Civilització minoica

La civilització minoica va ser una cultura prehel·lenística de l'edat del bronze, desenvolupada a l'illa de Creta entre els anys 3000 i 1200 aC.[1] El seu nom és producte del seu descobridor Sir Arthur Evans,[2] que va relacionar el Palau de Cnossos, el més representatiu de la cultura, amb el palau del rei Minos i la llegenda del minotaure.[3]

Infotaula de geografia políticaCivilització minoica

Epònim Minos
Localització
 35° 18′ 35″ N, 24° 53′ 36″ E / 35.309722°N,24.893333°E
Geografia
Part de edat del bronze i Història de Creta
Història i celebracions
Següent civilització micènica
Map Minoan Crete-en
Mapa dels principals jaciments minoics.

Ubicació geogràfica

L'illa de Creta és al sud-est de Grècia, al mar Mediterrani, al sud del mar Egeu, situada al centre de la comunicació marítima entre Àsia, Europa i Àfrica. L'illa de Creta rebia i distribuïa tant els àmbits culturals, comercials, com religiosos.

Història

Crete knossos dolphins
Fresc dels Dofins, al mègaron de la Reina. Palau de Cnossos. Any 1500 aC.

Les primeres evidències de prehumans a Creta són de fa uns 130.000 anys, els homes moderns van arribar fa uns 10.000-12.000 anys.[4][5] No fou fins a 5000 aC en el Neolític quan va aparèixer l'agricultura i la civilització.

Els primers grups humans a assentar-se a Creta probablement van arribar des d'Anatòlia als voltants del 7000 aC. Van crear diferents assentaments a l'illa, un dels quals Cnossos. Aquests primers habitants vivien en barraques de fusta, tot i que amb el pas del temps van a anar canviant de material i van utilitzar maons de fang i teulades de fusta. Fabricaven eines de diversos materials, com os i pedres, i van fer figures de fang de representacions femenines i masculines, la qual cosa indica que ja tenien cert sentit religiós.

Es coneix relativament poc sobre l'estat de la civilització abans del 2700, per la poca aparició de restes metàl·liques, si s'exceptua la ciutat de Melos. A partir d'aquesta data, però, Creta comença a tenir auge, producte de la introducció del torn en la terrisseria i del bronze en la metal·lúrgia, a la qual cosa se li suma un augment demogràfic.

Aquesta fase de la història minoica es coneix com a Minoic antic o prepalatí (2600-2000 aC aprox.), i es comença a observar el creixement comercial que realitza Creta amb els països del Pròxim Orient i Egipte. Entre els productes d'importació es troba l'estany, inexistent a l'illa.

Durant aquesta època, la civilització minoica destaca per una organització comunal, culte a la fertilitat, agricultura i orfebreria avançades.

Producte del seu posicionament estratègic, a les rutes comercials entre Grècia, Egipte i les cultures del Pròxim Orient, es desenvolupa fortament el comerç,[3] i es crea la propietat privada, esdeveniments als quals s'hi sumen l'augment demogràfic, que dóna inici a l'etapa denominada Minoic Mitjà o dels Palaus Antics (2000-1700 aC aprox.), on es comença la construcció dels grans palaus de Festos, Malia, Hagia Triada, i el més conegut i important de tots, Cnossos.

L'economia es basa en aquest període, a més d'en el comerç, en el cultiu del blat, la vinya i l'oliva, a més de la ramaderia, i en resulta una economia rica, que la manté allunyada dels esclats socials.

Cultura palatina

La característica principal de la civilització són els seus assentaments a l'entorn d'un palau central, un complex civil al servei de l'assentament. El primer palau descobert fou el de Cnossos, el més gran. S'han trobat també restes d'altres palaus, d'alguns dels quals no se sap ni el seu antic nom i reben el nom modern: Zakros, Malia, Festos, Càndia, Hagia Triada, Gortys, i els llocs de Tilisos, Kamilari, Mirtos i Palakaistros. Cnossos va exercir, almenys per un temps, una gran hegemonia sobre la resta de l'illa.

La civilització es divideix en quatre grans períodes:

  • Prepalatí 2600-2000 aC (Minoic Antic: MA II i MA III).
  • Palatí I 2000-1700 aC (Minoic Mitjà: MM I i MM II) amb Cnossos, Màlia i Festos.
  • Palatí II: 1700-1400 aC (Minoic Mitjà: MM III, i Minoic Recent: MR I A i MR II B); amb Festos, Zacros, Hàgia Tríada i Gortis.
  • Postpalatí: 1400-1100 aC (Minoic Recent: MR III) amb el nou palau d'Hàgia Tríada.

Vers el 1700 aC, els palaus foren destruïts, aparentment per un terratrèmol. Una teoria és que la destrucció del 1700 aC fou produïda per l'emigració dels luvites, un poble d'Àsia Menor, però de moment no és més que una teoria. En tot cas, es va passar d'una escriptura jeroglífica a una de lineal (lineal A), que més tard evolucionà vers la lineal B.

Ocàs i l'Atlàntida

Cap a l'any 1700 aC, els palaus van ser destruïts: hi ha indicis que un terratrèmol va afectar de manera important Creta. Aquesta teoria té suport gràcies al descobriment del temple d'Anemospilia per l'arqueòleg Sakelarakis, on apareixen els cossos de tres persones (una d'elles víctima d'un sacrifici humà), que van ser sorpreses per l'esfondrament del temple.

Algunes teories postulen una possible invasió per part dels hitites des d'Anatòlia (actual Turquia). Però no va ser cap cop fatal; se'n van reconstruir els palaus i va començar l'apogeu de la civilització, el Minoic Recent, o dels Palaus moderns (c. 1700-1400 aC).

Segons les llegendes i els escrits (especialment de Tucídides), durant aquest temps, la civilització minoica s'hauria convertit en una talassocràcia, representada per la llegenda del rei Minos, que se suposa que va viure en aquesta època, i que tenia el poder d'exigir joves atenesos per sacrificar-los al minotaure.

Mentre vivia el seu moment d'apogeu, la civilització minoica es va tornar a enfonsar, aquesta vegada per sempre. Els palaus van tornar a ser destruïts, probablement per l'erupció del volcà de l'illa de Thera (actual Santorí), que és a 112 km al nord-est de Creta, erupció que va crear ones expansives que van produir sismes submarins i terratrèmols. Després de la destrucció, els micènics van ocupar l'illa. Havia desaparegut la civilització minoica.

L'erupció del volcà de Thera va ser al voltant del 1628 aC. El volum del material llançat per l'erupció s'ha calculat en 80 km³. Alguns llocs van ser colgats per 60 m. de cendra. És possible que la llegenda de l'Atlàntida parli de la destrucció de la civilització minoica.

La civilització es va acabar després del 1200 aC amb l'establiment a Creta dels doris.

Knossos Bull-Leaping Fresco
Fresc del salt del toro a Cnossos

Art minoic

Linear B (Mycenaean Greek) NAMA Tablette 7671
Tauleta ceràmica amb escriptura sil·làbica lineal B

Entre el més important de l'art minoic destaquen les seves obres de ceràmica. El minoic primerenc es va caracteritzar pel decorat policromat de motius blancs i vermells, i dibuixos d'espirals, triangles, línies corbades, creus, figures de peixos, etc. Posteriorment, en el període recent, s'hi afegeixen més colors que adopten, moltes vegades, formes esfèriques, i decorades amb escenes de cort més naturista i figuratiu.

Però, sense cap dubte, el més característic d'aquesta rica cultura són els frescos. Les escenes representaven la vida a l'illa, recorrent a temes com les processons, sacrificis, danses, lluites amb braus, etc. Tenen un estil geomètric i són, comunament, monocromàtics.

També van desenvolupar figures humanes i de déus, normalment femenines i amb trets sexuals poc accentuats. També en destaca el desenvolupament de joies, gots d'or i pedres precioses, productes pels quals es van fer coneguts fora de l'illa. Pel que fa a la roba, els homes minoics usaven normalment teles del llom i faldilles tipus escoceses. Les dones, per la seva banda, túniques que els arribaven al llombrígol i faldilles llargues.[3] Els models en roba van donar, igual que la resta de l'art, èmfasi a figures geomètriques.

Pintura

Throne Hall Knossos
Fris dels glifons. Pintura mural de la sala del Tron del palau de Cnossos. Creta, període Minoic II, vers 1450≈1400 aC

A l'illa de Creta, en l'antiguitat es desenvolupà una pintura innovadora d'extraordinària qualitat. Té caràcter singular i innovador.

Els temes de la pintura cretenca van més enllà dels temes religiosos propis de l'antic Egipte i Mesopotàmia i també van més enllà dels temes de la vida quotidiana d'Egipte. Els cretencs incorporen desfilades i processons de déus i persones, danses variades, jocs arriscats com el salt de les ballarines pel damunt de les banyes dels braus, etc.[3] La incorporació a la pintura de la composició, del ritme i les proporcions és l'aspecte més innovador, ja que a partir de Creta aquests elements immaterials seran presents en totes les manifestacions de la pintura.

Les formes de la pintura cretenca són més lleugeres i atrevides. Deixen de banda la rigidesa del posat propi del sentit religiós de les cultures egípcia i mesopotàmica per representar els déus amb la forma humana i a la mateixa escala que els humans. La pintura cretenca, si bé a l'inici manté la frontalitat, evolucionà i donà volum als cossos emprant les mitges tintes o les gradacions de color. Així mateix, si bé recrea els mateixos temes de la vida quotidiana, capta amb més humor i espontaneïtat les actituds i els gestos. Finalment, incorpora els ritmes, derivats de la reproducció dels detalls i de les formes geomètriques pròpies de les cultures del metall: espirals, bucles, ones, etc.

Knossos the prince of lillies
El príncep dels lliris. Pintura mural al palau de Cnossos. Creta

La pintura cretenca es troba als palaus, no a les tombes. L'espai propi de la pintura cretenca són les habitacions, corredors i altres dependències dels palaus i les cases. La pintura cretenca és la primera manifestació de pintura al fresc sobre els panys de paret enguixats o arrebossats. Emprava l'estuc per a crear efectes amb tres dimensions. Les seves millors escenes estan a l'altura de la vista, entre el sòcol d'alabastre o marbre policrom, el sostre dels palaus i les cases.

Com tot l'art cretenc, la pintura cretenca deriva del fet que a l'illa de Creta es desenvolupà una civilització de base agrària que evolucionà a partir de l'intens comerç marítim que la va posar en contacte tant amb els imperis agraris d'Egipte i Mesopotàmia com amb els pobles més endarrerits del continent europeu, les cultures de l'edat del bronze. Fou a Creta on s'inicià el desenvolupament de les arts i tècniques de la metal·lúrgia del bronze en el món civilitzat. El bronze fou introduït a l'illa poc després del 2500 aC.

Mitjançant el comerç marítim, la civilització cretenca mantenia intensos contactes tant amb els imperis agraris com amb els pobles d'Anatòlia i d'Europa, on s'havien desenvolupat les primeres cultures de l'edat del bronze. Les seves naus comerciaven amb Egipte i Mesopotàmia intercanviant oli, vi i bestiar per llegums, cereals i teixits, també intercanviaven objectes d'art i coure. Per les rutes comercials del Danubi i altres vies de penetració, obtenien l'estany dels jaciments del centre d'Europa.

L'obra més important de la pintura cretenca és el Príncep del Lliri, un fresc del Palau de Cnossos que pertany al període minoic I. Altres obres són: la Cursa de braus, que representa el tema de les ballarines saltant sobre el brau que hem esmentat, i el perfil d'una noia que popularment s'anomena la Parisenca, ambdues, com l'anterior, procedents del palau de Cnossos, són actualment al Museu de Candia.

La pintura cretenca s'inspira en la pintura de l'antic Egipte, a partir de la qual crea un nou món de formes d'extraordinària influència en l'evolució posterior de la història de l'art.

Arquitectura

L'arquitectura cretenca s'inspira en l'arquitectura de Mesopotàmia, els seus models són acadis, sumeris o hittites.

Destaquen els palaus. Des del punt de vista arquitectònic, presentaven una estructura molt complexa, sense muralles, per tal de facilitar la seva expansió. Estaven construïts a partir d'un gran pati central rectangular: els edificis principals s'orientaven cap aquest pati, mentre que les dependències amb menys importància s'ubicaven a la part exterior. Les habitacions eren desiguals, amb passadissos i escales laberíntiques. Els espais estaven especialitzats: a l'est es reservaven les dependències per a les funcions administratives, de poder i religioses, mentre que a l'oest s'ubicaven els magatzems d'aliments i els tallers per a artesans, tenint en compte que és la zona amb menys hores de sol. Un dels més destacats és el Palau de Cnosos.

Llengua i escriptura

La seva escriptura va ser jeroglífica al començament, del 1900 al 1700 aC. Posteriorment, va evolucionar cap a una escriptura fonètica, denominada sil·làbica Lineal A (1700-1450 aC), que va servir per notar la seva llengua (encara no desxifrada, però anomenada minoica o eteocretenca), i que va ser utilitzada pels grecs micènics per escriure el seu dialecte grec predòric. El micènic era un dialecte grec predòric que es considera precursor del grec antic. Aquesta escriptura micènica és coneguda com la sil·làbica lineal B (1450-1400 aC), l'única que ha estat desxifrada per ara (el 1953, per l'arquitecte anglès Michael Ventris). L'escriptura Lineal B s'acabà imposant tant al continent com a la mateixa Creta.

Aspectes socials

La seva religió era politeista amb deïtats antropomòrfiques, excepte la gran dea mare, dea de la fertilitat, que més endavant es diria Senyora del Laberint. El culte se'n feia als petits santuaris, als palaus o a les coves. El brau, símbol de fertilitat, apareix als murals de Cnossos, i a la llegenda de Minos i el Minotaure. Així mateix també es van trobar santuaris decorats amb banyes de brau i atuells en forma de cap de bou, el que assenyala la importància ritual d'aquest animal.[3] Embalsamaven els morts, fent-hi servir mel.

La població de Creta a l'època de l'apogeu fou de gairebé mig milió de persones i, per tant, l'agricultura havia de ser molt productiva. El comerç, amb les exportacions d'orfebreria i uns altres productes, feia de l'illa un punt important de la mar Egea. La societat estava compartimentada en especialitzacions, cadascú amb el seu ofici.

El lideratge el tenia el senyor del palau, que aparentment es deia Minos (que devia ser un títol i no el nom), que cada any renovava el mandat mitjançant l'enllaç amb la gran dea mare, representada per una sacerdotessa, vestigi d'una societat matriarcal neolítica. Cada família disposava de terres pròpies i sembla que no hi havia esclaus, o n'hi havia molt pocs. Els pobles no estaven fortificats; per tant, podem suposar que vivien en pau. La marina, malgrat que era important, era de finalitat comercial i no militar.

La civilització va estendre la seva influència a les Cíclades durant el segon mil·lenni, però no hi ha informació que s'hi fes cap colònia. També van estendre la seva influència a la Grècia continental, que va originar la civilització micènica.

Referències

  1. "Ancient Crete" in Oxford Bibliographies Online: Classics, offers a scholarly guide to the academic literature on this topic.
  2. Durant, Will. «The Life of Greece». A: The Story of Civilization. II. New York: Simon & Schuster, 1939.
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 Cheers, Gordon. Atlas histórico. Historia de la humanidad (en espanyol). Tandem Verlag, GmbH, 2009, p. 46. ISBN 9783833150289.
  4. Wilford, J.N., "On Crete, New Evidence of Very Ancient Mariners", The New York Times, Feb 2010
  5. Bowner, B., "Hominids Went Out of Africa on Rafts", Wired, Jan 2010
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Civilització minoica Modifica l'enllaç a Wikidata
Arthur Evans

Sir Arthur John Evans (Nash Mills, 8 de juliol de 1851 - Boar Hill, 11 de juliol de 1941), arqueòleg i escriptor britànic, descobridor del Palau de Cnossos i de la civilització minoica la qual va ser una de les troballes més importants a la Història. Era fill del també arqueòleg sir John Evans.

Va estudiar en les universitats d'Oxford i Göttingen i va realitzar diverses excavacions a Itàlia, Escandinàvia i els Balcans. Va estar vinculat a l'Ashmolean Museum d'Oxford abans de llançar-se a la recerca del palau de Cnossos a Creta. El 1898 va adquirir la propietat dels terrenys on es trobava, on també acabaria construint-se una casa per a ell mateix (Vil·la Ariadna). Les excavacions a Cnossos van començar el 1900 i van continuar sota la seva direcció fins el 1930, quan va retornar a Anglaterra. Evans va relacionar el Palau de Cnossos, per la seva construcció laberíntica, amb el mític Palau de Minos, pel que va donar a les seves troballes la denominació genèrica de civilització minoica. La intervenció d'Evans a Cnossos conté aspectes polèmics tals com les reconstruccions d'algunes parts del palau o de les seves pintures murals, perquè les va repintar amb colors forts.Va ser nomenat el 6 de desembre de 1901 membre de la Royal Society. «Lord Minos de Creta», el 1911, per les seves aportacions a l'arqueologia.

Es diu que va morir de càncer l'11 de juliol de 1941, dies després que li arribés la falsa notícia que la seva esposa havia mort.

Britomartis

D'acord amb la mitologia grega, Britomartis (en grec antic Βριτόμαρτις), va ser una nimfa, filla de Zeus i de Carme. El seu nom significava, segons es diu, "la Verge Dolça".

Cidònia

Cidònia (grec Kydonia, llatí Cydonia) fou una de les principals ciutats antigues de Creta.

En temps de la guerra del Peloponès la ciutat estava en guerra amb Gortina i era aliada d'Atenes. Més tard fou aliada de Cnossos. Després de la guerra sagrada el general foci Falecos va atacar la ciutat però fou derrotat durant el setge. Va lluitar després contra Cnossos i Gortina. Quan els romans van desembarcar ho van fer prop de Cidònia i els cretencs anaven dirigits per Lastenes i Panares, i els romans per Metel; la primera batalla de la conquesta de l'illa es va lliurar en territori de Cidònia, i Metel va triomfar. Cidònia fou assetjada i ocupada.

Actualment, al lloc de la ciutat antiga hi ha la ciutat de Khanià, capital de la prefectura del mateix nom, la segona ciutat en importància de l'illa de Creta.

Es diu que de la ciutat de Kydon, o Kydonia, (la lletra "y" sonava propera a la "u") era el fruiter Cydonia oblonga i va donar origen al seu nom català "codonyer" i al fruit "codony".

Cnossos

Cnossos (en grec, Κνωσός, Knosós; en llatí, Cnossus o Cnosus, i també Gnossus i Gnosus) fou la ciutat reial de Creta, situada al nord de l'illa, no lluny de l'actual ciutat d'Iràklio o Càndia. Inicialment es va anomenar Ceratos. Segons la llegenda, el fundador del regne de Creta, Minos, va fundar-la i va fer-ne la seva residència.

Doris (grup humà)

Els doris eren un poble indoeuropeu que va envair Grècia el segle XII aC i s'imposà als aqueus. Tot i que la llegenda els feia descendir d'Hèrcules i deia que tornaven a la seva pàtria, les excavacions arqueològiques han descobert que al segon mil·lenni estaven establerts a la conca del Morava. La invasió dòrica va començar a Tessàlia, des d'on van seguir avançant cap al sud i es van apoderar de bona part del Peloponès, on van destruir la civilització micènica, i de la qual els aqueus només en van conservar una part. Seguidament, van destruir la civilització minoica a Creta; també es van estendre a Rodes i altres illes. Fins al segle IX aC, hi va haver un règim feudal a Argos i Esparta. La senyoria dòrica d'Argos es va estendre per Mègara, Corint, Sició i Egina. En canvi, Esparta va imposar sobre les terres conquerides de Messènia i Arcàdia un règim de dominació i d'esclavatge (els ilotes). Amb el temps, les restes de l'antiga població que no havia fugit i els doris es van fusionar i els orígens se'n van oblidar.

Foren territoris doris al Peloponès: Mègara, Corint, Sició, Flios, Cleones, Argos, Epidaure, Trozen, Hermíone (parcialment), Egina, Lacònia, Esparta i Messènia. Des d'allà, van passar a les illes i van ocupar Creta, Melos, Thera, Rodes i Kos i van fundar Cnidos i Halicarnàs a Cària. Corint va fundar colònies a Còrcira, Ambràcia, Anactòrios, Lèucade, Apol·lònia i Epidamnos (colònia de Còrcira).Les colònies dòriques a Sicília foren: Siracusa (de Corint), Hiblea (de Mègara), Gela (de Rodes), Zancle (poblada per messenis i anomenada Messene), Agrigent (fundada per Gela) i Selinos (colònia d'Hiblea).

A la Magna Grècia, fou dòrica la ciutat de Tàrent, fundada per Esparta. Unes altres ciutats dòriques van ser: Potidea a Calcídia (colònia de Corint) i Selímbria, Calcedònia i Bizanci (colònies de Mègara).

Erupció minoica

La devastadora erupció minoica ocorreguda a Santorí va ser una erupció volcànica que ha estat datada de diferents maneres:

Entre el 1639 i el 1616 aC (per mitjà de la datació basada en el carboni-14)

En l'any 1628 aC (mitjançant anàlisi de dendrocronologia)

Entre el 1530 i el 1500 aC (mitjançant dades arqueològiques)L'erupció minoica va ser un dels fenòmens més significatius ocorreguts a la mar Egea durant l'edat del bronze. L'erupció volcànica va causar un canvi climàtic a la zona de la mar Mediterrània oriental i possiblement a tot el món. Amb una densitat de roca equivalent a 60 quilòmetres cúbics, va ser una de les majors erupcions volcàniques sobre la Terra en els últims milers d'anys. El nom d'"erupció minoica" es refereix a la civilització minoica de l'illa de Creta.

Escriptura Lineal A

La lineal A és una escriptura de la civilització minoica de Creta. Es va utilitzar del segle XVII al XV aC. L'escriptura només ha pogut ser desxifrada en una petita part. Alguns investigadors hi veuen una predecessora de l'escriptura lineal B.

Se'n coneixen aproximadament 70 caràcters sil·làbics, 100 caràcters amb significat propi (que s'adiuen parcialment amb els caràcters sil·làbics i han pogut ser determinats així) i diversos signes de xifres.

S'ha anomenat la llengua escrita amb aquest sistema minoica eteocretense, llengua que és desconeguda. Encara que la llengua eteocretenca és desconeguda i no s'ha pogut incloure en cap família de llengües, s'ha intentat de deduir el valor de molts dels signes mitjançant la comparació amb la lineal B de forma més o menys segura. La gran quantitat de signes logogràfics permet de deduir el contingut dels textos trobats. Les notes gravades en taules d'argila sovint servien per a l'administració, cosa que permet d'entreveure les relacions econòmiques de l'època.

Eteocretenc

L'eteocretenc és una llengua extingida, no grega, de la qual s'han trobat unes poques inscripcions alfabètiques a l'antiga Creta.

A l'est de Creta s'han trobat prop de mitja dotzena d'inscripcions que, encara que escrites en alfabet grec, clarament no són pas grec. Aquestes inscripcions estan datades entre finals del segle setè o principis del sisè fins al segle tercer aC. L'idioma, que no es comprèn, és probablement una supervivència d'una llengua parlada a Creta abans de l'arribada dels grecs i bé podria ser derivada de la llengua minoica representada a l'escriptura lineal A de les inscripcions d'un mil·lenni abans. Però com que aquesta llengua continua sense ser desxifrada, no es pot dir amb seguretat que l'eteocretenc i el minoic estiguin relacionats.

Alguns testimonis de l'antiguitat suggereixen que aquesta llengua és la dels eteocrentencs citats en l'Odissea, és a dir, dels cretencs originals, genuïns, o de veritat, que habitaven l'antiga ciutat de Praisos.Desafortunadament, el terme eteocretenc també s'aplica a vegades a la llengua minoica (o llengües) de més d'un mil·lenni abans en els anomenats "jeroglífics cretencs" (gairebé amb tota seguretat un sil·labari) i en l'escriptura lineal A. Yves Duhoux, probablement la principal autoritat actual en eteocretenc, ha escrit: "cal separar rigorosament l'estudi de l'eteocretenc del de les inscripcions "jeroglífiques" i de les lineal A".

Festos

Festos (potser PA-I-TO en lineal A; grec Φαιστός AFI [fes'tos]), també Faistos i Fest, fou un dels principals centres de la civilització minoica i la més rica i poderosa ciutat del sud de Creta. Està situada al sud de l'illa, prop de la costa, i al sud-oest de Càndia. Era propera també a Gortina. Ara és un municipi de la Unitat perifèrica d'Iràklio, a l'illa de Creta, establert per la reforma del pla Kalikratis.

El seu nom, segons la llegenda, derivaria de Festos, el fill d'Heracles que va succeir Ianisc en el tron de Sició, i després, per ordre d'un oracle, va emigrar a Creta, on va fundar la ciutat que porta seu nom. Va tenir un fill anomenat Ròpal. Sembla que el seu nom figurava en la genealogia cretenca de Pausànias en comptes del déu Hefest, introduït en el seu lloc per un error de l'escrivà.El port de la ciutat es deia Matalum, situat a més distància de la que hi havia a la costa en línia recta. És una de les ciutats més antigues de l'illa.

Fou habitada des del neolític i va subsistir com a estat fins al període dels palaus minoics, al segle XV aC. La ciutat minoica ocupa una gran extensió, a la rodalia del palau. Aquest fou destruït al segle XV aC, però la ciutat va romandre habitada fins almenys al segle VIII aC. Més tard, es va construir al sud del vell palau l'anomenat temple de Rhea i va sorgir una ciutat hel·lenística, que fou també molt pròspera; restes de cases d'aquest període encara es conserven a l'oest del palau. A la meitat del segle II aC, la ciutat fou destruïda per la veïna Gortina, que va annexionar-se'n el territori.

A la regió de Festos, queden algunes restes de la presència veneciana durant l'edat mitjana.

Ja en temps moderns, l'excavació arqueològica del lloc començà el 1884 a mans d'en F. Halbherr i fou continuada per l'escola arqueològica italiana d'Atenes (dirigida per en F. Halbherr i en L. Pernier) el 1900-1904 i per en Doro Levi el 1950-1971. L'antic palau, el barri reial i els magatzems del palau nou foren descoberts. Les ciutats minoica i hel·lenística han estat trobades a Chalara i a Aghia Photeini, respectivament al sud-est i nord-est del palau. A l'oest del palau, hi ha l'església veneciana de Sant Jordi de Falandra, prop del lloc arqueològic d'Aghia Triada i de Matala.

Gortina

Plantilla:Ficha de yacimiento

Gortina (en grec, Γόρτυν, Γόρτυς o Γόρτυνα; en llatí, Gortyn o Gortyna) és un municipi de l'illa grega de Creta, a 45 km al sud de la capital, Càndia. El 2011 la població del municipi era de 15.632 habitants mentre que la unitat municipal del mateix nom en tenia 4.716. També és un jaciment arqueològic on es conserven moltes ruïnes, entre les quals destaquen unes plaques amb la inscripció d'unes lleis, escrites en dialecte dòric, conegudes com lleis de Gortina.

Hel·làdic

Hel·làdic o període hel·làdic és un terme arqueològic modern per a referir-se a la seqüència de períodes que caracteritzen la cultura dins del continent europeu a l’antiga Grècia durant l’edat del bronze. Aquest terme es fa servir en arqueologia i història de l'art. Tracta de complementar dos termes paral·lels, civilització ciclàdica (en el mar Egeu), i civilització minoica (a l’illa de Creta), ambdues aproximadament contemporànies de l’hel·làdic.Aquest esquema s’aplica principalment a la seva ceràmica. Típicament, només se'n poden obtenir datacions relatives.

Els tres termes, hel·làdic, ciclàdic i minoic, es refereixen a la ubicació d’origen; hi havia comerç entre les zones, amb la qual cosa es pot trobar, per exemple, minoics mitjans a les Cíclades, sense que això signifiqui que es puguin classificar com a ciclàdics mitjans.

Ieràpetra

Ieràpetra (en grec Ιεράπετρα [je'rapetra] i en grec cretenc [dʒe'rapetro]) és una ciutat i un municipi de la costa sud-est de Creta, Grècia, a la prefectura de Lassithi. El municipi, que el 2001 tenia una població de 23.707 habitants, inclou la ciutat, alguns poblets i l'illa de Khrissi. És l'única ciutat gran de la costa sud de l'illa i la més poblada de la prefectura de Lassithi.

El clima de la regió té hiverns excepcionalment càlids, que permeten que les palmeres facin fruit i que les orenetes no migrin cap al sud. Els estius són secs, amb una calor moderada per les brises del mar.

Hi ha restes minoiques a Gurnia, Pyrgos i Vassilikí.

L'illa de Khrissi té bones platges i s'hi pot anar amb vaixells que surten del port de Ieràpetra.

Altres llocs d'interès són:

Llac artificial de Bramiana, que constitueix una reserva ornitològica.

Muntanyes: Dikti i Thryptis

Bosc de Selakano

Gorges: Sarakina, Kha i Avgo

Labris

La labris és una destral de doble tall coneguda pels antics grecs com a pelekys (πέλεκυς) o sagaris i bipennis pels romans.

L'ús per part dels grecs no és el primer del qual se'n té constància, ja que en els períodes paleolític i neolític ja es troben representacions d'aquesta destral, sovint associades al culte de Nerthus i a divinitats tel·lúriques que pertanyien a cultures més primitives. El simbolisme del labris mostra una continuïtat en la religió, mitologia i art de les civilitzacions minoica, tràcia, grega i bizantina, el qual es remunta a fa més de tres mil anys. La labris també apareix en el simbolisme religiós i la mitologia africanes (vegeu Shango).

En l'actualitat, la labris s'usa sovint com a símbol associat al poder femení i matriarcal i, més recentment, també s'usa com a símbol del lesbianisme. Tanmateix, també fou emprada com a símbol del feixisme grec.

Minotaure

El minotaure (del grec Μινόταυρος) era un monstre amb cos d'home i cap de bou. El mite té la seva versió més completa a la Biblioteca mitològica d'Apol·lodor. El seu nom significa "Brau de Minos", i era fill de Pasífae, fecundada pel brau de Creta. Va ser tancat en un laberint dissenyat per l'artesà Dèdal, fet expressament per retenir-lo, situat probablement a la ciutat de Cnossos, a l'illa de Creta. Durant molts anys, homes i dones van ser duts al laberint com a sacrifici per ser l'aliment de la bèstia fins que la vida d'aquesta va acabar a mans de l'heroi Teseu.

Museu Arqueològic de Càndia

El Museu arqueològic de Càndia és un museu que es troba a Càndia o Heràkleion. És el museu de referència en quant a objectes i testimonis de la civilització minoica.

Prasos

Prasos (llatí Praesus o Prasus, grec Praisos o Prasos) fou una ciutat de Creta. Estrabó diu que el seu territori tocava a Lebena, és a dir al sud de l'illa; però en un altre passatge la situa prop de la mar entre els caps Samonion i Quersonès, és a dir a l'extrem oriental. Sembla que la segona és la correcta i en tot la primera es refereix a una altra ciutat amb el mateix nom o similar (possiblement Priansos).

La ciutat fou destruïda per la de Hierapytna. Les seves ruïnes són al lloc anomenat actualment Praisos, l'est de Creta.

Psiloritis

El Psiloritis (grec Ψηλορείτης o muntanya alta), històricament conegut com a mont Ida (grec Ίδη), és una muntanya a Creta i el cim més elevat de l'illa, amb 2.456 metres. Es troba a la prefectura de Réthimno, a la meitat oest de l'illa.

Fou un lloc sagrat per als minoics i, més endavant, per als grecs antics. La mitologia el fa la llar de la titànida Rea, alhora que al vessant septentrional de la muntanya es troba la cova d'Ida, on nasqué Zeus. Fou en aquella cova que Rea, sa mare, l'amagà per evitar que el devorés Cronos, pare dels déus fins que seria destronat pel mateix Zeus.

Entre els llocs interessants de visitar hi ha l'altiplà de Nida i el bosc de Ruva, al vessant oriental. L'observatori de la Universitat de Creta és al cim secundari Skinakas.

La petita capella de Timios Stavros (Sagrada Creu) al cim és la destinació d'una romeria anual cada 14 de setembre.

Des del 2008, a principis de juny s'hi fa una cursa de muntanya, la Psiloritis Race.

Tauleta d'argila

Les tauletes d'argila en l'antic Pròxim Orient (en idioma accadi: ṭuppu(m)) es varen fer servir com a suport per a l'escriptura especialment del tipus cuneiforme, des de l'edat del bronze i ben entrada l'edat de ferro.Els caràcters cuneïformes s'escrivien a les tauletes d'argila encara toves amb un punxó (en llatí: stylus), sovint fet de la tija de plantes de la família ciperàcia, que abundaven a la zona. Un cop s'havia escrit sobre les tauletes d'argila, moltes d'aquestes s'assecaven al sol o a l'aire i quedaven fràgils. Més tard, aquestes tauletes que no s'havien cuit al foc es remullaven amb aigua i, d'aquesta manera, es reciclaven i se'n podia tornar a escriure a sobre. Altres tauletes, un cop escrites, es posaven a la graella en un kennal o eren cuites en un forn (o, inadvertidament, quan els edificis es cremaven de manera accidental o com a resultat d'incendis intencionats durant les guerres) es feien més dures i duradores. Les col·leccions d'aquest tipus de tauletes d'argila van ser els primer arxius coneguts i l'arrel de les primeres biblioteques. S'han trobat desenes de milers de tauletes escrites, incloent-hi molts fragments a l'Orient Mitjà.En la civilització minoica/micènica, l'escriptura només s'ha comprovat que es feia servir per a la comptabilitat. Es feien servir per a etiquetes i marques i en els primers resums. En la civilització minoica i micènica, mai no passaven per una cocció les tauletes deliberadament i en principi sempre es reciclaven, però algunes tauletes van passar per incendis accidentals allà on s'havien emmagatzemat, i d'aquesta manera, cuites pel foc, s'han pogut conservar. La resta de tauletes sense passar pel foc són extremadament fràgils i, fins i tot, alguns investigadors han plantejat de coure-les ara per tal de conservar-les.

Taurocatàpsia

La taurocatàpsia (del grec antic ταυροκαθάψια), era un exercici en el qual els gimnastes realitzaven demostracions d'agilitat, a peu o a cavall amb la mediació d'un toro salvatge.És un motiu de l'art figuratiu de l'Edat del Bronze Mitjana, i en particular de l'art minoic, on apareixen escenes d'aquesta activitat en nombroses ocasions, tant en la decoració de parets com en diversos objectes.

La taurocatàpsia es creu que ha estat un ritual clau en la religió de la civilització minoica a l'Edat de Bronze. Igual que en el cas d'altres civilitzacions mediterrànies, el toro ha estat objecte de veneració i culte.

Cronologia
Geografia
Societat
Personatges
eminents
Arquitectura
Art
Ciència
Llengua
Europa
Àsia
Vegeu també

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.