Arpa

L'arpa és un instrument de corda pinçada, composta per un marc ressonant i una sèrie variable de cordes tensades entre la secció inferior i la superior. Les cordes poden ser pinçades amb els dits, les ungles o amb un plectre.

Infotaula d'instrument musicalArpa
Harp
Classificació Hornbostel-Sachs 322

Mecanisme i funcionament

Les arpes són essencialment triangulars i estan fetes principalment de fusta. Les cordes estan fetes de tripa o filferro, sovint reemplaçades en el dia modern per niló o metall. L'extrem superior de cada corda està assegurada a la barra o al coll, on cadascun tindrà una clavilla d'ajust o un dispositiu similar per ajustar el to. Des del travesser, la corda es desplaça cap a la taula de ressonància del cos de ressonància, on s'adquireix amb un nus; En les arpes modernes, el forat de la corda està protegit per limitar el desgast de la fusta. És la distància entre la clavilla d'ajust i la taula de ressonància, així com la tensió i el pes de la corda, que decideixen el tret de la corda. El cos és buit, i quan es talla una corda tensa, el cos ressona i projecta el so.

El costat més llarg de l'arpa s'anomena columna o pilar, encara que algunes arpes antigues, com una arpa d'arc, no tenen pilar. En la majoria de les arpes, l'únic propòsit del pilar és sostenir el coll contra la gran tensió de les cordes. En les arpes que tenen pedals (en gran part, l'arpa de concert moderna), el pilar és una columna buida i tanca les barres que ajusten les notes, que es toquen prement els pedals a la base de l'instrument.

En les arpes de disseny anterior, cada corda només pot reproduir una sola nota sense retorçar. En molts casos això vol dir que tal arpa només es pot afinar en una clau alhora i s'ha de tornar a afinar manualment per tocar en una altra clau. Diversos remeis a aquesta limitació van evolucionar: l'addició de cordes addicionals per a cobrir notes cromàtiques (de vegades en fileres separades o inclinades diferents de la fila principal de cordes), a més de petites palanques a la barra transversal que, quan s'activa, eleven el talli d'una corda per un establir l'interval (normalment un semitó), o l'ús de pedals a la base de l'instrument que canvien el to d'una cadena quan es pressiona amb el peu. Aquestes solucions augmenten la versatilitat d'un arpa a costa d'afegir complexitat, pes i preu.

Història[1]

Maler der Grabkammer des Nacht 001
Arpa en un mural egipci

Les primeres arpes i lires foren trobades a Sumer el 3500 aC,[2] i diverses arpes foren trobades en llocs d'enterrament i tombes reals a Ur.[3]

L'arpa que s'estudia actualment als conservatoris és fruit d'un llarg procés d'innovació que comença al final del segle XVII. Fins aleshores existien diversos tipus d'arpes segons cada regió d'Europa que seguiran pervivint amb més o menys fortuna a la música popular. Aquestes arpes tenien el problema que no es podia tocar en totes les tonalitats i modalitats desitjades.

El començament del sistema més reeixit es trobà al Tirol austríac a finals del segle XVII, consistia en uns ganxos que al ser accionats manualment escurçaven la longitud de la corda un semitò, però no totes les cordes disposaven d'aquest mecanisme, per exemple una arpa alemanya d'aquest tipus amb 36 cordes tenia 32 ganxos.

Entre 1720 i 1740, el mecanisme es desenvolupà connectant aquests ganxos a uns pedals que s'accionaven amb els peus, deixant les mans lliures al músic. Una arpa alemanya conservada al Conservatoire Royal de Musique de Brussel·les sembla haver tingut pedals per a les notes DO i FA. Diversos fabricants tingueren gran interès per a solucionar el problema diatònic de l'arpa: Louvet, Lang, Salmon, Holtzman, Lapine, Naderman, Cousineau i Renault & Chatelain. Jacob Hochbrucker, nascut a Donauwörth a Bavària, fabricà una arpa amb cinc pedals per les notes DO, RE, FA, SOL i LA que després perfeccionà ampliant el nombre de pedals a set, un per a cada nota de l'escala diatònica.[4] Així se'l considera el pare de l'arpa d'un moviment.

Cap al 1740 s'introdueix l'arpa de pedals a París segurament a través de l'alemany Stecht o l'alsacià Phillip Mayer. A la Encyclopédie ja es presenta aquest instrument. Abans de la Revolució Francesa els fabricants d'arpes Cousineau feren intents per a millora l'instrument, un d'ells fou doblar el mecanisme i també el nombre de pedals, 14 en total. Afortunadament no arribà a prosperar.

Sebastian Erard fou un altre fabricant de clavecins i pianofortes que pensà a millorar el fràgil mecanisme Cousineau, que amb el seu sistema de ganxos trencava les cordes freqüentment.

El 1792 Erard patenta una arpa amb un sistema de forquetes, que és el que s'utilitza avui en dia. Erard substitueix el ganxo per un disc amb dues prolongacions en forma de forca que "trepitja" la corda escurçant-la un semitò. Després d'una estada a Londres, el 1796 torna a París i treballa en el problema de doblar el mecanisme sense doblar el nombre de pedals, finalment el 1810 patenta el seu mecanisme de double action gràcies al qual es pot tocar l'arpa en totes les tonalitats i fins i tot adquirint més possibilitats harmòniques que el piano, l'arpa té 31 sons en una escala front als 20 del piano.

El 1831 mor Sebastian Erard, el seu nebot Erard continuarà el negoci patentant el 1836 el model Gòtic que han utilitzat els arpistes fins als nostres dies, el Conservatori de Barcelona conserva una d'aquestes arpes encara en ús.

Arpistes destacats

Referències

  1. Remnant, Mary. Historia de los instrumentos musicales. American Bar Association, p. 17-26. ISBN 8495601524.
  2. «The Sumerian Harp of Ur, c. 3500 B.C.E.». Oxford Journal of Music and Letters, X (2):, 1929, pàg. 108–123.
  3. «l Lyres: The Royal Tombs of Ur». SumerianShakespeare.com.
  4. John Stanley. Classical Music: An Introduction to Classical Music Through the Great Composers & Their Masterworks. Reader's Digest Association, 1 maig 1997, p. 24. ISBN 978-0-89577-947-2.

Bibliografia recomanada

  • DU CREST, Stéphanie-Felicité, Contesse de Genlis (1974): Nouvelle Méthode pour aprendre a jouer de la harpe. Reimpressió facsímil de l'edició de París de 1811. Minkoff Reprint, Ginebra.
  • Diego Fernández de Huete (1702): Compendio Numeroso de cifras Armónicas para Harpa de una orden, de dos órdenes y de órgano. Primera parte, Madrid.
  • FERNÁNDEZ DE HUETE, Diego (1704): Compendio Numeroso de cifras Armónicas para Harpa de una orden, de dos órdenes y de órgano. Segunda parte, Madrid.
  • FRANCO-LAO, Meri (1980): Música Bruja, La Mujer en la Música. Icaria Editorial S.A. Barcelona
  • RENIÉ, Henriette (1946): Méthode Complète de Harpe. Alphonse Leduc, París.
  • RENSCH, Roslyn (1969): The Harp, Its History, Technique and Repertoire. Gerald Duckworth & Co. Ltd. Londres.
  • RENSCH, Roslyn (1989): Harps and harpists. Gerald Duckworth & Co. Ltd. Londres.
  • Lucas RUIZ DE RIBAYAZ, (1677): Luz y Norte Musical para caminar por las Cifras de la Guitarra Española y Arpa, tañer, y cantar á compás por canto de Organo; y breue explicación del Arte, con preceptos faciles, indubitables, y explicados con claras reglas por teorica, y practica. Madrid.
  • The Lyon & Healy Harp (1979). Facsímil del Llibre de 1899 en celebració del 90 aniversari de la marca. Lyon & Healy, Xicago.
  • ZINGUEL, Hans Joachim (1967): Neue Harfenlehre. Friedrich Hofmeister, Leipzig.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Arpa Modifica l'enllaç a Wikidata

.arpa

.arpa és un domini de primer nivell genèric d'Internet utilitzat exclusivament per a la infraestructura d'Internet. El domini .arpa es va establir el 1985 per a facilitar la transició cap als sistemes DNS i després va ser eliminat. La xarxa ARPANET va ser la predecessora d'Internet creada al Departament de Defensa dels Estats Units per l'Agència de Projectes d'Investigació Avançada (ARPA), i quan el sistema de DNS's va començar a funcionar els dominis d'ARPANET van ser, al principi, convertits al nou sistema afegint .arpa al final. Altres xarxes també van ser convertides al nou sistema usant pseudo dominis, afegint al final el domini .com .uucp o .bitnet, tot i que aquests mai van ser afegits als dominis genèrics d'Internet.

Tanmateix, l'eliminació de .arpa una vegada haguessin servit com a domini de transició, es va comprovar que era poc pràctic perquè in-addr.arpa era utilitzada per servidors DNS inversos per a l'obtenció d'adreces IP. Per exemple l'adreça 212.30.222.56 és enviada al nom 56.222.30.212.inaddr.arpa

També es va intentar crear una nova infraestructura de bases de dades sota el domini .int, en vista a eliminar .arpa. Al maig del 2000 aquest projecte va ser cancel·lat i es va decidir conservar el domini .arpa per al seu propòsit inicial i utilitzar .int per a organitzacions internacionals.

.geo

.geo és un domini de primer nivell genèric d'Internet proposat per SRI International per ser utilitzat per associar recursos d'Internet amb posicions geogràfiques, mitjançant un sistema de "georegistradors" i "georegistres" amb adreces jeràrquiques representant posicions en una xarxa envoltant la Terra. Aquestes adreces no estan pensades per ser introduïdes directament pels usuaris finals (i per això són cadenes estranyes com ara acme.2e5n.10e30n.geo) sinó que serien utilitzades "entre les ombres" pel programari buscant llocs per posició (possiblement guiats per posicionament GPS en dispositius mòbils).

Diversos esquemes han estat proposats o implementats en un intent de classificar els llocs d'Internet geogràficament; molt d'ells no requereixen res especial ens els DNS (per exemple la iniciativa GeoURL). La proposta del .geo pot, per això, pot ser criticada per fer un ús innecessari d'un Domini de primer nivell on hauria estat implementat utilitzant subdominis en qualsevol altre lloc (tal vegada dins .arpa, el domini assignat per consultes d'infraestructura), amb mètodes que no impliquin DNS com ara etiquetes "meta" en llocs web.

El .geo va ser proposat a la ICANN com una part de la primera ronda dels nous Dominis de primer nivell l'any 2000, però no va ser aprovat, i no hi ha hagut cap activitat destacable sobre aquest tema durant anys.

.int

.int és un domini de primer nivell genèric d'Internet que forma part del sistema de dominis d'Internet.

D'acord amb la política de la IANA, els dominis .int estan reservats per a organitzacions amb tractats internacionals i organitzacions no governamentals amb l'estatus d'observadors de les Nacions Unides.

Històricament el domini .int també va ser usat per a la infraestructura de bases de dades d'Internet. Els continguts de .arpa van començar a ser moguts a .int, però l'any 2000 la IAB va recomanar que no s'afegissin més bases de dades a .int i que el domini .arpa continués en ús.

El subdomini .eu.int va ser usar per institucions de la Unió Europea. Tanmateix, els noms de les anomenades institucions van ser canviats al domini .eu el 9 de maig del 2006, Dia d'Europa. Les institucions amb les direccions .eu.int van continuar sent accessibles durant un any més. Tel.678 38 12 56

ARPANET

La xarxa d'ordinadors "ARPANET" (Advanced Research Projects Agency Network) va ser creada per encàrrec del Departament de Defensa dels Estats Units com a mitjà de comunicació per als diferents organismes del país. El primer node es va crear a la Universitat de Califòrnia i va ser l'eix central d'Internet fins al 1990, després de finalitzar la transició al protocol TCP/IP el 1983.

Agència d'Investigacions de Projectes Avançats de Defensa

L'Agència d'Investigacions de Projectes Avançats de Defensa (en anglès, Defense Advanced Research Projects Agency, DARPA) és una agència creada pel Departament de defensa dels Estats Units el 1958. El projecte més conegut desenvolupat per aquesta agència fou ARPANET, precursora de l'actual Internet.

Alexander's Feast

Alexander's Feast (HWV 75) és una oda amb música de Georg Friedrich Händel i llibret de Newburgh Hamilton. Hamilton va adaptar el seu llibret de l'oda de John Dryden's Alexander's Feast, or the Power of Music ("La festa d'Alexandre, o el poder de la música", 1697) que va escriure per celebrar el dia de Santa Cecília. Jeremiah Clarke (la partitura del qual s'ha perdut) també va posar música a la mateixa oda.

Händel va compondre la música pel gener de 1736, i l'obra es va estrenar en el Covent Garden Theatre de Londres, el 19 de febrer de 1736. En la seva forma original contenia tres concerts: un "Concert en si bemoll major per a arpa, llaüt, liricordi i altres instruments" HWV 294, en tres moviments, per a ser interpretat després del recitatiu Timotheus, plac'd on high de la primera part; un Concerto grosso en do major, en quatre moviments, per a oboès, fagot i corda, avui conegut com el "Concert d'Alexander's Feast" HWV 318, interpretat entre les parts I i II; i un "Concert per a orgue en sol menor" HWV 289 (i sol major) en quatre moviments per a orgue de cambra, dos oboès, fagot i corda, interpretat després del cor Let old Timotheus yield the prize de la segona part. El concert per a orgue i el d'arpa van ser publicats el 1738 per John Walsh com el primer i l'últim dels concerts d'orgue de Händel, Op.4. Händel va revisar la música per a interpretacions posteriors, el 1739, 1742 i 1751. Donald Burrows ha analitzat les revisions de Händel de la partitura.L'obra descriu un banquet celebrat per Alexandre el Gran i la seva amant Tais a la ciutat persa de Persèpolis. Durant la festa el músic Timoteo canta i toca la seva lira, suscitant diversos estats d'ànim en Alexandre fins que finalment es veu incitat a cremar la ciutat en venjança pels soldats grecs que han mort.

La peça va tenir gran èxit i va animar a Händel a fer la transició de les òperes italianes a les obres corals en anglès. Els solistes de l'estrena van ser les sopranos Anna Maria Strada i Cecilia Young, el tenor John Beard, i un baix anomenat Erard (de nom de pila desconegut).

Ankara tava

Ankara tava és un plat de la cuina turca comú a la capital de Turquia i a la província d'Ankara i voltants. És tant un plat de carn com una variant de "pilav" (arròs a la turca) encara que no necessàriament porti arròs. Es fa preferentment amb carn de xai, encara que també amb la d'ovella o vedella i amb les llavors de pasta anomenades arpa şehriye. Alguns creuen que el menjar biryani és molt similar amb Ankara tava.

Baix continu

El baix continu (o simplement continu o en terminologia italiana basso continuo o continuo), és l'acompanyament musical utilitzat gairebé en tots els gèneres durant l'època barroca.

El baix continu, com el seu nom implica, es toca de forma contínua al llarg d'una peça i proporciona l'estructura harmònica de la música, complementant la melodia. La distribució d'instruments que s'encarreguen de la part del baix continu acostuma a deixar-se a la llibertat dels intèrprets i pot variar molt. Com a mínim un dels instruments ha de poder realitzar acords, com un clavicèmbal, un orgue, un llaüt, una tiorba o una arpa; a banda d'aquests es poden incloure altres instruments de registre baix, com el violoncel, el contrabaix, la viola de gamba o el fagot. La combinació més habitual és clavicèmbal i violoncel en obres instrumentals i òperes, i orgue en música sacra; cada vegada és més habitual també afegir un llaüt o una tiorba per aportar més textura i reforç harmònic.

En les partitures la part corresponent al baix continu només indica la nota més baixa i l'instrumentista de teclat (o el que pugui realitzar acords) crea la part completa del continuo tocant, a més de les notes baixes indicades a la partitura, notes superiors per completar els acords. Aquestes notes superiors es poden determinar abans de la interpretació o es poden improvisar durant aquesta. La notació de baix xifrat, que es descriu més endavant, proporciona una guia, però en general s'espera que els intèrprets utilitzin el seu criteri i gust musical per crear les parts superiors, d'acord amb les altres veus o parts de la composició. Les edicions modernes d'obres musicals barroques sovint acompanyen el baix continu amb una part de teclat totalment desenvolupada, de manera que s'elimina la necessitat d'improvisar, però cada vegada més es torna a la pràctica habitual al barroc d'improvisar la part del baix continu.

Concert per a flauta, arpa i orquestra (Mozart)

El Concert per a flauta, arpa i orquestra en do major, K. 299 (297c), és una composició de Wolfgang Amadeus Mozart. És un dels dos concerts dobles que va escriure i la seva única peça per a arpa. El concert és un dels més populars en el repertori de l'instrument.

El concert fou escrit l'abril de 1778 durant un viatge des de París fins a la cort de Guînes. Va ser encarregat, encara que mai pagat, per Adrien-Louis de Bonnières, Duc de Guînes, que al seu torn era intèrpret de flauta; a més, la seva filla, Marie-Louise-Philippine (1759–1796), tocava l'arpa, i va rebre lliçons de composició de Mozart. No és del tot segur si el duc de Guines i la seva filla Marie realment mai van arribar a tocar aquest concert.

Dinastia Árpád

La dinastia Árpád és la primera que regnà a Hongria del 896 al 1301, segons el nom del seu primer duc, Árpád d'Hongria, que regnà del 896 al 907. S'uneix sovint, equivocadament, el nom Árpád al turc arpa ('ordi').

Domini de primer nivell genèric

Un domini de primer nivell genèric (en anglès: generic top-level domain, gTLD) és un domini de primer nivell utilitzat (en principi) per unes determinades classes d'associacions. A diferència dels dominis territorials (de dues lletres), són descriptius de les associacions que representen, i tenen tres o més lletres.

Aquests dominis genèrics són regulats i gestionats directament per l'ICANN i les entitats internacionals implicades en cada domini.

Els dominis de primer nivell genèrics bàsicament són de dos tipus: "patrocinats" i "no patrocinats". Els primers són gestionats pels organismes privats corresponents i els segons són regulats i mantinguts per l'ICANN i les entitats internacionals, en ser considerats d'interès públic.

Hi ha un altre tipus anomenat d'infraestructura que era utilitzat a l'inici d'internet per a associar un domini a la seva adreça IP.

Llegenda

Tipus:

I Infraestructura

NP No patrocinat

P Patrocinat

Estació de Camp de l'Arpa

Camp de l'Arpa és una estació de la L5 del Metro de Barcelona situada sota el carrer Indústria al districte de Sant Martí de Barcelona.

L'estació va entrar en servei el 1970 com a part de la Línia V amb el nom de Campo del Arpa fins que el 1982 amb la reorganització dels números de línies i canvis de nom d'estacions va adoptar el nom actual.

Guimbarda

La guimbarda, també anomenada samsònia o, de manera impròpia, arpa de boca, és un instrument idiòfon i, segons la classificació de Sachs-Hornbostel, idiòfon pinçat. En la seva forma més comuna, consta d'un marc metàl·lic, amb forma oval o de lira, amb una llengüeta d'acer en el mig, tot i que en altres llocs com al sud-est asiàtic aquest arc sol ser de canya de bambú. Per a fer sonar una guimbarda es pinça amb els dits índex o polze la làmina que sobresurt del marc, tot utilitzant la boca com a ressonador i la cavitat bucal i la llengua per a la formació d'harmònics.

Els seus orígens són llunyans. A Europa ja es troba a l'època romana. El fet que formi part de l'activitat musical en moltes cultures d'arreu del planeta (Europa, Àsia, Oceania i Amèrica del sud ...) es pot considerar, amb tota probabilitat, una prova de la seva antiguitat. En alguns pobles el seu so s'associa al poder de la màgia i és usat en els ritus dels xamans.

Als Països Catalans tenim la samsònia que és una guimbarda feta de canya o de bambú.

Il-khanat

L’il-khanat va ser un khanat mongol establert a Pèrsia al segle XIII, fruit de les campanyes de Genguis Khan a Khwarizm durant els anys 1219-1224. Va ser fundat pel seu nét Hulagu en els territoris del que avui comprenen la major part de l'Iran, l'Iraq, l'Afganistan, el Turkmenistan, Armènia, l'Azerbaidjan, Geòrgia, Turquia i l'oest del Pakistan. A l'inici, l'il-khanat va ser particularment receptiu al budisme i el cristianisme, i va buscar una aliança francomongola amb els croats per a la conquesta de Palestina. A partir del 1295, però, Mahmud Ghazan i els khans següents van abraçar l'islam tot independitzant-se de l'Imperi mongol. El seu govern va suposar una època de prosperitat econòmica i un gran desenvolupament cultural i artístic.

Kurt Equiluz

Kurt Equiluz (Viena, 13 de juny de 1929) és un tenor austríac que ha destacat en el camp de l’òpera i dels oratoris.

Inicià la seva carrera com a contratenor solista en el cor de nens cantaires de Viena, i entre 1944-1955 estudià teoria musical, arpa i cant a l'Acadèmia Estatal de Música i Art de Viena. En aquests anys guanyà el concurs internacional de cant a Anglaterra el curs 1947-48 i l’any següent el concurs Mozart de Viena. Després do consolidar-se en diferents cors, el 1957 va cantar el seu primer paper en solitari com a Pedrillo del Rapte en el Serrall de Mozart a l'Òpera de l'Estat de Viena i a partir d’aquest moment ha interpretat més d‘una setantena de papers diferents en les òperes de repertori més conegudes, principalment de Mozart, Puccini i Richard Strauss, amb les orquestres i directors més prestigiosos. Possiblement la fama l’aconseguí a partir de les gravacions de les obres de Bach, principalment la integral de les cantates dirigides per Nikolaus Harnoncourt i Gustav Leonhardt, gravades per Teldec entre 1971 i 1989. S’ha dedicat també amb èxit a la docència, de 1964 a 1981 fou professor d’oratori a l’Escola de Música de Graz i a partir d’aquesta any a l’Acadèmia de Música de Viena.

Leinster

Leinster (/ˈlɛnstər/, en gaèlic irlandès: Laighin ˈl̪ˠaːjɪnʲ) és la província occidental d'Irlanda, que comprèn els comtats de Carlow, Dublín, Kildare, Kilkenny, Laois, Longford, Louth, Meath, Offaly, Westmeath, Wexford i Wicklow. La bandera tradicional de Leinster mostra una arpa daurada sobre un fons verd.

Merlin (motocicleta)

Merlin fou una marca catalana de motocicletes, fabricades a Vilanova i la Geltrú de 1980 a 1984 i a Fornells de la Selva de 1984 a 1990. Actualment fa la impressió que la marca es torna a trobar operativa al mercat, a jutjar per un nou web que ha estat registrat a Alemanya.

Miquel Arpa i Bultó

Miquel Arpa i Bultó, més conegut com a Miki Arpa (Barcelona, 3 de desembre de 1976) és un pilot d'enduro català, Campió d'Europa en la categoria de més de 175 cc el 1997 i dues vegades guanyador del Junior Trophy als ISDE integrant l'equip estatal. A banda, d'entre el seu important palmarès en destaquen cinc Campionats d'Espanya (comptant-ne dos de scratch), la tercera posició als ISDE del 2000 i el cinquè lloc al Campionat del Món del 2001.

Veracruz

La ciutat de Veracruz és el port més important del Golf de Mèxic, i una de les ciutats més grans de l'estat de Veracruz. Està localitzada a 105 km a l'est de la capital de l'estat, Xalapa de Enríquez. L'àrea metropolitana de Veracruz, però, és la més gran de l'estat. Usualment la ciutat és referida com a Port de Veracruz per a diferenciar-la de l'estat homònim.

Aquest port va ser fundat per Hernan Cortés, qui hi va arribar el 1519 al començament del seu viatge cap a Tenochtitlan, durant la conquesta de Mèxic. La va anomenar La Villa Rica de la Vera Cruz, que en català significa "El Poble Ric de la Veritable Creu". Va ser el port principal de la Nova Espanya, d'on sortia la plata extreta de les mines del centre de Mèxic cap a Espanya. El port va ser aguaitat i atacat per pirates; de fet, grups de pirates van saquejar la ciutat el 1653 i el 1712. Com a resposta al perill d'atacs, es va construir la fortalesa de San Juan de Ulúa, a una petita illa de la badia, que encara existeix.

Ja que Veracruz és un port important per al comerç de Mèxic, i històricament n'era la porta d'entrada, va ser atacada en diverses ocasions, i avui porta el nom de "Quatre Vegades Heroica", en referència a l'expulsió de la invasió espanyola de 1815, l'ocupació de la marina francesa el 1838, el desembarcament de l'exèrcit de Charles de Lorencez en 1862 per la Intervenció francesa a Mèxic i la immediata Batalla de Fortín i la resistència a les invasions nord-americanes el 1847 i el 1914.

La ciutat és coneguda per la seva rica tradició musical, el gènere més popular de la qual és el son jarocho, un zapateado que s'acompanya amb guitarres, requintos i arpa. Els sones més célebres són la Bamba, el Siquisisrí, el Querreque, El Ahualulco i María Chuchena.

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.