Arma nuclear

Una arma nuclear és una arma que genera una gran quantitat d'energia a partir d'una reacció de fissió o de fusió nuclear. Aquest tipus d'armes tenen una gran capacitat destructiva, i són les més potents que s'han utilitzat mai. Actualment, només un grup relativament reduït de països reconeix que disposa d'armes nuclears. Les armes nuclears adopten molts formats i poden ser llançades des d'avions o mitjançant coets i míssils des de submarins, portaavions, bases militars, etc. Les armes nuclears s'utilitzen principalment per a matar i crear danys humans, materials i econòmics, també poden tenir un ús secundari com a demostració de superioritat i amenaça.

En temps de guerra només han estat utilitzades en dues ocasions: a Hiroshima el 6 d'agost de 1945 i a Nagasaki tres dies després. Els tipus de bomba utilitzats van ser respectivament una bomba d'urani i una de plutoni (les dues eren bombes A). Cent vint mil persones van morir immediatament i el dos-centes quaranta mil a causa dels efectes a mitjà i llarg termini d'aquestes armes fonamentalment a conseqüència de malalties provocades per l'exposició a la radiació.[1] A les dues ciutats, la majoria dels morts foren civils.[2][3][4] Aquests són els únics bombardejos nuclears que han tingut lloc en temps de guerra.[5] Des d'aleshores han explotat unes dues mil bombes nuclears, la majoria com a part d'investigacions per al desenvolupament armamentístic nuclear, per part de set estats: els Estats Units, la Unió Soviètica, França, El Regne Unit, la Xina, l'Índia i el Pakistan. Se sospita que altres països tenen capacitat nuclear, mantenint-ho en secret; es creu que Israel posseeix armes nuclears, encara que no ho reconeix.[6][7][n. 1] Un estat, Sud-àfrica, ha admès haver fabricat armes nuclears anteriors en el passat, però des d'aleshores ha desmuntat el seu arsenal i sotmès a les salvaguardes internacionals.[8]

La primera bomba atòmica provada,[n. 2][9][10][11][12] alliberà una quantitat d'energia d'aproximadament 20 milions de tones de TNT. Una arma atòmica moderna, com la bomba atòmica B83 de poc més de 1.100 kg, pot produir una força explosiva comparable a la detonació de més d'1,2 milions de tones (1,1 milions de tones mètriques) de TNT.[13]

Es divideixen en dos tipus segons el seu mecanisme d'actuació:

Nagasakibomb
Núvol radioactiu després de l'explosió de la bomba atòmica de Nagasaki (1945)

Història

Atombombe Little Boy 2
Bomba atòmica Little Boy 2

El desembre de 1938, els químics alemanys Otto Hahn i Fritz Strassmann van enviar un manuscrit a la revista Die Naturwissenschaften en el que informaven que havien detectat l'element bari després de bombardejar amb neutrons l'urani;[14][n. 3] al mateix temps, es van comunicar aquests resultats a Lise Meitner. Meitner i el seu nebot Otto Robert Frisch, van interpretar correctament aquests resultats com a una fissió nuclear.[15][n. 4] Frisch confirmà experimentalment les dades rebudes el 13 de gener de 1939.[16][n. 5] Fins i tot abans de la publicació, Meitner i Frisch interpretaren l'obra de Hahn i Strassmann i van creuar l'oceà Atlàntic amb Niels Bohr, que va anar a donar una conferència a la Universitat de Princeton. Isidor Isaac Rabi i Willis Lamb, dos físics de la Universitat de Colúmbia que treballaven a Princeton, van escoltar la notícia i la van difondre a Colúmbia. Rabi va dir que li ho havia comentat a Enrico Fermi i que aquest el va creure. Bohr, al cap de poc, va anar de Princeton a Colúmbia per veure Fermi. En no trobar-lo a la seva oficina, Bohr va anar a la zona del ciclotró i es trobà amb Herbert Anderson. Bohr el va agafar per l'espatlla i va dir: "Jove, deixa que t'expliqui alguna cosa nova i excitant de la física".[17]

Estava clar que hi havia un nombre de científics a la Universitat de Colúmbia que tractaven de detectar l'energia alliberada en la fissió nuclear de l'urani després d'un bombardeig de neutrons. El 25 de gener de 1939 un equip experimental de la Universitat de Colúmbia va realitzar el primer experiment de fissió nuclear als Estats Units al soterrani de Pupin Hall.[18] Els membres de l'equip van ser Herbert L. Anderson, Eugene T. Booth, John R. Dunning, Enrico Fermi, G. Norris Glasoe, i Francis G. Slack.[17]

Entre 1942 i 1944 un grup d'accions de sabotatge, que constituïren l'anomenada batalla de l'aigua pesant, fetes pel moviment de resistència noruec i els bombardejos dels aliats van aconseguir la destrucció de la planta i la pèrdua de l'aigua pesant produïda. Aquestes accions, amb els noms en clau "Freshman, "Grouse" i "Gunnerside", van aconseguir aturar la producció de la planta a principis de 1943 i aturar de fet la recerca nuclear nazi.

Al final de la II Guerra Mundial, el president dels EUA, Harry Truman, va prendre la decisió de llançar dues bombes atòmiques sobre el Japó, que era l'últim país que quedava per rendir-se.

El 6 d'agost de 1945 la ciutat d'Hiroshima va quedar destruïda en el primer bombardeig atòmic de la història. El 9 d'agost de 1945 es llançà sobre la ciutat de Nagasaki la segona, i per ara última, bomba atòmica en temps de guerra. El Japó capitulà sense condicions. La signatura de l'armistici es va realitzar el 2 de setembre de 1945 a bord del cuirassat Missouri.

A part del llançament d'aquestes dues bombes atòmiques durant la II Guerra Mundial, s'han realitzat des de l'any 1945 més de 2000 proves nuclears en més de 30 emplaçaments. La primera explosió nuclear de prova de la història la van portar a terme els EUA a les 17:30h (hora local) del 16 de juliol de 1945 al desert d'Alamogordo a l'Estat de Nou Mèxic (EUA). El projecte per a la fabricació de la bomba atòmica havia estat aprovat el 18 de juny de 1942 pel president nord-americà Franklin Delano Roosevelt amb el nom de Projecte Manhattan.

Durant la guerra freda el perill d'un enfrontament nuclear entre Estats Units i la Unió Soviètica condicionava les relacions internacionals. Quan les relacions diplomàtiques van anar millorant es van signar entre les dues superpotències diversos acord de limitació de la força nuclear.

Amb la fi del règim soviètic la tensió va agafar altres escenaris com Corea del Nord, Índia i Pakistan o l'Orient Mitjà.

Tecnologia

L'urani natural es compon principalment de l'isòtop 238, que no pot iniciar per ell mateix una reacció nuclear en cadena però pot absorbir un neutró i desintegrar-se en plutoni 239 per emissió i absorció de neutrons, i una petita part (voltant el 0,7%) d'urani 235, molt radioactiu. Aquests dos isòtops tenen un pes diferent voltant l'1%, la qual cosa permet, amb un procés d'enriquiment de l'urani molt llarg i costós, la concentració de l'isòtop 235. Amb l'urani empobrit obtingut com a residu i una mica de plutoni, un altre producte molt utilitzat a l'armament nuclear, es pot obtenir un combustible nuclear anomenat MOX.

A una massa crítica d'urani altament enriquit, per terme mitjà, un dels dos o tres neutrons alliberats per la fissió d'un nucli d'urani 235 acaba provocant una nova fissió, la majoria dels neutrons escapa per la superfície, i no hi ha explosió. Perquè una bomba com la d'Hiroshima esclati es necessita un mecanisme que uneixi de forma ràpida dues masses subcrítiques, simplement llançant una massa contra l'altra. En el cas d'Hiroshima l'energia de la bomba es va alliberar en una milionèsima part de segon. En un tipus de bomba com la de Nagasaki n'hi havia prou amb menys d'una massa crítica, donat que l'explosió fou produïda per implosió, en aquest cas la massa es fa supercrítica per l'explosió de càrregues explosives externes, per la qual cosa es redueixen els espais per allà on poden fugir els neutrons sense generar fissions.

Per poder fabricar una arma nuclear es necessita urani enriquit amb més del 20% de l'isòtop 235; per davall del 20% la massa crítica és massa grossa per poder fer un aparell efectiu, en canvi una massa crítica d'urani enriquit al 93%, envoltat per un deflector de neutrons de beril·li de cinc centímetres de gruix seria de vint-i-dos quilograms. Per arribar a la massa crítica amb urani enriquit al 20% fan falta quatre-cents quilograms aproximadament.

Tipus d'armes nuclears

Les armes nuclears es poden classificar segons el tipus de reacció nuclear que allibera l'energia de l'explosió i segons el seu disseny intern. Tot i això, totes les armes nuclears construïdes fins a l'actualitat depenen d'una reacció de fissió per iniciar l'alliberament d'energia. Generalment, les armes nuclears es classifiquen en els següents tipus:

Littleboy inner1 info
Esquema de la bomba atòmica Little Boy 1.Aletes de la cua en forma de caixa. 2.Conjunt de la recambra del canó d'acer. 3.Detonador. 4.Cordite (explosiu propulsor sense fums convencional). 5.Projectil d'urani-235. Sis anells (26 kg) en un contenidor prim d'acer. 6.Dispositius sensor de la pressió atmosfèrica i col·lector. 7.Revestiment contenidor de la bomba. 8.Equip de fusibles i muntada. 9."Bala" d'urani-235 (característiques tècniques: 24 kg, 16 cm de longitud, 10 cm de diàmetre) 10. Cilindre del canó (el dibuix no es correspon amb les proporcions: tenia uns 180 cm de llarg, amb un diàmetre intern de 10 cm) 11."Diana" d'urani-235 (característiques tècniques: 36 kg) amb receptacle (el reflector de neutrons és just a dalt) 12.Antena de l'altímetre Archie (4xAPS-13). 13.Fusibles (posats per armar la bomba just abans de llançar-la).

Bombes de fissió

Les bombes de fissió obtenen la seva energia enterament a partir del procés de fissió d'àtoms pesants, generalment urani o plutoni. Aquests àtoms tenen isòtops radioactius i alguns d'aquests, com l'U-235 i el Pu-239, es poden utilitzar per fabricar bombes atòmiques.

El material radioactiu es manté separat en dos nuclis, cadascun amb una massa inferior a la massa crítica. En el moment de l'explosió, les dues masses subcrítiques s'uneixen formant una massa supercrítica per mitjà d'un explosiu convencional.

Aquest tipus d'arma nuclear és la més senzilla de fabricar i és el que es va utilitzar per a la primera prova d'una bomba atòmica (prova Trinity, projecte Manhattan) i en els bombardejos atòmics d'Hiroshima i Nagasaki al final de la Segona Guerra Mundial.

L'energia alliberada per aquest tipus de bombes sol ser d'unes quantes desenes de kilotons. Aquesta, ve limitada per la quantitat de material radioactiu que es pot acumular en les masses subcrítiques sense que s'assoleixi la massa crítica. La major bomba de fissió mai llançada tenia una potència de 500kt.

Bombes de fissió augmentades

En aquest tipus de bombes es col·loca una mica de deuteri i de triti junt amb el material fissionable, al nucli de la bomba. Les elevades temperatures produïdes per la fissió inicien la fusió d'aquests dos isòtops de l'hidrogen. La reacció de fusió produeix molts neutrons d'alta energia que acceleren el procés de fissió. D'aquesta manera una proporció més gran de nuclis pesants es poden fissionar abans la força de l'explosió no separi el material radioactiu.

Aquest mètode pot arribar a doblar la potència d'una bomba de fissió (per exemple, una bomba de 20kt pot passar a ser de 40kt). Tot i això, la contribució de la reacció de fusió a aquesta potència és molt petita (un 1%). Les bombes de fissió augmentades són el primer pas cap a aconseguir una veritable bomba de fusió atòmica.

Bombes de fissió-fusió

Les bombes de fissió-fusió o bombes termonuclears[19] obtenen la seva energia a partir de la fusió d'isòtops pesants de l'hidrogen, com el deuteri i el triti, continguts en forma de tritiur, o deuteriur de liti.[20][21] Aquests isòtops són inestables, i a més el triti també és radioactiu, per això s'usen combinats amb el liti, que, quan absorbeix neutrons, producte de les reaccions nuclears, esdevé també radioactiu, i acaba contribuint a l'explosió de la bomba.

La reacció de fusió és engegada per una reacció de fissió que al seu torn és iniciada per un explosiu convencional. Per això s'anomenen bombes de fissió-fusió, perquè no és possible assolir les temperatures necessàries per engegar la reacció de fusió sense una reacció de fissió prèvia.

Una bomba com aquesta, que obté la major part de la seva energia d'una reacció de fusió, s'anomena una «bomba neta», perquè deixa relativament pocs residus radioactius.

Les bombes de neutrons deixen escapar gran quantitat de neutrons produïts per una reacció de fusió. L'enorme poder de penetració dels neutrons destrueix qualsevol forma de vida, tot i produir relativament pocs danys a les estructures.[22]

Bombes de fissió-fusió-fissió

En aquest cas, els neutrons produïts per les dues primeres reaccions produeixen la fissió d'una capa externa d'elements pesants.

Aquest tipus de bomba, on gran part de l'energia alliberada prové d'una reacció de fissió, s'ha anomenat «bomba grossa bruta», per la gran quantitat de residus radioactius que deixa. No s'ha de confondre aquesta «bomba grossa bruta» amb la que s'esmenta més avall.

Actualment es parla de les «bombes brutes», que no responen al concepte de bomba nuclear. Són bombes convencionals que contenen material radioactiu, que queda dispers després de l'explosió. Es pot dir que mentre les bombes nuclears són armes de destrucció massiva, car destrueixen tant les vides humanes com les estructures com edificis, màquines, instal·lacions, etc.; les bombes brutes són armes de desestructuració massiva, perquè poden produir pocs danys al principi, però poden fer inhabitable un lloc per molt de temps.

Efectes

L'energia alliberada en una explosió nuclear és de quatre tipus:

Els efectes de l'explosió i de la radiació tèrmica són immediats i devastadors, ja que tenen com a objectiu causar el major nombre de víctimes possible. Per exemple, 85% dels morts atribuïts a la bomba d'Hiroshima. Les bombes d'Hiroshima i Nagasaki van provocar prop d'un centenar de milers de morts per síndrome d'irradiació aguda.

Els efectes tòxics de la radiació a llarg termini també són molt importants, i poden manifestar-se durant un període molt més llarg. Afecten directament a la descendència de les persones exposades a aquestes (malformacions congènites, etc.) i també de manera indirecta, ja que el sòl i l'aigua, que podrien usar per a cultius, per exemple, com els habitatges, queden contaminats, i la radiació roman als aliments que s'hi poguessin cultivar i menjar. L'aire transporta la contaminació radioactiva a milers de quilòmetres de distància i la transmet al sòl i a les masses d'aigua.

Proliferació nuclear

La proliferació nuclear o proliferació de l'armament nuclear és la relació entre el desenvolupament de la tecnologia nuclear per a fins civils (bàsicament centrals nuclears per a produir electricitat) i el de la tecnologia nuclear per a finalitats bèl·liques, com la fabricació d'armes nuclears.[23] La majoria de països del món ha signat un Tractat de No Proliferació Nuclear que està en contra de, per exemple, l'ús del plutoni-239 (plutoni radioactiu) per a qualsevol fi. El plutoni-239 és un subproducte que es genera en gran quantitat en la combustió d'urani a les centrals nuclears, i que seria un residu sense valor si no fos un dels materials emprats a l'armament nuclear. Resulta així que les plantes d'enriquiment i de reprocessament de combustible nuclear resulten avantatjoses des d'un punt de vista bèl·lic.

Generalment, quan una persona o entitat no governamental parla de "proliferació nuclear" es refereix a qualsevol país del món, sense distinció. En canvi, el Tractat de No Proliferació Nuclear està en contra del desenvolupament d'armament nuclear a la majoria de països, però sí que ho permet a només cinc d'ells. Naturalment també hi ha altres països al món que tenen armes nuclears i molts més d'ells que investiguen i desenvolupen tecnologies nuclears per a diversos objectius.

Desarmament

El desarmament nuclear es refereix tant a l'acte de la reducció o eliminació de les armes nuclears i l'estat final d'un món lliure d'armes nuclears, en què les armes nuclears són eliminades del tot. S'inicià el 1963 amb el Partial Test Ban Treaty (Tractat de prohibició parcial dels assaigs) i va continuant fins al 1996 amb el Comprehensive Test Ban Treaty (Tractat de prohibició completa dels assaigs), hi ha hagut nombrosos tractats per limitar o reduir els assajos amb armes nuclears i les existències d'aquest tipus d'armament. El 1968, el Nuclear Non-Proliferation Treaty (Tractat de No Proliferació Nuclear) tenia com una de les seves condicions explícites que tots els signants han de "celebrar negociacions de bona fe" per assolir l'objectiu a llarg termini del "desarmament total". No obstant això, cap estat nuclear ha complert aquests aspectes de l'acord que tenen força obligatòria.[24]

Només un país, Sud-àfrica ha renunciat totalment les armes nuclears que havien desenvolupat de forma independent. Un nombre d'exrepúbliques soviètiques com Bielorússia, Kazakhstan i Ucraïna van retornar a Rússia les armes nuclears estacionades als seus països després del desmembrament de l'URSS.

Els partidaris del desarmament nuclear van considerar que disminuiria la probabilitat d'una guerra nuclear, sobretot si succeïa per accident. Els crítics del desarmament nuclear defensen que soscavaria la dissuasió i podria conduir a una inestabilitat global cada vegada més gran. Diversos funcionaris del govern nord-americà que estaven en funcions durant el període de la Guerra Freda, com Henry Kissinger, George P. Shultz, Sam Nunn i William Perry, posteriorment han estat defensant l'eliminació de les armes nuclears. El gener de 2010, Lawrence M. Krauss va afirmar que "cap problema té més importància per a la salut a llarg termini i la seguretat de la humanitat que l'esforç per reduir, i potser un dia, lliurar al món de les armes nuclears".[25]

En els anys posteriors a la fi de la Guerra Freda, hi ha hagut nombroses campanyes per instar a l'abolició de les armes nuclears, com l'organitzat pel moviment de Global Zero que amb l'objectiu d'un "món sense armes nuclears" va ser defensada pel president dels Estats Units, Barack Obama, en un discurs d'abril de 2009 a Praga.[26] Una enquesta de la CNN d'abril de 2010 senyalava que el públic nord-americà estava gairebé dividits en parts iguals sobre la qüestió.[27]

Països amb armament nuclear

Nuclear weapon programs worldwide 2
Mapa mundial amb l'estat de desenvolupament nuclear representat per colors.
  •  Els cinc països amb armes nuclears del Tractat de No Proliferació (NPT).
  •  Altres països amb armes nuclears.
  •  Països sospitosos de tenir armes nuclears o d'estar en procés de desenvolupar-les.
  •  Països que alguna vegada van tenir armes nuclears o programes de desenvolupament d'armes nuclears.
  •  Altres països capaços de desenvolupar armes nuclears en alguns anys si així ho decideixen.
  • Els països amb armes nuclears, anomenats sovint potències nuclears, pertanyen a tres grans grups: els que són membres del Tractat de No Proliferació Nuclear, els que no en són, i els que mantenen la seva condició nuclear en secret. Són potències nuclears declarades els Estats Units, Rússia, el Regne Unit, França, la República Popular de la Xina, Índia i Pakistan. Es creu que Israel també té armes nuclears, si bé no s'ha provat, i refusa publicar si en posseeix o no. Aquesta creença inclou, a més, a la República de Sud-àfrica, amb la qual Israel hauria desenvolupat conjuntament la bomba atòmica.

    Recentment, la República Democràtica Popular de Corea (també anomenada Corea del Nord) s'ha declarat nou membre del Club Nuclear, tot i que no hi ha proves fiables sobre aquest extrem. També està al punt de mira el programa nuclear de l'Iran, ja que les grans potències són escèptiques sobre les promeses d'ús civil d'aquesta font d'energia, davant el fet que l'Iran posseeix una de les majors reserves petrolíferes del món.

    El 2012 s'estima que la quantitat total d'armes nuclears existents es troba aproximadament entre 19.115 i 19.465 unitats, amb el detall següent:

    País Caps nuclears actius / total* Estratègics
    desplegats
    Tàctics
    desplegats
    Reserva /
    manteniment
    Per
    desmantellar
    Any de
    les dades
    Any de la
    primera prova
    Els cinc països amb armes nuclears del Tractat de No Proliferació (NPT)
    Rússia Rússia (ex URSS)
    ~4.430 (desplegats) / ~10.000[28]
    ~2.430
    ~2.000
    s/d
    ~5.500
    2012
    1949 ("RDS-1")
    Estats Units Estats Units
    ~2.150 (desplegats) + ~2.800 (reserva) / ~8.000[29]
    ~1.950
    ~200
    ~2.800
    ~3.000
    2012
    1945 ("'Trinity (assaig nuclear)")
    França França
    300 (desplegats) / ~300[30]
    240
    60
    Mínims
    0
    2008
    1960 ("Gerboise Bleue")
    República Popular de la Xina Xina
    ~178 (desplegats) / ~240[31]
    ~138
    ~40
    ~62
    0
    2011
    1964 ("596")
    Regne Unit Regne Unit
    <160 (desplegats) / ~225[32]
    <160
    0
    ~65
    Previst
    2011
    1952 ("Hurricane")
    Altres països amb armes nuclears
    Pakistan Pakistan
    90-110[33]
    s/d
    s/d
    s/d
    s/d
    2011
    1998 ("Chagai-I")
    Índia Índia
    60-80[34]
    s/d
    s/d
    s/d
    s/d
    2010
    1974 ("Smiling Buddha")
    Corea del Nord Corea del Nord
    0-10[35]
    s/d
    s/d
    s/d
    s/d
    2005
    2006[36]
    Països amb armes nuclears sense declarar
    Israel Israel
    200-500[37]
    s/d
    s/d
    s/d
    s/d
    2005
    mai o el 1979
    (vegeu Incident Vela)
    • Tots els nombres són estimacions del "Butlletí dels Científics Atòmics",[38] llevat que se citin altres referències. Si la diferència entre els caps nuclears actius i les totals és coneguda, apareixeran les dues dades separats per una barra obliqua. Si no es coneixen les dues dades, solament es donarà un. El nombre de reserves pot no contenir tots els caps nuclears intactes si una quantitat substancial de caps nuclears han estat programades per al seu desmantellament però el mateix encara no ha estat dut a terme; no tots els caps nuclears "actives" són desplegades en qualsevol temps donat. Quan es dóna un rang d'estimació d'armes (p. ex., 0-10), això generalment indica que l'estimació s'ha fet sobre la quantitat de material fissible que probablement ha estat produït, i la quantitat de material fissible necessari per cap nuclear depèn de les estimacions de l'habilitat d'un país en el disseny de l'arma nuclear.

    Notes

    1. Vegeu l'artice sobre Mordechai Vanunu, un extècnic nuclear israelià que va divulgar que Israel posseeix armes nuclears.
    2. Vegeu Trinity (assaig nuclear), nom de la prova i de la primera bomba amb què culminaria el Projecte Manhattan, el projecte d'investigació creat per a fabricar la primera bomba atòmica.
    3. Els autors van ser identificats com a membres del Kaiser-Wilhelm-Institut Chemie, de Berlín-Dahlem. L'article fou rebut per a ser publicat el 22 de desembre de 1938.
    4. El document és del 16 de gener de 1939. Meitner s'identifica com a membre de l'Institut de Física de la Acadèmia de Ciències d'Estocolm. Frisch s'identifica com a l'Institut de Física Teòrica de la Universitat de Copenhaguen.
    5. El document és del 17 de gener de 1939. L'experiment d'aquesta carta al director es va dur a terme el 13 de gener de 1939; vegeu Richard Rodes, The Making of the Atomic Bomb (La fabricació de la bomba atòmica), Simon and Schuster, 1986, p. 263 i 268.

    Referències

    1. Rezelman, David; F.G. Gosling and Terrence R. Fehner. «The atomic bombing of hiroshima». The Manhattan Project: An Interactive History. U.S. Department of Energy, 2000. [Consulta: 18 setembre 2007].
    2. Hiroshima Peace Memorial Museum. The Spirit of Hiroshima: An Introduction to the Atomic Bomb Tragedy, 1999.
    3. Mikiso Hane. Westview Press. Modern Japan: A Historical Survey, 2001. ISBN 0-8133-3756-9.
    4. Trinity and Beyond: The atomic bomb movie.Dir. Kuran, P., Nar. Shatner, W. 1997. VHS. Goldhil Video, 1997.
    5. Hakim, Joy. Oxford University Press. A History of Us: War, Peace and all that Jazz, 1995. ISBN 0-19-509514-6.
    6. «Federation of American Scientists: Status of World Nuclear Forces». Fas.org. [Consulta: 12 gener 2010].
    7. «Nuclear Weapons – Israel». Fas.org, 08-01-2007. [Consulta: 15 desembre 2010].
    8. «Nuclear Weapons – South Africa». Fas.org, 29-05-2000. [Consulta: 7 abril 2011].
    9. «The First Atomic Bomb Blast, 1945». Eyewitnesstohistory.com. [Consulta: 28 febrer 2010].
    10. Chris Demarest. «Atomic Bomb-Truman Press Release-August 6, 1945». Trumanlibrary.org. [Consulta: 28 febrer 2010].
    11. «Final Preparations for Rehearsals and Test | The Trinity Test | Historical Documents». atomicarchive.com. [Consulta: 28 febrer 2010].
    12. «TRINITY TEST - JULY 16, 1945». Radiochemistry.org. [Consulta: 28 febrer 2010].
    13. B83 Pàgina oficial d'informació sobre la B83 a globalsecurity.org.
    14. Hahn, O.; Strassmann, F. «Über den Nachweis und das Verhalten der bei der Bestrahlung des Urans mittels Neutronen entstehenden Erdalkalimetalle» (en alemany). Naturwissenschaften, 27, 1, 1939, pàg. 11-15. «Sobre la detecció i característiques dels metalls de les terres alcalines a causa de la irradiació d'urani amb neutrons»
    15. Lise Meitner and O. R. Frisch Disintegration of Uranium by Neutrons: a New Type of Nuclear Reaction, Nature, Volume 143, Number 3615, 239-240 (11 February 1939).
    16. Frisch, O.R. «Physical Evidence for the Division of Heavy Nuclei under Neutron Bombardment». Nature, 143, 3616, 18-02-1939, pàg. 276-276.
    17. 17,0 17,1 Rhodes, Richard. Simon and Schuster. The Making of the Atomic Bomb, 1986, p. 268.
    18. H. L. Anderson, E. T. Booth, J. R. Dunning, E. Fermi, G. N. Glasoe, and F. G. Slack The Fission of Uranium, Phys. Rev. Volume 55, Number 5, 511 - 512 (1939). Institutional citation: Pupin Physics Laboratories, Columbia University, New York, New York. Rebut el 16 de febrer de 1939.
    19. «Cerca de "termonuclear"». Termcat. [Consulta: 22 març 2016].
    20. Deuteruro de litio Reial Acadèmia d'Enginyeria (castellà)
    21. Deuteruro de litio Components de les armes termonuclears (castellà)
    22. Brandan, María Ester. «I. Qué es y cómo funciona una bomba nuclear». A: Armas y explosiones nucleares: la humanidad en peligro. Espanya: Fondo de Cultura Económica; Instituto Latinoamericano de la Comunicación Educativa, 2011. ISBN 9789681663872 [Consulta: 2 octubre 2015].
    23. Proliferació nuclear Enciclopèdia Catalana
    24. Gusterson, Hugh, "Finding Article VI" Bulletin of the Atomic Scientists (8 de gener de 2007).
    25. Lawrence M. Krauss. The Doomsday Clock Still Ticks, Scientific American, gener de 2010, p. 26.
    26. Obama Prague Speech On Nuclear Weapons
    27. CNN Poll: Public divided on eliminating all nuclear weapons (en anglès)
    28. Norris, Robert S. and Hans M. Kristensen. "Russian nuclear forces, 2012," Bulletin of the Atomic Scientists 68:87, «Enllaç».
    29. Norris, Robert S. and Hans M. Kristensen. "U.S. nuclear forces, 2012," Bulletin of the Atomic Scientists 68:84, «Enllaç».
    30. Norris, Robert S. and Hans M. Kristensen. "French nuclear forces, 2008" Bulletin of the Atomic Scientists 64:52, «Enllaç».
    31. Norris, Robert S. and Hans M. Kristensen. "Chinese nuclear forces, 2011" Bulletin of the Atomic Scientists 67:81, «Enllaç»..
    32. Norris, Robert S. and Hans M. Kristensen. "British nuclear forces, 2011" Bulletin of the Atomic Scientists 67:89, «Enllaç».
    33. Norris, Robert S. and Hans M. Kristensen. "Pakistan's nuclear forces, 2011," Bulletin of the Atomic Scientists 67:91,«Enllaç».
    34. Norris, Robert S. and Hans M. Kristensen. "India's nuclear forces, 2010," Bulletin of the Atomic Scientists 66:76,«Enllaç».
    35. Norris, Robert S. and Hans M. Kristensen. "North Korea's nuclear program, 2005," Bulletin of the Atomic Scientists 61:64,«Enllaç».
    36. globalsecurity.org. Nuclear Weapons Testing - North Korean Statements
    37. "Israeli Nuclear Weapons Stockpile," globalsecurity.org «Enllaç».
    38. Bulletin of the Atomic Scientists, Nuclear Notebook «Enllaç».

    Bibliografia

    • OMS - Efectos de la guerra nuclear sobre la salud y los servicios de salud. Ginebra, 1981 (en castellà)
    • Bethe, Hans Albrecht. The Road from Los Alamos. New York: Simon and Schuster, 1991. ISBN 0-671-74012-1
    • DeVolpi, Alexander, Minkov, Vladimir E., Simonenko, Vadim A., and Stanford, George S. Nuclear Shadowboxing: Contemporary Threats from Cold War Weaponry. Fidlar Doubleday, 2004 (Two volumes, both accessible on Google Book Search) (Content of both volumes is now available in the 2009 trilogy by Alexander DeVolpi: Nuclear Insights: The Cold War Legacy available on Amazon.
    • Glasstone, Samuel and Dolan, Philip J. The Effects of Nuclear Weapons (third edition). Washington, D.C.: U.S. Government Printing Office, 1977. Available online (PDF).
    • NATO Handbook on the Medical Aspects of NBC Defensive Operations (Part I – Nuclear). Departments of the Army, Navy, and Air Force: Washington, D.C., 1996
    • Hansen, Chuck. U.S. Nuclear Weapons: The Secret History. Arlington, TX: Aerofax, 1988
    • Hansen, Chuck. The Swords of Armageddon: U.S. nuclear weapons development since 1945. Sunnyvale, CA: Chukelea Publications, 1995
    • Holloway, David. Stalin and the Bomb. New Haven: Yale University Press, 1994. ISBN 0-300-06056-4
    • The Manhattan Engineer District, "The Atomic Bombings of Hiroshima and Nagasaki" (1946)
    • Smyth, Henry DeWolf. Atomic Energy for Military Purposes. Princeton, NJ: Princeton University Press, 1945. (Smyth Report – the first declassified report by the US government on nuclear weapons)
    • The Effects of Nuclear War. Office of Technology Assessment, May 1979.
    • Rhodes, Richard. Dark Sun: The Making of the Hydrogen Bomb. New York: Simon and Schuster, 1995. ISBN 0-684-82414-0
    • Rhodes, Richard. The Making of the Atomic Bomb. New York: Simon and Schuster, 1986 ISBN 0-684-81378-5
    • Weart, Spencer R. Nuclear Fear: A History of Images. Cambridge, MA: Harvard University Press, 1988.

    Vegeu també

    Enllaços externs

    Història
    16 de juliol

    El 16 de juliol és el cent noranta-setè dia de l'any del calendari gregorià i el cent noranta-vuitè en els anys de traspàs. Queden 168 dies per finalitzar l'any.

    Arma nuclear estratègica

    Una arma nuclear estratègica és un tipus d'arma nuclear que està dissenyada per ser utilitzada en objectius que formen part d'un pla estratègic, com ara ubicacions de míssils nuclears, centres de comandament militar i grans ciutats.

    Contrasten amb les armes nuclears tàctiques, les quals estan dissenyades per al seu ús en un camp de batalla, com a part d'un atac amb forces convencionals. Les armes nuclears estratègiques tenen significativament rangs de rendiment més elevats, almenys de 100 kilotones, i moltes més megatones.

    L'arma nuclear més poderosa detonada fins ara va ser la Bomba Tsar (al voltant de 50 megatones), detonada a Nova Zembla. Les armes nuclears estratègiques també tenen major rang. Els míssils balístics intercontinentals amb ogives nuclears són armes estratègiques, mentre que els míssils de curt abast són armes tàctiques. A més, si bé les armes tàctiques estan dissenyades per complir amb els objectius en el camp de batalla, l'objectiu principal de les armes estratègiques és prevenir atacs, especialment atacs nuclears.

    Bomba atòmica B83

    L'arma nuclear B83 és una bomba de caiguda lliure de rendiment variable, desenvolupada pels Estats Units a finals de la dècada de 1970, i que va entrar en servei el 1983. Amb un rendiment màxim d'1,2 megatones de TNT (5,0 PJ) (75 vegades el rendiment de la bomba atòmica "Little Boy" caiguda sobre Hiroshima el 6 d'agost de 1945, la qual tenia un rendiment de 16 kilotones de TNT (67 TJ)), És l'arma més poderosa d'entre les de caiguda lliure de l'arsenal dels Estats Units. Va ser dissenyada al Laboratori Nacional Lawrence Livermore, i la seva primera detonació feta dins una prova subterrània va tenir lloc el 15 de desembre de 1984.

    Bomba de neutrons

    La bomba de neutrons, també anomenada bomba N, bomba de radiació directa incrementada o bomba de radiació forçada és una arma nuclear del tipus fissió-fusió o termonuclear derivada de la bomba H que els Estats Units van començar a desplegar a finals dels anys 70.[cal citació] Són molt costoses de produir a causa de requerir triti, el qual té una vida mitjana de 12,32 anys. Tenen una xicoteta potència explosiva (segons la bomba pot ser de deu o milers de kilotons de rang) i calorífica en relació a altres armes nuclears amb la característica superior quantita a radioactivitat. Es caracteritza per danyar els objectius protegits amb armadura fent-la radioactiva. A més s'utilitza com a arma anti-míssils. És fals que deixe les estructures intactes mentre arrasa amb els éssers vius.

    En l'instant de l'explosió de fusió, una gran quantitat de neutrons són emesos amb nivells energètics molt alts (neutrons ràpids), i per tant, amb gran capacitat de penetració, que s'utilitzen per a fissionar el material físsil (U-235 o U-238) amb l'ajut d'un reflector de neutrons.

    La relació matemàtica que descriu la capacitat de penetració de la radioactivitat en una substància és la següent:

    "On N és el nombre de neutrons que hi penetren, és nombre inicial irradiat, i és un factor exponencial on M és el coeficient d'absorció i X l'espessor de la substància que és penetrada."

    Crisi iraniana de 1946

    La Crisi iraniana de 1946 també coneguda com la Crisi iraniana-azerí és un conflicte posterior a la Segona Guerra Mundial originat quan la Unió Soviètica va rebutjar abandonar territori iranià ocupat durant el 1941 conjuntament amb l'exèrcit britànic. Després del conflicte, la República Popular de l'Azerbaidjan i la República de Mahabad, es van declarar independents i varen combatre les tropes iranianes amb el suport soviètic. La crisi es va resoldre quan el president de l'Iran Ahmad Qavam i els Estats Units van pressionar de forma conjunta la Unió Soviètica, que va acceptar retirar-se. La crisi es considera un dels primers conflictes de la Guerra Freda.

    Die Wende

    Es coneix amb el nom de Die Wende (El canvi o El gir en alemany) al procés que portà al canvi de règim polític a la República Democràtica Alemanya, que passà de tenir un govern comunista amb economia planificada a un sistema de democràcia parlamentària amb una economia de mercat entre els anys 1989 i 1990. Està compost de diversos esdeveniments que més tard han esdevingut tots plegats sinònim del canvi:

    La Revolució Pacífica, un seguit de manifestacions com la que tingué lloc el 4 de novembre de 1989 a Alexanderplatz o les Montagsdemonstrationen o manifestacions de dilluns durant la tardor de 1989, a favor dels drets humans i en contra del sistema polític de l'Alemanya Oriental.

    La Caiguda del mur de Berlín el 9 de novembre de 1989 després que el Partit Socialista Unificat d'Alemanya anunciés la seva intenció de permetre l'obertura dels controls fronterers.

    La transició democràtica al país després d'eleccions multipartidistes el 18 de març de 1990.

    El procés de Reunificació alemanya que es va completar entre agost i setembre de 1990.

    Distensió

    Distensió és un terme usat en la diplomàcia. Ens indica un període de treva en un enfrontament entre estats, quan el conflicte encara no ha estat resolt i entra en un període de relaxament.La treva obtinguda, per tant, és de caràcter temporal. Cap dels dos estats ha arribat a un acord, ni tampoc assegura que les relacions no tornaran a empitjorar. Aquest terme va adquirir gran importància en conflictes com La Guerra Freda en les fases menys tibants.

    Doctrina Truman

    La denominada Doctrina Truman fou la primera expressió important de la política nord-americana de "contenció" del comunisme durant la guerra freda.

    En un discurs davant del Congrés el 12 de març de 1947, Harry Truman va fer la següent afirmació: "Crec que la política dels EE.UU. ha de donar suport als pobles lliures que estan resistint intents d'agressió de minories armades o pressió exterior". Aquesta política començà a conèixer-se com la Doctrina Truman.

    Aquest discurs va tenir com objectiu aconseguir una ajuda de 400 milions de $ a Grècia i Turquia, països als que ja no podia continuar ajudant una debilitada Gran Bretanya. A Grècia es desenvolupava una guerra civil entre un govern conservador pro-occidental i guerrilles comunistes i Turquia havia estat sota la pressió soviètica.

    El senador republicà Arthur Vandenberg, partidari d'aprovar l'ajuda, aconsellà a Truman que per aconseguir el suport del Congrés havia de "espantar de mort al poble nord-americà". Això va ser el que Truman intentà fer dibuixant en el seu discurs un món dividit en dos tipus de vida, una basada en la llibertat i una altra en la tirania. El Congrés finalment aprovà una ajuda que es convertí en el primer acte de la política de "contenció" nord-americana. La Doctrina Truman establia que els Estats Units podien donar suport a "persones lliures que estan resistint els intents de domini per minories armades o per pressions exteriors". Aquestes directrius van acabar tenint una forta tendència anticomunista donat el context històric, fins a tal punt d'un fanatisme perseguidor de qualsevol moviment dins el mar de l'esquerra política.

    El president Harry S. Truman va fer la proclamació d'aquesta doctrina en la seva compareixença davant el congrés el 12 de març de 1947, estant en aquells dies en curs la crisi de la Guerra Civil Grega (1946-1949). Els anglesos havien notificat a la Casa Blanca que no podien continuar donant suport al govern grec contra els escamots comunistes ni podien ajudar econòmicament a Turquia.

    La doctrina es va promulgar específicament amb l'ànim de proporcionar suport a governs que resistien enfront del comunisme. Truman va insistir que si Grècia i Turquia no rebien l'ajuda que necessitaven, podien caure inevitablement en el comunisme, sent el resultat un efecte dòmino d'acceptació del comunisme en la regió. Després de la seva promulgació es van concedir 400 milions de dòlars en ajuda econòmica i militar per a Turquia i Grècia.

    Glàsnost

    Glàsnost (en rus: гла́сность, que vol dir "transparència") va ser la política portada a terme juntament amb la perestroika per Mikhaïl Gorbatxov, dirigent de la Unió Soviètica entre 1985 i 1991. Mentre que la perestroika s'ocupava de la reestructuració econòmica de l'URSS, la glàsnost pretenia liberalitzar el sistema polític, fortament controlat pel PCUS.

    La finalitat principal era fer el govern de la Unió Soviètica transparent i obert per a discutir i sortir del cercle estret dels aparells del partit o apparàttxiki que anteriorment exercien el control complet de l'economia. També va comportar un alt grau de llibertat d'expressió en els mitjans de comunicació i l'alliberament de presoners polítics.

    Guerra Civil d'El Salvador

    Es coneix comunament com a guerra civil d'El Salvador, al conflicte bèl·lic intern, ocorregut al país centreamericà, on es van enfrontar, l'exèrcit governamental, la Força Armada del Salvador, (FAES), en contra de les forces insurgents del Front Farabundo Martí per a l'Alliberament Nacional (FMLN). El conflicte armat mai va ser declarat en forma oficial, però es considera normalment que es va desenvolupar entre 1980 i 1992, encara que el país va viure un ambient de crisi política i social durant la dècada de 1970.

    Incident Pinnacle-Broken Arrow

    Un Incident Pinnacle-Broken Arrow és una paraula codi, utilitzada per l'"United States National Military Command Center" (NMCC), per a designar un incident nuclear accidental sense risc de guerra atòmica.

    Altres conceptes importants de la terminologia sobre incidents militars nuclears dels EUA són: l'Incident Pinnacle-Nucflash, (que gaudeix de la màxima prioritat en l'estructura de comunicació militar dels EUA), per a descriure una situació caracteritzada per la detonació, o possible detonació accidental, o no autoritzada, d'un arma nuclear que creï un risc de guerra atòmica; l'Incident Pinnacle-Empty Quiver, per a designar un cas de robatori, segrest o pèrdua d'un arma nuclear activa; o l'Incident Faded Giant per a assenyalar l'accident d'un reactor nuclear o altre accident radiològic que no afecti armes nuclears.

    Incident Pinnacle-Nucflash

    Un Incident Pinnacle-Nucflash és una paraula codi, utilitzada pel "United States National Military Command Center" (NMCC), per a descriure una situació caracteritzada per la detonació, o possible detonació accidental, o no autoritzada, d'una arma nuclear que creï un risc de guerra atòmica.

    Un Pinnacle-Nucflash té la màxima prioritat en l'estructura de comunicació militar dels EUA.Altres conceptes importants de la terminologia sobre incidents militars nuclears dels EUA són: l'Incident Pinnacle-Broken Arrow, per a referir-se a un incident nuclear accidental sense risc de guerra atòmica, o l'Incident Pinnacle-Empty Quiver, per a designar un cas de robatori, segrest o pèrdua d'un arma nuclear activa.

    Pluja radioactiva

    La pluja radioactiva designa la radiació produïda per l'explosió d'una arma nuclear. Aquesta radiació, semblant a una pols però invisible a ull nu, està formada per partícules radioactives produïdes en l'explosió nuclear que s'estenen a l'atmosfera creant una contaminació radioactiva de l'aire, que condueix a una contaminació de la cadena alimentària al caure sobre la superfície de la Terra, amb la qual cosa els aliments esdevenen radiotòxics. Hi ha diferents tipus de pluja radioactiva depenent de l'abast de la contaminació, així es podria parlar de pluja local o de pluja a nivell planetari (globalització). Hi ha una àmplia varietat d'efectes sobre els éssers vius que poden variar des de la mort ràpida després d'una exposició d'alta intensitat, a pràcticament cap efecte significatiu visible durant un període variable depenent de la intensitat de l'exposició. També s'han descrit efectes nocius en la fertilitat i s'ha relacionat amb mutacions genètiques.

    Proliferació nuclear

    La proliferació nuclear és l'expansió de les armes nuclears, el material físsil, i la tecnologia nuclear i d'informació per obtenir aquests tipus d'armes aplicables als països no reconeguts com a "posseïdors d'armes nuclears" al Tractat de No Proliferació d'Armes Nuclears, també conegut com el Tractat de No Proliferació Nuclear o TNPN. Els països "posseïdors d'armes nuclears" són EUA, Rússia, Xina, França i el Regne Unit.

    Moltes nacions, amb armes nuclears i sense, s'han oposat a la seva proliferació, els governs de les quals temen que més països amb armes nuclears puguin augmentar el risc d'una guerra nuclear (fins i tot assumint l'anomenat "contravalor" d'atacar civils amb armes nuclears), de desestabilitzar les relacions internacionals o regionals, o atemptar contra la sobirania nacional dels estats.

    Quatre països, a més dels cinc reconeguts com a posseïdors d'armes nuclears han adquirit o es presumeix que ha adquirit, armes nuclears: Índia, Pakistan, Corea del Nord i Israel. Cap d'aquests quatre és part en el TNPN, encara que Corea del Nord es va adherir al TNPN el 1985, i després es va retirar el 2003 i va dur a terme assajos nuclears anunciats el 2006, el 2009 i el 2013. Una crítica lògica al TNPN és que és discriminatori en el reconeixement com a estats nuclears (només ho són els que van posar a prova les armes nuclears abans de 1968) i que insta que tots els altres estats a unir-se al tractat per renunciar a les armes nuclears.

    Es va dur a terme investigacions sobre el desenvolupament d'armes nuclears durant la Segona Guerra Mundial als Estats Units (en cooperació amb el Regne Unit i Canadà), Alemanya, Japó i l'URSS. Els Estats Units va ser el primer i l'únic país que ha usat armes nuclears a la guerra, quan va utilitzar dues bombes (a Hiroshima i Nagasaki) contra el Japó a l'agost de 1945. Amb la seva derrota a la guerra, Alemanya i Japó van deixar de participar en qualsevol investigació d'armes nuclears. A l'agost de 1949, la Unió Soviètica va provar una arma nuclear. El Regne Unit va provar una arma nuclear a l'octubre de 1952, França el 1960, la República Popular de la Xina el 1964, l'Índia el 1974, el Pakistan el 1998 i Corea del Nord el 2006.

    Prova nuclear

    Un assaig o prova nuclear és la detonació d'una arma nuclear amb fins experimentals (determinar el rendiment d'una arma, els seus efectes destructius, etc.) O de desenvolupament d'armament nuclear, entre altres propòsits.

    Algunes detonacions han tingut lloc amb fins pacífics. Per exemple, prop de 27 detonacions s'han realitzat per cavar pous o construir canals o ports artificials, o bé per extreure combustible o gas subterrani. D'altra banda, la detonació més potent de la història, la "Bomba del Tsar" es realitzà amb objectius purament científics, ja que una arma de tal mida i potència seria molt difícil d'utilitzar contra l'enemic, a causa, entre altres raons, de la necessitat d'utilitzar un bombarder modificat.

    Rendiment nuclear

    El rendiment explosiu d’una arma nuclear, en anglès: yield of a nuclear weapon, és la quantitat d’energia descarregada quan detona una arma nuclear expressada normalment en “equivalent TNT” (la massa equivalent estandarditzada del trinitrotoluè la qual, si fos detonada, podria produir la mateixa descàrrega d’energia), ja sia en quilotones/kilotons (kt—thousands of tons of TNT) o en megatones/megatons (Mt—millions of tons of TNT), però de vegades també en terajoules (1 quilotó de TNT = 4.184 TJ). La convenció acceptada actualment es que un kt de TNT es defineix simplement com que és 1012 calories equivalent, més o menys igual al rendiment energètic de 1.000 tones de TNT.

    La relació entre rendiment i pes (yield-to-weight ratio) és la quantitat de rendiment de l’arma comparada amb la massa de l’arma. El rendiment màxim pràctic per les armes de fusió (armes termonuclears) s’ha estimat en 6 megatones de TNT per tona mètrica de la massa de la bomba (25 TJ/kg). Se sap que algunes armes de la dècada de 1960 tenien rendiments de 5.2 megatones/tona o més. . A partir d’aleshores els rendiments de les armes han disminuït degut als més petits caps de les bombes modernes.

    Trinity (assaig nuclear)

    Trinity va ser la primera prova d'un arma nuclear pels Estats Units. Va tenir lloc el 16 de juliol de 1945. La bomba detonada va ser elaborada amb plutoni, igual que la que es va llençar més tard sobre Nagasaki, Japó, coneguda com a Fat Man.

    Durant aquest període, Lise Meitner, qui va fugir cap a Estocolm des d'Àustria, i Otto Robert Frisch van explicar el fenomen de fissió nuclear observat en el laboratori d'Otto Hahn a Berlín. Les notícies van arribar als Estats Units al gener de 1939 per mitjà de Niels Bohr, el que va desencadenar una gran activitat científica i tecnològica que culminaria en l'assaig nuclear Trinity al juliol de 1945.

    VTOL

    VTOL (de l'anglès: Vertical Take-Off and Landing, «enlairament i aterratge verticals»), és una capacitat de certs avions. Helicòpters, dirigibles, autogirs, globus aerostàtics normalment no són considerats VTOL.

    El 1928 a Nikola Tesla se li van concedir unes patents per a aparells de transport aeri. És un dels primers exemples d'un avió de capacitats VTOL. A finals dels anys 50 i principis dels 60 gairebé tots els dissenys de caces militars incloïen certes capacitats VTOL. Aquesta va ser la resposta a la preocupació que creaven els possibles atacs sorpresa de bombarders amb bombes nuclears en aeroport si que deixarien un país exposat a les següents onades de bombarders. La "solució" pensada va ser usar caces amb capacitats VTOL que puguin operar des d'aeroports semipreparats a l'interior del país, repartint les forces de defensa en comptes de concentrar-les.

    En realitat el preu de les capacitats VTOL en els avions era enorme, i mentre resultava fàcil moure els avions a altres llocs, no ho era el seu manteniment complet (armament, combustible, recanvis, mecànics). Cap a mitjans dels 60 l'interès en les capacitats VTOL va decréixer, sobretot per la massiva introducció dels míssils balístics intercontinentals com a principal arma nuclear dels sistemes de defensa i atac.

    Encara que també es va optar per solucions intermèdies adaptant coets a caces i bombarders amb el programa JATO (Jet Assisted Take Off, Enlairament assistit per Coets) que va ser provat amb èxit en alguns aparells i amb no tant èxit en d'altres.

    Actualment hi ha dos tipus de tecnologia VTOL representades per:

    Convertiplans:

    Bell XV-15

    V-22 Osprey

    Caces:

    Hawker Siddeley Harrier

    BAE Sea Harrier

    Ryan X-13 Vertijet

    Lockheed Martin F-35 Lightning II

    Iàkovlev Iak-38

    Iàkovlev Iak-141

    Heinkel Lerche II

    Heinkel Wespe

    Convair XFY-1 Pogo

    Lockheed XFV-1

    Dassault Mirage IIIvEl XV-15 i el V-22 Osprey són híbrids entre helicòpter i avió, es basen en rotors basculants, mentre que en el Harrier i en els Iàkovlev tenen reactors de sustentació o basculants.

    El Harrier però sol volar amb capacitats STOVL que l'ajuden a estalviar combustible i li permeten portar més armament a més distància, ja que l'enlairament vertical consumeix moltíssim combustible.

    L'únic avió VTOL capaç de velocitats supersòniques és el Iak-141, derivat posterior del Iak-38, encara que el primer mai va arribar a entrar en producció.

    Vemork

    Vemork és el nom d'una central d'energia hidroelèctrica situada als afores de Rjukan a Tinn, Noruega. Va ser construïda per part de Norsk Hydro i inaugurada el 1911, la seva intenció principal era la de fixar nitrogen per a fertilitzant, en el seu moment va ser la planta d'energia elèctrica més potent del món amb una capacitat de 108 MW.Vemork més tard va ser la primera fàbrica del món per a la producció d'aigua pesant mitjançant el Procés Haber. Durant la Segona Guerra Mundial, Vemork va ser l'objectiu del sabotatge noruec per l'aigua pesant (Batalla de l'aigua pesant) amb la qual els nazis comptaven per a produir una arma nuclear. La planta d'aigua pesant va ser tancada el1971, i el 1988 la planta hidroelèctrica va ser convertida en un museu industrial dels treballadors.

    Se'n va construir una de nova el 1971 al costat i darrera de l'antiga .

    En altres idiomes

    This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
    Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
    Images, videos and audio are available under their respective licenses.