1809

Infotaula nombre1809
Tipus any
Altres calendaris
Gregorià 1809 (MDCCCIX)
Islàmic 1224 – 1225
Xinès 4505 – 4506
Hebreu 5569 – 5570
Calendaris hindús 1864 – 1865 (Vikram Samvat)
1731 – 1732 (Shaka Samvat)
4910 – 4911 (Kali Yuga)
Persa 1187 – 1188
Armeni 1258
Rúnic 2059
Ab urbe condita 2562
Efemèrides
Naixements - Defuncions
Categories
Esdeveniments
Anys
1806 1807 1808 - 1809 - 1810 1811 1812
Dècades
1770 1780 1790 - 1800 - 1810 1820 1830
Segles
segle xviii - segle xix - segle xx

Esdeveniments

Països Catalans
Resta del món

Naixements

Països Catalans
Resta del món

Necrològiques

Països Catalans
Resta del món

Referències

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: 1809 Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. Ruiz Chataing, David. La independencia de Hispanoamérica: declaraciones y actas (en castellà). Fundacion Biblioteca Ayacuch, 2005, p.1. ISBN 9802763853.
11 de desembre

L'11 de desembre és el tres-cents quaranta-cinquè dia de l'any del calendari gregorià i el tres-cents quaranta-sisè en els anys de traspàs. Queden 20 dies per finalitzar l'any.

1808

Aquest any és popularment conegut com l'any de la vinguda del francès.

Batalla de Castelló d'Empúries

La Batalla de Castelló d'Empúries va ser una emboscada contra un destacament imperial francès al comandament del general Honoré-Charles de Reille durant la guerra del francès.

Batalla de Molins de Rei (1809)

La batalla de Molins de Rei de 1809 fou un combat de la Guerra del Francès lluitat el març de 1809 al Baix Llobregat.

Batalla de Valls

La batalla de Valls, també coneguda com la batalla del pont del Goi es va lluitar el 25 de febrer de 1809, durant la Guerra del Francès entre les forces del mariscal francès Laurent Gouvion Saint-Cyr i les forces espanyoles del general suís Teodoro Reding, la batalla va acabar amb victòria francesa, i el comandant de l'exèrcit espanyol va ser ferit de gravetat durant una càrrega de cavalleria, morint uns dies després.

Constanze Mozart

Constanze Mozart, de nom de soltera Constanze Weber (Zell im Wiesenthal, Alemanya, 1762 - Salzburg, 1842), fou un cantant, cosina del compositor Carl Maria Von Weber, i esposa de Wolfgang Amadeus Mozart.

Mozart i Constanze Weber es van conèixer en 1777 a Mannheim. No obstant això, en aquell moment, Mozart no estava interessat en ella, sinó en la germana major, Aloysa. En un posterior trobada amb la família Weber a Viena en 1781, Mozart es va assabentar de la boda d'Aloysa, i va ser llavors quan va iniciar relació amb Constanze. Ambdós es van casar el 4 d'agost de 1782. En nou anys van tindre sis fills:

Raimund Leopold Mozart (1783)

Karl Thomas Mozart (1784)

Johann Leopold Mozart (1786)

Theresia Mozart (1787)

Anna Mozart (1789)

Franz Xaver Wolfgang Mozart (1791).Només dos dels fills, Karl Thomas i Franz Xaver Wolfgang, van sobreviure a la infància. A causa dels seus molts embarassos en tan poc de temps, Constanze es trobava habitualment dèbil i al llit.

Després de la mort de Mozart en 1791, Constanze va tindre dificultats econòmiques per a poder mantenir els seus dos fills. Per a poder sobreviure, va vendre les obres del seu marit en 1800.

En 1809, es va casar amb Georg Nikolaus von Nissen, un diplomàtic i escriptor danès. Entre 1810 i 1820 van viure a Copenhaguen, viatjant posteriorment per Europa, especialment Itàlia i Alemanya. En 1824 es van assentar a Salzburg. Junts van treballar en una biografia de Mozart, publicada en 1828, dos anys després de la mort del segon marit de Constanze.

En 2006, la versió digital del diari alemany Der Spiegel va anunciar l'aparició d'un daguerreotip a Baviera amb la imatge de Constanze, de 78 anys.

Description de l'Égypte

Descripció de l'Égypte fou una sèrie de publicacions publicades des del 1809 fins al 1829 que van donar una descripció científica completa de l'Antic Egipte i el contemporani a la seva publicació així com la seva història natural. És fruit del treball col·laboravoratiu d'aproximadament 160 becaris civils i científics, coneguts popularment com a savis, que van acompanyar Napoleó Bonaparte a la campanya d'Egipte i Síria de 1798 a 1801 com a part de les anomenades Guerres de la Revolució Francesa, així com uns 2000 artistes i tècnics, incloent-hi 400 gravadors; posteriorment tots ells compilarien tot el seu treball en aquesta obra.

El títol complet de l'obra és Description de l'Égypte, ou Recueil des observations et des recherches qui ont été faites en Égypte pendant l'expédition de l'armée française (literalment, Descripció d'Egipte o el recull d'observacions i recerca que van ser fetes a Egipte durant l'expedició de l'Exèrcit Francès).

Edgar Allan Poe

Edgar Allan Poe (19 de gener del 1809 - 7 d'octubre del 1849) fou un escriptor romàntic en llengua anglesa dels Estats Units d'Amèrica. Va escriure poesia, novel·la i relats curts. Conegut sobretot pels seus relats de temes fantàstics i d'horror, és considerat el pare del conte de terror psicològic i dels relats curts del seu país. Va ser un precursor del relat detectivesc i de la literatura de ciència-ficció, i renovador de l'anomenada novel·la gòtica. Va exercir una gran influència en la literatura simbolista francesa, però la seva empremta arriba molt més lluny: són deutors seus tota la literatura de fantasmes victoriana i, en major o menor mesura, autors com Kafka, Lovecraft, Borges, etc.

Gran Ducat de Finlàndia

Gran Ducat de Finlàndia, o Magnus Ducatus Finlandiae, és el nom amb què, en sentit ampli, es designa Finlàndia des de l'any 1581, quan el rei Joan III de Suècia va adoptar el títol de Gran Duc de Finlàndia, fins a l'any 1917, en què es proclamà la independència de Finlàndia. La dignitat de Gran Duc de Finlàndia va ser, per tant, un títol honorífic atribuït als reis suecs fins a l'any 1809, quan Finlàndia va ser annexionada a Rússia com a Estat autònom o Gran Ducat. A partir de llavors va pertànyer als Tsars russos, fins al 1917. En un sentit més estricte, pel terme Gran Ducat de Finlàndia s'entén el període que cobreix des de la conquesta russa, en la Guerra de Finlàndia (1808-1809), fins a la independència, declarada el 6 de desembre de 1917. Pel període de 1581 fins a 1809 la historiografia finesa fa servir el concepte de Suècia-Finlàndia.

Durant aquest període d'autonomia, o siga Finlàndia com a Gran Ducat autònom depenent de l'imperi rus (1809-1917), l'evolució política, cultural i social del país no va dependre tant de la forma de govern, com de la benevolència de cadascun dels tsars russos. En el transcurs del segle XIX, Finlàndia va experimentar tant períodes de desenvolupament favorable com altres d'opressió o russificació per part dels dignataris russos. En ordre cronològic van ser cinc els tsars que van tenir la dignitat de Gran Duc de Finlàndia:

El tsar Alexandre I, qui va conquerir el país en la Guerra de Finlàndia en 1808-1809, va prometre una autonomia segons les estipulacions de la Constitució política sueca de 1772 i 1789. Tot i que cap al final del seu regnat, Alexandre II es va fer més conservador, mai va arribar a violar la Constitució finlandesa.Nicolau I, el seu germà i successor, va ser un Tsar més autoritari i, respecte del Gran Ducat de Finlàndia, va regnar sense convocar la "Dieta", (parlament basat en quatre estats: noble, clerical, pla i camperol). Nicolau I va controlar la llibertat de premsa, però a part d'açò va mantenir la seua promesa de Gran Duc i no va interferir en els afers interns de Finlàndia.Alexandre II, qui va succeir el seu pare Nicolau I, va ser bastant liberal pel que fa a Finlàndia. Va convocar la Dieta el 1863, cosa que va suposar el començament d'un fructífer període de legislació.Alexandre III, fill d'Alexandre II, va adoptar en la seua política interior una orientació conservadora i paneslavista, que va tenir repercussions també a Finlàndia el 1890, quan va promulgar l'anomenat Manifest Postal. Aquest manifest va ser una violació directa de la Constitució de Finlàndia i va sotmetre el Servei Postal de Finlàndia al control directe de l'administració russa.Nicolau II, l'últim Gran Duc de Finlàndia i fill d'Alexandre III, va mantenir la dignitat de Gran Duc de Finlàndia fins a la independència del país. Malgrat que Nicolau II va prestar el mateix jurament que els seus predecessors, va permetre la política de rusificació que exercia a Finlàndia l'administració russa, dirigida pel governador general. La tensió va arribar al seu apogeu quan va ser nomenat Governador General de Finlàndia un general rus, Bobrikov, qui, des de l'inici del seu càrrec el 1898, va començar a restringir l'autonomia finlandesa, publicant l'anomenat Manifest de febrer, que va incrementar l'ensenyament del rus en les escoles. El rus va ser declarat llengua de l'administració. El 1903, Bobrikov va obtenir poders dictatorials però, a l'any següent, en 1904, va ser assassinat al Senat per Eugen Schauman, un activista finlandès.

Guerra del Francès

La Guerra del Francès (també coneguda com a Campanya d'Espanya, Guerra de la Independència Espanyola, o Guerra Peninsular) fou un conflicte bèl·lic entre Espanya i el Primer Imperi Francès que s'inicià el 1808 amb l'entrada de les tropes napoleòniques, i que conclogué el 1814, amb el retorn de Ferran VII d'Espanya al poder. Fou provocada per la pretensió de Napoleó d'instal·lar el seu germà Josep Bonaparte en el tron espanyol després de les abdicacions de Baiona. Forma part de les Guerres Napoleòniques, una sèrie de guerres iniciada el 1807 en declarar-li França i Espanya la guerra a Portugal, tradicional aliat del Regne Unit. També va tenir un important component de guerra civil a nivell espanyol entre afrancesats i patriotes. El conflicte es va desenvolupar en plena crisi de l'Antic Règim i sobre un complex rerefons de profunds canvis socials i polítics impulsats per l'aparició de la identitat nacional espanyola i la influència en el camp dels «patriotes» d'alguns dels ideals nascuts de la Il·lustració i la Revolució francesa, paradoxalment difosos per l'elit dels afrancesats.

En l'anàlisi dels fets militars, no es pot parlar d'un enfrontament entre els exèrcits francès i espanyol, sinó que existeix una important presència de la guerra de guerrilles, en una dimensió desconeguda fins al moment.

Segons el tractat de Fontainebleau (27 d'octubre de 1807), el primer Ministre Manuel Godoy preveia, de cara a una nova invasió hispanofrancesa de Portugal, el suport logístic necessari al trànsit de les tropes imperials. Sota el comandament del general Jean-Andoche Junot, les tropes franceses van entrar a Espanya el 18 d'octubre de 1807, creuant el seu territori a tota marxa abans de l'hivern, i van arribar a la frontera amb Portugal, el 20 de novembre. No obstant això, els plans de Napoleó anaven més enllà, i les seues tropes van anar prenent posicions en importants ciutats i places fortes a fi d'enderrocar la Casa de Borbó i suplantar-la per la seua pròpia dinastia, convençut de comptar amb el suport popular.

El ressentiment de la població per les exigències de manutenció de les tropes estrangeres, que va donar lloc a nombrosos incidents i episodis de violència, juntament amb la forta inestabilitat política sorgida per la querella entre Carles IV d'Espanya i el seu fill i hereu Ferran VII, orquestrada pels francesos, que es va iniciar amb el Procés de l'Escorial i va culminar amb el Motí d'Aranjuez i l'ascens al poder de Ferran VII, va precipitar els esdeveniments que van desembocar en els primers aixecaments al nord d'Espanya i l'Aixecament del 2 de maig de 1808 a Madrid. La difusió de les notícies de la brutal repressió, immortalitzada en les obres de Francisco de Goya, i de les abdicacions de Baiona del 5 i 9 de maig, que van estendre per la geografia espanyola la crida, iniciada a Móstoles, a enfrontar-se amb les tropes imperials, van decidir la guerra per la via de la pressió popular malgrat l'actitud contrària de la Junta de Govern designada per Ferran VII.

La guerra es va desenvolupar en diverses fases en les quals tots dos bàndols van prendre successivament la iniciativa, i es va destacar per l'aparició del fenomen guerriller que, juntament amb els exèrcits regulars aliats dirigits per Arthur Wellesley, duc de Wellington, van provocar el desgast progressiu de les forces bonapartistes. La població civil, que va patir els efectes d'una guerra total, en la qual tant els francesos com els aliats van abusar de la població i dels objectius civils, saquejant i devastant a gran escala i devastant, per exemple, la indústria espanyola, considerada una amenaça per als seus respectius interessos. Com el desmantellament de les fàbriques de tèxtils de Segòvia i Àvila, o la destrucció de la ciutat de Sant Sebastià. Els primers èxits de les forces espanyoles a la primavera i a l'estiu de 1808, amb la batalla del Bruc, la resistència de Saragossa i València i, en particular, la sonada victòria de Bailén, van provocar l'evacuació de Portugal i la retirada francesa al nord de l'Ebre, seguida a la tardor de 1808 per l'entrada de la Gran Armée, encapçalada pel mateix Napoleó, que va culminar el màxim desplegament francès fins a mitjan 1812. La retirada d'efectius amb destinació a la campanya de Rússia va ser aprofitada pels aliats per reprendre la iniciativa a partir de la seva victòria en la Batalla dels Arapiles (22 de juliol de 1812) i, contrarestant l'ofensiva francesa, avançar al llarg de 1813 fins als Pirineus, derrotant als francesos en les batalles de Vitòria (21 de juny) i Sant Marcial (31 d'agost). El tractat de Valençay (11 de desembre de 1813) va restaurar a Ferran VII i deixava a Espanya lliure de la presència estrangera, però no va evitar la invasió del territori francès, sent la batalla de Tolosa de Llenguadoc (10 d'abril de 1814), l'últim enfrontament de la guerra. Referint-se a la guerra d'independència espanyola, Napoleó I, en el seu exili, va declarar:

En el terreny socioeconòmic, la guerra va costar a Espanya una pèrdua neta de població d'entre 215.000 i 375.000 habitants, que no va poder compensar-se malgrat els elevats índexs de natalitat propis de l'època, per causa directa de la violència i les fams de 1812, i que es va afegir a la crisi arrossegada des de les epidèmies de malalties i la fam de 1808, resultant en un balanç de descens demogràfic de 560.000 a 885.000 persones, del 6 al 10% de la població ponderada a partir del cens de 1787, que va afectar especialment a Catalunya, Extremadura i Andalusia. A l'alteració social i la destrucció d'infraestructures, indústria i agricultura es va sumar la fallida de l'Estat i la pèrdua d'una part important del patrimoni cultural.

A la devastació humana i material es va sumar la feblesa internacional d'Espanya, privada del seu poder naval i exclosa dels grans temes tractats en el Congrés de Viena, on es va dibuixar el posterior panorama geopolític d'Europa. A l'altre costat de l'Atlàntic, l'Amèrica espanyola obtindria la seva independència després de la Guerra d'Independència Hispanoamericana. En el pla polític intern, el conflicte va forjar la identitat nacional espanyola i va obrir les portes al constitucionalisme, concretat en les primeres constitucions de l'estat espanyol, l'Estatut bonapartista de Baiona i la Constitució de Cadis. No obstant això, també va donar inici a una era de guerres civils entre els partidaris de l'absolutisme i els del liberalisme, anomenades Guerres Carlines, que s'estendrien a tot el segle xix i que marcarien l'esdevenir d'Espanya.

Kit Carson

Christopher Carson (Madison, Kentucky, 1809-1868), conegut com a Kit Carson, va ser un explorador, agent indígena i resident de la Frontera dels Estats Units.

Levi Itskhak de Berdítxiv

El rabí Levi Itskhak de Berdítxiv (1740-1809 a Berdichev) fou un líder hassídic. Va ser el rabí de Ryczywół, Żelechów, Pinsk i Berdichev, lloc pel qual és conegut. Fou un dels principals deixebles del Maggid de Mezritch, i del seu deixeble, el rabí Shmelke de Nikolsburg, a qui va succeir com a rabí de Ryczywół.El rabí Levi Yitzchok fou conegut per ser l'advocat defensor del poble jueu, perquè es creia que ell podia intercedir en el seu nom davant de Déu. El rabí va ser conegut per la seva compassió per cada jueu, va ser per tant un dels líders més estimats pels jueus asquenazites de l'Europa de l'Est. El rebe va ser l'autor del clàssic hassídic Kedushas Levi,aquesta obra és un comentari sobre diversos llibres religiosos jueus, i sobre diverses lleis rabíniques. El rebe de Berdichev, és considerat per alguns com el fundador del hassidisme en la regió central de Polònia.El rabí Levi Yitzchok era conegut per tenir una relació d'amistat amb el famós rabí Schneur Zalman de Liadi, qui va ser el primer rebe de Habad. El rabí Nakhman de Breslev va anomenar al rabí Levi Yitchok de Berdichev "Glòria d'Israel".El rabí Levi Yitzchok va compondre algunes cançons hassídiques de folklore popular. El rabí de Berdichev va morir el dia 25 de Tixrí de l'any 5570 (1809) i fou enterrat en l'antic cementiri jueu de Berdichev,a Ucraïna, que aleshores estava sota el control de l'Imperi Rus. El rebe va tenir tres fills. El primer d'ells, Meyer, va morir a una edat primerenca. El segon, Israel, va succeir al seu pare com a líder del moviment hassídic. Un dels néts del rabí Levi Yitzchok es va casar amb la filla del rabí Dovber Schneuri, el segon dels rebes de Habad, i fou el primer rebe de Habad que va viure en la població de Lubavitxi.

Pierre-Joseph Proudhon

Pierre-Joseph Proudhon (Besançon, França, 15 de gener del 1809 - Passy, 19 de gener del 1865) fou un dels pares de l'anarquisme modern.

Porto Alegre

Porto Alegre és una de les ciutats principals del Brasil, capital de l'estat del Rio Grande do Sul. Amb una població d'1.481.019 habitants el 2016(4.200.000 a l'àrea metropolitana), és la quarta ciutat més gran del Brasil i la desena de l'Amèrica del Sud. Les coordenades geogràfiques són 30° 01′ 59″ S i 51° 13′ 48″ O.

La ciutat està situada en un delta resultant de la confluència de cinc rius, que formen el llac de Guaíba (popularment conegut també com a riu). Si bé els seus orígens daten de mitjan segle XVIII, que és quan els immigrants de les Açores es van establir a la regió, la ciutat es va fundar oficialment el 1809.

Porto Alegre és el nucli industrial més important del sud del Brasil. També és el centre històric i cultural del poble gaúcho (nom amb què són coneguts la gent de l'estat), famós pel churrasco (carn a la graella) i el chimarrão (una beguda equivalent a la infusió de mate dels veïns argentins i uruguaians). És la seu d'importants centres universitaris.

Per la seva situació estratègica (Porto Alegre és la metròpoli del sud del Brasil), la ciutat és un important punt de trobada de viatgers i homes de negocis de l'Amèrica del Sud, especialment dels països del Mercosul.

És una de les ciutats més pròsperes de l'Amèrica Llatina, amb una població d'origen molt divers, fruit de les diverses migracions d'arreu del món, amb gent provinent sobretot de Portugal, Alemanya, Itàlia, Espanya i Polònia, i un nombre significatiu d'origen àrab, jueu i afrobrasiler.

Resolució 1809 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides

La Resolució 1809 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides fou adoptada per unanimitat el 16 d'abril de 2008. El Consell va destacar la utilitat de les associacions efectives entre les Nacions Unides i les organitzacions regionals, en particular la Unió Africana, per tal de permetre respostes primerenques a les crisis emergents a l'Àfrica i va expressar la seva voluntat de millorar aquesta relació.

Setge de Girona de 1809

El setge de Girona de 1809 fou el tercer dels setges napoleònics de Girona, en el qual la ciutat de Girona acabà rendint-se a les tropes franceses que havien començat la invasió d'Espanya el 1808. La defensa a ultrança de la ciutat fou liderada pel general Mariano Álvarez de Castro, governador militar de la plaça de Girona d'ençà del febrer del mateix any 1809.

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.