Abraham

Abraham és el patriarca del judaisme, reconegut pel cristianisme i un profeta molt important de l'islam. La història de la seva vida és relatada al llibre del Gènesi[1] i a l'Alcorà,[2] però no hi ha cap prova històrica de la seva existència. Les dates tradicionals de la seva biografia se situen entre el 2166 aC i el 1991 aC. Segons la tradició jueva, va néixer l'any 1948 de la Creació, o sia l'any 1812 aC.

El seu nom original era Abram (en hebreu אַבְרָם Avram), i era descendent del fill de Noè, Sem.[3][4][5] Tot i que la seva dona era estèril, Déu va prometre-li que de la seva descendència faria una gran nació, raó per la qual va canviar el seu nom per "Abraham", que significa pare de multituds. El truncat sacrifici d'Isaac és una de les escenes més representades de la seva vida en les arts, que esdevé un dels passatges bíblics més coneguts.

El Gènesi, el llibre de l'Antic Testament que registra la vida d'Abraham, presenta el seu paper com un individu que ha de complir un pacte monoteista establert entre ell i Déu (Jehovà o Jahvè). L'Alcorà presenta històries sobre Abraham i els seus descendents que són similars a les que hi ha a la Bíblia.

Infotaula de personaAbraham
אַבְרָהָם; (hebreu)
en hebreu modern, Abraham;
إبراهيم, Ibrāhīm (àrab)
en grec, Aβραάμ
Sebastiano Ricci 001
Abraham i els tres àngels, de Sebastiano Ricci (Musée des arts et industries, a Sant-Etiève)
Biografia
Naixement En hebreu Abraham (אַבְרָהָם, Avrāhām),
en àrab Ibrahim (ابراهيم, Ibrāhīm)
ca. 2000 aC? - 1812 aC?
Ur Kaśdim (actual Tell el-Mukayyar, Iraq)
Mort 1825 aC? - 1673 aC?
Cova de Macpelà (Hebron, Cisjordània)
Lloc d'enterrament Tomba dels Patriarques (Hebron) 
Religió Judaisme
Activitat
patriarca
Celebració Judaisme, Església Catòlica, Església Ortodoxa, esglésies orientals, esglésies protestants, Islam (n'és profeta), Fe Baha'i, Rastafari
Pelegrinatge Hebron
Festivitat 9 d'octubre (catòlics, ortodoxos i luterans), Diumenge dels Sants Patriarques (l'anterior a la Pasqua, entre els ortodoxos), 20 d'agost (maronites), 28 d'agost (coptes, Església Assíria de l'Est)
Esdeveniment significatiu Patriarca fundador dels pobles israelites, ismaelites, madianites i edomites
Iconografia Amb tres àngels, fent el sacrifici d'Isaac
Família
Cònjuge Sara
Agar
Queturà
Fills Ismael, Isaac, Zimran, Jocxan, Medan, Madian, Ixbac i Xúah
Pares Tèrah
Germans Nahor (fill de Tèrah) i Oasi d'Haran
Parents Nahor i Haran (germans)
Cronologia
circumcisió

El nom

Abraham apareix citat per primera vegada en el llibre del Gènesi amb el nom d'Abram fins que Jahvè li canvia el nom i l'anomena Abraham.[6] El relat indica que Abraham significa "el pare d'una multitud" (en hebreu: goyim ab-Hamon).[7] Tanmateix, els especialistes no accepten la definició de la narració sobre l'etimologia d'Abraham, ja que, tot i que ab- significa "pare", -hamon no és el segon element i -raham no és una paraula hebrea; la paraula en hebreu per a "multitud" és rabim. Johann Friedrich Karl Keil suggereix que en hebreu hauria existit la paraula raham (רָהָם) amb el significat de "multitud", en analogia amb el ruhâm àrab que té aquest significat, però no hi cap prova que doni suport a la seva proposta[8] Una altra possibilitat és que el primer element ha de ser abr-, que significa "cap", però això demanda un segon element poc clar, -aham. David Rohl suggereix que el nom prové de la llengua accàdia i significa "el pare que estima",[9] però els especialistes creuen que cal cercar un origen que es fonamenti en la llengua hebrea.

Història

Peter Paul Rubens 016
Abraham i Melquisedec, per P. P. Rubens, 1625 (Washington DC, National Gallery of Art)
Abraham,God and two angels
Abraham a les Alzines de Mambré, segons Gustave Doré
Verhaghen, Pieter Jozef - Hagar and Ishmael Banished by Abraham - 1781
Abraham expulsa Agar i Ismael, per Pieter Jozef Verhaghen, 1781 (Anvers, Museum voor Schone Kunsten)
Machpella hebron 1906
Tomba dels Patriarques al 1913
Abraham tomb
Cenotafi d'Abraham a la Tomba dels Patriarques
Offerismail
Gabriel para el braç d'Abraham llest per sacrificar el seu fill que la tradició islàmica identifica amb Ismael, il·lustració otomana
Ofiara Abrahama1
Sacrifici d'Isaac, per Rembrandt, 1636 (Munic, Alte Pinakothek)
Expulsion of Ishmael and His Mother
Expulsió d'Agar i Ismael, gravat de Gustave Doré, 1866
Erlangen Burgberggarten Heinrich Kirchner Wandernder Abraham 001
Abraham errant de Heinrich Kirchner, 1957 (Erlangen, Burgberggarten)
AbrahamIcon
Icona russa del s. XVII (Moscou, Museu Andrei Rublev)
Emmauskirken Copenhagen statue
Escultura a l'Emmauskirken (Frederiksberg, Dinamarca)

En general, els especialistes estan d'acord a admetre que no hi ha res al Gènesi que es relacioni amb la història de Canaan del començament del mil·lenni II aC: cap dels reis esmentats no és conegut, Abimèlec no podia ser filisteu –els filisteus apareixerien uns quants segles després–, Ur no podia ser coneguda com a "Ur dels caldeus" fins al començament del mil·lenni I aC, i Laban no podia ser arameu perquè els sirians no es convertiren en una entitat política identificable fins al segle XII.[10] Joseph Blenkinsopp, professor emèrit de la Universitat de Notre Dame i un especialista en estudis bíblics, assenyala que durant les darreres quatre o cinc dècades ha augmentat el consens que la narració d'Abraham que apareix al Gènesi té els seus orígens als cercles literaris dels segles V i VI aC emmirallant-se amb la situació de la comunitat jueva sota el domini dels babilonis i al començament de l'Imperi Persa.[11] Blenkinsopp descriu dues conclusions sobre Abraham que són àmpliament acceptades pels especialistes sobre la Bíblia: la primera és que, excepte a la tríada "Abraham, Isaac i Jacob," no és clara i queda inequívocament testificada a la Bíblia abans que l'exili de Babilònia (no apareixen, per exemple, als textos profètics anteriors a aquest moment). La segona és que, durant el període persa, es passà a servir de model per a qui se'n va anar de Babilònia per tornar a Judà.[12] Més enllà d'aquesta història d'Abraham (i la d'Isaac i Jacob) serveix com a propòsit teològic després de la destrucció de Jerusalem, el Temple i de la reialesa davídica: tot i la pèrdua de tot això, els tractes de Jahvè amb els avantpassats posen una base històrica que obre l'esperança vers un futur en el qual es podria recuperar.[13] Hi ha un consens bàsic en considerar que la connexió amb Faran, Siquem i Betel és secundària i que es va originar quan es va identificar com el pare de Jacob i amb els avantpassats de les tribus del nord. La seva relació amb Mambré i Hebron, a l'altra banda (al sud, al territori de Jerusalem i de Judà), suggereixen que aquesta regió fou la llar on s'originà el seu culte.[14]

Cronologia

Els literalistes bíblics, que creuen que la Creació es va fer en una data recollida a les Escriptures, daten la vida d'Abraham entre el 1812 aC i el 1673 aC. Intentant trobar correlacions entre els reis i les nacions esmentades al Gènesi amb les troballes arqueològiques; Abraham hauria estat un patriarca que va viure entre els segles VII i VI aC. L'absència d'inscripcions sobre la seva figura, perquè Abraham era un nom molt comú però no apareix cap figura destacada a la zona d'Ur amb aquest nom, porten a pensar que és una figura mítica, inspirada en diversos líders locals.

El Text masotèric estàndard de la Tanakh dóna com a l'any de naixement d'Abraham el 1948 després de la Creació, o el 1948 AM (Anno Mundi). Les altres dues tradicions textuals principals tenen diferents dates: la Septuaginta, traduïda al grec, la situa en el 3312 AM i la versió samaritana de la Torà, el 2247 AM. Les tres fonts documentals coincideixen que Abraham va morir a l'edat de 175 anys.[15]

Hi ha hagut més de dos-cents intents per aconseguir que coincidissin la cronologia bíblica amb les dates històriques. Dos dels intents més influents han estat la data de la tradició jueva, que diu que Abraham va viure del 1812 aC a 1637 aC, i la proposta realitzada al segle xvii per l'arquebisbe James Ussher que afirmava que va viure del 1976 aC a 1801 aC. El que es pot dir amb un cert grau de validesa és el que es desprèn del text estàndard hebreu del Gènesi que situa la vida d'Abraham a la primera part del mil·lenni II aC.[16]

Lloc de naixement

Durant els segles XI i XII, els rabins Salomó ben Yishaq (Raixí) i Abraham ben Meir ibn Ezra estaven d'acord que la terra natal d'Abraham fou Ur Kaśdim, més coneguda com a Ur de Caldea, un lloc de Mesopotàmia fundat pels descendents de Cam, el fill de Noè.[17] Alguns estudis més actuals sobre judaisme identifiquen aquest lloc com el de la ciutat estat sumèria d'Ur.[18][19] Però aquesta ciutat és només una de les candidates a ser la ubicació actual de l'antiga Ur Kaśdim, d'acord amb un debat del 1927.[20]

El rabí Nahmànides (Bonastruc ça Porta), conegut com el Ramban, va ser un erudit jueu medieval del segle xiii que estava en desacord amb Raixí i ibn Ezra sobre lloc de naixement d'Abraham. Els arguments de Ramban eren que Ur Kaśdim fou poblada per descendents de Cam i, per tant, no podia ser el lloc de naixement d'Abraham perquè era descendent de Sem. Malgrat aquests arguments, hi ha un acord generalitzat que la família d'Abraham, sota la direcció del seu pare, Tèrah, havien viscut a Ur Kaśdim abans de ser cridat per anar a Canaan.[17]

Els tres rabins també coincideixen en considerar que la pàtria de Tèrah va ser Charan, un lloc bíblic conegut com a Faran al Gènesi,[21] on es va trobar la casa de Tèrah.[17][22] Com que aquest assentament va ser establert pels descendents de Sem, només Ramban suposa que Charan hauria de ser el lloc de naixement d'Abraham. També va concloure que Tèrah i els seus tres fills, amb el temps, se'n van anar de Charan a Ur Kaśdim i, més tard, per ordre de Jahvè van anar a Canaan. Per descomptat, es van aturar a la ciutat natal de Tèrah, Charan, on el pare s'hi va quedar en lloc d'anar a Canaan.[17]

El pare d'Abraham, Tèrah, era el cap de la setena generació de descendents de Sem (origen mític dels pobles semites, dels quals formen part els jueus), que va tornar a poblar la Terra després del Diluvi Universal. Aquesta genealogia el lliga directament amb els primers homes, fet que reforça el seu caràcter de patriarca.

Significació

El judaisme, el cristianisme i l'islam reben el nom de "religions abrahàmiques", perquè aquest personatge té un paper molt important a les seves creences:

  • Al judaisme, Abraham és considerat el patriarca beneït de Déu, a qui Déu va prometre que del seu fill faria una gran nació,[23] Israel, el qual rebria la Terra promesa,[24] per virtut del pacte entre Déu i Abraham, manifestat amb la circumcisió; per tant, Abraham és considerat com el "primer jueu".
  • Al cristianisme, a més de ser l'home per mitjà del qual Déu faria la nació de la qual vindria Jesucrist, és també el model de fe en Déu, i per virtut de la seva fe, el pare dels cristians. La seva disposició a oferir el seu fill en sacrifici obeint a Déu va ser una "ombra" o "exemple" de Déu oferint al seu fill Jesús en sacrifici per la humanitat.
  • A l'islam, segons l'Alcorà, Abraham és un enviat de Déu (en àrab rassul) i pare d'Ismael, el qual és el pare dels àrabs. Com per als cristians, l'acte d'ofrena del seu fill és considerat com l'exemple absolut de submissió (en àrab islam) a Déu, per tant és el model de llur concepció religiosa.

Sovint com a pregària es diu descansar amb Abraham després de la mort, volent dir que s'anirà a un lloc segur, protegit i proper a Déu.

Abraham segons la història del Gènesi

Al Gènesi, Abraham era el patriarca dels hebreus que va signar el pacte amb Déu mitjançant la circumcisió; ell mateix tenia noranta-nou anys quan es tallà la pell del prepuci. El seu nom original era Abram però Déu li va canviar per significar que la seva descendència seria incomptable i rebria la Terra Promesa.

Segons la tradició jueva, la seva família vivia a l'exili però el seu pare fou autoritzat a tornar al seu poble natal d'Ur de Caldea amb la seva família. Un cop instal·lats, Tèrah va construir diverses imatges a ídols pagans però el seu fill Abram seguia fidel a Jahvè, el déu dels seus avantpassats. Una vegada, Abram es va quedar sol davant l'altar fet pel seu pare. Va agafar un bastó i va trencar totes les imatges excepte una, a la que li va posar el pal a una mà. Quan va arribar Tèrah, va preguntar-li què havia passat i Abram li va dir que els déus s'havien barallat entre ells. Tèrah no s'ho cregué i envià Abram al palau del rei Nimrod.

El rei Nimrod començà la construcció de la Torre de Babel per tal d'arribar al Cel i matar al Creador. La tribu d'Assur no va estar conforme i emigrà cap al nord, on construí la ciutat de Nínive. Abram decidí quedar-se per discutir amb Nimrod, i demostrar-li que la seva actitud era absurda. Nimrod va ordenar matar Abram, que se salvà per miracle. Segons la tradició jueva, era l'any 1996 de la Creació, o sia l'any 1764 aC.

Al cap d'uns anys va tornar a Ur, fins que van decidir anar a viure una altra terra amb el seu pare Tèrah, la seva muller i alhora neboda Sara,[25] i el seu nebot Lot. Durant viatge, el seu pare Tèrah va romandre a l'oasi d'Haran. Mentre estaven acampats, segons una tradició jueva, el rei Nimrod va cremar l'oasi per matar Abram.

Durant la seva vida va viatjar uns quants cops entre Hebron i Egipte, on va tenir problemes amb els regents d'ambdues regions, Abimèlec i el faraó, que desitjaven la seva dona Sara, perquè era molt bella. A Canaan va haver-hi baralles entre esclaus de Lot i d'Abram que van fer que els dos parents i amics se separessin. Aleshores, Lot va anar a viure a les ciutats de Sodoma i Gomorra. Vuit anys després, hi va haver una guerra entre Xinar, Elassar, Elam i Goïm contra Sodoma, Gomorra, Admà, Seboiïm i Sóar. Després d'unes batalles a la Vall de Sidim (actualment mar Morta), van guanyar els primers i van saquejar totes les ciutats rivals. Aleshores, Lot va ser fet presoner. Quan se n'assabentà Abram, va fer una expedició amb la qual va salvar Lot i molts presoners més.

Pensant que la seva dona era estèril, va tenir un fill, Ismael, amb l'esclava Agar. Segons l'Alcorà islàmic, Abraham i el seu fill Ismael van fer la Kaba (el lloc més sagrat de l'islam) en un indret on Adam ja havia fet un altar en honor a Déu. Quan Ismael tenia catorze anys, Déu li féu el regal de poder engendrar un fill a l'avançada edat d'ell, cent anys, i noranta, la seva dona. Aquest fill fou Isaac. Els jueus es consideren descendents d'Isaac i els àrabs d'Ismael, motiu pel qual tots dos pobles es creuen els hereus veritables d'Abraham. Els primers per descendir del fill anunciat per Déu i els segons per descendir del primogènit d'Abraham. Poc després de néixer Isaac, Abraham repudià Agar i el seu fill Ismael, convertint Isaac en l'únic hereu, per ordre divina (cf. Gèn, 21:12).

Un dia Déu li digué que prengués el seu fill (Isaac segons la Bíblia, Ismael segons els musulmans) i que li oferís en sacrifici. Quan estigué a punt de matar-lo li manà que no ho fes, perquè ja havia vist que l'obeïa i ja no li calia. En compensació, Abraham li sacrificà un be. Després de la mort de Sara va agafar Queturà com a segona esposa que li infantà Zimran, Jocxan, Medan, Midian, Ixbac i Xúah. Quan van ser grans, Abraham els va obligar a deixar les seves terres i anar a terres llunyanes.

Va morir als cent setanta-cinc anys i va ser enterrat pels seus fills Isaac i Ismael a la Cova de Macpelà, terra que ell mateix havia comprat per enterrar-hi Sara.

Islam

Abraham (Ibrahim) és un dels profetes de l'islam més importants; és anomenat "Pare" o "Amic de Déu" pels musulmans que es consideren com els seus més dignes descendents, alhora en tant que predicador del monoteisme i en tant que pare d'Ismael (Ismaïl) abans d'Isaac (Ishaq). En efecte, Ismael, el seu fill gran, és considerat com l'ancestre dels àrabs mentre que Isaac ho és dels jueus: Judà sent fill de Jacob, aquest fill d'Isaac i doncs nét d'Abraham (Jacob engendra dotze fills, pares de les dotze tribus d'Israel).

L'islam ensenya que el fill que Abraham ofereix a Déu en sacrifici és Ismael i no Isaac, argumentant que la Bíblia ha estat reescrita pels rabins: la Bíblia jueva presenta Isaac com el "fill únic" del patriarca. Ara bé, Isaac té un germà gran que només ell, abans que Isaac no vingués al món, ha pogut ser anomenat "fill únic".[26] Les tribus àrabs ismaïlites, entre les que s'hi compta la del profeta Mahoma, els quraixites, es consideren tradicionalment com descendents directes d'Ismael, induint una filiació entre Mahoma i Abraham.

Segons la tradició musulmana, Abraham és enterrat a Hebron.

El hajj o pelegrinatge obligatori a la Meca (un dels cinc pilars de l'islam) reconstitueix els passos d'Abraham, Agar i Ismael mentre que erraven pel desert fins a aquesta ciutat. A punt de morir de set al desert, Abraham, Agar i el seu fill són salvats per intervenció divina gràcies a una font que els musulmans situen prop de la Kaba i que anomenen Zamzam, que proveeix encara avui dia aigua a més de 3 milions de pelegrins cada any.

L'Id al-Kabir ("festa del sacrifici"), la festa més important de l'islam, celebra la fi del hajj i commemora el sacrifici d'Ismael que Abraham volia fer en senyal d'obediència i de submissió a la voluntat de Déu. En aquesta ocasió i en record de l'acte del profeta, els musulmans sacrifiquen (en la mesura dels seus mitjans) un xai o un altre animal que comparteixen en família i, en senyal de caritat, amb els pobres.

Formella battistero 4 Abramo
Abraham i els àngels i sacrifici d'Isaac a les Portes del Paradís, 1452, per Lorenzo Ghiberti (Florència, Battistero del Duomo)

A l'Alcorà

Abraham és citat diverses vegades a l'Alcorà, i la sura 14 porta tradicionalment el seu nom. S'hi evoca la seva joventut, en particular la seva baralla amb el seu pare qui simbolitza l'antiga creença politeista. L'Alcorà evoca igualment el seu descobriment de la fe monoteista, presentada com una emanació de la seva raó: segons el passatge que relata aquest episodi, Abraham busca un déu i designa primer una estrella com el seu senyor. Quan aquesta desapareix, fa el mateix amb la Lluna i després amb el Sol, però acaba per renegar de tots els ídols adorats pel seu pare i els seus contemporanis, acabant per girar-se cap a "Aquell qui ha creat (a partir del no-res) els Cels i la Terra".[27]

En l'Alcorà, Abraham un dia decideix de no participar en una festa solemne, pretextant que està malalt, i aprofita l'absència dels altres per destruir totes les imatges d'ídols del seu poble, a excepció d'una d'elles. Acusat d'aquest acte de destrucció sacrílega, afirma que és l'ídol restant, el més gros, que n'és responsable, i va desafiar els altres vilatans de fer-lo testimoniar, intentant així demostrar que es tractava només que d'una simple estàtua, i no d'un ésser diví. Per a aquests actes, Abraham és condemnat a ser cremat, però Déu el salva.

Aquest episodi és proper de la tradició hebraica, sobretot en el passatge del midraix Abraham, els ídols i Nemrod. Segons l'Alcorà, inspira més tard Mahoma, quan va tornar d'exili, en la presa de la Meca, on va destruir ídols.

Abraham és l'espòs de Sara, reputada per a la seva bellesa, i que presenta com la seva germana. Aquesta atreu l'atenció del faraó, que intenta abusar d'ella. Déu intervé i el Faraó, paralitzat, no aconsegueix tocar-la. El faraó torna a Abraham la seva esposa i li ofereix nombrosos presents, que aquest es nega a acceptar. Proposa a Sara prendre una serventa entre les quatre-centes noies del seu regne. Escull la que té un estatut superior a totes les altres, Agar, que aprecia des de la seva primera trobada.[28] Ibrahim, seguint el consell de Sarah que és estèril, es casa llavors amb Agar que li dóna un fill : Ismael.

Sara féu expulsar Agar i Ismael. Erren al desert i serien morts de set si l'arcàngel Gabriel no hagués vingut a indicar a Agar un pou ple d'aigua. La tradició musulmana designa generalment aquest punt d'aigua com el pou de Zamzam, a Aràbia Saudita. La carrera d'Agar lamentant-se de no trobar aigua a donar al seu fill moribund és reproduïda cada any pels pelegrins musulmans en el moment del hajj a la Meca en el transcurs d'una jornada particular entre Safà i Marwah (saʿīy, سَعْيي, carrera; effort; recerca).

És llavors que arriba l'ordre divina de sacrificar Ismael,[29] aquest fill únic que té gran importància als ulls d'Abraham. La tradició situa aquest esdeveniment prop de la Meca, a l'emplaçament designat com a Mina. El relat alcorànic no anomena explícitament el fill sacrificat, però el context suggereix fortament que és Ismael, jugant sobre l'ambigüitat del "fill únic".[30] Els hadits són, en canvi, més explícits.

Tres àngels, sota la forma d'homes, li anuncien el naixement d'un fill de Sara (Isaac), malgrat la seva vellesa i l'esterilitat de la seva dona que és també menopàusica. Segons At-Tabarí, es tracta dels tres arcàngels Gabriel, Miquel i Rafael. Els àngels li fan saber igualment que són enviats per Déu per destruir el poble del seu nebot, Lot, que serà salvat ell i la seva família exceptuat la seva dona, que forma part dels condemnats.

Reconstrueix la "Casa Sagrada del Molt-Alt" (la Kaba) amb l'ajuda d'Ismael, construïda originalment per Adam i destruïda pel diluvi en els temps de Noè, Déu ordenà a Abraham de reconstruir-la a l'indret on havia deixat el seu fill gran establir-se. Déu li hauria ensenyat igualment com ressuscitarà les morts el dia de la Resurrecció.

Referències

  1. Gènesi, 11–25
  2. Qur'an, Al-An'am, vers 84
  3. Genesis, 11:10-32
  4. Genesis, 14:13
  5. Wilson, M. Our Father Abraham: Jewish roots of the Christian Faith, 1989, p. 3, 4. ISBN 0802804233, ISBN 9780802804235.
  6. Gènesi, 17:5
  7. Freedman; Meyers & Beck. Eerdmans dictionary of the Bible, 2000, p. 9. ISBN 0802824005, ISBN 9780802824004.
  8. Keil, K.F.. «vol. 1». A: Biblical commentary on the Old Testament, 1869, p. 224.
  9. Rohl, David. The Lost Testament, 2002. ISBN 0712669930.
  10. McNutt, Paula. Reconstructing the Society of Ancient Israel, p. 41.
  11. Blenkinsopp, Joseph. Judaism, the first phase, p. 39.
  12. Joseph Blenkinsopp, "Judaism, the first phase" p. 38
  13. Albertz, R. Society of Biblical Literature. Israel in exile: the history and literature of the sixth century B.C.E., 2003, p. 246.
  14. K. van der Toorn, Bob Becking, Pieter Willem van der Horst. Dictionary of Deities and Demons in the Bible. Wm. B. Eerdmans Publishing, p. 3-4.
  15. «G.F. Hasel, "Chronogenealogies in the Biblical History of Beginnings"». Grisda.org. [Consulta: 2 març 2010].
  16. «"Biblical Chronology", Catholic Encyclopedia (1913)». Newadvent.org, 01-11-1908. [Consulta: 2 març 2010].
  17. 17,0 17,1 17,2 17,3 Singer, Binyamin. «Ramban: Classic Themes in Nachmanides' Chumash Commentary». A: Ramban: Bereishis & Shemos. 1, 2005, p. 89-91. ISBN 1568713428, ISBN 9781568713427.
  18. Keene, Michael. This is Judaism, 1996, p. 8.
  19. Scharfstein, Sol. Jewish History and You, 2002, p. 10
  20. Dundes, Alan. The Flood Myth, 1988, p. 89.
  21. Gènesi 11:31,32
  22. Gènesi 12: 1
  23. Gènesi, 17:5-6
  24. Gènesi, 17:8
  25. Gènesi, 20:12
  26. «El sacrifici d'Isaac, o d'Ismael?» (en francès).
  27. Coran, 6 75-79
  28. Tabarî, La Crònica : Història dels Profetes i dels reis.. 1. La Ruche, p. 77-78.
  29. El sacrifici d'Isaac, o d'Ismael?
  30. Gènesi, 22:2; Alcorà 37:99-111

Bibliografia

  • Alexander, David; Alexander, Pat. Eerdmans' Handbook to the Bible (en anglès). Grand Rapids, MI: Eerdmans, 1973. ISBN 0-8028-3436-1.
  • Boadt, Lawrence. Reading the Old Testament: An Introduction (en anglès). New York: Paulist Press, 1984. ISBN 0-8091-2631-1.
  • Flury-Schölch, André. Abrahams Segen und die Völker. Synchrone und diachrone Untersuchungen zu Gen 12,1-3 unter besonderer Berücksichtigung der intertextuellen Beziehungen zu Gen 18, 22, 26, 28, Sir 44, Jer 4 und Ps 72 (Forschung zur Bibel 115) (en alemany), 2007. ISBN 978-3-429-02738-4.
  • Ginzberg, Louis. Harriet Szold tr. Legends of the Jews, Volume 1 (en anglès). Philadelphia: Jewish Publication Society, 2003. ISBN 0-8276-0709-1.
  • Gunkel, Hermann. Biddle, Mark E. tr. Genesis (en anglès). Macon, GA: Mercer University Press, 1997. ISBN 0-86554-517-0.
  • Harrison, R. K.. An Introduction to the Old Testament (en anglès). Grand Rapids, MI: Eerdmans, 1969. ISBN 0-8778-4881-5.
  • Holweck, F. G.. A Biographical Dictionary of the Saints. St. Louis, MO: B. Herder Book Co., 1924.
  • Kidner, Derek. Genesis (en anglès). Downers Grover, IL: Inter-Varsity Press, 1967.
  • Kitchen, K.A.. Ancient Orient and Old Testament (en anglès). Chicago: Inter-Varsity Press, 1966.
  • Levenson, Jon D.. «The Conversion of Abraham to Judaism, Christianity and Islam». A: Hindy Najman, Judith Newman (eds). The Idea of Biblical Interpretation: Essays in Honor of James L. Kugel (en anglès). Leiden: Koningklijke Brill, 2004. ISBN 90-04-13630-4.
  • Rosenberg, David M.. Abraham: the first historical biography (en anglès). New York: Basic Books, 2006. ISBN 0-465-07094-9.
  • Schultz, Samuel J.. The Old Testament Speaks (en anglès). 4a ed.. San Francisco: Harper, 1990. ISBN 0-0625-0767-2.
  • Silberman, Neil Asher; Finkelstein, Israel. The Bible unearthed: archaeology's new vision of ancient Israel and the origin of its sacred texts (en anglès). New York: Free Press, 2001. ISBN 0-684-86912-8.
  • Thompson, J.A.. Handbook to Life in Bible Times (en anglès). Downers Grove, IL: Inter-Varsity Press, 1986. ISBN 0-8778-4949-8.
  • Thompson, Thomas. The Historicity of the Patriarchal Narratives: The Quest for the Historical Abraham (en anglès). Valley Forge, Pa: Trinity Press International, 2002. ISBN 1-56338-389-6.
  • Van Seters, John. Abraham in history and tradition (en anglès). New Haven, CT: Yale University Press, 1975. ISBN 0-300-01792-8.
  • Vermes, Geza. Scripture and tradition in Judaism. Haggadic studies (en anglès). Leiden: Brill, 1973. ISBN 90-04-07096-6.
  • Whybray, Roger Norman. The making of the Pentateuch: a methodological study (en anglès). Sheffield: JSOT Press, 1987. ISBN 1-85075-063-7.

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Abraham Modifica l'enllaç a Wikidata

Abraham Lincoln

Abraham Lincoln (Comtat de Hardin, Kentucky, 12 de febrer de 1809 - Washington DC, 15 d'abril de 1865) fou el 16è president dels Estats Units d'Amèrica, el primer dels quals del Partit Republicà, servint des del març de 1861 fins que fou assassinat l'abril de 1865. Lincoln fou qui començà la Guerra Civil, la guerra més violenta i la major crisi moral, constitucional i política de la història del país. A través d'aquesta guerra s'annexionà el Sud, preservà la Unió, abolí l'esclavitud només als estat confederats, enfortí el govern federal i centralitzà l'economia. Era del partit republicà i representava els interessos de la potent indústria del Nord, però que depenia de les matèries primeres del pobre Sud agrícola. Els estats del Sud per l'acta fundacional tenien molt de drets, com l'acta de lliure comerç de poder vendre el cotó a altres països com Anglaterra, Holanda, etcètera. El poderós grup industrial no va voler tolerar que els estats del Sud venguessin lliurement ses matèries primeres a millor preu a altres països. Lincoln va aprofitar que al Sud era on hi havia més esclaus per amenaçar-los que si es feien independents els acusaria per tal cosa i aboliria l'esclavatge a aquells estats.

Criat a una família pobra del Far West, Lincoln estudià d'advocat pel seu compte i exercí com a tal a Illinois, fou líder del Partit Whig, fou elegit legislador estatal de la Cambra de Representants d'Illinois als anys 30 i membre del Congrés per un terme als anys 40. Promogué la ràpida modernització de l'economia a través de bancs, canals, línies de ferrocarril i aranzels per encoratjar la construcció de fàbriques; s'oposà a la guerra amb Mèxic el 1846. El 1858, després d'un seguit de debats molt divulgats en els quals ell es posicionà en contra de l'expansió de l'esclavitud, Lincoln perdé el Senat contra el seu gran rival, el demòcrata Stephen A. Douglas. Lincoln, un moderat d'un estat indecís, s'assegurà el nomenament presidencial del 1860. Tot i el seu escàs suport als estats esclavistes, Lincoln arrasà al Nord i fou elegit president el 1860. La seva victòria inspirà set estats del sud a escindir-se dels Estats Units i formar la Confederació abans que prengués el càrrec. Era impossible arribar a cap acord pel que feia a l'esclavitud.

Quan el Nord es replegà darrere de la bandera nacional després de l'atac de la Confederació a Fort Sumter el 12 d'abril de 1861, Lincoln centrà els seus esforços militars i polítics en la guerra. El seu principal objectiu era reunir la nació. Suspengué l'habeas corpus, arrestant i detenint sense judici milers de suposats secessionistes als estats fronterers. Lincoln evità una intervenció britànica en distendre l'Afer Trent, la crisi que va tenir lloc de novembre a desembre de 1861. Els seus nombrosos i complexos moviments per acabar amb l'esclavitud se centraren en la Proclamació d'Emancipació el 1863. Va utilitzar l'Exèrcit per protegir els esclaus escapats, encoratjar els estats fronterers de prohibir l'esclavitud i ajudar a passar la tretzena esmena de la Constitució dels Estats Units, que abolí l'esclavitud de forma permanent. Lincoln supervisà de prop les tàctiques de guerra, en especial la selecció de generals, inclòs el general en cap Ulysses S. Grant. Prengué les decisions crucials de l'estratègia militar de la Unió. La Marina de Lincoln efectuà un bloqueig naval que entorpí l'intercanvi del Sud, ajudà a prendre el control de Kentucky i Tennessee i guanyà el control del sistema fluvial meridional amb l'ús de canoneres. Lincoln intentà múltiples vegades la captura de Richmond, capital de la Confederació; cada cop que un general fracassava, Lincoln el substituïa per un altre, fins que Grant ho aconseguí finalment el 1865.

Un polític excepcionalment astut profundament involucrat en els assumptes de cada estat, Lincoln rebé el suport dels "War Democrats" (Demòcrates que donaven suport al Nord i no pas al Sud) i aconseguí la seva reelecció el 1864. Com a líder de la facció moderada del Partit Republicà, Lincoln s'enfrontà als Republicans radicals que exigien un tracte més sever amb el Sud, als War Democrats que demanaven més compromís, als Demòcrates antiguerra anomenats Copperheads que el menyspreaven i als secessionistes irreconciliables que planificaven la seva mort. Políticament, Lincoln contraatacà enemistant els seus opositors entre si, atraient el poble americà amb els seus poders d'oratòria i amb un cautelosament planificat clientelisme polític. El seu famós discurs de Gettysburg de 1863 es convertí en una declaració icònica de la dedicació americana als principis de nacionalisme, republicanisme, igualitarisme, llibertat i democràcia. Lincoln tenia una visió moderada de la Reconstrucció, pretenent reunir la nació ràpidament a través d'una política de reconciliació generosa davant la divergència persistent i amarga del país. Sis dies després de la rendició del general a càrrec de la Confederació, Robert Lee, Lincoln fou assassinat per John Wilkes Booth, un actor reconegut i simpatitzant dels Estats Confederats.

Consistentment Lincoln és enumerat com un dels millors presidents de la història dels Estats Units, tant pels estudiosos com pel públic general.

Abraham Olano Manzano

Abraham Olano Manzano (Anoeta, 22 de gener de 1970) va ser un ciclista espanyol, que fou professional entre 1992 i 2002.

Va començar a destacar l'any 1994. Dies després de la Volta a Catalunya es va informar que havia donat positiu per cafeïna durant la disputa de la primera etapa que havia guanyat. Un cop confirmat la contraanàlisi, se'l va sancionar amb la pèrdua de la seva victòria, que va anar a parar a mans d'Alex Zülle, i amb 10 minuts a la classificació general. També va ser sancionat amb 3 mesos de suspensió.

Va ser Campió del Món en ruta (1995) i de contrarellotge (1998), sent el primer ciclista de la història en aconseguir el doblet.

També destacà a les grans voltes: va guanyar la Volta a Espanya (1998) i fou segon en una altra (1995), va pujar dues vegades al podi del Giro d'Itàlia (1996 i 2001) i quedà tres vegades entre els deu primers al Tour de França (amb la quarta posició de 1997 com a millor posició). En total va guanyar sis etapes a la Volta a Espanya i una al Tour de França, totes elles en contrarellotge.

Olano també va guanyar tres edicions del Campionat d'Espanya, una en ruta (1994) i dues en contrarellotge (1994 i 1998), la medalla de plata en contrarellotge dels Jocs Olímpics d'Atlanta i diverses voltes per etapes d'una setmana, com el Tour de Romandia (1996) i la Tirrena-Adriàtica (2000).

És un antic director tècnic de la Volta a Espanya.

Abraham Teerlink

Abraham Teerlink (Dordrecht, 5 de novembre de 1776 – Roma, 26 de maig de 1857 o bé juliol de 1857) fou un pintor i delineant d'Holanda Meridional del segle XIX.

Agudas Chasidei Chabad

Agudas Chasidei Chabad (en hebreu: אגודת חסידי חב"ד) és una organització paraigua del moviment mundial Habad Lubavitx. Administra les tres organitzacions centrals de Habad Lubavitx: el Fons per al Desenvolupament Machneh Israel, Merkos L'Inyonei Chinuch, i la Societat de Publicacions Kehot. El president del Comitè Executiu és el Rabí Abraham Shemtov.

Brit Milà

El Brit Milà (en hebreu: ברית מילה) (en les comunitats asquenazites s'anomena Bris) és la circumcisió ritual que és realitzada per un mohel, al voltant del penis d'un nen jueu, en el vuitè dia de vida del nadó, com a símbol del pacte, entre Elohim i el patriarca Abraham.

Cova de Macpelà

La Tomba dels Patriarques o cova de Macpelà és considerat com el centre religiós de la ciutat d'Hebron (al cor de l'antiga Judea) al sud-oest de Cisjordània. És un lloc venerat per les religions musulmana i jueva. En el Gènesi, capítol 23, la cova de Macpelà és un indret que Abraham va comprar als hitites per quatre-cents sicles de plata per així poder-hi enterrar la seva dona Sara que havia mort a Quiriat-Arbà. Quan va morir Abraham, els seus fills Isaac i Ismael l'enterraren aquí amb les restes de la seva dona (Gènesi 25, 7-11). Per als musulmans, el lloc es coneix com la «mesquita d'Ibrahim». L'islam considera Abraham com un profeta que, segons l'Alcorà, construí la Kaaba de La Meca amb el seu fill Ismael. Quan la ciutat d'Hebron estava sota control de l'Imperi Otomà, els jueus no tenien dret a entrar a la tomba, encara que sí que podien resar a l'exterior. En l'època d'Herodes el Gran s'hi construí un monument. Després de la conquesta d'Hebron per Úmar, el monument fou reconvertit en mesquita. Durant les croades, els cristians el transformaren en església. L'any 1994, un colon israelià matà 39 palestins que resaven a la mesquita en el que seria coneguda com la Massacre de la Cova dels Patriarques.

Guerra Civil dels Estats Units

La Guerra Civil dels Estats Units, Guerra Civil Nord-americana o Guerra de Secessió dels Estats Units, va ser un conflicte bèl·lic ocorregut entre 1861 i 1865 entre vint-i-tres estats del nord dels Estats Units i una coalició d'onze estats del sud que van declarar-ne la independència i el dret a la secessió. Els onze estats del Sud partidaris de l'esclavitud van declarar la secessió dels Estats Units i van formar els Estats Confederats d'Amèrica (la Confederació). Liderats per Jefferson Davis, van lluitar contra els Estats Units d'Amèrica (la Unió o el Nord), que tenia el suport de tots els estats lliures i els cinc estats esclavistes fronterers.

En les eleccions presidencials de 1860, el Partit Republicà dels Estats Units, dirigit per Abraham Lincoln havia fet campanya en contra de l'expansió de l'esclavitud més enllà dels estats en els quals ja existia. La victòria republicana en les eleccions provocà que set estats del Sud declaressin la secessió de la Unió, fins i tot abans del 4 de març de 1861, dia de la presa de possessió del nou president. Tant l'administració del govern sortint com la de l'entrant van rebutjar la legalitat de la secessió i la consideraren una rebel·lió a tots els efectes.

Les hostilitats van començar el dia 12 d'abril de 1861,amb l'atac de les forces confederades a Fort Sumter, una instal·lació militar de Carolina del Sud. Lincoln va respondre creant un exèrcit de voluntaris de cada estat, cosa que provocà la declaració de secessió de quatre estats esclavistes del Sud. Ambdues parts van mobilitzar els exèrcits, i al principi de la guerra la Unió va assumir el control dels estats fronterers i va establir un bloqueig naval. El setembre de 1862, la Proclamació d'Emancipació de Lincoln va acabar amb l'esclavitud i va dissuadir els britànics d'intervenir-hi. El comandant confederat Robert E. Lee va guanyar algunes batalles a l'est, però l'any 1863, després de la batalla de Gettysburg va haver d'aturar l'avanç cap al nord. A l'oest, a la batalla de Vicksburg, la Unió va aconseguir el control del riu Mississippi, de manera que la Confederació quedà dividida. Al llarg del 1864 els avantatges de la Unió en homes i material es van materialitzar, amb batalles de desgast contra Lee impulsades per Ulysses S. Grant, alhora que el general de la Unió, William T. Sherman, ocupà Atlanta (Geòrgia), i va avançar cap a l'oceà Atlàntic. La resistència de la Confederació es va ensorrar després que Lee es va rendir davant Grant, després de la batalla d'Appomattox Court House, el 9 d'abril de 1865.

Aquesta guerra va ser la més mortífera de la història nord-americana, ja que hi van morir més nord-americans que en cap altre conflicte armat. Va provocar la mort de 620.000 soldats i un nombre indeterminat de civils. Però tingué com a llegat la fi de l'esclavatge als Estats Units, la restauració de la Unió, i l'enfortiment del paper del govern federal. Les qüestions socials, polítiques, econòmiques i racials de la guerra afectaren de manera decisiva l'era de la reconstrucció, la qual va durar fins a l'any 1877, i va comportar canvis que van ajudar a fer del país una superpotència.

En l'actualitat als Estats Units la Guerra Civil dels Estats Units és anomenada senzillament "La Guerra Civil". En català i en diverses llengües europees se l'anomena "Guerra de Secessió", mentre que els autors anglesos de fora dels Estats Units l'anomenen "Guerra Civil Americana". A Extrem Orient s'anomena "Batalla entre el Nord i el Sud dels EUA" o "Guerra Americana Nord-Sud" depenent de l'idioma.

Hebron

Hebron —en àrab الخليل, al-Ḫalīl; en hebreu חֶבְרוֹן— és una ciutat de Palestina, a Cisjordània, a la vall d'Eixkol. El seu nom vol dir «amic». Té una població d'uns 130.000 habitants i és a uns 930 metres sobre el nivell del mar. Es troba a uns 30 km al sud de Jerusalem. Destaca per les seves vinyes, ceràmiques i vidres. És seu de la Universitat d'Hebron.

A la ciutat es troba la famosa Tomba dels Patriarques (en hebreu מערת המכפלה, Mearat ha-Makhpelà, «Cova de la Makhpelà»; en àrab الحرم الإبراهيمي, al-Ḥaram al-Ibrāhīmī, «el santuari d'Abraham»), lloc considerat sant per les tres religions abrahàmiques: judaisme, cristianisme i islam, i que segons el Gènesi és una cova excavada per Abraham per enterrar a la seva dona Sara; els jueus creuen que Abraham, Sara, Isaac, Rebeca, Jacob, i Lea estan enterrats a la cova, que és considerada el segon lloc més sagrat del judaisme; a la rodalia s'han edificat esglésies, sinagogues i mesquites destacant la mesquita d'Ibrahim i les sinagogues de la sala d'Abraham i de la sala de Jacob.

La ciutat disposa d'un museu arqueològic amb una notable col·lecció d'objectes cananeus i del període islàmic. El roure d'Abraham o de Mamre és un antic roure que segons la tradició marca el lloc on Abraham va plantar la seva tenda (el roure es calcula que té uns 5.000 anys) i està administrat per l'Església Ortodoxa Russa. Altres llocs notables són les tombes d'Abner (el comandant de l'exèrcit de David), de Rut i de Jessè.

El dialecte àrab parlat a la ciutat és peculiar i se'l coneix com a hebronita.

Isaac

Al Gènesi, Isaac (en hebreu יִצְחָק בן-אַבְרָהָם Yishāq ben Abrāhām i en àrab إسحٰق بن ابراهيم Ishāq ibn Ibrahim) és el segon fill d'Abraham, després d'Ismael. Els hebreus el consideren el seu avantpassat.

Fou l'únic nen que Abraham tingué amb Sara després que Déu li prometés que podria tenir-ne tot i l'avançada edat de la parella (cent anys Abraham i noranta Sara). Segons la promesa de Déu d'ell en sortiria una gran nació que seria més nombrosa que els estels.

Kuzari

El Kuzari (en hebreu: ספר הכוזרי) (transliterat: Sefer HaKuzari ) és una de les obres més conegudes del filòsof medieval, el poeta i rabí sefardita Yehudà ha-Leví, que va acabar la seva obra l'any 1140. L'obra està dividida en cinc capítols, i té la forma d'un diàleg entre el rei dels Kàzars i un jueu que va ser convidat per parlar de la seva religió. Inicialment va ser escrit en àrab. L'obra ha estat traduïda a l'hebreu i a altres idiomes pels hakhamim, entre ells cal esmentar a Judà ibn Tibon. Encara que l'obra no és considerada com un document històric sobre la conversió dels kàzars al judaisme, alguns acadèmics com l'orientalista Douglas Morton Dunlop, han afirmat que Yehudà HaLeví tenia informació sobre els kàzars, i que es va basar en ells per escriure la seva obra. L'historiador Abraham ibn Daud, va escriure que va trobar alguns alumnes kàzars a les acadèmies talmúdiques de Toledo, al segle XII.

La Chapelle-Caro

La Chapelle-Caro (en bretó Chapel-Karozh) és un municipi francès, situat a la regió de Bretanya, al departament d'Ar Mor-Bihan. L'any 2006 tenia 1.296 habitants.

Musulmà

Un musulmà és qui professa l'islam, una religió abrahàmica monoteista basada en l'Alcorà, que els musulmans consideren la paraula literal de Déu revelada al profeta Mahoma, i, amb menor autoritat que l'Alcorà, els ensenyaments i pràctiques atribuïts tradicionalment a Mahoma. «Musulmà» (en àrab, مسلم) és una paraula àrab que significa «el que se sotmet a Déu».

Els musulmans creuen que no hi ha més que un Déu únic i veritable que es coneix amb el nom d'Al·là. Aquest Déu és etern, transcendent, absolutament un (la doctrina del tawhid, o el monoteisme estricte o simple), i incomparable, i és autosuficient, que no engendra ni va ser engendrat. Les creences musulmanes respecte a Déu es resumeixen en el capítol 112 de l'Alcorà, conegut com a al-Ikhlas o «el capítol de la puresa». Els musulmans també creuen que l'Islam és la versió completa i universal d'una fe primordial que es va revelar en molts moments i llocs abans, incloent els profetes Abraham, Moisès i Jesús. Els musulmans sostenen que els missatges anteriors i les revelacions van ser parcialment modificats o danyats amb el temps, però consideren l'Alcorà com a inalterat i la revelació última de Déu.La majoria dels musulmans accepten com a musulmà aquell qui hagi pronunciat públicament la xahada (professió de fe) que diu: «No hi ha cap divinitat tret de Déu i Muhàmmad és el profeta de Déu». També creuen que Mahoma és el «Segell dels Profetes» i l'últim profeta. Les seves pràctiques religioses bàsiques s'enumeren en els cinc pilars de l'Islam, que, a més de la xahada, consisteixen en oracions diàries (salat), l'almoina (zakat), el dejuni durant el Ramadà (sawm), i el pelegrinatge a la Meca (hajj) almenys un cop a la vida.La majoria dels musulmans són sunnites, representant entre un 75 i 90% de tots els musulmans. El segon corrent més gran, el xiisme, representa entre un 10 i 20% dels musulmans. El país amb més musulmans és Indonèsia, on hi viu el 12,7% del món, seguit per Pakistan (11,0%), Bangla Desh (9,2%) i Egipte (4,9%). També es troben minories importants a l'Índia, Xina, Rússia, Etiòpia, Amèrica, Austràlia i a parts d'Europa. Amb prop d'1,8 mil milions de seguidors, el 26% de la població mundial, l'Islam és la segona religió més gran i una de les que creix més ràpidament del món.

Saint-Abraham

Saint-Abraham (en bretó Sant-Abran) és un municipi francès, situat a la regió de Bretanya, al departament d'Ar Mor-Bihan. L'any 2006 tenia 523 habitants.

Sara

Segons el Gènesi, Sara —en hebreu שָׂרָה, Śārāh; en àrab سارة بنت تارح, Sāra bint Tāriẖ— fou la muller d'Abraham, patriarca del judaisme, el cristianisme i l'islam. El seu nom original era Sarai (en hebreu שָׂרַי Śārāy) però, tot i que era estèril, Déu va prometre-li que de la seva descendència en faria una gran nació, raó per la qual va canviar el seu nom per "Sara", que significa “princesa” o “sagrada”, i el del seu marit Abram per "Abraham", que significa pare de multituds.

El seu pare era Tèrah, fill de Nahor i nét de Serug. Per tant, era mig germana del seu espòs Abraham, ja que era filla del mateix pare que ell però de diferent mare.Segons una tradició jueva, Sarai no era filla de Tèrah sinó d'Haran, i quan naixé li donaren el nom de Jèssica, que es convertí en Sarai quan es casà amb Abram, i més tard pel de Sara. De jove vivia amb el seu pare Haran, i els seus germanastres Nahor i Abram a les muntanyes del nord de Mesopotàmia, on s'havia exiliat tota la família.

Quan Tèrah ja era vell, fou autoritzat a tornar al seu poble natal Ur dels caldeus amb la seva família. Allà, Sarai contragué matrimoni amb Abram.

Al cap d'uns anys van decidir, amb Tèrah, el seu espòs i alhora germà Abram i el seu nebot Lot, anar a viure en una altra terra i arribaren fins a l'oasi d'Haran, o van romandre. Mentre estaven acampats, segons una tradició jueva, el cabdill Nimrod va cremar l'oasi per intentar assassinar Abram. Fou en aquell moment, quan Abram tenia 75 anys, que rebé l'ordre Divina d'anar a la Terra Promesa

Durant la seva vida va viatjar diversos cops entre Hebron i Egipte, on tingué problemes amb els regents d'ambdues regions, Abimèlec i el faraó, que la desitjaven, ja que era molt bella; resulta que el faraó la va prendre i Déu va maleir els egipcis amb tantes plagues que la van haver de deixar anar i van haver de sortir. La mateixa història es repeteix de manera paral·lela amb Abimèlec.

A Canaan, es van produir baralles entre esclaus de Lot i d'Abram que van fer que els dos parents i amics se separessin. Aleshores, Lot va anar a viure a les ciutats de Sodoma i Gomorra.

Creient-se Sarai estèril, va demanar-li al seu espòs Abram que mantingués relacions amb l'esclava Agar. Al cap de nou mesos nasqué Ismael, que emplenà de felicitat tota la família. Catorze anys després, Jahvè va canviar els noms de Sarai per Sara i d'Abram per Abraham al lloc conegut com les Alzines de Mambré, just abans que ella es quedés embarassada tot i la seva edat; 90 anys (Abraham comptava 100 anys).

Aquest fill fou Isaac. La Bíblia conta que un dia, Ismael i Isaac estaven jugant (en un sentit molt ambigu, ja que Ismael i Isaac es portaven 14 anys) quan Sara i Agar van començar una discussió. Finalment, Abraham va expulsar Agar i Ismael del campament.

Els jueus es consideren descendents d'Isaac i els àrabs d'Ismael, motiu pel qual tots dos pobles es creuen els hereus veritables d'Abraham. Els primers per descendir de l'hereu d'Abraham i els segons per descendir del primogènit d'Abraham.

Sara va morir als 127 anys a Quiriat-Arbà, a Hebron, i va ser enterrada per Abraham a la cova de Macpelà, comprada als hittites per quatre-centes sicles de plata.

Sérent

Sérent (en bretó Serent) és un municipi francès, situat a la regió de Bretanya, al departament d'Ar Mor-Bihan. L'any 2006 tenia 2.913 habitants.

Terra d'Israel

La Terra d'Israel (en hebreu: ארץ ישראל) (transliterat: Eretz Israel) és segons la Bíblia, la regió que va prometre יהוה (Jehovà / Elohim / Déu) a la família d'Abraham, Isaac i Jacob. Ismael era el fill d'Abraham i d'Agar. Isaac era el fill d'Abraham i de Sara. Abraham va estar a punt de sacrificar al seu fill Isaac en el Mont Moriah. Jacob era el patriarca de les dotze Tribus d'Israel. Josep va ser venut com a esclau i portat al país d'Egipte (Misraim), anys després els seus germans varen anar a viure a Egipte, allà van ser esclavitzats pel Faraó. Quan els israelians van sortir del país d'Egipte, guiats pel profeta Moisès, varen rebre la Torà al Mont Sinaí, aleshores van estar vivint en el desert quaranta anys, fins que finalment van arribar al país de Canaan, Moisès va morir abans de poder entrar a la Terra Promesa. Després d'arribar al país de Canaan, sent guiats ara per Josuè, els israelites varen conquerir la ciutat de Jericó, anys després varen fundar el Regne d'Israel, i van construir un Temple, a Jerusalem. Cal no confondre l'antic regne bíblic amb el modern Estat d'Israel. La promesa feta a Abraham és vàlida no tan sols per al poble jueu, sinó també per als cristians (Gàlates 3:28).

Volta a Catalunya de 1994

La Volta a Catalunya de 1994 va ser 74a edició de la Volta ciclista a Catalunya. Es disputà en 7 etapes del 8 al 14 de setembre de 1994 amb un total de 978,4 km. El vencedor final fou l'italià Claudio Chiappucci de l'equip Carrera Jeans-Tassoni per davant de Fernando Escartín i Pedro Delgado.

Álvaro Mejía no pot defensar el seu títol per malaltia, i així Chiappucci aconsegueix emportar-se la cursa gràcies a la seva victòria a Boí-Taüll. Pedro Delgado, en el seu darrer any com a professional, aconsegueix pujar al podi.

Després de 57 anys, aquesta edició serà l'última que es disputaria al setembre.

Dies més tard d'acabar la Volta, es va informar que Abraham Olano havia donat positiu per cafeïna durant la disputa de la primera etapa. Un cop confirmat la contraanàlisi, se'l va sancionar amb la pèrdua de la seva victòria, que va anar a parar a mans d'Alex Zülle, i amb 10 minuts a la classificació general

Volta a Catalunya de 1998

La Volta a Catalunya de 1998 va ser 78a edició de la Volta ciclista a Catalunya. Es disputà en 8 etapes del 18 al 25 de juny de 1998 amb un total de 1.225,9 km. El vencedor final fou el colombià Hernán Buenahora de l'equip Vitalicio Seguros per davant de Georg Totschnig del Team Deutsche Telekom i Fernando Escartín del Kelme-Costa Blanca.

Aquest any l'UCI va pujar la "Volta" a primera categoria, per darrere de les grans voltes.

Aquesta edició tenia vuit etapes, amb la primera dividida en dos sectors. També tenia dos contrarellotges, encara que no prou llargues per ser decisives.

El plat fort estava reservat a les tres últimes etapes, amb la muntanya. El vencedor final havia de ser un escalador, així Hernan Buenahora va demostrar la gran forma en què es trobava després d'un gran Giro d'Itàlia.

XV Brigada Internacional

La XV Brigada Internacional fou una de les unitats militars en les que es va estructurar l'arribada de voluntaris estrangers en suport de la Segona República Espanyola i per a lluitar contra la insurrecció militar que succeí a l'intent de cop d'estat del 18 de juliol, en el marc de les anomenades Brigades Internacionals i integrada la major part del temps de mobilització a la 35a Divisió de l'Exèrcit republicà. El seu caràcter polític dominant, tot i que no exclusiu, fou el comunista.

Donat el pes que hi representà el contingent nord-americà i en concret el Batalló Lincoln, sovint es designa erròniament la Brigada com a Brigada Abraham Lincoln, si bé als Estats Units, es coneix com a Abraham Lincoln Brigade el conjunt de les unitats que disposaren de contingents nord-americans. Els altres batallons que tingueren una continuïtat clara al llarg de tot el període de permanència dels brigadistes foren el Mackenzie-Papineau integrat per canadencs, el British, format per britànics i el Spanish format voluntaris de diferents països llatinoamericans.

Tanakh: genealogia des d'Adam fins a David
De la Creació al Diluvi
Origen dels Patriarques
De les Tribus al Regne
Comuns
No jueus
Judaisme
Cristianisme

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.