Cíclades

Les Cíclades (en grec Κυκλάδες, Kiklades, que significa "circulars") són un arxipèlag de la mar Egea situat al sud-est de la Grècia continental, estat al qual pertanyen. Originàriament, el nom s'usava per designar les illes que, si fa no fa, formaven un cercle al voltant de l'illa sagrada de Delos.

L'antiga prefectura de les Cíclades (que forma part de la perifèria de l'Egeu Meridional) té una superfície de 2.572 km² i una població de 119.549 habitants (2005). La capital era la ciutat d'Ermoúpolis, a l'illa de Siros. El formen 24 illes principals i unes 200 illes petites. Segons el programa Cal·lícrates a partir de l'1 de gener de 2011, aquesta prefectura desapareix i queda dividida en nou unitats perifèriques: Andros, Kithnos, Melos, Míkonos, Naxos, Paros, Siros, Santorí i Tinos.

GreeceCyclades
L'antiga prefectura de les Cíclades dins de Grècia.
Cyclades-sat-blank
Imatge de satèl·lit de les illes Cíclades.
Syros Harbour
Vista d'Ermoúpolis, capital de l'arxipèlag.

L'arxipèlag ciclàdic el componen unes 220 illes, les principals de les quals són:

  1. Amorgós
  2. Anafi
  3. Andros
  4. Andímilos
  5. Andíparos
  6. Delos
  7. Donusa
  8. Folégandros
  9. Giaros
  10. Íos
  11. Iràklia
  12. Kea
  13. Keros
  14. Kímolos
  15. Kithnos
  16. Melos o Milos
  17. Míkonos
  18. Naxos
  19. Paros
  20. Rínia
  21. Santorí (o Thira)
  22. Sérifos
  23. Sifnos
  24. Síkinos
  25. Siros
  26. Skhinoussa
  27. Tinos
  28. Thirasia[1]

Andímilos és dependent de Milos, i Delos és la més petita, però la més important pel seu paper històric.

Cycladic three figurines group
Estatuetes de la civilització ciclàdica, Museu Estatal de Baden, Karlsruhe (Alemanya).
Infotaula de geografia políticaCíclades
City of Naxos

Localització
Nomos Kykladon
 37° 00′ 00″ N, 25° 10′ 00″ E / 37°N,25.166666666667°E
EstatGrècia
RegióEgeu Meridional
Geografia
Superfície 2.572 km²
Banyat per mar Egea
Altitud 1.008 m
Identificador descriptiu
Codi postal 840–849
Fus horari
UTC+02:00
UTC+03:00
Prefix telefònic 228x0

Història

Les illes són el bressol de la civilització ciclàdica, datada entre la fi del neolític i els primers temps de l'edat del bronze (aproximadament entre els anys 3300 al 2000 aC), segles abans que la civilització minoica es desenvolupés a Creta, al sud de les Cíclades, en plena edat del bronze. La cultura ciclàdica és coneguda per les seves estatuetes femenines, esquemàtiques i planes, esculpides amb el pur marbre blanc de les illes, similars a les escultures d'autors contemporanis com Jean Arp o Constantin Brâncuşi. Aquestes figures foren saquejades de les tombes per satisfer un pròsper mercat d'antiguitats ja des del començament del segle XX. La més gran és l'ídol d'Amorgós, que es troba al Museu Arqueològic Nacional d'Atenes.

Després no van tenir una història comuna i cal cercar en la història de cada illa, si bé, durant el període del Ducat de Naxos o de l'arxipèlag, una part de les illes van constituir de fet una entitat.

Vegeu també

Referències

  1. «Santorí». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.

Coord.: 37° 00′ N, 25° 10′ E / 37.000°N,25.167°E

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Cíclades Modifica l'enllaç a Wikidata
Amorgós

Amorgós (en grec Αμοργóς, AFI [amor'ɣos]) és una illa grega de la mar Egea, la més oriental del grup de les Cíclades i la més propera a l'arxipèlag veí del Dodecanès, situada al sud-est de Naxos, a 138 milles marines del port del Pireu. Té una superfície de 121 km² i 112 km de costa. La seva població era de 1.851 habitants el 2001. Té dos ports, tots dos a la costa que mira cap a Naxos: Katàpola a l'oest i Egiali a l'est. El punt més alt és a l'extrem est de l'illa, al cim del Kríkelo (821 m). La capital de l'illa és Amorgós, o Khora, situada a l'interior, a 320 m per damunt de Katàpola.

L'indret més conegut de l'illa és el petit monestir de Khozoviótissa, fundat el segle XI, que penja al mig d'un penya-segat a 300 m sobre el mar a la costa est, i que apareix a la pel·lícula El gran blau de Luc Besson.

Andros

Andros (en grec Άνδρος) és una illa de Grècia, la més septentrional de l'arxipèlag de les Cíclades, situada entre Eubea al nord-est, que es troba a uns 10 km, i Tinos al sud, a tan sols 3 km. Formava part de la prefectura de les Cíclades, però a partir de l'1 de gener de 2011 és una de les 74 unitats perifèriques de Grècia després de la divisió de l'antiga prefectura.

Fa 380 km², amb uns 40 km de llarg i una amplària màxima de 16 km. És muntanyosa i amb valls fèrtils i ben regades. Andros o Khora, la capital, un port a la costa occidental, tenia uns 2.000 habitants el 1992, els mateixos si fa no fa que un segle enrere. L'illa tenia 18.000 habitants el 1900, amb una densitat de 48,13 hab/km²; gairebé un segle més tard (1992), la població total de l'illa va disminuir fins als 10.500 habitants. El 2001, hi vivien poc més de 10.000 persones.

Kubárion és el cim més elevat.

Andíparos

Andíparos (en grec Αντίπαρος) és una illa de la mar Egea, a les Cíclades, propera a Paros. La seva ciutat principal és Andíparos o Kastro, a la punta nord-est. Està separada de l'illa de Despotikó, al sud-oest, per un canal. Té una famosa cova amb estalactites.

La seva major altura és a 293 metres (193 metres d'altura màxima a Despotikó). Despotikó té al sud-oest l'illa de Strongiló. Al nord d'Andíparos hi ha les de Kavouras i Dipla.

Té una extensió de 45,182 km² i una població de 1.037 habitants el 2001.

El seu nom clàssic fou Olíartos (Ωλίαρτος), i en aquesta illa, segons Heràclides, s'hi havia establert una colònia fenícia de Sidó. La seva història va unida sempre a la de Paros.

Civilització ciclàdica

La civilització ciclàdica (també coneguda com a cultura ciclàdica o període ciclàdic) és una cultura de l'edat del bronze establerta a les illes Cíclades del mar Egeu, que abasta aproximadament el període que va del 3000 aC al 2000 aC. L'arxipèlag de les Cíclades és situat enmig de l'Egeu, entre les illes Espòrades i Creta i entre les penínsules del Peloponès i Anatòlia. El nom d'aquest grup d'illes deriva de la seva disposició aproximadament circular (kyklos en grec significa 'cercle') al voltant de Delos, l'illa sagrada on, segons la mitologia grega, va néixer Apol·lo, i són les següents: Míkonos, Paros, Melos o Milos, Sifnos, Amorgos, Tinos, Sèrifos Naxos i Santorí. En aquestes petites illes de l'Egeu va florir una civilització, anterior en gairebé 2.000 anys a la grega, que ens ha deixat centenars de figures de marbre, la major part femenines.

Delos

Delos (grec: Δήλος) és una de les illes més petites de les Cíclades a la mar Egea, a l'estret entre les illes de Rínia i Míkonos.

Anticleides va escriure una història sobre Delos.

Era un dels llocs més sagrats de Grècia. La mitologia diu que va emergir agafada pel trident de Posidó, però fou una illa flotant fins que Zeus la va lligar amb cadenes al fons del mar, per convertir-la en un lloc segur per a Leto, per al naixement d'Apol·lo i Àrtemis. Com a lloc de naixement d'Apol·lo fou un dels llocs on s'adorava aquest déu, i l'illa fou possessió d'aquest déu fins que la canvià a Posidó: li va cedir l'illa i Delfos a canvi de l'illa de Calaureia.

Delos és una illa petita d'uns 8 km de costa. L'única ciutat de l'illa fou Delos, avui dia un conjunt de ruïnes al nord-oest de l'illa. Un antic rierol anomenat Inopos es dirigia del mont Cintos al port de Furni. Tenia un petit estany prop de les ruïnes anomenat per Heròdot Limne Trochoeides i Theognis per Cal·límac. Prop del llac o del riu, la llegenda situa Leto en néixer Apol·lo i Àrtemis. Les antigues cases privades foren construïdes als dos costats del Cintos i a la punta de Trokessa (avui cap Morou) al nord-oest.

Un estret separa Delos de Rheneia (Rínia), on hi ha les roques anomenades Rematiari, una de les quals és segurament l'illa d'Hecate que protegia l'antic port. El cementiri de Delos fou a la part sud de la veïna Rínia, una illa més gran dividida en dues parts per un istme. En conjunt, Rínia i Delos, i els illots menors, són anomenats illes Dhiles.

L'illa de Delos va rebre altres noms: Astèria, Ortígia, Làgia, Clamídia, Cintos, Pirpile i Pelàsgia. La tradició diu que només va patir un o dos terratrèmols, que foren un advertiment a Grècia: un primer abans de la invasió persa (esmentat per Heròdot), i un segon abans de la Guerra del Peloponès (esmentat per Tucídides). Sembla que el segon terratrèmol fou el mateix que el primer, ja que Tucídides no en coneixia cap altre.

L'illa fou poblada per jònics i aquests celebraven en tots els territoris un festival anual dedicat a Apol·lo; aquest fou segurament l'origen del culte d'Apol·lo a Delos. El festival de Delos tenia gran importància i comportava música, jocs i altres celebracions.

Delos fou el centre d'una amfictionia a la qual pertanyien les illes Cíclades. Els atenencs van instituir un festival a Delos per commemorar el retorn sa i estalvi de Teseu des de Creta. Pisístrat d'Atenes i Polícrates de Samos van tenir molt d'interès en Delos: el primer va purificar l'illa i va treure totes les tombes a la vista del temple; i Polícrates va dedicar la veïna illa de Rheneia a l'Apol·lo dèlic, i la va subjectar amb una cadena a Delos. Després de la conquesta de les ciutats jòniques de l'Àsia, el festival va caure en decadència al segle V aC i es deixà de fer durant la Guerra del Peloponès. El 426 aC, sisè any de guerra, els atenencs van purificar Delos i van treure totes les tombes de l'illa i va prohibir néixer o morir a l'illa; les dones prenyades haurien de ser traslladades a l'illa de Rheneia; van restablir el festival, al qual van anomenar Dèlia.

El caràcter sagrat de l'illa fou respectat per Datis i Artafernes, que van passar de llarg i van ancorar a Rheneia. Un missatger va pregonar que els illencs (que havien fugit a Tenos) podien tornar-hi, i els perses van cremar a l'altar del déu 300 talents d'encens.

El 477 aC, Atenes va formar la Confederació de Delos o lliga de Delos (també lliga Hel·lènica) amb el propòsit de combatre a Pèrsia. L'illa fou elegida com a seu del tresor confederat, si bé aviat es va portar a Atenes (454 aC).

El 426 aC, els atenencs van purificar l'illa (com s'ha dit abans) i el 422 aC van planejar treure'n tots els habitants, que foren traslladats a Adramitium, que havia cedit el sàtrapa Farnaces de Dascilios. Una gran part d'ells van morir en aquesta ciutat a mans del general Arsaces, un enviat del sàtrapa Tisafernes de Sardes o Lídia el 411 aC.

Va romandre en mans d'Atenes (excepte per una curta dominació espartana) fins al 314 aC, quan fou declarada lliure i independent. El 166 aC va passar a mans de Roma, que la va transferir a Atenes, que va expulsar la població cap a Acaia.

Després de la caiguda de Corint el 146 aC a mans de Roma, l'illa fou declarada per Roma un port internacional sense taxes i es va convertir en el centre del comerç de la Mediterrània oriental, lloc adient pel seu caràcter sagrat que oferia seguretat, l'excel·lència del seu port, la seva situació central, i el festival anyal que va esdevenir una mena de fira. Estrabó diu que en un sol dia s'hi van arribar a vendre deu mil esclaus. El bronze de l'illa (aes deliacum) era molt apreciat i va ser utilitzat per molts vaixells fins que el bronze de Corint, inventat més tard, el va substituir.

Durant les guerres mitridàtiques l'illa fou devastada, i ja no es va recuperar del tot. Roma va confirmar a Atenes la possessió de l'illa, però va acabar deserta.

Fou excavada el 1873 per l'escola francesa d'arqueologia a Atenes. Altre cop entre 1904 i 1914 sota la direcció de M. Holleaux, mercès a una donació del duc de Loubat, que va portar al descobriment d'algunes parts, però d'altres van romandre amagades fins a les excavacions de 1958-1975, una feina de restauració dirigida per l'escola francesa d'arqueologia a Atenes i més tard pel 21è Eforat d'Antiguitats prehistòriques i clàssiques. El 1990 Delos fou inclosa en el catàleg de llocs culturals protegits per la UNESCO.

Les principals edificacions són:

L'àgora dels Competialiastes, un mercat a la vora del port sagrat, construït al segle II aC.

El temple de Delos o gran temple, un dels tres dedicats a Apol·lo, construït a partir del 478 aC, però del qual es van aturar les obres a mitjan segle, i no foren reiniciades fins al segle III aC, si bé mai es van acabar.

La font de Minos, una font pública amb edificacions construïdes a meitat del segle VI aC.

La terrassa dels Lleons, un conjunt escultòric de lleons de marbre dedicat a Apol·lo per l'illa de Naxos al segle VII aC. N'eren inicialment 16, però només en resten 5 sencers i 3 més en part. A l'oest en direcció al port de la badia de Skardana, dos temples guardaven els lleons.

Establiment dels amics de Posidó de Beirut: fou la casa d'un club de mercaders, banquers, navegants i d'altres, d'origen fenici; construïda al segle II aC.

El Stoivadeion, una plataforma rectangular amb l'estàtua de Dionís flanquejada per dos actors (Paposileonoi), construïda al principi del segle III aC.

El teatre del segle III aC, inicialment de marbre i després de fusta.

El temple d'Isis, temple dòric amb un santuari dedicat a Isis, Serapis i Anubis, construït al turó de Cintos (Cynthus) al començament del segle II aC, i restaurat pels atenencs al 135 aC.

El temple d'Hera, temple dòric construït a finals del segle VI aC o a començaments del segle V aC sobre un temple anterior del segle VII aC.

La casa de Dionís: és un mosaic representant el déu Dionís, que era el terra d'una casa privada del segle II aC.

Jònic

L'estil jònic és un dels tres ordres clàssics de l'arquitectura grega (els altres dos són el dòric i el corinti).

No es coneixen ni la data ni el lloc de la seva invenció, però hom en situa l'origen a les costes de la mar Egea d'Anatòlia i les illes Cíclades al voltant de l'any 650 aC, possiblement per ser usat en edificis funeraris.

La columna jònica té una altura d'entre 8½ i 9½ vegades el seu diàmetre, el fust reposa sobre una base, d'una altura equivalent a la meitat del seu diàmetre, que pot ser de dos tipus, àtica o jònica. La base àtica presenta dues motllures convexes, la inferior més grossa que la superior, anomenades tors, i una còncava anomenada escòcia que, de vegades, reposen sobre un pedestal quadrat anomenat plint; la base jònica és formada per un plint, dues escòcies entre astràgals, i un tor. El fust és cilíndric i presenta normalment vint-i-quatre canaladures sense aresta viva, de vegades

amb èntasi. El capitell és compost per dues volutes característiques (uns elements decoratius en forma d'espiral que presenten un canaló que ressegueix l'espiral), coixinet (amb una decoració d'òvuls) i àbac ornamentat. Sobre el capitell se situa un àbac. L'arquitrau de l'entaulament, d'una altura de 3/4 del diàmetre del fust, presenta habitualment tres bandes llises que sobresurten esgraonadament. El fris, una mica més petit que l'arquitrau, presenta ornaments de motllures o figures esculpides en baix relleu. La cornisa es caracteritza per presentar una renglera de dentells, quadrats o rectangulars, a més d'òvuls i altres tipus de motllures.

Exemples de l'ordre jònic són:

Temple d'Atena Nike o Nikè Àptera (421 aC) a l'Acròpolis d'Atenes de Cal·lícrates.

Erectèon (421 aC-406 aC) de Mnèsicles o Fílocles.

Altar de Zeus (~188 aC) a Pèrgam d'autor desconegut.

Kithnos

Kithnos és una illa de les Cíclades, a la mar Egea. La ciutat principal porta el mateix nom. L'antiga ciutat està en ruïnes i ara porta el nom d'Hebraeokastron, i s'hi poden veure les muralles. Modernament se li va dir Thèrmia, per unes aigües termals de la part nord-est, però el nom no va prevaldre. El personatge més famós de l'illa fou el pintor Cidies. L'illa era coneguda principalment pels seus excel·lents formatges. Antigament es va dir Dryopis. Administrativament formava part de l'antiga i ja desapareguda prefectura de les Cíclades, però a partir de l'1 de gener de 2011 és una de les 74 unitats perifèriques de Grècia després de la divisió de l'antiga prefectura.

L'illa és coneguda especialment per la platja de Kolona, una línia de sorra que comunica l'illa amb un illot. El port, al poble de Mérikhas, compta amb connexions amb el continent mitjançant els ports àtics d'El Pireu i de Làvrio.

Koufonísia

Koufonísia (grec: Κουφονήσια) és una comunitat d'illes gregues del grup de les Cíclades. Hi ha quatre illes principals: Kato Koufonisi, Pano Koufonisi i Keros.

Mar Egea

La mar Egea, o el mar Egeu (en grec Αιγαίο Πέλαγος, Egeo Pèlagos; en turc Ege Denizi), és un braç de mar de la Mediterrània, situat entre la península grega i Anatòlia (o Àsia Menor, actualment part de Turquia). Està connectada amb la mar de Màrmara i amb la mar Negra a través dels estrets dels Dardanels i el Bòsfor. La part més septentrional, la que banya les costes de Tràcia i Macedònia i el nord-oest de Turquia, es coneix com la mar de Tràcia; la situada entre les Cíclades i el Peloponès s'anomena mar de Mirtos, i la part més meridional, situada entre les Cíclades, el Dodecanès i la costa nord de Creta és l'anomenada mar de Creta.

En l'antiguitat, es donaven diverses explicacions sobre l'origen del nom Egeu. Segons aquestes, es deia que es va anomenar així per la ciutat d'Eges (en grec Àigai), una de les capitals de l'antiga Macedònia; per Egea, reina de les amazones, que va morir en aquesta mar, o per Egeu, pare de Teseu, que s'hi va llençar de cap pensant que el seu fill era mort.

La mar Egea va ser el bressol de dues antigues civilitzacions: la minoica a Creta i la micènica al Peloponès. Més endavant, veuria créixer les ciutats estat d'Atenes i Esparta, entre d'altres, que constituirien la civilització hel·lènica. Més tard, fou habitada pels perses, romans, l'Imperi bizantí, els venecians, els turcs seljúcides i l'Imperi otomà. L'Egea fou el lloc de naixement de les primitives democràcies i va permetre el contacte entre les diferents civilitzacions de la Mediterrània oriental.

Les illes de l'Egea s'acostumen a dividir en set grups: les de la mar Egea nord-oriental, Eubea, les Espòrades septentrionals, les Cíclades, les del golf Sarònic, el Dodecanès i Creta. Precisament, la paraula arxipèlag es va aplicar originàriament a totes aquestes illes. Moltes de les illes, o arxipèlags, de la mar Egea són, de fet, una extensió de les muntanyes de la terra ferma. Una d'aquestes serralades s'estén pel mar fins a Quios, una altra s'estén per Eubea fins a Samos, i una tercera s'estén, a través del Peloponès i Creta, fins a l'illa de Rodes, i fa de línia divisòria entre les mars Egea i Mediterrània. Moltes d'aquestes illes tenen badies i ports segurs, però la navegació per la mar és generalment dificultosa. També un bon nombre de les illes de la mar Egea són d'origen volcànic, i en d'altres s'hi extreu marbre i ferro. Les illes més grans gaudeixen d'algunes valls i planes fèrtils. Només dues de les illes relativament grans de la mar Egea pertanyen a Turquia: es tracta de Bozcaada (Tènedos) i Gökçeada (Imbros). Tota la resta són de sobirania grega.

Melos

Melos o Milos (grec Μήλος, AFI ['milos], normalment transliterat Milos) és una illa de la mar Egea, a Grècia, la més occidental de les Cíclades. Aristòtil li va donar el nom de Zephyria, i alguns autors antics la situaven a la mar de Creta. Administrativament formava part de l'antiga i ja desapareguda prefectura de les Cíclades, però a partir de l'1 de gener de 2011 és una de les 74 unitats perifèriques de Grècia després de la divisió de l'antiga prefectura.

Fa uns 20 km de llarg i uns 12 d'ample. A la part nord té una badia molt fonda que forma un port excel·lent.

La muntanya més alta es diu Profeta Elies, amb 751 metres. Produeix vi i olives. La capital és Milos o Plaka, a la badia de Milos, al nord de l'illa, i l'altra ciutat principal és Apol·lònia, a l'extrem nord-est, amb les ruïnes de Filakopi a l'oest.

Al nord-est té les illes de Kímolos i Políegos (amb capitals als llogarets del mateix nom) i al nord-oest la d'Andímilos, deshabitada. A l'entrada de la badia de Milos hi ha les petites illes d'Akrathi, dos illots el més petit dels quals té un llogaret amb el mateix nom. Al sud-oest, a la vora del cap Psalidi, hi ha els illots Prasonisi.

És una illa formada per roques volcàniques.

Naxos (illa)

Naxos (grec: Νάξος ['nacos] o Αξιά, llatí: Naxus) és una illa de Grècia, la més gran de les Cíclades. Té 415 km² i més de 20.000 habitants. A l'oest de Naxos hi ha l'illa de Paros, de la qual la separa un canal. Administrativament, formava part de l'antiga i ja desapareguda prefectura de les Cíclades, però a partir de l'1 de gener de 2011 és una de les 74 unitats perifèriques de Grècia després de la divisió de l'antiga prefectura.

Paros

Paros (en grec, Πάρος; en llatí Parus) és una illa grega del centre de la mar Egea, al grup de les Cíclades, situada a l'oest de Naxos de la qual està separada per un canal d'uns 8 km. Està situada a uns 185 km al sud-est d'El Pireu. L'illa d'Andíparos és el municipi més proper, cap al sud-oest. Actualment, Paros és una coneguda destinació turística. La localitat de Paros té al tomb de 13.000 habitants i inclou nombrosos illots deshabitats amb un total de 196,308 km² de superfície. Antigament Paros esdevingué famosa pel seu marbre blanc.

Administrativament formava part de l'antiga i ja desapareguda prefectura de les Cíclades, però a partir de l'1 de gener de 2011 és una de les 74 unitats perifèriques de Grècia després de la divisió de l'antiga prefectura.

Programa Cal·lícrates

El programa Cal·lícrates (en grec: Πρόγραμμα Καλλικράτης, AFI [ˈproɣrama kaliˈkratis]), amb el nom complet de Nova arquitectura de les autonomies i de l'administració descentralitzada - Programa Cal·lícrates és una llei grega que reformà la divisió administrativa de Grècia el 2010. A més a més, va concretar els límits de les unitats autònomes, el procediment electiu dels diferents òrgans i les seves competències.

El programa va ser votat al Parlament Grec el maig de 2010 i gran part del programa es publicà al Butlletí de l'Estat el 7 de juny de 2010 perquè s'apliqués a les eleccions autonòmiques gregues de 2010. Va entrar en vigor completament l'1 de gener de 2011. Tant al llarg del seu desenvolupament com en entrar en vigor, va provocar tot de reaccions violentes i manifestacions per tot Grècia, i fins i tot una vaga de fam. Entre els principals motius d'aquestes reaccions es troben les fusions i cancel·lacions de certs serveis socials, com els educatius i els sanitaris.

Santorí

Santorí (en grec: Σαντορίνη/Santoríni, antigament coneguda com a Théra o Thíra, Θήρα/ Thíra; en italià Santorini, en turc Santurin Adasi; llatí: Sancta Irini), és el nom d'una illa de l'arxipèlag de les Cíclades a la mar Egea, la capital de la qual és Thera, que fou també l'antic nom de l'illa (en referència a l'heroi Teras). El nom italià Santorini prové de la deformació del nom de la patrona de l'illa, santa Irene (en grec Irini), ja que els colonitzadors venecians no podien pronunciar la theta del nom grec /θ/. Tot i que originàriament l'illa tenia forma arrodonida, després d'una erupció volcànica (l'erupció minoica) l'illa quedà fraccionada. Santorí és un dels llocs on, hipotèticament s'ubica el mite de l'Atlàntida.

Administrativament formava part de l'antiga i ja desapareguda prefectura de les Cíclades, però a partir de l'1 de gener de 2011 és una de les 74 unitats perifèriques de Grècia després de la divisió de l'antiga prefectura.

Sifnos

Sifnos (Siphnos o Siphnus, Σίφνος, italià Siphsanto) és una illa de la mar Egea, del grup de les Cíclades, al sud-est de Sérifos i al nord-est de Melos.

Plini el Vell diu que el seu nom original fou Merope. Fou colonitzada pels jònics d'Atenes i va rebre el nom de Sifnos, el fill de Sunios. Tenia mines d'or i plata, gràcies a les quals fou una illa molt prospera.

En temps de Polícrates de Samos era considerada l'illa més rica de les illes de la mar Egea. Una dècima part de la seva riquesa la dipositaven a Delfos, on eren l'estat amb un tresor més important. Els seus edificis públics eren decorats amb marbre de Paros.

A finals del segle VI aC fou envaïda per exiliats de Samos, atrets per la seva riquesa, que van obtenir un rescat de 100 talents. El 480 aC van refusar pagar tribut a Xerxes i van enviar un vaixell a Salamina. Després van ser membres de la lliga Dèlica i pagaven un tribut anyal de 3600 dracmes.

Les mines es van començar a esgotar i van deixar d'enviar la dècima part a Delfos; suposadament com a càstig dels déus una inundació del mar (un tsunami segurament) va destruir les mines.

En temps d'Estrabó eren tan pobres que ser com un pobre de Sifnos era una expressió proverbial. També actuar com un sifnià era sinònim d'actuar malament.

Les copes de pedra i altra poteria de l'illa també eren força conegudes i famoses.

La capital de l'illa era la ciutat del mateix nom a la costa est, i hi havia altres dues ciutats anomenades Apollonia i Minoa (segons Esteve Bizantí). La moderna ciutat de Sifnos té a la vora les ruïnes de la vella, formades per restes de la muralla i fragments de marbre.

Siros

Siros (Syros o Syrus, Σῦρος o Συρίη, localment Syra, àrab Shira, turc Shire) és una illa de la mar Egea, una del grup de les Cíclades entre Rheneia (Rinia) i Mikonos a l'est, i Kíthnos (a l'oest).

Administrativament formava part de l'antiga i ja desapareguda prefectura de les Cíclades, però a partir de l'1 de gener de 2011 és una de les 74 unitats perifèriques de Grècia després de la divisió de l'antiga prefectura.

Antigament tenia tres ciutats: una a l'est i una a l'oest; la de l'est era anomenada Syros i és al mateix lloc que la moderna capital Ermoúpoli, la construcció de la qual va fer desaparèixer les restes de l'antiga ciutat; de la ciutat de la costa occidental (probablement anomenada Grynche o Grynchea) queden algunes restes; la tercera ciutat es deia Eschatia. Les modernes ciutats principals són la capital Ermúpoli, Ano Syros, Galissas, Finikas, Vari, Mana, Kini i Posidonia.

Sèrifos

Sèrifos (llatí Seriphos o Seriphus, grec Σέριφος) és una de les vint illes que formen l'arxipèlag de les Cíclades, a la mar Egea entre Grècia i Turquia, situada concretament a l'oest de l'arxipèlag, entre Kythnos i Sifnos. És una illa petita, d'uns 360 km de longitud i 70 km de costa. La seva capital és Jora i a diferència d'altres illes gregues se situa a l'interior i no a la costa. L'únic port, anomenat Livadi, se situa al sud-est de l'illa i és d'on surten els diferents ferris a la resta d'illes de l'arxipèlag.

Tinos

Tinos, antigament Tenos i en català antic Tin, - Τήνος (grec) - és una illa grega de la mar Egea, una de les Cíclades, entre Andros i Delos.

Administrativament formava part de l'antiga i ja desapareguda prefectura de les Cíclades, però a partir de l'1 de gener de 2011 és una de les 74 unitats perifèriques de Grècia després de la divisió de l'antiga prefectura.

L'antiga ciutat de Tenos es trobava al sud-oest de l'illa al lloc on avui hi ha Aios Nikólaos, la capital actual. A la seva rodalia es trobava un temple dedicat a Posidó, situat en una cova, en el qual se celebraven festivals a què assistien gairebé tots els habitants de l'illa. Posidó apareix a les monedes de Tenos. Una altra ciutat de l'illa fou Eríston, a l'interior, on ara hi ha el poblet de Komi. Una curiositat de Tenos era una font l'aigua de la qual no es podia barrejar amb vi, que fou i és el producte principal de l'illa, on en destaca la malvasia, originalment sorgida a Monemvasia, al Peloponès.

Unitats perifèriques de Grècia

Les unitats perifèriques (en grec: Περιφερειακή ενότητα) són les divisions administratives de tercer ordre de Grècia d'acord amb el programa Cal·lícrates, que va entrar en vigor l'1 de gener de 2011. Les unitats perifèriques són 74 i substitueixen les antigues 51 prefectures.

Geogràficament s'han creat de la següent manera:

A les perifèries de Macedònia Central, Macedònia Occidental, Epir, Grècia Central, Grècia Occidental, Peloponès i Creta es corresponen amb les antigues prefectures.

A les perifèries de Macedònia Oriental i Tràcia, Illes Jòniques, Egeu Septentrional i Tessàlia algunes unitats perifèriques es corresponen amb les antigues prefectures, i d'altres provenen de la divisió d'una prefectura.

A les perifèries d'Àtica i Egeu Meridional no s'ha tingut en compte les antigues prefectures, sinó criteris de població i proximitat.

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.