Col·lapse de l'edat de bronze

El col·lapse de l'edat de bronze és el fenomen que va suposar el pas abrupte de l'edat de bronze a l'edat del ferro a l'est de la Mediterrània, en contrast amb les transicions més calmades d'altres àrees, a partir del 1200 aC. La destrucció de les formes de vida anteriors, centrades en el palau que dominava grans extensions de terreny, per passar a una cultura de ciutats-estat va suposar la pèrdua de contacte entre comunitats, crisi política i econòmica.[1] Aquest col·lapse està a l'origen de molts mites al voltant d'una edat d'or perduda, en contrast amb un present marcat per la decadència i la violència. Només Assíria va salvar-se d'aquest col·lapse.

Invasions, destructions and possible population movements during the Bronze Age Collapse, ca. 1200 BC
Invasions, destrucció i possibles moviments de població durant el col·lapse de l'edat de bronze, cap al 1.200 aC.

Causes

Es considera que no hi ha una sola causa que expliqui el pas sobtat d'un sistema a un altre, sinó que va ser la conjunció de diversos factors, als quals els estudiosos atorguen diferent pes. En primer lloc van influir motius climàtics. Una sequera de diversos anys va empitjorar el rendiment dels conreus,[2] fet que va provocar el descontentament dels camperols, assetjats per la fam després d'un període de creixement demogràfic. Això va donar peu a diverses revoltes populars, agreujades per la pressió dels pobles de la mar sota la forma d'invasions o migracions massives. En paral·lel es va produir un canvi en les armes, amb l'ús del ferro i un major pes de la infanteria als exèrcits. Aquestes tropes vencien fàcilment els antics exèrcits i van propiciar canvis de fronteres i absorcions de grans ciutats, moltes d'elles mal preparades per a la guerra. Aquest clima bèl·lic va agreujar-se per les incursions de revenja i va provocar èxodes massius i la despoblació de grans zones urbanes, així com la destrucció de patrimoni i de les reserves de menjar, la qual cosa va incrementar la fam al territori.

El pol·len trobat en els nuclis de sediments del mar Mort i el mar de Galilea mostra que hi hagué un període de sequera severa al principi del col·lapse.[3][4]

Zones afectades

La zona dels hitites, que vivia una època convulsa després dels intents d'expansió assiris, va patir una destrucció generalitzada, incloent-hi l'incendi de la seva capital, Hattusa, per part d'una coalició de pobles invasors. L'imperi mai no es va recuperar i va ser absorbit per altres potències regionals. Els jaciments de ciutats hitites que millor mostren la destrucció sobtada són els de Troia, Milet, Mersin, Tarhuntassa i la ja esmentada Hattusa.

La civilització micènica va ser arrasada per la invasió dòrica i el món hel·lènic va entrar en l'anomenada edat fosca grega. Els refugiats de les ciutats destruïdes van provocar la caiguda de Xipre, incapaç d'assumir la nova població i encerclada per pirates marítims. La confederació de pobles de la mar amenaçava els regnes de Llevant. Els líders de Síria van intentar forjar una aliança amb Alaixiya per resistir-los, debades. Ugarit va caure i va arrossegar altres poblacions de la zona, com Cadeix o Alep.

Els egipcis van aguantar el primer embat però van veure's afeblits per divisions internes al Tercer Període Intermedi d'Egipte. Tanmateix, van aprofitar el caos general per enfortir posicions a zona palestina i a l'oest.

Referències

  1. Stanton, Andrea; Ramsay, Edward; Seybolt, Peter J; Elliott, Carolyn. Cultural Sociology of the Middle East, Asia, and Africa: An Encyclopedia. Sage. ISBN 978-1412981767
  2. Weiss, Harvey (Juny 1982). "The decline of Late Bronze Age civilization as a possible response to climatic change". Climatic Change. 4 (2): 173–
  3. Kershner, Isabel «Pollen Study Points to Drought as Culprit in Bronze Age Mystery». The New York Times, 22-10-2013.
  4. Langgut, Dafna; Finkelstein, Israel; Litt, Thomas «Climate and the late Bronze Collapse: New evidence from the southern Levant». Journal of Institute of Archaeology of Tel Aviv University, 40, 2, octubre 2013, pàg. 149–175.
Civilització ciclàdica

La civilització ciclàdica (també coneguda com a cultura ciclàdica o període ciclàdic) és una cultura de l'edat del bronze establerta a les illes Cíclades del mar Egeu, que abasta aproximadament el període que va del 3000 aC al 2000 aC. L'arxipèlag de les Cíclades és situat enmig de l'Egeu, entre les illes Espòrades i Creta i entre les penínsules del Peloponès i Anatòlia. El nom d'aquest grup d'illes deriva de la seva disposició aproximadament circular (kyklos en grec significa 'cercle') al voltant de Delos, l'illa sagrada on, segons la mitologia grega, va néixer Apol·lo, i són les següents: Míkonos, Paros, Melos o Milos, Sifnos, Amorgos, Tinos, Sèrifos Naxos i Santorí. En aquestes petites illes de l'Egeu va florir una civilització, anterior en gairebé 2.000 anys a la grega, que ens ha deixat centenars de figures de marbre, la major part femenines.

Civilització de la vall de l'Indus

La civilització de la vall de l'Indus va ser una cultura desenvolupada al voltant del riu Indus cap al tercer mil·lenni aC i descoberta a partir de les troballes de l'arqueologia de mitjan segle XIX. Destaca per la seva extensió geogràfica per a l'època i pels avenços tècnics relatius a l'agricultura i el comerç.

Civilització egea

La civilització egea correspon a la prehistòria de Grècia i a la zona del mar Egeu. Designa un conjunt de cultures similars, com la minoica, la micènica o la ciclàdica. Era una civilització de comerciants (com ho seria la Grècia clàssica), sobretot de terrissa i obsidiana.

La gent vivia en grans cabanes circulars en forma de clans. Hi ha proves que els més poderosos tenien servents i esclaus. Aquests clans van anar avançant cap a la centralització al voltant de Cnossos, a Creta, fins que les tribus aquees van acabar amb la seva forma de vida (des del 1700 aC).

Civilització micènica

La civilització micènica (de Micenes) va ser una cultura avantpassada de la grega. Sembla que va durar des del 1500 aC fins al 1100 aC aproximadament, i que va ser absorbida per les invasions dòries. Micenes és coneguda sobretot per la figura d'Agamèmnon, rei que apareix en les obres homèriques. Els grecs creien que la ciutat havia estat fundada per Perseu.

No s'ha trobat cap escrit que permeti veure com s'anomenaven ells mateixos. Els noms donats per altres pobles eren micènics, aqueus (per exemple, als escrits d'Homer) o simplement grecs. Probablement, no es puguin identificar plenament amb cap d'aquestes denominacions, com prova la seva llengua, un dialecte propi del grec antic, que s'ha trobat registrat en escriptura lineal B, que és un sil·labari a diferència de l'alfabet grec, pròpiament un alfabet.

Civilització minoica

La civilització minoica va ser una cultura prehel·lenística de l'edat del bronze, desenvolupada a l'illa de Creta entre els anys 3000 i 1200 aC. El seu nom és producte del seu descobridor Sir Arthur Evans, que va relacionar el Palau de Cnossos, el més representatiu de la cultura, amb el palau del rei Minos i la llegenda del minotaure.

Cultura Srubna

La cultura Srubna (en rus, культура Срубная; en ucraïnès, культура Зрубна), va ser una cultura de l'Edat del bronze tardà (1600 aC-1200 aC). És una successora de la cultura de les catacumbes tardà i de la cultura Poltavka, així com de la cultura Potapovka.

Va ocupar la zona al llarg i per sobre de la costa nord de la mar Negra, des del Dnièper cap a l'est al llarg de la base nord del Caucas a la zona contigua a la costa nord de la mar Càspia, i cap a l'oest de les muntanyes Urals pujant contra el domini de la propera i contemporània cultura d'Andrónovo.

El seu nom prové de la paraula russa cруб (srub), «marc de fusta», per la forma que construïen les seves tombes, amb parts d'animals enterrades amb el cos.

La seva economia es basava en l'agricultura i la ramaderia de forma mixta. S'ha suggerit que els cimmeris històrics són descendents d'aquesta cultura.

Un estudi sobre la variació de l'ADN entre els antics europeus va trobar que de les 6 mostres extretes dels llocs de la cultura Srubna tenien un haplogrup Y-ADN i que tots pertanyien a l'haplogrup R1a, quatre d'ells al subclade R1a-Z93, que és comú entre els indoiranians actuals.La cultura Srubna va ser succeïda pels escites i els sàrmates en el 1r mil·lenni abans de Crist, i pels khàzars i els kiptxaks en el primer mil·lenni després de Crist.

Cultura Tagar

La cultura Tagar (en rus: Тагарская культура) va ser una cultura arqueològica de l'edat del bronze entre els segles VII i l'II aC. en el sud de Sibèria (actual Khakàssia, part sud del Territori de Krasnoiarsk, part oriental de la província de Kémerovo). Aquesta cultura porta el nom d'una illa del riu Ienissei oposada a la ciutat de Minussinsk. Aquesta civilització va ser un dels majors centres de fosa del bronze en l'antiga Euràsia.

Cultura Unetice

La Cultura Únětice en txec: Únětická kultura, en alemany: Aunjetitzer Kultur, en polonès: Kultura unietycka) és una cultura arqueològica d'Europa Central desenvolupada durant l'Edat del Bronze, datada aproxímadament entre els anys 2300–1.600 aC.

El lloc epònim per aquesta cultura és la població d'Únětice situada al districte de praga a Txèquia. Actualment d'aquesta cultura es coneixen a 1.400 jaciments a Txèquia i Eslovàquia, 550 a Polònia i uns 500 jaciments a Alemanya. La cultura Únětice també es va desenvolupar a l'actual Àustria (associada amb l'anomenat Grup Böheimkirchen), i a l'oest d'Ucraïna.

Cultura d'Erlitou

La cultura d'Erlitou (xinès: 二里头文化, pinyin: èrlǐtóu wénhuà) (1900 aC - 1500 aC) és una cultura xinesa de la fi del neolític i el començament de l'edat del bronze (segles XXI-XVI aC), assentada a la zona de loess exactament damunt de la de Longshan, treu el seu nom d'un dels seus indrets situat a Zhaizhen al municipi de Yanshi a Henan. Probablement va estar vinculada als seus començaments a la cultura de Longshan.

Es va desenvolupar en el centre-oest de Henan, al voltant del municipi de Zhengzhou, al llarg del curs dels rius Yi, Luo, Ying, Tu així com del curs inferior del Fen al sud de Shanxi. En el moment de la seva fase tardana va conèixer una certa expansió en Hubei i Shaanxi. Hi ha un centenar de llocs importants lligats a aquesta cultura.

Descobert el 1959, el jaciment arqueològic d'Erlitou és el major àrea amb vestigis associats a aquesta cultura antiga, amb 3 km². Els vestigis, situats en una àrea de 1.500 per 2.000 m i amb dos grans edificis de 108 per 100m, mostren un desenvolupament social i cultural qualitativament diferent del de Longshan. L'arquitectura del palaus, construïts sobre plataformes, així com les tombes proporcions reials amb sacrificis humans, els objectes de bronze i una ceràmica molt diversificada i altament estilitzada demostren que a Erlitou hi havia una elit poderosa i rica que vivia millor que a Longshan i que entronca directament amb el que serà la societat dels Shang. Després de l'ascensió de la Dinastia Shang, l'àrea de domini dels Erlitou va disminuir considerablement, però va restar habitada durant l'inici de la dinastia.

És considerada per la majoria dels arqueòlegs xinesos com a equivalent a la dinastia Xia –es troba en l'àrea que la geografia tradicional reservava a la dinastia Xia i amb unes dades proporcionades pel Carboni-14 (2000 – 1800 aC) que coincideixen amb les la historiografia li atribueix -, i alguns considerant tanmateix que la seva última fase correspon ja al començament de la dinastia Shang.

Cultura de Kura-Araxes

La cultura de Kura-Araxes és el tipus cultural del neolític que es va desenvolupar a bona part de Transcaucàsia entre el 3600 i el 1400 aC. És considerada de transició entre la primera edat del bronze (representada per cultures de pobles seminòmades que vivien en poblets als altiplans d'Anatòlia, i que van produir el primer bronze de la regió) i el bronze mitjà. S'inicia a l'últim període Calcolític (3600-3100 aC) i una de les seves característiques fou la ceràmica fosca.

Va originar la cultura de Trialéti cap al 2200 aC.

Cultura de Trialètia

La cultura de Trialètia (en georgià, თრიალეთის კულტურა), també coneguda com a cultura de Trialètia-Vanadzor (Kirovakan), és anomenada així per la regió de Trialètia, Geòrgia. S'atribueix a la fi del tercer i principis del segon mil·lenni aC.La cultura de Trialètia va sorgir en les àrees de l'anterior cultura de Kura-Araxes.

Cultura dels camps d'urnes

La cultura dels camps d'urnes o cultura sorotàptica pertany a la part final del període de l'edat del bronze.

Ha estat possible dividir el desenvolupament d'aquesta cultura en tres fases: preliminar, colonitzadora i d'estabilització.

Cultura dels túmuls

La cultura dels túmuls (en alemany: Hügelgräberkultur) es va caracteritzar per la pràctica de l'enterrament per inhumació del cos dels morts en túmuls. Es va desenvolupar a Europa Central durant l'Edat del bronze (entre el 1600 aC fins al 1200 aC).

El 1902, l'arqueòleg alemany Paul Reinecke va distingir una sèrie d'horitzons culturals basats en la investigació d'objectes i túmuls de l'Edat del bronze dels períodes coberts per aquests horitzons culturals que apareixen a la taula de l'esquerra. La cultura dels túmuls era prevalent durant els períodes B, C1 i C2 de l'edat de bronze mitjà.

La cultura dels túmuls va seguir la cultura Unetice (2300-1600 aC), ocupant el territori més enllà de Baviera i Württemberg, estenent-se des del Rin fins als Carpats occidentals, i des dels Alps fins a la mar Bàltica. La cultura dels tumulus va ser eminentment una societat guerrera que es va expandir amb nous cacics cap a l'est, cap a la conca dels Carpats (fins al riu Tisza), i cap al nord, cap a Polònia i Europa central (els territoris dels Únětice), amb assentaments dispersos centrats en estructures fortificades.

En aquest context, alguns estudiosos veuen els grups de la cultura dels túmuls del sud d'Alemanya com una comunitat que compartia una entitat lingüística indoeuropea extinta, com l'hipotètic italo-cèltic, grup ancestral de l'itàlic i el celta. Aquesta hipòtesi particular, però, suggereix la relaciona amb altres indoeuropeus. Per exemple, David W. Anthony suggereix que els parlants protoitàlics (i potser també protoceltes) podrien haver entrat pel nord d'Itàlia en una etapa anterior, des de l'est (per exemple, des dels Balcans o des de la regió de l'Adriàtica).Els túmuls s'han utilitzat en altres llocs d'Europa des de l'Edat de pedra fins a l'Edat del ferro; el terme «Cultura dels túmuls» es refereix específicament a la variant sud-alemanya de l'Edat del bronze. A la taula de l'esquerra, Ha designa Hallstatt. Els horitzons arqueològics Hallstatt A-B formen part de la cultura dels camps d'urnes de l'edat del bronze, mentre que els horitzons Hallstatt C-D pertanyen a la cultura de Hallstatt de l'edat del ferro.

La cultura dels túmuls va ser seguida per la cultura dels camps d'urnes al final de l'Edat del bronze (c. 1300 - 750 aC), que va marcar la transició cap a la pràctica de la cremació dels difunts.

Cultura lusaciana

La Cultura lusaciana pertany a l'Edat del bronze tardana i principis de l'edat del ferro (1300-500 aC.). S'estén per l'est d'Alemanya, la major part de Polònia, parts de la República Txeca, Eslovàquia i parts d'Ucraïna. Abasta els períodes Montelius III (cultura lusaciana primerenca) al V de la cronologia nord europea.

Edat del bronze

L'edat del bronze és un període del desenvolupament de la civilització caracteritzat pel fet que la metal·lúrgia més avançada ha desenvolupat les tècniques d'extracció del coure dels minerals i en fa aliatges per a aconseguir bronze. L'edat del bronze forma part de la prehistòria i segueix el neolític a la major part del món.

La data exacta d'arribada a l'edat del bronze varia entre cultures i llocs del món. La tecnologia del bronze era coneguda vers el 4500 aC, prop de Bang Chieng (Tailàndia). Posteriorment, fou elaborat al Pròxim Orient; a l'Àsia Menor es data abans del 3000 aC; a l'Antiga Grècia s'inicià el seu ús al voltant del 3000 aC; a l'Àsia Central el bronze es coneix vora el III mil·lenni aC (2000 aC), a l'Afganistan, Turkmenistan i Iran; metre que a la Xina s'incorporà més tardanament, dins la dinastia Shang, vora el 1800 aC. A Amèrica, la civilització de Tiwanaku fou l'encarregada d'encetar aquesta edat, descobrint el bronze en provar amb diversos metalls.

Aquesta fase del desenvolupament humà no és present a totes les regions del globus terraqüi: a l'Àfrica subsahariana no existeix una edat del coure ni del bronze, car els pobladors d'aquesta zona feren un salt directe entre el període neolític i l'Edat del Ferro.

L'edat del bronze se situa generalment a Europa entre el 1800 aC i el 700 aC dividida en tres fases:

El Bronze Antic, del 1800 aC al 1500 aC.

El Bronze Mitjà, del 1500 aC al 1200 aC.

I el Bronze Final, del 1200 aC al 700 aC.Per la seva banda, al Pròxim Orient hom ha establert les següents dates:

Bronze Antic (3500 aC-2000 aC).

Bronze Mitjà (2000 aC-1600 aC).

Bronze Final o tardà (1600 aC-1200 aC).Les característiques generales de l'edat del bronze són el creixement demogràfic, l'abandonament parcial de la transhumància i la lenta tendència al sedentarisme de la gent.

L'home es manté en general en coves però també a turons estratègics i en poblets en zones abrigades. La inhumació es fa a les coves i als dòlmens probablement en part construïts abans i que ara són reutilitzats, junt amb altres de nous. Són característiques les puntes de fletxa, els punxons i objectes d'adorn. L'art es concreta en figures de pedra, i dibuixos d'escenes de mort.

El descobriment del coure primer, i de l'estany i bronze després, van fer moure alguns pobles a la recerca d'aquests metalls, emportant-se les seves regles culturals i les seves tècniques. La utilització del metall fa créixer la complexitat de l'estructura social de les comunitats, i apareixen lluites tribals. El domini del metall determinava el poder i la riquesa i va donar origen a una minoria de privilegiats enfront d'una majoria de subordinats

Les cultures neolítiques vivien als plans i gairebé no tenien armes, però ara es fan necessàries per les guerres entre grups oposats. Des d'abans del 1700 aC, les necessitats defensives dels grups fan que construeixin els seus hàbitats en llocs fàcils de defensar; a les tombes comencen a ser abundoses les armes.

A la península Ibèrica l'edat del bronze ve marcada per l'existència de dues cultures que arrenquen del Neolític:

La Cultura d'El Argar, anomenada també Cultura Almerienca - Fase III, successora de la cultura de Los Millarès o Cultura Almerienca - Fase II, d'origen oriental, potser sirià, amb possibles influències egípcies.I la Cultura del vas campaniforme

Hel·làdic

Hel·làdic o període hel·làdic és un terme arqueològic modern per a referir-se a la seqüència de períodes que caracteritzen la cultura dins del continent europeu a l’antiga Grècia durant l’edat del bronze. Aquest terme es fa servir en arqueologia i història de l'art. Tracta de complementar dos termes paral·lels, civilització ciclàdica (en el mar Egeu), i civilització minoica (a l’illa de Creta), ambdues aproximadament contemporànies de l’hel·làdic.Aquest esquema s’aplica principalment a la seva ceràmica. Típicament, només se'n poden obtenir datacions relatives.

Els tres termes, hel·làdic, ciclàdic i minoic, es refereixen a la ubicació d’origen; hi havia comerç entre les zones, amb la qual cosa es pot trobar, per exemple, minoics mitjans a les Cíclades, sense que això signifiqui que es puguin classificar com a ciclàdics mitjans.

Palstave

Un palstave o paalstab és un tipus de destral de bronze primitiu. Era comú en l'edat de bronze mitjà al nord, oest i sud-oest d'Europa.

En termes tècnics, tot i que les definicions precises difereixen entre si, en general es considera que una destral és un palstave si és empunyada per mitjà d'un mànec de fusta en forma de forca, asseguradada amb brides i fixada a la part superior. La fulla de la destral és molt més gruixuda en el costat de tall, en lloc de al costat del mànec. Per això, la destral és molt similar, però diferent, de les primitives «destrals amb brides».

Les palstaves es fabricaven ficant bronze fos en motlles bivalves fets d'argila o pedra.

L'arqueòleg John Evans (1823-1909) va popularitzar el terme «palstave» a l'anglès després que els arqueòlegs danesos agafessin prestat el terme «paalstab» de l'islandès. Confusament, el paalstab no és una destral, sinó una eina d'excavació. No obstant això, el terme s'havia tornat tan comú entre els arqueòlegs alemanys i escandinaus que Evans va pensar que era millor seguir l'exemple.

Període de la ceràmica Mumun

El període de la ceràmica Mumun (en coreà: 한국의 청동기 시대 (hangul); 無文土器時代 (hanja); Mumun togi sidae (romanitzat)) és un període arqueològic en el context de la prehistòria a la Península de Corea que data aproximadament entre el 1500 i el 300 aC. El període s'anomena així per el nom coreà que se li dóna a les vaixelles sense decoració utilitzades per cuinar, que conformen una gran part de la ceràmica realitzada al llarg del període, però sobretot entre el 850 i el 550 aC.

El període Mumun és conegut pels orígens de l'agricultura intensiva i les societats complexes a la Península de Corea i l'arxipèlag Japonès. Aquest període o les seves parts de vegades han estat classificats com a Edat del Bronze Coreana; tot i aquest nom, la producció de bronze a Corea no va començar fins a finals del segle VIII aC com a molt d'hora. El gran augment de les excavacions arqueològiques del període Mumun des de la dècada de 1990 ha augmentat considerablement el coneixement d'aquest important període de la prehistòria de l'est d'Àsia.

El període Mumun és precedit pel període de la ceràmica Jeulmun (8000-1500 aC). Els orígens del període de la ceràmica Mumun no són encara ben coneguts, tot i que els enterraments megalítics, la ceràmica i el gran nombre d'assentaments trobats a la conca del riu Liao i a l'actual Corea del Nord, fan pensar en un origen al sud de la península.

Terramarnes

Terramarnes (del dialecte emilià terra marna, que vol dir «terra marga»), eren antics poblats de l'edat del bronze mitjà i recent (ca 1650-1150 aC) que van existir a la regió Emília i a les zones de plana baixa de la província de Cremona, Màntua i Verona.

Els terramarnes són l'expressió de l'activitat comercial de l'edat del bronze. Eren assentaments que estaven situats al llarg d'una via de comunicacions que travessava els Alps per la Vall Camonica i arribava a les ribes del Po, allà es van construir terramarnes que van servir de magatzems i de punts de sortida dels mercaders d'ambre de la Mar Bàltica, i d'estany procedent de les Muntanyes Metal·líferes, que anaven amb direcció a la desembocadura del riu Po i l'Adriàtic, o cap a l'est de la Mar Mediterrània, a la Mar Egea, Creta, Àsia Menor, Síria i Egipte.

Europa
Àsia
Vegeu també

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.