Alcorà

L'Alcorà (en àrab القرآن, al-Qur'ān, /qur'ʔaːn/, "lectura en veu alta", "recitació", "predicació") és el llibre sagrat de l'islam.[1] Per als musulmans, aquest llibre conté la paraula de Déu (Al·là), revelada al profeta Mahoma (Muhàmmad) per mitjà de l'arcàngel Gabriel (Jibril). Es tracta igualment del primer llibre escrit en àrab.

L'Alcorà és el llibre sagrat de l'islam. Per als musulmans conté textualment la paraula de Déu i és considerat com a etern i miraculosament inimitable. En la teologia musulmana, l'autoritat de l'Alcorà ho domina tot. Es tracta igualment del primer llibre escrit en àrab i l'estil que utilitza, proper a la poesia, va marcar profundament el desenvolupament de la literatura en aquesta llengua. A causa d'això, en els actes religiosos islàmics es fa servir exclusivament l'àrab: es considera que quan l'Alcorà es tradueix es perd part del missatge que conté; a més, només pot ser copiat en escriptura cal·ligràfica. També es considera que cal escoltar-lo, per la qual cosa, quan se'l llegeix, s'ha de fer en veu alta. Existeixen set sistemes canònics de lectura de l'Alcorà.

Mahoma va transmetre oralment les revelacions que rebia i els auditors les van transcriure en fulles de palmera, trossos de cuir o ossos. A la mort del Profeta, l'any 632, es van començar a reunir els texts fins a quedar fixats, durant el califat d'Uthman ibn Affan (644-655), amb la forma que avui presenten: 114 capítols (sures), cadascun dividit en versicles (aleies).

L'Alcorà també és anomenat, entre altres denominacions, furqān (discriminació entre el bé i el mal), dikr (amonestació), hudā (guia) o simplement kitāb (llibre).

Tota l'obra gira al voltant del tawhid o principi de la unitat absoluta de l'existència, que queda condensat en la fórmula Lā 'ilāha 'illā Llāhu, "No hi ha més divinitat que Déu", i fins i tot Lā 'ilāha 'illāhu, "No hi ha més divinitat que Ell". Aquest és el nucli de la cosmovisió islàmica, del qual es desprèn una concepció holística de l'existència com un tot integrat.[2]

Infotaula de llibreAlcorà
AndalusQuran
Fitxa
Llengua àrab clàssic
Creació 632
Dades i xifres
Gènere text sagrat
AndalusQuran
Alcorà del segle XII d'al-Àndalus.

La visió musulmana

Els musulmans defineixen l'Alcorà com un missatge d'Al·là a la humanitat, transmès mitjançant una cadena que comença en Déu mateix, que continua amb l'arcàngel Gabriel i s'acaba en el profeta Mahoma. La tradició diu que aquest missatge fou revelat a Mahoma entre els anys 610 i 632.

El llenguatge del missatge original fou l'àrab. De l'Alcorà se n'han fet traduccions a molts idiomes; ara bé, una traducció de l'Alcorà no és pas la paraula exacta de Déu i, per això, no pot tenir mai el mateix valor que l'original àrab. En realitat, una traducció de l'Alcorà sempre és una interpretació. Això es deu al fet que el text està concebut per a ésser recitat i escoltat; si això no es fa en àrab, la dicció, el ritme i les rimes canvien, per tant pertorben el mateix sentit del missatge. Existeixen set sistemes canònics de lectura de l'Alcorà.

L'Alcorà és una de les dues bases fonamentals de l'islam; l'altra és la sunna, l'exemple donat pel Profeta amb la seva vida. A diferència de la sunna, l'Alcorà és la paraula exacta de Déu, mentre que la sunna només són les paraules i les accions del Profeta, inspirades en la divinitat. L'Alcorà no s'ha expressat pas mitjançant paraules humanes sinó que el seu contingut, lletra per lletra, l'ha fixat Déu mateix.

El Profeta Mahoma és el darrer missatger de Déu a la Humanitat; per tant, l'Alcorà és el darrer missatge que Déu ha enviat i els missatges anteriors (la Torà, els Salms i els Evangelis) han quedat derogats. És una obligació i una benedicció per a tot aquell que sent a parlar de l'existència de l'Alcorà i de l'islam investigar-lo i avaluar-lo per ell mateix.

Inimitabilitat de l'Alcorà

Els musulmans creuen en l'ijaz (اعجاز i'jaz), la inimitabilitat miraculosa de l'Alcorà (el significat precís del terme àrab no és "inimitable", sinó "nul·litat de qualsevol intent d'imitació"). L'ijaz és la creença que cap paraula humana pot coincidir amb les de l'Alcorà ni en el contingut ni en la forma. D'acord amb aquesta doctrina, l'Alcorà és un miracle i, per tant, és la prova que Muhàmmad va ser un autèntic profeta (ja que, segons l'islam, la realització de miracles és un atribut dels profetes). Això té el doble objectiu de demostrar l'origen diví del llibre i l'autenticitat de la profecia de Muhàmmad a qui va ser revelat. La doctrina d'un Alcorà miraculós va madurar durant dos segles fins que a final del segle x se'n van establir els primers treballs.

Estructura i forma

La llengua de l'Alcorà

El text de l'Alcorà fou escrit en àrab, però hi apareixen també paraules d'origen hebreu o siríac, tot i que molts musulmans són contraris a admetre l'existència d'estrangerismes a l'Alcorà, ja que el consideren escrit en la forma més pura de la llengua àrab. Aquests préstecs lingüístics són principalment paraules tècniques com ara injil (= Evangeli), derivada del grec evangelion; taurāt (= la Llei o la Torà), d'origen hebreu; Iblis (= el Dimoni), procedent del grec diabolos. També hi ha traduccions o adaptacions de termes teològics com ara āmana(= creure), d'origen hebreu o arameu i salāt (= pregària), probablement d'origen siríac. L'extensió de l'Alcorà és similar a la del Nou Testament. Per tal de facilitar-ne la recitació durant el mes sagrat de ramadà es divideix en trenta fragments (juz, plural ajzà), un per a cada dia. Tanmateix, la divisió principal de l'Alcorà és en 114 capítols anomenats sures. Amb l'excepció de la primera, una breu pregària que fa d'obertura del llibre, totes les altres estan ordenades no pas segons el seu contingut sinó de la més llarga a la més curta. Com que les sures més llargues es refereixen a la part final del missatge de Mahoma, les sures més antigues són les que es troben al final del llibre i les més noves, al principi.

Sures i aleies

En la versió actual de l'Alcorà, cadascuna de les sures té un encapçalament on hi ha:

  • un títol, derivat d'alguna paraula important a la sura (La vaca, Els poetes), però que no és pas una indicació del contingut del capítol
  • la bàsmala, és a dir, la fórmula En el nom de Déu, el Clement, el Misericordiós; aquesta fórmula, però, no apareix pas a la novena sura
  • una indicació sobre si la sura fou revelada a Medina o a la Meca i sobre el nombre dels seus versicles, que pot anar des de tres fins a 386.
  • en alguns 29 casos, unes lletres assenyalades (muqattat), el significat de les quals no s'ha esbrinat del tot; podria ser que es tractés d'abreviatures indicant una determinada col·lecció de sures o bé podria ser que tinguessin un significat esotèric.

Els versicles de l'Alcorà s'anomenen aleies (en àrab aya, plural ayat, que vol dir 'ell canta') i varien molt en la seva longitud. Els versicles més curts acostumen a ser els de les primeres sures, on l'estil de la revelació de Mahoma resulta força semblant al de la prosa rimada, comú entre els àrabs al segle vii. A mesura que els versicles es van fent més llargs, les rimes esdevenen més escasses. Hi ha també un important canvi d'estil en el llenguatge, les primeres sures estan escrites amb frases curtes, expressions vives i força poètica; les darreres esdevenen cada vegada més detallistes, complexes i amb un llenguatge molt prosaic. Així doncs, resulta difícil determinar si una rima marca la fi d'un vers i hi ha variacions en la numeració dels versos, com ara les que es donen entre les edicions usades al món occidental i l'edició d'Egipte considerada oficial.

Generalment, l'Alcorà apareix com el discurs de Déu, que, en moltes ocasions, parla en plural majestàtic. Quan qui parla és Mahoma, les seves paraules apareixen després de la forma imperativa 'digues', per indicar que el Profeta parla només per voluntat de Déu. De vegades, hi apareixen diàlegs en què Mahoma refuta les objeccions que algú presenta a les seves paraules. Els passatges narratius són breus, sovint es fa al·lusió a narracions i personatges d'origen bíblic. L'èmfasi es posa no pas en la narració del fet sinó en el seu caràcter didàctic.

Les sures no acostumen a ser uniformes en estil i en continguts. El text més llarg dedicat a un determinat tema és la sura dotzena, que explica la història de Josep, amb moltes diferències respecte del relat de la Bíblia, que semblen originar-se en fonts jueves. D'altra banda, les sures més llargues es divideixen en breus seccions tractant sobre temes diferents; a més, moltes frases com ara tanmateix, Déu és misericordiós i compassiu; Déu és omniscient i savi; molts d'ells no saben res apareixen al text sense tenir res a veure amb el context immediat, de tal manera que semblen inserides només per intentar aconseguir la rima desitjada.

L'abrogació

Un element clau per comprendre l'Alcorà és la doctrina de l'abrogació. Segons aquesta, hi ha versicles que són abrogats, és a dir, anul·lats per d'altres; així s'explica que en el text s'hi puguin trobar versicles que en contradiuen d'altres. Generalment, per saber quin és el versicle que abroga i quin és l'abrogat, cal saber quin dels dos és cronològicament anterior, ja que el posterior sempre abroga l'anterior. Els versicles abrogats no tenen cap valor normatiu per als musulmans, ja que només es guien pels versicles no abrogats. Aquest fet, admès per alguns teòlegs musulmans, s'explica pel fet que durant els vint-i-tres anys que durà el període en què Mahoma va rebre les revelacions, les circumstàncies anaren canviant i, doncs, el contingut de la revelació també. Segons ho admeten aquests teòlegs, de les 114, només n'hi ha 43 de no afectades per l'abrogació.

Doctrines

Unitat i unicitat de Déu

L'Alcorà presenta una doctrina rigorosament monoteista: Déu és únic, no té cap company ni cap igual. El dogma trinitari, és a dir, la idea cristiana que Déu és tres persones (Pare, Fill i Esperit Sant) però una única substància, és rebutjada d'una manera radical perquè, per als musulmans, la creença en la Santíssima Trinitat és una forma de politeisme. D'altra banda, l'Alcorà també condemna la idolatria.

No hi ha cap intermediari entre Déu i la Creació, que Ell dugué a terme amb el seu absolut imperatiu Sigui. Malgrat ser omnipresent, Déu no resideix en res; és l'únic Creador i mantenidor de l'Univers, on cada criatura testimonia la seva unicitat i la seva senyoria. Déu també és just i misericordiós, la seva justícia assegura l'ordre dins de la Creació, en la qual no hi ha res fora de lloc; la seva compassió és il·limitada i ho abasta tot.

L'acte de la Creació i de l'ordenació de l'Univers és la primera acció de la misericòrdia de Déu, per la qual, totes les coses canten la Seva glòria.

En l'Alcorà, Déu hi és descrit com a majestàtic i sobirà, però també és un ésser proper a l'home; allà on algú en necessitat El crida, Ell respon. Per damunt de tot, Déu és el guia que ensenya el camí correcte.

La concepció de Déu exposada a l'Alcorà es pot interpretar com una síntesi d'elements de la tradició jueva i cristiana amb elements de l'antic paganisme àrab. Els àrabs pagans creien en un destí cec i inexorable sobre el qual l'home no tenia cap control; l'Alcorà substitueix aquesta força del destí per una predestinació (qàdar) guiada per un Déu misericordiós.

L'Univers

Per tal de demostrar la unicitat de Déu, l'Alcorà acostuma a insistir en el designi i l'ordre de l'univers; no hi ha desordre en la Natura. L'ordre s'explica pel fet que tota cosa creada ha estat dotada amb una naturalesa ben definida per la qual encaixa en un model. Aquesta naturalesa, tot i permetre a tota cosa creada funcionar com un tot, estableix límits; aquesta idea dels límits de totes les coses és un dels punts bàsics en la cosmologia i la teologia de l'Alcorà. Així doncs, l'Univers és autònom en el sentit que totes les coses hi tenen les seves lleis de comportament, però aquestes lleis de comportament les ha donades Déu i són estrictament limitades Tot ha estat creat per Nós segons una mesura. Com que tota criatura és limitada i depèn de Déu, només Déu, que regna sense rival al Cel i a la Terra, és il·limitat, independent i autosuficient.

L'home i els jinn

Segons l'Alcorà, Déu va crear dues menes paral·leles de criatures: els jinn i els homes; aquells del foc, i aquests de l'argila. Sobre els jinn, l'Alcorà no en parla gaire, encara que s'hagi de sobreentendre que estan dotats de raó i de responsabilitat, però es troben molt més inclinats cap al mal que l'home. L'Alcorà, que es presenta com una guia per a la raça humana, s'ocupa principalment dels homes.

L'Alcorà explica el mite bíblic de la caiguda d'Adam (el primer home); ara bé, Déu va perdonar a l'home la seva desobediència, que l'Alcorà no considera pas com un pecat original.

Segons el mite alcorànic, uns àngels que protestaren davant Déu contra la creació de l'home perquè portaria la discòrdia a la terra foren vençuts en una competició de coneixement amb Adam. Per això, l'Alcorà defineix l'home com la més noble de totes les creacions de Déu, la que acceptà la responsabilitat que totes les altres criatures refusaren. L'Alcorà afirma repetidament que tota la Creació ha estat posada per Déu al servei de l'home; res no ha estat creat sense tenir un propòsit assignat, la missió de l'home és obeir la voluntat de Déu.

Malgrat tot, mentre que totes les altres criatures reconeixen les seves limitacions, l'home sempre és orgullós i rebel. L'orgull és el principal pecat de l'home, perquè el porta a no reconèixer les seves limitacions com a criatura creada i a pretendre, doncs, igualar-se a Déu violant-Ne la unitat. La fe veritable consisteix a creure en la unitat divina i a sotmetre's a la voluntat de Déu ('islam').

el Diable, el pecat i el penediment

Segons l'Alcorà, el Dimoni (Iblis) havia ocupat un lloc molt alt en la Creació, però caigué en desgràcia quan va rebutjar obeir l'ordre de Déu d'honorar Adam. Des d'aleshores, la tasca del Diable i el grup d'àngels que el seguiren no s'han dedicat a res més que a intentar dur l'home cap a l'error i el pecat; les maquinacions d'Iblis no s'acabaran fins al Darrer Dia.

L'Univers sencer és ple de senyals de Déu, l'ànima humana mateixa és testimoni de la unitat de Déu. Els missatgers (profetes) s'han dedicat sempre a fer tornar els homes cap a Déu, tanmateix ha estat pocs els homes que han acceptat la veritat, la majoria l'han rebutjat i han esdevingut no creients.

Quan un home esdevé tan obstinat a rebutjar la veritat, Déu li segella el cor. Aquest és anomenat kàffir (plural kuffar), paraula que en àrab vol dir 'desagraït'. Avui dia, alguns musulmans designen els no musulmans amb la paraula kàffir, tot i que principalment s'aplica a casos extrems.

Al contrari que els kuffar, un pecador sempre pot penedir-se i redimir-se mitjançant una genuïna conversió a la veritat; Déu sempre està disposat a perdonar; un penediment sincer esborra tots els pecats i restitueix a la persona l'estat de gràcia amb què havia començat la seva vida.

Els profetes

Els profetes (nabí) són homes especialment elegits per Déu per ser els seus missatgers; l'Alcorà exigeix als musulmans reconèixer tots els profetes per igual. D'entre els profetes en destaquen Abraham (Ibrahim), Noè (Nuh), Moisès (Mussa) i Jesús (Issa); com que la seva tasca és la reivindicació de la veritat, Déu els assenyala amb miracles: Abraham fou salvat del foc, Noè ho fou del Diluvi i Moisès, del faraó; Jesús no sols nasqué d'una mare verge, Maria o Màryam, sinó que Déu evità que fos crucificat pels jueus. La idea que els profetes sempre són finalment vindicats i salvats forma part de la doctrina alcorànica.

Tots els profetes són humans i no tenen cap mena de naturalesa divina; no són més que receptors de la revelació de Déu. Déu mai no parla directament a una persona sinó que li envia un àngel li fa sentir la seva veu o l'inspira.

Mahoma és el darrer i el més gran dels profetes, ja que en ell tots els missatges dels profetes anteriors s'hi han manifestat. El seu principal miracle és l'Alcorà, aquella obra que cap humà no pot crear. L'arcàngel Gabriel dugué l'Alcorà al cor de Mahoma; quan rebia les revelacions per mitjà de Gabriel, Mahoma entrava en un estat de trànsit en què perdia el coneixement i suava molt.

L'Alcorà és, segons els musulmans, la transcripció d'un Llibre celestial escrit en unes taules conservades per Déu.

Escatologia

Al Darrer Dia, quan el món arribi a la seva fi, els morts ressuscitaran i es pronunciarà un judici sobre cada persona segons les seves obres. Tot i que l'Alcorà parla principalment d'un judici individual, alguns versicles mencionen la resurrecció d'algunes comunitats que seran jutjades segons el seu llibre. Tanmateix, l'autèntica avaluació serà la individual.

L'Alcorà basa la doctrina de la resurrecció i del Darrer Dia en un argument moral -la justícia completa no s'assoleix mai en aquest món- i en un altre de teològic: en la seva omnipotència, Déu té la capacitat de destruir i fer tornar a la vida totes les seves criatures, que, a causa de la seva limitació, estan subjectes al Seu infinit poder.

En el judici, els condemnats es rostiran al foc de l'Infern i els salvats gaudiran dels plaers eterns del Paradís. A l'Infern, els condemnats, a més de patir un foc físic, en patiran un altre d'espiritual en el seu cor; al Paradís, els benaurats hi experimentaran tota mena de plaers.

L'ajuda als necessitats

Com que el propòsit de l'existència de l'home, igual com el de qualsevol altra criatura, és la submissió a la voluntat divina, la relació de Déu amb l'home és la de comandament.

Mentre que la naturalesa obeeix Déu automàticament, l'home és l'únic que té l'opció d'obeir o de desobeir; admesa l'existència del Diable, l'existència de l'home esdevé una lluita moral. Reconèixer la unitat de Déu no es limita pas a l'àmbit intel·lectual sinó que també té conseqüències en la lluita moral que és l'existència humana, que consisteix principalment a alliberar-se un mateix de l'estretor mental i de la duresa de cor. Hom ha d'anar més enllà de si mateix i dedicar els seus béns al profit d'altri.

El deure d'alleujar el sofriment dels altres i de socórrer els necessitats constitueix una part essencial de la doctrina islàmica. Dur a terme les pregàries i postrar-se davant Déu no serveix per a res si no s'és caritatiu.

El Dimoni sempre tempta els homes dient-los que si practiquen la caritat perdran els seus béns i s'arruïnaran mentre que Déu promet la prosperitat a canvi d'ajudar el proïsme; amb la caritat s'obtindran uns beneficis molt més substanciosos que amb els diners invertits en la usura. Acumular riqueses sense preocupar-se de les necessitats dels pobres és castigat amb els suplicis més durs a l'altra vida; l'ambició per l'enriquiment personal es considera una de les principals causes de decadència de les societats al món. La usura, és a dir el préstec de diners a qualsevol tipus d'interès per baix que sigui, està completament prohibida.

Aquesta doctrina social, que esdevé un dels punts bàsics de la fe, dóna origen a la idea de l'umma, és a dir, del conjunt dels creients com una comunitat sòlidament unida en què tots són germans els uns dels altres; així, els musulmans es descriuen com la comunitat que dóna exemple a la humanitat, l'umma és la millor comunitat de totes les del món que té com a funció fomentar el Bé i prohibir el Mal. Aquell qui perjudiqui la comunitat ha de rebre un càstig exemplar; aquells que, des de dins, s'oposin als interessos de la comunitat han de ser reduïts per la força militar si el problema no pot resoldre's per la persuasió o per l'arbitratge.

Els deures de caritat es tenen només envers els altres musulmans, no pas envers els infidels.

El gihad

Com que la missió de l'umma és fomentar el Bé i prohibir el Mal perquè ja no hi hagi més maldat ni corrupció al món, s'arriba a la idea del gihad. Literalment, significa 'esforç', la realització d'un esforç per a l'islam. Aquest abastaria des de la superació personal de totes les temptacions fins al martiri.

El gihad és una lluita activa usant els mitjans de la força i la violència sempre que calgui; no es proposa pas de convertir les persones individualment a l'islam, sinó prendre el poder en una societat per regir-la segons els principis de l'islam, la qual cosa porta, com a conseqüència lògica, a les conversions individuals.

Aquell musulmà que refusi anar al combat en la Guerra Santa (gihad) serà condemnat per Déu.

Els musulmans consideren que el terme gihad també té un significat pacífic: vèncer les temptacions i mantenir-se fidels a la llei de Déu per ser així uns bons musulmans. Ara bé, aquest significat pacífic no exclou pas el significat de gihad com a guerra santa.

En temps de guerra, el 'gihad' ha estat utilitzat com a element propagandístic, per la qual cosa avui en dia es tradueix majoritàriament per Guerra Santa.

Els no creients

L'univers sencer és ple de senyals de Déu, l'ànima humana mateixa és testimoni de la Unitat de Déu. Els missatgers (profetes) s'han dedicat sempre a fer tornar els homes cap a Déu, tanmateix ha estat pocs els homes que han acceptat la veritat, la majoria l'han rebutjat i han esdevingut no creients, és a dir, kãffir (plural kuffar), paraula que en àrab vol dir desagraït. Avui dia, molts musulmans encara designen els no musulmans amb la paraula kãffir.

La relació dels musulmans amb els no creients sempre té un caire negatiu i violent. L'Alcorà prescriu que el musulmà sempre ha de lluitar contra els no creients (els infidels) i que mai no ha d'intentar fer-hi amistat perquè són enemics i, per tant, cal terroritzar-los fins que se sotmetin i paguin el tribut imposat pels musulmans, acceptant, doncs, la condició de dhimnins. Un musulmà ha de trencar tota relació amb infidels encara que aquests siguin els seus pares o germans. Els infidels són impurs; per això no se'ls ha de permetre entrar en una mesquita

Òbviament, en l'altra vida, tots els infidels aniran a l'Infern, ja que Déu no els estima; per això no val la pena pregar pels Infidels o intentar ajudar-los. Un musulmà mai no ha d'obeir les ordres d'un infidel.

Als creients d'altres confessions monoteistes, als quals es permet viure dins del món musulmà sota el règim de dhimmins. Això suposa acceptar l'autoritat musulmana i el pagament d'un tribut especifc "en compensació per la protecció oferta".

El motiu d'aquest règim especial és que els musulmans consideren les altres confessions monoteistes com a versions antigues (i per tant imperfectes) de l'Islam. Per tant, se suposa que han acceptat una part de la doctrina, especialment pel que fa a la unicitat de Déu.

L'actitud cap a religions politeistes, animistes, etc. té tendència a ser bel·ligerant i hostil. Existeixen nombrosos versicles incitant al total extermini d'aquestes confessions, ja sigui via genocidi o via conversió. Però cal destacar la presència d'altres que relativitzen aquest ús de la violència, ja que es recomana perdonar a aquells que deixin de temptar als musulmans i de lluitar contra l'Islam.

Les dones

L'Alcorà estableix clarament que els homes s'han de fer càrrec de les dones perquè, jeràrquicament, els homes estan per sobre de les dones. Les bones musulmanes són aquelles dones submises i obedients, si mostren cap mena de rebel·lia contra els seus marits, aquests tenen dret a castigar-les fent-les dormir soles o, fins i tot, estomacant-les.

La majoria de les dones acabaran a l'infern; una dona que refusi accedir a les peticions sexuals del seu marit serà maleïda pels àngels; una dona ingrata amb el seu marit anirà a l'infern. Una dona no és pas una bona musulmana si emprèn un viatge de tres o més dies de durada sense la companyia del seu marit, fill, pare o germà.

Una dona té prohibit ser vista per altres homes a part del seu marit quan va maquillada o ben arreglada. Una dona ha de cobrir-se amb vels fins i tot en presència del seu sogre, cunyat o d'altres parents masculins

En un judici, el testimoni d'un home val igual que el de dues dones; en qüestions d'herència, una dona sempre hereta la meitat del que li correspondria a un home.

Una dona no pot gastar diners sense permís del seu marit, fins i tot si es tracta de fer caritat als necessitats o d'organitzar una festa amb els amics. També necessita el permís del marit per dur a terme pregàries extra o per practicar dejunis a part del del Ramadan. Fins i tot la llet materna pertany al marit de la dona.

Si fos legítim prostrar-se davant d'algú altre que no sigui Déu; les dones s'haurien de prostrar davant dels seus marits.

A diferència d'altres texts com en la Bíblia es restringeix el límit de dones amb què un home pot contraure matrimoni i la protegeix del seu desemparament en el cas de divorci. Tanmateix recull tot un seguit de lleis semítiques tradicionals anteriors a l'elaboració del text amb les seves corresponents condemnes que redueixen la dona a una servent de l'home i que des del punt de vista occidental contemporani són considerades clarament masclistes. Com en la Bíblia pot fins i tot donar-se el cas que per tal de salvar el seu honor l'home es vegi obligat a matar a la seva muller. Un punt conflictiu és de la indumentària. Segons la interpretació que es fa dels texts es diu que les dones han d'anar tapades per no despertar el desig de l'home. Però la inexactitud en què pot ser traduït hi ha qui simplement entengui el text com a una crida a les dones del profeta de no ser ostentoses.

L'Alcorà i la vida religiosa dels musulmans

El significat de l'Alcorà

Segons els musulmans, l'Alcorà és un llibre que cal venerar perquè és d'origen diví. Conté unes normes que regeixen tots els aspectes de la vida personal i social.

En l'Islam, el centre fonamental de la fe és Déu i el seu missatge, contingut en l'Alcorà. El Profeta Mahoma només actuà com a transmissor d'aquest missatge; per això, si comparem l'Islam amb el cristianisme, l'Alcorà és l'equivalent no pas de la Bíblia sinó de Jesucrist.

En la teologia musulmana, l'autoritat de l'Alcorà ho domina tot, ja que aquest text sagrat se'l considera etern i miraculosament inimitable.

Els musulmans atribueixen al text de l'Alcorà la capacitat de poder guarir malalties; per això, hom recitarà l'Alcorà al costat del llit del malalt

La recitació

L'Alcorà és, principalment, un text oral, una recitació, ja que fou oralment com el va transmetre Mahoma, qui, segons ho admet la tradició musulmana mateixa, era analfabet. Per a un musulmà, el text escrit de l'Alcorà no és més que el suport material dels texts que ell té memoritzats des de la infantesa. Per això, avui dia, en molts països musulmans a l'escola es considera més important ensenyar els nens a recitar l'Alcorà de memòria que l'aprenentatge d'altres matèries.

La recitació de l'Alcorà va generalment precedida de dues fórmules tretes del mateix text alcorànic:

  • Jo prego refugi a Déu contra el dimoni lapidat
  • Déu ha confirmat sempre la Seva veritat

Als països musulmans hi ha els qurrà, recitadors professionals de l'Alcorà que, generalment, són cecs que s'han après el text de memòria perquè no el poden llegir i perquè la seva deficiència visual els ha estimulat la capacitat de memoritzar texts d'oïda. Els qurrà acostumen a actuar en enterraments, circumcisions de nens i en la mesquita on sovint també fan la crida a l'oració, que pot anar precedida o seguida del cant o recitació de l'Alcorà. També poden fer recitacions domèstiques i en reunions de devoció.

A tot arreu de l'Islam i allà on hi existeixin comunitats musulmanes organitzades, hi ha associacions per a la lectura de l'Alcorà, dedicades a promoure l'aprenentatge, la lectura i l'estudi del text sagrat musulmà, amb premis i sessions religioses especials.

Gràcies als progressos tècnics esdevinguts durant la segona meitat del segle xx al món occidental, als països islàmics hi proliferen discos, vídeos, cd, etc amb recitacions de l'Alcorà. Algunes emissores de ràdio difonen la recitació de l'Alcorà moltes hores al dia, fins i tot els vint-i-quatre hores. Els altaveus dels minarets de les mesquites també difonen entre les ciutats i pobles la recitació de l'Alcorà.

La recitació de l'Alcorà cal fer-la amb una actitud de respecte: descalç i en estat de purificació ritual, sense fumar, menjar o beure. Els qui l'escolten s'han de mantenir en silenci.

L'Alcorà i la vida social i política

L'umma, és a dir, la comunitat formada pels musulmans de tot arreu del món, és una comunitat política i no pas una simple organització internacional de confraternitat religiosa com pugui ser-ho l'Església Catòlica o qualsevol altra església cristiana. L'umma pren el seu model de la comunitat que Mahoma creà a Medina després d'haver fugit de la Meca, la qual posseeix tots els atributs d'un estat islàmic.

El versicle has de manar que es faci el bé i prohibir que es faci el mal es fa servir per justificar el control polític i moral de la societat. D'altra banda, l'Alcorà regula també moltes activitats socials dins la vida familiar o domèstica, com ara la intimitat de la cambra en els matrimonis i el permís que cal demanar per entrar-hi a certes hores del dia.

Al Discurs de l'adéu, que va dirigir Mahoma als seus companys poc abans de morir, s'hi expressa la superioritat de l'Islam com a revelació divina i la superioritat dels seus preceptes socials i és un incentiu per obtenir una societat millor, perfecta, en tots els nivells. Aquest discurs és la base d'insatisfacció social permanent entre els musulmans arran de les deficiències socials i econòmiques dels països islàmics, que legitima la crítica a les autoritats de no seguir els preceptes divins, la qual cosa provoca les disfuncions socials.

Ara bé, d'altres versicles exigeixen el respecte i l'obediència a l'autoritat, en molts àmbits: domèstic, familiar, clànic o tribal, municipal, fiscal, administratiu, etc.

Traduccions de l'Alcorà

Que l'Alcorà és inimitable i únic és una de les creences més importants dels musulmans sobre el text sagrat de l'Islam, el llibre sant revelat per Déu als homes per mitjà del seu profeta i missatger Mahoma. Així doncs, el text de l'Alcorà no pot ser mai igualat per qualsevol altre text ni en àrab ni en cap altra llengua. Ara bé, si l'Alcorà conté una revelació divina adreçada a tota la Humanitat, cal que tothom el pugui entendre en la seva llengua. Per això, els teòlegs musulmans es troben entre dos extrems: l'Alcorà en àrab és el text únic de la revelació divina a través de Mahoma, però les traduccions i els estudis són útils per a aquelles persones que no entenen l'àrab. D'ací que molts musulmans titulin les traduccions de l'Alcorà explicació, comentari o traducció dels sentits per deixar clar la traducció no és pas l'Alcorà mateix i, per tant, no pot substituir l'original àrab.

Per als musulmans, el text àrab de l'Alcorà fou revelat per Déu mentre que les traduccions les fan els homes. Per això, l'Alcorà autèntic és àrab i en àrab; el culte, la legislació i la recerca teològica només poden fer-se a partir del text en àrab.

En conseqüència, si cal aprendre's l'Alcorà de memòria per poder-lo recitar, allò que cal memoritzar-se és el text en àrab. Ara bé, aquesta és una llengua que la majoria dels musulmans desconeixen perquè en molts països musulmans es parlen unes llengües com ara el turc, el persa, el xinès, l'urdú, l'amazigh, el francès, etc que no tenen cap parentiu amb l'àrab, mentre que, als països àrabs, és a dir, en aquells països on l'àrab hi és reconegut com a llengua oficial, hi ha una diferència entre l'àrab clàssic (la llengua de l'Alcorà) i l'àrab vulgar (l'idioma que hom parla); la diferència entre l'àrab clàssic i l'àrab vulgar és semblant a la que existeix entre el llatí i el català.

Així doncs, en una madrassa (escola alcorànica) on s'obliga els nens a memoritzar-se tot el text de l'Alcorà, les criatures reciten i estudien en una llengua (l'àrab clàssic) que, en realitat, no entenen; d'ací que l'esforç memorístic hagi de ser molt gran.

Orígens i compilació de l'Alcorà

La tradició musulmana

Segons la tradició musulmana, l'Alcorà fou revelat a Mahoma en parts separades durant un període de vint anys. En aquelles ocasions, Mahoma entrava en una situació d'èxtasi en què perdia el coneixement; aleshores, l'arcàngel Gabriel li transmetia les revelacions. Quan tornava en si, Mahoma recitava les paraules de la revelació als que hi eren presents. Hi ha molts hadits sobre els moments en què Mahoma va rebre revelacions, per això, aquestes poden relacionar-se amb moments de la vida del Profeta; d'ací que les sures es classifiquin en sures revelades a la Meca o sures revelades a Medina.

Molta gent memoritzava les revelacions de Mahoma; ara bé, segons algunes fonts, Mahoma, que tal com ho admeten els musulmans era analfabet, ordenava que les revelacions fossin escrites per escrivans o secretaris els quals les escrivien en fulles de palmera, trossos de paper, pedres, trossos de pell, és a dir, en qualsevol cosa que s'hi pogués escriure. Segons es creu, el Profeta indicava a aquests escrivans el context en què certs passatges havien d'aparèixer.

A la batalla de Yamama (633), esdevinguda després de la mort de Mahoma (632), hi moriren molts dels qui se sabien les revelacions alcoràniques de memòria. Per això es va témer que el coneixement de les revelacions transmeses pel Profeta es perdés. Aleshores, el califa Abu-Bakr (632-634) va decidir posar-les totes per escrit fent servir com a fonts els texts escrits i les recitacions dels qui se les sabien de memòria. El compilador d'aquest text escrit fou un antic secretari de Mahoma, anomenat Zayd ibn Thàbit, que va lliurar el seu treball al califa Úmar (634-644). Després de mort d'aquest, la custòdia del text escrit quedà a càrrec de la seva filla Hafsa.

Tanmateix, posteriorment s'escrigueren d'altres versions de l'Alcorà amb un text diferent del custodiat per Hafsa, les quals circularen per tot arreu de l'imperi musulmà, que, aleshores, ja s'estenia per tot el Pròxim Orient. Per tal que no pogués haver-hi dubtes sobre quina era la lectura correcta de l'Alcorà, el califa Uthman ibn Affan (644-656) va encarregar a Zayd ibn Thàbit i a altres homes instruïts de revisar l'Alcorà; la seva feina consistia a comparar els fulls de Hafsa amb qualsevol altre material que es trobés; en cas de contradicció, es resoldria el dubte consultant amb aquells que se sabessin les revelacions de memòria. Si hi havia discrepàncies sobre la manera de pronunciar les paraules de la revelació, tindria sempre preferència la pronúncia dialectal dels quraix, la tribu a què pertanyia Mahoma. D'aquesta manera, s'arribà a redactar la versió canònica de l'Alcorà.

Segons la creença islàmica, Déu ha garantit que protegirà l'Alcorà de manipulacions humanes i, per això, avui dia hom pot trobar-ne còpies exactes a tot arreu del món. Així doncs, el text actual de l'Alcorà seria el mateix que fou revelat a Mahoma.

Crítica a la tradició musulmana

Contradiccions en la tradició musulmana

La crítica a la tradició musulmana sobre l'origen de l'Alcorà comença assenyalant l'existència de versions contradictòries sobre qui va ordenar compilar les revelacions per escrit. Segons algunes fonts, qui va donar aquesta ordre no fou pas Abu-Bakr sinó el quart califa Alí (656-661), gendre i cosí de Mahoma i successor d'Uthman; algunes versions exclouen totalment la intervenció d'Abu-Bakr en la compilació del primer text.

D'altra banda, si la primera compilació va dur-se a terme durant el regnat del califa Abu-Bakr, llavors tota la feina es deuria fer en només dos anys, cosa que no sembla gaire plausible. A més, molts dels guerrers musulmans morts a Iamama eren nous conversos, en conseqüència, no se'n deurien saber gaires de versicles de memòria. Per cert, com és que la compilació feta per ordre d'Abu-Bakr no va ser publicada i acabà considerant-se com una propietat que Hafsa custodiava en secret? Potser la història de la compilació d'Abu-Bakr fou inventada o bé per disposar del mite d'una primera redacció efectuada poc després de mort Mahoma o bé per prendre-li al califa Uthman la glòria d'haver dut a terme la compilació de l'Alcorà; alguns musulmans deurien ser enemics d'Uthman, perquè aquest califa va morir assassinat.

Segons la tradició, Uthman va ordenar la compilació de l'Alcorà perquè alguns generals li ho demanaren per trobar la manera de posar fi als enfrontaments que contínuament es produïen entre tropes de diferents províncies a causa de disputes teològiques motivades en la qüestió de quina era la versió correcta de l'Alcorà. La tradició no explica, però, quin origen tenien aquestes diferents versions de l'Alcorà ni qui les havia escrites.

Uthman va ordenar a Zayd ibn Thàbit la redacció de la versió oficial de l'Alcorà; ara bé, si creiem en l'existència d'una primera compilació efectuada per ordre d'Abu-Bakr, llavors resulta que Zayd ibn Thàbit va posar-se a fer de nou la feina que havia dut a terme deu anys enrere; si, tal com s'explica, la compilació ordenada per Uthman va dur-se a terme comparant texts alcorànics d'origen desconegut amb els fulls de Hafsa, llavors Zayd ibn Thàbit va trobar-se amb el manuscrit que ell mateix havia escrit deu anys abans.

Còpies de la versió de l'Alcorà autoritzada per Uthman van ser enviades cap a Kufa, Bàssora, Damasc i la Meca entre els anys 650 i 656, i totes les altres versions foren destruïdes. D'aquestes versions destruïdes no se'n coneix res, ni l'origen ni les raons que duien els seus partidaris a considerar-les legítimes, per això no podem estar segurs que la versió d'Uthman fos la còpia fidel de les revelacions comunicades per Déu a Mahoma per mitjà de l'arcàngel Gabriel.

Segons expliquen algunes tradicions, Uthman va ordenar posar l'Alcorà per escrit per així lluitar contra el poder dels qurra -recitadors professionals de l'Alcorà- que qüestionaven l'autoritat dels califes, considerats successors del Profeta, argumentant que els versos que sabien de memòria els havien après de Mahoma mateix. D'altra banda, la manca d'un text escrit podia dur alguns qurra a inventar-se revelacions segons el seu propi interès, cosa que també podia haver fet Uthman amb la seva compilació escrita.

A més del problema que Zayd ibn Thàbit hauria fet la mateixa feina dues vegades, la primera en temps d'Abu-Bakr i la segona en època d'Uthman, hi ha d'altres qüestions més greus: en la llista de la comissió d'encarregats de redactar el text d'Uthman, s'hi inclouen homes que eren enemics d'aquest califa o, pitjor encara, homes que, en el moment de la redacció del text ja eren morts.

Origen dels relats sobre la compilació

Un altre problema dels relats sobre la compilació de l'Alcorà és el del moment de la seva aparició. Els primers que coneixem són els d'Al-Waqidí (823) d'Ibn Sad de l'any 844, el d'Al-Bukharí, del 870 i el de Múslim del 874; tots els quals són dos-cents anys posteriors a la mort de Mahoma (632).

A Ibn Sad se li atribueixen diferents relats sobre la compilació de l'Alcorà que resulten contradictoris:

  • Els Companys de Mahoma compilaren l'Alcorà en vida del Profeta
  • Algú anomenat Uthman ibn Affan va recopilar l'Alcorà no pas en vida de Mahoma sinó durant el regnat del califa Úmar (634-644)
  • La compilació la va dur a terme el mateix califa Úmar

Els relats d'Al-Bukharí també es contradiuen els uns amb els altres:

  • L'Alcorà fou compilat en vida de Mahoma per quatre ajudants: Ubayy ibn Kab, Muadh ibn Jàbal, Zayd ibn Thàbit i Abu-Zayd; en altres tradicions, Ubayy ibn Kab és substituït per Abu-d-Dardà.
  • L'Alcorà fou compilat únicament per Zayd ibn Thàbit en temps del califa Abu-Bakr; a més es donen proves per demostrar aquesta afirmació

D'altra banda, segons Hajjaj ibn Iússuf Barhebraeus, el califa Abd-al-Màlik ibn Marwan (684-704) fou el compilador de l'Alcorà amb la qual cosa l'Alcorà s'hauria redactat no pas en l'època immediatament posterior a la mort de Mahoma sinó en temps ja dels califes omeies.

Les fonts no musulmanes

Hi ha diverses fonts no musulmanes de l'època de les conquestes àrabs que parlen sobre els orígens de l'Alcorà.

Joan I, patriarca monofisita d'Antioquia, va mantenir converses i diàlegs amb el general musulmà Amr bin al-As l'any 639, és a dir només set anys després de mort Mahoma; en el record d'aquestes converses, el patriarca no diu res que permeti creure en l'existència d'un llibre sagrat musulmà, malgrat que, en el transcurs de les seves converses, ell havia mostrat al general Amr bin al-As la Torà, els llibres dels profetes i els Evangelis.

Vers l'any 647, és a dir, durant el regnat del califa Otman, el patriarca de Seleúcia Isho‘yahb III va escriure una carta que demostraria que ell no tenia cap coneixement de l'existència de l'Alcorà. Segons els estudiosos, aquest patriarca hauria fet menció de l'Alcorà si n'hagués conegut l'existència.

L'any 680, en època, doncs, del califat omeia, un escriptor anònim va descriure els àrabs com a descendents d'Ismael, que encara practicaven l'antiga fe d'Abraham i parlà de Mahoma com un simple cabdill militar, sense cap mena de paper religiós. La ignorància de l'existència d'un llibre sagrat musulmà també la trobem el 690 en Joan Bar Penkaye, testimoni de les conquestes àrabs.

Tot plegat, durant el segle vii, els pensadors i escriptors cristians desconeixen l'existència de cap mena de text sagrat musulmà; no és fins a finals del primer quart del segle viii quan pensadors cristians nestorians, jacobites i melquites comencen a discutir sobre l'Alcorà. Una mica més tard, aquestes polèmiques reben resposta per part dels musulmans.

Una defensa del cristianisme escrita vers 835 per algú anomenat al-Kindi parla de la història de la transmissió de l'Alcorà i ens dóna detalls del tipus d'històries que circulaven entre els musulmans, dos-cents anys després de mort Mahoma.

Segons explica al-Kindi, en els primers temps de l'Islam, l'Alcorà no va ser pas compilat en un volum, sinó que es conservà en fulls separats; per això n'hi havia diferents versions: la d'Alí, la d'Abu Bakr, la d'ibn Masud i la d'Ubai ibn Kaab. En explicar la història de la compilació ordenada pel califa Otman, al-Kindi ens explica que, en el moment de l'adveniment d'Otman, hi havia diferents versions, amb canvis i interpolacions, algunes versions tenien més extensió que d'altres. Per tal d'evitar els perills de cismes i apostasies, Otman va ordenar que tothom li lliures els fulls i inscripcions amb versicles de l'Alcorà a més dels exemplars d'una compilació de l'Alcorà escrita anteriorment; Alí, el gendre i cosí de Mahoma que succeiria Otman com a califa, no va lliurar els seus exemplars com tampoc no va fer-ho Ibn Masud. Aleshores, els homes del califa Otman ordenaren Zaïd ibn Thabit i Abdal·là ibn Abbasde revisar i corregir el text, eliminant-ne les corrupcions. Un cop redactat el text, Otman va ordenar la destrucció de totes les altres versions de l'Alcorà.

Del text redactat per ordre d'Otman, se n'envià un exemplar a la Meca, un altre a Medina, un altre a Síria i un altre cap a Kufa. Ara bé, a causa de guerres, saqueigs i incendis, a principis del segle IX, les còpies de Kufa, la Meca i Medina ja es consideraven perdudes.

Al-Kindi també explica que, posteriorment a Otman, Hajjaj bin Yusuf va esporgar molts fragments del text alcorànic, suprimint-ne els versicles que tractaven sobre els omeies i sobre els abbassides. Sis còpies d'aquest nou text foren enviades cap a Egipte, Síria, Medina, la Meca, Kufa i Basra i tots els texts que continguessin versions anteriors foren destruïts, com Otman havia fet en el seu moment. Segons recorda al-Kindi, l'enemistat existent entre Alí i Abu Bakr així com entre Omar i Otman resultava força coneguda, cadascun d'aquests califes va introduir canvis en el text de l'Alcorà per afavorir les seves postures i van suprimir el que consideraven contrari als seus interessos.

Un fet significatiu: el califa Mutawakkil (847-861), pertanyent a la nissaga dels abbàssides, va ordenar Ali bin Rabbanat-Tabari d'escriure una apologia de l'Islam, en resposta als texts escrits pels cristians. Ali bin Rabbanat-Tabari no va refutar pas les acusacions d'al-Kindi sobre manipulacions en el text de l'Alcorà sinó que es va limitar a replicar que si en la transmissió de l'Alcorà hi havia hagut manipulacions i adulteracions, això també havia passat en la transmissió dels texts cristians.

Proves de canvis en el text de l'Alcorà

As-Suyutí, mort el 1505, un dels més famosos comentadors de l'Alcorà, cita el teòleg Ibn Úmar al-Khattab dient que ningú no pot conèixer el contingut complet de l'Alcorà perquè una gran part s'ha perdut; a més, Aixa, l'esposa preferida del Profeta, va explicar que la sura La Partició contenia dos-cents versos, ara bé, en la còpia redactada per ordre del califa Útman l'extensió d'aquesta sura és de només setanta-tres versos. Entre els versicles suprimits, hi havia el de La lapidació on, suposadament, s'hi contenia l'ordre d'Al·là que si un home o una dona vells cometen adulteri, lapideu-los fins a la mort.

Molts texts alcorànics trobats en inscripcions i monedes del segle vii difereixen de la versió canònica actual. Això també passa amb versicles alcorànics inscrits amb fins ornamentals a les parets de la Mesquita de la Roca, construïda a Jerusalem entre els anys 691 i 692, durant el regnat del califa omeia Abd-al-Màlik.

D'altra banda, alguns estudiosos afirmen que una gran part de l'Alcorà és, en realitat, anterior a Mahoma, ja que procedeix de texts litúrgics usats per àrabs monoteistes, potser jueus o cristians o dels misteriosos hanifs.

Vegeu també

Referències i notes

  1. «Alcorà». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Article de Halil Bárcena, Director de l’Institut d’Estudis Sufís de Barcelona i professor del CETR «L’Alcorà i les seves intuïcions espirituals fonamentals - CETR - Hacia una espiritualidad laica.». [Consulta: 20 juliol 2012].

Bibliografia

  • L'Alcorà, Editorial Proa-literària, 2002, ISBN 978-84-8256-958-1, traducció en català de Mikel de Epalza.

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Alcorà Modifica l'enllaç a Wikidata
Adam

Adam (en hebreu אָדָם, Adam, «tel·lúric»; en àrab آدم, Ādam) fou el primer home, segons el Gènesi, i com a tal el veneren el judaisme, el cristianisme, l'islam i altres religions menors.

Alguns investigadors veuen en el mite mesopotàmic d'Adapa un antecedent al mite d'Adam. Adapa priva a la humanitat i ell mateix de la immortalitat.

Amram

Segons l'Èxode, capítol sisè, Amram (en hebreu עַמְרָם בן-עברית Amrām ben Qhath) fou el pare de Moisès i Aaron.

Arcàngel Gabriel

L'arcàngel Gabriel és un dels set arcàngels, el rang superior en l'escala dels àngels, que apareix esmentat al Llibre de Daniel (capítols 8 i 9), a l'Evangeli segons Lluc (capítol 1, versets 9 i 26) i a l'Alcorà, on se l'anomena Jibril. Gabriel fa les funcions de missatger de Déu, que en la mitologia clàssica corresponien a Hermes. És l'àngel de l'anunciació a Maria. És l'àngel de la vida i la mort i també de la venjança. Té relació amb la lluna, el color blau i el dilluns. És el patró dels enginyers de telecomunicacions (pel seu paper a l'Anunciació). Porta un lliri a la mà i una trompeta per anunciar la fi del Món.

Barghawata

Els barghawata (àrab بورغواطة Būrġawāṭa) o també Barghwata o Berghouata foren una confederació berber del grup dels Masmuda, establerts a la província de Tamasma a la costa atlàntica del Marroc entre Sale i Safi del segle viii al segle XII. La confederació disposava de més de dotze mil cavallers. Va jugar un paper polític fins a l'arribada dels almoràvits a la segona meitat del segle XI.

Les fonts principals són Ibn Hawkal (segona meitat del segle X) i el geògraf al-Bakri (segona meitat del segle XI); el segon dóna com a origen de les seves informacions al delegat barghawata a Còrdova a la cort d'al-Hakam II, Abu Salih Zammur, arribat a la capital andalusa l'octubre/novembre del 963. Al-Bakri és l'únic que dóna alguns detalls de la religió particular dels barghawata, derivada de l'islam; una religió sincrètica molt lligada a l'islam (sunnita, xiïta i kharigita) però amb elements jueus, astrològics i pagans; suposadament tenien el seu propi alcorà en llengua berber, amb 80 sures, recopilat sota el seu segon cap Salih ibn Tarif, autoproclamat profeta, el darrer Mahdi i company de Jesús en la pregària.

La seva aparició està lligada a la revolta kharigita de Maysara (739-742); les poblacions que li havien donat suport es van reagrupar el 744/745 sota la direcció de Tarif al-Matghari al-Barbati (àrab: طارف المتغري) que se sospita havia nascut a Barbate, prop de Cadis (on fou cap d'un grup berber), i de la seva nisba va derivar el nom del grup. Altres teories el fan cap dels berbers Zanata i Zuwagha, i fins i tot un jueu.

El seu fill Salih ibn Tarif (àrab صالح بن طريف) fou el segon cap a la mort de Tarif vers 748/749; es va proclamar Profeta i va fundar una nova religió a la segona meitat del segle viii; deia haver rebut revelacions divines que va escriure en un alcorà en berber amb 80 sures; també va legislar pel seu poble establint la poligàmia sense límits, el divorci sense límits, la festa del mes de Rajab (el setè del calendari lunar) en comptes del Ramadà (amb dejuni igualment), deu pregàries al dia (en comptes de cinc) i una comunitària al dijous, amb algunes regles per les ablucions i pregàries; prohibició del matrimoni entre cosins, càstig de mort pels lladres, lapidació per les adulteres, desterrament pels mentiders; regles sobre els menjars (prohibició dels caps d'animals, del peix, dels ous, i dels galls; la saliva de la família del profeta tenia qualitats curatives.Fou anomenat Salih al-Muminin (Restaurador dels Creients); més endavant es va proclamar el darrer Mahdi i va dir que Isa (Jesús) pregària junt amb ell; es donà el nom de Salih en àrab, Malik en siríac, Salim en persa occidental, Rubya en hebreu i Werba en berber, i va assegurar que seria el darrer profeta. Quan portava 47 anys de regnat va marxar a la part oriental del seu regne (vers 794/795) i va dir que tornaria en el regnat del setè successor. Al seu fill Ilyas (al-Yasa) li va encomanar ser lleial als omeies de Còrdova i que públicament fos musulmà però seguís lleial a la religió paterna que hauria de revelar quan fou prou fort.

Ilyas va regnar des de vers el 795 fins al 842/843 o sigui quasi 50 anys. El va succeir el seu fill Yunus (842/843 a 84/885) que fou el qui es va sentir prou fort per revelar la nova religió que va practicar i difondre. Va regnar 43 anys i durant aquest temps cap incident amb els idríssides és assenyalat. En canvi sota el seu successor, el nebot Abu Ghufayr, s'esmenta una batalla molt forta a Wadi Baht en la qual els barghawata van obtenir la victòria sobre els idríssides. Abu Ghufayr va regnar des de vers el 884 al 913 i va tenir 44 esposes i molts fills (més de 44).

Durant el segle x la seva economia fou prospera i van comerciar amb Fes, Aghmat, Sus i Sigilmasa. Se sap que tenien relacions amb el califat de Còrdova, però foren atacats per Djafar al-Andalusi, client dels omeies (977/978), de Yusuf Buluggin ben Ziri, governador dels fatimites a l'Ifriquiya (978-983), i de Wadih, llibert d'Almansor (998/999). La decadència de Cordova després del 1012 els va permetre recuperar-se.

El 1029 foren atacats per Abu l-Kamal Tamim, cap dels Banu Ifran que els va sotmetre i els va dominar fins a la seva mort el 1033; llavors van tornar a ser independents fins a l'arribada dels almoràvits el 1059. Els barghawata van resistir ferotgement i a la lluita va morir el líder espiritual almoràvit Abd Allah ben Yasin, però finalment foren derrotats i en part aniquilats. Quasi cent anys després encara quedaven grups a les muntanyes de Tamasma (1447) que es van oposar a la conquesta almohade, que van enviar diverses expedicions contra ells fins que els van dominar el 1448/1449. Ja no tornen a ser esmentats.

Campanyes de Mahoma

Aquesta llista de campanyes de Mahoma comprèn de manera exhaustiva totes les batalles, ràtzies i altres expedicions militars ordenades per Mahoma (Muhàmmad), el fundador de l'islam; inclou informació sobre les víctimes, els objectius i el tipus de campanya, així com les fonts primàries que les esmenten.

Gent del llibre

La gent del llibre (en àrab أهل الكتاب, Ahl al-Kitab i també dhimmis) és com es designen en l'islam els creients de les altres religions abrahàmiques o monoteistes que, segons l'Alcorà, mereixen major respecte que els idòlatres o els politeistes. S'aplica particularment als qui no es van convertir després de la conquesta musulmana, iniciada al segle vii, i que com a poblacions protegides van conservar el seu culte i, fins a cert punt, la seva forma de govern i les seves pròpies lleis.

Després de la conquesta, les poblacions considerades gent del llibre van ser: els cristians (a la península Ibèrica els mossàrabs, a Egipte els coptes i a diferents regions del Pròxim Orient armenis, maronites, etc.), els jueus, que vivien en els seus propis barris o calls, els sabeus del Iemen, els mandeus de l'Iraq i els zoroastrians de Pèrsia.El concepte se segueix aplicant en l'actualitat tant als cristians o jueus que viuen en un territori musulmà (Dar al-Islam o món islàmic) com als que viuen en territoris no musulmans (Dar al-Harb), que reben el nom de harbiyun.

Gihad

El gihad o jihad (de l'àrab جهاد, jihād, «esforç», «lluita», derivat del verb جهد, jahada, «esforçar-se») és un terme islàmic que fa referència a un deure religiós de tots els musulmans. Una persona dedicada al gihad és un mujahidí. El mot gihad apareix sovint a l'Alcorà, sovint en la frase feta jahada fī sabīli Allāh, «lluitar per Déu», literalment «esforçar-se en el camí de Déu».No tots els musulmans i erudits estan d'acord en la seva definició. Dins del context de la llei islàmica clàssica, es refereix a la lluita contra aquells que no creuen en el déu de l'islam i no reconeixen la submissió als musulmans, significat que sovint es tradueix com a «guerra santa», tot i que aquest terme és objecte de controvèrsia. Segons el Dictionary of Islam i l'historiador i arabista Bernard Lewis, en la gran majoria dels casos el gihad té un significat militar. Javed Ghamidi afirma que no hi ha consens entre els erudits islàmics sobre si el concepte de gihad inclou sempre la lluita armada contra malfactors. Se suposa generalment que l'ordre d'una guerra general només podia ser donada pel califa, però els musulmans que no reconeixien l'autoritat espiritual del califat (que a més està vacant des de 1923), com els musulmans que no són sunnites i els estats que no reconeixien cap califat ni que fos nominalment sempre tenien la vista posada en els seus propis governants per a la proclamació d'un gihad. No ha estat, de fet, una guerra universal pels musulmans sobre els no creients des de principis del califat. En aquest sentit a vegades alguns han proclamat el gihad autointitulant-se a ells mateixos com a mahdís, per exemple, el sudanès Muhàmmad Àhmad el 1882.Altres han donat a la paraula significats més amplis. Molts observadors, tant musulmans com no musulmans, parlen de dos significats del gihad: una lluita espiritual interior o «gihad major» i una lluita física exterior contra els enemics de l'islam, el «gihad menor», que pot prendre una forma violenta o no violenta.El gihad és un deure religiós important per als musulmans. Una minoria entre els erudits sunnites de vegades es refereixen a aquest deure com el sisè pilar de l'islam, tot i que no ocupa tal estatus oficial. Al xiisme imamita, però, el gihad és una de les deu pràctiques de la religió.

Hanafisme

El hanafisme —en àrab الحنفية, al-ḥanafiyya, المذهب الحنفية, al-maḏhab al-ḥanafī, الفقه الحنفي, al-fiqh al-ḥanafī o الأحناف, al-aḥnāf— és una de les quatre escoles jurídiques (màdhhabs) de l'islam sunnita, juntament amb el hanbalisme, el xafiisme i el malikisme. Va ser fundada per Abu-Hanifa an-Numan, un teòleg d'origen iranià nascut a l'Iraq l'any 699 i mort a Bagdad pels volts de 767. Els hanafites, presents sobretot a l'Àsia Central, el Pakistan, l'Afganistan, l'Índia, la Xina i Turquia, es distingeixen per aplicar lleis jurídiques islàmiques sense el dogmatisme rigorós que caracteritza les altres escoles jurídiques. Ells fan prevaler el punt de vista personal del fidel, el judici analògic i comparatiu (qiyàs), així com l'esforç de comprensió i d'anàlisi de les qüestions en litigi (ijtihad).

Ijmà

L'ijmà —en àrab إجماع, ijmā' , «unanimitat», «consens»— és un dels mètodes utilitzats pel dret islàmic per a establir jurisprudència. Consisteix a cercar el consens de la comunitat pel que fa a casos que no són prou clars en les fonts documentals (l'Alcorà i els hadits), considerades com les principals. En la pràctica, aquest consens és obtingut pels experts en jurisprudència i altres autoritats religioses, i la nova llei que apareix mai no pot contradir els texts de les fonts documentals. Pels sunnites és la tercera font del dret, seguida pel qiyàs, o el recurs a l'analogia.

Aquesta regla s'admet per l'existència d'un hadit que narra que el profeta Muhàmmad va dir: «La meva comunitat no es reunirà mai al voltant d'un error».

Les diverses escoles jurídiques (màdhhabs) encoratgen més o menys la utilització de l'ijmà i es diferencien, sobretot, pel que fa a decidir qui té les capacitats per obtenir aquest consens.

Islam

L'islam (en àrab الإسلام, al-islām ( ? i escolteu-ne la pronunciació en àrab), «submissió [a Déu]») és una religió monoteista abrahàmica, fundada al segle vii a la península Aràbiga. Els seus fidels (musulmans) creuen que Déu (en àrab: Al·là) va revelar el seu missatge al profeta Mahoma (Muhàmmad) mitjançant l'arcàngel Gabriel (Jibril). Aquest missatge va quedar plasmat en l'Alcorà, el llibre sagrat d'aquesta religió. El contingut fonamental d'aquesta revelació és que Déu és un i que tot és obra de Déu, així que la finalitat de la vida és sotmetre's a la seva voluntat per tal de viure-hi en acord i obtenir la salvació.

Els musulmans consideren la seva religió com la versió final i universal d'una fe primordial monoteista revelada en diverses èpoques i en diversos indrets mitjançant els profetes, en especial Abraham (en àrab: Ibrahim), Moisès (Mussa) i Jesús (Issa). La tradició majoritària sosté que els missatges i revelacions anteriors han estat alterats i que Muhàmmad és el darrer profeta, l'home perfecte que aporta el missatge definitiu i que tanca així el cicle profètic iniciat per Adam. Per això, les dites i fetes del profeta constitueixen un model a seguir per a tots els musulmans. Estan recollides en uns texts anomenats hadits, que es consideren gairebé tan sagrats com el mateix Alcorà. El conjunt dels hadits constitueix la sunna, o tradició (del profeta).Les pràctiques bàsiques de l'islam consisteixen a respectar els anomenats «pilars de la religió,» que són cinc actes de devoció obligatoris si es vol obtenir la salvació, i la creença en els sis articles de fe. D'altra banda, aquesta religió es caracteritza per no tenir litúrgia ni classe sacerdotal (excepte en algunes variants minoritàries), considerant que no ha d'haver-hi cap interlocutor entre el fidel i Déu.Per tal de codificar el comportament dels humans explicat en les fonts documentals, que per la seva naturalesa de missatge revelat permeten diverses interpretacions, s'ha desenvolupat la llei islàmica o xaria, que regeix tots els aspectes de la vida humana, sense que es consideri cap divisió entre vida religiosa, personal, social o política.Avui dia, els musulmans es divideixen bàsicament entre sunnites i xiïtes. Els primers, anomenats també ortodoxos, constitueixen una majoria aclaparadora (al voltant del 90%), mentre que els segons, situats principalment a l'Iran i a l'Iraq, formen poc més d'un 10% del conjunt de fidels. N'existeixen, però, altres corrents minoritaris així com nombroses escoles de pensament dins dels corrents principals.

L'islam és la segona religió més gran del món, i inclou prop de 1.570 milions de fidels, és a dir, aproximadament el 23% de la població mundial. Al voltant d'un 13% viuen a Indonèsia, el major país musulmà, 31% al subcontinent Indi, 20% a l'Orient Pròxim i 15% a l'Àfrica subsahariana. També n'hi ha comunitats importants a la Xina i a Rússia, així com en zones del Carib. Tanmateix, es poden trobar comunitats estables de musulmans gairebé arreu del món.

Sovint, aquesta religió es representa amb un creixent lunar, present en moltes banderes dels països musulmans, a vegades al costat d'una estrella. Igualment, s'hi sol associar el color verd.

Jafarisme

El jafarisme és una escola de jurisprudència islàmica creada a partir dels ensenyaments de Jàfar as-Sàdiq (702 - 765), el sisè imam xiïta. Es tracta de la principal escola del fiqh dins del xiisme.

Es diferencia de les quatre escoles de jurisprudència sunnites en la seva dependència de l'ijtihad, l'ús de la raó per interpretar les lleis islàmiques, així com en matèria d'herència, d'impostos religiosos, de comerç, d'estatut personal i en el fet que permet el matrimoni temporal o mutʿa. Tanmateix, malgrat aquestes diferències, hi ha hagut nombroses fàtues recomanant l'acceptació del jafarisme com una escola de jurisprudència musulmana acceptable pels organismes religiosos sunnites.

Lisan al-Gharbi

Lisan al-Gharbi (en àrab "dialecte occidental") és el nom donat a un dialecte del berber actualment extingot que es va parlar a la planura atlàntica del Marroc. Estava força relacionat amb el tashelhit.El Lisan al-Gharbi era la llengua oficial de la confederació barghawata, i era la llengua usada per Salih ibn Tarif en el seu "Alcorà indígena".

La derrota dels barghawata pels almoràvids en el segle XI, l'assentament de nombroses tribus àrabs i zenetes pels almohades i marínides, la invasió portuguesa en el segle XV, algunes epidèmies de fam i el conseqüent desplaçament de poblacions van fer el masmuda minoritari mentre que l'àrab esdevenia majoritari. Això va portar a l'arabització de la població masmuda restant i l'extinció del Lisan al-Gharbi.

Actualment encara es poden trobar algunes tribus i subtribus d'ascendència masmuda entre les regions de Doukkala, Tamasna, Chaouia, Zaers i Regraga. Tanmateix, tots són arabòfons; l'únic grup ètnic masmuda berberòfon que es pot trobar a les planures atlàntiques són la confederació haha, però no s'ha establit un enllaç directe entre el dialecte (que pertany al tashelhit) i el Lisan al-Gharbi.

Noranta-nou noms de Déu

Els noranta-nou noms de Déu —en àrab أسماء الله الحسنى, asmāʾ Allāh al-ḥusnā, «els més bells noms de Déu»— són noranta-nou atributs o formes de referir-se a Déu en l'islam. La major part d'aquests noms són epítets que fan referència als atributs divins i han estat extrets de l'Alcorà, on se'ls designa com «els més bells noms», al-asmà al-husnà, i de la sunna, basada en els hadits (actes i dites atribuïdes al profeta Muhàmmad).La referència a l'existència de 99 noms prové d'un hadit conservat per Múslim ibn al-Hajjaj segons el qual el Profeta hauria dit: «Déu té noranta-nou noms, cent menys un. Qui els enumeri entrarà al Paradís. Ell és el Singular, i li agrada que els seus noms siguin enumerats un a un». Al-Walid ibn Múslim, en un altre hadit, detalla quins són els 99 noms. Tanmateix, no hi ha un consens total sobre els noms que componen la llista ni sobre el seu ordre, i n'hi ha diverses versions, tot i que la que s'adjunta seguidament és la més comuna.

Profetes a l'islam

Els profetes a l'Islam (en àrab الأنبياء في الإسلام) són aquelles persones que, segons els musulmans, Déu va escollir d'entre cada nació i en diferents períodes de la història per transmetre als homes el Seu missatge; Muhàmmad (Mahoma) seria el darrer d'aquests transmissors, el qui donaria el missatge definitiu. Cada profeta hauria predicat el mateix, és a dir, la unicitat de Déu, l'adoració d'un sol Déu, així com el fet d'evitar la idolatria i el pecat, la creença en el 'Dia de la Resurrecció' o 'Dia del Judici' i en la vida després de la mort. L'Alcorà menciona 25 profetes, però els musulmans creuen que n'hi ha hagut molts més. També creuen que si bé tots els missatgers (rassul; en àrab رسول, rasūl) de Déu són profetes (nabí; en àrab نبي, nabī), no tots els profetes són missatgers, i que d'entre aquests, n'hi ha cinc que són els "preferits de Déu": Nuh ﷺ (Noè), Ibrahim ﷺ (Abraham), Mussa ﷺ (Moisès), Issa ﷺ(Jesús) i Muhàmmad ﷺ (Mahoma).La creença en aquestes afirmacions és un dels sis articles de fe dels musulmans.

Sura (Alcorà)

Una sura (en àrab سورة, sūra) és cadascun dels 114 capítols en què es divideix l'Alcorà, el llibre sagrat de l'islam. Es designen pel seu número (a vegades indicat en xifres romanes), seguit del número de l'aleia o versicle. La tradició musulmana els ha donat títols (per exemple, El viatge nocturn, La llum, Les dones o La vaca), basats en paraules extretes del capítol, però que sovint no donen cap indicació sobre el seu contingut. També s'indica si van ser revelades a la Meca o a Medina.

Tafsir

El tafsir —en àrab تفسير, tafsīr, «interpretació»— és la ciència islàmica de l'exegesi, que s'aplica principalment a l'Alcorà. Un exegeta s'anomena mufàssir —en àrab مُفسر, plural mufassirun مفسرون—. Aquests han de tenir, a més d'una preparació en teologia (ulum diniyya), una gran formació lingüística, històrica i de coneixença del hadits.

Taqlid

El taqlid —en àrab تَقْليد, taqlīd, «imitació», «tradició»— és, en la terminologia legal islàmica, la pràctica de seguir les decisions d'una autoritat religiosa sense necessàriament verificar-ne la raó o la base alcorànica. En la teologia islàmica, i segons l'islam ortodox, és acceptable imitar una autoritat religiosa clarament destacada (com ara un ulema) pel que fa a detalls de les lleis religioses (xaria), així com a qüestions d'afers de veneració i personals; en canvi no és acceptable el fet de seguir o imitar les opinions d'erudits pel que fa a temes fonamentals de creença, com sobre l'existència de Déu.

Els xiïtes, en canvi, creuen que després de la gran ocultació (al-Ghaybatu al-Kubra) de l'any 941, els seus practicants "estan obligats a observar el taqlid en els seus afers religiosos."

Sovint, aquesta noció es fa servir per a referir-se a l'adherència a una de les quatre escoles clàssiques (màdhhab) de jurisprudència (fiqh).

Textos sagrats de l'islam

Els textos sagrats de l'islam són aquelles obres que, segons la religió islàmica, van ser revelades per Déu als diversos profetes al llarg de la història de la humanitat per tal de promulgar-hi les seves lleis. Si bé pels musulmans l'Alcorà és l'última revelació de la Paraula de Déu feta als homes, que conclou i confirma les escriptures anteriors, és un article de fe d'aquesta religió el fet de creure en la legitimitat dels altres llibres revelats, és a dir, at-Tawrat (la Torà que va ser revelada a Moisès), az-Zabur (el llibre dels Salms que fou revelat a David) i al-Injil (l'Evangeli que va ser revelat a Jesús), tots ells explícitament citats en el mateix Alcorà.

Àngels a l'islam

Els àngels o malàïka —en singular malak; en àrab الملاك, al-malāk, en plural الملائكة, al-malāʾika— són mencionats manta vegades a l'Alcorà i en els hadits.

Al contrari que els humans o els jinn o genis, els àngels no tenen voluntat lliure i per tant només poden seguir les ordres de Déu. Estan implicats en guarir la salut dels humans. Creure en els àngels és un dels sis articles de Fe en l'Islam. Així com els humans estan fets d'argila i els jinn estan fets de foc sense fum, els àngels estan fets de llum.Una de les funcions principals dels àngels en l'islam (tot coincidint amb l'etimologia grega d'aquesta paraula) és la de missatgers.

En l'islam no hi ha una jerarquia dels àngels paral·lela a la jerarquia dels àngels que hi ha en el cristianisme.

Creences i pràctiques
Texts i lleis
Escoles jurídiques
Corrents de l'islam
Història
Islam sociopolític
Altres nocions

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.