Bíblia

La Bíblia és el conjunt de textos religiosos del cristianisme. La paraula Bíblia prové del grec (τα) βιβλια, (ta) biblia, "(els) llibres", plural de βιβλιον, biblion, "llibre", originalment el diminutiu de βιβλος, biblos, el qual prové de βυβλος—byblos, que significa "papir", de l'antiga ciutat fenícia de Byblos, la qual exportava aquest material.

Un tema al llarg de la Bíblia és l'adoració de Déu i la redempció de la humanitat, i d'acord amb les doctrines cristiana i jueva, va ser inspirada per Déu. L'exegesi o interpretació d'aquest missatge central és una branca tradicional de la teologia.

El català esdevingué, l'any 1478, la quarta llengua del món a tenir una Bíblia impresa, amb la Bíblia Valenciana. La Santa Inquisició, però, n'encetà un procés de persecució i hom arribà a dubtar de la seva existència, fins al s. XIX.[1]

Hi ha traduccions completes de la Bíblia en 451 idiomes, traduccions d'un dels dos testaments en 1.185 idiomes més, i porcions del text traduïdes en prop de 848 altres. En total 2.479 llengües disposen de traduccions completes o parcials del llibre.[2]

Fou també el primer llibre imprès per Gutenberg.

Infotaula de llibreBíblia
(en) The Holy Bible
(es) Santa Biblia
(eu) Biblia
(pt) Bíblia Sagrada
(sr) Света Библија
Gutenberg Bible, Lenox Copy, New York Public Library, 2009. Pic 01
Fitxa
Llengua hebreu, arameu i grec koiné
Edició Bíblia Valenciana, Bíblia Catalana Interconfessional, Bíblia Valenciana Interconfessional
Dades i xifres
Gènere text sagrat
Lloc de la narració Orient Mitjà
Altres dades
Sistema de classificació Dewey (DDC) 220

Redacció

Bíblia Valenciana
Pàgina de l'Apocalipsi de la Bíblia Valenciana, la primera Bíblia impresa en català, entre el 1477 i el 1478, i la tercera del món en una llengua moderna, després de l'alemanya (1466) i la italiana (1471). Nova York: Hispanic Society of America.

Segons la tradició, la Bíblia va ser escrita en un període de 1.600 anys, en el decurs de 60 generacions, per més de 40 autors diferents,[3] en tres continents (Europa, Àsia i Àfrica) i en tres llengües: hebreu, grec i arameu (en alguns passatges molt concrets de la Bíblia hebrea original).

Els manuscrits més antics de l'Antic Testament dels quals es té constància són els Manuscrits de la mar Morta, escrits entre els segles III i I aC. Amb tot, hi ha relats com el del Diluvi Universal que també són presents en cultures molt més antigues com l'mesopotàmica (les primeres versions del qual daten del 2700 aC).

En el cas del Nou Testament, els principals autors són els dels evangelis atribuïts a Sant Marc, Lluc Evangelista, Sant Mateu, Joan l'Apòstol i Sant Pau de Tars.

Contingut

El contingut de la Bíblia, conegut com a Cànon, va ser establert per les autoritats de l'Església el segle iv i es compon de dues parts:

Antic Testament

Les autoritats van acceptar el Tanakh jueu, que és el que van anomenar Antic Testament, en referència a l'antic pacte entre Déu i la humanitat, principalment amb la nació d'Israel, de la qual vindria el Salvador de la Humanitat. L'Antic Testament està format per 39 llibres que corresponen als 24 llibres del Tanakh. Aquest va ser escrit sobretot en hebreu, però hi ha certes seccions en arameu. Els estudiosos anomenats masoretes van intentar establir un text definitiu comparant les versions existents a partir de l'any 800, traient moltes addicions que la versió dels Setanta havia afegit (probablement per interpretar que comentaris al marge eren línies de text).

Després de la Reforma Protestant del segle XVI, els catòlics i els ortodoxos a més d'aquests 39 llibres hi van afegir altres llibres coneguts com a deuterocanònics, paraula grega que vol dir "Segon Canon".

Nou Testament

Les autoritats van acceptar alguns escrits judeocristians que van fer referència a Jesucrist, a qui consideraven el Salvador profetitzat a l'Antic Testament. Aquests escrits van ser anomenats Nou Testament, fent referència al nou pacte entre Déu i la humanitat, per mitjà del sacrifici de Jesucrist per a redimir la humanitat dels seus pecats.

El Nou Testament està format per 27 llibres que van ser escrits en grec, llavors la lingua franca del continent europeu i de l'Orient Mitjà. No es conserven els textos originals, sinó els derivats, que els estudiosos han agrupat en tres grans famílies: l'alexandrina (la més minimalista), la bizantia (maximalista) i l'occidental. Les primeres edicions que tenien en compte aquest aparell crític daten del Renaixement.

Altres llibres

Els llibres que versen sobre la mateixa història però que no han estat acceptats per les autoritats cristianes s'anomenen llibres apòcrifs (en contrast amb els canònics o deuterocanònics) i molts d'ells contenen doctrina que ha estat declarada heretgia. Els mormons també afegeixen a la Bíblia d'altres llibres com el "Llibre del Mormó", anomenat "Un altre evangeli de Jesucrist". Aquests llibres no són acceptats per cap altra confessió cristiana.

Bíblia de família

Una Bíblia de família és una Bíblia transmesa per una família, amb cada generació successiva registrant informació sobre la història de la família en el seu interior. En general, aquesta informació inclou naixements, defuncions, baptismes, confirmacions i matrimonis. Altres coses, com cartes, retalls de premsa, i fotografies, també es poden trobar en una Bíblia familiar. En el Regne Unit van ser comuns durant l'època victoriana, i també ho van ser en els Estats Units, Austràlia, i Nova Zelanda. Sovint es fan servir com a fonts de recerca genealògica.[4]

Divisions en capítols i versicles

Les divisions actuals de la Bíblia en capítols i versicles numerats no provenen de tradicions antigues textuals, sinó que van ser creades a l'Edat mitjana pels cristians, i van ser adoptats posteriorment pels jueus com a referències tècniques pel Tanakh. Aquestes referències van ser crucials per als rabins medievals en els debats obligats amb el clergat cristià (que ja feia servir la divisió en capítols i versicles), especialment a Espanya. La puntuació també és obra d'escribes posteriors.

Gèneres literaris en la Bíblia

Les diferents maneres d'escriure que tenien els autors que van escriure la Bíblia:[5]

Traduccions

Bibel-1
Bíblia Antiga

La primera traducció de la Bíblia (només de l'Antic Testament) es va realitzar l'any 250 aC, per als jueus de la Diàspora que van viure en diferents llocs d'Europa i Àsia, i que només parlaven la lingua franca de llavors, el grec. Aquesta traducció és coneguda com la Versió dels Setanta o Septuaginta (en grec) i és la versió que més ha estat utilitzada com a referència per a altres traduccions i per fer comparacions amb la versió hebrea, ja que es considera la més fidel. La segona traducció, i potser la més important perquè va conformar la versió de referència del text durant més de mil cinc-cents anys, va ser la versió en llatí que el papa Damas I va encarregar a Sant Jeroni al segle VI, coneguda com la Vulgata Latina. Aquesta és la traducció oficial de l'Església Catòlica Romana des del concili de Trento[6] (1546), on va ser reconeguda com a tal degut als llargs anys de tradició i reconeixement institucional i al fet que estigués escrita en llatí, llengua culta de l'època.

Durant l'edat mitjana es van fer algunes traduccions a diverses llengües europees; no obstant això van ser prohibides pel Vaticà, que només en permetia la versió en llatí, raó per la qual van tenir una relativa difusió.

La primera traducció sencera de la Bíblia a la llengua catalana data del segle xiv i es conserva en un manuscrit de París més tardà, de l'any 1465. Tanmateix, se sap que el rei Alfons el Franc havia encarregat ja una primera traducció l'any 1287, tot i que no es va arribar a acabar.

Després de la Reforma Protestant, i amb la invenció de la impremta, es van fer moltes més traduccions amb ràpida difusió; una de les més importants va ser la de Luter, que va estandarditzar la llengua alemanya i va fomentar que tots els membres de la societat (i no només els sacerdots) llegissin els textos bíblics.

La Bíblia va ser impresa en català (la Bíblia Valenciana) per primer cop l'any 1478. Aquesta versió va ser perseguida i prohibida.[7]

Criticisme textual

Diversos corrents dels estudis bíblics s'han apropat al text emprant les eines de la filologia, és a dir, analitzant-lo des del punt de vista literari i lingüístic i no pas religiós. Aquesta visió va sorgir al segle xvii però va desenvolupar-se plenament als segles XIX i XX.

Aquest criticisme pot tenir diverses variants: la que empra les fonts del mateix text i compara passatges de diferents llibres bíblics per traçar la història dels autors i dels escrits (criticisme baix) o la que analitza la història de la transmissió dels documents i variants lingüístiques per reconstruir els discursos originals i datar-los, usant els mètodes de la crítica textual clàssica (alt criticisme).

En paral·lel, els estudiosos busquen textos de la mateixa època o que tractin temes similars (com els diferents mites de la Creació) per estudiar si pot haver-hi influència entre ells, és a dir, per determinar quines són les fonts de la Bíblia, tant orals com escrites.

Dades curioses

Monumento a la biblia, parque centenario departamento de flores
Monument a la Biblia
  • El nombre de paraules de la Bíblia varia segons la versió i l'idioma, i està entre 773.692[8] i 783.137.[9]
  • La Bíblia cristiana ortodoxa consta de 1.347 capítols; la catòlica romana de 1.329, i la protestant de 1.189, 260 dels quals constitueixen el Nou testament.
  • El llibre que apareix com a últim a la Bíblia és el de l'Apocalipsi però, en realitat, l'últim a ser escrit va ser l'Evangeli segons Joan.
  • El llibre més curt de la Bíblia és la Segona Epístola de Joan ("2 Joan", 13 versicles), seguit per la Tercera Epístola de Joan ("3 Joan", 15 versicles), el Llibre d'Abdies (21 versicles) i l'Epístola de Judes (25 versicles).
  • El capítol més curt de la Bíblia és el «Salm 117» (solament 2 versicles), i el capítol més llarg és el «Salm 119» (176 versicles).
  • El versicle més curt de la Bíblia és el de l'Evangeli segons Joan 11,35 («Jesús començà a plorar.»[10]) i el més llarg és el Llibre d'Ester 8,9.

Referències

  1. Carod-Rovira, Josep Lluís «La darrera Bíblia». El Punt Avui, 10-12-2017.
  2. Societat Bíblica Unida (2008) - Resum estadístic de les traduccions de les Escriptures (anglès)
  3. MacArthur, John. John 12-21 (en anglès). Moody Publishers, 2001, p.201. ISBN 0802408249.
  4. www.exploregenealogy.co.uk /
  5. Aula de Biblia
  6. Sacrosanto, Ecuménico y General Concilio de Trento en línia
  7. Ventura, Jordi. La Bíblia Valenciana. Barcelona: Curial, 1993.
  8. Nombre de paraules a la Bíblia en versió desconeguda, segons un analista anònim citat a Introduction to the literary history of the Bible del Dr. James Townley, citat a WorldInvisible.com
  9. Nombre de paraules a la Bíblia en anglès, versió del rei Jacob, segons «The Amazing Bible World History Timeline» (en (anglès)). Agards-Bible-Timeline.com, 27-12-1997. [Consulta: 11 novembre 2010].
  10. «Joan 11 La mort de Llàtzer» (en (català)). La Bíblia a Internet - Biblija.net. Societat Bíblica, 17-12-2009. [Consulta: 11 novembre 2010].

Bibliografia

  • Finkelstein, Israel i Silberman, Neil Asher, La Bíblia desenterrada, 2003, Editores SA.

Vegeu també

Enllaços externs

Antic Testament

L'Antic Testament o les Escriptures Hebrees (també anomenades la Bíblia Hebrea) és la primera part de la Bíblia cristiana, que explica la història des de la Creació de la Terra fins a l'última profecia de la vinguda del messies, realitzada 400 anys abans de l'era cristiana. La designació 'Antic Testament' prové del grec Η Παλαια Διαθηκη, I Palea Diathiki, que significa "antic pacte", en referència a l'antic pacte de Déu amb la humanitat (principalment amb el poble elegit d'Israel) per mitjà del qual vindria el messies a salvar-los. Aquesta denominació s'obté per contraposició amb el "nou pacte" ('Nou Testament') entre els homes i Déu operat amb la vinguda de Crist a la terra. Els textos que la componen coincideixen més o menys amb el Tanakh del judaisme, tot i que aquest conté els mateixos llibres que l'Antic Testament canònic cristià, no coincideixen ni en l'ordre ni en els noms.

Crist

Crist (del llatí christus, i aquest del grec antic 'χριστoς', khristós) és la traducció de Messies, paraula hebrea que significa "l'ungit [del Senyor]", és a dir, una persona consagrada per unció divina. Els cristians apliquen aquest nom a Jesús de Natzaret. A mitjan segle II, a Antioquia, es començà a anomenar 'cristians' als seguidors de Jesús (Fets 11:26).

Cristianisme

El cristianisme (del grec: Xριστός, Khristos, Crist, literalment, 'l'ungit') és una religió abrahàmica monoteista basada en la vida i els ensenyaments de Jesús de Natzaret segons es presenta al Nou Testament. Els adherents d'aquesta fe, coneguts com a "cristians" —del grec 'Χριστιανός, khristianóus— creuen que Jesús és el Messies profetitzat al Tanakh (aquella secció de l'escriptura comuna al cristianisme i el judaisme, i que es correspon a l'Antic Testament de la Bíblia cristiana).

El fonament de la teologia cristiana s'expressa en els primers credos ecumènics els quals contenen declaracions que són generalment acceptades per la majoria dels creients. Aquestes professions de fe declaren que Jesús patí, morí per crucifixió, fou enterrat i ressuscità per obrir el cel a tots els que creuen en ell i confien en ell per a la remissió dels seus pecats. Aquests credos també ensenyen que Jesús ascendí al cel i que tornarà a la terra per jutjar els vius i els morts. Segons la fe cristiana, Jesús és considerat un model de vida virtuosa, així com salvador i Déu encarnat. El missatge de la vida i obra de Jesús es coneix com l'Evangeli—del grec ευαγγέλιον, euangélion, literalment "bon missatge" o "bones notícies".

El cristianisme començà com a secta del judaisme, que s'originà en la regió mediterrània oriental, creixent ràpidament en nombre de creients i en influència amb el pas del temps fins a convertir-se en la religió dominant de l'Imperi Romà. Durant l'edat mitjana, la major part d'Europa fou cristianitzada i existiren minories importants de cristians a l'Orient Mitjà, el nord d'Àfrica i algunes regions de l'Índia. Després de l'Era dels descobriments i degut a les missions i colonitzacions, el cristianisme s'estengué a Amèrica, Austràlia i altres regions del món. Al començament del segle XXI, hi havia al voltant de 1.500 milions de practicants, o el 25% de la població mundial.

Cànon (Bíblia)

Cànon és un conjunt de llibres que integren la Bíblia segons una religió concreta que els considera així divinament inspirats i els distingeix d'altres llibres que no es consideren revelats. Aquestes diferències entre les diferents branques del cristianisme es donen únicament per l'Antic Testament, ja que totes les bíblies tenen el mateix nombre de llibres en el Nou Testament.

Eucaristia

Eucaristia (del grec εὐχαριστία, eucharistia, "acció de gràcies") o sagrament de l'altar es refereix, en essència, a la celebració del sagrament cristià de la commemoració de la santa cena de Jesucrist, o al pa i al vi d'aquest sagrament. Aquest terme és utilitzat principalment en les tradicions catòliques, ortodoxes, anglicanes i luteranes. La majoria de les tradicions protestants utilitzen el terme comunió o santa comunió per a referir-se al sagrament, i els carismàtics també utilitzen el terme santa cena.

En el catolicisme a més de l'eucaristia en la missa hi ha la litúrgia de la paraula en la qual es llegeixen dos o tres texts de la Bíblia, i normalment hi ha un discurs, del sacerdot, anomenat sermó o homilia.

Ezequies

Segons la Bíblia, Ezequies (en hebreu חזקיה בן-אחז Hizqiyah ben Yehoahash) fou el tretzè rei de Judà. Era fill del rei Acaz i la seva esposa Abí, i va succeir el seu pare a l'edat de vint-i-cinc anys. Regnar entre el 716 aC i el 686 aC.Famós per les seves reformes religioses, incloent el restabliment del culte al Temple de Jerusalem, i per les seves temptatives d'obtenir la independència de la dominació assíria. Un cop però, per tal d'evitar el saqueig per part de tropes assíries, no va dubtar en desmantellar tot l'or i la plata del Temple de Jerusalem per donar-ho al rei d'Assíria, Sennàquerib.

Aquest va entrar igualment al regne de Judà i va acampar davant de Jerusalem. Un dia, però, es van despertar i el campament era ple de cadàvers, aleshores va tornar al seu país.

Ezequies es posà molt malalt i semblava que anava a morir, però finalment es va recuperar. Un cop restablert, va rebre la visita de cortesans de Babilònia.

Després de vint-i-nou anys de regnat, va morir i fou succeït pel seu fill Manassès de Judà

Fets dels Apòstols

Els Fets dels Apòstols és el cinquè llibre del Nou Testament de la Bíblia.

En principi era una part de l'Evangeli segons Lluc, però els textos se separaren abans de ser escrits els manuscrits que ens han arribat fins avui dia. Són de gran interès i valor històric.

Gènesi

El Gènesi és el primer llibre de la Torà, i per tant el primer llibre del Tanakh, la Bíblia Hebrea, i de l'Antic Testament cristià. El nom del llibre en hebreu és בראשׁית Bərêšîth, que és la primera paraula que fou escrita i que significa «en el principi de». Els cinc llibres de la Torà han estat anomenats en hebreu amb la primera paraula del text. En grec s'anomena Γένεσις Genesis, que significa "naixement", "creació", "causa", "principi", "font" o "origen".

Hebreu

L'hebreu (עברית, ʿivrit) és una llengua semítica occidental de la família lingüística afroasiàtica. Històricament s'ha considerat la llengua dels hebreus, els israelians i els seus antecessors. La llengua hebrea també es parla en cultures no jueves tot i que ètnicament relacionades entre si, com els samaritans. L'escriptura s'efectua mitjançant l'alfabet hebreu. L'hebreu va deixar de ser una llengua d'ús quotidià al voltant del 200 després de Crist —essent substituïda per l'arameu a Palestina, i va sobreviure l'edat mitjana només com la llengua de la litúrgia jueva i la literatura dels rabins. L'hebreu com a llengua parlada va ser recuperat pel sionisme a la fi del segle xix, gràcies al treball, entre altres, d'Eliezer Ben Yehuda, per servir de llengua nacional al futur estat jueu, i segons Ethnologue, és una llengua actualment parlada per 5,3 milions de persones arreu del món, especialment a Israel. Pel que fa a la diàspora jueva, les seves llengües comunes han estat històricament sobretot dues: el jiddisch, una llengua germànica parlada pels jueus establerts a Alemanya i altres països de l'Europa central i oriental, i el ladí o judeocastellà entre els anomenats sefardites, a la conca mediterrània, que pot considerar-se una variant de l'espanyol antic.

L'hebreu modern és una de les dues llengües oficials d'Israel (junt amb l'àrab), mentre que l'hebreu clàssic és emprat en la pregària i l'estudi de les comunitats jueves d'arreu del món. A més de la Bíblia, el text escrit més antic usant l'alfabet hebreu data del segle x aC. La Torà (els cinc primers llibres de la Bíblia) està escrita en hebreu clàssic, i bona part de la llengua de les versions actuals és el dialecte de l'hebreu bíblic que els investigadors consideren que va ésser especialment important al segle VI aC, pels volts del captiveri babiloni. És per això que sovint els jueus es refereixen a la llengua hebrea com Leshon HaKodesh (לֶשׁוֹן הֲקוֹדֶשׁ), la llengua sagrada.

Jeroni d'Estridó

Eusebi Jeroni Sofroni o Sant Jeroni —en llatí Hieronymus o Eusebius Hieronymus Sofronius; en grec antic Ἱερώνυμος— (Estridó, vers 331/345-Betlem, 30 de setembre del 420) fou un escriptor i religiós romà, un dels principals teòlegs dels inicis de la Patrística. És venerat com a sant a tota la cristiandat i és un dels Grans Doctors de l'Església.

Llibres apòcrifs

Els llibres apòcrifs són el conjunt de textos que no formen part del cànon de la Bíblia, però que es van produir durant el mateix període i amb un estil similar i que se solen estudiar quan es vol conèixer bé la Bíblia. La majoria dels llibres apòcrifs contenen doctrines que foren declarades heretgia per algunes esglésies cristianes.No hi ha cap discrepància en relació amb els llibres del Nou Testament que es consideren apòcrifs per les diverses branques del cristianisme. No obstant això, el protestantisme sol considerar apòcrifs els llibres deuterocanònics de l'Antic Testament, que l'Església Catòlica va declarar part del cànon i inspirats per Déu després de la Reforma Protestant. Els llibres de l'Antic Testament que són considerats apòcrifs pel catolicisme són anomenats «pseudògrafs» pels protestants, i tampoc no els accepten dintre del seu cànon.

Llista de personatges bíblics

El següent article mostra una llista dels personatges amb nom que apareixen en la Torà o Antic Testament.

Luteranisme

El luteranisme és una tendència imperial protestant cristiana basada en els ensenyaments i les doctrines establertes a l'Antic i el Nou Testament. Martí Luter va ésser un sacerdot catòlic que volia reformar les pràctiques i les doctrines desvirtuades i humanitzades que l'Església Catòlica duu a terme. Per això, es considera que el començament del luteranisme és el començament de la branca protestant del cristianisme

L'inici del luteranisme, i per conseqüència de la Reforma Protestant, va ser el 31 d'octubre de 1517, el dia en què el professor Martí Luter va clavar un escrit amb 95 tesis (declaracions) relacionades amb els dogmes i les pràctiques catòliques sobre la porta de l'Església de Tots els Sants (una pràctica comuna per a convidar a altres professors als debats universitaris), al costat del castell de Wittenberg, Saxònia (Alemanya).

El luteranisme es basa en la doctrina exclusiva de la Paraula de Déu, és a dir, la Santa Bíblia. Els pilars bàsics del Luteranisme són: La Gràcia, la Fe i la Paraula.

Gràcia: La gràcia és l'actitud i predisposició de bondat i compassió de Déu, ensenyada a l'home pecador que no pot salvar-se per si mateix.

La Fe: La fe és l'acceptació de Jesucrist, per part del pecador penedit, com a seu únic Salvador. La fe salvadora és aquella que creu i fa seu allò que Crist va aconseguir per nosaltres i el que ens ha promès. La fe és dipositar la confiança en el perdó dels pecats i la salvació, únicament en Jesucrist. La fe no és un acte o mèrit humà, és obra de l'Esperit Sant. La salvació sense fe és impossible.

La Paraula: Els Luterans ensenyen que, en tots els seus termes, la Bíblia és la Paraula de Déu. Tots els fets escrits en ella són veritablement certs. La Bíblia s'interpreta així mateix. És l'única font d'ensenyances i normes de conducta de l'Església. El seu missatge principal és la Salvació per Fe en Jesucrist, per la qual cosa ha de ser diligentment escoltada i estudiada.Quant als sagraments, se celebra el baptisme, i el Sant Sopar (Comunió). En el Sant Sopar, el cos i la sang de Jesucrist són presents (no simbòlicament) mitjançant la fe. Dintre de l'estructura eclesial, no hi ha jerarquies. Les congregacions (esglésies luteranes locals) s'autoadministren econòmicament. Tots els membres són tractats en el mateix nivell de respecte. En contrast amb les doctrines catòliques, els luterans neguen les indulgències, el purgatori, la intervenció dels sants i la validesa de les oracions per als difunts, entre altres aspectes de la doctrina.

Martí Luter (1483-1546) va ser un teòleg i reformador alemany. El 1505, preocupat per la seua salvació, va entrar a l'orde dels agustins, on va ser ordenat sacerdot el 1507. A la Universitat de Wittemberg es va dedicar a l'estudi de les Sagrades Escriptures entre els anys 1508 i 1510, en què va marxar a Roma. Els abusos i defectes de la Cúria van influir en ell. Va interpretar el text de sant Pau "sereu salvats per la gràcia i per la fe" de manera que les bones obres no serveixen per a res, sinó que només justifiquen la fe en Crist. Va reaccionar contra les indulgències que es feien a Alemanya per recollir fons per a la construcció de la basílica de sant Pere i va manar posar el 1517 les seues 95 tesis en llatí a les portes de la catedral de Wittemberg, cosa que va motivar l'inici de la Reforma -el luteranisme-. La seua intenció no era provocar un cisma, sinó lluitar contra els abusos i els errors. Invitat a retractar-se per la butlla Exurge, la va cremar a la plaça de Wittemberg, i va ser condemnat pel Papa. Des d'aleshores va publicar els seus escrits bàsics que van servir de fonament de l'Església reformada: exhorta el poble alemany a fer-se conscient per a salvar l'Església i la pàtria, a oposar-se al poder papal, a l'exclusivitat de la interpretació de la Sagrada Escriptura per part del clergat, al dret del Papa de convocar un Concili Universal; exigeix la reforma de la Cúria Pontifícia, la supressió del celibat dels capellans i no admet més sagraments que el Bateig i la Comunió, però retirant-li el caràcter de sacrifici. No admet la transsubstanciació, sinó la impanació. El 1521 va rebre la butlla papal d'excomunicació definitiva i, per no retractar-se, es va recloure al castell de Wartburg, on va començar la traducció de la Bíblia, que va acabar el 1534.

El 1522 va introduir reformes al culte de la nova Església. El 1525 va trencar amb l'humanisme d'Erasme de Rotterdam i va combatre els moviments anabaptistes. Es va casar amb l'exmonja Caterina Bora. Als anys següents es va dedicar a l'organització de la litúrgia de la seua Església i va resumir la seua doctrina en dos catecismes, els Articles d'Esmalcalda i la Confessió d'Augsburg. Roma encara va intentar que es retractés, però ell va contestar amb virulentes diatribes contra el Papat.

L'església catòlica va contraatacar amb el Concili de Trento i la Contrareforma.

Míriam

Segons la Bíblia, Maria o Míriam (en hebreu מִרְיָם בן-עַמְרָם Miryām bat Amrām; מִרְיָם Miryām vol dir 'desitjada com a fill', 'amargor', 'rebel'; o potser de l'egipci mry, 'estimada'; o derivat de l'egipci Merit-Amun ('estimada d'Amun'); en grec, Μαριάμ Mariam; d'aquest nom deriva el de Maria) era filla d'Amram i Joquèbed i, per tant, germana de Moisès i Aaró.

En les traduccions de la Bíblia al català, tant la traducció feta pels monjos de Montserrat com la traducció interconfessional, tradueixen sistemàticament l'hebreu מִרְיָֽם׃ amb Maria, no pas amb Miriam tot versemblantment a fi de crear, d'aquesta manera, un pont onomàstic entre l'Antic i el Nou Testament.

Pentateuc

El Pentateuc, també conegut com la Torà, són els cinc primers llibres de la Bíblia o de la Tanakh תָּנָ"ךְ (la Bíblia Hebrea). Conjunt integrat a l'Antic Testament cristià, també se'l coneix com els Cinc Llibres de Moisès i, en la traducció de l'hebreu al grec en la Septuaginta, com a Pentateuc. No obstant això, sovint els jueus també es refereixen a tota la revelació i els ensenyaments jueus com la Torà.

Protestantisme

El protestantisme és una branca del cristianisme que agrupa diverses denominacions cristianes i generalment es refereix a aquelles que es van separar de l'Església Catòlica arran de la Reforma del segle xvi, les derivades d'aquestes i també aquelles que hi comparteixen doctrines o ideologies similars. Es considera una de les tres branques principals del cristianisme, juntament amb el catolicisme i l'Església Ortodoxa.

Salomé III

Salomé III (Salome, Σαλώμη) fou una princesa jueva. La seva biografia es barreja amb la de Salomé II.

Salomé III fou la filla d'Heròdies i d'Herodes Filip I (fill d'Herodes el Gran). En canvi Salomé II fou la filla d'Herodes Antipes i Heròdies.

El seu parent o padrastre Herodes Antipes la va veure ballar i això el va complaure. Salomé va convèncer Herodes Antipes de fer matar Joan el Baptista a causa de les seves crítiques al matrimoni d'Herodes Antipes i Heròdies, que Joan considerava adúlter. Per això Salomé és esmentada pels evangelistes Marc i Mateu, en sentit crític, com a seductora i mala persona.

Una de les dues Salomé es va casar dues vegades, la primera amb el seu oncle Herodes Filip II, tetrarca d'Iturea i Traconitis, que va morir jove; i després amb el seu cosí Aristòbul, fill d'Herodes de Calcis, amb qui va tenir tres fills.

Flavi Josep en les Antiguitats judaiques (llibre XVIII, capítol 5,4): "Heròdies, [...] qui tingué una filla, Salomé; després del seu naixement, Heròdies [...] es divorcià del seu espòs mentre encara era viu, i es casà amb Herodes, germà seu per línia paterna, ell era tetrarca de Galilea; però Salomé es casà amb Herodes Filip [...] tetrarca de Traconítide [...]".

La llegenda de la seva mort que dóna Nicèfor a la seva "Història eclesiàstica" és totalment imaginaria.

Septuaginta

La Septuaginta, també coneguda com la Bíblia dels Setanta o simplement LXX és la traducció de la Bíblia hebrea o Tanakh al grec koiné entre els segles III i I aC a Alexandria, en l'actualitat, Egipte. És la primera de moltes traduccions antigues de la Bíblia hebrea a la llengua grega, la lingua franca del Mediterrani oriental des dels temps d'Alexandre Magne. La paraula septuaginta, que significa setanta en llatí i es deriva de la tradició que setanta o setanta-dos erudits jueus traduïren el Pentateuc (o la Torà) de l'hebreu al grec per a Ptolemeu II Filadelf, entre el 285 i el 246 aC.La Septuaginta era altament respectada des de temps antics, Filó d'Alexandria i Flavi Josep atribuïren inspiració divina als seus autors. A més de ser el fonament de les versions llatines antigues de la Bíblia, la Septuaginta també fou el fonament de les versions eslavòniques, sirohexapla (però no pas en la Peixitta), armènia, georgiana i copta de l'Antic Testament. La Septuaginta ha estat molt important al llarg de la història cristiana des dels temps de l'Església primitiva, en ser citada fins i tot als escrits dels pares apostòlics, als evangelis i les epístoles. És la Bíblia que devien usar Jesucrist i els seus deixebles.

La Septuagina sí que inclou alguns llibres que no es troben a la Bíblia hebrea o Tanakh del concili de Jamnia, la qual cosa fa pensar que sí que formaren part del primer cànon cristià i que els Concilis de Florència i de Trento validaren i que és l'oficial a l'Església Catòlica Romana (aquests llibres són els coneguts com a deuterocanònics).

Tanakh

Tanakh [תנ״ך] és un acrònim que identifica la Bíblia jueva, i coincideix en gran part amb l'Antic Testament cristià, llevat dels deuterocanònics (els llibres que no foren acceptats dins el cànon cristià sinó fins al segle XVI, és a dir: Els dos llibres del Macabeus, Judit, Tobies, Saviesa, Siràcida i Baruc; tampoc formen part de la Tanakh Bel i el dragó i Susanna, que en els deuterocanònics formen els dos últims capítols de Daniel). L'acrònim de la Tanakh està basat en les lletres hebrees inicials de cadascuna de les tres parts del text:

Torà [תורה], que significa "llei", "ensenyament" i/o "instrucció". També és anomenat Chumash [חומש] que significa "cinc", en referència als cinc llibres de Moisès. En grec ha estat anomenat "Pentateuc".

Neviïm [נביאים], que significa "Profetes".

Ketuvim [כתובים], que significa "escrits".La Tanakh també és anomenada Mikra o Miqra [מקרא].

Antic
Testament
Nou
Testament
Jesús de Natzaret
Història
Teologia cristiana
Escriptures
Divisions
Ritus i costums
Cultura i societat

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.