Celtes

En un sentit ampli, celtes (grec: Κέλτoι) és el terme utilitzat per lingüistes i historiadors per a descriure el poble, o conjunt de pobles, de l'edat del ferro que parlaven llengües celtes pertanyents a una de les branques de les llengües indoeuropees. En aquest sentit, el terme no és, per tant, ètnic ni arqueològic, ja que molts dels pobles que van parlar llengües cèltiques, cas dels goidèlics d'Irlanda, mai van arribar a participar en els corrents culturals materials de la cultura de Hallstatt o La Tène.

Hi ha, però, un concepte més restringit del terme, referit en aquest cas als anomenats celtes històrics, entesos aquests com el grup de societats tribals d'Europa que van compartir una cultura material iniciada en la primera edat del ferro (1200-400 aC) al voltant dels Alps (període Hallstatt) i, més tard, en el ferro tardà (període La Tène), i que van ser així anomenats pels geògrafs grecs i llatins. En aquest grup, s'adscriuen els celtes continentals de la Gàl·lia, nord d'Itàlia, Alemanya i Bohèmia, diversos grups d'Ibèria (entre ells, els celtibers), els gàlates d'Anatòlia, pobles de l'est i centre de Romania i ja amb més reticències pels historiadors britànics i irlandesos, els celtes insulars.

Actualment, el terme celta s'utilitza sovint per a descriure la gent, les cultures i llengües de diversos grups ètnics de les illes Britàniques i de Bretanya, i restringit a l'aspecte cultural, de Galícia i Astúries.

Infotaula de grup humàCeltes
Celts in Europe
Distribució dels pobles celtes:
  • Territori central Hallstatt, en el segle sisè aC.
  • Màxima expansió celta, en el segle tercer aC.
  • Àrea lusitana d'Ibèria, on la presència celta és incerta.
  • Les sis "nacions celtes" que van conservar les llengües celtes en l'edat moderna.
  • Àrees on les llengües celtes tenen presència generalitzada actualment.
  • Tipus grup ètnic
    Part de indoeuropeus
    Mapa de distribució
    Celts in Europe

    Origen

    Gold torque 1
    Una torca celta d'or del 480 aC

    En temps antics, els celtes que van arribar cap al 1200 aC a Europa (i cap al 900 aC a la península Ibèrica) eren un cert nombre de pobles interrelacionats entre si que habitaven a l'Europa central; tots aquests pobles parlaven llengües indoeuropees, indicatiu d'un origen comú.[1]

    El terme celtes es fa servir en diferents sentits, per la qual cosa el seu ús resulta divers i pot ser ambigu. És de dubtosa admissibilitat per a res anterior al segle V aC, moment en què Heròdot s'hi refereix explícitament; abans d'aquesta data, és incert fins a quin punt va poder haver-hi una etnicitat celta identificable. Encara que clarament el protocèltic seria més antic que Heròdot, és complicat saber si els pobles de l'edat del ferro (que podria assimilar-se amb la cultura de Hallstatt) parlaven o no llengües celtes. Encara que hi ha arguments per a pressuposar que en aquesta cultura es trobaria antecessors dels celtes, la identificació amb pobles pròpiament celtes és molt insegura.

    Actualment, celta és essencialment un concepte lingüístic, però el seu ús exigeix precaució.[2] Hi va haver molts pobles celtes diferents; excepte pel parentiu filogenètic de les seves llengües, és difícil assenyalar amb certesa factors comuns específicament celtes. Encara que alguns autors parlen dels celtes com un poble homogeni i ben definit, la realitat material dels parlants de llengües descendents del protocelta molt probablement era més complexa, no existint l'homogeneïtat que alguns autors els atribueixen.

    Societat i cultura

    0908 Tracht- und Schmuckelemente in der Przeworsk-Kultur (Südpolen) im 3.Jh. v. Chr. bis 2. Jh. n. Chr.
    Reconstrucció de la cultura celta dels segles III-II aC

    La dona en la societat estava molt ben considerada, ja que no hi havia el masclisme d'altres pobles de l'època, com en els romans. Al contrari, les dones celtes feien el servei militar i anaven a la guerra. Eren fins i tot més bones en la batalla que els homes, o així ho explica Juli Cèsar, segons el qual la batalla estava perduda si hi acudien les dones celtes. Es podien casar amb qui elles desitgessin, i podien rebutjar fins i tot prínceps i grans guerrers. Un cop casats, a la parella manava el que tenia un rang guerrer més elevat i més possessions. Com les dones celtes podien anar a la guerra i heretar terres (fins i tot tenint germans barons), hi havia matrimonis en què manava la dona i matrimonis en els quals manava l'home.

    Van existir moltes reines celtes importants, així com grans guerreres.

    El divorci existia en la societat celta. A més, abans del casament "per tota la vida" (ja que no s'acostumava a trencar), n'hi havia un altre que durava un any i un dia, durant el qual la parella convivia a la mateixa casa i decidia si volien casar-se per sempre o no volien renovar el matrimoni.

    Estaven totalment a favor de les relacions sexuals prèvies al matrimoni, fet que astorava els romans i altres pobles que van estar en contacte amb ells.

    Llengua

    Hi ha tres hipòtesis per a explicar el naixement del protocelta. La primera afirma que es va desenvolupar al període de la cultura de La Tène a partir del contínuum dialectal parlat al continent europeu. Una segona teoria proposa que va sorgir amb la segona onada de migracions indoeuropees cap al 2400 aC. La tercera, per contra, sosté que va sorgir amb la revolució neolítica, cap al 5000 aC.

    Tau gallic CourDOr Metz 3147
    Inscripció celta en una antiga tomba gal·la: ARAÐÐOVNA

    Aquest protocelta es va fragmentar en dos grans grups, el continental i l'insular (parlat a la Gran Bretanya i Irlanda), que donarien peu a les diferents llengües celtes posteriors.

    Sens dubte, el principal tret definitori de les etnicitats celtes és la llengua. Ja que la resta d'aspectes històrics i culturals van ser més canviants, mentre que la llengua és més estable enfront de l'esdevenir històric, tot i que, a causa del canvi lingüístic, les llengües celtes es van anar diversificant en un procés anàleg al que va portar del llatí a les llengües romàniques.

    Les llengües celtes deriven d'un conjunt de dialectes del protoindoeuropeu, idioma que cronològicament ocupa una posició intermèdia dins de la família indoeuropea. A partir dels trets comuns a les llengües celtes mitjançant els mètodes de la lingüística històrica, s'ha reconstruït del protocèltic, que és una aproximació a la llengua mare que va donar lloc per diversificació a les llengües celtes històricament conegudes.

    Religió

    Taranis Jupiter with wheel and thunderbolt Le Chatelet Gourzon Haute Marne
    Taranis, un dels principals déus celtes

    La religió dels antics celtes, particularment la dels gals abans de la conquesta romana, no és ben coneguda, i les dades de què es disposen per reconstruir-la són escasses i no gaire precises.

    El culte estava a càrrec dels druides, sacerdots que alhora eren els educadors de la joventut. Els monuments anomenats pedres druídiques, anteriors a l'arribada dels celtes a l'oest d'Europa, semblen no haver representat cap paper en la religió dels antics gals.

    Durant molt de temps, només van existir cultes locals especialment relacionats amb les muntanyes, els boscos i les aigües, a qui s'invocava sota diferents noms. Trobem el déu Vosges, la dea Ardenes, el déu Dumi, les divinitats de les fonts o dels rius: Sequana (la font del Sena), Nemausis (la font de Nimes).

    Més tard, es va establir el culte de les grans divinitats, més o menys comú a tota la Gàl·lia, i que en l'època galoromana es va anar identificant amb les divinitats de la mitologia romana: Teutates, espècie de Mercuri amb una mica de Júpiter i de Mart; Taranis, relacionat amb el raig, però freturós del poder suprem de Júpiter; Esus, déu de la guerra i del bestiar, assimilat a Mart o a Silvanus; Belenos, déu de les arts, relacionat amb el sol i comparat amb Apol·lo; Cernumnos, déu del somni i de la mort, com Plutó.

    Al costat d'aquests figuraven dees, com: Rosmer, associada a Teutates; Belisama, dea de les arts del foc, assimilada a Minerva; Epona, dea de l'abundància agrícola, assimilada a Ceres. Els gals van tenir també divinitats abstractes o genis de les ciutats.

    Entre les pràctiques de la superstició popular, és famosa la recol·lecció, d'acord amb prescripcions fixes, del vesc, al qual es considerava dotat de virtuts extraordinàries.

    Alguns pobles celtes

    Celtibers

    El territori de la Península Ibèrica sobre el qual s'assenten els nouvinguts (preceltes) estava habitat per pobles preibers (a part de geogràfic, iber és un terme cultural). Es discuteix molt si es va produir un desplaçament, una conquesta, una aliança, assimilació, pacte o fusió entre celtes i ibers (de grat o com a serfs). Les primeres referències escrites sobre els celtibers es deuen a geògrafs i historiadors grecollatins (Estrabó, Titus Livi, Plini i d'altres), encara que el seu estudi, que arrenca del segle XV, no adquireix rang científic fins als inicis del segle XX (marquès de Cerralbo, Schulten, Taracena, Caro Baroja, etc.), cobrant renovat impuls en els últims anys. Malgrat aquest excepcional patrimoni literari, encara avui es discuteixen aspectes clau per a la seva definició: els límits del seu territori, la seva veritable personalitat o la seva pròpia genealogia.

    Botorrita 1
    Un dels bronzes de Botorrita, amb inscripcions celtibèriques

    Les dades disponibles són contradictòries i les teories dels autors difereixen sobre el tema. Fins i tot, podria donar-se una barreja de totes les opcions possibles, ja que les densitats de població i els recursos disponibles són molt especulatius. Les relacions i influències mútues van canviar amb el pas del temps. Es testifica una gran presència precèltica en zones de la Bètica (actual Huelva i Sevilla), que s'intenta explicar mitjançant la presència de serfs, mercenaris o bosses aïllades de colons.

    La cultura dels celtibers va fer seva l'herència dels ibers, dels quals van adoptar el sistema d'escriptura. Després de la caiguda de Numància el 133 aC, el seu territori va passar a formar part de la província romana d'Hispània Citerior.

    Hi ha també un bon nombre de monedes gravades amb el nom celtiber de la ciutat o dels habitants de la ciutat on van ser encunyades. A més, s'han trobat 20 tesserae gravades, petites plaques de bronze utilitzades com a símbol de pacte entre dues parts, generalment entre un individu i una comunitat, amb les quals el portador podia sol·licitar hospitalitat al llarg dels seus viatges. La majoria d'aquestes inscripcions són molt breus, amb l'excepció de la tessera de Luzaga (24 paraules).

    Gals

    Els gals eren els pobles que van habitar el que avui és França, Bèlgica, l'oest de Suïssa i les zones dels Països Baixos i Alemanya a l'oest del Rin, i una franja encara poc determinada d'aquest últim país, a la riba dreta del riu. Els gàlates eren un poble gal que va emigrar a l'Àsia Menor i es va establir a la regió anomenada Galàcia.

    Els grecs els van anomenar celtes mentre que els romans els van denominar gals, i a la seva gran regió, la Gàl·lia. Ja els mateixos romans havien notat això, pel que feien una diferència entre la Gàl·lia Cisalpina (d'aquest costat dels Alps) i la Gàl·lia Transalpina (de l'altre costat dels Alps). Al seu torn, la Transalpina n'era dividida en quatre que, segons l'època de Roma, van anomenar Gàl·lia Belga (de celtes menys ortodoxos), la Gàl·lia Comata o Melenuna (la netament cèltica o tradicional), la Gàl·lia Aquitana (amb pocs celtes compartint espai amb els aquitans autòctons) i la Gàl·lia Lugúria o Celtoligur, la primera a ser annexada a Roma com la Provintia.

    Britans

    Uffington-White-Horse-sat
    El cavall blanc d'Uffington, atribuït als antics celtes britans

    Els britans o britons van ser els pobles indígenes que van habitar l'illa de la Gran Bretanya (Albió), els quals podien ser descrits com a celtes insulars abans que la seva llengua i cultura fossin reemplaçades per les dels invasors anglosaxons.

    Aquests pobles parlaven llengües britòniques i compartien tradicions culturals comunes. En termes de llengua i cultura, gran part de tot l'oest d'Europa va ser principalment cèltica durant aquest període, encara que l'illa de la Gran Bretanya i la Bretanya continental van estar habitades per celtes britans. Els habitants d'Irlanda, l'Illa de Man i Dalriada eren escots o celtes gaèlics, parlants de llengües goidèliques.

    Part dels erudits en la matèria argumenten que el desconegut idioma picte era d'origen brità, si bé a la Britània preromana els pictes es distingien com un grup separat, de la mateixa manera que els escots de Dalriada. En qualsevol cas, el terme brità es refereix tradicionalment als habitants de l'antiga Britània, excloent-hi els pictes, ja que molts dels trets culturals pictes (com per exemple, la seva escultura, terrisseria i monuments) diferien dels britans.

    Vegeu també

    Referències

    1. Haywood, John. The Celts: Bronze Age to New Age (en anglès). Pearson Education, 2004, p.8. ISBN 058250578X.
    2. Ruiz Zapatero, Gonzalo. «Celts and iberians: Ideological manipulations in spanish archaeology». A: Cultural identity and archaeology: the construction of European communities (en anglès). Routledge, 1996, p.179-180. ISBN 0415106761.

    Bibliografia

    • John Koch "Celtic culture: A historical encyclopedia. (pp 20) California. 2006. the validity of appliying the term "celtic" to any group of people of culture of any period has been questioned, especially in conection with the cultural history of ireland and Britain. Thus the defining criterion of "peoples and countries that do, or once did, use celtic languages.
    • Barra Ó’Donnabháin "The Celts and the archaeology of later prehistoric Ireland" New agendas in Irish prehistory. (pp. 189–196) Bray. 2000.
    • Markale, Jean (1992). Los celtas y la civilización celta: mito e historia. Madrid: Taurus Ediciones. ISBN 84-306-0230-5.
    • Heròdot. Historias.
    • Juli Cèsar, De bello gallico.
    • Vegeu la Bibliografia sobre els celtes de l'edat antiga.

    Enllaços externs

    A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Celtes Modifica l'enllaç a Wikidata
    Basilea

    Basilea és la tercera ciutat més gran de Suïssa en població amb 188.000 habitants en el cantó de Basel-Stadt el 2004 i 690.000 habitants a la conurbació, que arriba als cantons veïns. Situada al nord-oest de Suïssa, sobre el Rin i fronterera amb Alemanya i França, Basilea és un centre industrial d'importància per a la indústria química i farmacèutica. La regió de Basilea, que culturalment s'estén cap a Baden-Württemberg (Alemanya) i cap a l'Alsàcia (França) reflecteix l'herència dels tres estats en el nom modern en llatí: Regio TriRhena. Disposa de la universitat més antiga de la Confederació Helvètica (1460).

    Els orígens de Basilea es remunten a l'assentament romà d'Augusta Raurica, tot i que s'han descobert assentaments celtes més antics. La posició estratègica de la ciutat, amb l'únic pont sobre el Rin entre el llac Constança i el mar, afermà la seva importància. A partir de 999 la ciutat fou governada per bisbes-prínceps sota domini nominal de l'emperador. El 1225-1226 el bisbe Heinrich von Thun construí un pont sobre el Rin i es va fundar l'actual barri de Kleinbasel (la petita Basilea) com a protecció del nou pont.

    Bolonya

    Bolonya (en italià: Bologna) és la capital de la regió d'Emília-Romanya (al nord d'Itàlia) i de la Ciutat metropolitana de Bolonya, entre els rius Reno i Sàvena, prop dels Apenins. Es troba a 90 km de Florència, a una mica més d'una hora de tren de Parma, i a 150 km de Venècia, al nord-est. És una de les ciutats històriques millor conservades i la setena més gran d'Itàlia per població.

    En diuen la Ciutat Roja pel color de les seves teulades, i per ser un dels centres del Partit Comunista Italià i de la resistència dels partisans contra els feixistes (Bologna la rossa), en la Segona Guerra Mundial. També se l'anomena Bolonya la Docta (Bologna la dotta) per la seva Universitat (la més antiga del tot el món, Alma Mater Studiorum - Università di Bologna, creada el 1088) i Bolonya la Grassa (Bologna la Grassa), per la seva excel·lent cuina. És seu també de la Bologna Center School of Advanced International Studies of the Johns Hopkins University, creada el 1955. Té aeroport internacional. És seu arquebisbal.

    Superfície: 140,9 km²

    Habitants: 390 198 (30-6-2018) (1.000.000 a l'àrea metropolitana);

    Densitat de població: 2.645,17 hab/km² (2008)Com a monuments, cal destacar les Torres Inclinades dels Asinelli i Garisenda del segle XII, la basílica de San Petronio a la Piazza Maggiore, inacabada (segles XIV-XV), el palau municipal, el palau del Podestà (segles XIII-XV), les esglésies de Sant Domènec (segle XIII) i de Sant Francesc (segle XIII), el conjunt arquitectònic de Sant Esteve (segle XI-XIII), el Palazzo della Mercanzia (segles XIV-XV) i la Font de Neptú (1566), obra de Giangbologna. El Teatre Comunale es va acabar el 1768. Al Museu Cívic, hi ha importants troballes etrusques de la cultura vil·lanoviana. La Pinacoteca Nacional té un gran nombre d'obres de pintura emiliana.

    Borgonya

    La Borgonya (antigament Borgunya o Burgunya, Bourgogne en francès) és una regió de França, habitada cronològicament per celtes, gals, romans, gal·loromans i diversos pobles germànics. Actualment està situada a la regió de Borgonya - Franc Comtat. Va ser una província de França fins al 1790 i fins al 2016 va ser una regió dividida en quatre departaments.

    Boulogne-sur-Mer

    Boulogne-sur-Mer és un municipi francès al departament del Pas de Calais (regió dels Alts de França). L'any 2006 tenia 43.700 habitants. La ciutat té dues estacions de tren: Gare de Boulogne-Ville i Gare de Boulogne-Tintelleries i és un dels punts finals de la Línia Boulogne-Lilla-Boulogne del TER En cercles esperantistes és molt famós, perquè aquí va tenir lloc el primer Congrés Mundial d'Esperanto.

    Britans

    Els britans o britons van ser els pobles indígenes que van habitar l'illa de la Gran Bretanya (Albió), els quals podien ser descrits com celtes insulars abans que la seva llengua i cultura fossin reemplaçades per les dels invasors anglosaxons.

    Aquests pobles parlaven llengües britòniques i compartien tradicions culturals comunes. En termes de llengua i cultura, gran part de tot l'oest d'Europa va ser principalment cèltica durant aquest període, encara que l'illa de la Gran Bretanya i la Bretanya continental van estar habitades per celtes britans. Els habitants d'Irlanda, l'Illa de Man i Dalriada eren escots o celtes gaèlics, parlants de llengües goidèliques.

    Part dels erudits en la matèria argumenten que el desconegut idioma picte era d'origen brità, si bé a la Britània prerromana els pictes es distingien com un grup separat, de la mateixa manera que els escots de Dalriada. En qualsevol cas, el terme brità es refereix tradicionalment als habitants de l'antiga Britània excloent als pictes, ja que molts dels trets culturals pictes (com per exemple, la seva escultura, terrisseria i monuments) diferien dels britans.

    La invasió romana de la Britània (efímera amb Juli Cèsar i definitiva amb Claudi) i la consegüent romanització a partir del segle I va suposar l'adopció del llatí i la civilització romana pels britans del sud de l'illa de la Gran Bretanya, inclòs el cristianisme a partir del segle IV. L'anarquia pròpia del final de l'Imperi Romà d'Occident va tenir greus conseqüències per a aquestes comunitats, que van ser expulsades de l'illa al segle V i substituïdes pels pagans del nord (pictes i escots) i pels també pagans invasors germànics (angles, saxons i juts). Els britans van emigrar per via marítima a la península de la Bretanya i alguns pocs fins a llocs tan llunyans com Astúries i Galícia, on van fundar la diòcesi de Britònia.

    Celtibers

    Els celtibers eren un dels grups de pobles celtes que habitaven la península Ibèrica. Les fonts clàssiques gregues i romanes ens transmeten dues interpretacions del nom amb què són identificats. Per una banda, Posidoni, Diodor de Sicília i Marc Valeri Marcial incideixen que els celtibers són una mescla de celtes i d'ibers, mentre que Apià i Estrabó indiquen que són celtes que viuen entre ibers. La historiografia actual reconeix unànimement la predominança del component cèltic, la llengua per exemple, tot i reconèixer les influències culturals ibèriques, l'escriptura per exemple.

    La variant "celtíbers", que se sent a voltes, és errònia (igual que la variant "íbers" per a referir-se als ibers).

    Gals

    L'expressió pobles gals designa als pobles protohistòrics de celtes que residien a la Gàl·lia, (Gallia en llatí), és a dir, aproximadament en els territoris de les actuals França, Bèlgica, Suïssa, Itàlia del nord i Països Baixos, probablement a partir de la primera Edat del Bronze (segon mil·lenni aC).

    Els gals estaven dividits en molts pobles o tribus que es comprenien entre ells, que pensaven igual, que descendien tots d'una mateixa soca i que coneixien la seva genealogia. A aquests vincles d'afiliació, reals o mítics, que els creava les obligacions de solidaritat, s'afegien a més aliances que subscrivien alguns per ser considerats en la clientela d'altres per formar federacions com les dels arverns i hedus. Cadascun d'aquests pobles es va dividir en "civitas" identificades per un cap del lloc i un territori anomenat en llatí «pagus», que al seu torn se subdividia en «vicus», més o menys equivalent als cantons actuals.

    Les civilitzacions gal·les s'associen en arqueologia a la civilització celta de la Tène (nom d'un jaciment descobert a la vora del llac de Neuchâtel, Suïssa). La civilització de la Tène va florir en el continent en la segona Edat del Ferro, i va desaparèixer a Irlanda durant l'alta edat mitjana.

    Gal·lècia

    La Gal·lècia (en llatí Gallaecia) fou una regió, i més tard província romana, situada al nord-oest de la península Ibèrica, abraçava bàsicament l'actual Galícia i el nord de Portugal. Estava poblada per les tribus dels galaics bràcars (gallaeci bracarii) o callaics bràcars (callaici bracarii); i dels galaics lucenses (callaici o gallaeci lucenses); els àrtabres també hi vivien però eren considerats un poble diferenciat. Astúries i part de Lleó són atribuïdes a aquesta província (el convent jurídic d'Asturiga, avui Astorga).

    La província tenia dos convents jurídics: Bracara Augusta (Braga), a la part sud; i Lucus Augusti (Lugo), a la part al nord del riu Miño. Lucus Augusti comprenia 16 ciutats dels celtes, a més de la ciutat dels àrtabres (considerats no celtes o, si més no, un poble diferenciat) i la dels lebuns, amb una població entre 150 i 200 mil habitants. El convent de Bracara Augusta tenia 24 ciutats de població celta i una població similar a l'altre convent.

    Gàl·lia

    La Gàl·lia o les Gàl·lies fou una regió d'Europa occidental actualment ocupada per França, Bèlgica, l'oest de Suïssa i les zones dels Països Baixos i d'Alemanya a l'oest del Rin. Durant els segles VI al I aC el nom també s'aplicava al nord d'Itàlia. Les Illes Britàniques queden fora d'aquesta denominació tot i estar poblades de celtes com la resta.

    Els gals era el nom que empraven els antics romans per referir-se als habitants celtes d'aquesta regió en els temps antics i va ser emprada principalment pels romans que molt rares vegades anomenaven celtes a aquest conjunt de tribus diverses. El gentilici es va conservar a través dels temps solament en l'extensió de terres que avui componen el país de França i encara avui segueix anomenant-se gals als francesos.

    Els gals es van estendre per tota Europa en temps dels romans, parlant unes llengües cèltiques que havien divergit en dos grups. A més dels gals de l'actual França (excepció feta de l'extrem sud de la Catalunya del Nord), uns altres s'havien establert en les planes del nord de la península Itàlica, en la província que els romans coneixien com Gàl·lia Cisalpina ("Gals a aquest costat dels Alps") i Venetia et Istria. Altres gals havien emigrat creuant els Pirineus fins a la península Ibèrica, on es van barrejar amb ibers indígenes donant lloc als celtibers.

    Els gals van ser anomenats walha per les tribus germàniques, un terme genèric per a "estranger" o "foraster". Aquesta paraula germànica va donar origen igualment als termes Gal·les i Valònia.

    La part nord de l'actual Itàlia, la Gàl·lia Cisalpina, fou la primera conquerida per Roma (segles III i II aC). La resta (Gàl·lia Transalpina, Gallia Transalpina en llatí), fou essencialment conquerida per Cèsar (59-52 aC) i incorporada a Roma, quedant posteriorment dividida en diverses províncies, d'on prové l'expressió les Gàl·lies.

    Gàl·lia Cèltica

    La Gàl·lia Cèltica (en llatí: Gallia Celtica) era una de les tres principals regions de la Gàl·lia, d'acord amb la història de Juli Cèsar en el seu llibre De Bello Gallico (58-51 / 50 a.n.e.).

    La Gàl·lia Cèltica estava habitada pels celtes, anomenats gals pels romans. El territori actual correspon a França, a excepció d'Aquitània, Suïssa, Luxemburg i Alemanya a la riba oest del Rin.

    Invasió celta dels Balcans

    La invasió celta dels Balcans va ser l'arribada en massa de grups de pobles celtes de la cultura de La Tène cap a la península dels Balcans al segle IV aC.

    Malgrat que els assentaments celtes es van concentrar a la meitat occidental de la conca dels Càrpats hi va haver incursions importants, i assentaments en la mateixa península balcànica.

    Des de les seves bases situades al nord d'Il·líria i Panònia, les invasions celtes van arribar al màxim al principi del segle III aC, amb la invasió de les regions de Macedònia, Tràcia i Grècia. L'any 279 la invasió de la Grècia hel·lenística va ser precedida per una sèrie d'altres campanyes militars cap al sud dels Balcans i contra el regne de Macedònia afavorides pel clima conflictiu que hi havia després de la mort d'Alexandre Magne. Una part de la invasió va arribar a Anatòlia i eventualment s'hi va establir que va passar a anomenar-se Galàcia

    Llengües cèltiques

    Les llengües cèltiques són un grup d'idiomes pertanyents a la família indoeuropea, en la qual s'hi inclou el gaèlic irlandès, el gaèlic escocès, el manx, el gal·lès, el còrnic i el bretó. Totes les llengües incloses en aquest grup són originàries dels pobles celtes d'Europa.

    Lígurs

    Els lígurs eren un conjunt de pobles que van viure a la regió que va rebre el nom de Ligúria sota els romans.

    Està en debat si eren indoeuropeus d'una onada anterior als itàlics i celtes, o preindoeuropeus. Fent l'anàlisi de topònims i patronímics, i unes altres paraules que han sobreviscut del lígur, el celtòleg Henri d'Arbois de Jubainville diu que eren una branca d'indoeuropeus emparentada amb els celtes. Aquesta hipòtesi té, però, l'inconvenient que les semblances podrien ser degudes a la influència dels celtes sobre els lígurs.

    Parma

    Parma (en emilià-romanyol Pärma) és una ciutat d'Itàlia a la regió d'Emília-Romanya, província de Parma. Té una població aproximada de 180.000 habitants. El municipi té una superfície de 260 km².

    Samhain

    El Samhain, el 31 d'octubre, és l'any Nou dels Celta i dels Wicca. Un temps per a la meditació i el record dels que ja no hi són, coincideix amb el fi de les collites. Als països saxons el seu festeig va seguir a les festes de Halloween, prenent part de la seua simbologia com les carabasses (Jack o'Lanterns). Una data considerada tradicionalment com a excel·lent per a realitzar presagis i endevinacions, i on deixen ofrenes als llindars i obsequis per a les ànimes dels morts.

    A la mitologia celta irlandesa i gallega, Samhain és la festa religiosa que celebra el naixement del període d'obscuritat de l’any celta (pels celtes, l'any estava compost de dos temps: el temps fosc i el temps clar). És una festa de transició – el pas d'un any a l'altre – i d'obertura de l'Altre món. Aquesta festa és esmentada en nombrosos relats èpics irlandesos i gallecs, ja que, per la seva definició, és propícia als esdeveniments màgics i místics. La seva importància pels celtes és innegable, ja que la tornem a trobar a la Gàl·lia amb el nom de Samonios, en particular en una menció del Calendari de Coligny, que la col·loca al mes que correspon aproximadament a novembre.

    A Galícia perdura amb el nom de Samaín.

    Suessions

    Els suessions o suessons (llatí Suessiones o Suessones, grec Οὐέσσονες) foren un poble celta de la Gàl·lia Belga, entre l'Oise i el Marne, aliats als rems amb els quals formaven un únic cos polític amb les mateixes constitucions i lleis, i un cap únic. La moderna ciutat de Soissons, a l'Aisne, conserva el seu nom. S'ha documentat també la presència d'aquest poble al sud-est de l'antiga Britània, com a mínim, des del segle II-I aC.

    Tectòsages

    Els tectòsages o volques tectòsages (llatí Volcae Tectosages) foren una de les tribus de gals volques que es van establir a l'Àsia Menor. Eren originaris de la regió de Tolosa. Els tectòsages vivien entre els rius Sangàrios i Halys. La seva principal ciutat fou Ancira. Els tectòsages foren expulsats pels pobles balcànics el segle III aC i emigraren a la regió entre el Rosselló i el Roine i adoptaren el nom de volques tectòsages. Més tard, poblaren la regió de Besiers cap a l'oest, i una part es va establir a Galàcia. Foren romanitzats a partir del 120 aC.

    Torí

    Torí (en piemontès Turin, en italià Torino) és una important ciutat industrial del nord-oest d'Itàlia, capital del Piemont, una regió situada majoritàriament a l'oest del riu Po. La població de la ciutat de Torí (segons el cens del 2007) és de 908.469 persones (els anomenats torinesos), cosa que la fa la quarta ciutat d'Itàlia, però la seva àrea metropolitana té un total de devers 1,7 milions d'habitants. La ciutat metropolitana és una de les més grans del país, amb 6.830 km², i una de les més poblades, amb 2.165.619 habitants segons el cens del 2001.

    La ciutat havia estat un focus polític important a Europa. A partir del 1563 va ser la capital del Ducat de Savoia, més tard del Regne de Sardenya governat per la Casa Reial de Savoia, i també va ser la primera capital de l'Itàlia unificada (el Regne d'Itàlia) del 1861 a 1865. Torí és de vegades anomenada "el bressol de la llibertat italiana" per haver estat la ciutat natal i la llar de notables persones que van contribuir al Risorgimento, tals com Camillo Benso de Cavour.

    Volques

    Els volques (llatí Volcae) foren una tribu de gals procedents de la Vall del Danubi que després de ser expulsats pels pobles balcànics el segle III aC va poblar la regió entre el Rosselló i el Roine. Els volques es van dividir en Volques arecomicis i Volques tectòsages.

    Celtes
    Antics Celtes
    Estudis celtes
    Celtes moderns
    Renaixement cèltic
    Llengües
    Festivals
    Llistes
    Temes de la Mitologia celta
    Nacions celtes i llurs cultures
    Nacions
    Llengües
    Pobles
    Cultura
    Música
    Esport

    En altres idiomes

    This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
    Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
    Images, videos and audio are available under their respective licenses.