Arianisme

L'arianisme o arrianisme és un corrent religiós cristià del segle IV considerat heretgia pel catolicisme. Es basa a negar la divinitat de Jesús com a fill de Déu,[1] doctrina condemnada al concili de Nicea (entre d'altres), després del qual perdé seguiment a Orient, si bé continuà gaudint de popularitat entre els pobles germànics fins al segle VII.

El seu iniciador, Ari, era un capellà d'Alexandria, probablement d'origen libi, així com per alguns dels seus deixebles i simpatitzants que mantenien que Jesús era fill de Déu, però no Déu mateix. Un dels primers i probablement el més important punt del debat entre els cristians d'aquesta època va ser el tema de la divinitat de Crist, que va tenir el seu origen quan l'emperador Constantí necessitava imposar el cristianisme a la població romana (de religió romana) per renovar-la moralment. L'arrianisme va ser condemnat com a heretgia inicialment en el Primer concili de Nicea (325) i, després de diverses alternatives en les quals era successivament admès i rebutjat, va ser definitivament declarat com herètic al Primer concili de Constantinoble (381). No obstant això van continuar les lluites entre catòlics i arrians, es va mantenir com a religió oficial d'alguns dels regnes establerts pels gots a Europa després de la caiguda de l'Imperi romà d'Occident. Al Regne visigot de Toledo va perviure com a mínim fins al III concili de Toledo (589), durant el regnat de Recared I, que es va convertir al catolicisme, i s'extingí posteriorment.

L'arrianisme és definit com aquells ensenyaments defensats per Arri oposats al dogma trinitari determinat en els dos primers concilis ecumènics i mantingut en l'actualitat per l'Església catòlica, les esglésies ortodoxes orientals i la majoria de les esglésies protestants. Aquest terme també es fa servir a vegades de manera inexacta per a al·ludir genèricament a aquelles doctrines que neguen la divinitat de Jesucrist.

Història

Arri sostenia que el Fill va ser la primera criatura creada per Déu abans del principi dels temps. Segons l'arrianisme, aquest Fill, que després es va encarnar en Jesús, va ser un ésser creat amb atributs divins, però no era Déu en i per si mateix.

La naturalesa del Fill era el problema més complex dels primers segles del cristianisme, com ho revelen les discussions teològiques. En els primers segles del cristianisme es plantejava el problema de la relació entre el Fill i Déu Pare. Aquesta controvèrsia ha estat coneguda com les disputes cristològiques.

En alguns grups de l'Església cristiana primitiva s'ensenyava que Crist havia preexistit com a Fill de Déu i abans de la seva encarnació en Jesús de Natzaret, i que havia baixat a la Terra per redimir els éssers humans. Aquesta concepció apareix reflectida al principi de l'Evangeli de Joan, que identifica Jesús amb el logos de Déu. A aquesta visió s'oposaven altres grups, com els ebionites, que preferien mantenir-se fidels a la tradició judaica. Aquesta concepció de la naturalesa de Crist, que va anar guanyant adeptes amb el pas del temps fins a esdevenir la creença majoritària, va portar aparellats diversos debats teològics, ja que es va discutir si en Crist hi havia una naturalesa divina o una d'humana, o bé totes dues, i si això era així, se'n va discutir la relació entre ambdues (foses en una sola naturalesa, completament separades: nestorianisme, o relacionades d'alguna manera).

L'encarnacionisme va calar fortament en el món gentil, i especialment en l'occident de l'Imperi romà. Arri havia estat deixeble de Pau de Samosata, predicador cristià d'Orient del segle III, i ensenyava que Crist era una criatura, la primera criatura que havia estat formada pel Creador abans de l'inici dels temps.

Segons sant Atanasi d'Alexandria, al qual Arri s'oposava, aquests són alguns dels ensenyaments arrians, citats en la seva obra Discurs contra els arrians:

« "Déu no sempre va ser Pare" sinó que "hi va haver un temps en què Déu estava sol i encara no era Pare, però després es va convertir en Pare." "El Fill no va existir sempre," doncs, així com totes les coses es van fer del no-res, i totes les criatures i obres existents van ser fetes, també la Paraula de Déu mateixa va ser "feta del no-res" i "hi va haver un temps en què no va existir" i "Ell no va existir abans del seu origen", sinó que Ell i altres "va tenir un origen de creació". Doncs Déu, diu, "estava sol, i la Paraula encara no era, ni tampoc la Saviesa. Llavors, en desitjar donar-nos forma, Ell va fer a cert ser i el va anomenar Paraula, Saviesa i Fill, perquè pogués donar-nos forma mitjançant Ell" »
— Atanasi d'Alexandria, Primer discurs contra els arrians

Finalment, en el Primer concili de Nicea l'any 325 es va aprovar el credo proposat per Atanasi d'Alexandria, i la tancada defensa de la naturalesa divina del Fill de Déu feta per Atanasi va aconseguir fins i tot el desterrament d'Arri i la lluita entre arrians i catòlics. Quan aquest va ser perdonat l'any 336, va morir en misterioses circumstàncies (probablement enverinat). La disputa entre partidaris de la Trinitat, arrians i els anomenats "semiarrians" havia de durar durant tot el segle IV, arribà fins i tot a haver-hi emperadors arrians (el mateix Constantí I el Gran va ser batejat al seu llit de mort pel bisbe arrià Eusebi de Nicomèdia). Ulfilas, bisbe i missioner, va propagar l'arrianisme entre els pobles germànics, particularment els visigots, vàndals, burgundis i ostrogots. Després del Primer concili de Constantinoble l'any 381, l'arrianisme va ser definitivament condemnat i considerat com a heretgia en el món catòlic. No obstant això, l'arrianisme es va mantenir com a religió d'alguns pobles germànics fins al segle VI, quan Recared I, rei dels visigots, es va batejar com a catòlic l'any 587 i va imposar el catolicisme com a religió oficial del seu regne dos anys després amb la lluita i l'oposició dels visigots arrians, després del III concili de Toledo (589). Ignacio Olagüe Videla en La revolució islàmica a Occident (1974) postula que l'arrianisme i, en menor mesura, el paganisme o el gnosticisme, no van desaparèixer de la península Ibèrica amb la conversió de Recared. A Itàlia, les supervivències arrianes al Regne longobard persistiren fins ben avançat el segle VII, i el rei Grimoald (662-671) es pot considerar com l'últim monarca arrià del regne i d'Europa.

Després de la celebració el 325 del Primer concili de Nicea, va ressorgir amb força en la mateixa Constantinoble l'arrianisme gràcies al suport del seu bisbe, Eusebi de Nicomèdia, que va aconseguir convèncer els successors de l'emperador Constantí perquè recolzessin l'arrianisme i rebutgessin la línia ortodoxa aprovada a Nicea de Bitínia i substituïssin els bisbes nicens per bisbes arrians a les seus episcopals d'Orient.

En l'actualitat

Un famós seguidor modern de les idees d'Ari fou Isaac Newton, que creia en un Déu únic, el Pare, i negava la doctrina de la Trinitat. Les idees de Newton van influir en alguns grups adventistes (Henry Grew i George Storrs) que igualment neguen la Trinitat. Aquests influïren sobre Charles Taze Russell, fundador dels Testimonis de Jehovà, que assimilà la doctrina com a seva.

Tot i que l'arrianisme com a tal va ser exterminat, es considera continuadors de certs aspectes de l'arrianisme diverses comunitats religioses:

La cristologia dels Testimonis de Jehovà guarda algunes poques similituds amb l'arrianisme, en el sentit que ambdues consideren Jesús com l'unigènit del Déu Pare, i no com Déu mateix.

Els socinians, una denominació nascuda després de la Reforma protestant a Polònia, no creu en l'aspecte de Jesús Déu, de manera que en alguna mesura podrien ser considerats hereus de l'arrianisme.

Teologies actuals sorgides en l'Església catòlica són acusades de reproduir esquemes arrians, amb una presentació no cristològica de Jesús. Acusacions recents contra el teòleg José Antonio Pagola pel que s'ha exposat en el seu llibre Jesús, aproximació històrica (PPC, 2007) per part del llavors bisbe de Tarazona i avui bisbe de Còrdova, Demetrio Fernández, donen idea que l'heretgia (des del punt de vista catòlic), segueix en la ment de l'Església. En general, es creu que determinades noves eclesiologies combinen la teologia liberacionista amb el nou arrianisme científic, sorgit de determinats corrents historicistes de la investigació bíblica. Però no hi ha una veu oficial ni única sobre aquest tema: el diàleg, doncs, continua obert.

L'arrianisme en el saber popular

S'ha usat arrià durant la història per a acusar dins l'ambient catòlic qualsevol cismàtic amb l'autoritat de l'Església catòlica amb qüestionaments respecte a la unitat de Déu i la Trinitat. Per exemple, durant segles, el món cristià veia l'islam com una forma d'arrianisme. S'ha avançat la hipòtesi històrica que la permanència d'arrians tant a l'Orient Mitjà com a l'Àfrica del Nord i a Hispània va facilitar l'expansió musulmana en aquestes regions durant els segles VIII i IX per la seva proximitat teològica. A Hispània, per donar un exemple, la catedral principal de la ciutat de Còrdova va ser convertida en mesquita pels visigots arrians que van abraçar l'Islam.

Encara que no hi hagi una Església arriana centralitzada des que Recared i els seus afins i la cort visigoda es convertissin a la fe catòlica en el III concili de Toledo, les lluites que hi va haver entre arrians i catòlics han arribat fins als nostres dies en el saber popular. L'expressió castellana armar la de Dios es Cristo, indicant que hi haurà un conflicte molt gran, fa referència a les disputes tant en el pla teològic com en el polític i militar que hi va haver entre arrians i catòlics entre els segles IV i VI.

L'embrió de la cavalleria

Els pobles germànics són cristianitzats a la fi de l'Imperi romà i durant l'alta edat mitjana, com serà el cas dels visigots agrupats en l'Església herètica arriana. El concepte de cavaller com a soldat de Déu no podria haver sorgit sense l'arrianisme i els valors germànics. En aquest corrent religiós, es fa un ús literal del passatge del Nou Testament on Pau de Tars (2Tm 2,3) palesa el milites Christi o soldat de Crist. Aquesta idea unirà, en el concepte de cavaller, dos fets fonamentals que canviaran la història, l'un és l'espiritualitat i l'altre, la guerra.

La cavalleria neix a Occident al voltant dels segles XI i XII en paral·lel a les literatures romàniques. Els tan famosos cavallers com Artús, Lancelot o Tristany no existien en l'època on són situats cronològicament en la literatura ni tampoc existiran com a personatges reals, són herois de ficció. Són models cavallerescs, ja que les seves gestes tindran, a més d'una missió ideològica, una missió propagandística de la seva moral. Així doncs, la cavalleria tal com la coneixem avui dia, té el seu estat embrionari en el món bàrbar. Els elements antecessors són: un vocabulari, costums socials, pràctiques guerreres, valors com, per exemple, la veneració que senten pels cavalls (s'han trobat tombes principesques amb cavalls inhumats) i devoció per tot allò que siguin armes, sobretot, l'espasa. Es jura sobre l'espasa i se li atribueix un origen màgic, fins i tot podrà ser batejada (Excàlibur, Joyese, etc.).

La societat germànica és una comunitat de guerrers que enalteix les virtuts militars i l'ús de les armes. En aquesta comunitat s'accedeix per una assemblea de persones lliures: «comitatus». Es fa una cerimònia d'iniciació i un jurament sobre l'espasa. El rang dels companys del «comitatus» queda determinat pel "cap" del grup. Tots rivalitzen amb ell en el camp de batalla: si el "cap" cau, serà deshonrós abandonar el combat, ja que això seria vergonyós i infame. D'altra banda, també és considerat un oprobi que algun company sobrepassi al seu "cap" en valentia. Això quedarà incrustat en els valors feudals. Aquesta exaltació dels valors guerrers explica l'èxit dels bàrbars: la valentia no és només una qualitat moral apresa amb l'entrenament sinó que també pren un carisma d'ordre espiritual. El "furor" del guerrer esdevé místic, sagrat. Una altra adquisició important que es pren dels pobles germànics és la confraria (compagnonnage). Per entrar dins del comitatus és necessari un ritual de lliurament d'armes. Des dels 14 anys, un jove lliure (i a vegades esclau per a estupefacció dels romans) es pot convertir en guerrer de ple dret.

La cristianització de l'arrianisme es farà per la traducció de la Bíblia al gòtic que en fa Úlfila. S'adonà que predicava una religió de pau i amor a un poble guerrer. Així, per exemple, no traduí el Llibre del Reis, en què s'expliquen actes molt violents. Tanmateix, no pogué evitar la trampa de la llengua i estructura mental dels germànics i arrians. Els gots no tenien conceptes de caritat, pau, perdó i amor al proïsme. Així és com aquestes conceptes, amb les metàfores de Pau de Tars, que utilitza un vocabulari militar, es converteixen en vocables militars com prudència, enteresa, disciplina, discerniment i compromís moral en la idea d'un combat espiritual (exemples: escut de fe, cinyell de la veritat, armadura de Déu, espasa de la paraula de Déu). A més a més, els missioners, amb la urgència de difondre la paraula de Déu, van batejar els gots abans de convertir-los, deixant per més endavant una evangelització profunda. Això generà una sacralització del culte a la violència guerrera. Del cristianisme en quedarà una imatge de Déu guerrera, un Crist victoriós, uns genets venjadors de l'Apocalipsi i no pas la imatge de servitud cap a Déu (això ja ho rebutjava l'arrianisme).

Per aquesta raó, l'evangelització dels gots i germans no es modifica sinó que dona pas a una "religió" i una nova ideologia formada per l'Església, els valors guerrers atenuats pel cristianisme arrià i l'herència romana. Això inclourà juraments sobre la Bíblia i l'espasa indistintament. Seguiran sent guerrers, espiritualment i material, i s'inventaran unes noves estructures polítiques i socials que canviaran els modes de governació amb nous conceptes d'estat, servei públic i militar, i la relació entre les persones i d'aquestes amb Déu. Aquesta societat és la protohistòria de la cavalleria dels segles XI i XII.

Bibliografia

  • CERDÀ, J. (2016). «Qüestions preliminars». A: Introducció a la literatura europea. UOC. (pàg. 32- 37) Barcelona:  UOC.
  • FLORI, Jean (2001) Caballeros y caballería en la Edad Media. Barcelona: Paidós, ISBN 9788449310393.

Vegeu també

Referències

  1. Kärkkäinen, Veli-Matti. The Trinity: Global Perspectives (en anglès). Presbyterian Publishing Corp, 2007, p.32. ISBN 0664228909.

Bibliografia

  • Bart Ehrman, Cristianismos perdidos, Ed. Ares y Mares, 2004, pàg. 151-56.
  • Richard E. Rubenstein, When Jesus Became God, Harcourt, San Diego, 1999, pàg. 139.
  • José Orlandis, Historia de la Iglesia: iniciación teológica,, Ediciones Rialp, 2002, pàg. 67.
  • José Orlandis, La conversión de Europa al cristianismo, Ediciones Rialp, 1988, pàg. 93.
  • Hanson, R. P. C. (1988). The Search for the Christian Doctrine of God: The Arian Controversy. T & T Clark. pp. 318–381. ISBN 978-0-567-03092-4. http://books.google.com/?id=Jm5cAAAACAAJ&dq=the+search+for+the+christian+doctrine+of+God.
  • J. N. D. Kelly, Early Christian Doctrines, 1978, ISBN 0-06-064334-X
  • William C. Rusch, The Trinitarian Controversy, (Sources of Early Christian Thought), 1980, ISBN 0-8006-1410-0
  • Williams, Rowan, Arius: Heresy and Tradition, rev. edn. 2001, ISBN 0-8028-4969-5

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Arianisme Modifica l'enllaç a Wikidata
Aeci l'impiu

Aeci l'impiu (Aetius, Aétios Ἀέτιος) fou el fundador de la secta del eunomians.

Fou un heretge nascut a Antioquia a principis del Segle IV, anomenat "l'ateu" o "l'impiu" per la seva negació del llibre de la revelació.

Era fill d'un soldat, era pobre i va acabar esclau d'una bodeguera i més tard va treballar a oficis humils com ferrer i d'altres, però va anar augmentant els seus coneixements i va exercir com metge, filòsof i teòleg. es va establir a Antioquia on es va convertir l'arrianisme. Va destacar l'eristicisme i els seus serveis eren pagats per aquells que volien veure les seves teories exhibides amb eloqüència.

A la mort de la seva mare va estudiar amb Paulinos II, bisbe arrià d'Antioquia (331), però amb el seu successor Eulàlios va haver d'abandonar la ciutat perquè s'havia enemistat alguns poderosos. Es va establir llavors a Anazarbe on va tornar a exercir com a ferrer. Un professor de gramàtica el va contractar com a criat, però va disputar amb el seu amo sobre la interpretació de les escriptures i va caure en desgràcia; el bisbe arrià de la ciutat, Atanàsios, el va acollir llavors. Després va estudiar amb Antònios, un sacerdot de Tars, que més tard fou nomenat bisbe, i llavors Aètios va retornar a Antioquia i va estudiar amb el sacerdot Leòntios però aviat va haver de deixar altre cop la ciutat i es va refugiar a Cilícia (348) on els seus arguments foren contradits amb èxit per alguns dels principals gnòstics. Va tornar a Antioquia i d'allí va passar a Alexandria atret per la fama del maniqueu Aftònios; la disputa teològica amb aquest la va perdre també. Llavors va tornar a estudiar medicina i va curar gratuïtament. Quan el seu antic mestre Leòntios fou nomenat bisbe d'Antioquia va tornar a aquesta ciutat (349). El 350 va ser ordenat diaca per Leonci, patriarca arrià d'Antioquia, i es va dedicar a l'ensenyament. Els catòlics van protestar contra aquest nomenament i Leòntios el va haver de destituir amb suport de l'Emperador, i fou acusat d'ateu.

Aeci negava el lliure albir dels homes. Després va disputar amb Basil d'Ancira (351) disputa que va assentar les bases del cisma arrià. Basil va incitar a Gal ("Cèsar" el març del 351) contra Aeci, i només la intercessió de Leòntios el va salvar de la mort. Però Teòfil Blemmis el va presentar aviat a Gal, del que es va fer amic i fins i tot li va encomanar al seu germà Julià, que havia pres el camí de l'apostasia, cosa que Aeci va evitar.

Aètios va estar implicat amb l'assassinat de Domicià i Montius, però es va salvar de la venjança de Constantí per ser una peça molt petita de la conspiració. No obstant va abandonar Antioquia i se'n va anar a Alexandria on Sant Atanàsios mantenia la cristiandat ortodoxa contra l'arrianisme, i va ser diaca el 355 amb Jordi de Capadòcia, el rival arrià de Sant Atanàsios. Eunòmios va esdevenir el seu pupil i amanuense. Fins i tot sembla que va rebutjar ser ordenat bisbe arrià perquè l'oferta venia de Serres i Secundos, que estaven relacionats amb els catòlics. Va ser excomunicat pels seus antics correligionaris arrians i els Eusebians també es van declarar en contra seu.

El 358 Eudoxi va esdevenir bisbe d'Antioquia i Aeci va tornar a aquesta ciutat, però no fou ordenat diaca per la por d'Eudoxi a l'oposició del poble. Va assistir al Concili d'Antioquia convocat per Eudoxi, on van predominar els arrians purs. A aquest Concili va assistir Eunomi que va arribar a ser ordenat diaca. Aeci va continuar desenvolupant les seves tesis. Un sector dels arrians va acusar d'heretgia a Aeci davant de l'emperador i van demanar un concili per establir la veritat teològica. El Concili fou organitzat per l'eunuc Eusebi, simpatitzant d'Aeci, però els partidaris de l'heretge foren derrotats a Selèucia (359) pels eusebians i el concili fou dissolt. Aeci va anar a Constantinoble i va demanar la protecció de l'emperador. Els contraris a Aeci es deien Anti-Aecians i més tard semiarrians. Després d'una nova condena a Constantinoble, va ser desterrat a Cilícia. Per la mateixa època Eudoxi va nomenar a Eunomi com a Bisbe de Cízic. Aeci tenia molts partidaris a Cízic i es van originar luchas entre els seus seguidors i els Acacians, per la qual cosa Eunomi va haver de renunciar al bisbat de Cízic (360), moment en què segurament el bisbe ja havia optat per la tesi de Aeci.

El 360 l'Emperador, sota pressió d'Acaci, va sotmetre l'heretgia de Eunomi a un Sínode a Antioquia, que va condemnar a Eunomi. El 361, amb l'accés al tron de Julià, va tornar a Constantinoble i formà una secta completament separada dels Arrians Acacians.

El problema de la diferent substància a la trinitat va provocar una escissió entre els aecians i Aètios fou abandonat pels seus amics (que foren anomenats Eusebians o Acacians). Aètios fou proscrit. Va anar a Mopsuèstia on fou ben rebut pel bisbe Auxèntios, i després va passar a Amblada, a la Psídia, on va compondre un glossari de tres-centes blasfèmies. Va anomenar als seus adversaris Cronites (és a dir "temporals"). A la mort de Constantí, Julià va cridar a alguns bisbes exiliats i a Aètios a la seva cort. A Aètios li va donar una granja a Lesbos; Euzomos, bisbe d'Antioquia, va aixecar la condemna a Aètios al que va nomenar bisbe (heretge) de Constantinoble, càrrec que va mantenir fins a la mort de l'emperador Jovià el 364. Valent va prendre partit per Eudoxi, bisbe Acacià de Constantinoble, i Aètios es va retirar a Lesbos on per poc no fou mort pel governador local que havia estat nomenat pel rebel Procopi, aixecat contra Valent (365). Va tornar a Constantinoble però en fou expulsat pels seus antics amics; va demanar protecció a Eudoxi que era a Marcianòpolis amb l'emperador, però no va obtenir contesta, i va morir a la capital de l'Imperi el 367. Fou enterrat per l'heretge Eunòmios.

La seva doctrina barrejava diversos elements; la moral sembla que fou assimilada dels maniqueus; va negar la necessitat de celebracions i de mortificacions del cos. Fou per un temps deixeble d'Eusebi de Sebaste (no se sap ben bé quant) del que també va recollir alguns ensenyaments. La secta dels Anomees, una forma de l'heretgia arriana, deriva de les seves ensenyances.

Aeci va morir el 366 a Constantinoble, i Eunomi va assumir la direcció de la secta (d'on van ser anomenats Eunomians, si bé també van rebre altres molts noms: Troglodites, per viure en coves; exomuntians; exaconites, enomeus, etc.).

Alaric I

Alaric I (d'Athal-ric, «noble i poderós»; Tomis, Estíria ~370 - ?) fou rei dels visigots del 395 al 410. Les principals fonts del seu regnat són Zòsim I i Jordannes, i en menor mesura Orosi, Jerònim, Procopi i Isidor de Sevilla. Era fill de Badengaud o d'Alaviv, i pertanyia a la dinasta dels Balts o Baltungs. Va néixer en temps d'Hermanric. Es casà amb una filla del seu oncle i anterior rei dels visigots, Atanaric, i fou sogre del futur rei Teodoric I de Tolosa i pare d'una filla que casà amb Brond, rei dels anglosaxons.

Va succeir com a cap al seu pare a la mort d'aquest vers el 387, quan tenia uns disset anys, i en tot cas se sap que ja era cap a la mort de l'emperador Teodosi (17 de gener del 395). El títol que portaven llavors els sobirans visigots era el de Tokaif (cap principal). Durant la seva joventut, els visigots emigraren cap a l'oest, fugint de l'atac dels huns; entre el 387 i el 389 va obtenir 15 victòries, però no sabem contra qui. En aquest temps, l'arrianisme ja s'havia estès entre els visigots després del govern del cap Fritigern (vers 376-383) i el bisbe arrià de Macedònia, Tofilau, el va iniciar en aquesta doctrina, que fou acceptada per Alaric i la seva gent, i no per això va renunciar a totes les seves pràctiques paganes.

Alaric II

Alaric II (? - Vouillé 507) anomenat «el Jove» per Procopi, va ser rei dels visigots entre el 484 i el 507, al capdamunt del regne de Tolosa durant el període de federació amb l'Imperi Romà. Fill i successor d'Euric, Alaric és recordat com el monarca que va ser derrotat pels francs de Clodoveu a la batalla de Vouillé el 507, a partir de la derrota de la qual el regne visigot es replega a Hispània i perd els territoris de la Gàl·lia, tret de la regió de Septimània.

Per a la historiografia, tradicionalment, Alaric II fou un monarca feble i desmereixedor de ser successor d'Euric, a qui, en canvi, se l'ha vist com un bon rei. No obstant això, darrerament la figura d'Alaric està més ben considerada pels èxits del seu regnat, com la fructífera aliança militar amb Teodoric el Gran, aleshores el més poderós dels reis germànics. A més, introduí nous i importants codis legislatius. Així mateix va reforçar el poder reial, seguint l'exemple del seu pare, i estengué els dominis del regne en busca d'estabilitzar el poder visigot a través de la creació d'un estat unitari on s'integressin, mitjançant especialment amb el corpus legal, la població autòctona romana. A més, va instituir una nova i avançada política religiosa, que va posar les bases del que serien els concilis eclesiàstics, establint un marc institucional per a les relacions entre Estat i Església amb continuïtat després de la derrota enfront dels francs de Clodoveu a Vouillé, episodi final del seu regnat que marcà un tractament historiogràfic negatiu des dels temps d'Isidor de Sevilla.

Alboí

Alboí (vers 530-572) va ser rei dels longobards des del 563, aproximadament, fins al 572, succeint al seu pare Alduí.

Encara príncep havia destacat en una victòria contra els gèpides del rei Torisind, matant en combat singular a cavall el príncep Torismod, successor designat del rei Torisind. Després d'entrar al servei de l'imperi Bizantí, es va aliar amb els àvars del kaghan Bayan per anar contra els gèpides que vencé el 567 i amb aquesta derrota va acabar amb el domini gèpida sobre el Danubi. Així mateix va matar el seu vell rei Cunimon i es va casar per la força amb la filla d'aquest, la princesa Rosamunda. Alboí s'havia casat anteriorment amb Clotsinda, una princesa merovíngia, filla de Clotari I, rei dels francs, amb la que tenia una filla de nom Albsuinda.

A començament de l'any 568, potser perquè desconfiava dels àvars, potser perquè sabia de la debilitat del domini bizantí a Itàlia després de la guerra amb els gots, va decidir dirigir el seu poble cap al nord d'Itàlia, acompanyat d'altres tribus, entre les quals hi havia els gèpides, saxons i àvars. Va signar un acord amb el kaghan àvar Bayan pel qual li cedia la Pannònia i Nòrica però amb dret a retornar durant dos segles.

Van partir del Llac Balató (a l'Hongria actual) el dilluns de Pasqua de l'any 568. Ocuparen el Friuli la primavera del 569, fent de la regió el primer ducat llombard i instal·lant com a cap un nebot seu, Gisulf, amb seu a la ciutat de Cividale, capital del ducat. Des del nord-est de la península, va conquerir i repartir les seves fares per la península Itàlica: primer la fèrtil vall del Po, després tot els Alps, així com el centre de la península amb l'excepció de Ravenna i Roma, que foren dues de les poques ciutats que els bizantins varen poder conservar. Alboí va instal·lar la caserna general a l'antic palau del rei Teodoric el Gran, a Verona. Milà va caure a la fi de l'estiu del 569 i Pavia capitulà després d'un llarg i penós setge de tres anys (572).

El 28 de juny del 572, Alboí va ser assassinat a Verona mentre feia la migdiada. Segons la llegenda, Rosamunda va ser la instigadora d'aquesta mort per revenja, ja que el rei l'havia obligat a beure el vi de la victòria en una copa feta amb el crani del seu pare, Cunimon. Aquesta copa es va conservar entre els reis longobards almenys fins al temps de Ratchis (744-749) segons assegura Pau el Diaca, l'historiador dels longobards al llibre Historia Langobardorum que diu haver-la vist a la cort reial de Pavia quan Ratchis la va mostrar als convidats. La seva tomba fou violada al segle VIII pel duc longobard Giselpert de Verona.

Per completar el complot, Rosamunda es va aliar amb Helmichis, germanastre d'Alboí, amb el que es va casar reunint les legitimitats de longobards i gèpids; els guerrers gèpids donaven suport a Rosamunda, així com la guarnició longobarda de Verona; externament el complot estava afavorit per Bizanci. Però la conspiració va fracassar perquè la majoria dels longobards es va oposar al crim i la guarnició de Ticinum va proclamar rei el duc Clef. Helmichis alarmat, va fugir a Ravenna amb la seva dona, les seves tropes, el tresor, i la filla d'Alboí, Albsuinda. A Ravenna els dos amants es van barallar i es van matar entre si; el bizantí Longí va enviar Albsuinda a Constantinoble amb el tresor. Clef va ser reconegut rei però el seu regnat fou efímer.

Gal·la (emperadriu)

Gal·la - Galla (llatí) - era filla de l'emperador Valentinià I i Justina. Fou la segona muller de Teodosi I el Gran que havia enviudat. Va acompanyar a la seva mare Justina i el seu germà Valentinià II quan van fugir cap a Constantinoble degut a la invasió d'Itàlia per Magne Màxim el 387.

Justina va tenir l'habilitat de donar a conèixer la seva filla a l'emperador. Gal·la era molt maca i l'emperador no va tardar a demanar-li matrimoni i Justina li va refusar el consentiment excepte si feia fora a Màxim i restaurava a Valentinià II. Teodosi va accedir i l'enllaç es va formalitzar a finals del 387.

Durant l'absència de Teodosi que va anar a Itàlia, Gal·la es va trobar a palau amb el seu fillastre Arcadi i els que governaven en nom seu. Va morir de part, el 394, quan Teodosi preparava l'atac a Eugeni i Arbogast, i va deixar una filla, Gal·la Placídia i un fill, Gracià (que va morir abans que el seu pare); el part que va provocar la mort de Gal·la no se sap si fou el de Gracià o un tercer part. Es creu que era arriana com també ho era Justina.

Viccionari

Gelimer

Gelimer (Γελίμερ, 480-553) fou el darrer rei dels vàndals (530-534) fill de Gelaris, nét de Genzó i besnét de Genseric.

Va donar un cop d'estat i va empresonar al rei Hilderic (530) que s'havia convertit al catolicisme (el vàndals eren arrians i la noblesa no va donar suport al seu canvi). L'emperador bizantí Justinià I era aliat d'Hilderic del que havia aconseguit la protecció dels cristians d'Àfrica, i no va tardar a reaccionar declarant la guerra a Gelimer, i va enviar al general Belisari (533).

Mentre el visigot Goddes, enviat per Gelimer a Sardenya per cobrar les taxes, va començar a tractar amb els bizantins com un sobirà independent. Gelimer va enviar un gran exèrcit a l'illa dirigit pel seu germà Tzazó o Zanó, que va dominar la revolta fàcilment però mentrestant Belisari va poder desembarcar sense oposició.

Els bizantins van desembarcar una mica al sud de Thapsus i van avançar cap al nord; el 13 de setembre van trobar la primera resistència del reduït exèrcit dels vàndals (uns deu mil homes, però dos terços reclutat a corre-cuita, per quasi el doble els bizantins) que fou derrotat a la Batalla d'Ad Decimum a uns 15 km de Cartago. El germà de Gelimer, Ammates, va morir a la batalla. Belisari va entrar a Cartago el dia 14 on encara va trobar el menjar preparat per Gelimer a la seva taula de palau, però ja va trobar a Hilderic mort doncs Gelimer havia ordenat el seu assassinat en saber del desembarcament bizantí.

Cridat urgentment de Sardenya, Tzazó va tornar amb el gros de l'exèrcit vàndal i altre cop grecs i vàndals es van enfrontar a la Batalla de Tricamarum, a un lloc anomenat Butlla o Ticameron (Tricamarum) a uns 30 km a l'oest de Cartago (desembre del 533) en la que els bizantins van obtenir altre cop la victòria. Hippo Regius va obrir les portes a Belisari. Tzazó o Zanó va morir a la lluita i Gelimer va fugir; primer va intentar anar a Hispània però la flota bizantina el va interceptar; llavors es va refugiar amb els berbers a la zona de les muntanyes Pappua, al sud, on fou rodejat i finalment capturat (març de 534) per Fares, cap dels hèruls al servei de Bizanci, i portat a Constantinoble on fou obligat a jurar obediència a l'emperador i després enviat a una finca a Galàcia on va viure la resta de la seva vida (va morir el 553). Se li atribueix la frase "vanitat de vanitats és sempre vanitat".

Godepert

Godepert (o Godebert; vers 645 – Pavia 662) fou rei dels longobards i rei d'Itàlia (661-662).

Heretgia

Una heretgia (del llatí haeresis) és una creença o teoria controvertida o nova, especialment religiosa, que entra en conflicte amb el dogma establert. Es diferencia de l'apostasia, que és la renúncia formal o abandó d'una religió, i la blasfèmia, que és la injúria o irreverència cap a la religió.

S'utilitza sobretot en referència al cristianisme, el judaisme i l'islam.

Per als catòlics, si una doctrina era herètica, calia condemnar-la i perseguir-ne els seus adeptes. La Inquisició era l'encarregada d'aquesta feina, tot i que deixava l'execució de les penes a la justícia secular, per tal de no infringir la interdicció bíblica de matar. La mala reputació de la institució i la persecució violenta (amb tortures i penes de mort) van fer que el Concili del Vaticà II transformés la institució el 1965 en Congregació de la Doctrina de la Fe.

Avui dia, fora de l'estat de la Ciutat del Vaticà, l'església catòlica només pot castigar els herètics dins de l'institut amb penes morals, en imposar prohibicions d'exercir un ofici o en excomunicar portadors d'opinions considerades com herètiques. Els historiadors conserven l'ús de la paraula heretgia per referir-se a corrents religiosos dissidents respecte de l'Església establerta. Fora de l'església catòlica, als estats que accepten el principi de la llibertat d'expressió, les opinions cohabiten i el delicte d'opinió està abolit per les Constitucions.

Hermenegild

Ermenegild o Hermenegild (564-585) fou rei rebel dels visigots a Sevilla del 579 al 583 dirigint el sector catòlic visigot contra els arrians agrupats entorn del seu pare el rei Leovigild. Va ser venerat com a màrtir i proclamat sant per l'Església.

Huneric

Huneric o Hunneric (Ὁνώριχος) fou rei dels vàndals d'Àfrica des del 477 al 484. Era fill de Genseric, a qui va succeir a la seva mort el 477.

Es va casar amb una filla de Teodoric I, però més tard va ambicions de casar-se amb Eudòcia, filla de l'emperador Valentinià III i va acusar la filla de Teodoric de planificar matar-lo, i en el 444 va ser mutilada, tallant-se-li les orelles i el nas, i s'enviada de nou al seu pare. Aquesta acció va causar enemistat entre els visigots i els vàndals. Es va casar amb Eudòcia, ostatge del vàndals des del saqueig de Roma. Durant el seu regnat les fonts generalment catòliques diuen que va perseguir als catòlics (el rei era Arrià).

Va morir de malaltia el 484 i el va succeir Guntamund.

Odoacre

Odoacre o Odovacar (del germànic *ˈˀaʊ̯ðaˌwakraz, gòtic *Audawakrs, "el que vigila la riquesa", en llatí Odoacer, Odovacer, Odoacar, Odovacar o Odovacrius, en grec ̓Ὀδόαϰϱος) (Pannònia, vers 433 – Ravenna, 15 de març de 493), va ser el primer rei d'Itàlia bàrbar (476-493), després de deposar Ròmul August, el darrer dels emperadors de l'Imperi Romà d'Occident.

Raça ària

Raça ària és un concepte que va influir històricament en la cultura europea durant el període de finals del segle XIX i el començament del segle XX. Deriva de la idea que els parlants de llengües indoeuropees i els seus descendents fins a l'actualitat constitueixen una raça humana diferenciada o bé una subraça d'una gran raça caucasiana.Mentre que originalment significava una classificació ètnica neutral, segons la interpretació que en va fer, entre d'altres, Arthur de Gobineau i el nazisme i posteriorment el neonazisme, esdevingué un concepte del racisme científic també usat en ocultisme i la teoria de la supremacia blanca.

El terme «ari» s'originà amb la manera que es designaven a ells mateixos els pobles indoaris i quedà registrada en textos de l'hinduisme com el Rigveda i en l'Avesta zoroastrià. Ben aviat adquirí el sentit de "noble" i "correcte" dins aquesta cultura.

Rotari

Rotari - Rothari en llatí, Chrothar en alt alemany - (Brescia, 606 - Brescia, 652) va ser rei dels longobards i rei d'Itàlia (636 -652).

Se l'esmenta per primer cop quan era duc de Brescia i arrià i pertanyia a la casa dels arodingi o harodings, un terme que pot indicar una descendència d'una tribu, els arudi, anteriorment esmentats a Jutlàndia. Va ascendir al tron l'any 636, a la mort d'Arioald, quan es va casar amb la vídua Gundeperga, catòlica i portadora del carisma de l'antiga dinastia dels Letings, heretat de la seva mare Teodolinda.

Segons la tradició, a la mort d'Arioaldo els ducs havien encarregat a Gundeperga elegir el nou rei i marit, d'una manera ja aplicada per la monarquia llombarda amb Rosamunda (que va triar Helmichis, però que fou rebutjat per la majoria dels ducs) i Teodolinda (que va triar a Agilulf, aquesta vegada amb un ampli consens). L'elecció de Gundeperga - probablement impulsada pels ducs - va ser un èxit. Rotari renovava per tant la fórmula d'un rei arrià flanquejat per una reina catòlica, que des del temps de Teodolinda, assegurava un equilibri substancial al regne i una política de tolerància.

Rotari va dirigir diverses campanyes militars, que van portar gairebé tot el nord d'Itàlia sota el domini del regne longobard. Això va ser possible perquè l'Imperi bizantí passava per una greu crisi interna, que el distreia dels afers d'occident. Rotari va poder conquerir (642) Ligúria (incloent la capital Gènova, i Luni), part d'Emília i Oderzo al Vèneto. No obstant això, l'aclaparadora victòria sobre l'exarca bizantí Plató de Ravenna al riu Panaro, amb la derrota i assassinat, juntament amb els seus vuit mil homes de Plató, no va ser suficient per dominar l'Exarcat de Ravenna.

El record de Rotari està relacionat principalment amb el famós edicte, promulgat a la mitjanit del 22 de novembre al 23 de novembre del 643, amb el qual va codificar la llei longobarda, fins aleshores vinculada a la transmissió oral. L'Edicte va portar importants innovacions, com la substitució de l'antiga venjança privada (faida) per el wergild (guidrigildo, en italià compensació monetària), i l'ús molt limitat de la pena capital.

Va governar amb energia i va castigar dur als ducs que se li oposaven, a molts dels quals va eliminar, però, no es va alienar el suport i l'afecte del seu poble, que admirava al legislador i, sobretot, al guerrer. El ducat de Benevent, que durant el seu regnat va expandir el seu domini al seu torn per la conquesta de la Pulla i Salern, va reconèixer l'autoritat del rei, i el duc Arechis I (†641) va enviar a la cort de Milà, al seu fill i hereu Aió.

Rotari va morir el 652 i va ser enterrat a Pavia, a la Basílica de Sant Joan Baptista. Va ser succeït pel seu fill Rodoald.

Teodoric el Gran

Teodoric (Theodoricus, Θευδέριχος) conegut com el Gran, fou rei dels ostrogots, fill de Teodomir i de la seva concubina Ereleuva. Va néixer prop de Viena del Delfinat el 455, dos anys després de la mort d'Àtila rei dels huns, a la mort del qual el seu pare i els germans d'aquest, Balamir i Bidimir, al front de la dinastia dels amals, havien assegurat la independència dels ostrogots.

Turismund

Turismund (de Thurs (gegant) i mods (valor), «gegant valerós»; ?, ? - ?, 453) va ser reis dels visigots durant el període del regne de Tolosa, des de la seva aclamació el 451 a la mort del seu pare en el camp de batalla, fins al seu assassinat per part dels seus germans el 453. El seu curt regnat va estar marcat per una política expansiva, principalment vers la Gàl·lia i les seves ciutats. Morí assassinat pels seus germans en les intrigues i enfrontaments per a aconseguir el títol de rei.

Tòtila

Tòtila va ser rei dels Ostrogots (541-552). Va pujar al tron després de la mort de son oncle Ildibad i d'haver orquestrat l'assassinat de l'hereu d'aquest, el seu cosí Eraric.

Nascut a Treviso, el seu nom de guerra "Tòtila" ha estat transmès per l'historiador Procopi, tot i que a través de les monedes que va fer emetre se sap que el seu nom real era Baduila (ço és: Bàdwila). Era nebot del rei Ildibad, succeït al seu torn per Eraric. Els capitosts Gots, però, no estaven gens contents amb el nou rei, de qui desconfiaven, i per tant van oferir la corona a Tòtila. Aquest va acceptar, donant llum verda a l'assassinat del rei i ocupant el tron. Ambdós historiadors Procopi i Jordanes el consideraren, doncs, un usurpador.

Viteric

Viteric (589-609) fou rei dels visigots d'Hispània del 603 al 609. Succeí Liuva II, després d'un cop d'estat.

Tradicionalment s'ha cregut que Viteric va afavorir l'arianisme. No existeixen proves d'això, encara que és probable que el nou rei, fins i tot sent formalment catòlic, conservés les seves antigues creences. En tot cas, políticament no era convenient tornar a la situació anterior al 589.

Es sap que va estar enfrontat a una part de la noblesa i del clero (però comptava amb el suport d'alguns bisbes, entre ells el bisbe Elergius d'Egara, avui Terrassa).

Un comte de la Narbonense anomenat Bulgar de Bulgaran va ser torturat, empresonat i després desterrat durant el seu regnat. El mateix Bulgar explica que va ser ajudat per dos bisbes, Agapius i Sergi, que després del regnat de Viteric van ocupar seus metropolitanes (Sergi va ser Arquebisbe de Narbona). Els dos bisbes van conservar la seva vida i els seus càrrecs, i fins i tot Bulgar va ser refet com comte abans de la mort de Viteric (a causa d'una visió que havia tingut el rei segons Bulgar explica en una de les seves cartes). Bulgar va participar més tard en les negociacions diplomàtiques que buscaven una aliança dels visigots amb els reis merovingis Teodebert i Clotari (d'Austràsia i Nèustria) i amb Agilulf rei dels Llombards, adreçada contra Brunequilda i el seu nét Teodoric de Borgonya.

El Bisbe de Toledo Aurasius, va tenir dificultats, però no és segur que fossin motivades per un enfrontament amb el rei, car podia tractar-se d'un problema religiós intern.

Viteric va lluitar contra els bizantins. Un dels seus generals va ocupar Sagontia o Gisgonza sense que se sàpiga que any encara (però al voltant del 605). Probablement a la mateixa època va ser ocupada Bigastrum (no molt lluny de Cartago Nova) el bisbe de la qual ja apareix a les actas del Concili toledà de l'any 610.

El 607 Teodoric de Borgonya va sol·licitar la mà de la filla de Viteric, Ermenberga (potser ariana), a la qual va jurar que mai privaria de la seva condició de reina. La princesa va arribar a Châlon-sur-Saône però la reina àvia, Brunequilda, i la seva néta Teudila o Teudilana (germana de Teodoric) van instigar al rei borgonyó contra Ermenberga, i finalment el matrimoni no va arribar a celebrar-se, sent reexpedida a Toledo, sense el seu dot. Viteric, ofès, va entrar en la quàdruple aliança contra Borgonya, en les negociacions posteriors de la qual (ja en temps de Gundemar, successor de Viteric) va participar l'esmentat comte Bulgar de Bulgaran. L'aliança no obstant això, no va tenir èxit, encara que de les cartes de Bulgar es desprèn que hi va haver una sèrie de combats que van tenir com teatre la zona de la Narbonense, però no es coneix ni la zona d'operacions, ni la seva durada, ni el seu resultat.

Com Isidor de Sevilla no fa cap menció a aquests successos, pot deduir-se d'això que les lluites van ser més aviat escaramusses frontereres menors i que els visigots no van obtenir cap èxit, car d'haver estat victorioses Isidor probablement les hauria esmentat, i si haguessin estat importants, fins i tot essent desfavorables, no hauria pogut ometre-les. Se sap per la mateixa correspondència, que la Narbonense era teatre de moltes calamitats, però no s'indica quines eren ni si afectaven a altres províncies o territoris.

Una conjura de nobles, probablement d'una facció rival, i pròxims del clero catòlic, assassinà a Viteric durant un banquet, l'abril del 610. El seu cadàver va ser arrossegat pels carrers de Toledo. Els nobles conjurats van aclamar com rei a un d'ells anomenat Gundemar, probablement dux de la Narbonense.

William Whiston

William Whiston va ser un matemàtic i teòleg anglès conegut per les seves traduccions de Flavi Josefus.

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.