Canvi climàtic

El canvi climàtic és el canvi de clima produït per l'activitat humana, que altera la composició de l'atmosfera mundial i que se suma a la variabilitat natural del clima observada durant períodes de temps comparables.[1][2]

No s'ha de confondre el "canvi climàtic" amb la "variabilitat climàtica", ja que aquesta fa referència a qualsevol variació del clima (interestacional, interanual, per dècades, per segles...) sigui per processos propis del sistema climàtic o per altres causes. De fet, la variabilitat és una de les característiques essencials del comportament atmosfèric a qualsevol escala temporal.[3][1]

Pel canvi climàtic cal considerar qüestions pertanyents als més diversos camps de la ciència: la meteorologia, la física, la química, l'astronomia, la geologia i la biologia,tenen moltes coses a dir.

SurfaceTemperature
Mapa de temperatures terrestres

Causes

L'efecte d'hivernacle

A l'atmosfera que embolcalla el nostre planeta, hi ha una sèrie de gasos (sobretot el vapor d'aigua i el diòxid de carboni) que tenen un efecte d'hivernacle, és a dir, absorbeixen i reemeten la radiació infraroja que emet la superfície del planeta Terra. D'aquesta manera, impedeixen que part d'aquesta radiació escapi a l'espai exterior i contribueixen que la temperatura mitjana de l'aire superficial del planeta sigui d'uns 15 °C, una temperatura apta per a la vida. L'efecte d'hivernacle és, per tant, un fenomen natural de l'atmosfera.

El problema actual és que la quantitat d'aquests gasos naturals amb efecte d'hivernacle a l'atmosfera ha augmentat i que s'hi ha abocat, a més, gasos amb efecte d'hivernacle no presents de forma natural a l'atmosfera. Aquest canvi posa en perill la composició, la capacitat de recuperació i la productivitat dels ecosistemes naturals i el mateix desenvolupament econòmic i social, la salut i el benestar de la humanitat.[4]

Gasos amb efecte d'hivernacle

Els gasos amb efecte d'hivernacle són components gasosos de l'atmosfera, tant naturals com d'origen antropogènic, que absorbeixen i reemeten radiació infraroja. A mesura que incrementa la concentració d'aquests gasos, la radiació infraroja és absorbida a l'atmosfera i reemesa en totes direccions, la qual cosa contribueix que la temperatura mitjana de la Terra augmenti. Aquest fenomen s'anomena efecte d'hivernacle perquè l'absorció i posterior emissió de radiació infraroja també la fan el vidre i certs plàstics amb els quals es fabriquen els hivernacles.

L'atmosfera influeix fonamentalment en el clima, si no existira, la temperatura en la Terra seria de -20 °C, però l'atmosfera es comporta de manera diferent segons la longitud d'ona de la radiació. El Sol per la seua alta temperatura emet fonamentalment a 5 micròmetres i l'atmosfera deixa passar la radiació. La Terra té una temperatura molt més baixa, i remet part de la radiació però a una longitud molt més llarga, d'uns quinze micròmetres. Així, l'atmosfera ja no és transparent. El CO2 que està actualment en l'atmosfera, en una concentració de 367 p.p.m., absorbeix aquesta radiació igual que el vapor d'aigua. El resultat és que l'atmosfera s'escalfa i torna a la Terra part d'aqueixa energia, raó per la qual la temperatura mitjana superficial és d'uns 15 °C, i dista molt del valor d'equilibri sense atmosfera. A aquest fenomen se l'anomena efecte d'hivernacle i el CO2 i l'H2O són els gasos responsables d'això. Gràcies a aquest efecte d'hivernacle és possible la vida a la Terra.

El CO2 com a regulador del clima

Durant les últimes dècades els mesuraments en les diferents estacions meteorològiques indiquen que el planeta s'està escalfant. Els últims 10 anys han sigut els més calorosos des que es porten registres, i els científics anuncien que en el futur seran encara més calents. La majoria dels experts estan d'acord amb què els humans exerceixen un impacte directe sobre aquest procés d'escalfament, generalment conegut com a efecte d'hivernacle. A mesura que el planeta s'escalfa, els casquets polars es fonen. Atès que la neu té un elevat albedo torna la major part de radiació que incideix sobre ella a l'espai. La disminució dels casquets també afectarà perquè l'albedo terrestre farà que la Terra s'escalfi encara més. L'escalfament global també ocasionarà que s'evapori més aigua dels oceans. El vapor d'aigua actua com un gas hivernacle. Així, hi haurà un major escalfament. Això produeix el que s'anomena efecte amplificador. De la mateixa manera, un augment de la nuvolositat a causa d'una major evaporació contribuirà a un augment de l'albedo. El problema és de difícil predicció, ja que, com es veu, hi ha retroaccions positives i negatives.

Naturalment, hi ha efectes compensadors. El CO2 juga un important paper en l'efecte hivernacle: si la temperatura és alta, s'afavoreix el seu intercanvi amb els oceans per a formar carbonats. Llavors l'efecte hivernacle decau i la temperatura també. Si la temperatura és baixa, el CO2 s'acumula perquè no s'afavoreix la seva extracció i, així, augmenta la temperatura. El CO2 exerceix, per tant, un paper regulador molt important.

Apareix la vida a la Terra

En l'origen de la vida van apareixent els primers éssers autòtrofs a la Terra. Les plantes absorbeixen CO2 i emeten O2. La seva acumulació en l'atmosfera va afavorir l'aparició dels animals que l'usen per a respirar alhora que retornen CO2. El O2 en una atmosfera és el resultat d'un procés viu i no al revés. Els boscos són per tant els «pulmons de la Terra». Actualment els boscos tropicals ocupen la regió equatorial del planeta i entre l'Equador i el Pol hi ha una diferència tèrmica de 50 °C. Fa 65 milions d'anys la temperatura era 8° centígrads superior a l'actual i la diferència tèrmica entre l'Equador i el Pol era d'uns pocs graus. Tot el planeta tenia un clima tropical i apte per als senyors de la Terra d'aquesta època: els dinosaures. Un cataclisme cometari va acabar amb ells. Les extincions massives d'animals s'han produït periòdicament en la història de la Terra.

Les glaciacions del Plistocè

L'home va aparèixer fa uns tres milions d'anys: Des d'en fa uns dos milions, la terra ha patit períodes glacials on gran part d'Amèrica del Nord i Europa van quedar sota gruixudes capes de gel durant molts anys. Després, ràpidament els gels van desaparèixer i van donar lloc a un període interglacial en el qual vivim. El procés es repetix cada cent mil anys aproximadament. L'última època glacial va acabar fa uns quinze mil anys i va donar lloc a un canvi fonamental en els hàbits de l'home amb el descobriment de l'agricultura i la ramaderia. La millora de les condicions tèrmiques va provocar el pas del paleolític al neolític, ara fa uns cinc mil anys.

No va ser fins a 1941 que el matemàtic i astrònom serbi Milutin Milankovitch va proposar la Teoria de Milankovitch segons la qual les variacions orbitals de la Terra van causar les glaciacions del Plistocè.

Va calcular la insolació en latituds altes de l'hemisferi Nord al llarg de les estacions. La seva tesi afirma que és necessària l'existència d'estius freds, en comptes d'hiverns severs, per a iniciar una edat del gel. La seva teoria no va ser admesa en el seu temps i va caldre esperar a principis dels anys cinquanta perquè Cesare Emiliani, que treballava en un laboratori de la Universitat de Chicago, presentés la primera història completa que mostrava l'avanç i retrocés dels gels durant les últimes glaciacions. La va obtenir d'un lloc insòlit: el fons de l'oceà, comparant el contingut de l'isòtop pesat oxigen-18 (0-18) i d'oxigen-16 (0-16) en les petxines fossilitzades.

El mínim de Maunder

Des que en 1610 Galileu va inventar el telescopi, el Sol i les seves taques han sigut observades amb assiduïtat. No va ser fins al 1851 que l'astrònom Heinrich Schwabe va observar que l'activitat solar seguia un cicle d'onze anys, amb màxims i mínims. En 1977 J. Eddy, estudiant documentació antiga, s'adonà que des de 1645 a 1715 el Sol interromp el cicle d'onze anys i apareix una època on quasi no apareixen taques, denominat mínim de Maunder. El Sol i les estrelles solen passar un terç de la seua vida en aquestes crisis i durant elles l'energia que emet és menor i es correspon amb períodes freds en el clima terrestre.

Les aurores boreals o australs causades per l'activitat solar desapareixen o són rares.

Hi ha hagut 6 mínims solars semblants al de Maunder des del mínim egipci de l'any 1300 aC fins a l'últim que és el de Maunder. Però la seua aparició és molt irregular, amb lapses de només 180 anys, fins a 1100 anys, entre mínims. Generalment els períodes d'escassa activitat solar duren uns 115 anys i es repeteixen aproximadament cada 600. Actualment estem en el «màxim modern» que va començar en 1780, quan torna a reaparèixer el cicle d'11 anys. Un mínim solar ha d'ocórrer com molt tard l'any 2900 dC i un nou període glacial, el cicle del qual és d'uns cent mil anys, pot aparèixer cap a l'any 44.000 dC, si les accions de l'home no l'impedeixen.

Combustibles fòssils i escalfament global

A finals del segle XVII l'ésser humà va començar a utilitzar combustibles fòssils, que la Terra havia acumulat en el subsòl, durant la seva història geològica. La crema de petroli, carbó i gas natural ha causat un augment del CO2 en l'atmosfera que últimament és d'1,4 p.p.m. a l'any i ha produït conseqüentment un augment de la temperatura. S'estima que des que hi ha constància de la mesura de temperatures, fa uns 150 anys (sempre dins de l'època industrial), aquesta ha augmentat 0,5 °C i es preveu un augment d'1 °C en el 2020 i de 2 °C en el 2050.

A principis del segle XXI l'escalfament global sembla irrefutable, a pesar que les estacions meteorològiques en les grans ciutats han passat d'estar en la perifèria de la ciutat, al centre d'aquesta i l'efecte d'illa urbana també ha influït en l'augment observat. Els últims anys del segle XX i els primers anys del present segle es caracteritzen per posseir les temperatures mitjanes més elevades fins ara arreplegades.

Evidències

El setembre de 2013, el Grup Intergovernamental d'Experts sobre Canvi Climàtic, GEICC (en anglès Intergovernmental Pannel on Climate Change, IPCC) va presentar el Resum per a responsables polítics[5] del primer capítol del 5è Informe sobre Canvi Climàtic:[6] La Base Científica Física. Aquest informe exposa el coneixement més actual sobre el tema i presenta novetats respecte als quatre informes publicats anteriorment, com ara l'efecte de la influència humana en el clima.[7]

Els altres dos capítols i el document final de síntesi sortiran durant el 2014:

  • Impactes, adaptació i vulnerabilitat (grup de treball II) es va presentar a la reunió de Yokohama (Japó) el març de 2014[8]
  • Mitigació del canvi climàtic (grup de treball III) va veure la llum a Berlín (Alemanya), l'abril de 2014[9]
  • Document de síntesi, sortirà a la reunió de Dinamarca l'octubre de 2014

Els estudis anteriors publicats pel mateix Grup Intergovernamental d'Experts sobre Canvi Climàtic són els següents:[10]

  1. Primer estudi sobre Canvi Climàtic (conegut per FAR segons les seves sigles angleses): La Base Científica Física (1990), Estudi d'Impactes (1990), Estratègies de Resposta (1991)
  2. Segon estudi sobre Canvi Climàtic (conegut per SAR) : La Ciència del Canvi Climàtic (1995), Impactes, Adaptacions i Mitigacions del Canvi Climàtic (1995), Dimensió Econòmica i Social del Canvi Climàtic (2005), Informe de Síntesi (2005)
  3. Tercer estudi sobre Canvi Climàtic (anomenat TAR): La Base Científica (2001), Impactes, Adaptació i Vulnerabilitat (2001), Mitigació (2001), Informe de Síntesi (2001)
  4. Quart estudi sobre Canvi Climàtic (conegut per AR4): La Base Científica Física (2007), Impactes, Adaptació i Vulnerabilitt (2007), Mitigació del Canvi Climàtic (2007), Informe de Síntesi (2007)

Controvèrsia sobre les evidències del canvi climàtic

Un premi Nobel de física, Ivar Giaever, negà que les evidències sobre el canvi climàtic no foren incontrovertibles. Així i tot, els esforços progressen poc.[11]

El 2015 va eixir una notícia que explicava que un dels científics que negava la causa humana del canvi climàtic fou finançat per empreses de la indústria energètica, implicant un conflicte d'interessos.[12]

Conseqüències

Lobos Island desertification
Desertificació

Les conseqüències del canvi climàtic no es poden determinar exactament, perquè desconeixem el comportament de l'atmosfera en les noves condicions. No obstant això, les previsions que es tenen són:2018

  • Augment del nivell del mar a causa de la fosa parcial del glaç i de la desaparició parcial o total de les glaceres, no tan sols per l'augment de la quantitat d'aigua sinó també pel volum més gran d'aigua dels oceans com a conseqüència d'haver-se escalfat i també un nivell d'aigua dolça més elevat.
  • Desaparició de zones de conreu properes a les costes, i també de moltes ciutats costaneres.
  • Canvis en el règim actual de precipitacions: augment de precipitacions a les costes i disminució a les illes, a causa de l'evaporació de l'aigua.
  • Canvis en la distribució de la vegetació. Disminució de les zones cultivables i de la vegetació, a causa de la sequera. Expansió de les zones desèrtiques, o desertificació.
  • Aparició de malalties tropicals en zones on ara no hi són, com la malària o el còlera a Europa.
  • Escassesa d'aliments davant les dificultats de cultiu per l'afectació dels sòls i les altes temperatures. Un estudi trobà que el canvi climàtic augmentarà la superfície cultivable.[13]

Lluita contra el canvi climàtic

Mitigació de les causes

Distints estats s'han compromès a lluitar contra el canvi climàtic.[14]

La justícia climàtica és el que persegueix l'actuació judicial per a determinar responsabilitats respecte el canvi climàtic. Hi ha casos de denúncies i querelles climàtics.[15]

Adaptació i convivència al canvi climàtic

En els últims temps si busquem als principals buscadors la paraula "Com adaptar-se a", obtindrem 55 milions de resultats aproximadament. En el cas que afegíssim la paraula "Canvi climàtic", els resultats oscil·len les 45.000 entrades.

Dins d'aquestes 45.000 referència de ven segur que trobaríem alguna que ens pugui ajudar a adaptar-nos aquest fenomen que actualment se'n parla tant.

Tal com diu Patricia Edmonds, l'aprenentatge s'aprèn amb la pràctica, doncs l'aprenentatge ha començat, el que ens presenta en un futur és complicat: calor i una meteorologia extrema; l'aigua, l'agricultura i la salut es veuen amenaces.

Però amb tecnologia i enginy, els guardians de la terra estan trobant mètodes de gestionar la realitat i el canvi.[16]

L'aigua s'escalfa

Sigui en estat líquid, sòlid o gasos, l'aigua és vital pel nostre planeta. Depenem d'ella per beure, per l'agricultura, per la ramaderia o per les nostres activitats diàries. Hem de tenir present que nombrosos ecosistemes necessiten aigua dolça per viure i reproduir-se:

Tal com s'ha demostrat els oceans contribueixen a modular els nivells de CO2 i a mantenir un nivell de temperatura global, a la vegada que també contribueixen a transportar nutrients i mantenen els ecosistemes marins.

En la mesura que canvia el clima, canviaran també els recursos d'aigua dolça u salada sobre les que la societat es desenvolupa. La relació clima – aigua és una relació que canviant que a mesura que el clima varia l'aigua també.

Els mars i els oceans que signifiquen el 71% del nostre planeta, estan absorbint actualment tant CO2 generat per les activitats humanes i tanta energia solar que la química i les temperatures de les aigües marines estan posant en perill a molts organismes i fauna. Els canvis en el medi marí afecten els sers vius que habiten dins aquests oceans i mars. La pujada dels nivells del mar estan modificant les costes i enterrant o soscavant edificis, el que contribueix i suposa un risc per la vida humana.

Actualment la Terra acumula més calor procedent del Sol que el que allibera. L'oceà emmagatzemant el 93% d'aquesta energia, el que modera les temperatures extremes i això permet que el planeta sigui habitable.[17]

Més humitat:

L'aire calent, conte més aigua del que augmenta la humitat i la calor, els experts prediuen que en un futur no molt llunyà adaptarem les nostres necessitats i activitats a l'aire lliure per reduir l'estrès tèrmic produït per la calor.

Sal marina:

L'augment de les precipitacions i el desgel alteraran la salinitat dels oceans, el que afectarà els corrents marines i ecosistemes.

La terra:

Les interaccions dinàmiques entre el canvi climàtic i els recursos d'aigua dolça sobre la terra estan estretament vinculades a la disponibilitat de l'Aigua de bona qualitat sobre el consum.

Actualment, almenys la meitat de la població mundial depèn de l'Aigua subterrània per un consum segur. A partir de la qual la previsió de creixement urbà s'espera que per l'any 2050 la demanada d'aquesta aigua dolça hagi augmentat un 55%, aquest fet posa en relleu que d'aquí en un futur haurem de gestionar aquest consum.

El gel:

L'aigua dolça congelada a l'àrtic, a Groenlàndia, i a l'Antàrtida i en totes aquestes regions del món s'està desfent. Aquest desgel va a parar als oceans, rius i sòls de tot el planeta. Al principi d'aquesta aigua omplirà rius i conques fluvials, però a mesura que hi hagi menys gel, també es veuran afectades les aigües dolces. Si les mesures de conservació no ataquen el problema, ens trobarem en futurs problemes de restriccions d'aigua.[18]

Notes d'interès:

  • L'aeroport de Barcelona El Prat, està solament a 3,80 metres sobre el nivell del mar.
  • A Nova Orleans el pont Twin Span es va reconstruir amb 6,4 mestres més d'altura per fer front a les futures pujades del nivell del mar.
  • Per cada grau de més, el contingut de vapor d'aigua de l'atmosfera per augmentar un 7%.
  • Hi ha projectes de recuperació d'espais reservats en tot el món, on es protegeix a les poblacions de la pujada del nivell del mar i contribueixen a augmentar la biodiversitat i mantenir els seus mitjans de vida.[18]

Altra agricultura

El canvi climàtic podria beneficiar a certes plantes per culpa de la prolongació de les èpoques de cultiu i a l'augment del diòxid de carboni, tot i així, la calor té altres conseqüències (més plagues, sequeres i inundacions) que per descomptat són menys beneficioses.

Com s'adaptarà el món? Sobre la base d'un model climàtic agressiu conegut com a HadGEM2, els investigadors del IFPRI (Institut Internacional Sobre Polítiques alimentàries) preveuen que d'aquí a 2050 els terrenys per 4 dels aliments més bàsics (Moresc, patates, Arròs i cereals) es veuran alterats, fets que en alguns casos obligarà als agricultors a canviar de cultiu. Segons Ricky Robertson, del IFPRI, algunes explotacions agràries podria beneficiar-se, però d'altres no.

El rendiment dels cultius no solament va determinat pel clima; també contribueixen als canvis climàtics, als canvis polítics, la demanada mundial i les tècniques agrícoles. L'opinió dels investigadors diuen que únicament sortiran guanyant els agricultors que modernitzin els seus mètodes i diversifiquen la seva producció.

Afectació sobre el producte:

  • Moresc: El canvi climàtic deixarà noves zones disponibles pel cultiu de moresc, reduirà la producció en les àrees actuals. Serà cultivat per més agricultors en més llocs.
  • Patata: Les patates solen créixer millor en llocs amb baixes temperatures. En climes càlids, es podrien cultivar més al nord o en zones de muntanya situades a major altitud.
  • Arròs: Al contrari que altres cultius que la seva producció es veurà reduïda, l'arròs, que es produeix en climes càlids i freds es veurà beneficiat. Segons científics, la producció d'Àfrica podria duplicar-se
  • Cereal: Pràcticament tots els escenaris climàtics apunten a una reducció del rendiment del cereal. Un clima més càlid també podria provocar plagues més devastadores.[19]

Notes d'interès

  • La Confederació Iroquesa (natius americans) es prepara per al canvi climàtic per mitjà dels bancs de llavors.[19]
  • El 80% de la desforestació mundial és conseqüència de l'agricultura. • En un món més càlid les captures de peix podrien augmentar fis un 70% en certes zones, disminuirien un 60% en l'Antàrtida i els Tròpics.[19]
  • Per poder fer front a la demanda causada per l'augment de població, l'any 2050 la producció agrícola mundial haurà hagut d'incrementar-se entre un 60 i 70%.
  • Si les dones tinguessin igual accés als recursos que els homes, el rendiment dels seus cultius creixerien un 30%[19]
  • Els satèl·lits utilitzats per detectar zones afectades per la sequera podrien ser útils pels plans hidrològics.[19]

Altes temperatures

El món serà molt diferent l'any 2100, quan les temperatures mitjanes hagin pujat diversos graus.[20]

Tots els entorns habitats per humans es veuran afectats: urbans, suburbans rurals, muntanyes, costes... Cada cop més persones dels països en vies de desenvolupament adquiriran comoditats que milloraran la qualitat de vida. Segons Lucas Davis (Economista de la Universitat de Berkeley) hi haurà una saturació quasi universal d'aire condicionat que afectaran les emissions de gas i que de retruc estarem contribuint al canvi climàtic.

Si no trobem la forma de reduir la calor, buscarem la forma d'adaptar-nos a ell.

La temperatura mitjana anual de l'aire en una ciutat pot ser entre 2 i 6 graus ºC més alta que en les zones rurals durant el dia, i entre 2 i 5 ºC durant la nit. Les teulades amb vegetació han demostrat que poden mitigar aquest efecte a les ciutats baixant la temperatura més de 2,7 graus durant els dies més calorosos; les plantes contribueixen a gestionar l'excés d'aigües pluvials.

En el sector agropecuari, els ajustaments dependran de cada regió, augmentarà la quantitat de ramaders que canviïn la cria de espècies que puguin resistir més a les altes temperatures. Això vol dir que hi haurà més ovelles, porcs i cabres en detriment de ramaderia vacuna i avícola. El rendiment d'alguns cultius com ara la soja podria augmentar a mesura que puja el nivell de CO2, però altres cultius quedaran exposats a les sequeres i a la meteorologia extrema.

La lluita contra els focs: les ciutats i regions que s'hagin preparat per als incendis podrien extendres pels territoris de risc. Rodejats de tallafocs suposaria una disminució de vegetació inflamable per protecció de la població que contribueix a salvaguardar vides i llars a la zona. Segons les previsions, els incendis forestals augmentaran més de 60% en latituds mitjanes i altes.[20]

Notes d'interès

  • La vegetació pot reduir la temperatura superficial fins 22ºC gràcies a l'ombra i a l'evapotranspiració
  • Si la temperatura mitjana puja uns 11ºC, la meitat de la població estaria en zones inhabitables.
  • Per adaptar-se a les temperatures més altes, els països en desenvolupament hauran de gastar 65.000 i 90.000 milions d'euros anuals fins a 2050.
  • Plantar vegetació perenne a la façana nord d'un edifici protegeix del vent i redueix la despesa en calefacció

Clima extrem [21]

Huracans devastadors, sequeres, nevades devastadores, onades de calor. Tots aquests són fenòmens meteorològics extrems que es cobren vides i causen danys incalculables.

El canvi climàtic influeix causant sequeres més persistents i temperatures més altes en unes regions, mentre que en altres provoca pluges torrencials, els experts en climatologia diuen que les comunitats més vulnerables estan situades en zones muntanyoses o de costa.

Davant aquest tipus d'entorns, la població s'està adaptant a les noves realitats climàtiques reforçant els sistemes d'alerta, refugi i protecció.

Sobreviure als temporals

Un fort cicló sacseja Bangladesh cada tres anys aproximadament. L'any 1991, El cicló Marian va provocar la mort de 140.000 persones. El Sidr va arrasar 565.000 habitatges l'any 2007, però gràcies a un sistema d'alerta i als refugis fortificats únicament va causar 3.500 morts. Actualment la recuperació de boscs pretén prevenir les crescudes del mar, els despreniments de terra i les inundacions durant futurs temporals.

Fer front a la calor

La temperatura mitjana mundial el maig del 2015 va ser la més alta registrada fins a la data. A l'Índia van morir unes 2.200 persones durant una onada de calor que va durar deu dies amb temperatures màximes de 45ºC.

La ciutat d'Ahmadabad va oferir aigua potable i va habilitar instal·lacions amb aire condicionat en zones d'alt risc amb una formació complementària al personal sanitari per tractar les afeccions relacionades.

Augment del nivell del mar

És possible que el canvi climàtic no estigui darrere d'un temporal concret, però l'augment del nivell del mar pot empitjorar les seves conseqüències.

L'any 2012 una marea d'uns 2,70 metres causada per l'huracà Sandy va arribar a Nova York coincidint amb un increment de la marea que va provocar que el nivell del mar pogués 2,50 centímetres (el doble de ràpid que la mitja mundial) i es preveu que l'any 2050 s'haurà elevat entre 28 i 53 centímetres.

Per fer front aquests increments les autoritats estan adoptant mesures a tot el litoral: un projecte polivalent crearà més zones verdes pels veïns de la ciutat, així com un sistema de murs de contenció i barreres retràctils per millorar la projecció contra els temporals.[21]

Crítiques a la lluita contra el canvi climàtic

Hi ha persones que creuen que ja és inútil lluitar contra el canvi del clima. Una exactivista contra el canvi climàtic[22] i un senador de Califòrnia en són exemples.[23]

Percepció i coneixement del canvi climàtic

Hi ha tot un moviment als Estats Units per a desinformar sobre les causes del canvi climàtic.[24] Grans quantitats foren enviades a fundacions conservadores que negaven el canvi climàtic (com DonorsTrust i Donors Capital). El 75% d'aquest finançament no se sap d'on provenen.[25]

Vegeu també

Referències

  1. 1,0 1,1 «Canvi climàtic». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. «Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic. (Article 1, definicions)», Aprovat el 9 maig 1992 i signat el 4 juny durant la Cimera Rio. [Consulta: 23 novembre 2015].
  3. Martín Vide, Javier. El temps i el clima (en català). Barcelona: Rubes editorial, 2002, p. 127. ISBN 84-393-6033-9.
  4. «Els gasos amb efecte d'hivernacle» (en català). Gencat. [Consulta: 23 novembre 2015].
  5. Summary for Policymakers: http://www.climatechange2013.org/images/uploads/WGIAR5-SPM_Approved27Sep2013.pdf
  6. Climate Change 2013: The Physical Science Basis: http://www.ipcc.ch/report/ar5/wg1/#.UmUFNUoksQ4
  7. Comunicado de prensa del IPCC: http://www.ipcc.ch/news_and_events/docs/ar5/press_release_ar5_wgi_sp.pdf
  8. «Climate Change 2014: Impacts, Adaptation, and Vulnerability: IPCC Working Group II Contribution to AR5». IPCC Working Group II. [Consulta: 13 abril 2014].
  9. «Climate Change 2014: Mitigation of Climate Change: IPCC Working Group III Contribution to AR5». IPCC WGIII Fifth Assessment. [Consulta: 13 abril 2014].
  10. Web IPCC: http://www.ipcc.ch/publications_and_data/publications_and_data_reports.shtml#1
  11. Sherwell, Philip «War of words over global warming as Nobel laureate resigns in protest». Telegraph, 25-09-2011 [Consulta: 3 maig 2018].
  12. «Work of prominent climate change denier was funded by energy industry». The Guardian, 21-02-2015 [Consulta: 3 maig 2018].
  13. King, Myron [et al] «Northward shift of the agricultural climate zone under 21st-century global climate change». Scientific Reports, 8, 1, 21-05-2018. DOI: 10.1038/s41598-018-26321-8.
  14. «Limited Progress Seen Even as More Nations Step Up on Climate». New York Times, 28-09-2015 [Consulta: 7 maig 2018].
  15. Borras Pentinat, Susana «La justicia climática: entre la tutela y la fiscalización de las responsabilidades». Anu. Mex. Der. Inter, 13, 2013, pàg. 5.
  16. Edmonds, Patrcia Cambio Climatico. Guia de Supervivencia, Novembre 2015.
  17. «IPCC - Intergovernmental Panel on Climate Change». www.ipcc.ch. [Consulta: 21 desembre 2016].
  18. 18,0 18,1 «IPCC - Intergovernmental Panel on Climate Change». www.ipcc.ch. [Consulta: 21 desembre 2016].
  19. 19,0 19,1 19,2 19,3 19,4 «Organización mundial de las Naciones Unidas para la agricultura y alimentación» (en español). [Consulta: 2015].
  20. 20,0 20,1 Santamouris, Mattheos «U.S National Climate Assment». 2015.
  21. 21,0 21,1 Plan Climático Bangladesh2009; Ciudad de Nueva York ; IPCC; Munich RE Natcatservice; NOAA
  22. Cantú, Aaron Miguel «The Near-Term Extinction Movement Is Embracing the End Times». Motherboard, 01-10-2015 [Consulta: 7 maig 2018].
  23. «The 'We're All Going to Die' Candidate». The AWL, 28-05-2015 [Consulta: 7 maig 2018].
  24. Brulle, Robert J. «Institutionalizing delay: foundation funding and the creation of U.S. climate change counter-movement organizations». Climatic Change, 122, 4, 21-12-2013, pàg. 681–694. DOI: 10.1007/s10584-013-1018-7.
  25. «"Dark Money" Funds Climate Change Denial Effort». Scientific American, 2013.

Bibliografia

Enllaços externs

Acord de París

L'Acord de París és un acord dins del Conveni Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (CMNUCC) que estableix mesures per a la reducció de les emissions de gasos amb efecte d'hivernacle a partir de l'any 2020. L'Acord va ser negociat durant la XXI Conferència sobre el Canvi Climàtic de París i adoptat per 195 països el 12 de desembre de 2015. Segons el ministre francès d'Afers Exteriors Laurent Fabius, «aquest pla ambiciós i equilibrat representa un punt d'inflexió històric en l'objectiu de reduir l'escalfament global».Serà publicat en àrab, xinès, castellà, francès, anglès i rus. L'any 2016 la Generalitat de Catalunya va publicar la traducció del text en català.

Conferència de l'ONU sobre el Canvi Climàtic 2009

La conferència de l'ONU sobre el canvi climàtic 2009 (COP15) fou una trobada al Bella Center de Copenhaguen (Dinamarca), del 7 al 18 de desembre de 2009, entre d'Estats reconeguts a l'Organització de les Nacions Unides amb l'objectiu de debatre noves mesures per aturar el canvi climàtic.

La conferència inclou la 15a conferència de partits (COP 15) a l'entorn de la reunió de treball sobre el canvi climàtic de les Nacions Unides i la 5a trobada de partits (COP/MOP 5) per al protocol de Kyoto. En relació al full de ruta de Bali, durant aquesta trobada s'ha d'acordar una línia de treball per a la mitigació del canvi climàtic per abans del 2012. La conferència està precedida per una trobada de científics sota el títol "El canvi climàtic: riscos globals, reptes i decisions", que es va celebrar el març de 2009 també al Bella Center.

Conferència de l'ONU sobre el canvi climàtic

Les Conferències de les Nacions unides sobre els canvis climàtics és el resultat d'un procés iniciat per l'ONU en 1992 a la continuació de la Cimera de Rio per fer cara al canvi climàtic. Pren la forma d'una continuació de Conferències de les parts (o COP per Conference of the Parties) organitzades cada any des de 1995. El resultat essencial d'aquest procés és la posada en marxa del Protocol de Kyoto destinat a estabilitzar el clima. La COP20 va tenir lloc el 2014 a Lima, la COP21 el 2015 a París, la COP22 el 2016 a Marràqueix, i la COP23 el 2017 a Bonn, mentre que la del 2018 es farà a Katowice.

Conselleria d'Agricultura, Medi Ambient, Canvi Climàtic i Desenvolupament Rural de la Generalitat Valenciana

La Conselleria d'Agricultura, Medi Ambient, Canvi Climàtic i Desenvolupament Rural del Consell de la Generalitat Valenciana és un departament o conselleria amb les competències en matèria de d'obres públiques, ordenació del territori i del litoral, habitatge i qualitat de l'edificació, transports, ports i aeroports, medi ambient, paisatge, i canvi climàtic.Es tracta d'un departament creat a la VIII legislatura de l'etapa autonòmica després d'agrupar en aquesta competències integrades en conselleries distintes i actualment desaparegudes: la conselleria d'Infraestructures i Transports i la conselleria de Medi Ambient, Aigua, Urbanisme i Habitatge. Les competències en matèria d'aigua passen a formar part de la conselleria d'Agricultura, Pesca i Alimentació.

Actualment (des del 2015), la consellera d'Agricultura, Medi Ambient, Canvi Climàtic i Desenvolupament Rural és Elena Cebrián Calvo.

Convenció Marc sobre el Canvi Climàtic

La Convenció Marc sobre el Canvi Climàtic o Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic, també denominada per les sigles CMNUCC (en anglès: United Nations Framework Convention on Climate Change, UNFCCC o FCCC), és un tractat internacional sobre medi ambient que es va produir a la Conferència de les Nacions Unides sobre Medi Ambient i Desenvolupament (UNCED), informalment coneguda com a Cimera de Rio, mantinguda a Rio de Janeiro del 3 al 14 de juny de 1992. L'objectiu del tractat és el d'estabilitzar les concentracions de gasos amb efecte hivernacle a l'atmosfera a un nivell que puguin prevenir interferències perilloses antropogèniques amb el sistema climàtic.El tractat no estableix límits obligatoris en les emissions de gasos amb efecte hivernacle per a cada país i no conté mecanismes d'aplicació, per tant legalment és considerat com un tractat no vinculant. En lloc d'això el tractat conté uns "protocols" el principal dels quals és el Protocol de Kyoto, que ha passat a ser més conegut que el mateix tractat UNFCCC d'on prové.

Aquest tractat va entrar en vigor el 21 de març de 1994. A desembre de 2009 s'havien adherit al UNFCCC 192 estats.

Efecte d'hivernacle

L'efecte d'hivernacle és el procés pel qual l'atmosfera d'un planeta fa que s'escalfi, permetent l'entrada de radiació solar visible, però impedint o dificultant l'emissió de calor des del planeta. El nom d'efecte d'hivernacle s'utilitza perquè, d'acord amb una descripció simple, els hivernacles s'escalfen d'una manera aproximadament similar (tot i que de fet no és així). Aquest article parla només de l'efecte d'hivernacle a la Terra, tot i que es produeix de forma similar a Venus, Mart i potser d'altres planetes.

Part de la radiació solar que arriba a l'atmosfera terrestre és reflectida, una altra part és absorbida, i la major part arriba a la superfície terrestre. Això fa que s'escalfi la superfície, i que es transformi part d'aquesta calor en forma de radiació, però a longituds d'ona més grans que la de la radiació solar original. Part d'aquesta radiació infraroja torna a l'espai, però una altra part escalfa l'atmosfera, i de retruc, reescalfa la superfície terrestre. D’aquesta manera, impedeixen que part d’aquesta radiació escapi de la terra, tot contribuint a fer que la temperatura mitjana de l’aire superficial del planeta sigui apta per a la vida. L’efecte hivernacle és per tant, un fenomen natural de l’atmosfera, sense el qual la vida a la Terra, tal com la coneixem, no seria possible.

El problema actual és que la quantitat d’aquests gasos naturals amb efecte d’hivernacle han augmentat i s’hi ha abocat, a més, gasos amb efecte d’hivernacle no presents de forma natural a l’atmosfera. Aquests gasos, que tan sols representen aproximadament l’1% de l’atmosfera contribueixen a la retenció de la calor i a mantenir el planeta 30 °C més calent que si aquesta capa no existís. S'admet que un augment d'aquest efecte natural per l'increment en la concentració d'aquests gasos, posarà en perill la composició, la capacitat de recuperació i la productivitat dels ecosistemes naturals i es preveu que l’increment continuat de la temperatura alterarà les regions climàtiques i els corrents oceànics, amb possibles conseqüències importants sobre les activitats humanes.Quan l'energia és reflectida des de la Terra es produeix un fenomen diferent. Alguns gasos de l'atmosfera, com el CO2 i el vapor d'aigua, la retenen, absorbeixen gran part de l'energia i eviten que torni a l'espai. Això contribueix a mantenir el planeta calent.

Així, doncs, l'atmosfera deixa passa la radiació del Sol per tal que escalfi la Terra, però impedeix que la radiació de la Terra escapi a l'espai. És molt semblant al que passa als hivernacles, amb la diferència que l'hivernacle utilitza el vidre i no pas els gasos de l'atmosfera per retenir l'escalfor. Per això aquest fenomen natural ha rebut el nom d'efecte hivernacle. Si l'escalfor no restés retinguda a l'atmosfera, la Terra es glaçaria.

En perill

Una espècie en perill és una població d'organismes que està en risc d'esdevenir extinta, a causa del seu reduït nombre d'individus, o que està amenaçat pels canvis ambientals o la depredació. La UICN ha estimat que el 40% de totes les espècies es troben en perill, basant-se en les dades de les espècies avaluades fins al 2006.Molts països tenen lleis que ofereixen protecció a les espècies amenaçades: per exemple, prohibint la caça, restringint l'explotació del sòl o creant reserves.

Només unes poques de les moltes espècies en perill d'extinció es troben realment a les llistes i obtenen protecció legal, com és el cas dels pandes. Moltes més espècies s'extingeixen, o s'extingiran potencialment, sense que tingui cap reso a l'opinió pública.

Erosió

L'erosió en geomorfologia, és el procés de degradació i de transformació del relleu, i de les roques, causat per tot agent extern (diferent de la tectònica). Normalment hi ha erosió pel transport de sediments a través del vent, aigua o gel; a favor del pendent de sòls i altres materials sota la força de la gravetat; o per organismes vius com són els animals excavadors, que s'anomena bioerosió.

Malgrat que l'erosió és un procés natural s'ha incrementat moltíssim per l'ús humà de la terra. Aproximadament un 40% de la superfície agrícola mundial està seriosament degradada per l'erosió.L'erosionabilitat mesura la capacitat d'un sòl de ser erosionat i depèn de factors com la duresa, estar cobert per vegetació o el seu pendent.

L'erosió no és el mateix que la meteorització, que és la disgregació de la roca sense desplaçament del material (si bé la meteorització facilita l'erosió), ni és el mateix que el transport dels materials erosionats, que és el següent pas del cicle geològic, i que normalment realitza el mateix agent que ha produït l'erosió.

Un problema particularment seriós és l'erosió costanera propiciada pel fet de fer construccions molt a la vora de la mar, les quals pertorben el flux de sediments cap a elles.

Escalfament global

L'escalfament global és el procés d'augment gradual de la temperatura del planeta Terra per, entre altres causes, la intensificació de l'efecte hivernacle. El Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (IPCC) conclou que gran part de l'augment des de mitjans del segle XX és degut a l'augment de concentracions antropogèniques de gas hivernacle. Probablement fenòmens naturals com la variació solar i els volcans van provocar una mica d'escalfament global des de l'època preindustrial fins al 1950 i un lleuger refredament des del 1950 cap endavant. Aquestes conclusions bàsiques han estat aprovades per, com a mínim, 30 societats i acadèmies científiques, incloent-hi totes les acadèmies nacionals de ciència dels països més industrialitzats. Mentre que alguns científics individuals han mostrat desacord amb aquesta hipòtesi, la gran majoria de científics que treballen en el canvi climàtic estan d'acord amb les conclusions principals de l'IPCC.Projeccions de models climàtics indiquen que les temperatures de la superfície s'incrementaran d'1,1 a 6,6 °C durant el segle XXI. L'incert en aquesta estimació és l'augment o no d'emissions de gas hivernacle i l'ús de models amb una sensibilitat climàtica diferent. Una altra cosa incerta és com l'escalfament i altres canvis relacionats variaran en cada regió. La majoria dels estudis se centren en el períodes després del 2100, i es creu que l'escalfament continuarà uns mil anys si el nivells de gas hivernacle s'estabilitzen. Això és degut a la gran capacitat de calor dels oceans.L'augment de la temperatura global provocarà l'elevació del nivell dels mars i canviarà el nombre de precipitacions, incloent-hi una expansió de les regions subtropicals desèrtiques. Altres efectes inclouen l'augment en la intensitat del clima extrem, canvis en les collites, modificacions de les rutes comercials, el retrocés de glaceres i extinció d'espècies. Segons Nicolas Stern, ex economista del Banc Mundial, el cost del canvi climàtic podria suposar entre el 5% i el 20% del PIB mundial el 2050.La majoria dels governs han signat i ratificat el Protocol de Kyoto per reduir les emissions de gas hivernacle.

Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic

El Grup Intergovernamental d'Experts sobre el Canvi Climàtic (GIECC), en anglès Intergovernmental Panel on Climate Change (IPCC), és un organisme internacional que depèn de les Nacions Unides encarregat d'avaluar el coneixement científic relatiu al canvi climàtic. El GIECC emet avaluacions periòdiques sobre la base científica del canvi climàtic, les seves repercussions i futurs riscos, així com les opcions que existeixen per adaptar-se al mateix i mitigar-ne els efectes. Fou guardonat l'any 2007 amb el Premi Nobel de la Pau.

Llac Txad

El llac Txad (en francès, Lac Tchad; en anglès, Lake Chad; en àrab, بحيرة تشاد الكبرى, Buhayrat Tshad al-Kabir) és un llac poc profund situat a la frontera entre el Txad, el Níger, Nigèria i el Camerun, a l'Àfrica Central.

La seva capacitat ha anat minvant amb el pas del temps, per una banda a causa de la captació d'aigües per al regadiu i, de l'altra, per la desertització provocada per la proximitat del desert del Sàhara. En aquesta desertització, hi té un paper fonamental el descens agut de precipitacions, dramàtica conseqüència del canvi climàtic. El llac, al Níger, està situat a l'est, al departament de Diffa. A Nigèria, està situat al nord-est del país, dins l'estat de Borno, la capital del qual és Maiduguri. Al Txad, està situat a la rodalia de la capital, N'Djamena. El llac pren el nom d'aquest estat africà, perquè és on es troba la major part i on el llac està situat en un lloc més significatiu. Al Camerun, el llac es troba a l'extrem nord del país, en un indret força remot. La seva importància econòmica és vital, ja que proveeix d'aigua més de 20 milions d'habitants.

El seu tributari principal és el riu Chari, el qual li subministra el 90% de les aigües. A l'interior, té nombroses illes i bancs de fang, i a les vores abunden les zones pantanoses. A causa de la seva escassa profunditat, de tan sols 7 metres al punt més fondo, l'àrea és particularment sensible a canvis en la profunditat mitjana, i mostra fluctuacions en el nivell d'aigua segons l'època de l'any. Aparentment, les aigües no tenen sortida, tot i que s'infiltren dins les depressions de Soro i Bodele.

Hom creu que el llac correspon a les restes d'un antic mar interior, el qual s'estima que cobria una àrea de 400.000 km² fa 6.000 anys. Quan va ser descobert pels europeus l'any 1823, era un dels llacs més grans del món, però s'ha reduït considerablement des d'aleshores. El canvi climàtic i la demanda creixent d'aigua del llac n'han accelerat la degeneració als darrers 40 anys.

Els pronòstics indiquen que el llac continuarà reduint-se, i fins i tot acabarà assecant-se al llarg del segle XXI.

Ministeri de Medi Ambient, Energia i Canvi Climàtic de Grècia

Ministeri de Medi Ambient, Energia i Canvi Climàtic (en grec: Υπουργός Περιβάλλοντος, Ενέργειας και Κλιματικής Αλλαγής) és un ministeri del govern de Grècia responsable de la gestió del Medi Ambient, Energia i Canvi climàtic. Va ser creat el 7 d'octubre de 2009, després de la victòria electoral del Moviment Socialista Panhel·lènic el 4 d'octubre, procedent de l'ex ministeri de Medi Ambient, Urbanisme i Obres Públiques.

Notomys fuscus

Notomys fuscus és una espècie de rosegador de la família dels múrids. És endèmic d'Austràlia. El seu hàbitat natural són els camps de dunes. Està amenaçat per la degradació del seu hàbitat pel pasturatge del bestiar i herbívors ferals, la depredació per gats i guineus ferals, la competència amb ratolins domèstics i el canvi climàtic. El seu nom específic, fuscus, significa 'fosc' en llatí.

Protocol de Kyoto

El Protocol de Kyoto és un conveni internacional per la prevenció del canvi climàtic i va ser el primer tractat internacional de reducció d'emissions de gasos amb efecte d'hivernacle. Auspiciat per l'ONU dins de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (CMNUCC) i signat el 2002 per la Unió Europea, té com a objectiu que els països industrialitzats redueixin les seves emissions un 5.2% per sota del volum del 1990, ja que els que estan en vies de desenvolupament no tenen cap restricció, com és el cas de la Xina, l'Índia, o el Brasil, situats entre els més contaminants. El seu nom formal en anglès es Kyoto Protocol To the United Nations Framework Convention on Climate Change.

L'11 de desembre de 1997, després de dos anys i mig de negociacions, es va celebrar a Kyoto (Japó) la tercera Cimera del Clima. L'objectiu de la Cimera de Kyoto era establir un protocol vinculant de reducció de les emissions, i que els països industrialitzats es comprometeren a executar un conjunt de mesures per reduir els gasos amb efecte d'hivernacle. Els governs signataris pactaren reduir en un 5,2% de mitjana de les emissions contaminants entre 2008 i el 2012, prenent com a referència els nivells del 1990. L'acord va entrar en vigor el 16 de febrer de 2005 després de la ratificació per part de Rússia el 18 de novembre del 2004, i un total de 184 països el van ratificar.

L'objectiu principal és lluitar contra els efectes del canvi climàtic. Segons les xifres de l'ONU, es preveu que la temperatura mitjana de la superfície del planeta augmenti entre 1,4 i 5,8 °C d'aquí al 2100, encara que els hiverns siguin més freds i violents. Això es coneix com a escalfament global. "Aquests canvis repercutiran greument en l'ecosistema i en les nostres economies", senyala la Comissió Europea sobre Kyoto.

El compromís serà d'obligatori compliment quan ho ratifiquin els països industrialitzats responsables d'almenys, un 55% de les emissions de CO2. Amb la ratificació de Rússia el novembre del 2004, després d'aconseguir que la UE pagui la reconversió industrial russa, així com la modernització de les seves instal·lacions, en especial les petrolieres, el protocol va entrar en vigor.

Per la seva banda, el govern dels Estats Units d'Amèrica (tant amb Bill Clinton, com George Bush, com amb Barack Obama i Donald Trump), es neguen a ratificar el Protocol perquè li afectaria a la seva economia.

Pseudomys fieldi

Pseudomys fieldi és una espècie de rosegador de la família dels múrids. És endèmic d'Austràlia, on subsisteix en un grapat d'illes de l'Austràlia Occidental després de desaparèixer de la terra ferma als voltants del segle XIX. El seu hàbitat natural són les dunes costaneres. Està amenaçat pel canvi climàtic i canvis en el règim de foc. Aquest tàxon fou anomenat en honor de J. Field «en reconeixement dels seus serveis valuosos recol·lectant part del material descrit en aquest article».

Pseudomys novaehollandiae

Pseudomys novaehollandiae és una espècie de rosegador de la família dels múrids. És endèmic d'Austràlia, on viu a altituds d'entre 0 i 900 msnm. Es tracta d'un animal nocturn i omnívor. El seu hàbitat natural són les zones de successió vegetal primerenca a intermèdia després dels incendis. Està amenaçat per canvis en el règim d'incendis, la depredació per gats ferals i guineus, la destrucció i fragmentació del seu medi i el canvi climàtic. El seu nom específic, novaehollandiae, significa 'de Nova Holanda' en llatí.

Rattus richardsoni

Rattus richardsoni és una espècie de rosegador de la família dels múrids. És endèmica d'Indonèsia, on viu a altituds d'entre 3.225 i 4.500 msnm. Els seus hàbitats naturals són els matollars i els herbassars. Està amenaçada per l'augment de la freqüència dels incendis forestals a causa del canvi climàtic. Aquest tàxon fou anomenat en honor del zoòleg estatunidenc William Blaney Richardson.

Servei Meteorològic de Catalunya

El Servei Meteorològic de Catalunya (SMC) és una empresa pública adscrita al Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya, encarregada de gestionar els sistemes d'observació i predicció meteorològics a Catalunya.

Tundra

La tundra (del rus тундра, tundra) és un bioma terrestre caracteritzat per les baixes temperatures que només permeten el creixement d'una vegetació herbàcia o arbustiva.

La tundra convencionalment és la zona de vegetació al nord del límit dels creixements dels arbres i al sud del Desert polar. Per definició els seus límits coincideixen amb la isoterma de juliol de 2 °C al nord i de 12 °C al sud. La tundra cobreix 7.340.000 km² i representa un 10% de la superfície terrestre.La paraula tundra deriva de la paraula finesa tunturia (planura sense arbres) amb la que ells designen el turons sense arbres per causa del descens de la temperatura amb l'altitud.

Es reserva el nom de tundra per les latituds circumpolars de l'hemisferi nord mentre que una vegetació semblant, també sense arbres, establerta a l'alta muntanya de clima temperat, rep el nom de prat alpí.

A l'hemisferi sud no hi ha una formació equivalent a la tundra, sinó un paisatge diferent anomenat tundra magallànica.

La importància de la tundra és gran respecte al seu paper de reservori de carboni en al cicle d'aquest element. Els sòls de la tundra contenen entre el 12 i el 33% del carboni del món tant en la capa activa (que es desglaça cada any) com en el permagel.Amb el canvi climàtic i l'escalfament global es preveu que el bioma de la tundra sigui el més afectat entre els biomes del món, ja que les temperatures de l'estiu augmentarien de 2 a 5 °C fonent-se tot o part del permagel.

La tundra té una feble biomassa i menys biodiversitat que altres biomes. A tot el món hi ha unes 250.000 plantes vasculars. Al sud de la tundra hi ha només 500 espècies que encara disminueixen més com més cap al nord i a les illes.

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.