Còdex d'Alep

El Còdex d'Alep o Codex Aleppo (en hebreu: כֶּתֶר אֲרָם צוֹבָא ; Keter Aram Tsova o Corona d'Alep) és un manuscrit medieval vinculat a la Tanakh (Bíblia hebrea). El còdex va ser escrit a la ciutat de Tiberíades, on actualment és el nord d'Israel, al segle x,[1] i va ser avalat per la seva precisió per Maimònides. Juntament amb el Còdex de Leningrad, conté la tradició masorètica d'Aharon ben Moixé ben Aixe (אהרון בן משה בן אשר), però al Còdex d'Alep li manca de la major part de la secció de la Torà i de moltes altres parts.

Datat al 930, prop d'un terç d'ell, inclou quasi tota la Torà. És considerat el manuscrit original de major autoritat masoreta, que segons la tradició familiar, aquestes escriptures hebrees foren preservades de generació en generació.[2] És vist com una font original i la major autoritat pel text bíblic i els rituals jueus. El Còdex d'Alep té una llarga història de consultes per les autoritats rabíniques. Els estudis moderns demostren com la més exacta representació dels principis masorètics i que poden ser trobats en tot el manuscrit.

Infotaula de llibreCòdex d'Alep
(he) כֶּתֶר אֲרָם צוֹבָא
Aleppo Codex (Deut)
Tipus manuscrit
Fitxa
Creació segle X
Característiques
Nombre de pàgines 295 i 491
Altres dades
Lloc web Lloc web

Història

Informació general

La comunitat jueva caraïta de Jerusalem va comprar el còdex uns cent anys després de la seva creació.[3][4] Durant la Primera Croada, la sinagoga va ser saquejada i el còdex va ser traslladat a Egipte; els jueus van pagar un preu elevat pel seu rescat.[1] Va ser conservat a la sinagoga caraïta i després a la sinagoga rabínica a El Vell Caire, on va ser consultat per Maimònides, que el va descriure com un text de confiança per a tots els erudits jueus. Es rumoreja que, el 1375, un dels descendents de Maimònides el va portar a Alep (Síria), rebent el seu nom actual.[1]

El còdex va romandre a Síria durant cinc-cents anys. El 1947, els aldarulls enfurismats pel Pla de les Nacions Unides per a la partició de Palestina van cremar la sinagoga on es conservava.[1] El còdex va desaparèixer, després va tornar a sorgir el 1958, quan va ser traslladat a Israel pel jueu sirià Murad Faham, i presentat al president de l'estat, Yitshaq ben Tseví. Un cop després d'arribar, s'ha descobert que algunes parts del còdex s'havien perdut. El Còdex d'Alep va ser encomanat a l'Institut Ben-Zvi i a la Universitat Hebrea de Jerusalem. Actualment (2005) està exposat al Museu d'Israel.

Israel va presentar el Còdex d'Alep per incloure'l al Registre de la Memòria del Món de la UNESCO i es va incloure el 2015.[5] El 8 de febrer del 2016 es va inscriure el Còdex d'Alep a la llista de béns del Patrimoni de la Humanitat.

A Jerusalem

La comunitat jueva caraïta de Jerusalem va rebre el llibre d'Israel ben Simha de Bàssora entre els anys 1040 i 1050.[6] Va ser custodiat pels germans Hizkiyahu i Joshya, líders religiosos caraïns que finalment es van traslladar a Fustat el 1050. No obstant això, el còdex es va quedar a Jerusalem fins als darrers anys d'aquest segle.[6]

A Egipte

Després del setge de Jerusalem (1099) durant la Primera Croada, els croats es van dur el còdex i altres obres sagrades a Egipte per a demanar un rescat (juntament amb els supervivents jueus).[7][8] La pàgina web del Còdex d'Alep cita dues cartes al Geniza del Caire que descriuen com els habitants d'Ascaló van demanar diners prestats a Egipte per pagar els llibres.[7] Aquestes cartes judeoàrabs van ser descobertes per l'historiador jueu Shelomo Dov Goitein el 1952.[9] La Carta dels ancians caraïtes d’Ascaló (c. 1100), la més descriptiva de les dues cartes, assenyala que els diners prestats d'Alexandria s'utilitzaven per a «comprar dos-cents trenta còdexs bíblics, cent d'altres volums i vuit rotllos de la Torà» Els documents van ser transportats a Egipte mitjançant una caravana dirigida i finançada pel destacat funcionari alexandrí Abu'l-Fadl Sahl ibn Yūsha' ibn Sha'yā, que es trobava a Ascaló per al seu casament a principis de l'any 1100.[10] Les inscripcions judeoàrabs a la primera pàgina del còdex esmenten que el llibre es «va transferir a la sinagoga jerusalemita a Fustat».[8]

La pàgina web del Còdex d'Alep revela com el llibre va canviar de mans:

« Traslladat [per a la possessió de la sinagoga dels habitants de Jerusalem] segons la llei de la redempció de l'empresonament [en el qual havia caigut] a Jerusalem, la Ciutat Santa, per a reconstruir-lo i restablir-lo, per la congregació d'Egipte de Knisat Yerushalayim, a la vida d’Israel. Beneït sigui qui el conservi i maleït qui el robi, i maleït sigui qui el vengui, i que sigui maleït qui l'hagi maleït! No es pot vendre i no es pot corrompre per sempre.[7] »

A Alep

Aleppo Deut 1910 Photo
Fotografia de la pàgina que falta, 1910

La comunitat d'Alep va guardar zelosament el còdex durant uns 600 anys. Es va mantenir, juntament amb altres tres manuscrits bíblics, en un armari especial (més tard, una caixa de cabals de ferro) en una capella del soterrani de la sinagoga central d'Alep, que se suposa que ha estat Cova d'Elies. Va ser considerat com la possessió més sagrada de la comunitat; els que tenien problemes pregaven davant seu, i es prenia jurament sobre ell. La comunitat va rebre consultes de jueus de tot el món, que van demanar que es revisessin diversos detalls textuals, que la correspondència es conservés a la literatura de responsa, i que es permetés la reconstrucció de determinats detalls de les parts que avui manquen. El més important, a la dècada del 1850, Shalom Shachne Yellin va enviar al seu gendre, Moses Joshua Kimchi, a Alep, per copiar informació sobre el còdex; Kimchi es va asseure setmanes i va copiar milers de detalls sobre el còdex al marge d'una petita Bíblia manuscrita. L'existència d'aquesta Bíblia va ser coneguda pels estudiosos del segle xx a partir del llibre ‘Ammudé Shesh de Shemuel Shelomo Boyarski (שמואל שלמה בוירסקי), i aleshores la mateixa Bíblia va ser descoberta per Yosef Ofer el 1989.

No obstant això, la comunitat va limitar l'observació directa del manuscrit als forasters, especialment pels estudiosos dels temps moderns. Paul E. Kahle, en revisar el text de la Biblia Hebraica en la dècada de 1920, va provar però no va obtenir una còpia fotogràfica. Això el va obligar a utilitzar el Còdex de Leningrad en lloc de la tercera edició, que va aparèixer el 1937.

L'únic estudiós modern permès per comparar-lo amb una Bíblia hebrea estàndard i prendre nota de les diferències va ser Umberto Cassuto, que el va examinar el 1943.[11] Aquest secretisme no li va permetre confirmar l'autenticitat del còdex i, de fet, Cassuto dubtava que fos el còdex de Maimonides, tot i que va coincidir que era del segle x. No va ser fins després de 1947 que es va descobrir que hi havia fotografies parcials de 1887 (Gènesi 26,37-27,30) i 1910 (Deuteronomi 4,38-6,3).[12]

Durant el pogrom d'Alep de 1947, es va cremar l'antiga sinagoga de la comunitat i es va danyar el còdex. Més tard, després que el còdex estigués a Israel, es va trobar que només han sobreviscut 295 de les 491 pàgines originals.[13][14] Cada pàgina és un pergamí de 33 cm x 26,5 cm.[15] En particular, només existeixen les últimes pàgines de la Torà.[16]

Les fulles que falten són objecte de ferotges controvèrsies. Originalment es pensava que van ser destruïdes per un incendi, però l'anàlisi acadèmic no ha demostrat proves de foc que han arribat al propi còdex (les marques fosques a les pàgines són degudes a fongs).[13] Alguns estudiosos acusen en canvi als membres de la comunitat jueva d'haver arrencat les fulles que falten i mantenir-les amagades en privat. Recentment han «desaparegut» dues fulles, una al 1982 i una altra el 2007, deixant oberta la possibilitat que encara hi hagi més fulles supervivents de pogrom de 1947.[17] En particular, el llibre de 2012, The Aleppo Codex de Matti Friedman (מתי פרידמן), crida l'atenció el fet que testimonis presencials a Alep, que van veure el còdex poc després de l'incendi, van informar de manera constant que estava complet o gairebé complet, i no hi ha cap cas durant més d'una dècada, fins que va arribar a Israel i es va posar a l'Institut Ben-Zvi, moment en què es va descriure l'estat actual; el seu llibre suggereix una sèrie de possibilitats per a la pèrdua de pàgines incloent el robatori a Israel.[18]

La comunitat de Damasc posseïa una contrapart del Còdex d'Alep, conegut com el Keter de Damasc, escrit també a Israel al segle x, que ara es conserva a la Biblioteca Nacional d'Israel (número ms. Heb 5702, i disponible en línia aquí [1]). No s'ha de confondre amb un altre Keter de Damasc, d'origen medieval espanyol.

A Israel

Israel Museum, Jerusalem P1110194 (5887927521)
Vista exterior del Santuari del Llibre (היכל הספר), a Jerusalem
Barack Obama in Israel in 2013 (8638875580)
Vista interior del Santuari del Llibre

Al gener de 1958, el Còdex d'Alep va ser traslladat de contraban fora de Síria i enviat a Jerusalem per ser posat a la cura del rabí cap dels jueus d'Alep.[19] Es va lliurar primer a Shlomo Zalman Shragai (זלמן שרגאי) de l'Agència jueva per la Terra d'Israel (הסוכנות היהודית לארץ ישראל), que més tard va declarar que el còdex estava complet o gairebé igual en aquell moment.[19] Més tard es va lliurar a l'Institut Ben-Zvi (יד יצחק בן-צבי).[19] El 1958, la comunitat jueva d'Alep va demandar a l'Institut Ben-Zvi per al retorn del còdex, però el tribunal es va pronunciar contra ells i va suprimir la publicació del procediment.[19]

Al final de la dècada del 1980, el còdex es va col·locar al Santuari del Llibre (היכל הספר) del Museu d'Israel.[17] Finalment, això va permetre als estudiosos examinar-lo i considerar les afirmacions que és realment el manuscrit al qual es refereix Maimònides. El treball de Moshe Goshen-Gottstein (משה גושן-גוטשט) sobre les poques pàgines supervivents de la Torà sembla haver confirmat aquestes afirmacions més enllà del dubte raonable. Goshen-Gottstein va suggerir (en la introducció de la reimpressió del facsímil del còdex) que no només era la Bíblia masorètica més antiga coneguda en un sol volum, sinó que va ser la primera vegada que una o dues persones havia produït un Tanakh complet com a entitat unificada en un estil consistent.

Més tard, després que la universitat li va negar l'accés al còdex, Mordechai Breuer (מָרְדְּכַי בְּרוֹיֶאר) va començar la seva pròpia reconstrucció del text masorètic sobre la base d'altres manuscrits antics coneguts. Els seus resultats coincideixen gairebé exactament amb el Codex d'Alep. Així, avui en dia, la versió de Breuer s'utilitza amb autoritat per a la reconstrucció de les parts que falten del Còdex d'Alep. La Corona de Jerusalem (כתר ירושלים), imprès a Jerusalem el 2000, és una versió moderna del Tanakh basada en el Còdex d'Alep i el treball de Breuer; utilitza un tipus de lletra dissenyada recentment basada en la cal·ligrafia del còdex i es basa en el disseny de la pàgina.

El cineasta documental, Avi Dabach, nét de Chacham Ezra Dabach (un dels últims encarregats del còdex quan encara estava a Síria), va anunciar el desembre del 2015 una pel·lícula que veurà la història del còdex i, possiblement, determinarà la destinació de les pàgines desaparegudes.[20]

Text autoritzat

Les consonants del còdex van ser copiades per l'escriba Shlomo ben Buya'a a Palestina al voltant del 920. El text va ser verificat, vocalitzat i subministrat amb notes masorètiques per Aaron ben Moses Asher (אהרון בן משה בן אשר), el darrer i més destacat membre dels ben Asher (dinastia de gramàtics de Tiberíades), rival amb l'escola de Moshe ben Naphtali (בן דוד בן נפתלי). La tradició de Ben Asher s'ha convertit en la que s'accepta per a la Bíblia hebrea.[21] La vocalització de Ben Asher és tardana i, en molts aspectes, artificial, en comparació amb altres tradicions i tendències que s'aproximen al període de l'hebreu bíblic parlat.[22]

Paul E. Kahle ha afirmat que el Còdex de Leningrad, que data aproximadament del mateix temps que el Còdex d'Alep (del 1008), és un producte del benvingut scriptorium. No obstant això, el seu colofó diu que només es va corregir de manuscrits escrits per Ben Asher; no hi ha cap evidència que el propi ben Asher ho hagi vist mai. No obstant això, el mateix passa amb el Còdex d'Alep, que aparentment no va ser vocalitzat pel propi ben Asher, encara que un colofó posterior, que es va afegir al manuscrit després de la seva mort, li atribueix la vocalització.[23]

El Còdex d'Alep va ser el manuscrit utilitzat per Maimónides quan va establir les regles exactes per a escriure els pergamins de la Torà, la Hilkhot Sefer Torah (ספר תורה ; Les lleis del llibre de la Torà), en la seva Mixné Torà (מִשְׁנֵה תּוֹרָה).[7] Aquesta decisió halàquica (הֲלָכָה) va donar al Còdex d'Alep el segell d'autoritat textual suprema, encara que només pel que fa al tipus d'espai que precedeix les seccions (petuhot i setumot) i per a la manera d'escriure les cançons al Pentateuc;[23] «El còdex que hem utilitzat en aquestes obres és el còdex conegut a Egipte, que inclou 24 llibres, que es trobava a Jerusalem», va escriure. El rabí acharonim David Ben Solomon ibn Abi Zimra (דוד בן שלמה אבן אבי זמרא) testifica que aquest és el mateix còdex que més tard va ser traslladat a Alep.

Contingut

Quan el Còdex d'Alep era complet (fins al 1947), seguia la tradició textual de Tiberíades en l'ordre dels seus llibres, similar al Còdex de Leningrad, i que també coincideix amb la tradició posterior dels manuscrits bíblics sefardites. La Torà (תּוֹרָה) i Neviïm (נְבִיאִים) apareixen en el mateix ordre que es troben a la majoria de les Bíblies hebrees impreses, però l'ordre dels llibres del Ketuvim (כְּתוּבִים) difereix notablement. En el Còdex d'Alep, l'ordre dels llibres del Ketuvim és: Llibres de les Cròniques (דִּבְרֵי־הַיָּמִים), Llibre dels Salms (תְּהִלִּים), Llibre de Job (אִיוֹב), Llibre dels Proverbis (מִשְלֵי), Llibre de Rut (מגילת רות), Càntic dels Càntics (שִׁיר הַשִּׁירִים), Eclesiastès (קֹהֶלֶת), Llibre de les lamentacions (אֵיכָה), Llibre d'Ester (מגילת אסתר), Llibre de Daniel (דניאל), Llibre d'Esdres (עֶזְרָא) i Llibre de Nehemies (נְחֶמְיָה).

El còdex era complet fins a 1947, però el pogrom d'Alep de 1947 el va danyar considerablement. És possible, a la llum de la investigació sobre el Còdex d'Alep (sobretot la descripció feta per Umberto Cassuto abans de la seva desaparició), reproduir la seva estructura. Sembla que el còdex d'Alep tenia 491 pàgines, de les quals 295 s'han conservat i 196 es van perdre.

Les parts perdudes del Còdex d'Alep són:[22][24]

Edicion modernes

Aleppo Codex Joshua 1 1
Primer pla del Còdex d'Alep; Llibre de Josuè (Js 1,1)

S'han publicat durant les últimes tres dècades a Israel diverses edicions completes o parcials del Tanakh basades en el Còdex d'Alep, algunes d'elles sota els auspicis acadèmics de les universitats israelianes. Aquestes edicions incorporen reconstruccions de les parts que falten del còdex basades en la metodologia de Mordechai Breuer (מָרְדְּכַי בְּרוֹיֶאר) o sistemes similars, i tenint en compte tot el testimoni històric disponible sobre els continguts del còdex.

Tanakh complet: Són edicions completes del Tanakh, generalment en un sol volum (però de vegades també es venen en tres volums). No inclouen les notes masorètiques del Còdex d'Alep.

  • Mossad Harav Kook ed, Mordechai Breuer, ed. Torà (1977); Neviïm (1979); Ketuvim (1982); Tanakh complet en un volum de 1989. Aquesta va ser la primera edició que va incloure una reconstrucció de les lletres, vocals i marques de cantil·lació de les parts que faltaven del Còdex d'Alep.
  • Editorial Horev, Jerusalem, 1996-1998. Mordechai Breuer, ed. Aquesta va ser la primera edició que va incorporar informació recentment descoberta sobre les divisions en parashà del Neviïm i del Ketuvim del Còdex d'Alep. El text de Horev Tanakh ha estat reimprès de diverses maneres amb diversos comentaris del mateix editor.[25]
  • La corona de Jerusalem: La Bíblia de la Universitat Hebrea de Jerusalem, 2000. Editat segons el mètode de Mordechai Breuer sota la supervisió de Yosef Ofer, amb correccions addicionals i millores des de l'edició de Horev.[25]
  • Institut Jerusalem Simanim, Editorial Feldheim, 2004 (publicat en edicions en un sol volum i en tres volums).[Nota 1][25]

Tanakh complet a internet:

  • Mechon Mamre ofereix una edició per internet del Tanakh basada en el Còdex d'Alep i els manuscrits de Tiberíades relacionats. La seva reconstrucció del text mancat es basa en els mètodes de Mordechai Breuer. El text s'ofereix en quatre formats: (a) Lletra-text masorètic, (b) Text-lletra «complet» (sense relació amb l'ortografia masorètica), (c) text masorètic amb vocals (niqqud) i (d) text masorètic amb vocals i signes de cantil·lació (Vegeu l'apartat Enllaços externs).
  • מקרא על פי המסורה (hebreu) (Lectura segons el mesorà), és una versió digital experimental del Tanakh basada en el Codex d'Alep, amb documentació completa de la política editorial i la seva implementació.

Edicions parcials:

Notes

  1. «Després de la consulta ... amb els millors erudits i gramàtics de la Torà, el text bíblic d'aquesta edició s'ha escollit per conformar-se amb el Còdex d'Alep que, com és sabut, va ser corregit per Ben-Asher. ... On aquest manuscrit no existeix, ens hem basat en el Còdex de Leningrad ... De la mateixa manera, les seccions que falten al Còdex d'Alep s'han completat segons la llista bíblica compilada pel rabí Shalom Shachna Yelin que es van publicar al volum jubilar de Rabbi Breuer.» ... (traduït de l'hebreu de la pàgina 12 de la introducció).

Referències

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 Fragment of ancient parchment given to Jewish scholars
  2. Goshen-Gottstein, M. H.. The Aleppo Codex and the Rise of the Massoretic Bible Text (en anglès). 42(3), 1979, p. 145-163.
  3. M. Nehmad, Keter Aram Tzova, Aleppo 1933
  4. Pfeffer, Anshel «Fragment of Ancient Parchment From Bible Given to Jerusalem Scholars». Haaretz, 06-11-2007.
  5. «Aleppo Codex» (en anglès). United Nations Educational, Scientific and Cultural Organization.
  6. 6,0 6,1 Olszowy-Schlanger, Judith. Karaite marriage documents from the Cairo Geniza: legal tradition and community life in mediaeval Egypt and Palestine. 20. Leiden: Brill: Etudes sur le judaïsme médiéval, 1998. ISBN 9004108866.
  7. 7,0 7,1 7,2 7,3 «The Vicissitudes of the Aleppo Codex». Alep Codex.
  8. 8,0 8,1 Olszowy: pp. 54-55 i nota de peu #86
  9. Kedar, Benjamin Z. «The Jerusalem Massacre of July 1099 in the Western Historiography of the Crusades.». A: The Crusades. 3. Ed. Benjamin Z. Kedar and Jonathan S.C. Riley-Smith. Ashgate Publishing Limited, 2004. ISBN 075464099X.
  10. Goitein: pp. 375–376 i nota de peu de pàgina #81 en pg. 612
  11. «A Wandering Bible: The Aleppo Codex». The Israel Museum, Jerusalem.
  12. Würthwein, Ernst. Der Text des Alten Testaments. Eine Einführung in die Biblia Hebraica (en alemany). 4. Stuttgart: Württembergische Bibelanstalt, 1974, p. 39, note 3. ISBN 3-438-06006-X.
  13. 13,0 13,1 Pfeffer, Anshel. «Fragment of Ancient Parchment From Bible Given to Jerusalem Scholars» (en anglès). Haaretz, 06-11-2007.
  14. Hayim Tawil & Bernard Schneider, Crown of Aleppo (Philadelphia, Jewish Publication Soc., 2010) page 110; there have been various reports and estimates of the original number of pages; Izhak Ben-Zvi, "The Codex of Ben Asher", Textus, vol. 1 (1960) page 2, reprinted in Sid Z. Leiman, ed., The Canon and Masorah of the Hebrew Bible, an Introductory Reader (NY, KTAV Publishing House, 1974) page 758 (estimating an original number of 380 pages).
  15. Hayim Tawil & Bernard Schneider, Crown of Aleppo (Philadelphia, Jewish Publication Soc., 2010) page 110; Izhak Ben-Zvi, "The Codex of Ben Asher", Textus, vol. 1 (1960) page 2, reprinted in Sid Z. Leiman, ed., The Canon and Masorah of the Hebrew Bible, an Introductory Reader (NY, Ktav Pubg. House, 1974) page 758.
  16. «El text que sobreviu comença amb l'última paraula de Deuteronomi 28:17»; Izhak Ben-Zvi, "The Codex of Ben Asher", Textus, vol. 1 (1960) page 2, reprinted in Sid Z. Leiman, ed., The Canon and Masorah of the Hebrew Bible, an Introductory Reader (NY, Ktav Pubg. House, 1974) page 758.
  17. 17,0 17,1 Bergman, Ronen «A High Holy Whodunit». The New York Times, 25-07-2012.
  18. Matti Friedman, The Aleppo Codex (Algonquin Books of Chapel Hill, 2012) chapt. 24 and passim.
  19. 19,0 19,1 19,2 19,3 Friedman, Matti «The Continuing Mysteries of the Aleppo Codex». Tablet, 30-06-2014.
  20. Maltz, Judy. «My Great-grandfather, the Man Who Held the Key to the Aleppo Codex». Haaretz.
  21. Ben-Hayyim, Zeev. Encyclopaedia Judaica. 3. 2. Gale, 2007, p. 319–321.
  22. 22,0 22,1 Skehan, P. W.. New Catholic Encyclopedia. 2. 2. Gale, 2003, p. 355–362.
  23. 23,0 23,1 Dotan, Aron. Encyclopaedia Judaica. 13. 2. Gale, 2007, p. 603–656.
  24. «The Extant Parts of the Aleppo Codex». Aleppo Codex.
  25. 25,0 25,1 25,2 En aquesta edició, el text i els símbols masorètics es van codificar i el disseny gràfic va ser habilitat pel programa d'ordinador «Taj», desenvolupat per Daniel Weissman.

Bibliografia

  • Friedman, Matti. The Aleppo Codex: A True Story of Obsession, Faith, and the Pursuit of an Ancient Bible (en anglès). Algonquin Books, 15 de maig de 2012. ISBN 978-1616200404.

Vegeu també

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Còdex d'Alep Modifica l'enllaç a Wikidata
Datació de la Bíblia

La datació de la Bíblia consisteix en determinar el període de composició i de redacció de cada llibre que la compon, i si és possible, de cada unitat textual de què es componen els llibres. Aquesta recerca intenta, doncs, determinar quan, qui i on es va escriure la Bíblia.

La Bíblia és una compilació de textos escrits o editats en èpoques diferents. La Bíblia hebrea comprèn tres parts, que es van constituir gradualment. De més antic a més recent, són la Torà (תּוֹרָה, la Llei o Pentateuc), els Neviïm (נביאים, els Profetes) i els Ketuvim (כתובים els Altres Escrits o Hagiografies). A aquesta llista també s'hi afegeixen els Llibres Deuterocanònics del Catolicisme, així com el Nou Testament, propi dels cristians.

Des del segle XIX, les excavacions arqueològic a l'Orient Mitjà han proporcionat nous elements sobre el context en què la Bíblia va prendre forma. Aquests descobriments permeten precisar millor la història dels regnes d'Israel i de Juda, fet que ajuda a entendre millor la formació del text bíblic que s'hi inscriu. La tradició de fer Moisès l'autor de la Torà, de David l'autor dels Salms i de Salomó dels Proverbis s'ha denegat, i s'està produint un nou enfocament històric i crític, amb una base més històrica i científica que religiosa.

La datació dels textos bíblics depèn de mètodes com la filologia, la paleografia, la comparació amb altres textos antics i l'arqueologia. Les dates de redacció dels textos de la Bíblia hebraica de vegades són difícils d'establir, i certes datacions són objecte de debat entre els especialistes. La majoria d'ells concedeixen tanmateix en situar la seva redacció entre els segles VIII i II aC, i la del Nou Testament entre la meitat del segle I i el segle II.

El objecte més antic sobre el qual es troba un text bíblic és l'amulet de Ketef Hinnom, datat del 600 aC. El manuscrit més antic de la Bíblia hebraica trobat probablement és el fragment d'un rotllo dels llibres de Samuel, que data de la meitat o de finals del segle III aC, i trobat a Qumrân a Cisjordània. El text més antic del Nou Testament que s'ha trobat és el papir P52 de la biblioteca Rylands, que conté un fragment de l'Evangeli segons Joan, que data de la primera meitat del segle II. Les versions més antigues relativament completes dels escrits de l'Antic Testament redactats en grec que han arribat són dues còpies de la Septuaginta que daten del segle IV: el Còdex Sinaiticus i el Còdex Vaticanus. Des que una part del Còdex d'Alep es va perdre l'any 1947, el manuscrit complet més antic de la Mesorah, que serveix de base de les edicions de les Bíblies modernes, és el Còdex Leningradensis, que data del segle XI.

Gènesi

El Gènesi és el primer llibre de la Torà, i per tant el primer llibre del Tanakh, la Bíblia Hebrea, i de l'Antic Testament cristià. El nom del llibre en hebreu és בראשׁית Bərêšîth, que és la primera paraula que fou escrita i que significa «en el principi de». Els cinc llibres de la Torà han estat anomenats en hebreu amb la primera paraula del text. En grec s'anomena Γένεσις Genesis, que significa "naixement", "creació", "causa", "principi", "font" o "origen".

Hebreu tiberià

L'hebreu tiberià és una tradició oral de la pronunciació de formes antigues de l'hebreu, sobretot l'hebreu de la Tanakh escrita pels membres de l'escola masorètica de la comunitat jueva de Tiberíades, a l'edat mitjana, a començaments del segle VIII. Empra diacrítics anomenats niqqud per a les vocals i signes afegits a les lletres de l'alfabet tradicional. Si bé aquests símbols començaren a emprar-se a principis de l'edat mitjana, la tradició oral que reflecteixen és molt més antiga.

El sistema tiberià de vocalització de la Tanakh representa la seva pròpia tradició oral. Unes altres dues tradicions locals crearen sistemes d'escriptura al mateix període temporal. El sistema «Terra d'Israel» no tingué cap influència històrica, però el sistema «babilònic» fou dominant en algunes àrees durant alguns segles, i encara en queden testimonis. A diferència del sistema tiberià, que normalment col·loca els símbols de vocals sota les lletres hebrees, el sistema babilònic les emplaça a sobre les lletres.

Si bé inicialment fou emprat per reflectir la forma tradicional de la lectura de la Tanakh, posteriorment fou aplicat a altres texts, i emprat de manera comuna pels jueus amb diferents tradicions per a la lectura de l'hebreu.

Orígens del Judaisme

Els orígens del Judaisme es remunten a l'Edat del Bronze en les antigues religions semites, específicament la religió canaanita, que era un sincretisme amb elements de la religió babilònica i l'adoració a la deïtat canaanita de Jahvè (Yaweh) reflectida en els primers llibres profètics de la Bíblia hebrea. Durant la captivitat a Babilònia ocorreguda en els segles VI i V aC, certs cercles dins del judaisme exiliat a Babilònia van redefinir idees preexistents sobre el monoteisme, el poble escollit, la llei divina i el pacte bíblic dins una teologia que als segles següents va esdevenir la dominant al Regne de Judà.

Des del segle v aC fins a l'any 70 de la nostra era, la religió israelita va esdevenir les diverses escoles teològiques del Segon Temple del Judaisme, a més de judaisme hel·lenístic en la diàspora. El text de la Bíblia hebrea va ser redactat en la seva forma existent en aquest període i, possiblement, també canonitzat així. El judaisme rabínic es va desenvolupar durant Antiguitat tardana, al llarg dels segles III a VI de la nostra era; el text masorètic de la Bíblia hebrea (l'addició de vocals al text que només presentava consonants) i el Talmud van ser compilats en aquest període. Els manuscrits més antics de la tradició bíblica masorètica però provenen dels segles X i XI; en la forma del Còdex d'Alep de les parts posteriors del segle x i el Còdex de Leningrad data de l'any 1008 o del 1009. Pel que fa a les obres rabíniques, en gran part a causa de la censura i la crema dels manuscrits de l'Europa medieval, els manuscrits més antics de l'existència de diverses obres rabíniques són bastant tardans. Per exemple està datat de l'any 1342 l'exemplar manuscrit complet més antic del Talmud babilònic.La història central de la nació israelita es troba en l'èxode dels israelites des d'Egipte guiats per Moisès, seguida de la conquesta de la Terra Promesa (Canaan). Tanmateix hi ha cap o poca evidència arqueològica o històrica que recolzi aquests relats i encara que pot ser que en part ocorreguessin al segle x aC, no van adoptar la forma present (segons la hipòtesi de Wellhausen) fins als segles V o IV aC.Segons la Bíblia hebrea, Jerusalem era una fortalesa jebusita conquerida pels israelites que en van fer la seva capital al voltant de l'any 1000 aC. Edwin R. Thiele data la conquesta de Jerusalem per part del rei David l'any 1003 aC. Com al resultat, el culte jebusita exercí una considerable influència sobre la religió israelita.

Sinagoga Central d'Alep

La Sinagoga Central d'Alep —en àrab كنيس حلب المركزي, Kanīs Ḥalab al-Markazī; en hebreu בית הכנסת המרכזי של חאלב— va ser el major centre de culte de la comunitat jueva a Síria i era una de les majors sinagogues de tot l'Orient Mitjà.

Tanakh

Tanakh [תנ״ך] és un acrònim que identifica la Bíblia jueva, i coincideix en gran part amb l'Antic Testament cristià, llevat dels deuterocanònics (els llibres que no foren acceptats dins el cànon cristià sinó fins al segle XVI, és a dir: Els dos llibres del Macabeus, Judit, Tobies, Saviesa, Siràcida i Baruc; tampoc formen part de la Tanakh Bel i el dragó i Susanna, que en els deuterocanònics formen els dos últims capítols de Daniel). L'acrònim de la Tanakh està basat en les lletres hebrees inicials de cadascuna de les tres parts del text:

Torà [תורה], que significa "llei", "ensenyament" i/o "instrucció". També és anomenat Chumash [חומש] que significa "cinc", en referència als cinc llibres de Moisès. En grec ha estat anomenat "Pentateuc".

Neviïm [נביאים], que significa "Profetes".

Ketuvim [כתובים], que significa "escrits".La Tanakh també és anomenada Mikra o Miqra [מקרא].

Alfabet hebreu
Branques del Judaisme
Calendari hebreu
Celebracions jueves
Centres educatius jueus
Dinasties hassídiques
Eres rabíniques
Esdeveniments
Grups de jueus
Història del judaisme
Lleis
Llengües jueves
Llocs sagrats
Organitzacions jueves
Pentateuc
Profetes del judaisme
Rabins
Textos sagrats

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.