Cítara

La cítara és un instrument musical, o més aviat un conjunt molt gran i divers d'instruments musicals, de corda, pertanyents a la família dels Instruments de corda polsada. Els trets que comparteixen totes les cítares i que les diferencia d'altres tipologies d'instruments de corda és el fet que l'instrument consisteix exclusivament en un suport de la o les cordes o bé d'un suport i un ressonador que pot ser-ne separat sense destruir l'instrument. En els tipus més habituals de cítares, les cordes es disposen en un pla (en alguns casos -com per exemple el koto, un pla lleugerament corbat- paral·lel a la tapa harmònica de la caixa de ressonància, i no sobresurten de la llargada total de la caixa de ressonància.

Kozacka piesn
Músic de carrer tocant una bandura, tipus de cítara ucraïnesa
Tafelbergliam
Tafelberg Cítara

També es denomina així a un antic instrument de cordes metàl·liques puntejades, afinades a parells (com el llaüt) però amb la part posterior plana com la guitarra. Justament el nom guitarra i el de cítara tenen un origen comú, i comú també al d'altres instruments com per exemple el sitar, amb mànec i cordes simpàtiques. Altres instruments de noms semblants com el de cítola (italià) i gittern (anglès) també tenen la mateixa rel, però pertanyen al grup dels llaüts, és a dir, que tenen un mànec.

A l'edat mitjana va ser una tipologia d'instruments molt utilitzada; habitualment rebia el nom de saltiri, nom amb el qual se'l va conèixer fins aproximadament el segle XVIII en els àmbits de la música més erudita.

La cítara és un instrument de corda que se sosté sobre els genolls o en una taula i que es punteja. Algunes cordes poden ser xafades (com en la guitarra actual) i altres tenen altura fixa i són usades per a acompanyament. És un instrument folklòric d'Europa Central. El tema de la pel·lícula El tercer home, compost i interpretat per Anton Karas, és una de les composicions escrites originàriament per a cítara més famoses de tots els temps.

Modernament, la cítara, en moltes de les seves variants tradicionals en diverses regions d'Europa central, té forma trapezoïdal i el nombre de les seues cordes varia de 20 a 30. Es toca amb una pua o plectre. És d'un grandària superior al violí encara que n'hi ha de diverses mides.

Com a dada curiosa, cal apuntar que aquest instrument va ser donat a conèixer a Veneçuela per diferents fabricants, només com a instrument d'aprenentatge musical, amb el nom comercial d'Arpa Viatgera, terme atribuït al músic i compositor veneçolà Hugo Blanco.

Iuri Landman creà la Moodswinger, una cítara elèctrica ressonant de 12 cordes amb una guitarra de tres ponts.

Infotaula d'instrument musicalCítara
Zither
Classificació Hornbostel-Sachs 314.122-4

Mostra d'àudio

Zither1 David Dupplaw
Cítara

Articles relacionats

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Cítara Modifica l'enllaç a Wikidata

Apol·lònia del Rindacos

Apol·lònia O Apol·lònia del Rindacos (grec antic Ἀπολλωνία ἐπὶ Ῥυνδακῷ Apollōnía épì Ryndakō; llatí Apollonia ad Rhyndacum) fou una antiga ciutat a prop del riu Rindacos al nord-est d'Anatòlia Estrabó la situava dins de Mísia, la qual cosa causà que algú la identifiqués erròniament com a Uluabat en la riba occidental de Llac Uluabat. Tanmateix, el lloc és de fet el promontori tómbol en la riba nord-oriental, a prop de la moderna Gölyazı. Les restes d'Apol·lònia són inconsiderables. El Ridancos flueix al llac i sorgeix d'ell un riu profund i fangós. El llac s'estén de de l'est a de l'oest i està esborronat amb diverses illes en la part del nord-est, damunt una de les quals es troba Gölyazı, però les dimensions varien molt a través de les estacions.

És sabut que es van construir nou ciutats anomenades “Apol·lònia” a Anatolia en tot el període antic. “Apollonia ad Rhyndacum” és la ciutat construïda en la península i les illetes que toquen al llac anomenat “Apolyont”, que va ser anomenat com a “Artynias” o “Apolloniatis”, i en els temps més antics es trobava al nord-est de Mísia. El nom d'“Apollonia ad Rhyndacum” va ser escollit per tal de diferenciar-la d'altres ciutats en l'època antiga, amb la referència al corrent del “Rhyndacus (Adranos)” ubicat prop de la ciutat i que provenia d'Aizanoi (Çavdarhisar).

És cregut que la illeta coneguda com a Kız Ada era l'Àrea Sagrada d'Apol·lo en l'Era Antiga. Després que la construcció del temple en el nom déu preservador de la ciutat, el cap d'Apol·lo, la cítara, el plectró i la figura de l'Apol·lo Sauròcton va ser utilitzats des del període hel·lenístic al final de l'Imperi Romà. L'ús de la figura dels crancs va continuar la seva prevalença, mentre que la representació del cap de les Gòrgones va disminuir gradualment. Es van utilitzar diferents personatges en les monedes, com ara Deméter i Tic, a causa de l'arribada de nous cultes a la ciutat en l'època romana

Arxillaüt

L'arxillaüt és un instrument musical de corda polsada que prové del llaüt, igual que la tiorba i la cítara. Té el seu origen a Itàlia a finals del segle XVI i va sorgir de la necessitat dels intèrprets vocals de sentir-se recolzats per sons més greus en l'acompanyament. Consta de tretze o catorze cordes i la seva estructura és semblant a la d'un llaüt però amb el mànec o pal més allargat per posar-hi un segon claviller amb la finalitat de fixar una sèrie de cordes més llargues per a produir sons greus. L'afinació d'aquestes es determina i s'adequa a la tonalitat de l'obra que s'interpreta. El seu aspecte és molt semblant al de la tiorba, encara que el cos de l'arxillaüt és més petit i les dues primeres cordes estan afinades com les del llaüt i no una octava més greu com passa amb la tiorba.

Al llarg del segle XVII va augmentar la preferència per l'ús d'aquest instrument davant del llaüt, i fins i tot de la tiorba, perquè va millorar el seu so amb l'addició de cordes més sonores, en lloc de les cordes fixes més curtes que tenia en un principi. L'arxillaüt es va utilitzar com a instrument solista i com acompanyant realitzant el baix continu. A Anglaterra s'utilitzava com a alternativa de la tiorba a finals del segle XVII.

Bàrbiton

El bàrbiton o bàrbitos (en grec, βάρβιτον o βάρβιτος; en llatí barbitus), és un antic instrument de corda conegut per les literatures clàssiques grega i romana que s'assembla a la lira. L'instrument grec pertany a la família de la cítara, però durant l'edat mitjana es va emprar el mateix nom per referir-se a un instrument diferent varietat del llaüt. L'instrument es relaciona amb el culte dionisíac, déu de la luxúria i les festes, i també amb el món lèsbic.

El tercer home

El tercer home (títol original en anglès The Third Man) és una pel·lícula anglesa dirigida per Carol Reed l'any 1949.

L'aportació d'idees d'Orson Welles a Carol Reed a la pel·lícula sembla evident. Welles havia tingut problemes amb les seves produccions a Hollywood i va decidir fer el salt cap a Europa, on va dirigir i col·laborar en diferents projectes, entre els quals aquest de Carol Reed. La seva primera aparició en pantalla (el moviment d'una làmpada que mostra Harry Lime davant de la cara de sorpresa de Cotten) ha estat considerada una de les millors presentacions d'un personatge en la història del cinema. D'altra banda, tampoc no s'ha d'oblidar la persecució pel clavegueram de Viena, en la qual la pel·lícula assoleix el seu zenit davant de l'excel·lent actuació de Welles. També sembla signada per aquest la gran perspectiva del cementiri de Viena que clou la pel·lícula.

L'obstinada música de cítara, escrita i interpretada per Anton Karas, contribueix al clima depriment i misteriós de la narració.

Per tot això, la pel·lícula va ser considerada la millor pel·lícula britànica de la història del cinema el 1999, pel British Film Institute va votar "El tercer home". El 2011, un sondeig format per 150 actors, directors, escriptors, productors i crítics per a la revista Time Out la va classificar com la segona millor pel·lícula britànica de tots els temps.

Geomungo

El geomungo (també escrit komungo o kŏmun'go) o hyeongeum (literalment "cítara negra", també escrit hyongum o hyŏn'gŭm) és un instrument musical de cordes coreà de la família de les cítares. Estudiosos creuen que el nom es refereix al regne de Koguryö i es tradueix com a "cítara Goguryeo" o es refereix al seu color i es tradueix com a "Cítara grulla negra".

Guitarra

La guitarra és un instrument musical de corda, compost d'una caixa de fusta -d'una forma que recorda el nombre vuit-, amb un forat circular en el centre de la tapa, sis cordes i un mànec, damunt el qual hi ha el diapasó, dividit en dinou compartiments o trasts. El primer instrument que asseguren que va donar origen a la guitarra va ser el llaüt àrab. És possible que la unió de la cítara i el llaüt afavorissin el posterior desenvolupament de l'instrument.

A mitjans del segle XIV apareix esmentada a la cort del príncep Joan (nascut el 1350). Als segles XV i XVI la guitarra fou molt difosa a l'àmbit català, bé que a la fi fou substituïda per la viola de mà i restà limitada al repertori popular. El primer tractat de guitarra aparegué el 1586 i fou obra del català Joan Carles Amat. El segle xvii fou un període de decadència, i no és fins ben entrat el segle XVIII que Manuel Garcia (conegut com el Pare Basili) la introduí en els ambients aristocràtics. Entre els seus deixebles es destaquen Ferran Sor i Dionisio Aguado; a Itàlia fou cultivada per Mauro Giuliani (1781-1828) i a Madrid, per Boccherini. El fundador de l'escola moderna fou Francesc Tàrrega. Altres virtuosos catalans del segle XX són Miquel Llobet, Daniel Forteza, Emili Pujol, Alfred Romea i Gracià Tarragó.

Guitarra portuguesa

La guitarra portuguesa , és un instrument cordòfon desenvolupat en el segle XVIII a partir de la cítara igual que altres cordòfons europeus com ara la guitarra anglesa. Els primers exemplars fabricats a Portugal se li atribueixen a l'artesà Luis Cardoso Soares Sevilhano .A poc a poc acabaria substituint la viola com a instrument d'acompanyament del fado, cant típic portuguès.

Guzheng

El guzheng, o gu zheng en xinès: 古箏 és un instrument musical de cordes tradicional xinès. Pertany a la família de les cítares. El guzheng és antecessor de diversos instruments musicals, el koto japonès, el gayageum coreà, i el Djan tranh vietnamita. El guzheng posseeix ponts, a diferència del guqin, que és un altre model antic de cítara xinesa que no posseeix ponts.

Jubal

En el Gènesi capítol quart Jubal (en hebreu יוּבָל בן-לֶמֶך Yuval ben Lemech) és el fill de Lèmec amb la seva primera dona Adà i germana de Jabal. També era germanastre de Tubal-Caín i Naamà, fills de Sil·là. Se'l considera pare dels que toquen la cítara i el flabiol.

Koto

El koto (琴, koto?) és un instrument de corda pinçada d'origen xinès, similar a una cítara, i característic de la música tradicional japonesa. En la classificació Hornbostel-Sachs, és un cordòfon del tipus cítara de mig tub. Va ser introduït des de la Xina durant l'era Nara (710-793). Una de les obres més conegudes és Rokudan no Shirabe, que va ser composta per Yatsuhashi Kengyō(1614-1685). L'intrument es segueix emprant en l'actualitat en músiques contemporànies.L'instrument consisteix en una taula corbada en forma de mig tub sobre la qual es disposen les cordes amb petits ponts mòbils individuals, un per a cada corda. El nombre de cordes pot variar, tot i que generalment és 13, totes de la mateixa llargada. Les cordes són de seda i suporten totes la mateixa tensió: la seva afinació es realitza, doncs, mitjançant els ponts individuals.Per a polsar el koto s'utilitzen tres ungles fetes de bambú ubicades sobre els dits polze, índex i cor de la mà dreta. La forma d'aquestes ungles varia segons l'escola d'interpretació: Yamada i Ikuta. Les cordes es poden polsar per pinçament o en glissando. La funció més bàsica de la mà esquerra és la de polsar les cordes durant l'execució amb la fi de canviar lleugerament l'afinació o provocar el vibrato, i així fer ornamentació sobre uns sons.Hi ha diversos tipus de koto:

El més tradicional de 13 cordes.

El Jushichigen (lit. "17 cordes), inventat pel músic Michio Miyagi (1894-1956)

Kotos de 23 i 30 cordes desenvolupades per una de les més famoses intèrpretes contemporànies, Keiko NOSAKA

Hachijugen (lit. 80 cordes) inventat per Michio Miyagi com un instrument cromàtic que pogués acoblar-se als requisits tècnics dels llenguatges musicals occidentals. Aquest va ser utilitzat en sols una composició del mestre Miyagi. Desgraciadament, l'únic instrument d'aquest tipus va ser destruït durant els bombardeigs a Tòquio, però existeix una còpia al Museu de Michio Miyagi (Miyagi Michio Kinenkan) a Tòquio.

Mawangdui

Mawangdui (馬王堆) és un jaciment arqueològic xinès situat en Wulibei (五里牌) pocs quilòmetres a l'est de Changsha en la província de Hunan. Marcat per dos túmuls en forma de cadira (mawang és una deformació de dt.'an 馬鞍 cadira"), el jaciment va ser excavat entre 1972 i 1974. Es van descobrir tres tombes de l'època dels Han occidentals (190-168 a C) i que contenien les mòmies del marquès de Dai (軼侯), de la seua esposa (Mòmia Na Dai) i del seu fill. La de la marquesa, que va sobreviure a la seua família, es troba en un excel·lent estat de conservació.Morta entre 168 i 145 a C, reposava en la tomba nº1 en una cambra funerària de fusta, embolicada en 20 capes de teixit fixades per nou cinturons, col·locada en quatre fèretres encaixats i envoltats de compartiments per al mobiliari funerari.

Cobertes entre 16 i 20 metres de terra compacta, les tombes estaven envoltades de capes de carbó i argila blanca que van mantenir un grau d'humitat constant, assegurant una preservació sorprenent en tan llarg espai de temps d'objectes de fusta lacada (estoigs de condícia amb trípode, pitxers, culleres, escumadores, copes i gots, gerres, safates, ventalls) i de peces de seda. Entre aquestes últimes, vestits, una banda funerària pintada i nombrosos rotllos manuscrits (boshu 帛書) relacionats en la seua major part amb el corrent taoista, entre ells els documents coneguts més antics sobre medicina xinesa així com Daodejing (dos exemplars) i el Yijing. També hi havia provisions, herbes medicinals, instruments musicals (cítara, òrgan de 22 tubs, cornamuses), 162 figuretes de fusta i maquetes funeràries.

Les tombes, situades a una profunditat d'entre 16 i 20 metres sota terra, s'obrin cap al nord. L'accés en el moment de la sepultura es facilitava per un camí en costa.

Nigenkin

El nigenkin és un instrument de corda pinçada, característic de la música tradicional japonesa. En la classificació Hornbostel-Sachs, és un cordòfon del tipus cítara de mig tub. Com el seu nom indica [nigen: dues cordes i kin: cítara] és un terme genèric que fa referència a una cítara de dues cordes. Molt possiblement deriva de l’ichigenkin, cítara d’una sola corda.

Piano

El piano és un instrument musical classificat com un instrument de teclat de corda percudida segons el sistema de classificació tradicional, i segons la classificació de Hornbostel-Sachs, pertany al grup 314.122 de les cítares amb ressonador de capsa, és a dir, fet a peces, com si fos una caixa.

La persona que toca el piano rep el nom de pianista.

El piano està compost per una caixa de ressonància i un teclat de 88 tecles, aproximadament unes 7 octaves, encara que pot variar segons models i èpoques. Les tecles accionen un mecanisme de martellets folrats de feltre que colpegen les cordes d'acer, fent que aquestes emetin un so. Les vibracions es transmeten a través dels ponts a la taula harmònica, que els amplifica. Està format per una arpa cromàtica de cordes múltiples, accionada per un mecanisme de percussió indirecta, a la qual se li han afegit apagadors. També hi ha uns pedals que serveixen per a modificar el so.

El pianoforte va ser un instrument inventat cap a l'any 1690 per l'italià Bartolomeo Cristofori. Entre els seus antecessors es troben instruments com la cítara, el monocordi, el dulcimel, el clavicordi, el clavecí i el clavicèmbal. El nom de piano deriva del nom original en italià de l'instrument, pianoforte (piano: "suau" i forte: "fort"), i en seria l'abreviatura. Va ser anomenat així pel seu primer constructor, Cristofori, que deixà escrit: clavicèmbal col piano e forte (literalment "clavecí amb [sons] fluixos i forts"). Això es refereix a la capacitat del piano per a produir sons amb diferents intensitats, depenent del pes que es fa a les tecles, capacitat que no tenia el clavecí i altres instruments anteriors. Al llarg de la història han existit diferents tipus de pianos, però els més comuns són el piano de cua i el piano vertical o de paret. L'afinació del piano és un factor primordial en l'acústica de l'instrument i es realitza modificant la tensió de les cordes de manera que aquestes vibrin en les freqüències adequades.

En la música occidental, el piano es pot utilitzar per a la interpretació solista, per la música de cambra, per a l'acompanyament, per ajudar a compondre i per assajar. Les primeres composicions específiques per a aquest instrument sorgiren al voltant de l'any 1732, i entre elles destaquen les 12 sonates per a piano de Lodovico Giustini titulades Sonate da cimbalo di piano e forte detto volgarmente di martelletti. Des d'aleshores, molts han estat els compositors que han realitzat obres per a piano i en molts casos aquests mateixos compositors han estat grans pianistes, amb figures com Wolfgang Amadeus Mozart, Ludwig van Beethoven, Frédéric Chopin i Franz Liszt. Va ser l'instrument representatiu del romanticisme musical i ha tingut un paper rellevant en la societat, especialment entre les classes més benestants dels segles XVIII i XIX. També és un instrument destacat en la música de jazz.

Qanun

El qanun o kanun és un instrument de corda premuda de la música tradicional de l'Orient Mitjà. És un instrument pertanyent a la família de la cítara amb una caixa de so trapezoïdal. Les cordes modernes són de niló or PVC, que es posen estirades sobre un pont senzill i fixades amb pell de peix en un extrem, i subjectes a clavilles o afinadors, a l'altre extrem.

Els kanuns usats a Turquia tenen 26 ordres (grups) de cordes, amb tres cordes per ordre. Es toca assegut sobre les cames prement les cordes amb dues pues de petxina de tortuga, un a cada mà, o amb les ungles, i té un rang de 03:30 octaves.

Rota (instrument musical)

La rota o arpa-cítara és un instrument medieval de corda pinçada amb una estructura triangular i cordes paral·leles a la caixa de ressonància, en nombre variable, per ambdós costats de l'estructura, com una arpa doble. La denominació de rota pot correspondre segons regions a diferents tipus d'instruments, com ara la lira, l'arpa-cítara, la giga o la lira bizantina. En el cas de l'Europa Occidental aquest terme fa esment a l'arpa-cítara, trobant-se diferents exemples plàstics tant d'obres en pedra (capitells, escultures) com en dibuixos en còdex i llibres en general. El nom de l'instrument té un origen probable en les paraules celtes crot i cruit.L'instrument té forma de triangle rectangle, amb les cordes paral·leles a la hipotenusa del triangle, amb les clavilles de les cordes per fora del triangle de l'estructura de l'instrument. Donat que n'hi ha cordes per totes dues bandes del triangle les clavilles no es poden col·locar al mateix pla de les cordes, com en el cas de la cítara. El catet amb les clavilles queda posicionat, quan es toca l'instrument, en la part superior i horitzontal. L'altre catet queda en contacte amb el cos de l'instrumentista, qui el toca assegut, i l'instrument es subjecta amb les cames. Les cordes es poden pinçar amb els dits o amb un plectre.

A les imatges que es conserven es poden veure dos tipus diferents de rotes. Mentre que un dels tipus té la caixa harmònica entre les dues arpes l'altre, més senzill, conté una sola línia de cordes, sent semblant a una arpa. Al primer d'aquest tipus correspon la denominació d'arpa-cítara, és a dir, un instrument en forma d'arpa (triangular) i amb la caixa de ressonància paral·lela a les cordes, com en la cítara.

La rota fa la seva aparició en imatges cap el segle XI, tant a l'Orient com a l'Occident de Europa, i el seu ús s'estén fins al segle XV. S'ha suggerit un probable origen bizantí d'aquest instrument, a partir de la cítara oriental, i la seva difusió a través de la Mediterrània.La rota és esmentada sovint a la literatura medieval, com ara en aquest poema del segle XV:

«El pleyto de joglares era fiera nota

Avie hy sinfonia, arpa, giga, e rota,

alboghes e salterio, citola que mas trota,

cedra e viola que las coitas enbota...»

(Albogue, del "Libro de Alexandre")

Saltiri (instrument)

El saltiri és un instrument musical cordòfon de la família de les cítares, sense trasts. Consisteix en una peça de fusta o, més sovint, una caixa de fusta amb forats de ressonància, i sense coll; pot ser rectangular, triangular o de forma trapezoïdal; en alguns exemplars, alguns costats d’aquesta forma són corbats. L'instrument pot ser d'ordres simples o múltiples. Les cordes estan tensades i formant un pla paral·lel al de la superfície de la caixa de ressonància, passant per sobre d'un o més ponts i lligades d'alguna manera a ambdós extrems de la caixa de ressonància.Normalment les cordes són pinçades, ja sigui amb els dits o amb un plectre.

En tractar-se d’una tipologia d'instruments que forma part del folklore de cultures molt diverses, cada tipologia d'instruments sovint té el seu nom específics, a vegades lligats amb altres instruments semblants i culturalment propers (com per exemple santur i santouri). L'abast del terme en català és controvertit, especialment per si inclou sols els instruments polsats o també els percudits. L'IEC el conceptualitza com un instrument antic (sic); l’instrument encara és en ús en molts països) de corda, anàleg a la cítara, que es toca amb un plectre o amb martell. De manera molt semblant, el Termcat el descriu com un Instrument de corda anàleg a la cítara que es tocava (sic?) amb un plectre o martell. Per la seva banda, la GEC el descriu com un instrument medieval (sic) del grup dels cordòfons, amb teclat (sic), en el qual les cordes són indistintament colpides o pinçades. Finalment, la Gran Enciclopèdia de la Música el descriu com un instrument medieval de corda pinçada, de manera que els que són accionats per percussió no entren dins d’aquest camp semàntic segons aquesta font.

Aquest article tracta dels saltiris polsats amb els dits o amb plectres, i dels percudits amb martellets, amb un abast cronològic i geogràfic general, i exclou els instruments que tradicionalment es coneixen com a cítares

Santur

El santur és un instrument de corda percudida. El percutor pot ser una vareta que colpeja una corda o més creant melodies (com en el cas de la celesta, la cítara o el qanun àrab) o bé un grup de cordes creant un acompanyament rítmic.

Dos dels més coneguts intèrprets d'aquest instrument són Faramarz Payvar i Shivkumar Sharma.

Segle II

El segle II, que comprèn els anys 101 - 199, pertany a l'era de l'antiguitat clàssica i està marcat per la consolidació de les tendències i pobles del segle precedent. Els grans imperis adopten una postura defensiva, enfront d'altres veïns que lluiten per arravatar-los l'hegemonia.

Teatre Petit

El Teatre Petit, també anomenat Odèon, és un teatre d'època romana, sepultat per l'erupció del Vesuvi l'any 79 i descobert durant les excavacions arqueològiques realitzades en l'antiga Pompeia, a la Campània, Itàlia. En el seu interior es representaven espectacles musicals i recitals de poesia al ritme de la cítara, gràcies a les dimensions reduïdes de l'edifici que evitaven la dispersió del so. El teatre està situat al sud de la ciutat, proper al Teatre gran, a la Via Stabiana i a la seva porta homònima, en la Regi VIII, Insula 7, mansanes 17-20.

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.