al valor intrínsec).

La introducció de la moneda

Roman denarius in silver (Maximinus)-transparent
Denari romà, d'argent.

La moneda, o el diner, en una definició més general, és un mitjà acordat en una comunitat per l'intercanvi de mercaderies i béns. El diner no sols ha de servir per a l'intercanvi, sinó que també és una unitat de comptatge i una eina per emmagatzemar valor. Històricament hi ha hagut molts tipus diferents de diners, des de porcs, dents de balena, el cacau, o tipus determinats de closques marines. Tanmateix,, sens dubte el més estès al llarg de la història és l'or.

L'ús del diner en les transaccions comercials va suposar un gran avanç en l'economia. Ara ja no calia que les parts implicades en la transacció necessitaren les mercaderies de la part oposada. Civilitzacions més avançades, com els romans, van estendre aquest concepte i van començar a encunyar monedes. Les monedes eren objectes especialment dissenyats per aquest afer. Encara que aquestes primitives monedes, al contrari de les monedes modernes, tenien el valor de la moneda explícit en ella. És a dir, que les monedes estaven fetes de metalls com or o argent i la quantitat de metall que tenien era el valor nominal de la moneda.

L'únic inconvenient que tenia el diner era que al ser un acord dins d'una comunitat, podia tenir no sentit un diner fora de context. Per exemple, si l'element d'intercanvi d'una comunitat eren dents de balena, aquelles dents no tenien cap valor fora de la comunitat. És per això que una mica més endavant va sorgir el concepte de divisa. La divisa, ara sí, és un element d'intercanvi acceptat en una zona molt més àmplia que no la pròpia comunitat. La divisa més habitual era l'or pur, encara que al llarg de la història també han aparegut altres, com la sal o el pebre. Les divises van facilitar el comerç inter-continental en gran manera.

Les rutes comercials

Al llarg de l'edat mitjana, van començar a sorgir unes rutes comercials intercontinentals que intentaven suplir l'alta demanda europea de béns i mercaderies, sobretot de luxe. Entre les rutes més famoses destaca la Ruta de la Seda, però també n'hi havia d'altres importants, com les rutes d'importació de pebre, de sal o de tints.

El comerç a través d'aquestes rutes molt poques voltes era un comerç directe. La major part de les mercaderies canviaven de propietari cada poques desenes de quilòmetres, fins a arribar a les riques corts europees. Malgrat això, aquestes primeres rutes comercials ja van començar a fer plantejar-se als estats la regulació de la importació. Fins i tot va haver moments que es va prohibir l'ús de la seda per a la vestimenta en el sexe masculí, a fi de rebaixar el consum d'aquest car producte.

Les Croades van ser una important ruta comercial creada de manera indirecta. La ruta que es va crear a ran del moviment de tropes, subministraments, armes, artesans especialitzats, botins de guerra, etc. va reactivar l'economia de moltes regions europees. Aquest mèrit s'atribueix en part al rei anglès Ricard I Cor de Lleó, que en involucrar-se en la Tercera Croada va aconseguir importants victòries comercials per a Europa, com per exemple el restabliment de la Ruta de la seda i la recuperació de les rutes de pebre.


Marco Polo en la cort de Kublai Khan, any 1280.

Mapa de la Ruta de la Seda

La banca

Marinus Claesz. van Reymerswaele 001
El Canvista i la seua dona, de Marinus van Reymerswaele.

Cap a l'acabement de l'Edat mitjana i el principi del Renaixement va sorgir a Europa un nou concepte comercial: la banca. Una banca o banc era un establiment monetari amb una sèrie de serveis que van facilitar molt el comerç. Els pioners en aquesta àrea van ser xicotets canvistes que actuaven en fires anuals i bàsicament es dedicaven a realitzar canvis de moneda cobrant una comissió. Aquests canvistes van anar creixent, fins al punt que van aparèixer les grans famílies de banquers europees com els Medici o els Pitti.

Un altre dels serveis oferts pels bancs era el transport de diners. Es podia ingressar diners en un establiment i després anar a altre establiment del mateix banc i retirar-los, fins i tot entre països diferents. Aquest servei en particular va propiciar molt el comerç internacional en fires, on els comerciants podien tornar als seus països d'origen sense que els seus diners corregueren el perill de ser robats per roders.

Més endavant van aparèixer altres serveis bancaris que també van ajudar molt a desenvolupar el comerç, com el paper-moneda i la lletra de canvi.

L'era dels descobriments

Ferdinand Magellan
Fernando de Magallanes.

Sobre el 1400, la disrupció de l'imperi Mongol i el creixement de l'Imperi Otomà va fer que totes les rutes de comerç europees amb l'est quedaren bloquejades. La recerca de noves rutes, l'aparició del capitalisme mercant i el desig d'explorar el potencial d'una economia global, va impulsar a Europa a l'era dels descobriments.

Així doncs, Europa es va bolcar en la recerca de noves rutes cap a l'Índia per tal de restablir la importació d'espècies. Tanmateix, finalment, van ser Portugal i Espanya els dos països que van obtenir el monopoli d'aquestes rutes, gràcies al treball d'exploradors com Cristòfor Colom, Vasco da Gama, Fernando de Magallanes o Juan Sebastián Elcano.

El descobriment d'Amèrica pels europeus va suposar un altre pas en el comerç europeu. El nou flux d'or que obtenien els espanyols de manera "quasi-gratuïta" a Amèrica del Sud, va sanejar i consolidar les xarxes comercials i de capital europees. La banca europea va créixer d'una manera exponencial i van començar a sorgir els grans bancs europeus, com el Banc d'Amsterdam, el Banc de Suècia o el Banc d'Anglaterra.

Les expedicions comercials

El domini espanyol i portuguès de les noves rutes establertes, va forçar a altres potències europees, com Anglaterra i Holanda, a buscar rutes alternatives. Aquests països es van dedicar a explorar sistemàticament l'oceà Índic i Pacífic. Aquestes expedicions comercials van ser el començament de l'imperi Britànic.

El mercantilisme

Van Soest, Attack on the Medway
"Atac en el Medway", de Pieter Cornelisz van Soest, mostra una batalla de la segona guerra Anglo-Holandesa.

El mercantilisme és aquella teoria econòmica que suporta que la riquesa d'un país està basada únicament amb els subministraments d'or i argent. D'ací es deriva que s'han de potenciar les exportacions mentre que s'han de gravar fortament amb aranzels les importacions. Aquesta teoria va calar intensament als estats europeus als segles XVII i XVIII, i és un dels principals motius que van propiciar el colonialisme. Els països havien de ser el màxim independents possibles per tal de no haver importar gaire recursos d'altres països. Per aquest motiu els països europeus van crear una densa xarxa de colònies que subministraven a la metròpoli tots aquells béns necessaris.

La idea que la riquesa mundial era fixa i que l'únic mitjà per aconseguir més riquesa era absorbint altre país, va motivar les grans guerres europees dels segles XVII i XVIII, com per exemple totes les guerres Anglo-Holandeses.

Gràcies a les teories econòmiques d'Adam Smith i la teoria econòmica liberal, es va anar deixant de banda el mercantilisme. D'aquesta manera, es van començar a concebre idees com que les dues parts d'una transacció comercial poden eixir beneficiades, ja que els béns intercanviats són més valuosos pels nous propietaris, o que l'or és simplement un mineral groc i que és valuós perquè n'hi ha poc.

El comerç transatlàntic

RMS Titanic sea trials April 2, 1912
El transatlàntic Titànic.

Abans del segle XIX les travessies transatlàntiques entre Amèrica i Europa es feien en vaixells de vela, la qual cosa era lent i sovint perillós. Amb els vaixells de vapor, les travessies van esdevenir més ràpides i segures. Aleshores van començar a sorgir grans companyies oceàniques amb travessies molt freqüents. Prompte, el fet de construir el transatlàntic més gran, ràpid o luxós, es va convertir en un símbol nacional.

Des del segle xvii endavant, quasi totes les travessies transatlàntiques amb destí Nord-amèrica, el port d'arribada era el de Nova York. Aviat el comerç transatlàntic va convertir Nova York en el primer port de Nord-amèrica, i com a conseqüència, va atreure la major part de les futures mercaderies transatlàntiques i tot el trànsit de passatgers. Nova York va esdevenir la capital comercial dels Estats Units d'Amèrica i una de les ciutats més importants del món. A més a més, la major part dels immigrants que anaven d'Europa als Estats Units, arribaven a Nova York, amb la qual cosa, aquesta ciutat també era el destí de tots els famosos i rics viatjant en creuers de luxe, així com dels pobres immigrants, que viatjaven en les parts inferiors d'aquests vaixells. Per tant, encara que les travessies transatlàntiques podien realitzar-se entre qualsevol part d'Europa i Amèrica, sempre s'assumia que el destí era Nova York, a menys que no s'indiqués el contrari.

El capitalisme

Sony building Ginza intersection Tokyo
Ginza, nucli comercial de Tòquio.

El capitalisme és el sistema econòmic que es va instituir a Europa entre els segles XVIII i XIX. El fonament del capitalisme és l'establiment de companyies especialitzades en la compra, producció i venda de béns i serveis, en un mercat lliure del control de l'estat. L'única regla que regeix en un sistema capitalista pur és la llei de l'oferta i la demanda. Aquesta regla fixa els preus en funció del grau de necessitat de les mercaderies per part del comprador, en relació al grau de necessitat de capital del venedor (també relacionant amb la quantitat de mercaderies emmagatzemades pel venedor).

Reaccions teòriques al comerç capitalista

Al llarg del segle XIX, davant el vertebrament d'un comerç capitalista basat en la propietat privada dels mitjans de producció, els moviments de treballadors organitzats crearen i acompanyaren les seves reivindicacions de millora i de creació d'una societat nova de pensament econòmic que volia transformar –o destruir en algunes doctrines– l'organització del comerç. Aquests pensadors inscrivien les seves teories sobre el comerç dins els corrents de la família socialista, tals com el cooperativisme, el mutualisme, el sindicalisme, el socialisme reformista, el socialisme marxista, el comunisme marxista, l'anarquisme col·lectivista i el comunisme llibertari.

Per exemple, dins el comunisme llibertari es donava una gran importància al consum i es creia que el comerç s'havia de supeditar a això; àdhuc algun anarquista[2] considerava que el consum garantia els pilars del treball i la producció. Doncs, la revolució social en suprimir la propietat privada dels mitjans de producció i socialitzar-los també modifica en essència el comerç.[3] Alexander Berkman, un dels representants més importants al segle XX del comunisme llibertari parteix del postulat que tota acció de compra i venda es basa en la propietat privada. En conseqüència, la socialització de la propietat privada acabarà amb ambdós mecanismes. La propietat social o pública dels mitjans de producció, canvi i transport suposaran que tota matèria primera, producte o servei sigui públic, de la comunitat col·lectiva i solidària que ensems gestiona i distribueix les matèries, productes o serveis,[4] sigui pública; és per això que el comerç serà lliure i descapitalitzat, això és, que prescindirà del capital o qualsevol forma de pagament monetària. El comerç es transformaria de tal manera que desapareixeria, àdhuc l'intercanvi desapareixeria. La filosofia comunista llibertària addueix a això que la transacció que hi hauria fora la següent: l'obrer que fabrica un producte el posarà a l'ús de la comunitat, del qual un agricultor se'n podrà beneficiar, segons les seves necessitats; alhora, aquest obrer podrà emprar lliurement i segons les seves necessitats els productes agrícoles que el camperol haurà posat dins el mercat comunitari. Aquest seria el mecanisme al qual quedaria reduït el comerç. Hom obtindria dels mercats tot allò que necessités, alhora que hom hi aportaria el producte del seu treball. La "venda" seria l'aportació del producte i la "compra" la recollida del producte als mercats per altri. L'abundància comunista, teoritzada per Piotr Kropotkin[5] és la base que permet de desplegar tota aquesta argumentació. En una societat on hi ha el benestar i la garantia que els productors, lliures i propietaris tots –a través de la comunitat, societat, poble, etc.–, forneixen els mercats on ells mateixos i d'altres productors s'abastiran d'allò que necessiten. Per a l'anarquista comunista és un intercanvi lliure i directe, sense l'intermediari que és el diner.[4] Aquest tipus de "comerç" s'ha anomenat científicament socialització dels béns de consum. És en aquest punt on es diferencia el comunisme del socialisme, per tal com el socialisme no preveu aquesta pràctica.

Les innovacions en el transport

Abans de la revolució del transport del segle XIX, les mercaderies de consum havien de ser manufacturades prop del lloc de destí. Era econòmicament inviable transportar mercaderies des d'un lloc distant. Junt amb la Revolució Industrial es van dur a terme una sèrie d'innovacions en el transport que van revitalitzar el comerç. Ara les mercaderies podien ser manufacturades en qualsevol lloc i ser transportades d'una manera molt barata a tots els punts de consum.

Una de les primeres aportacions de la revolució del transport va ser el ferrocarril. Gran Bretanya va ser la pionera en aquest àmbit, i a conseqüència d'això, en l'actualitat té la xarxa de ferrocarrils més densa del món. En Espanya la primera línia de ferrocarril es va construir en 1840 entre les poblacions de Mataró (el Maresme) i Barcelona (el Barcelonès).

En altres llocs d'Europa i dels Estats Units, també van tenir molta importància el transport fluvial. Es va començar a eixamplar i aprofundir molts rius per tal de fer-los navegables. I una mica més endavant en moltes regions es va començar a construir denses xarxes de canals navegables.

Finalment, l'aparició de l'automòbil i la construcció sistemàtica de carreres, va provocar que les mercaderies es pogueren transportar just al punt exacte del seu consum, és el que es coneix com a distribució capil·lar mercaderies.

El colonialisme i el neo-colonialisme

Flag of the British East India Company (1801)
Bandera de la British East India Company (de 1801 a 1858).

El colonialisme és un sistema en el qual un estat clama sobirania sobre altre territori fora dels seus límits, i la gent que l'habita. Sovint, per facilitar la dominació de l'economia, recursos, força laboral o inclús els seus mercats. En canvi, el neo-colonialisme, encara que té els mateixos objectius: dominació econòmica, comercial, etc.; utilitza altres mitjans de pressió indirectes, com a estratègies financeres, econòmiques o comercials.

Freqüentment, l'estat colonitzador crea monopolis estatals, encara que de vegades són privats, per explotar els recursos de la colònia. Un clar exemple d'aquest monopolis és el British East India Company, que va ser una de les organitzacions més grans i potents de la seua època, al tenir pràcticament tot el monopoli d'exportació de recursos de l'Índia. Altre monopoli comercial important en l'edat mitjana va ser la Lliga Hanseàtica. En l'actualitat, i a conseqüència del neo-colonialisme, empreses petrolieres posseeixen grans monopolis d'extracció a països d'Àfrica, Àsia o Amèrica del Sud.

El proteccionisme i les àrees de lliure comerç

Flag of Europe
Bandera de l'antiga Comunitat Econòmica Europea.

El proteccionisme és una política econòmica que tracta de promocionar les indústries domèstiques mitjançant la imposició de taxes i altres regulacions per desencoratjar les importacions. En l'actualitat els països del Primer Món tracten d'eliminar aquestes barreres fent àrees de lliure comerç, on el comerç dins d'aquesta àrea no té cap mena de taxes ni regulacions.

Malgrat això, encara existeixen alguns proteccionismes en el Primer Món, com l'agricultura en EUA i Europa. Quant a les àrees de lliure comerç, una de les més importants en l'actualitat és la Unió Europea, que va començar sent simplement una zona de lliure comerç (Comunitat Econòmica Europea).

Organització del comerç actual

WTO map 2005en
Membres de la OMC.

L'Organització Mundial del Comerç (OMC) és una organització internacional amb seu en Ginebra (Suïssa), que vigila els tractats comercials d'entre els seus membres. Fou creada en 1995 com un secretariat per administrar els Acords Generals de Taxes i Comerç, uns tractats comercials de la postguerra mundial, el qual va cedir moltes competències a la OMC.

La mundialització, des del punt de vista econòmic, és una tendència derivada del neo-colonialisme que tracta de fer una zona de lliure comerç a nivell internacional. La mundialització neix a conseqüència de la necessitat rebaixar costos de producció per tal de donar l'habilitat al productor de ser competitiu en un entorn global. Nombrosos grups pacifistes i ecologistes reclamen en contra d'aquesta tendència, a favor d'altres polítiques més proteccionistes. Altres grups sindicalistes també estan fortament oposats a la globalització, car les multinacionals traslladen llocs de treball des dels països del Primer Món fins a països del Tercer Món, amb sous molt més baixos.

Tipus de comerç

Temes relacionats

AdamSmith
Adam Smith

Referències

  1. «Comerç». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. (BERKMAN, 1981: 231)
  3. BERKMAN, 1981: 233
  4. 4,0 4,1 BERKMAN, 1981: 234
  5. (WOODCOCK, 1979: 190-191)

Bibliografia

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Comerç Modifica l'enllaç a Wikidata
  • BERKMAN, Alexander: El ABC del comunismo libertario. Madrid: Júcar, 1981. ISBN 84-334-1588-3
  • CÁRDABA, Marciano: Campesinos y revolución en Cataluña. Madrid: Fundación Anselmo Lorenzo, 2002. ISBN 84-86864-53-4
  • COLE, G. D. H.: Historia del pensamiento socialista (vols. I i II). México D.F.: Fondo de Cultura Económica, 1958. ISBN 968-16-0465-2
  • GEORGI, Frank (ed.): Autogestion: La dernière utopie?. Paris: Sorbonne, 2003. ISBN 2-85944-485-8
  • GUILLÉN, Abraham: Economia libertaria. Madrid: Fundación Anselmo Lorenzo, 1990. ISBN 84-86864-04-6
  • GURVITCH, George: Proudhon. Madrid: Guadarrama, 1974. ISBN 84-250-0181-1
  • WOODCOCK, George: El anarquismo. Barcelona: Ariel, 1979. ISBN 84-344-6513-2

Bruges

Bruges o en neerlandès i oficialment Brugge és la capital de la província belga de Flandes occidental. Situada a l'extrem nord-oest de Bèlgica, a 90 km de la capital, Brussel·les, té una població de 117.000 habitants, 20.000 dels quals viuen al casc històric. El nom prové probablement del nòrdic antic Bryggia (molls, atracadors).

Companyia Britànica de les Índies Orientals

La Companyia Britànica de les Índies Orientals (British East India Company; també coneguda com a John Company) fou una companyia d'inversors fundada el 31 de desembre de 1600 sobre la Carta Reial atorgada per la Reina Isabel I d'Anglaterra i que garantia certs privilegis en el comerç amb l'Índia. En concret, la Carta Reial donà a la nova companyia el monopoli de tot el comerç a les Índies Orientals. Amb el temps, la Companyia, amb seu a Londres, es transformà notablement, passant d'una simple unió comercial fins a esdevenir l'empresa que governà de forma virtual l'Índia fins a la seva dissolució el 1858.

Aquesta companyia va estendre des de principis del segle XVI una vasta xarxa comercial que aconseguia l'entrada de béns a Europa. La Companyia explotà als productors asiàtics.

Dinastia Ming

La dinastia Ming (en xinès:明朝; pinyin: Ming Chao) o Imperi de la Gran Ming (xinès tradicional:大明国, xinès simplificat:大明国, pinyin: Da Ming Guo), va ser la dinastia governant de la Xina des de 1368 fins a 1644, i aparegué després del col·lapse provocat pels mongols al final de la dinastia Yuan. Amb els Ming es visqué "una de les èpoques de la història humana amb més ordre en el govern i més estabilitat social". Va ser l'última dinastia a la Xina governada per l'ètnia dels Han. Tot i que la capital Pequín va caure el 1644 davant la revolta encapçalada per Li Zicheng, que fou aviat substituït per la dinastia manxú Qing, els règims lleials al tron Ming, anomenats en conjunt el Ming del Sud, va sobreviure fins a 1662.

El poder Ming va fer possible la construcció d'una gran flota marítima i un exèrcit d'un milió de soldats. Tot i que el comerç marítim privat i les missions oficials procedents de la Xina havien existit ja en dinasties anteriors, al segle XV, la flota que existí sota el comandament de l'almirall musulmà i eunuc Zheng He va superar tot el que s'havia vist amb anterioritat. Hi va haver grans projectes de construcció, inclosa la restauració del Gran Canal, de la Gran Muralla i la creació de la Ciutat Prohibida de Pequín durant el primer quart del segle XV. Les estimacions de la població en el període tardà dels Ming es mouen entre els 160 i els 200 milions d'habitants. La dinastia Ming es considera sovint com un punt culminant de la civilització xinesa, així com una dinastia en les que sorgiren els primers indicis del capitalisme.L'emperador Hongwu, que governà del 1368 al 1398, va tractar de crear una societat en la que fomentà l'autosuficiència de les comunitats rurals de manera que no tinguessin cap necessitat d'establir una relació comercial amb els centres urbans. La seva reconstrucció de la base agrícola de la Xina i l'enfortiment de vies de comunicació a través d'un sistema de missatgeria militaritzat; com s'aconseguí un gran excedent agrícola aquest podria ser venut en mercats situats al llarg de les rutes. La cultura rural i el comerç van rebre la influència de les tendències urbanes. Les classes superiors de la societat, consagrada com una aristocràcia acadèmica, també es van veure afectades per aquesta nova cultura basada en el consum. En una trencament amb la tradició, les famílies de comerciants va començar a formar candidats a convertir-se en estudiosos i funcionaris, i adoptar els trets culturals i les pràctiques típiques de l'aristocràcia. Paral·lelament, aquesta tendència també influí en la filosofia social i política, la burocràcia i les institucions governamentals, i també en les arts i la literatura.

Al segle XVI l'economia Ming va rebre l'impuls pel comerç marítim amb els portuguesos, espanyols i neerlandesos. Xina es va convertir en un gran centre de comerç mundial de mercaderies, plantes, animals i d'aliments dins el gran esdeveniment comercial conegut com el gran intercanvi colombí. El comerç amb les potències europees i amb els japonesos generà l'arribada de grans quantitats de plata que arribà a substituir el coure i els bitllets de paper que eren el mitjà de canvi comú a la Xina. Ja durant les darreres dècades del govern dels Ming, el flux d'argent a la Xina va disminuir, soscavant així els ingressos de l'Estat i, de fet, de tota l'economia Ming. Aquest mal a l'economia es va veure agreujat pels efectes d'una Petita Edat de Gel que afectà especialment a l'agricultura, amb l'arribada de desastres naturals, males collites i epidèmies sobtades. El consegüent trencament de l'autoritat i la pèrdua del suport de la gent va permetre que alguns dirigents rebels, com és el cas de Li Ming Zicheng, poguessin desafiar l'autoritat.

El darrer emperador Ming, Chongzhen, es va suïcidar el 1644 quan els manxús van conquerir Beijing el 1644. En l'aspecte econòmic i cultural el Ming és el període en el qual la porcellana xinesa va arribar al punt de màxim refinament i importància i la producció de ferro a la Xina era la major del món.

Edat mitjana

L’edat mitjana o edat medieval és el període intermedi de la història d'Europa enmig de l'edat antiga i l'edat moderna. Els seus inicis es marquen per dos grans esdeveniments: l'inici al segle V amb la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident, l'any 476, i el final al segle XV amb la caiguda de Constantinoble, el 1453, o bé amb l'inici de la colonització europea d'Amèrica l'any 1492. El nom va ser posat pels humanistes del Renaixement com a terme despectiu, perquè la consideraven una època fosca compresa enmig de moments d'esplendor cultural.

Actualment, els historiadors del període prefereixen matisar aquesta ruptura entre l'edat antiga i l'edat mitjana, de manera que entre els segles III i VIII se sol parlar d'antiguitat tardana, que hauria estat una gran etapa de transició en tots els àmbits: en l'àmbit econòmic, per la substitució del sistema esclavista pel feudalisme; en l'àmbit social, per la desaparició del concepte de ciutadania romana i la consolidació dels estaments medievals; en l'àmbit polític, per la descomposició de les estructures centralitzades de l'imperi que donà pas a una dispersió del poder; i en l'àmbit ideològic i cultural, per l'absorció i substitució de la cultura clàssica per les teocèntriques cultures cristianes o islàmica (cadascuna en el seu espai).L'edat mitjana s'acostuma a dividir en dos grans períodes: alta edat mitjana (segle V a segle X, sense una clara diferenciació amb l'antiguitat tardana); i baixa edat mitjana (segle xi a segle XV), que al seu torn pot dividir-se en un període de plenitud, la plena edat mitjana (segle XI a segle XIII), i els dos últims segles (edat mitjana tardana) que van presenciar la crisi de l'edat mitjana (segle XIV i XV).

L'alta edat mitjana es caracteritzà per la ruralització i la davallada comercial i cultural de l'Occident europeu. L'Imperi Romà d'Orient allargà l'ensulsiada de l'imperi romà d'Occident mentre l'islam s'estengué fins a Hispània. Entre els segles VIII i X, l'Europa cristiana consolidà un sistema econòmic i polític que s'ha conegut amb el nom de feudalisme, marcat per la feblesa del poder monàrquic, amb una autoritat mediatitzada per la noblesa i el clergat; l'autarquia econòmica, l'existència d'una complexa xarxa de relacions socials i vincles feudals (de vassallatge quan la relació era entre dues persones lliures, l'una actuant com a senyor i l'altra de vassall; o de servitud, quan era entre una persona lliure que actuava de senyor i una altra que renunciava a la seva llibertat: el serf); i una societat teocràtica, en què la idea de Déu omplí tota la societat i els centres religiosos actuaren com a focus de cultura, riquesa i lligam amb el passat, amb el llatí com a llengua de cultura i d'intercanvi.

La baixa edat mitjana es caracteritzà, a partir del segle XI, per un canvi de tendència: l'agricultura de l'Occident europeu començà a generar excedents comercialitzables i es produí un desenvolupament de les ciutats impulsat per una intensa activitat comercial. El període d'expansió econòmica fou bruscament interromput a mitjan segle XIV: fou el principi del trencament de les estructures econòmiques i socials del sistema senyorial imperant i l'inici de molts dels trets bàsics de l'edat moderna europea.

En aquest llarg període de mil anys, hi hagué fets i processos molt diferents, diferenciats temporalment i geogràfica, que responien tant a influències mútues amb altres civilitzacions i territoris com a dinàmiques internes. Algunes en tingueren una gran projecció cap al futur i foren les bases de l'expansió europea posterior i del desenvolupament d'una incipient vida urbana i una burgesia que, amb el temps, desenvoluparien el capitalisme. També sorgiren formes polítiques noves: el califat islàmic, els poders universals de la cristiandat llatina (pontificat i el Sacre Imperi), l'Imperi Romà d'Orient i els regnes eslaus integrats en la cristiandat oriental; i en menor escala, tota mena de ciutats estat, des de les petites ciutats imperials lliures fins a repúbliques italianes que van mantenir imperis marítims (República de Venècia); i les monarquies feudals que, transformades en un model de monarquia autoritària, prefiguren l'estat modern.

Edifici

La paraula edifici vol dir «fer foc» (de l'indoeuropeu æde, foc i del llatí facere, fer), la qual cosa no ha d'estranyar quan se segueix dient llar a l'habitatge.

Es tracta d'una obra de fàbrica, dedicat a albergar diferents activitats humanes: habitatge, temple, teatre (edifici), comerç, etc.

De l'origen del nom sembla desprendre's que els primitius edificis van servir per a albergar el foc, evitant que l'apagués la pluja o el vent, car no era senzill encendre'l.

La imaginació humana va millorar les tècniques de construcció i decorar les diverses parts, fins a fer de l'activitat d'edificar una de les Belles Arts, l'Arquitectura.

Esclavitud

L'esclavitud, esclavisme o esclavatge (totes del grec medieval sklábos que al seu torn prové d'eslau, per ser els eslaus els esclaus més freqüents quan es va encunyar el terme) és la condició que implica el control d'una o més persones contra la seva voluntat, obligades per la violència o d'altres formes de coacció. L'esclavitud s'ha utilitzat (i s'utilitza) com a força de treball o bé com a mercaderia. La forma d'esclavitud que implica la propietat legal de les persones actualment està prohibida en tots els països del món.

Feudalisme

El feudalisme fou el sistema polític, jurídic, econòmic i social dut a terme durant l'Edat mitjana a Europa, amb l'objectiu de protegir la població d'aquella època. Els regnes es dividien en petits territoris semi independents, en els quals el senyor proporcionava protecció als seus vassalls a canvi de tributs i treball a les seves terres. Els senyors feudals eren nobles o membres de l'Església i tenien una relació de dependència més o menys forta amb el rei de cada regió. Alguns dels seus aspectes van prolongar-se fins al final de l'Edat moderna.

Glasgow

Glasgow (en gaèlic escocès: Glaschu, en escocès: Glesca) és una ciutat d'Escòcia, al Regne Unit. Està situada a la riba del riu Clyde a les terres baixes del centre-oest d'Escòcia. És la ciutat més gran d'Escòcia, amb una població estimada de 588.280 habitants, i la tercera del Regne Unit després de Londres i Birmingham, a més, és l'àrea d'autoritat unitària més poblada i la segona àrea metropolitana més poblada del Regne Unit en la seva conurbació Gran Glasgow després del Gran Londres. La gent de Glasgow és coneguda com a Glaswegians. Així mateix, Glaswegian és el nom amb què es coneix al dialecte local d'escocès. És a més un dels 32 consells unitaris (en anglès: council area) en què està dividida administrativament Escòcia, oficialment denominat com City of Glasgow i, com molts dels municipis de l'oest d'Escòcia, és de majoria laborista.

Antigament, va ser una "royal burgh" (ciutat reial), i era coneguda com la "segona ciutat de l'Imperi Britànic" a l'època victoriana. Es va erigir com un gran port de comerç de transatlàntics durant la Revolució industrial. El riu Clyde va ser un dels més preeminents centre mundials de drassanes, construint-se en ell molts dels revolucionaris i famosos bucs de la línia Cunard com RMS Lusitània, RMS Aquitània, RMS Queen Mary, RMS Queen Elizabeth i el RMS Queen Elizabeth 2, i el veler reial Britània.

Amb la industrialització la ciutat va començar creixent des de la fi del segle XIX fins a aconseguir una població de més d'un milió d'habitants a l'inici del segle XX i 2.088.000 d'habitants el 1931. No obstant això, amb el descens de població, degut bàsicament a la recol·locació de gent a noves poblacions com East Kilbride i Cumbernauld als afores de la ciutat, i els successius canvis del seu terme municipal dels governs nacionals en un intent de reduir el poder relatiu de la ciutat a Escòcia, la població actual de la City of Glasgow és de 592.000 segons el cens del 2007. La regió urbana que formen Glasgow i la seva àrea metropolitana compten, aproximadament, amb 2.300.000 habitants, el que constitueix el 41% de la població de tota Escòcia.

Com que és un punt neuràlgic de comerç, negocis, indústria, mitjans de comunicació i transport d'Escòcia, Glasgow és una gran ciutat cosmopolita i bulliciosa. És la tercera destinació turística més visitada del Regne Unit després de Londres i Edimburg. Així mateix, és el centre econòmic més important de comerç i de venda al detall d'Escòcia. Glasgow és un dels vint centres financers més importants d'Europa i és la seu de molts dels negocis al capdavant a Escòcia, el que la fa part essencial de l'economia britànica.

Granota

Granota (o granot i arcaicament i dialectalment rana) és el nom d'ús generalitzat per designar diversos amfibis de l'ordre dels anurs. Concretament, es refereix a tots els membres d'aquest ordre que no tenen la pell rugosa a l'esquena, ja que aquests se solen anomenar gripaus. Aquests amfibis viuen generalment a llocs d'aigües dolces com estanys i rius. Més del 90% de les espècies de granota pertanyen a la família Ranidae. Algunes espècies, com la granota verda (Rana esculenta), la granota comuna (Rana radibunda) i la granota vermella (Rana temporaria), són comunes a Catalunya i a Les Illes Balears. La granota vermella en realitat és de color bru rosat, sí que és vermella la granota saltadora (Rana dalmantina), que habita alguns indrets d'Europa.

Hong Kong

Hong Kong (en xinès 香港) és una ciutat i alhora una regió administrativa especial de la República Popular de la Xina, que comprèn una extensió d'uns 1.000 km2 a la costa sud-est del país. És un dels principals centres econòmics i financers del món, i el seu port és un dels més actius de l'Àsia. Geogràficament està format per un petit arxipèlag on hi destaca l'illa de Hong Kong i per la península de Kowloon.

La cultura popular s'assembla molt a la de Canton. S'hi parla l'idioma cantonès, que s'escriu utilitzant caràcters xinesos tradicionals en comptes dels caràcters simplificats que s'usen en la resta del país. També s'hi parla xinès i anglès, herència de la presència colonial, i són les dues llengües oficials.

Encara que s'hi han pogut trobar assentaments humans des de l'època neolítica, la seva història recent està lligada al colonialisme britànic. L'illa de Hong Kong va ser conquerida el 1841 pels britànics durant la Primera Guerra de l'Opi i utilitzada com a port franc per al comerç amb la Xina continental. Després de la segona Guerra de l'Opi, el 1898 la Dinastia Qing va cedir els Nous Territoris (algunes illes més i la península de Kowloon) als britànics per un període de 100 anys. En apropar-se el final de la cessió, el 1984 es va signar un tractat per restablir la sobirania xinesa sobre Hong Kong. L'1 de juliol de 1997 tots els territoris britànics que formaven Hong Kong van passar a formar part de la regió administrativa especial depenent de la República Popular de la Xina. Per això té unes llibertats, una economia i un nivell de vida diferenciats de la resta de la Xina.

Té un parlament propi, amb un sistema de partits que trien una assemblea autònoma mitjançant eleccions democràtiques. Forma part d'algunes organitzacions internacionals amb independència de la Xina, per exemple l'Organització Mundial del Comerç.

Imperi Britànic

L'Imperi Britànic eren els territoris les terres que depenien políticament i econòmica del Regne de Gran Bretanya i posteriorment del Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda. El seu màxim auge va produir-se a principis del segle XX, quan gairebé abastava una població d'entre 458 milions de persones i uns 33 milions de quilòmetres quadrats, el que significava aproximadament una quarta part de la població mundial i dues cinquenes parts de les terres emergides. L'Imperi es va desenvolupar durant uns tres segles, a través d'una sèrie de fases d'expansió relacionades amb el comerç, la colonització i la conquesta, a més de períodes d'activitat diplomàtica. Probablement, el punt de màxim auge imperial pot situar-se entre 1890 i 1910. El primer a utilitzar l'expressió "Imperi Britànic" va ser el doctor John Dee, astròleg, alquimista i matemàtic de la reina Elisabet I d'Anglaterra.

L'Imperi va facilitar l'extensió de la tecnologia, el comerç, l'idioma anglès i el govern britànics per tot el món. L'hegemonia imperial va contribuir a l'espectacular creixement econòmic del Regne Uniit i al pes dels seus interessos en l'escenari mundial. Alguns territoris que han format part de l'imperi britànic: Irlanda, Estats Units, Canadà, Jamaica, Austràlia, Nova Zelanda, Índia, Malàisia, Egipte, Sud-àfrica, Nigèria, Camerun, Kenya, Hong Kong, Iraq, Xipre, Gibraltar, Menorca... Avui dia alguns d'aquests territoris, ja independents, reconeixen els lligams amb la Gran Bretanya a través de la Commonwealth.

Indonèsia

La República d'Indonèsia (Republik Indonesia en indonesi) és un Estat insular del sud-est d'Àsia situada a la Insulíndia, l'arxipèlag més gran del món, entre Indo-xina i Austràlia i entre els oceans Índic i Pacífic. Indonèsia està integrada per 17.508 illes que es poden agrupar d'est a oest en Sumatra i les illes de la Sonda, Borneo, Cèlebes, les Moluques i Nova Guinea. Amb una població estimada de 237 milions d'habitants, és el quart país més poblat del món i el més poblat de majoria musulmana. La capital és Jakarta.

Indonèsia és un estat transcontinental. Té fronteres terrestres amb Malàisia (al nord de l'illa de Borneo), amb Papua Nova Guinea (a l'est de l'illa de Nova Guinea) i amb el Timor Oriental (a l'est de l'illa de Timor). Al nord-oest d'Indonèsia, l'illa de Sumatra està separada de la Malàisia continental per l'estret de Malacca; al nord-est, té a prop de l'illa de Cèlebes i les Moluques l'illa filipina de Mindanao, i al nord de Nova Guinea es troben els Estats Federats de Micronèsia; al sud-est hi té Austràlia. Els límits marítims són el mar d'Andaman, el mar de la Xina Meridional, el mar de Cèlebes, el mar de les Moluques i l'oceà Pacífic al nord; el mar d'Arafura i el mar de Timor al sud, i l'oceà Índic al sud i a l'oest.

L'arxipèlag indonesi ha estat una regió de comerç important des del segle vi, quan el Regne de Srivijava mantenia contactes comercials amb la Xina i l'Índia. Els governadors locals gradualment van adoptar els models culturals, religiosos i polítics indis des dels primers segles dC, i s'hi van desenvolupar regnes hinduistes i budistes. Posteriorment, els mercaders musulmans hi van portar l'islam. Les potències europees van provar de monopolitzar el comerç amb les illes durant l'Era dels descobriments. Després de tres segles de colonialisme neerlandès, Indonèsia va assolir la seva independència en acabar la Segona Guerra Mundial. L'economia del país va créixer ràpidament durant les dècades de 1980 i 1990 atesa l'abundància de recursos naturals i el desenvolupament dels sectors manufacturer i de serveis, tot i que la pobresa i la desigualtat encara són un problema molt greu. La crisi econòmica d'Àsia de 1997 va afectar greument Indonèsia i va produir canvis polítics importants, com ara la renúncia del president Suharto que havia estat en el poder per més de trenta anys.

Lliure comerç

El lliure comerç, comerç lliure o llibertat de comerç, en la teoria econòmica és un model de mercat ideal en què el comerç de béns i serveis entre els països flueix de manera ininterrompuda sense barreres tarifàries (imposts especials, drets aranzelaris…) o no tarifàries (normes, controls sanitaris, procediments de reconeixement tècnic…) imposades pel govern. Es parla aleshores d'una economia oberta. Es troba a l'altre extrem de l'autarquia i del proteccionisme. El grau d'obertura o de llibertat de mercat varia d'una època a l'altre.

El model de lliure comerç s'arrela en la doctrina econòmica del lliurecanvisme o del lliure canvi, que propugna la no-intervenció estatal en el comerç internacional, permetent que els fluxos de mercaderies es governin pels avantatges de cada país i la competitivitat de les empreses, suposant que amb això es produirà una adequada distribució dels béns i serveis i una assignació òptima dels recursos econòmics a escala planetària. El lliurecanvisme és considerat com el primer capitalisme i planteja la llibertat absoluta de negoci i comerç, és a dir, el mercat lliure, enfront de les rigideses de l'economia de l'Antic règim.

Mercat

En la ciència de l'economia, un mercat és un mecanisme o acord per mitjà del qual els venedors i els compradors poden intercanviar productes i/o serveis o qualsevol cosa de valor, el qual està governat per la teoria de l'oferta i la demanda. L'existència d'un mercat assequible redueix els costos d'una transacció. Els diferents mercats es poden classificar segons els criteris següents:

Grau de concentració: Nombre d'empreses o venedors que hi ha al mercat. També el nombre de demandants.

Influència sobre el preu: Els preus poden estar marcats pel mercat o pot ser que les empreses hi puguin influir.

Grau d'homogeneïtat/ tipus de producte: Un mercat és homogeni quan els productes són intercanviables.

Intensitat de competència: La tensió en què les empreses lluiten dins el mercat per vendre més.

Grau de transparència / informació perfecta o imperfecta: Informació de què disposen tant venedors com compradors sobre el producte que es ven al mercat.

Barreres d'entrada o sortida: Obstacles que impedeixen sortir o entrar en el mercat (un paradigma de barrera són els aranzels).

Oficina del Cens dels Estats Units

L'Oficina del Cens dels Estats Units (de l'anglès United States Census Bureau) és una part del Departament de Comerç dels Estats Units. És l'organisme governamental que s'encarrega del Cens als Estats Units. El seu objectiu és donar una font de dades de qualitat sobre la població dels EUA i la seva economia. El seu director entrant és Robert M. Groves, nomenat l'abril del 2009, pel president Barack Obama.

Aquestes oficines es troben al Ministeri de Comerç on s'elaboren els estudis estadístics, i és un departament governamental dels EUA. És l'equivalent a l'Institut d'Estadística de Catalunya.

Organització Mundial del Comerç

L'Organització Mundial de Comerç (OMC) és una organització internacional que supervisa els acords comercials en definir les regles del comerç entre els estats membres. L'OMC és el successor de l'Acord General d'Aranzels i Comerç (GATT, per les seves sigles en anglès) i té com a propòsit el reduir o eliminar completament les barreres internacionals al comerç.

La seu de l'OMC es troba al Centre William Rappard, a Ginebra, Suïssa. Al març de 2013, Roberto Azevêdo en va ser escollit director general. L'OMC té 164 membres, que representen més del 95% del total del comerç mundial i 30 observadors, la majoria candidats a l'adhesió. Tots els membres de l'OMC han de concedir-se els uns als altres l'estatus de nació afavorida, per tal que (amb excepcions) les concessions comercials que concedeix un membre a un altre, siguin concedides a tots els membres de l'organització.

Segle III aC

El segle III aC és un període de l'edat antiga caracteritzat per l'auge de Roma, que s'acaba imposant a l'etern rival, Cartago, en una sèrie de guerres que afecten a tota la Mediterrània. Els grecs comencen un lent declivi polític que no es correspon amb el cultural, ja que continuen sent el model per a les cultures d'Occident i Orient.

Suïssa

Suïssa (en alemany: die Schweiz; en francès: la Suisse; en italià: Svizzera; en romanx: Svizra; en llatí: Helvetia), oficialment la Confederació Suïssa (en alemany: Schweizerische Eidgenossenschaft; en francès: Confédération Suisse; en italià: Confederazione Svizzera; en romanx: Confederaziun svizra) en llatí Confœderatio Helvetica, és un Estat alpí sense accés al mar localitzat a Europa central, i amb una superfície de 41.285 km². Suïssa és una república federal integrada per 26 cantons. Berna és la seu de la federació, i la capital de facto, mentre que els centres econòmics són les ciutats globals de Ginebra i Zuric. Suïssa gaudeix d'alts nivells de llibertat econòmica, d'immigrants i d'un ambient de negocis internacional.

Limita amb Alemanya, França, Itàlia, Àustria i Liechtenstein. Ha tingut una llarga història de neutralitat—no ha estat en guerra des de 1815—i és seu de moltes organitzacions internacionals, com ara la Creu Roja, l'Organització Mundial de Comerç i les oficines europees de l'ONU. Suïssa és un estat multilingüe; quatre són les llengües oficials: alemany, francès, italià i romanx. Suïssa s'establí l'1 d'agost de 1291 i en aquesta data se celebra cada any la festa nacional.

Vaixell

Un vaixell, una nau o un navili, un bastiment (ant. fusta, lleny i altres) és una embarcació que per dimensions, construcció i equipament és capaç de fer navegacions llargues per mars, llacs o rius o de realitzar-hi activitats útils: transport de mercaderies o passatgers, pesca, rescat, etc. Els vaixells es diferencien de les barques per la seva major capacitat de càrrega o de transport de passatgers i per la gran autonomia del sistema de propulsió, que l'habilita per a viatges de llarga distància. Els vaixells s'han utilitzat des de l'antiguitat amb finalitats de comerç, exploració i militars, esdevenint el mitjà de transport més ràpid i útil per les càrregues pesants a causa de la dificultat del transport terrestre. En l'actualitat són un mitjà essencial per al trànsit de mercaderies i pel comerç internacional.

Hi ha vaixells de molts tipus, amb característiques de disseny molt diferents, adequades a les funcions a les quals van destinades. Alguns exemples destacats són els següents:

El transatlàntic RMS Titànic, famós vaixell de passatgers enfonsat el 1912, tenia una gran capacitat de passatgers i d'instal·lacions de luxe.

El portaavions USS Enterprise (CV-6), vaixell de guerra utilitzat àmpliament per la marina dels Estats Units durant la Segona Guerra Mundial.

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.