Arca de l'Aliança

L'Arca de l'Aliança (en hebreu modern: ארון הברית) (en hebreu antic: אֲרוֹן הַבְּרִית) (transliterat: Aron HaBrit) era un objecte sagrat de la tradició jueva, que apareix a la Bíblia; i és present igualment com objecte sagrat a l'Església Ortodoxa Etíop.

Folio 29r - The Ark of God Carried into the Temple
L'Arca introduint-se al Temple

Descripció

Es tractava d'una caixa o arca que, segons la Bíblia, contenia:

Es guardava al Temple de Jerusalem i es duia al front de batalla cada vegada que hi havia una guerra. L'Arca simbolitza la unió de Déu amb el poble, d'aquí prové el seu nom. Es creu que va desaparèixer amb la destrucció del temple de Jerusalem.

Segons es detalla a la Bíblia, l'Arca estava feta de fusta d'acàcia negra, revestida per dins i per fora amb làmines d'or pur. Mesurava 2,5 colzes de longitud i 1,5 d'amplada i alçada (1,31 x 0,78 x 0,78 m). Una garlanda d'or la rodejava a la seua part superior. A dos costats portava fixats quatre anells d'or pels quals s'inserien dues perxes d'acàcia recobertes també d'or. Damunt la tapa de l'arca o propiciatori descansaven dos querubins, igualment daurats.

Els querubins eren dues figures alades que ben bé podrien ser, segons diverses teories, figures humanes amb el cap cobert i els braços alats o bé, segons una altra teoria, tindrien una aparença zoomòrfica, tal volta semblant a les figures descrites a la Bíblia segons la visió d'Ezequiel o bé com els bous alats assiris de Nínive o Kirubi. Aquests querubins estenien les ales amb tendència a tocar-se les puntes de manera que l'espai que quedava entre les figures i el propiciatori formés un triangle sagrat. Aquest espai obert s'anomena oracle, que la tradició explica que és per on es comunicava Jahvé.

L'Arca estava situada en el sancta sanctorum, lloc més sagrat del tabernacle i, per extensió, del Temple de Jerusalem. Es considerava una manifestació física de la presència de Déu i fou un mitjà eficaç per a mantindre els jueus lluny de la idolatria. Es recorria al seu auxili en temps de guerra, des que, segons la Bíblia, les muralles de Jericó es derruïren gràcies a l'Arca, i d'aquesta manera els hebreus la pogueren conquerir.

El seu transport i cura estaven reservats als levites, descendents del patriarca Leví. Després de plantar el tabernacle, un vel la separava del santuari, i en continuar la marxa, els levites l'embolicaven en aquell vel (anomenat tentorium): una pell tenyida de blau i una altra de color jacint.

Actualment, els jueus tenen a les seves sinagogues una caixa on es guarda la Torà (anomenada Aron ha-Qodeix) i que representa l'Arca de l'Aliança, habitacle que alberga la paraula de Déu.

Història

La Bíblia indica que l'Arca fou usada a la conquesta de Canaan; Josuè s'obrí pas a través de les aigües del Jordà i durant set dies fou passejada per Jericó, que va caure després en poder dels israelites.

L'Arca era custodiada a Sió. Uns anys després, els filisteus van aconseguir prendre-la en vèncer en la batalla d'Afec[1] en el decurs d'una de les contínues guerres que van mantenir contra els hebreus. Però només la van tenir uns mesos, ja que es va suposar que una plaga que els causà multitud de morts era obra de l'Arca. Com que cap filisteu volia apropar-s'hi i la tenien carregada damunt d'un carro, únicament van colpejar els bous que transportaven el carro i així la van deixar tornar cap a Israel. Els bous amb el carro van fer cap a Bethsames, on diversos habitants van morir mentre es mofaven d'aquella imatge.

El Rei David volgué traslladar l'Arca cap a Sió, però durant el trajecte, el carro que la transportava es va tambalejar i Uzà, un levita, la va aguantar perquè no caigués a terra. A l'instant, l'home va morir fulminat, ja que no es podia tocar directament l'Arca. Aleshores, el rei va decidir deixar-la en aquell indret, a casa d'un home anomenat Obed-Edom. Un temps més tard, David decidí traslladar-la a la nova capital Jerusalem i organitzà unes grans festes. Es designaren els caps de les famílies levites com a portadors de l'Arca. Segons la Bíblia, aquests eren:

  • Dels descendents de Quehat: Uriel i 120 parents.
  • Dels descendents de Merarí: Assaià i 220 parents.
  • Dels descendents de Guerxon: Joel i 130 parents.
  • Dels descendents d'Elsafan: Xemaià amb 200 parents.
  • Dels descendents d'Hebron: Eliel amb 80 parents.
  • Dels descendents d'Uziel: Amminadab amb 112 parents.

En temps del Rei Salomó, l'Arca fou traslladada al Temple de Jerusalem, on descansaria fins al saqueig per part de les tropes de Nabucodonosor II de Babilònia, quan va desaparèixer.

Teories sobre l'Arca

Actualment existeixen diverses teories sobre la ubicació actual de l'Arca de l'Aliança. Entre elles es destaquen les més conegudes:

Jordània

Aquesta teoria es basa en una carta enviada pels jueus de Jerusalem als d'Egipte (Macabeus, cap II, llibre II), que indiquen el seu ocultament pel profeta Jeremies a una cova del mont Nebó. En aquest sentit, existeixen nombroses històries "no provades", que postulen que possiblement hauria estat localitzada i amagada en algun lloc de Jordània.

Etiòpia

Ark of the Covenant church in Axum Ethiopia
Capella de les Taules a l'Església de Nostra Senyora de Sió, que conté, segons la tradició d'Etiòpia, l'Arca de l'Aliança.

La hipòtesi de la custòdia per l'Església Ortodoxa Etíop es basa en el fet que segons la Bíblia, en temps del Rei Salomó, la Reina de Saba visita Jerusalem, establint-se una relació ambigua entre ella i el monarca. La tradició africana estableix que el suposat fill de Salomó d'Israel i la Reina de Saba fou el futur emperador d'Etiòpia Menelik I. Aquests relats afirmen que Menelik fou enviat a Jerusalem per la seva mare per rebre una bona educació a fer-se tan savi com el seu pare. Al retornar al regne de Sabà (actualment Etiòpia) s'enduria l'Arca amb ell. Aquest punt és molt crític, ja que segons els jueus, és impensable que el Rei Salomó regalés l'Arca al seu fill, ja que era un objecte massa sagrat per al poble d'Israel. Tot i que hi ha altres teories; que li regalés una còpia de l'Arca, que diposités una còpia de l'Arca al Temple de Salomó i li regalés l'original al seu fill, que existissin dues Arques originals, etc.

Els relats africans afirmen que l'Arca de l'Aliança entregada a Menelik fou dipositada a Elefantina, prop del riu Nil. Posteriorment, es va construir un temple a l'illa de Tana Kerqos, al llac Tana, on va restar-hi 800 anys. Aleshores fou quan el rei d'Etiòpia Ezana va decidir traslladar l'Arca a la seva nova capital d'Axum, on fou entregada als monjos de l'Església de Nostra Senyora de Sió, lloc on encara avui dia es creu que està custodiada per uns sacerdots considerats levites descendents d'Aaron, que, tal com succeïa en l'antic judaisme, són els únics que poden entrar a la cambra de l'Arca.

Aquesta tradició religiosa fa del tot impensable que algun científic pugui entrar a realitzar proves a la suposada Arca, però es tenen proves de l'existència d'objectes molt antics a l'interior de l'església (làmines datades al segle X aC i alguns objectes usats a Israel en aquelles centúries).

Un altre fet curiós a Etiòpia és que hi ha prop de 20.000 rèpliques de l'Arca escampades pel país, ja que és obligat que cada església tingui una còpia de l'Arca, objecte central del culte religiós.

El 1989, el periodista britànic Graham Hancock va intentar demostrar l'existència de l'Arca de l'Aliança etíop.

Roma

Un tercer relat medieval afirmava que l'Arca fou amagada pels jueus poc abans de la deportació a Babilònia. D'aquesta manera quan pogueren retornar a Jerusalem, l'Arca fou restablerta al Temple de Salomó. Allà hi romangué fins a l'any 70, quan l'imperi Romà va saquejar Jerusalem i va enderrocar el Temple i les muralles.

A partir d'aquí, s'obre una ample ventall d'històries:

  • Que fos traslladada a Roma, on estaria amagada en algun lloc.
  • Que després de Roma, fos traslladada al sud de França pels Templers.
  • Que després de Roma, fos retornada a Jerusalem durant les croades, on es perdria la pista per la conquesta de Saladí.
  • Que no hagués sortit mai de Jerusalem fins a l'època de les Croades, quan els Templers van instal·lar la seva seu central en el lloc on abans hi havia hagut el Temple de Salomó. Aleshores, en una excavació, haurien trobat l'Arca de l'Aliança (o el Sant Greal, segons les versions) i això els hauria donat l'immens poder que van tenir a l'edat mitjana. A partir d'aquí, algunes versions indiquen que l'haurien portat al sud de França o amagat al desert de Jordània.

Curiositats

Referències

  1. «4:1-10». A: Primer llibre de Samuel.

Vegeu també

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Arca de l'Aliança Modifica l'enllaç a Wikidata
A la recerca de l'arca perduda

A la recerca de l'arca perduda (títol original en anglès Raiders of the Lost Ark) és una pel·lícula estatunidenca dirigida per Steven Spielberg l'any 1981. Va rebre quatre Oscars: a la millor direcció artística, so, muntatge i efectes visuals.

Aquesta pel·lícula significa la reinvenció del cinema d'aventures a càrrec de Spielberg i el salt a la fama de Harrison Ford. Ha esdevingut un clàssic del cinema modern. Aquest primer lliurament de les peripècies de l'arqueòleg Indiana Jones és un homenatge als antics serials cinematogràfics d'aventures americans.

A la recerca de l'arca perduda va unir el productor George Lucas (poc després de La guerra de les galàxies) i el director Steven Spielberg per fer una pel·lícula que combina l'emoció, els efectes especials i l'aventura, tot amanit amb un sardònic sentit de l'humor. Lawrence Kasdan va treballar el guió a partir d'un argument de Lucas amb un protagonista que dista de ser perfecte i que es mou entre un lladre d'objectes antics i un protector d'aquests. Els dolents tampoc s'allunyen gaire d'Indiana Jones. La protagonista (Karen Allen) també s'allunya de l'arquetip de companya feble de l'heroi i es val per ella mateixa sense necessitar cap ajuda.

Aksum

Aksum (o Axum) és una ciutat del nord de la moderna Etiòpia, a la regió Tigré, que fou capital del Regne d'Axum o Aksum (segle IV aC-segle X), sovint anomenat com a Etiòpia. Està situada a la comarca de Mehakelegnaw, a la regió Tigrai, a la base de les muntanyes Adua o Adwa, a 2.131 metres d'altura. La moderna ciutat té una població de 47.320 habitants (2005). Disposa d'un aeroport local (codi ICAO: HAAX; codi IATA: AXU) i universitat (oberta el 16 de febrer del 2007).

Aliança (Bíblia)

El terme Aliança fa referència a un conveni o pacte que s'estableix entre dues o més parts per aconseguir un propòsit o un fi determinat. L'Antic Testament feia referència, per tant, al pacte que s'establia entre Déu i el seu poble o bé entre Déu i algun personatge concret (Noè, Abraham, Moisès...). Nogensmenys, quan es parla de l'Aliança, es fa referència a l'esdeveniment configurador, el poble israelita. D'aquesta manera, els cristians troben el valor d'una Nova Aliança en l'esdeveniment de la mort i de la resurrecció de Jesucrist, i hi troben les claus d'un nou pacte de salvació.

Arca

«Arca» té aquests significats:

Religió:

Arca de Noè, vaixell que salvà la família de Noè i els animals del Diluvi Universal.

Arca de l'Aliança, bagul que guardava les Taules de la Llei, on hi havia escrits els Deu Manaments.

Arca de sant Domènec, monument que conté les restes de Domènec de Guzmán, a la basílica de San Dominico (Bolonya, Itàlia).

Miscel·lània:

Arca (Fenícia), ciutat de Fenícia.

ARCA, Arxiu de Revistes Catalanes Antigues, de la Biblioteca Nacional de Catalunya

ARCA, Associació per a la Revitalització dels Centres Antics, associació ciutadana creada a Palma de Mallorca el 1987.

Rafael Catardi i Arca (l'Alguer, 1892 - 1974), militar i escriptor alguerès.

Art antic

L'art antic o art de l'antiguitat és l'art que es va produir en l'edat antiga. La història de l'art antic és la divisió de la història de l'art que se centra en el seu estudi i interpretació formal, tècnica, estructural, i ideològica (iconogràfica, iconològica) i a la seva explicació històrica; encara que l'arqueologia és la ciència històrica que estudia la cultura material de la qual les obres d'art són la manifestació més valuosa, i és l'encarregada del seu descobriment i anàlisi contextual.

La seva delimitació cronològica va des del començament de la història (aproximadament el mil·lenni IV aC al Pròxim Orient i Egipte) fins a la caiguda de l'Imperi Romà (segle V). L'extensió geogràfica del desenvolupament de les primeres civilitzacions (definides per l'aparició de l'escriptura i el poder polític i religiós) imposa on poden situar-se (civilitzacions mediterrànies, de l'Índia, de l'Extrem Orient, de l'Amèrica precolombina i de la resta d'Europa i de l'Àfrica) i quan pot parlar-se en cadascuna d'aquestes, d'un període històric o d'un període prehistòric, que determinaria que la seva producció artística fos objecte de la història de l'art prehistòric; encara que realment la metodologia per al seu estudi és en gran part comuna, hi ha una diferència fonamental, i és la possibilitat d'utilitzar les fonts escrites per als períodes històrics. Aquest recurs és insubstituïble, ja que no sols permet la identificació en el seu cas dels autors o patrocinadors de l'obra artística i reconstruir el context on es va produir, sinó que possibilita la interpretació de l'art en la seva relació amb la producció intel·lectual en altres àmbits del pensament, sobretot la religió i la filosofia. Així es pot efectuar una lectura de l'art que l'entengui mitjançant la visió del món (Weltanschauung) o la ideologia dominant en èpoques i llocs tan llunyans als presents com eren les civilitzacions de l'edat antiga, i del fet que l'art n'és la plasmació material i visual.

Al contrari que la civilització occidental, les civilitzacions africanes, extremoorientals i americanes no van experimentar la marcada discontinuïtat que l'art occidental presenta entre l'art antic i l'art medieval; de manera que aquest últim concepte no acostuma a aplicar-se a aquestes civilitzacions.

També existeix un concepte comercial i col·leccionista de l'art antic, entès com a antiguitats; és a dir, una accepció del terme utilitzada per a englobar tot tipus d'objectes artístics que no es consideren art modern, pertanyin a l'edat antiga o a períodes posteriors (art medieval, art de l'edat moderna i fins i tot bona part de l'art contemporani si aquest no s'entén només com el més actual sinó com tot l'art de l'edat contemporània -des de mitjans del segle XVIII).

Camí Neocatecumenal

El Camí Neocatecumenal és un itinerari d'iniciació cristiana que pertany a l'Església Catòlica, nascut a Madrid l'any 1964 i iniciat pel pintor espanyol Francisco Argüello, més conegut com a Kiko Argüello, i la llicenciada Carmen Hernández. Més tard es va unir a ells el sacerdot Mario Pezzi. L'Església Catòlica el reconeix com "Un itinerari de formació catòlica vàlid per a la societat i els temps moderns" que cerca el redescobriment del baptisme. Avui està present en 105 nacions, incloent-hi algunes tradicionalment no cristianes com ara la Xina, Egipte, Corea del Sud i el Japó.

El Camí Neocatecumenal s'organitza en comunitats instruïdes per un equip de catequistes que designen com a encarregats a un equip de responsables electes de la mateixa comunitat. Les comunitats s'incardinen a una parròquia eclesiàstica i les parròquies s'agrupen en regions que solen coincidir amb una diòcesi, sota la responsabilitat d'un altre equip de responsables que està sota l'autoritat del bisbe. Els equips de responsables diocesans s'agrupen estatalment i depenen de l'Equip Responable Internacional del Camí.

Cada comunitat s'autofinança econòmicament segons les possibilitats dels seus integrants. Periòdicament es passa una "bossa" per a cobrir les diverses despeses: serveis parroquials (aigua, llum, sagraments), despeses de la comunitat (vi i pa per a consagrar, articles per a les celebracions), evangelització (seminaris Redemptoris Mater, enviament de famílies en missió), etcètera, sense tenir mai un caràcter obligatori.

Crist de les Campanes

El Crist de les Campanes (Santíssim) tot i que no és el patró de la localitat d'Albalat de la Ribera (Ribera Baixa, País Valencià), sent-ne els patrons els sants Abdó i Senent, se li té molta fe i fervor, i per part dels seus devots totes les peticions i pregàries van a ell.

No debades, el dia gran de les festes majors de la vila va dedicat al Crist de les Campanes, sent-ne la seua processó l'acte més emotiu i esperat pels albalatencs, que dóna per acabades les festes.

Església Ortodoxa Etíop

L'Església unitària ortodoxa etíop (en Amhàric, Yäityop'ya ortodoks täwahedo bétäkrestyan, coneguda també com a Església Copta d'Etiòpia, església tawahedo o simplement Església Etíop) és una església ortodoxa oriental, en el passat part de l'Església Copta però ara autocèfala, és a dir, que té el seu propi patriarca (des de 1959; abans depenia del patriarca copte d'Alexandria). El cap de l'església porta el títol d'Abuna-Patriarca i resideix a Addis Abeba. Reconeix i accepta el papa de tots els coptes i patriarca d'Alexandria Shenouda III i també el patriarca copte d'Eritrea, formant una única Església. Des de l'11 de juliol de 1992, és l'Abuna Pau. Dins de les esglésies cristianes és la més propera a les tradicions jueves. Té al voltant d'uns 45 milions de fidels (60% de la població d'Etiòpia). Forma part del conjunt d'esglésies anomenades dels tres concilis.

Lletanies de la Mare de Déu

Les lletanies són una sèrie de lloances i súpliques ordenades, repetides i concordes entre si, per les quals es prega a Déu i a la seva mare Santa Maria. Etimològicament la paraula lletania prové del vocable grec litanueo que significa súplica o rogativa. Consisteixen en una llarga sèrie d'invocacions dirigides a la Verge, adjudicant-li títols i qualificatius descriptius, seguits per la frase Ora pro nobis ("Prega per nosaltres") i que, en succeir-se de manera uniforme i repetitiva, creen un flux d'oració caracteritzat per una insistent lloança i, alhora, súplica.

Oratori de Germigny-des-Prés

L'oratori de Germigny-des-Prés (en francès:oratoire carolingien de Germigny-des-Prés) és un antic oratori francès de fundació medieval, avui església de la Santíssima Trinitat (en francès: église de la Très-Sainte-Trinité), situat en la comunitat homònima de Germigny-des-Prés, en el departament de Loiret, a la regió Centre-Vall del Loira. És una de les esglésies més antigues de França, un dels pocs exemples de l'arquitectura carolíngia que encara es conserven.

L'església va ser classificada com monument històric de França l'any 1840. El monument es troba dintre del perímetre de la regió natural de la Vall del Loira inscrit en el Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO.

Sinagoga

Una sinagoga (del grec συναγωγή synagoge, que significa "reunió" o "assemblea") és el lloc d'estudi i oració pels jueus. El terme hebreu és בית כנסת Bet Kenésset, "Casa d'Assemblea", o בית התפילה Bet ha-Tefilà, "Casa d'Oració".

Usualment hi ha habitacions separades per a l'oració i per a l'estudi. Les habitacions d'estudi són anomenades בית מדרש Bet midraix, "Casa d'Estudi". La pregària en comunitat és una característica important del judaisme. Encara que les oracions es poden realitzar en qualsevol lloc, els jueus han de pregar tres vegades al dia, i el propòsit de la sinagoga és ser un lloc per exercir-hi aquesta activitat.

Les sinagogues (especialment a Nord-amèrica i Europa) tenen un lideratge dual: un lideratge laic presidit per un comitè i un president, electes per tots els membres, i un guia espiritual, un rabí, usualment designat pel lideratge laic.

Els rabins no són essencials, de fet, moltes sinagogues no en tenen. Es pot realitzar un ofici religiós si hi ha un minyan, és a dir un mínim de deu jueus adults (que han fet el Bar mitsvà). Per aquesta raó, i ja que la sinagoga és un lloc principalment d'estudi i oració, no es pot definir exclusivament com a "lloc de culte", sinó com a "lloc de reunió". A més, per al judaisme, l'adoració de Déu involucra les activitats diàries dels homes, i les pregàries han de realitzar-se també individualment.

En obediència al segon dels deu manaments de l'Èxode, a les sinagogues no hi ha cap imatge per representar-hi Déu.

Sébastien Castellion

Sébastien Castellion o Châteillon (1515, Saint-Martin-du-Frêne, Savoia - 29 de desembre del 1563, Basilea) fou un humanista, biblista i teòleg protestant francès.

Tresor reial visigot

El Tresor reial visigot era el tresor acumulat pels reis visigots durant els anys de saquejos a l'Imperi Romà i després en successives campanyes.

Era un notable tresor constituït per or i pedres precioses i objectes de gran valor (entre els quals es creu que hi havia la famosa Arca de l'Aliança procedent del temple de Jerusalem, que Alaric I hauria trobat a Roma).

Els reis portaven el tresor a les seves campanyes, i Àquila I el va perdre en ocasió de la seva derrota davant Còrdova el 451, i segurament no va ser recobrat fins a temps de Leovigild. Sembla que amb aquest rei el tresor romangué a Toledo, no traslladant-se ja de l'esmentada capital, on encara era a l'arribada dels àrabs.

Èxode

L'Èxode, o Segon de Moisès és el segon llibre de la Torà, i per tant de la Bíblia. Segons la tradició jueva va ser escrit per Moisès després de sortir de l'Egipte (entre els anys 1200 i 1550 aC). La hipòtesi documental, per contra, sosté que és el resultat de la fusió de diversos textos antics. Apunta que la clau per datar correctament el text final passa per identificar el faraó descrit, sobre el qual no hi ha unanimitat.

El terme èxode vol dir sortida, ja que el relat principal tracta de l'alliberament del jueus i del començament de les seves vivències els 40 anys que van passar al desert de Sinaí. En hebreu, el nom del llibre és ve-eleh shemoth, o simpelment shemoth שמות, que són les primeres paraules del llibre: "Aquests són els noms..."

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.