Antípater l'idumeu

Antípater l'idumeu(Ἀντίπατρος) fou governador de Judea i pare d'Herodes el gran Segons la genealogia difosa contemporàniament, era fill d'un noble idumeu també anomenat Antípater o Antipas, que havia rebut el govern d'Idumea d'Alexandre Janeu i de la seva dona Alexandra. Antípater es va criar a la cort d'Alexandre Janeu. No hi ha cap prova d'això; el que se sap és que era mig àrab i fou fet general en cap de l'exèrcit jueu per Alexandre Janeu més per les seves relacions amb els àrabs que per la noblesa del seu origen que probablement també existia. Estava casat amb Cipros, una dona de la noblesa nabatea.

El 65 aC va convèncer el rei Hircà II de Judea, deposat pel seu germà Aristòbul II de Judea, de refugiar-se a la cort d'Aretes, rei dels nabateus. Es va fer client de Gneu Pompeu i probablement va fer un intent diplomàtic de col·locar al tron a Aretes, intent que no va reeixir (64 aC). El 63 aC Pompeu va ocupar Jerusalem i Aristòbul II fou deposat.

Antípater va ser fidel llavors a Hircà II i va treballar per les seves bones relacions amb els romans. Els seus serveis contra Alexandre Asmoneu (fill d'Aristòbul II) i contra Arquelau a Egipte (57 aC i 56 aC) foren agraïts per Scarus i Gabinius lloctinents a Síria de Pompeu. El 48 aC se li va concedir la ciutadania romana i el 47 aC Juli Cèsar va confirmar Hircà II com a gran sacerdot tot i les queixes d'Antígon de Judea (l'altre fill d'Aristòbul II) i Antípater fou nomenat procurador de Judea.

Quan Cèsar va deixar Síria per marxar contra Farnaces, Antípater va garantir la tranquil·litat a Judea i va nomenar als seus fills Fasael i Herodes governadors de Jerusalem i de Galilea, respectivament. El 46 aC es va oposar a la idea del fill Herodes d'eliminar a Hircà II; el 43 aC, un any després de la mort de Cèsar va regular els impostos que havia imposat a Judea el republicà Cassi com a suport a les seves tropes.

Va morir el 43 aC enverinat per l'àrab Malichus (a qui havia salvat la vida dues vegades) que va subornar el coper d'Hircà II per administrar-li el verí.

De la seva dona Cipros va tenir quatre fills: Fasael, Herodes, Josep i Ferores, i una filla, Salomé.

Infotaula de personaAntípater l'idumeu
Biografia
Naixement 100 aC
Edom
Mort 43 aC (56/57 anys)
  Governador de Judea
Activitat
Família
Família Herodians
Fills Herodes el gran
Antipas

Del grec Antípater

Antipas o Antipes pot referir-se a:

Herodes Antipas, un antic líder de Galilea i Perea

Antípater l'idumeu, el fundador de la dinastia herodiana, pare d'Herodes el Gran, i avi d'Herodes Antipas

Antipas, Cotabato, un municipi a les Filipines

Antipes de Pèrgam, bisbe màrtir de l'Església cristiana primitiva, que és citat al llibre bíblic de l'Apocalipsi

Mont Antipas, un lloc esmentat en el Llibre del Mormó

Antipes (tribu), un dels diversos pobles jívaros indígenes a l'alt Amazones

Un tercer episodi de la temporada de Millennium (sèrie de televisió)

Antípater

Antípater és el nom dels següents personatges:

Antípater (astrònom), astrònom grec.

Antípater (fill d'Herodes), fill gran d'Herodes (s. I).

Antípater (metge), metge grec (s. I aC).

Antípater (regent de Macedònia), general macedoni, regent de Macedònia i pare de Cassandre.

Antípater d'Acantos, escriptor grec de data incerta.

Antípater de Bostra, bisbe de Bostra del segle V.

Antípater de Cirene, filòsof grec fundador de l'escola cirenaica de filosofia.

Antípater de Derbe, príncep de Derbe del segle I aC.

Antípater II Etèsies, rei de Macedònia (279 aC).

Antípater de Hieràpolis, sofista i retòric grec del segle II.

Antípater l'idumeu, governador de Judea i pare d'Herodes el gran (s. I aC).

Antípater I de Macedònia, rei de Macedònia

Antípater de Roma, metge del segle II.

Antípater de Sidó, poeta grec

Antípater de Tars, filòsof estoic grec del segle II aC.

Antípater de Tessalònica, poeta grec del segle II.

Antípater de Tir, diversos personatges.

Luci Celi Antípater, jurista roma i historiador del s. II aC.

Edom

Edom (hebreu אֱדוֹם) o Idumea (grec antic Ἰδουμαία, llatí Idūmaea) fou una regió de Judea, situada al sud d'Hebron i fins a la mar Morta a l'est. Va formar el regne d'Edom des d'aproximadament el segle XI aC fins al segle III aC. Edom fou anomenat Udumi o Udumu pels assiris. Eusebi i Sant Jeroni donen a les muntanyes el nom de Mont Seir i el suposen el lloc on va viure Esaú i els seus descendents.

Herodes el gran

Herodes el gran fou rei de Judea, Galilea, Samària, i Idumea des del 40 aC fins al 4 aC

Herodians

Els herodians o dinastia herodiana van ser una dinastia d'origen jueu edomita, els membres de la qual governaren amb èxit desigual la Palestina com a governants clients de l'Imperi Romà des del 37 aC al 92. Porta el nom del seu representant més famós, Herodes el Gran.

Hircà II

Hircà II (Hyrcanus, Ὑρκανός (s.II aC - 30 aC) fou gran sacerdot, rei dels jueus i etnarca. Era el fill gran d'Alexandre Janeu i d'Alexandra o Salomé Alexandra

A la mort del seu pare (76 aC) va deixar la regència del regne per testament a la seva dona Salomé Alexandra i aquesta va nomenar al seu fill gran Hircà II com gran sacerdot, tant per ser el fill gran com per ser de caràcter més manejable en contrast amb el fill més jove, Aristòbul.

Durant nou anys la mare va governar en nom del fill. Hircà fou favorable als fariseus, als quals va afavorir quan va arribar al govern en morir Alexandra vers el 68 aC. El seu germà Aristòbul va aixecar un exèrcit amb el que va derrotar a Hircà que es va haver de refugiar a Jerusalem, i va haver de signar un tractat resignant la sobirania a favor d'Aristòbul a canvi del qual es va poder retirar lliurement a la vida privada.

Així hauria quedat la cosa si el general Antípater l'idumeu no hagués influït en Hircà, que finalment va fugir de Jerusalem al regne dels Nabateus on es va refugiar amb el rei Aretes (vers 65 aC). Amb un exèrcit d'aquest rei va envair Judea i va assetjar a Aristòbul II a Jerusalem, quedant Hircà amo de la resta del país. Fou en aquest moment quan es va produir la intervenció de Gneu Pompeu per mitjà del seu lloctinent Marc Emili Escaure que havia arribat a Damasc amb un exèrcit romà i va rebre suborns d'Aristòbul per ajudar-lo. Escaure va ordenar a Hircà i Aretes de retirar-se.

El 64 aC el mateix Pompeu va arribar a Síria i els dos germans van demanar el seu ajut, però Aristòbul fou massa ofensiu i Pompeu va donar el seu suport a Hircà. Pompeu va fer una campanya contra els nabateus i a la tornada va obligar a Aristòbul a rendir-se; però els jueus no van seguir en la rendició a Aristòbul i es van preparar per a la defensa a Jerusalem. Pompeu no va poder entrar a Jerusalem fins al 63 aC i llavors va instal·lar formalment a Hircà com a gran sacerdot amb autoritat reial però sense títol de rei.

Hircà va tenir el suport romà i d'Antípater l'idumeu, però no va poder gaudir de la seva sobirania tranquil·lament. Alexandre de Judea|Alexandre, fill d'Aristòbul II que havia estat portat com a ostatge a Roma, es va escapar i va iniciar una revolta a Judea, que Hircà no va poder reprimir i va haver de demanar l'ajut d'Aule Gabini, el governador (procònsol) de Síria; amb la intervenció de Gabini, Alexandre fou derrotat i es va haver de sotmetre (56 aC).

El 55 aC el mateix Aristòbul II també es va escapar de Roma i va iniciar una nova revolta, però fou derrotat per Gabini i el seu lloctinent Marc Antoni, i altre cop fet presoner; però quan l'exèrcit de Gabini va anar a Egipte per restaurar a Ptolemeu XII Auletes, Alexandre es va tornar a revoltar i amb un exèrcit va derrotar fàcilment a Hircà, i no va poder ser aturat fins al retorn de Gabini, que el va tornar a derrotar i obligat a fugir; Gabini abans de la victòria, va modificar el govern de Judea i va eliminar el poder efectiu de què gaudia Hircà, deixant-li només les funciones religioses i cerimonials de gran sacerdot, donant el poder als sanedrins (els cinc consells provincials). Antípater l'idumeu va conservar la seva anterior influència.

Cras, successor de Gabini, va saquejar el temple de Jerusalem sense que Hircà i Antípater ho poguessin evitar

El 49 aC va esclatar la guerra entre Pompeu i Juli Cèsar i aquest darrer va donar suport a Aristòbul per una nova rebel·lió de distracció de les forces de Pompeu a l'Orient. Però Aristòbul fou enverinat pels pompeians i el seu fill Alexandre fou executat per Escipió a Antioquia.

Després de Farsàlia (48 aC) Hircà i Antípater van fer importants serveis a Cèsar durant la guerra d'Egipte (47 aC) i al seu retorn Cèsar va restaurar els afers de Judea restablint el regne amb Hircà II com a sobirà amb el títol de gran sacerdot i etnarca i amb Antípater l'idumeu amb el títol de procurador com a governant efectiu.

Una mica després Herodes, fill d'Antípater, que havia rebut el govern d'una de les províncies (Galilea), fou acusat de defraudació, i Hircà el va portar a judici davant el sanedrí, però quan es va adonar que el partit contrari estava disposat a condemnar-lo el va advertir i Herodes va fugir i poc després va obtenir el favor de Sext Cèsar, governador de Síria que li va donar el govern de Celesíria. Amb l'exèrcit de la seva província Herodes va envair Judea i es va acostar a Jerusalem però a precs del seu pare i el seu germà es va retirar.

Una mica després el caràcter feble d'Hircà es va posar en relleu quan va consentir l'assassinat per enverinament d'Antípater pel rei Malic (Malichus) donant lloc a la venjança d'Herodes que va portar a la mort de l'assassí davant els mateixos ulls d'Hircà II.

Aquest a partir de llavors va concedir el mateix favor i influencia a Herodes que abans havia tingut amb el seu pare Antípater i fins i tot la seva néta Mariamne fou donada en matrimoni a Herodes.

Quan la batalla de Filips (42 aC ) va convertir a Marc Antoni en àrbitre suprem dels afers d'Orient, Hircà i Herodes van aconseguir el reconeixement del seu poder però poc després el príncep part Pacoros fill d'Orodes I de Pàrtia, va envair Síria (40 aC) i es va apoderar de gran part de la província. Antígon, fill d'Aristòbul II, va demanar ajut al rei part per recuperar el tron del seu pare i Pacoros va enviar un exèrcit contra Jerusalem que va instal·lar a Antígon.

Hircà es va refugiar a la fortalesa de Baris, d'eon va sortir junt amb Fasael per mantenir converses amb els parts, però una vegada fora fou traïdorament empresonat pels parts i per consell d'Antígon se li van tallar les orelles per incapacitar-lo per exercir de nou com a gran sacerdot i fou enviat presoner a Selèucia del Tigris on fou tractat amablement pel rei part que li va permetre viure lliurement a Babilònia on va ser ben rebut pels jueus de la ciutat i va poder restar els seus darrers anys amb tranquil·litat, fins que una vegada Herodes va quedar ben establert al tron, el va cridar altre cop a Jerusalem i, amb permís del rei part, es va traslladar a Judea on fou magníficament rebut pel rei Herodes.

Després d'Àccium (31 aC) Herodes, com antic partidari de Marc Antoni, es va sentir amenaçat i va considerar eliminar l'única persona que podria reclamar el tron, i aprofitant les intrigues de la seva dona Alexandra, Hircà fou acusat de conspirar amb el rei àrab Malic II (Malichus o Malchus) i executat amb més de 80 anys (30 aC)

Jerusalem

Jerusalem —en hebreu יְרוּשָׁלַיִם, Yeruixalàyim; en àrab أورشليم القدس, Urxalim al-Quds (lit. «Jerusalem la Santa») o, senzillament, القدس, al-Quds; en llatí Hierosolyma; en grec Ιεροσόλυμα, Ierosólyma, o Ιερουσαλήμ, Ierusalēm— és la capital de Israel per els jueus i de Palestina per els àrabs. Situada en un altiplà en les muntanyes de Judea entre la Mediterrània i la Mar Morta, és una de les ciutats més antigues del món. Es considera sagrada per les tres grans religions abrahàmiques: judaisme, cristianisme i islam. Israelians i palestins reclamen Jerusalem com la seva capital tal com ho ha va ser històricament, ja que Israel manté les seves institucions governamentals primàries allà de forma il·legal segons la llei internacional. Palestina reclama la capitalitat d'acord amb la resolució 242 del consell de seguretat de l'ONU i la declaració d'independència de Palestina de l'any 1988 l' OAP l'inclou efectivament com a capital.

Avui en dia, l'estatus de Jerusalem segueix sent un dels temes centrals en el conflicte palestí-israelià. Durant la guerra àrab-israeliana de 1948 o Guerra d'Independència, Jerusalem Oest va ser una de les zones capturades i posteriorment annexat per Israel, mentre que Jerusalem oriental, inclosa la Ciutat Vella, va ser capturat i posteriorment annexada per Jordània. Israel va capturar Jerusalem oriental de Jordània durant la Guerra dels Sis Dies de 1967 que posteriorment es va annexar a Jerusalem Oest, juntament amb el territori circumdant addicional. Una de les lleis fonamentals d'Israel, la Llei de 1980 de Jerusalem, es refereix a Jerusalem com a capital indivisible del país, vulnerant les resolucions de l'ONU que no reconeixen aquesta annexió del territori ocupat. Totes les branques del govern israelià es troben a Jerusalem, inclosa la Knesset (parlament israelià), les residències del primer ministre i el president, i el Tribunal Suprem. Mentre que la comunitat internacional va rebutjar l'annexió i tracta a Jerusalem Est com a "territori palestí ocupat per Israel", Israel té més dret a la sobirania sobre Jerusalem Oest. La comunitat internacional no reconeix Jerusalem com a capital d'Israel, i els amfitrions de la ciutat no hi ha ambaixades estrangeres. Jerusalem és també la llar d'algunes institucions israelianes no governamentals d'importància nacional, com ara la Universitat Hebrea i el Museu d'Israel, amb el seu Santuari del Llibre.

El 2011, Jerusalem tenia una població de 801.000, dels quals 497.000 Jueus compostes (62%), musulmans 281.000 (35%), els cristians 14.000 (al voltant de 2%) i 9.000 (1%) no van ser classificats per la religió.La ciutat antiga de Jerusalem i les muralles van ser declarades l'any 1981 patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

Malc de Judea

Malc (Malchus) fou un dels líders jueus quan Gai Cassi Longi I era governador de Síria el 43 aC.

Cassi li va donar un càrrec pel qual quedava encarregat de recollir el tribut de Judea, però no ho va aconseguir i fou condemnat a mort i salvat per la intercessió d'Hircà II i Antípater l'idumeu.

Després Malc va conspirar contra la vida d'Antípater i va aconseguir d'enverinar-lo. Herodes, fill d'Antípater, no va tardar a aprofitar una ocasió per fer-lo matar.

Regnat de Cleòpatra

El regnat de Cleòpatra VII de la dinastia ptolemaica de l'antic Egipte començà a la mort de son pare, el faraó Ptolemeu XII Auletes, a l'any 51 aC ae, i acabà amb la seua mort al 30 aC ae. Després del regnat de Cleòpatra, Egipte esdevingué una província de l'Imperi romà i finalitzà el període hel·lenístici. Durant el seu regnat va governar Egipte i altres territoris com una monarca absoluta, seguint la tradició del fundador de la dinastia, Ptolemeu I Sòter (r. 305-283 ae), així com Alexandre el Gran (r. 336-323 ae) de Macedònia, que conquistà Egipte de mans de l'Imperi aquemènida.

Cleòpatra i el seu germà menor Ptolemeu XIII van accedir al tron com a corregents, però una discòrdia seua dugué l'estat a una guerra civil oberta. Cleòpatra fugí un curt període a la Siriana romana l'any 48 ae, però en tornà aquest mateix any amb un exèrcit per enfrontar-se al germà. Considerat com un estat client de Roma, l'estadista romà Pompeu Magne projectava l'Egipte ptolemaic com un lloc per refugiar-se després de perdre la batalla de Farsàlia al 48 ae a Grècia contra el seu rival Juli Cèsar durant la Segona Guerra Civil romana. Ptolemeu XIII, però, feu matar Pompeu a Pelusium i li n'envià el cap tallat a Cèsar, quan que aquest últim ocupà Alexandria durant la seua persecució de Pompeu. Amb l'autoritat de cònsol de la República romana, Cèsar intentà reconciliar Ptolemeu amb sa germana Cleòpatra; el conseller principal de Ptolemeu, Potí d'Egipte, però, considerava que els termes de Cèsar afavorien Cleòpatra, per la qual cosa les seues forces, liderades primer per Aquiles i després per Ganimedes a les ordres d'Arsínoe IV (la germana menor de Cleòpatra), assetjaren Cèsar i Cleòpatra al palau. Els reforços de Cèsar llevaren el setge a principis del 47 ae i Ptolemeu XIII va morir poc després en la batalla del Nil. Arsínoe IV fou exiliada a Efes i Cèsar, ara un dictador electe, declarà Cleòpatra i el seu germà menor Ptolemeu XIV governants conjunts d'Egipte. Cèsar tingué un romanç privat amb Cleòpatra del qual nasqué un fill, Cesarió, abans de partir cap a Roma.

Cleòpatra viatjà a Roma al 46 i 44 ae i s'allotjà a la vil·la de Cèsar. Després de l'assassinat de Cèsar el 44 ae, Cleòpatra intentà que Cesarió en fos l'hereu. El nebot nét de Cèsar, Octavi (conegut com a August al 27 ae, quan esdevingué el primer emperador romà) ho va impedir. Cleòpatra llavors feu matar al seu germà Ptolemeu XIV i col·locà el seu fill Cesarió de corregent. En la Tercera Guerra Civil romana del 43-42 ae, Cleòpatra es posà del costat del Segon Triumvirat romà format per Octavi, Marc Antoni i Lèpid. Cleòpatra començà una relació personal amb Marc Antoni de la qual nasqueren tres fills: els bessons Alexandre Heli i Cleòpatra Selene II i Ptolemeu Filadelf. Antonio recorregué a la seua autoritat com a triumvir per assassinar a Arsínoe IV a petició de Cleòpatra, de la qual es va fer cada vegada més dependent tant per al finançament com per a l'ajut militar durant les seues invasions a l'Imperi part i al Regne d'Armènia. Tot i que la seua invasió de Pàrtia no reeixí, arribà a ocupar Armènia. L'any 34 ae portà el rei Artavasdes III a Alexandria com a presoner i l'exhibí en una imitació d'un triomf romà organitzat per Cleòpatra. Després festejaren les Donacions d'Alexandria, en què els fills de Cleòpatra amb Antoni reberen territoris sota l'autoritat triumviral d'Antoni. Cleòpatra fou nomenada «reina de reis» i Cesarió «rei de reis». Aquest esdeveniment, juntament amb el matrimoni d'Antoni amb Cleòpatra i el seu divorci de Octàvia Menor, germana d'Octavi, marcà un punt d'inflexió que dugué a la Quarta Guerra civil romana.

Octavi va obligar els aliats d'Antoni en el Senat romà a fugir de Roma l'any 32 ae. Declarà la guerra a Cleòpatra per donar il·legalment suport militar a Antoni, ara un ciutadà romà sense càrrec públic. Antonio i Cleòpatra dirigiren una força naval conjunta en la decisiva batalla d'Àccium del 31 ae contra Octavi al comandament del general Agripa, que guanyà la batalla mentre Cleòpatra i Antoni fugien al Peloponés i després a Egipte. Les forces d'Octavi envaïren Egipte l'any 30 ae i Marc Antoni i Cleòpatra hi van ser derrotats, la qual cosa feu que Marc Antoni se suïcidara. Quan es va fer evident que Octavi planejava portar Cleòpatra a Roma com a presonera per exhibir-la en un triomf, també es va suïcidar, cosa que popularment es creu que feu deixant-se mossegar per un àspid.

Salomé I

Salomé (Salome, Σαλώμη) fou la filla d'Antípater l'idumeu i de la seva dona Cipros, i germana d'Herodes el Gran.Salomé odiava amb força Mariamne I, la dona d'Herodes, de sang asmonea i quan Herodes va estar absent a Laodicea, cridat per Marc Antoni per respondre a la mort del seu cunyat Aristòbul, Salomé al seu retorn, i amb el suport de Cipros, va acusar Mariamne d'adulteri amb Josep, l'oncle i marit de Salomé, que Herodes deixat encarregat de la custòdia de Mariamme durant la seva absència; Josep fou executat i Mariamne ho va ser pocs anys després (29 aC).

A la mort de Josep, Salomé es va casar amb Costabarus, un noble idumeu que Herodes va nomenar governador d'Idumea i Gaza. Aviat Costabarus fou descobert en conspiració amb Cleòpatra la reina d'Egipte a la que va oferir traslladar el seu reconeixement si Marc Antoni el feia sobirà d'Idumea; va salvar la vida per la intervenció de Salomé i Cipros; un temps després Salomé i el seu marit es van divorciar per iniciativa d'ella (en contra de la llei jueva, que no permetia a la dona decidir sobre això) i aviat fou executat acusat d'haver mantengut els seus plans de traïció (26 aC)

Salomé també va lluitar contra els fills de Mariamme I, Alexandre i Aristòbul i va provar de convèncer a la seva germanastra Berenice, que estava casada amb Aristòbul.Per un temps Salomé va estar enemistada amb Herodes, que sospitava amb raó que l'havia posat en contra del seu propi fill Alexandre i contra la seva esposa Glafira i per la passió per Sileu, ministre d'Obodes el rei dels nabateus i ambaixador nabateu a la cort jueva. Però amb el temps Salomé va recuperar la influència sobre el seu germà i Salomé va poder tornar a calumniar a Alexandre que fou empresonat acusat de traïció contra Salomé i Ferores, i que va culminar amb la mort del príncep el 6 aC.

Per orde del seu germà, es va casar (terceres noces) amb Alexes, un cortesà, segurament contra la seva voluntat.

A la mort d'Herodes, Salomé va rebre la possessió de les ciutats de Jamnia, Azotus i Faselis i una gran quantitat de diners, a tot el qual August va afegir un palau a Ascaló. Va morir entre el 10 i el 13 i va deixar les seves possessions a l'emperadriu Lívia Drusil·la, l'esposa d'August.

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.