Arameu

L'arameu (en arameu: ܐܪܡܝܐ [ârâmâyâ], en hebreu: ארמית [arâmît]) és una llengua semítica parlada al Pròxim Orient actualment per unes 500.000 persones en els seus diferents dialectes, sobretot entre els assiris i els caldeus, i en greu perill d'extinció. És important perquè va arribar a ser la llengua de comunicació més important de la regió i l'idioma de Jesús (i d'alguns escrits de la Bíblia).[1] Originàriament contenia un alfabet particular, després es va escriure usant el sistema fenici i l'hebreu (tots aquests, fonètics). Un dels documents més importants per a estudiar-lo són els controvertits Manuscrits de la mar Morta o Rotlles de Qumran.

Infotaula de llenguaArameu
ܐܪܡܝܐ (ārāmāyâ); ארמית (arāmît)
Tipus llengua
Parlants
500.000 principalment a Orient Mitjà
Parlants nadius 445.000
Parlat a Armènia Armènia
Azerbaidjan Azerbaidjan
Síria Síria
Líban Líban
Israel Israel
Iraq Iraq
Iran Iran
Geòrgia Geòrgia
Rússia Rússia
Turquia Turquia
Palestina Palestina
Classificació lingüística
Característiques
Sistema d'escriptura alfabet arameu
Codis
ISO 639-2 arc
ISO 639-3 arc
ISO 639-5 arc
SIL arc (antic arameu)
aii (neo-arameu)
aij (lishanid noshan)
amw (neo-arameu occidental)
bhn (neo-arameu bothan
bjf (neo-arameu jueu barzani)
cld (neo-arameu caldeu)
hrt (hertevi)
huy (hulaula)
kqd (koy sanjaq surat)
lhs (mlahso)
lsd (lishana deni)
mid (mandai modern)
myz (mandai clàssic)
sam (samarità)
syc (siríac)
syn (senaya)
tmr (arameu jueu babilònic)
trg (lishan didan)
tru (turoyo)
Glottolog aram1259
Linguasphere 12-AAA
IETF arc

Distribució geogràfica

Durant el segle XII aC, els arameus, els primers parlants d'aquesta llengua, començaren a establir-se en un territori que correspon als actuals països de Síria, Iraq i a l'est de Turquia. Des d'allà s'expandiren a un territori més ampli, que ocupava des de la costa oriental de la Mediterrània fins al riu Tigris. Tot i que la llengua més parlada actualment a l'Orient Mitjà és l'àrab, l'arameu té força importància com a llengua literària i litúrgica entre jueus, sobretot. A més, amb els conflictes ocorreguts durant els darrers dos segles a la regió, els parlants de l'arameu s'han dispersat per tot el món.

Dialectes de l'arameu

Amb la fragmentació que ha succeït durant la llarga història de l'arameu, lingüísticament parlant, l'arameu no és una llengua sinó un conjunt d'aquestes, ben relacionades, això sí, ja que hi ha intel·ligibilitat mútua. L'arameu parlat a Síria s'anomena siríac.

Actualment, aquest seria un esquema dels dialectes de l'arameu:

  • Neoarameu oriental
    • Neoarameu nord-oriental
    • Turoyo
  • Neoarameu occidental

Història

La història de l'arameu es pot dividir en tres grans períodes:[2] l'arameu antic (des de l'origen fins a l'any 200), l'arameu mitjà (200 - 1200) i arameu modern (des de l'any 1200 en endavant).

L'arameu antic és un període de formació i consolidació de la llengua. Des dels seus orígens (aproximadament el 1100 aC) a les ciutats estat del llevant, es va expandir per la zona de Mesopotàmia del nord gràcies a les conquestes assíries, que importaren l'idioma a tot l'Orient Mitjà. Aquesta extensió va suposar també una fragmentació dialectal, marcada des del segle viii aC.

L'any 500 aC marca el clímax de l'arameu antic, ja que en aquesta data Darios I el Gran va proclamar l'arameu com una de les llengües oficials del seu imperi, fet que va fer-lo avançar en difusió i estandardització. En aquesta llengua s'escriuran, per exemple, gran part dels textos bíblics.

Alexandre Magne, i sobretots els seus successors, van portar el grec, i durant segles va conviure amb l'arameu a la regió persa. La influència hel·lènica va modificar la llengua, que va tornar a partir un període de forta dialectalització, tot i que continuava tenint un caràcter predominant per a assumptes oficials.

Alguns d'aquests dialectes van evolucionar cap a llengües separades amb el pas del temps, com ara l'idioma mandeu. L'arameu mitjà va esdevenir siríac en la seva llar natal, mentre que altres variants es distingien a l'àrea oriental. El siríac, però, va ser la llengua que va mantenir els trets fonamentals de l'arameu durant el període intermedi i modern.

Arameu antic

Aquest període inclou l'arameu parlat pels arameus des del seu origen fins que es consolida com a llengua franca de la regió. L'arameu antic abasta més de tretze segles d'història de la llengua. Aquest llarg espai de temps ha estat escollit de manera que cobreix tots els dialectes que es troben actualment extingits. El punt més important a la història de l'arameu antic té lloc l'any 500 aC quan es transforma en arameu imperial. Els diferents dialectes de l'arameu de la regió prenen rellevància quan el grec reemplaça l'arameu com la llengua del poder a la regió.

Arameu antic primerenc

Comprèn l'arameu des del seu origen. Fou la llengua parlada a les ciutats-estat de Damasc, Hama i Àrpad. Hi ha una gran quantitat d'inscripcions que evidencien l'ús més primerenc del llenguatge, que data del segle X aC. Aquestes inscripcions són principalment documents diplomàtics entre les ciutats-estat aramees. L'escriptura de l'arameu en aquest període sembla estar basada en l'alfabet fenici, i hi ha una unicitat en el llenguatge escrit. El domini de l'Imperi Assiri per Teglatfalassar III a la regió d'Aram a mitjan segle VIII aC comportà l'establiment de l'arameu com a llengua franca del Creixent Fèrtil.

Arameu antic tardà

Quan l'arameu s'estengué durant el segle VIII aC perdé la seva homogeneïtat, i diferents dialectes començaren a emergir a Mesopotàmia, Babilònia, Orient Mitjà i Egipte; els més estesos eren els que havien estat influenciats per l'accadi a Babilònia. D'aquesta manera es descriuen al Segon llibre dels Reis, en què funcionaris d'Ezequies, rei de Judea, pretenen negociar amb els ambaixadors assiris en arameu, de tal manera que el poble no ho entengués. Sobre l'any 600 aC Adon, un rei cananeu, escriu al faraó egipci en arameu.

El caldeu s'utilitzà com a llengua comuna a la dinastia caldea de Babilònia, i s'emprà per descriure l'arameu bíblic, que després fou escrit en un estil més tardà. No s'ha de confondre aquest dialecte amb el neo-arameu caldeu.

Arameu imperial

L'any 500 aC Darios el Gran establí l'arameu com a llengua oficial a la meitat occidental de l'Imperi Persa Aquemènida. El dialecte local de l'arameu oriental ja era emprat en aquell temps pels buròcrates de Babilònia, per la qual cosa l'edicte de Darios col·locà l'arameu sobre una base sòlida. El nou arameu imperial fou estandarditzat, la seva ortografia es basava més en les seves arrels històriques que en la pronunciació de qualsevol dialecte parlat, en tant que la influència del persa li donà una nova claredat, flexibilitat i fermesa. L'arameu imperial és també conegut com l'arameu oficial o arameu bíblic. Durant segles després de la caiguda de l'Imperi Aquemènida l'any 331 aC davant Alexandre el Gran, l'arameu imperial, establert per Darios, romangué com llenguatge dominant de la regió.

El terme arameu aquemènida s'empra per descriure l'arameu imperial que es feia servir durant l'Imperi Aquemènida. Aquest període de l'arameu es considera generalment des de la proclamació de Darios el Gran aproximadament l'any 500 aC fins aproximadament un segle després de la caiguda de l'imperi el 331 aC. Molts dels documents que testimonien aquesta forma de l'arameu provenen d'Egipte, particularment d'Elefantina, i el millor conegut de tots és Paraules d'Ahiqar, un llibre d'aforismes instructius molt semblants al llibre de Proverbis de la Bíblia hebrea. La uniformitat de l'arameu aquemènida és tal que la majoria de les vegades és difícil de determinar on fou escrit un fragment particular del llenguatge.

El 2008 es publicà un grup de trenta documents arameus, datables al segel IV aC, que foren trobats a Bactriana. La importància de la troballa es deu a la manca de material en arameu aquemènida fora d'Egipte i de la Bíblia.

Arameu postaquemènida

La unitat de la llengua i de la literatura aramees no fou destruïda immediatament per la conquesta d'Alexandre el Gran. L'arameu sobrevisqué de manera molt semblant al qual decretà Darios el Gran al segle V aC fins als inicis del segle II dC. Els selèucides imposaren el grec com la llengua oficial a l'administració de Síria i de Mesopotàmia des del començament del seu domini, per la qual cosa el grec substituí l'arameu com a llengua comuna de la regió ja a partir del segle III. Tanmateix, l'arameu continuà vigent a Judea, a través del desert de Síria i s'estengué a Aràbia i a Pàrtia.

Dins d'aquesta categoria es troba l'arameu asmoneu, oficial a Judea entre el 142 i el 37 aC, el qual tingué influència en l'arameu dels texts de Qumran i fou el llenguatge principal de texts teològics no bíblics de la comunitat essènia. El Tàrgum, traducció de la Bíblia hebrea a l'arameu, fou realitzat en aquest estil d'arameu. L'asmoneu també apareix a cites a la Mixnà i a la Tosefta. La seva escriptura és diferent de l'arameu aquemènida, atès que l'ortografia fa èmfasi en la pronunciació més que no pas en formes etimològiques.

El tàrgum de Babilònia és l'últim dialecte postaquemènida trobat al Tàrgum Ònquelos i el Tàrgum Jonatan, els tàrgums oficials. El tàrgum asmoneu original arribà a Babilònia entre els segles II i III i fou modificat d'acord amb el dialecte babilònic contemporani per crear el llenguatge estàndard dels tàrgums. Aquesta combinació formà la base de la literatura jueva de Babilònia durant els segles següents.

El tàrgum de Galilea és semblant al de Babilònia en el fet que es formà a partir de la combinació de l'asmoneu literari amb el dialecte de Galilea, al voltant del segle II. Tanmateix, no se li adjudica cap autoritat, i l'evidència documental mostra que el text ha estat corregit en tant que ha calgut millorar-lo. A partir del segle XI, quan el tàrgum de Babilònia es tornà normatiu, la versió de Galilea s'ha vist influïda notablement per ell.

L'arameu babiloni documental és un dialecte emprat des del segle III. És el dialecte dels documents privats de Babilònia, i a partir del segle XII, de tots els documents privats jueus en arameu. Es basa en l'asmoneu amb molt pocs canvis, segurament perquè molts dels documents en aquest dialecte eren documents legals, per la qual cosa el llenguatge devia ser comú als jueus en general, i l'asmoneu era aleshores el vell estàndard.

L'arameu nabateu era el llenguatge del regne àrab de Petra, que entre el 200 aC i el 106 dC abastava la riba oriental del riu Jordà, la península del Sinaí i el nord d'Aràbia. Els nabateus preferien l'arameu a l'àrab probablement per les seves activitats comercials en caravanes. El dialecte estava basat en l'aquemènida amb influència de l'àrab, modificant la ela per una ena i emprant certs estrangerismes. Hi ha inscripcions nabatees de principis del regne, però la majoria daten dels primers quatre segles després de Crist. El llenguatge s'escrigué amb caràcters cursius precursors de l'alfabet àrab modern. L'ús d'estrangerismes s'incrementà fins que al segle IV el nabateu es fusionà amb l'àrab.

L'arameu palmirenc és el dialecte parlat a la ciutat de Palmira, al desert de Síria, des del 44 aC fins al 274 aC. S'escrivia amb caràcters arrodonits, que més endavant donaren pas a l'alfabet siríac. De manera semblant al nabateu, tingué influències de l'àrab, tot i que en menor mesura.

L'arameu arsàcida fou el llenguatge oficial de l'Imperi de Pàrtia entre el 247 i el 224 aC. Fou el que continuà la tradició de l'arameu aquemènida oficialitzat per Darios, tot i que amb el temps patí les influències de l'arameu parlat, el georgià i el persa. Després de la conquesta dels partis per l'Imperi Sassànida, l'arsàcida exercí una influència considerable sobre el nou idioma oficial.

Arameu antic oriental tardà

Tots els dialectes mencionats al subtítol anterior eren descendents de l'arameu imperial. Això no obstant, els diversos dialectes regionals de l'arameu antic tardà convisqueren amb ells, moltes vegades com a llengües parlades. L'evidència d'aquests dialectes es coneix únicament a través de llur influència en paraules i noms sobre un dialecte més estàndard. Tanmateix, aquests dialectes parlats es convertiren en llenguatges escrits al segle II aC i reflecteixen un corrent de dialectes de l'arameu que no eren dependents de l'imperial i mostren una clara divisió entre les regions de Mesopotàmia, Babilònia a l'orient, i Judea i Síria a l'occident.

A orient, els dialectes palmirenc i arsàcida es barrejaren amb els llenguatges regionals, creant una mescla entre el dialecte imperial i el regional. Posteriorment, l'arsàcida esdevingué la llengua mandea, el llenguatge ritual del mandeisme.

Al Regne d'Osroene, centrat a Edessa i fundat l'any 132 aC, el dialecte regional es convertí en l'idimoa oficial, el sirià antic.

L'arameu mesopotàmic oriental florí al costat est del Tigris, amb evidència a Hatra, Assur i Tur Abdin. Tatià, l'autor del Diatesaron, era originari d'Assíria i possiblement escrigué la seva obra en mesopotami oriental i no en sirià antic o grec. A Babilònia, el dialecte regional emprat per la comunitat jueva era el babiloni antic jueu, el qual es veié cada cop més influït per l'arameu bíblic i el targúmic babiloni.

Arameu antic occidental tardà

Els dialectes regionals occidentals de l'arameu seguiren un curs semblant als d'orient, tot i que són força diferents de l'arameu imperial i dels dialectes orientals. L'arameu arribà a coexistir amb els dialectes cananeus, tot desplaçant eventualment el fenici al segle I aC i l'hebreu al segle IV dC.

La forma més bé testimoniada de l'arameu antic occidental tardà és la que feia servir la comunitat jueva. Aquesta forma es coneix com a palestí jueu antic, essent la seva forma més antiga el jordà oriental antic, que probablement provingué de la regió de Cesarea de Filip. Aquest és el dialecte en què està escrit el manuscrit més antic d'Henoc (170 aC). La fase següent distintiva de l'idioma es coneix com a judaic antic, ja al segle II. Aquest llenguatge es pot trobar a diverses inscripcions i a cartes personals, cites preservades del Talmud i rebuts de Qumran. La primera edició de La guerra dels jueus de Flavi Josep s'escrigué en judaic antic.

El jordà oriental antic continuà emprant-se envers el segle I a comunitats paganes que vivien a l'est del riu Jordà, i es coneix també aquest dialecte com palestí pagà antic. S'escrivia amb una lletra cursiva semblant a la del sirià antic. Hi ha la possibilitat que hagi sorgit un dialecte palestí cristià antic a partir del pagà, el qual pot estar relacionat amb una tendència a l'arameu occidental trobada als Evangelis sirians antics.

Dialectes parlats en temps de Jesús

Langues sémitiques
Dialectes arameus entre les llengües semítiques de l'antiguitat.

Als encontorns d'Israel —a més dels dialectes hebreus de Qumran i de la Mixnà—, en temps de Jesús es parlaven set dialectes de l'arameu occidental. Eren probablement diferents tot i que mútuament intel·ligibles. El jueu antic era el dialecte dominant de Jerusalem i de Judea. A la regió d'Ein Guedi es parlava el dialecte jueu sud-oriental. Samaria tenia el seu propi dialecte distintiu, l'arameu samarità, en què les consonants he, jet i ayin es pronunciaven totes com àlef.

L'arameu galileu, el dialecte de la regió natal de Jesús, és conegut únicament en uns quants topònims, les influències del galileu targúmic, alguna literatura rabínica i unes poques cartes privades. Probablement es caracteritzava pel fet que els diftongs mai no es simplificaven en vocals senzilles.

A l'est del Jordà s'hi parlaven diversos dialectes del jordà oriental. A la regió de Damasc i a les muntanyes d'Antilíban es parlava l'arameu damascè, deduït a partir de l'arameu occidental modern. Finalment, al nord d'Alep es parlava el dialecte occidental arameu orontès.

A més de l'hebreu i de l'arameu, el grec es feia servir als centres urbans, encara que els papers exactes d'aquests llenguatges parlats són encara un motiu de debat. Es suggereix que l'hebreu era un llenguatge local, l'arameu un llenguatge internacional de l'Orient Mitjà i el grec el llenguatge administratiu de l'Imperi Romà. Els tres llenguatges s'influïren mútuament, sobretot l'hebreu i l'arameu, incorporant paraules hebrees a l'arameu jueu. Inversament, també l'hebreu incorporà paraules aramees.

De la mateixa manera, la versió grega del Nou Testament conserva sovint semitismes no grecs, incloent-hi transliteracions de paraules semítiques:

  • Algunes d'origen hebreu: l'ordre de Jesús ephphatha, εφφαθα, una forma de l'imperatiu hippataj, הִפָּתַח, «Que s'obri!».[3]
  • D'altres d'origen arameu: la paraula talitha, Ταλιθα, que pot representar el substantiu talyĕthā, טַלְיְתָא, «adolescent».[4]
  • I d'altres que poden ser tant hebrees com aramees, com rabbounei, Ραββουνει, que pot ser ribboni, רִבּוֹנִי, «el meu mestre» en totes dues llengües.[5]

L'evidència suggereix un ambient lingüístic complex, i cal anar amb compte amb les dades.

El 2004, la producció de la pel·lícula The Passion of the Christ féu un ús profús de diàlegs en arameu, sobretot reconstruït per William Fulco. Malgrat els esforços, parlant d'arameu qualificaren l'idioma emprat com forçat i poc familiar. A més a més, l'arameu emprat a la pel·lícula és arameu siríac dels segles VII i VIII i no pas arameu palestí com el que parlava Jesús al segle I.

Arameu mitjà

Syriac Sertâ book script
Llibre del segle XI escrit en alfabet siríac.

Es considera el segle III com el límit cronològic entre l'arameu antic i l'arameu mitjà, atès que durant aquest segle la naturalesa de diversos llenguatges i dialectes arameus comença a canviar. Els descendents de l'arameu imperial deixen d'existir com a llengües vives, i els llenguatges regionals de l'est i de l'oest començaren a produir noves literatures. A diferència de molts dels dialectes de l'arameu antic, hi ha prou coneixement sobre el vocabulari i la gramàtica de l'arameu mitjà.

Arameu oriental mitjà

Només dues de les llengües aramees orientals continuaren existint en aquest període. Cap al nord de la regió, el siríac antic es transformà en siríac mitjà; mentre que al sud, el jueu babiloni antic produí el jueu babiloni mitjà. Simultàniament, el dialecte post-aquemènida arsàcida es transformà en el precursor de la nova llengua mandea.

Estrangela
Manuscrit siríac del segle IX. Homilia de l'Evangeli segons Sant Joan per Joan Crisòstom.

El siríac mitjà és el llenguatge clàssic, litúrgic i literari de l'Església Catòlica Siríaca actual. El seu apogeu tingué lloc entre els segles IV i VI, començant amb la traducció de la Bíblia a aquesta llengua, la Peixitta i la prosa i poesia d'Efraïm de Síria. A diferència del seu predecessor, el siríac mitjà és una llengua netament cristiana, tot i que amb el temps es transformà en la llengua d'aquells qui s'oposaven al domini del lideratge bizantí de l'Església a Orient. L'activitat missionera produí l'expansió del siríac a través de Pèrsia, l'Índia i la Xina.

L'arameu jueu babiloni mitjà fou emprat per escriptors jueus a Babilònia entre els segles IV i XI. És identificat normalment com la llengua del Talmud babiloni, completat al segle VII i la literatura post-talmúdica, que són els productes literaris més importants del judaisme babiloni. Les fonts epigràfiques més importants d'aquest dialecte són els atuells màgics arameus inscrits amb caràcters jueus.

El mandeu és un dialecte germà de l'arameu jueu babiloni, tot i que és tant lingüísticament com culturalment diferent. El mandeu clàssic és la llengua en què es compongué la literatura religiosa mandea. Es caracteritza per una ortografia altament fonètica.

Vocabulari

Aquí hi ha una llista dels numerals en diferents llengües aramees, transliterades a l'alfabet romànic:

Numerals Síriac Mandeu Turoyo Occidental Protoarameu
1 xaa' hədo ħa ħdo aħħad *ħad
2 tre' tren tre ithr *tren
3 tlaatha klootho tlotho ethlath *tlaatha
4 'arba arbo arbo arpa *'arbaa
5 xamsha hamsho ħamsho ħammesh *ħamsha
6 'əshta shettho əshto seth *'əshta
*shetta
7 sho'a shuwwo shawo eshba *shaba
8 tmanya thəmoono tmənyo thmoon *tmanya
9 təsh'a etshtsho təsho etsha *tesh'a
*'ətsha
10 'əsra æsro asro esar *'əsra

Vegeu també

Referències

  1. «arameu». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Beyer, Klaus (1986). The Aramaic language: its distribution and subdivisions. Göttingen: Vandenhoeck und Ruprecht. ISBN 3-525-53573-2
  3. «Marc 7:34 (Reina-Valera 1960).» Bible Gateway. Consultat el 15 de novembre de 2015.
  4. «Marc 5:41 (Reina-Valera 1960).» Bible Gateway. Consultat el 15 de novembre de 2015.
  5. «Joan 20:16 (Reina-Valera 1960).» Bible Gateway. Consultat el 15 de novembre de 2015.

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Arameu Modifica l'enllaç a Wikidata

Alfabet arameu

L'alfabet arameu és un alfabet abjad dissenyat per escriure l'arameu. Com els altres abjads, totes les lletres representen consonants; algunes matres lectionis són consonants que també representen vocals llargues.

Les inscripcions més recents en l'idioma arameu usen l'alfabet fenici. Llavors l'alfabet es desenvolupà en la forma mostrada a sota. L'ús de l'arameu com a una lingua franca a través de l'Orient Mitjà des del segle viii aC portà a l'adopció gradual de l'alfabet arameu per escriure l'hebreu. Abans, l'hebreu s'escrivia emprant un alfabet proper al fenici, anomenat l'alfabet paleohebreu.

Els alfabets hebreu i nabateu són una mica diferents en estil amb respecte a l'alfabet arameu. El desenvolupament de versions en cursiva de l'arameu porten a la creació dels alfabets siríac, palmireneà i mandeu. Aquestes escriptures formaren la base dels alfabets àrab, sogdià, orkhon i mongol. Controvertidament és reclamat com el possible origen dels alfabets índis.

Tot i que l'arameu es diferencia considerablement de l'hebreu, és un idioma afí a aquest, l'alfabet del qual consta de les mateixes lletres i gairebé els mateixos noms. Igual que l'hebreu, l'arameu s'escriu de dreta a esquerra i en un principi la seva escriptura era consonàntica. No obstant això, els masoretes afegiren punts vocàlics a l'arameu emprat a la Bíblia igual que ho feren amb l'hebreu. En estar en contacte amb altres llengües l'arameu va rebre llur influència.

Actualment l'arameu bíblic, els dialectes jueus neoarameus i l'idioma arameu del Talmud estan escrits amb alfabet hebreu. L'idioma siríac i els dialectes cristians neoarameus estan escrits amb alfabet siríac.

Alfabet fenici

L'alfabet fenici és un dels primers alfabets dels sistemes d'escriptura fonètica en la història de la humanitat. L'escriptura va aparèixer al voltant del segle XV aC i va esdevenir l'ancestre de la majoria dels alfabets moderns i alguns altres sistemes d'escriptura.

En aquest alfabet es va usar un principi consonàntic, és a dir, escriure les paraules només senyalitzant els sons consonants, deixant les vocals a la comprensió del lector. El text s'escrivia de dreta a esquerra.

El sistema d'escriptura fenici va esdevenir un dels més utilitzats; es va estendre pels comerciants fenicis a través del Mar Mediterrani, on es va desenvolupar i va ser assimilat per moltes altres cultures. L'alfabet arameu, una forma modificada del fenici, va ser l'avantpassat de l'alfabet àrab modern, mentre que l'escriptura hebrea és una variant estilística de l'arameu. L'alfabet grec (i l'expansió dels seus descendents, com el llatí, el ciríl·lic i el copte) va ser el successor directe del fenici, encara que alguns valors de les lletres van ser canviats per representar els sons vocals.

Com que les lletres van ser originalment una incisió amb una agulla (stylos), la majoria de les formes són angulars i rectes, encara que amb el pas del temps van anar sorgint versions més cursives, que van culminar amb l'alfabet neo-púnic de l'era romana del nord d'Àfrica. El fenici se sol escriure de dreta a esquerra, encara que hi ha alguns textos escrits en bustrofedon.

El 2005, la UNESCO registrà l'alfabet fenici al Programa Memòria del Món com a un patrimoni del Líban.

Arameus

Els arameus foren un poble semític que va viure a Mesopotamia, Palestina i Síria. Actualment són una minoria ètnica que viu principalment a Síria (especialment en un bon nombre de llogarets propers a Damasc) i alguns també a Turquia i Iran. Són de religió cristiana. Disposen d'una bandera nacional que porta l'emblema del rei arameu Gabara de Gozan i és acceptada per tots els arameus arreu. A Turquia està prohibida, però a Síria es pot fer servir.

Dinastia XXVIII d'Egipte

La dinastia XXVIII d'Egipte transcorre l'any 404 al 399 aC

Aquesta dinastia va tenir un sol governant, Amirteu II (Amirtaeus), que era descendent dels reis saita de la dinastia XXVI. Amirteu va dirigir una rebel·lió contra Artaxerxes II, triomfant en part d'Egipte, encara que no va arribar a controlar molt territori. Es coneix molt poc del seu regnat, que va durar sis anys, i no s'han trobat monuments de la seva època. La seva mort es registra en el papir arameu de Brooklyn.

Juntament amb les dinasties XXVI, XXVII, XXIX, XXX i XXXI constitueix el període tardà d'Egipte.

Guemarà

La Guemarà (en hebreu: גמרא) i la Mixnà juntes formen el Talmud. La Mixnà és la base de la Llei oral, la Guemarà és el comentari de la Mixnà. El mot Guemarà, prové de גמר: (Gamar) que vol dir completar (en hebreu), o estudiar (en arameu). Els rabins de la Mixnà es coneixen com a Tanaim (singular Tanna תנא), els rabins de la Guemarà són anomenats Amoraïm (singular amora אמורא).

Judeoarameu

Judeoarameu és un nom col·lectiu utilitzat per descriure diverses llengües hebrees influïdes per l'arameu i el neoarameu. L'arameu, com l'hebreu, és una llengua semítica occidental i les dues tenen molta semblança. Des del segle VII aC l'arameu era la lingua franca de l'Orient Mitjà. Va arribar a ser la llengua de la diplomàcia i del comerç, però no va ser usada pel poble hebreu en els seus començaments. Com descriu el Segon Llibre dels Reis 18:26, Ezequies, rei de Judà, va demanar negociar amb els ambaixadors assiris en arameu millor que en hebreu, de manera que el poble no es pogués assabentar del que es deia. Durant el segle VI aC, la captivitat dels jueus a Babilònia va portar la llengua de treball de Mesopotàmia, que era l'arameu, molt més a la vida diària de la majoria dels jueus.

Al voltant de l'any 500 aC, Darios I de Pèrsia va proclamar que l'arameu seria la llengua oficial de la meitat oest del seu imperi, i el dialecte arameu oriental va esdevenir la norma estàndard oficial. Evidències documentals ens mostren el pas gradual de l'hebreu a l'arameu:

L'hebreu és utilitzat al principi com a primera llengua en la societat; l'arameu, similar a les llengües canaanites, és coneguda i entesa.

L'arameu és utilitzat com a llengua internacional en la diplomàcia i en el comerç.

L'arameu és utilitzat per a la comunicació entre súbdits i en l'administració de l'imperi.

L'arameu arriba a ser gradualment la llengua de la vida al carrer (al mercat, per exemple).

L'arameu substitueix gradualment l'hebreu a la llar, i aquest últim es fa servir només en l'activitat religiosa.

Llengües semítiques

Les llengües semítiques són la subfamília nord-oriental de les llengües afroasiàtiques, de les quals són l'única família que es parla a l'Àsia. Es parlen al Pròxim Orient i al nord d'Àfrica.

Manuscrits de la mar Morta

Els Manuscrits de la mar Morta o Rotlles de Qumran és una col·lecció de milers de fragments de més de 900 manuscrits que van ser descoberts entre el 1947 i el 1956 a Cisjordània. Els textos, d'origen jueu, van ser escrits en hebreu, arameu i grec, probablement per autors o copistes de la branca hebraica dels essenis. Van ser trobats a onze coves a prop de la mar Morta. Els primers set rotlles foren descoberts per un beduí a prop de Qumran, al territori pertanyent a l'antic Regne de Judà.

La majoria dels manuscrits es poden datar entre l'any 200 aC i el 66 dC. Formen part dels textos més antics que hi ha en hebreu de l'Antic Testament bíblic. Probablement, van ser amagats pels essenis arran de les revoltes jueves contra els romans per aquelles dates.

Medina

arameu

Medina (en àrab المدينة, al-Madīna o, segons el seu nom oficial, al-Madina al-Munàwwara, en àrab المدينة المنورة, al-Madīna al Munawwara, literalment «la Ciutat Il·luminada»), també anomenada Madínat an-Nabí (en àrab مدينة ﺍﻟﻨﺒﻲ, Madīnat an-Nabī, «la Ciutat del Profeta») o Madínat Rassul Al·lah (en àrab مدينة رسول الله, Madīnat Rasūl Allāh, «la Ciutat del Missatger de Déu»), és una ciutat de la regió de l'Hijaz, a l'Aràbia Saudita, capital de la província d'Al-Madina.

Hi ha la tomba de Muhàmmad, profeta de l'islam, i és la segona ciutat santa d'aquesta religió després de la Meca.

A l'època preislàmica, els arabs l'anomenaven Yàthrib (en àrab يثرب, Yaṯrib). Claudi Ptolemeu l'anomena Lathrippa (en grec Λαθριππα). Muhàmmad li donà el títol de Tayba («Perfumada») i els omeies li deien al-Khabitha («la Bruta»). La denominació de "Medina", emperò, sorgeix poc abans del naixement de l'islam, la ciutat va ser batejada com a "Medina" pels arameus, i de seguida en varen manllevar la denominació els jueus, i dels jueus la manllevaren els àrabs, així "Medina" és una paraula d'origen arameu, l'arrel de medina aramea-hebrea és din, " llei ", i la medina en tots dos idiomes denota un lloc en el qual s'aplica un cos de llei o sistema legal determinat, és a dir, una àrea de jurisdicció política. La diferència és, però, que en hebreu aquesta àrea és gran, mentre que en arameu es limita a una ciutat.

És a 160 km de la costa de la mar Roja i a 350 km al nord de la Meca, i es va desenvolupar sobre un oasi entre les muntanyes Udud (al nord) i Ayr (al sud). Els uadis de la zona només porten aigua quan plou, però la capa freàtica és rica i abunden els pous. Quan plou molt, la part central, al-Munakha, es converteix en un llac i se sap que en alguns moments històrics la pluja va amenaçar l'estabilitat dels edificis (734 i 772).

El cens del 2004 donava una població al municipi de 994.175 habitants, dels quals 919.838 habiten a la mateixa ciutat i la resta a l'àrea urbana de la municipalitat. El 2006, tenia una població a l'entorn del milió d'habitants, la quarta del país després d'Al-Riyad, Jiddah i la Meca. La població el 2010 és d'1.102.728 habitants.

Nun (lletra)

La Nun és la catorzena lletra de molts abjads (alfabets) semítics, incloent nun 𐤍 en fenici, nūn ܢ en siríac, nun נ en hebreu, nūn ن en àrab i nähas ነ en amhàric.

La nun està present en Unicode com a U+05E0 נ hebrew letter nun.

En fonètica nun representa el so /n/.

Província de Diyarbakır

Diyarbakır és una província a la part oriental de Turquia, administrada per un governador nomenat pel govern central.

Diyarbakır ha estat la llar de moltes civilitzacions. Diyarbakır i l'àrea circumdant són un important jaciment arqueològic d'artefactes i talles de pedra de l'era Mesolítica. La província de Diyarbakır ha estat governada per accadis, luvites, hitites, hurrites, mittanis, assiris, urartus, arameus, frigis, escites, babilonis, perses, macedonis, grecs, romans, parts, bizantins, perses sassànides, àrabs turcs seljúcides, mongols, perses safàvides i finalment turcs otomans.

Diyarbakır fou un primer baluard del cristianisme arameu (siríac), i també del cristianisme armeni. Abans de la Primera Guerra Mundial, els grups ètnics cristians constituïen un 30% de la població.

Des de la Primera Guerra Mundial, i les massacres de la població cristiana, només uns quants milers d'arameus (siríacs) i armenis viuen encara a la província, alguns a la ciutat de Diyarbakır i altres en pobles assiris i armenis.

La província, actualment, té una gran proporció de població turca, seguida en nombre per kurds ètnics. Altres grups inclouen arameus (siríacs), armenis, àrabs i yazidis.

Província de Mardin

La Província de Mardin (kurd Mêrdîn, arameu siríac: ܡܶܪܕܺܝܢ "Mardin", en àrab: ماردين, Mardīn) és una província de Turquia emplaçada prop del límit tradicional entre Anatòlia i Mesopotàmia amb una població de 737.852. La població era de 835.173 al 2000. La capital de la província és la ciutat de Mardin.

Els arameus de la zona, tot i que són molt reduïts en nombre a causa del genocidi assiri, sostenen els dos monestirs més antics del món, Dayro d-Mor Hananyo (turc Deyrülzafaran, català Monestir de Saffron) i Dayro d-Mor Gabriel (català Monestir de Sant Gabriel). La comunitat cristiana es concentra a l'altiplà de Tur Abdin i a la vila de Midyat, amb una comunitat més petita (aproximadament 100 persones) a la capital provincial.

Políticament, la zona presenta un frec a frec entre el governant Partit de la Justícia i el Desenvolupament, el kurd Partit Democràtic Popular, i el Partit Democràtic. Aquesta pugna de vegades és dura, especialment a les zones rurals de la província.

Reix

La Reix és la vintena lletra de molts abjads (alfabets) semítics, incloent raix 𐤓 en fenici, rēš ܪ en siríac, reix ר en hebreu, rā ر en àrab i reʾs ረ en amhàric.

La reix està present en Unicode com a U+05E8 ר hebrew letter resh.

En fonètica la reix representa el so /r/ o /ɾ/. En hebreu modern a més d'aquests dos sons, també pot representar /ʁ/ o /ʀ/.

Sade

La Ṣade (anomenada també Ṣādē, Tsade, Ṣaddi, Ṣad, Tzadi, Sadhe o Tzaddik) és la divuitena lletra de molts abjads (alfabets) semítics, incloent ṣade 𐤑 en fenici, ṣāḏē ܨ en siríac, tzade צ en hebreu, ṣād ص en àrab i ṣädäy ጸ en amhàric.

La ṣade està present en Unicode com a U+05E6 צ hebrew letter tsadi.

Probablement el seu valor fonètic més antic fou /t͡sˤ/, encara que hi ha una gran varietat de pronunciació en diferents llengües semítiques i en els seus dialectes. Els fonemes del protosemític septentrional ṱ, śˤ i sˤ, es fusionaren al canaanita en sˤ. En àrab, que mantenia aquests fonemes separats, s'introduïren les variants de ṣād i ṭāʾ per expressar els tres sos (vegeu ḍād, ẓāʾ). En arameu, aquestes consonants emfàtiques es fusionaren en canvi amb ʿayin i ṭēt, respectivament, per tant el mot hebreu ereẓ ארץ (terra) en arameu es converteix en araʿ ארע.

Sant Pere

Segons el Nou Testament, Simó Pere (en arameu Xim'on kēfa, ܫܡܥܘܢ ܟܐܦܐ i en grec Σίμων ὁ Κηφᾶς Quefes, o Πέτρος Petros) conegut com Sant Pere o Quefes (Betsaida, Galilea, ? - Roma, c.64/67) fou un dels Dotze Apòstols de Jesús de Natzaret i va ser considerat per la hagiografia posterior com el primer Cap del Cristianisme. És venerat com a sant en tota la cristiandat.

Siríac

El siríac (ܣܘܪܝܝܐ suryāyā) és un conjunt de dialectes de l'arameu, una llengua semítica parlada a l'Orient Mitjà; durant el seu apogeu es va parlar a la major part del Creixent Fèrtil.L'arameu ha existit almenys des del segle XII aC i ha evolucionat amb el pas de tots aquests segles; mentre que el siríac va fer la seva aparició durant el període hel·lenístic i no va tenir una escriptura pròpia, al voltant del segle I dC, es va crear l'escriptura siríaca, la qual prové de l'alfabet arameu.

El siríac clàssic va arribar a ser la principal llengua literària de l'Orient Mitjà des del segle IV dC i fins al segle VIII dC, així com un vehicle de transmissió cultural i religiosa del cristianisme ortodox siríac, difonent-se a través d'Àsia fins a llocs tan llunyans com les costes malabars de l'Índia i l'orient de la Xina. I, fins i tot, també va arribar a servir els àrabs i perses (encara que en menor mesura per a aquests últims) com a mitjà de comunicació i disseminació cultural. Al mateix temps que l'idioma clàssic d'Edessa es preservava en una gran col·lecció literària.

El siríac, un mitjà d'expressió principalment cristiana, va tenir una fonamental influència cultural i literària en el desenvolupament de la llengua àrab, la qual reemplaça el siríac cap a finals del segle VIII. En l'actualitat, el siríac continua sent l'idioma litúrgic per als cristians sirians.

D'una manera general, el terme siríac es fa servir per a referir-se a tot l'arameu clàssic de l'antiguitat tardana; però, més específicament, es refereix a la llengua clàssica d'Edessa, que va esdevenir l'idioma litúrgic de l'Església ortodoxa siríaca.

Talmud de Jerusalem

El Talmud de Jerusalem (en hebreu: תלמוד ירושלמי) (transliterat: Talmud Yeruixalmi) o Talmud de Palestina, és una compilació dels debats rabínics sobre l'elaboració de la Mixnà en idioma arameu occidental, que es van celebrar a la terra d'Israel en el mateix període que el Talmud de Babilònia. Fou redactat a corre-cuita, sota la pressió de les circumstàncies històriques. Els tractats de l'ordre Nezikín mostren diferències significatives en la forma i l'estil en comparació amb altres tractats, la qual cosa suggereix que són el resultat d'una composició més antiga (50 anys abans que la resta del Talmud).

Tet (lletra)

La tet o ṭēth és la novena lletra de molts abjads (alfabets) semítics, incloent ṭet 𐤈 en fenici, ṭēṯ ܛ en siríac, tet ט en hebreu, ṭā ط en àrab i ṭäyt ጠ en amhàric.

La tet està present en Unicode com a U+05D8 ט hebrew letter tet.

En fonètica tet representa el so /tˤ/.

Xin (lletra)

La xin és la vint-i-unena lletra de molts abjads ('alfabets') semítics, incloent xin 𐤔 en fenici, šīn ܫ en siríac, xin ש en hebreu, xin 𐡔 en arameu, xīn ش en àrab i śäwt ሠ en amhàric.

La xin està present en Unicode com a U+05E9 ש hebrew letter shin.

En fonètica la xin representa el so /ʃ/, i la seva variant sin representa el so /s/ o també /ś/.

Els fonemes del protosemític ś i ʃ es fusionaren en el fenici en ʃ. Es discuteix si els fonemes ʃ (𐤔) i s (𐤎𐤎), clarament distingits en l'ortografia fenícia, no acabarien fusionant-se en el fenici clàssic o en el púnic tardà.

Cristianes
Jueves
Mandees
Altres
Llengües principals
Llengües regionals
Llengües minoritàries

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.