Ceràmica

La ceràmica és un material sòlid inorgànic i no metàl·lic que necessita la intervenció d'una quantitat de calor en la seva preparació. Els materials ceràmics poden tenir una estructura cristal·lina o ser amorfs.

El primer material ceràmic conegut va ser la terrissa feta a partir de l'argila, sola o barrejada amb altres materials. Avui dia la ceràmica inclou la fabricació de productes domèstics, industrials, per a la construcció o objectes d'art. Al segle XX es van desenvolupar nous materials ceràmics que van ser utilitzats en el camp de l'electrònica dels semiconductors.[1]

Faience Plate Melograno
Plat de ceràmica de Faenza

Etimologia

La paraula ceràmica deriva del grec κεραμικός (keramikos), i es refereix a la terrissa, i podria derivar de la paraula indoeuropea ker que significaria calor.[2][3]

Propietats

Stsheat
Simulació de la temperatura de la superfície d'un coet espacial en entrar a l'atmosfera terrestre, el material ceràmic del que està feta ha de suportar una temperatura de 1.500ºC

Un material ceràmic és un tipus de material inorgànic, no metàl·lic, bon aïllant i que a més té la propietat de tenir una temperatura de fusió i resistència molt elevada. Així mateix, és molt fràgil, el seu mòdul de Young o pendent fins al límit elàstic que es forma en un assaig de tracció) també és molt elevat.

Per això no es poden fondre i mecanitzar per mitjans tradicionals com la fresa, el tornejat o el brotxatge sinó que reben un tractament de sinterització. Aquest procés, per la naturalesa en la qual es crea, produeix porus que poden ser visibles a simple vista. Un assaig a tracció, pels porus i un elevat mòdul de Young (fragilitat elevada) i en tenir un enllaç iònic covalent, és impossible de realitzar.

Hi ha materials ceràmics la tensió mecànica dels quals, en un assaig de compressió, pot arribar a ser superior la tensió suportada per l'acer, gràcies als porus. En comprimir aquests porus, la força per unitat de secció és major que abans del col·lapse dels porus.

Tipus

Glass ceramic cooktop
Vidre ceràmic aplicat en una cuina, aprofitant les propietats tèrmiques d'aquest material

La porcellana és un tipus d'argila amb un alt percentatge de caolí (argila depurada), que permet el treball en parets primes, tradicionalment es valorava la seva translucidesa, sobretot a l'extrem orient.

El caolí és també la matèria primera de la pisa, i del gres i de totes aquelles argiles modelables (plàstiques) la més impura de les quals és el "fang vermell" o "argila vermella" amb una alta quantitat de ferro en forma d'òxid fèrric o ferrós que li dóna el color característic.

Tradició

Makingpottery
Tornejant una peça ceràmica de manera tradicional

La ceràmica també és l'activitat tradicional de fabricació d'objectes d'alta qualitat en argila cuita. L'argila vermella, la varietat impura del caolí, és prèviament mesclada amb desgreixants i se li apliquen elements minerals i químics per a millorar la seua presentació. El caolí és una associació complexa de sílice, alúmina, i aigua.

El vidriat és un dels tractaments de la superfície que esdevé de l'antiga necessitat de perdre la porositat. Altres eren el brunyit o la cobertura amb resines de diferents arbres.

Tecnologia

Si3N4bearings
Peces fetes amb Si3N4 d'estructura ceràmica. Els ceràmic s s'usen molt per a components en automoció i en màquines en general.
Zayka-Ceramic-Knife
Ganivet la fulla de tallar del qual està feta de material ceràmic

Processos ceràmics es duen a terme per a la utilització com a materials a les noves tecnologies (conductors, aïllants tèrmics i elèctrics). Exemples de materials industrials de ceràmica són els aïlladors d'alta tensió de porcellana o els imants.

Per a molts usos són necessàries característiques de duresa i durabilitat, per aquests, ha d'estar lliure de ferro, només pot tenir traces de titani. Cada una d'aquestes ceràmiques tenen un punt de fusió diferent.

Arts decoratives

Actualment és tant un vehicle d'expressió artística, una professió artesana o una indústria.

A la branca artística i artesana, els productes tant són simplement decoratius com utilitaris, aprofitant les característiques del material: duresa, durabilitat, porositat, encongiment (en el procés de secatge o de cuita) i la no plasticitat en el cas de ceràmiques per a ús industrial que permeten l'estabilitat tant en cru com en cuit.

Ceramista és el nom de l'oficiant artesà o artista.

Vegeu també

Referències

  1. Diccionario de Arte I. Barcelona: Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.101. ISBN 84-8332-390-7 [Consulta: 26 novembre 2014].
  2. The American Heritage Dictionary of the English Language, 2000
  3. Indo-European Etymology Dictionary

Bibliografia

  • Pere Molera i Solà; Marc J. Anglada i Gomila (versió anglesa original: W.D. Callister); Introducción a la ciencia e ingeniería de los materiales, Llibre I, Edicions Reverté, 1995, ISBN 84-291-7253-X
  • Pere Molera i Solà; Marc J. Anglada i Gomila (versió anglesa original: W.D. Callister); Introducción a la ciencia e ingeniería de los materiales, Llibre II, Edicions Reverté, 1996, ISBN 84-291-7254-8

Argila

L'argila és un material granular natural procedent de la descomposició de les roques feldespàtiques, compost principalment per silicats d'alumini hidratats:

Al2O3 · 2 SiO2 · 2 H2OLes partícules d'argila, inferiors als 4 micròmetres de diàmetre, poden conformar un sòl homogeni (també anomenat argila) o bé formar part d'un sòl heterogeni (i en aquest cas l'argila és la fracció més fina del sòl). Els sòls argilosos són altament impermeables. Les roques formades a partir de l'argila són les argilites.

Duresa

La duresa o durea és una propietat d'un material sòlid que indica la resistència que oposa la seva superfície a ser deformada per força causada per un altre cos en contacte directe; una definició similar és que la duresa mesura la resistència que oposa una substància a ser ratllada. La duresa macroscòpica sol estar caracteritzada per forces intermoleculars fortes. La duresa depèn d'altres propietats com la ductilitat, la rigidesa, la plasticitat, la facilitat de deformació, la resistència, la tenacitat, la viscoelasticitat i la viscositat. Es mesura duent a terme un assaig de duresa, i no té una escala absoluta (ni, per tant, una unitat de mesura) sinó que es fan servir diferents escales relatives com, per exemple, l'escala de Mohs.

Alguns exemples de substàncies dures són la ceràmica, el formigó, alguns metalls i els metalls superdurs.

Eneolític

L'edat del coure, també anomenada calcolític (del grec χαλκός, jalkós = coure; i del grec λίθος, lithos = pedra) o eneolític (del llatí aenĕus = coure; i del grec λίθος, lithos = pedra), és un període de la prehistòria situat entre el neolític ("Nova Edat de la Pedra") i l'edat del bronze.

El coure va ser un dels primers metalls que va usar l'ésser humà, utilitzant-lo inicialment en el seu estat natural, el coure natiu, ja que desconeixia els mecanismes pels quals es podia fondre el mineral. En aquests primers temps, el modelava gràcies a les tècniques del martellejat i/o del batut en fred, de manera que aquesta fase no és considerada encara calcolítica, sinó neolítica. El perfeccionament de les tècniques ceràmiques li va permetre l'experimentació amb els processos metal·lúrgics, començant així a comprendre'ls. Quan ja els controlava, va començar a realitzar diversos aliatges amb altres minerals, i n'és el més habitual la barreja amb arsènic, primer, i la posterior amb estany, la qual va donar lloc a un nou metall, el bronze.

S'han trobat artefactes de coure al sud de Turquia i nord d'Iraq anteriors al mil·lenni VI aC, però, possiblement, havien estat treballats en fred o escalfats lleugerament per aconseguir-ne una mica de ductilitat. A la cova de Shanidar (muntanyes Zagros, Iraq), s'han trobat penjolls fets amb grans de coure en nivells corresponents al 9500 aC, és a dir, del neolític inicial. Però les primeres proves clares de fosa (assenyalades per la presència d'escòries de coure) s'han trobat a Çatalhöyük, a Anatòlia, i corresponen a un moment proper al 6000 aC. Al llarg del VI mil·lenni, apareixen més proves metal·lúrgiques per tot el sud d'Anatòlia, Iraq i els Zagros iranians, de la qual cosa s'ha deduït que el sud d'Anatòlia i el Kurdistan (zones riques en minerals de coure) van poder ser les àrees nuclears on se'n va aconseguir la fosa per primera vegada. A Egipte i als Balcans, es troben artefactes de coure natiu no fosos corresponents al mil·lenni V aC, però és durant el mil·lenni IV aC quan es va produir l'auge de la metal·lúrgia calcolítica balcànica, en un procés de característiques autòctones que va acabar per expandir-se a la Grècia continental i, posteriorment, a bona part de la resta d'Europa, gràcies a les xarxes d'intercanvi (d'objectes i idees) existents des del neolític. Al sud de la península Ibèrica, s'han detectat també processos metal·lúrgics d'origen autòcton durant el mil·lenni II aC, relacionats amb les cultures arqueològiques de los Millares i Vila Nova de São Pedro.A Amèrica, hi ha constància de la fosa del coure des de principis del mil·lenni I aC, als altiplans bolivians i peruans, fent aliatges amb plata i or des del 500 aC a les actuals Colòmbia i Perú. Gairebé sempre va servir per fabricar objectes rituals o de prestigi, i són pocs els artefactes utilitaris trobats. Només a partir de la fase cultural Chimú es va començar a utilitzar el coure arsenicat.

Esgrafiat

La paraula esgrafiat ve de l'italià sgraffiare, és a dir, fer incisions o gratar amb una eina especial anomenada estilet. L'esgrafiat és una tècnica de dibuix que consisteix a fer incisions sobre el cos de l'objecte o paret, en la part superficial, de manera que quedi al descobert la capa inferior. L'esgrafiat s'aplica sobre l'arrebossat d'un mur, sobre objectes de ceràmica, làpides i, en l'edat mitjana, sobre manuscrits en les il·lustracions en or.

Esplugues de Llobregat

Esplugues de Llobregat és el municipi més petit en extensió de la comarca del Baix Llobregat, tot i que fins al 1990 va pertànyer al Barcelonès. Limita amb els municipis de Barcelona, Cornellà de Llobregat, Sant Just Desvern, Sant Joan Despí i l'Hospitalet de Llobregat.

Faenza

Faenza (en emilià-romanyol Fënza) és una ciutat de la regió d'Emília-Romanya a Itàlia, a la província de Ravenna, en una plana prop de l'aiguabarreig dels rius Lamone i Marzeno. Té uns 55.000 habitants. És de planta rectangular i dividida en quatre barris. Les muralles són del 1456.

Els seus monuments més destacat són el Palazzo Comunale (ajuntament, del segle XIII però reconstruït) la catedral (projecte de Giuliano de Maiano, començada el 1474) amb la façana inacabada, i el famós Museu de la ceràmica.

La indústria de la ceràmica, molt lligada a la ciutat, va tenir el seu millor moment el segle XV i la paraula favèntia va quedar associada a ella com a sinònim de ceràmica. La ceràmica rep el nom de faiança.

Forn

Un forn és un compartiment tancat que s'utilitza per a escalfar, coure o assecar. S'utilitza habitualment a la cuina i la ceràmica.

Hospital de la Santa Creu i Sant Pau

L'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau és un conjunt modernista situat a Barcelona i que fou projectat per l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner. Va ser construït entre 1902 i 1930 en dues fases: la primera, duta a terme per ell mateix entre 1902 i 1913, consta de tretze edificis modernistes; la segona, realitzada pel seu fill Pere Domènech i Roura a partir de 1920, compta d'uns altres sis edificis d'un modernisme moderat, així com d'altres construccions posteriors. Tot i no haver-se desenvolupat íntegrament tot el projecte original la seva notorietat ha estat reconeguda amb diversos premis i amb el nomenament com a Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l'any 1997.

Edificat com a un centre hospitalari modern i innovador, al cap de cent anys ha deixat de complir amb aquestes funcions, que van ser traslladades, a partir del 2009, a un nou hospital dins del mateix perímetre del recinte en sintonia amb les necessitats del segle XXI. Després de quatre anys d'obres de restauració, el recinte modernista es va inaugurar el 24 de febrer del 2014 acollint, entre altres, centres de les Nacions Unides i de l'OMS.Construït amb els materials i la decoració pròpia d'un modernisme amb inspiració neogòtica, destaca la profusió de ceràmica, amb funcions profilàctiques i decoratives, maó vist i escultures que incorporen una ampla iconografia on es mostra la visió religiosa i historicista del seu autor.

Per la gran quantitat d'edificis, la seva riquesa ornamental i el seu nivell de conservació, l'Hospital de Sant Pau és el conjunt més gran de l'arquitectura modernista catalana.

Manises

Manises és un municipi del País Valencià situat a la comarca de l'Horta Oest. Té 30.693 habitants (2018), és famós per la ceràmica que s'hi fabrica i és conegut perquè al terme municipal hi ha l'aeroport de València.

Masia

Una masia és l'edifici central d'un mas, una explotació agrícola solitària fora del nucli d'un poble. S'ha de distingir entre masia, que significa la casa sola, i mas, el conjunt de casa, terres de conreu i boscos.És un tipus de construcció rural que abunda a la Catalunya Vella, però també té una marcada presència a les zones muntanyoses de la Catalunya Nova i el País Valencià. Estructures d'ús i aspecte semblant es troben arreu d'Europa, i reben noms com possessió (Mallorca), lloc (Menorca), pardina (Aragó), masada (l'est de la província de Terol), 'bòria' (a l'oest i nord d'Occitània) o 'bòrda' i fins i tot, gairebé homònim, mas (al Llenguadoc i sobretot a Provença; i també a la Ribagorça, el Matarranya i més al sud, els Ports, el Maestrat (País Valencià) i altres comarques valencianes) i alqueria (Horta de València).

És típica de la població disseminada de pagesos o pastors distanciada de nuclis urbans. Com denota el volum de la construcció de moltes masies, antany a les cases de pagès hi vivia molta gent: l'amo, l'hereu, els altres germans cabalers, la família extensa, mossos i pastors. Eren centres de producció, on es feia el vi, es molia la farina o es produïa oli. A més, s'engreixava el porc i s'elaboraven embotits i formatges. Mentre que en algunes masies es feien botes de vi, en d'altres es cosien espardenyes i sàrries per carregar els animals.

Neolític

El neolític (del grec νέος, néos, "nou", i λίθος, líthos, "pedra") és un període de la prehistòria en el qual van tenir lloc innovacions d'una gran transcendència: els éssers humans descobreixen l'agricultura i la ramaderia, i es fan sedentaris, procés conegut com la revolució neolítica.

Aquest terme va ser proposat el 1865 per l'historiador John Lubbock. El nom fa referència a la forma novella de treballar els estris de pedra, no sols percudits, sinó també polits. De tota manera, l'essencial en aquest període no són els estris, sinó els canvis econòmics produïts, com l'aparició de l'excedent de producció, i les conseqüències socials.

Aquest llarg període se sol dividir en tres fases: el neolític inicial, el mitjà i el final.

Pablo Picasso

Pablo Ruiz Picasso (Màlaga, Andalusia, 25 d'octubre del 1881 – Mogins, la Provença, 8 d'abril del 1973), més conegut pel nom artístic de Pablo Picasso, ja que sempre signava amb el segon cognom, va ser un pintor andalús, un dels més reconeguts del segle XX, conegut sobretot perquè va crear el cubisme juntament amb Georges Braque. En la seva dilatada carrera, va evolucionar per diferents estils i va conrear altres disciplines com la ceràmica, l'escultura amb bronze, el collage, i fins i tot va fer poesia. Va crear més de 20.000 obres al llarg de la seva vida.

Picasso va començar el seu recorregut estilístic amb una fugaç experiència amb el modernisme després del contacte amb la natura que li va suposar l'estada a Horta de Sant Joan i l'amistat amb els artistes catalans aplegats al voltant dels Quatre Gats. Amb les seves primeres estades a París, a partir del 1900, començà a desenvolupar un estil propi, primer en el període blau, que es caracteritza per obres fetes en tonalitats blavoses, fredes i personatges allargassats amb expressions tràgiques, influït per Van Gogh i Gauguin, que reflecteixen una tendència nihilista; va seguir amb un gir cap a un cert optimisme manifestat per un canvi cap a colors càlids i conegut com el període rosa, un moment en el qual Picasso estava permanentment instal·lat a París i en què va entrar en contacte amb escriptors propers al surrealisme. D'aquest període, són les obres de saltimbanquis, pallassos o acròbates de contingut més lleuger i alegre.

A partir del 1908, influenciat pel treball de Cezanne i per la imatge en moviment de les primeres filmografies, va desenvolupar obres que aconseguien trencar amb el cànon de representació definit en el Renaixement. Apollinaire va ser qui va anomenar cubisme el treball que conjuntament investigaven Picasso i Georges Braque. Amb obres tan destacades com Les senyoretes del carrer d'Avinyó, Picasso va aportar una nova interpretació de la realitat a partir d'una fragmentació de l'estructura de l'objecte que el va dur a experimentar amb el collage. Després d'una incursió pel surrealisme amb escultures de fils i làmines de metall i pintures de formes distorsionades i evocacions mitològiques, va iniciar l'època expressionista clarament influït per la Guerra civil espanyola primer i per la II Guerra mundial més tard. Obres com el Guernica o Dones plorant reflecteixen el seu sentiment d'angoixa davant la tragèdia de la guerra. Les seves escultures són, en aquest període, clarament abstractes.

En la dècada del 1950, es va centrar en la ceràmica i en pintures murals de grans dimensions. Els seus darrers anys els dedicà a pintar variacions d'obres dels grans mestres com Velázquez o Degas, a qui havia conegut personalment i de qui havia adquirit una sèrie d'obres; és una etapa de maduresa que dedicarà a treballar en la producció de litografies.

Personalment posicionat com a pacifista, durant la Guerra civil va estar políticament compromès amb el govern republicà, que el va nomenar director del Museu del Prado el 1936.

Paterna

Paterna és un municipi del País Valencià situat a la comarca de l'Horta Oest. Limita amb Burjassot, Benimàmet (València), Manises, Godella i Quart de Poblet (a la comarca de l'Horta; i amb Riba-roja de Túria, l'Eliana, Bétera i Sant Antoni de Benaixeve (al Camp de Túria).

Porcellana

La porcellana (de l'italià porcellana, una espècie de mol·lusc amb closca) és un producte ceràmic caracteritzat pel color blanc, la seva transparència, impermeabilitat, vitrificació, resistència (no la ratlla l'acer), absència completa de porositat i sonoritat.

Bàsicament la matèria primera de la porcellana és l'argila, el quars, el caolí (silicats hidratats d'alumini) i el feldespat. La impressió en la porcellana s'anomena litofania.

Saski Baskonia

Saski Baskonia SAD, actualment per motius de patrocini Kirolbet Baskonia, és un club de bàsquet basc de la ciutat de Vitòria, País Basc. Anteriorment hom l'ha conegut amb el nom de Laboral Kutxa(2009-2016) i Tau Vitòria(1987-2009) per motius de patrocini. Va ser fundat el 1952. La temporada 2019-2020 participa en la Lliga ACB i en l'Eurolliga.

Silici

El silici és un element químic no metàl·lic de la taula periòdica que té el símbol Si i un nombre atòmic de 14. Un metal·loide tetravalent de silici és menys reactiu que el seu equivalent químic, el carboni. És el segon element més abundant de l'escorça terrestre (suposa el 25,7% del seu pes) després de l'oxigen. Es presenta en dues formes, amorfa i cristal·lina; la primera és una pols terrosa, més activa que la variant cristal·lina, que es presenta en octaedres de color blau grisenc i brillantor metàl·lica. Apareix en l'argila, el feldespat, granit, quars i sorra, principalment en forma de diòxid de silici (també conegut com a sílice) i silicats (components que contenen silici, oxigen i metalls). El silici és el component principal del vidre, ciment, ceràmica, la majoria de silicones (substància plàstica).

Terracota

La terracota (de l'italià terra cotta "terra cuita") és l'argila modelada i endurida al forn.S'anomena així la ceràmica elaborada a partir de l'argila vermella comuna. Sovint se li sol afegir una mica de xamota, per a donar-li més porositat. S'utilitza sobretot per a objectes de grans dimensions, per exemple, escultures, relleus o elements de jardineria.És el fonament dels treballs de ceràmica, utilitzada tant per a recipients, com per a la realització d'escultures i decoració arquitectònica. Fins i tot a Etrúria, durant els segles III i II aC, es va utilitzar per a l'elaboració de sarcòfags.

A Merimde, va ser emprada des del quart mil·lenni aC. Des dels temps més remots, l'argila ha estat per a l'ésser humà el material més important per a elaborar objectes. Abunda en la natura i és fàcil de modelar simplement amb les mans, sense necessitat d'utensilis. L'argila és una barreja de minerals amb una petita quantitat de substàncies orgàniques. Abans que s'inventés el torn, les persones modelaven l'argila amb les mans, preparant una pasta que després estrenyien i rentaven per a, finalment, deixar-la decantar en petits recipients. Una vegada feta aquesta operació, la pasta es pressionava fins a donar-li forma, o bé s'enrotllava en espiral fent tires d'argila.

Una vegada acabada la peça, ve el procés d'assecat durant el qual la terracota perd part de l'aigua. A continuació, es cou en un forn especial que arriba lentament a una temperatura propera als 1000ºC. L'argila es torna més dura i compacta i ja no es dissol amb l'aigua. Una vegada acabada la cocció, es deixa refredar a poc a poc. Per a la realització d'aquest treball, s'empren aquests utensilis: torn, forn, varetes i matrius. Amb les varetes, es fan els acabats i els relleus quan l'argila està encara tova.

Terrissa

La terrissa, anomenada cantereria a molts indrets del País Valencià i les Terres de l'Ebre, és l'objecte o conjunt d'objectes, tals com olles, càntirs, gerres, perols, cassoles o tests, fets de terra argilosa afaiçonada quan és molla i pastada, i després cuita. La manca d'esmalts i vernissos, el tipus de terra, la coloració rogenca que li donen després de la cocció els derivats de ferro i, sobretot, la destinació a l'ús domèstic, en fan una categoria especial dins la ceràmica. La terrissa es distingeix, d'una banda, dels productes artístics com són les ceràmiques, terracotes, porcellanes, i rajoles de València, i de l'altra, de les peces de terra cuita sortides de la bòbila, o de productes com la vaixella fina coneguda amb el nom de pisa.La peça més antiga que es coneix és un atuell del període Jōmon de prehistòria del Japó (10000 aC i 8000 aC), peça que actualment s'exposa al Museu Nacional de Tòquio. El seu nom li ve donat per les marques de corda amb les que està decorada. Existeixen trossos de terrissa trobats al sud de la Xina i amb el mètode del carboni 14 s'ha datat i es creu que és un material elaborat entre els 14000 anys aC i el 9000 anys aC.

Teula

La teula (del llatí tegere, cobrir) és una peça de construcció feta de materials resistents i alhora lleugers, com l'argila, la ceràmica, la pedra (teules de pissarra), el ciment, el metall i altres, que es fa servir per a cobrir edificis; la coberta formada per teules s'anomena teulada. La funció principal de la teula és protegir l'edifici de la pluja, impedint que s'infiltri, danyi l'estructura i perjudiqui l'habitabilitat.

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.