Alts del Golan

Els alts del Golan —en àrab هضبة الجولان, haḍba al-Jūlān o al-Jawlān; en hebreu רמת הגולן, ramat HaGolan— o, simplement, el Golan, són un altiplà al sud-oest de Síria, a la frontera amb Israel, Jordània i el Líban. L'Organització de les Nacions Unides, mitjançant la Resolució 242 del Consell de Seguretat, els considera territoris ocupats, mentre que Israel els considera territoris en disputa.

Geogràficament és una regió que domina tant la plana inferior que envolta el mar de Galilea o llac Tiberíades, a Israel, com l'altiplà de Síria, amb Damasc, la capital siriana, al mig.

Correspon aproximadament a l'antiga Gaulanitis i el seu nom derivava de la vila de Golan, esmentada a l'Antic Testament. Fou part de la província de Palestina Secunda. Durant el domini dels bizantins la regió era possessió dels ghassànides i hi tenien una de les seves places principals. Va ser conquerida pels musulmans per Shurahbil quan va ocupar al-Urdunn, i va pertànyer a aquest districte però més tard va passar a la província de Damasc segon al-Tabari, i de la que fou un dels sis districtes segons al-Mukaddasi. Sota domini àrab la regió va tenir uns límits un pel més reduïts però encara incloent els territoris a l'est del Nahr al-Allan, on estaven dues ciutats que portaven el qualificatiu d'al-Djawlan: Djabiyat al-Djawlan i Sahm al-Djawlan.[1] Baniyas va conservar la capitalitat durant el període mameluc.

Integrat des del segle xvi a l'imperi otomà, la capital va passar a Kuneitra. Després de la Primera Guerra Mundial va formar part del territori de Síria, aleshores administrada per França. Per la seva posició estratègica, Israel va ocupar la regió durant la Guerra dels Sis Dies (1967). El 1974 un acord entre Israel i Síria permeté l'establiment d'una missió de l'ONU entre els dos estats. La part dominada pels israelians, però, fou colonitzada i el desembre del 1981 fou annexada unilateralment, a l'estat d'Israel, essent primer ministre Menachem Begin. La població autòctona en fugí durant l'ocupació, i hi resten solament unes poques comunitats druses, circassianes i alauites. L'annexió no és reconeguda per cap país del món, que segueixen considerant-los territori ocupat.

Infotaula de geografia políticaAlts del Golan
هضبة الجولان (ar)
רמת הגולן (he)
Brechat ram mt hermon

Localització
Golan 92
 33° 00′ N, 35° 45′ E / 33°N,35.75°E
Territori reivindicat per Israel i Síria
PaísIsrael
DistricteDistricte del Nord
Israeli-occupied territoriesSub-districte del Golan
Consell regionalConsell Regional del Golan
Geografia
Superfície 1.800 km²
Altitud 1.226 m
Punt més alt Hermon (2.813,95 m)

Estatus actual

Golan location map 3
Localització dels Alts del Golan. En color més clar l'àrea annexionada per Israel.

Israel va conquerir aquests territoris durant la Guerra dels Sis Dies el 1967, i els va mantenir durant la Guerra del Yom Kippur el 1973. El 1981, Israel els va incorporar al seu territori del Districte del Nord, aplicant-hi el sistema legal, administratiu i jurisdiccional i oferint als seus habitants la ciutadania israeliana; mitjançant una llei aprovada per la Kenésset que eludeix emprar el terme annexió. La resolució 497 del Consell de Seguretat de l'ONU, aprovada per unanimitat, va declarar el desembre de 1981 que la decisió israeliana era «nul·la i sense valor».[2] Aquesta resolució es va dictar en virtut del Capítol VI de la Carta de les Nacions Unides. Israel ha intentat adduir que sent el Capítol VII l'únic que permet l'adopció de resolucions vinculants, en interpretació literal de la Carta. Però la Cort Internacional de Justícia, en una opinió consultiva no vinculant sobre Namíbia (21 de juny de 1971), va interpretar que, amb base dels articles 24.2 i 25 de la Carta, el Consell de Seguretat té poders generals, per la qual cosa pot adoptar decisions obligatòries al marge del Capítol VII.[3] Refutant així les prensions israelianes. L'Agència Jueva per la Terra d'Israel, organisme governamental, va respondre que «tot i considerat una annexió, no ho és: els Alts del Golan no estan declarats territori israelià».[4] Israel els ha considerat sempre un emplaçament estratègic essencial per mantenir la seva seguretat i el seu aprovisionament hídric i la base negociadora d'un futur acord de pau amb Síria.[5] El 2018, cap país del món encara no havia reconegut el control israelià sobre els Alts del Golan.,[6] i és universalment reconegut com a territori sirià ocupat.

Població

D'acord amb l'Oficina Central d'Estadístiques d'Israel, el setembre de 2007, la població del subdistricte dels Alts del Golan era d'aproximadament 40.400 habitants,[7] dels quals 21.400 eren àrabs sirians (19.300 drusos i 2.100 musulmans), tot i que podien optar a la ciutadania israeliana, i 19.000 israelians jueus.[8][9][10] De 80.000 a 90.000 ciutadans sirians van fugir o foren expulsats durant la Guerra dels Sis Dies.[11] Els assentaments israelians, com els moixav i els quibuts formen part del Consell Regional del Golan i els colons residents tenen ciutadania israeliana. Un 20,6% de la població drusa va arribar a tenir la ciutadania israeliana.[12]

Referències

  1. en aquesta segona l'arqueòleg Schumacher hi va buscar l'antiga Golan
  2. Resolució 497 Israel-República Àrab Síria (Consell de Seguretat de les Nacions Unides de 17 de desembre de 1981)
  3. Legal Consequences for States of the Continued Presence of South Africa in Namibia (South West Africa) notwithstanding Security Council Resolution 276 (1970) Arxivat 2015-setembre-8 en la Wayback Machine. 21 de juny de 1971, paràgrafs 108 i següents, especialment el 113 (anglès)
  4. «Although reported as a annexation, it is not: the Golan Heights are not declared to be Israeli territory.» [1] Arxivat 2007-octubre-21 en la Wayback Machine.
  5. L'Article I, Secció 9, de les Directrius normatives bàsiques del Govern d'Israel, afirma: "El govern considera que el Golan és essencial per a la seguretat de l'Estat i els seus recursos hídrics. Mantenir la sobirania d'Israel al Golan serà la base per a un acord amb Síria."[2]
  6. Pfeffer, Anshel «Breaching Diplomatic Protocol, Embattled British Minister Priti Patel Visited Israeli Golan Heights». , 08-11-2017 [Consulta: 11 març 2018]. «Como el resto de la comunidad internacional, el gobierno británico no reconoce el control de Israel sobre los Altos del Golán, capturados de Siria en la Guerra de los Seis Días de 1967.»
  7. Oficina Central de Estadísticas de Israel - Taula 1 - Població per districte i subdistricte
  8. Dades del cens elaborat per l'Oficina Central d'Estadístiques d'Israel[3]
  9. CIA World Factbook - Israel - People. (anglès)
  10. Regions and territories: The Golan Heights, British Broadcasting Corporation 10 de agosto de 2010. (anglès)
  11. Benny Morris, Righteous Victims: A History of the Zionist-Arab Conflict, 1881-1999, Vintage Books, Nueva York, 2001, ISBN 978-0-679-74475-7, p. 327: "De ochenta a noventa mil civiles huyeron o fueron expulsados de los Altos del Golán."
  12. https://www.timesofisrael.com/golan-druze-communities-set-for-first-municipal-elections-and-many-are-fuming/

Enllaços externs

Coord.: 33° 0′ 0″ N, 35° 45′ 0″ E / 33.00000°N,35.75000°E

Assentaments israelians

Els assentaments israelians són comunitats civils israelianes construïdes en territoris ocupats per Israel, més enllà de la línia verda, després de la Guerra dels Sis Dies del 1967. Actualment existeixen aquesta mena d'assentaments a Cisjordània, Jerusalem Est, i en els Alts del Golan. Els assentaments existien prèviament a la Península del Sinaí i Gaza fins que Israel va evacuar els assentaments del Sinaí després de l'acord de pau entre Israel i Egipte del 1979 i de la Franja de Gaza el 2005 segon el pla de retirada unilateral israeliana. Israel va desmantellar 18 assentaments a la península del Sinaí el 1982, i 21 a Gaza i 4 a Cisjordània el 2005, però segueix ampliant els seus assentaments i establint noves àrees a Cisjordània, tot i ser condemnada aquesta expansió per 158 dels 166 països en un vot, i 160 nacions de 171 nacions, en una votació diferent, a les Nacions Unides.La comunitat internacional considera els assentaments en territori ocupat com a il·legals, i les Nacions Unides han defensat repetidament l'opinió que la construcció d'assentaments d'Israel constitueix una violació de la Quarta Convenció de Ginebra. Els veïnats israelians a Jerusalem Est i les comunitats en els Alts del Golan, les àrees que han estat annexionades per part d'Israel, també són considerats assentaments per la comunitat internacional, que no reconeix les annexions d'Israel d'aquests territoris.

El Tribunal Internacional de Justícia també diu que aquests assentaments són il·legals segons una opinió consultiva del 2004. A l'abril de 2012, el secretari general de l'ONU Ban Ki-Moon, en resposta als moviments d'Israel per legalitzar els assentaments avançats israelians, ha reiterat que tota activitat d'assentaments és il·legal, i "és contrària a les obligacions d'Israel sota el full de ruta les repetides crides del Quartet a les parts a abstenir-se de provocacions" Crítiques similars es va avançar per la UE i els EUA. Israel s'oposa a la posició de la comunitat internacional i els arguments jurídics que es van utilitzar per declarar els assentaments il·legals.La presència i la contínua expansió dels assentaments existents per part d'Israel i la construcció d'assentaments llocs d'avançada és criticat sovint com un obstacle per al procés de pau pels palestins i terceres parts, incloent les Nacions Unides, Rússia, el Regne Unit, França, la Unió Europea, i els Estats Units.En el 30 juny de 2014, d'acord amb el Consell Yeixa, 382.031 colons jueus vivien en els 121 assentaments reconeguts oficialment a Cisjordània, més de 300.000 israelians vivien en assentaments a Jerusalem Est i més de 20.000 vivien en assentaments en els Alts del Golan. Els assentaments varien en caràcter de les comunitats camperoles i pobles fronterers als suburbis urbans i barris. Els quatre assentaments més grans, Modiín Il·lit, Maale Adumim, Beitar Illit i Ariel han aconseguit estatus de ciutat. Ariel té 18.000 habitants, mentre que la resta té al voltant de 37.000-55.500 cada un.

Districte del Nord (Israel)

El districte del Nord és un dels sis Districtes d'Israel. Té una superfície de 3.324 km², més 1.154 km² del territori dels Alts del Golan. Així, la superfície total del districte és de 4.478 km², 4.638 km² incloent-hi el Llac Tiberíades. Té una població d'1.165.800 habitants (31/12/2004).

L'Oficina Central d'Estadística d'Israel reconeix els Alts del Golan com a part d'Israel i els integra dins del districte del Nord. La comunitat internacional i l'ONU, però, no reconeix l'annexió israeliana dels alts. El districte té com a capital Natzaret i està subdividit en cinc subdistrictes:

Sub-districte d'Acre

Sub-districte del Golan

Sub-districte de Jezreel

Sub-districte de Kinneret

Sub-districte de Safed

Dugesia golanica

Dugesia golanica és una espècie de triclàdide dugèsid que habita l'aigua dolça d'Israel.

El nom específic, golanica, fa referència als alts del Golan, al marge dels quals es va trobar l'espècie.

Força de les Nacions Unides d'Observació de la Separació

La Força de les Nacions Unides d'Observació de la Separació (anglès United Nations Disengagement Observer Force, UNDOF) fou establerta per la Resolució 350 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides el 31 de maig de 1974, per implementar la Resolució 338 (1973) que exigia un alto el foc immediat i la implementació de la Resolució 242 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides.

La resolució es va aprovar el mateix dia en què es va signar l'Acord de la retirada entre les forces d'Israel i Síria als Alts del Golan, establint finalment un alto el foc que posava fi a la Guerra del Yom Kippur de 1973.

La Força ha dut a terme les seves funcions amb la plena cooperació d'ambdues parts. El mandat de la UNDOF ha estat renovat cada sis mesos des de 1974 (el més recent fins al 30 d'agost de 2016). L'UNTSO (Organisme de les Nacions Unides per la Vigilància de la Treva) i la UNDOF estan operant a la zona i continueu supervisant l'alto el foc. Abans de la guerra civil siriana, la situació de la línia d'alto el foc entre Israel i Síria s'havia mantingut silenciosa i no hi havia hagut incidents greus.

Durant la guerra civil siriana, la zona d'amortiment entre les forces israelianes i sirianes es va convertir en una escena dels enfrontaments a Quneitra, obligant a moltes forces observadores de l'ONU a reconsiderar la seva missió a causa de qüestions de seguretat. Els enfrontaments entre l'exèrcit sirià i l'oposició siriana van arribar a l'atenció internacional quan el març de 2013, el grup afiliat a al-Qaeda Front Al-Nusra va prendre com a ostatges 21 funcionaris fijians de les Nacions Unides, que havien estat part de la Força de les Nacions Unides d'Observació de la Separació a la zona de separació neutral entre Síria i el territori ocupat per Israel. Segons un oficial de l'ONU, van ser presos com a ostatges a prop del Lloc d'Observació 58, que havia patit danys i va ser evacuat el cap de setmana anterior, després d'un intens combat a prop d'Al Jamla. El personal de l'ONU va ser alliberat més tard amb la mediació jordana.

Guerra del Líban de 2006

La Guerra del Líban de 2006 coneguda també com la Segona Guerra del Líban fou un conflicte entre Israel i la milícia xiita del grup Hesbol·là que va tenir lloc en el Líban, en els Alts del Golan sirians i en el nord d'Israel. La guerra començà el 12 de juliol de 2006 i acabà amb un alto el foc de l'ONU el 14 d'agost del mateix any, malgrat que el bloqueig naval sobre el Líban es mantingué fins al 8 de setembre. Les Nacions Unides hi desplegaren una missió de pau.

Guerra del Yom Kippur

La Guerra del Yom Kippur, Guerra del Ramadà o Guerra d'octubre també coneguda com la Guerra Araboisraeliana de 1973 o la Quarta Guerra Araboisraeliana fou una guerra iniciada el 6 d'octubre de 1973 per Egipte i Síria per tal d'intentar recuperar els territoris perduts (el Sinaí i els Alts del Golan respectivament) en mans d'Israel el 1967 a la Guerra dels sis dies.

Els àrabs agafaren els hebreus per sorpresa, a la festivitat del Yom Kippur, festivitat que té lloc deu dies després del començament del nou any jueu, i la festa més important al judaisme, que coincidí amb el mes musulmà del Ramadà. L'exèrcit israelià estava parcialment desmobilitzat amb motiu de la festivitat, i això ajudà egipcis i sirians a una ràpida penetració dins els territoris; tot i així, els soldats hebreus pogueren anar al front amb gran rapidesa atesa la nul·la circulació civil per carreteres i autopistes.

Després d'intensíssims combats en què tots els exèrcits foren abastits per les dues superpotències del moment, (els Estats Units enviaven armament cap a Israel a un ritme de 900 tones diàries, mentre que la Unió Soviètica inicià el dia 13 un pont aeri per subministrar material a egipcis i sirians), a poc a poc l'exèrcit hebreu anà recuperant terreny, arribant a creuar el Canal de Suez pel sud i amenaçant d'arribar a la capital egípcia. Pel que fa als alts del Golan, l'exèrcit hebreu, després d'un combat de forces helitransportades, prengué per assalt el cim de la muntanya Hermon, punt avançat de la defensa síria. La guerra va estar a punt de portar al conflicte les dues superpotències nuclears.Mentrestant, Washington i Moscou, es reuniren per tal de redactar un pla de pau que permetés la fi de les hostilitats. Després d'intenses negociacions, i veient els països àrabs que no podrien guanyar, es declararà l'alto el foc el dia 24 d'octubre. Al final de les hostilitats, les tropes israelites estaven a només 40 km de Damasc i a 101 km del Caire.

La guerra tenia implicacions molt fondes: el Món Àrab, humiliat per la desfeta de l'aliança entre Egipte, Síria i Jordània a la Guerra dels Sis Dies, se sentí psicològicament reivindicat pels primers èxits del conflicte. A Israel, malgrat els impressionants èxits operatius i tàctics al camp de batalla, la guerra havia posat punt final al seu sentiment d'invencibilitat i complaença. La guerra també desafià moltes assumpcions americanes: els Estats Units iniciaren nous esforços de mediació i de pau. Aquests canvis pavimentaren el camí pel posterior procés de pau. Els Acords de Camp David van fer que el Sinai tornés a Egipte i que es normalitzessin les relacions, fent que Egipte fos el primer país àrab que reconegués pacíficament l'estat d'Israel. Egipte va anar deixant progressivament de pertànyer a l'esfera d'influència soviètica.

Guerra dels Sis Dies

La Guerra dels Sis Dies s'inscriu dintre del conjunt de guerres lliurades entre Israel i els seus veïns àrabs, després de la creació de l'Estat d'Israel (1947) en la Palestina del mandat de Gran Bretanya. Aquesta guerra va tenir lloc entre el 5 i el 10 de juny de 1967 a causa de principalment a dos factors: el moviment de tropes egípcies en la península del Sinaí (el que anticipava una nova agressió contra Israel) i el bloqueig egipci dels estrets de Tiran, entrada natural al port israelià d'Eilat.

Hermon

El mont Hermon (àrab: Jabal El-Sheikh, d'A-Sheikh de Djabl, hebreu: Har Ha-Chermon) és una muntanya a la zona d'Antilíban, a la frontera entre el Líban, Síria, i Israel. A 2.814 metres damunt nivell del mar, és la muntanya més alta tant d'Israel com de Síria. Els pendents del sud i occidentals del Mont Hermon i els Alts del Golan al Sud estan sota control d'Israel des del 10 de juny del 1967 com a resultat de la Guerra dels Sis Dies. Actualment és una estació d'esquí amb una gamma àmplia de pistes. La muntanya és patrullada fortament per les Forces de Defensa d'Israel i la Policia israeliana.

Llac de Tiberíades

El llac de Tiberíades (en hebreu Kinneret, en àrab Bahr al-Tabariyya), també anomenat llac de Galilea, mar de Galilea (als Evangelis), llac de Genesaret o llac de Kinneret (de l'hebreu kinnor, que significa «en forma de lira»), és un llac d'aigua dolça situat al nord-est d'Israel a més de 200 m sota el nivell de la mar i amb una superfície de 144 km². És travessat pel riu Jordà. Té a la seva riba diversos pobles alguns dels quals amb força relació amb el cristianisme (Tiberíades, Cafarnaüm, Betsaida, Magdala i altres) i fou escenari de nombrosos episodis de la vida evangèlica de Jesús. Ric en peixos, és conegut per les seves tempestes violentes.

Constitueix actualment un recurs hídric important per al país. Treballs de canalització han permès el proveïment de les ciutats amb aigua dolça i la irrigació amb finalitats agrícoles, essencialment al desert del Nègueb.

Altres característiques:

Longitud: 21 km

Amplària: 12 km

Profunditat: entre 42 i 48 m

Anualment: 700 milions m3 d'aigua rebuda i 500 milions de m3 d'aigua emesaSobre la riba oest del llac fou construïda la ciutat de Tiberíades, a 210 m sota el nivell del mar. Capital de la Galilea, va ser fundada i construïda per Herodes Antipas en honor de l'emperador romà Tiberi. Avui és una ciutat costanera de 31.000 habitants, reputada per les seves fonts termals amb efectes terapèutics, on plou menys de 50 dies anualment i on fa 20º de mitjana a l'hivern.

Antigament va tenir el nom de Tiberias Mare i tenia a l'oest les tribus d'Isacar i Zabuló, i a l'est la de Manasseh. Plini el vell esmenta a la seva riba una ciutat anomenada Tariquea i diu que el llac era de vegades anomenat com aquesta ciutat.

Situat a la frontera entre Israel i Síria, des de l'ocupació israeliana dels Alts del Golan, la riba oriental està completament controlada per aquest estat, amb la qual cosa Síria ha perdut el seu accés al llac.

Lliri d'Hermon

El lliri d'Hermon (Iris hermona) és una planta amb flor del gènere Iris. Aquest iris o lliri és endèmic del Mont Hermon i dels Alts del Golan.

Líban

El Líban (en àrab لبنان, Lubnān) és un estat de l'Orient Mitjà que fa frontera al nord i a l'est amb Síria, al sud amb Israel i Palestina, i a l'oest és banyat pel Mediterrani. El Líban té una frontera terrestre amb Israel en la zona de les Granges de Sheeba, un territori libanès que va ser ocupat militarment per Israel després de la Guerra dels Sis Dies de 1967, juntament amb la regió siriana dels Alts del Golan.El Líban és un país petit; la seva superfície, altament muntanyosa, és semblant a la de la província de Barcelona. El nom del país prové de l'arrel semítica LBN (لبن), que significa 'blanc', en referència a la capa de neu que cobreix la muntanya Líban.

Resolució 1875 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides

La Resolució 1875 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides fou adoptada per unanimitat el 23 de juny de 2009. Després de considerar un informe del Secretari General Ban Ki-moon sobre la Força de les Nacions Unides d'Observació de la Separació (UNDOF) i reafirmant la Resolució 1308 (2000), el Consell va prorrogar el seu mandat durant sis mesos més fins al 31 de desembre de 2009.La resolució va demanar a les parts implicades que implementessin immediatament la Resolució 338 (1973) i demanaven al Secretari General que presentés un informe sobre la situació al final d'aquest període.

L'informe del Secretari General, de conformitat amb la resolució anterior sobre la UNDOF, va dir que la situació entre Israel i Síria als Alts del Golan havia romàs tranquil·la i sense incidents greus, tot i que la situació a l'Orient Mitjà romandria tensa fins que s'arribés a un acord.

Resolució 2426 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides

La Resolució 2426 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides fou adoptada per unanimitat el 29 de juny de 2018. Recordant totes les resolucions anteriors sobre la situació a Orient Mitjà, el Consell va acordar renovar el mandat de la Força de les Nacions Unides d'Observació de la Separació (UNDOF) als Alts del Golan durant sis mesos fins al 31 de desembre de 2018, fent èmfasi en l'obligació tant de Síria com d'Israel de respectar l'Acord de Separació de Forces de 1974. També va acollir amb satisfacció el retorn de la UNDOF a Camp Faouar.

Resolució 465 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides

La Resolució 465 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, aprovada per unanimitat l'1 de març de 1980, va tractar sobre els assentaments israelians i l'administració "als territoris àrabs ocupats des de 1967, incloent Jerusalem", referint-se als territoris palestins del Cisjordània inclòs Jerusalem Est i la Franja de Gaza, així com els Alts del Golan sirians.

Resolució 497 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides

La Resolució 497 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, fou aprovada per unanimitat el 17 de desembre de 1981, va declarar que la llei israeliana dels Alts del Golan, que efectivament s'annexiona els Alts del Golan, és "nul·la i sense efectes jurídics internacionals" i demana a Israel que renunciï a la seva acció.El Consell va demanar al Secretari General de les Nacions Unides que informés al Consell en el termini de dues setmanes sobre l'aplicació de la resolució i, en cas d'incompliment d'Israel, el Consell tornaria a reunir, a tot tardar el 5 de gener de 1982, per debatre sobre noves mesures de conformitat amb la Carta de les Nacions Unides.

Resolució 500 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides

La Resolució 500 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides fou aprovada el 28 de gener de 1982. Després de considerar un tema de l'ordre del dia del Consell i davant la manca d'unanimitat entre els seus membres permanents, el Consell va decidir convocar una reunió d'emergència de l'Assemblea General de les Nacions Unides per debatre sobre l'ocupació israeliana dels Alts del Golan.

La resolució, que anteriorment va ser vetada pels Estats Units el 20 de gener de 1982, va ser aprovat per 13 vots contra cap amb les abstencions del Regne Unit i Estats Units.

Després de la resolució, es va produir la Novena sessió extraordinària d'emergència de l'Assemblea General de les Nacions Unides.

Spalax golani

Spalax golani és una espècie de rata talp cega de la família dels espalàcids. Es tracta d'un rosegador subterrani endèmic dels Alts del Golan (sud-oest de Síria). Viu en zones plujoses i de sòl compacte, cosa que limita la permeabilitat dels gasos i fa que S. golani hagi de viure en condicions d'hipòxia. Ha desenvolupat adaptacions per sobreviure en aquestes condicions, incloent-hi nivells elevats d'hemoglobina i hematòcrit en comparació amb S. galili. Entre altres llocs, se n'han trobat exemplars al mont Hermon i les poblacions de Quneitra i Eliad.Estudis científics han suggerit que S. golani i S. judaei podrien ser immunes al desenvolupament de tumors.

Sub-districte del Golan

El Sub-Districte dels Alts del Golan (en hebreu: נפת רמת הגולן) forma part del Districte del Nord d'Israel. El sub-districte s'estén sobre els Alts del Golan, en l'àrea que va ser ocupada per les forces armades israelianes després de la Guerra dels Sis Dies el 1967. El territori del Golan va ser transferit a la sobirania isreliana després de la promulgació de la llei dels Alts del Golan per part del parlament israelià el 1981. L'assentament humà més gran en la regió dels Alts del Golan és el poble drus de Majdal Shams, que es troba al peu del Mont Hermon, en el Districte del Nord. La regió té 1.154 quilòmetres quadrats. El subdistricte té una densitat de població de 36 habitants per quilòmetre quadrat, i la seva població inclou a ciutadans àrabs, jueus i drusos. El 1982, el parlament israelià va aprovar la Llei dels Alts del Golan, i va declarar que la legislació israeliana també s'havia d'aplicar en els Alts del Golan. El sub-districte té 36 localitats, de les quals 32 són localitats jueves i 4 són localitats druses.

Àrabs d'Israel

Els Ciutadans Àrabs d'Israel, són els ciutadans palestins que van romandre als territoris que avui formen part de l'estat d'Israel quan centenars de milers d'àrabs van ser expulsats de les seves llars per les forces sionistes durant la fundació d'Israel. Els àrabs israelians, són ciutadans de l'estat israelià, i tenen com a llengua materna l'àrab. Són majoritàriament musulmans, però també n'hi ha de cristians, de drusos i de bahais. Constitueixen al voltant del 19,8% de la població israeliana amb 1.413.000 habitants. Aquestes xifres, segons l'Oficina Central d'Estadístiques d'Israel (2006), inclouen al voltant de 250.000 habitants àrabs de Jerusalem Est, i uns 19.000 drusos dels Alts del Golan, tots ells són ciutadans àrabs residents permanents des de l'any 1967, quan va tenir lloc la Guerra dels Sis Dies. La llengua pròpia és l'àrab, en el seu dialecte palestí.

Molts són habitants àrabs del Mandat Britànic de Palestina que van quedar residint dins de les fronteres d'Israel després de la Guerra Araboisraeliana de 1948, i les matances i el procés d'expulsió de la població autòctona palestina per part de les autoritats israelianes. En molts casos, les famílies quedaren dividies en els diferents territoris palestins, Israel ha impedit sempre tant el retorn i reagrupament dels familiars com de tots els refugiats expulsats de les seves localitats natals,a vui dins l'Estat d'Israel.

En l'any 1952, una llei de la Kenésset els va concedir la ciutadania israeliana i des d'aleshores, tenen els alguns dels drets i obligacions que tenen els altres ciutadans israelià. Tanmateix, no han de complir el servei militar obligatori en l'Exèrcit. (Excepte els ciutadans drusos). La seva situació econòmica en general és més deprimida que la dels altres ciutadans d'Israel, i han de patir discriminació de part de la població jueva, la meitat de la qual, el 2016, es mostrava favorable a l'expulsió dels àrabs d'Israel.Un cas especial és el dels àrabs que viuen a Jerusalem Est i els Alts del Golan, ocupats i administrats per Israel des de la Guerra dels Sis Dies de 1967. Els residents de Jerusalem Est es van convertir en residents permanents d'Israel poc després de la guerra. Tot i posseir targetes d'identitat israelianes, només uns pocs d'ells han sol·licitat la ciutadania israeliana, a la qual tenen dret, i la majoria d'ells manté estrets vincles amb els altres territoris de la resta de Palestina com Cisjordània. No obstant això, com a residents permanents, tenen dret a votar en les eleccions municipals de Jerusalem, encara que un baix percentatge ho fa, i no poden ser escollits.

La majoria dels residents drusos dels Alts del Golan són considerats residents permanents en virtut de la Llei dels Alts del Golan de 1981. Pocs d'ells han acceptat la plena ciutadania israeliana, i la gran majoria es considera ciutadans de Síria.L'estat d'Israel i els seus dirigents els han considerat una amenaça per al seu model d'estat només per a jueus, que des de 2018 contempla explícitament amb al Llei de l'Estat-nació jueu que només els jueus tenen el dret a decidir sobre el futur d'Israel, i la llengua oficial és l'hebreu, relegant la llengua àrab.

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.