Èxode

L'Èxode, o Segon de Moisès és el segon llibre de la Torà, i per tant de la Bíblia.[1] Segons la tradició jueva va ser escrit per Moisès després de sortir de l'Egipte (entre els anys 1200 i 1550 aC). La hipòtesi documental, per contra, sosté que és el resultat de la fusió de diversos textos antics. Apunta que la clau per datar correctament el text final passa per identificar el faraó descrit, sobre el qual no hi ha unanimitat.

El terme èxode vol dir sortida, ja que el relat principal tracta de l'alliberament del jueus i del començament de les seves vivències els 40 anys que van passar al desert de Sinaí. En hebreu, el nom del llibre és ve-eleh shemoth, o simpelment shemoth שמות, que són les primeres paraules del llibre: "Aquests són els noms..."[1]

Èxode
De la sèrie d'articles sobre
Judaisme
C+B-Exodus-Map

Il·lustració del 1901 a l'Encyclopaedia Biblica.
Llibres de la Torà
Gènesi
Èxode
Levític
Nombres
Deuteronomi

Temes

El llibre explica l'experiència del poble hebreu en la seva sortida d'Egipte cap a la Terra Promesa de Canaan. Els temes principals del llibre són:

  • L'increment i creixement de poble d'Israel a Egipte, i l'opressió que van rebre com a esclaus.
  • Les preparacions de llur sortida i les deu plagues d'Egipte, finalitzant amb la pasqua, que es convertiria una de les celebracions més importants, i que per als cristians és una representació del futur sacrifici de Jesucrist, L'Anyell de Déu.
  • El recorregut d'Egipte cap al Mont Sinaí.
  • L'establiment del Decàleg, de la llei i de les institucions que organitzarien al poble en una teocràcia, "un regne de sacerdots i una nació santa".
Capítol Temes
1-2 Esclavitud
14 Persecució
8-9-10-11 “Els judicis de Déu”
4- Fe
6-16-17-23(v20)-33-34 “Promeses de Déu”
12-20 a 25-35 “Manaments de Déu”
34(v27). “Comunió amb Déu”
3(v5) i 36(v8) Lloc Sant

Missatge

Judaisme

La sortida d'Egipte i la revelació del mont Sinaí són dos fets fundacionals en la història del poble d'Israel. Significativament, tots dos són narrats al llibre bíblic de l'Èxode. Segons el judaisme, el miracle de l'alliberament del poble hebreu demostra i confirma el poble d'Israel com el poble escollit per Déu i aquest alliberament és alhora determinant en l'establiment de la litúrgia javista.

Cristianisme

Per als cristians, la celebració de la primera Pasqua prepara el camí per a la resurrecció cristiana. La formació del Poble de Déu és l'antecedent de l'Església com assemblea i reunió de fidels a través de la litúrgia.

El Nou Testament reinterpreta molts dels esdeveniments de l'Èxode: Pau de Tars insisteix en això de manera especial (1a Corintis, 10:2-4) i després compara el passatge de la mar Roja amb el baptisme i l'Eucaristia (1a Corintis, 79:8). A l'Evangeli segons Joan s'hi compara el Messies Jesucrist amb Moisès, i Crist oposa el mannà al "pa de la vida". En més d'una ocasió s'ha fet notar el paral·lelisme de l'estructura de l'Èxode amb aquest evangeli, sobretot en els primers capítols.

Per últim, a la Carta als Hebreus es concep la mort com l'èxode de la vida envers la Terra Promesa al cel, el sacerdoci cristià com l'hebreu, el sacrifici de Crist com el del Sinaí i l'antiga aliança com la nova, és sagramentada amb la sang de Jesús.

Natura i propòsit del llibre

El propòsit principal de l'Èxode és mantenir viu en la memòria del poble hebreu la narració fundacional d'aquest poble com a nació: a partir de la sortida d'Egipte, un cop lliure i dirigint-se envers la Terra Promesa, el poble israelita adquirí per primer cop consciència de la seva unitat ètnica, filosòfica, religiosa i nacional, atès que el llibre de l'Èxode es refereix a l'esclavatge dels hebreus a Egipte i l'epopeia que conduí a alliberar-los de tal condició, fent-los lliures, amb identitat nacional pròpia i alhora fornits d'una Llei. D'aquí la importància d'allò que Moisès digué al poble israelita:

« «—Recordeu-vos d’aquest dia que sortiu d’Egipte, la terra on éreu esclaus; el Senyor us en fa sortir amb mà forta. Aquest dia no heu de menjar pa fermentat. En sortiu avui, el mes d’abib. »Després el Senyor et farà entrar al país dels cananeus, els hitites, els amorreus, els hivites i els jebuseus, el país que va prometre als teus pares, un país que regalima llet i mel. Allà, aquest mateix mes, practicaràs aquest ritu: Durant set dies menja pa sense llevat, i el dia setè celebra una festa en honor del Senyor. Menja pa sense llevat durant aquests set dies. En tot el teu territori no hi ha d’haver gens de llevat ni gens de pa fermentat. Aquell dia donaràs al teu fill aquesta explicació: “Això recorda el que el Senyor va fer per mi * quan vaig sortir d’Egipte.” Et serà com un distintiu a la mà, com un record entre els ulls, perquè tinguis als llavis la llei del Senyor, que amb mà forta et va fer sortir d’Egipte. Observa cada any aquesta institució el dia fixat.» Èxode 13:3-10.[2] »

A partir d'aquest passatge bíblic que el poble d'Israel ha considerat —i encara considera— la seva obligació narrar l'Èxode al llarg de cada celebració pasqual.[3] Això té lloc cada Séder de Péssah, quan el poble d'Israel llegeix i rememora els continguts que es troben a l'Hagadà pasqual.

El Llibre de l'Èxode estableix també les bases de la litúrgia i del culte del poble d'Israel; el llibre en qüestió està alhora dominat en tota la seva extensió per la figura del patriarca Moisès, qui féu de líder, conductor i legislador del poble.

El Llibre de l'Èxode no és exclusivament narratiu, sinó que conté també lleis, himnes i oracions.[4]

Simbologia

Capítol Símbol
1(v14). fang
14 Blau
9(v32). Blat
30(v17)- Bronze
12(v7). Sang
16(v13). Mannà
34(v27). Or
25(v10). Arca de l'Aliança
26(v32). Fusta d'acàcia
36(v8). Tabernacle
34(v1). Taules de pedra

Autoria

Tradicionalment, tant jueus com cristians atribueixen el Llibre de l'Èxode, així com tots els altres llibres del Pentateuc, a Moisès.[5]

Hipòtesi documentària. Segons l'així denominada hipòtesi documentària, els autors principals d'aquesta obra haurien estat els grups de la tradició javista, elohista, sacerdotal i deuteronòmica. La hipòtesi documentària estima que la poètica Cançó del mar i el Codi del pacte (escrit en prosa) són obres originàriament independents d'autors però d'alguna manera associades als grups ja indicats. En aquesta hipòtesi, els eloistes són identificats com a únics responsables de l'episodi de l'anyell d'or, i la tradició sacerdotal és autora de les instruccions per crear el tabernacle, les vestimentes i objectes rituals, així com de la descripció de llur creació. Tres autors o equips d'escriptors tradicionals són alhora també autors de cadascuna de les parts del codi de la llei: la tradició elohista, del Pacte; la sacerdotal, del decàleg ètic; i la javista, del decàleg de rituals. La hipòtesi documentària sosté que les altres parts del llibre emergiren a partir de versions entremesclades de la tradició javista, elohista i sacerdotal. La reconstrucció de les històries en aquestes fonts, aplicant aquesta hipòtesi, tendeix a identificar diferències i variacions entre segments narratius diversos.

Ruta segons la narració bíblica

En la narració bíblica s'exposa que, després de travessar la mar Roja, els hebreus s'endinsaren al desert de Xur o Etam, i tres dies després arribaren a Mara. En aquest lloc, la unitat del poble hebreu començà a ressentir-se i n'hi hagué que començaren a xiuxiuejar, tot i els fets que havien vist de Déu, s'oposaren a Moisès (Èxode, 15:24).

Des de Mira es traslladaren a Elim, un oasi de dotze fonts d'aigua, des d'aquest lloc anaren cap al desert de Sin en direcció al mont Sinaí, vorejant la mar Roja; ja havien transcorregut dos mesos des de la partida d'Egipte. Aquí es verifica l'esdeveniment del mannà proporcionat per Déu.

Ja al desert de Sin, la congregació es traslladà des de locacions com Dofca i Alús. A Refidim —prop del mont Horeb, al desert de Paran, un lloc sense aigua— combateren per primer cop com a poble contra els amalequites, i els venceren (Èxode, 17:13). En aquest lloc, Mosiès colpejà una roca amb el seu bastó i féu que hi brostés una deu potable.

Des de Refidim, el poble hebreu entrà al desert del Sinaí i acamparen prop del mont Sinaí o del mont Horeb als 90 dies d'haver sortit d'Egipte. En aquest lloc, Moisès pogué veure Déu, qui li donà els Deu Manaments. A més a més, constituí el sacerdoci d'Aaron (o sacerdoci levític), les primeres lleis civils i religioses en el poble jueu, adicionalment es construí el primer Tabernacle, l'Arca de l'Aliança. (Èxode, 25:10). En aquest lloc romangueren dos anys i dos mesos. En sortir del Sinaí, el poble d'Israel estava regit en tot aspecte legal, civil, moral i religiós (Èxode, 10:11).

Des del Sinaí partiren al desert de Paran i habitaren a Kibrot-hataava (Èxode, 11:35) per després traslladar-se a Hazerot, en ple desert. Des d'aquest lloc, Moisès assignà dotze espies perquè reconeguessin la terra de Canaan (Èxode, 13) des del mont Nègueb (al desert homònim). Mentrestant, al congregació avançà a Ritma i d'allà a Rimon-Peres.

La terra de Canaan reconeguda estava habitada per jebusites, anacites, amalequites, amorreus i cananeus.

La informació aconseguida en quaranta dies fou mal rebuda per la congregació, atès que deu dels dotze espies incitaren a murmuracions en contra dels seus líders, la qual cosa provocà una funesta rebel·lió en el si del poble en contra de Déu a causa que pensaven que Déu els estava portant a la mort davant de gent aparentment més poderosa que els propis israelites (Nombres 14) i molts pugnaren per tornar a Egipte.

Déu maleí els deu espies, qui moriren de plaga (Nombres, 14:36) i a més condemnà el poble d'Israel a perdre's durant quaranta anys al desert del Nègueb. Només Caleb i Josuè foren autoritzats a sortir del desert i endinsar-se a Canaan (Nombres 14:30). Israel intenta rebel·lar-se davant la condemna al desert, però són derrotats pels amorreus encapçalats pel rei d'Edom i els obliguen a romandre entre Cades, el desert de Moab i el Nègueb i allà hi romanen gairebé 40 anys. Aaron mor al mont Hor (Nombres, 20:22-29).

Quan s'acompliren els 40 anys, i hagué mort tota la generació adulta, la generació precedent pogué per fi entrar a Canaan tenint com a líder Josuè (Deuteronomi, 2:14-24). Déu no autoritzà Moisès a entrar a Canaan i només li permeté observar la terra de l'herència des del mont Pisga o Neb (Deuteronomi, 3:27 i Deuteronomi 32:48-52) per morir en aquell lloc i ser enterrat a Moab.

Referències

  1. 1,0 1,1 «Èxode». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Èxode 13: Consagració de los primogènits
  3. "Haggadah shel Pesah", Jewish Encyclopedia, 1901-6 (consulta el 6 de juny de 2014).
  4. Després del capítol 20, on Déu estableix i atorga els Deu Manaments, diversos capítols són dedicats a lleis i instruccions sobre la vida diària i la litúrgia; cèlebres són els càntics de Mosiès i Míriam al capítol 15; la composició també inclou lloances a Déu per la victòria sobre el faraó (Ana Fermin, "Éxodo", About.com, consulta el 3 de juny de 2014).
  5. Thomas Nelson. NKJV, The Open Bible, eBook. Thomas Nelson, 10 setembre 2012, p. 1–. ISBN 978-1-4016-7564-6.

Bibliografia

Articles relacionats

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Èxode Modifica l'enllaç a Wikidata
Aaron

Aaron o Aaró —en hebreu אַהֲרֹן בן-עַמְרָם, Ahărōn ben Amrām; en àrab هارون بن عمران, Hārūn ibn ʿImrān— fou, segons la Biblia i l'Alcorà, el germà gran de Moisès i un col·laborador clau per dur el poble hebreu a la terra promesa. Segons una tradició fou rival de Moisès en rebel·lar-se contra aquest, mentre que segons una altra tradició fou el primer summe sacerdot d'Israel.

Amminadab

En la Bíblia, Amminadab (en hebreu עמינדב בן-רם Aminadav ben Ram) fou el fill d'Aram, membre de la tribu de Judà.

Va néixer durant el temps en què els israelites van viure a Egipte. Els seus fills foren:

Naasson

Elixeba, casada amb el Summe Sacerdot Aaron

Camps de refugiats palestins

Els camps de refugiats palestins es van crear després de la Nakba i la guerra araboisraeliana de 1948 per acollir als centenars de milers de refugiats palestins que van ser expulsats o van fugir de les seves llars davant l'avanç de l'exèrcit israelià. La Resolució 194 de l'Assemblea General de les Nacions Unides estableix el dret dels palestins a tornar a la seva pàtria si desitgen "viure en pau amb els seus veïns".

L'Agència de les Nacions Unides per als Refugiats de Palestina al Pròxim Orient (UNRWA en les seves sigles angleses) defineix a un refugiat palestí com a:

"persones la residència habitual de les quals estava a Palestina durant el període comprès entre l'1 de juny de 1946 i el 15 de maig de 1948, i que van perdre tant les seves llars com els seus mitjans de vida arran del conflicte de 1948."En el context del conflicte araboisraelià, aquells refugiats jueus que van fugir o van ser expulsats durant el èxode jueu de països àrabs i musulmans van ser resituats inicialment en campaments de refugiats coneguts com a campaments d'immigrants, Ma'abarot o ciutats en desenvolupament, després de la qual cosa molts van ser absorbits per la societat israeliana. En canvi, molts dels refugiats palestins segueixen vivint avui dia en campaments de refugiats, mentre que altres han estat absorbits per la societat jordana o resideixen a l'Estat de Palestina.

Deu manaments

Els Deu Manaments o el Decàleg són un conjunt de lleis religioses i morals de les religions Abràhamiques, donades per Déu als israelites a una muntanya referida com el Mont Sinaí o l'Horeb. La Bíblia ho descriu com que van ser dits per Déu a aquells que estaven presents al Sinaí i posteriorment com escrits pel dit de Déu en dues taules de pedra, que Déu donà a Moisès. Els manaments estan registrats a Èxode 20:2-17 i Deuteronomi 5:6-21. La paraula "decàleg" prové del grec δέκα λόγοι o dekalogoi (deu paraules), la traducció de l'hebreu rabínic Asséret ha-Dibbrot עשרת הדברות i de l'hebreu bíblic Asséret ha-Devarim עשרת הדברים, que signifiquen "deu pronunciacions"., la qual cosa basa la seva divisió en 10 parts.

Els Deu Manaments identifiquen la seva font com el Senyor, qui dirigí l'Èxode; els prohibí tenir d'altres déus davant d'Ell i fer ídols; amenaça amb el càstig a aquells que el neguen i promet amor per aquells que l'estimen; prohibeix la blasfèmia del seu nom; demana observar el Sàbat i honorar els pares; prohibeix l'assassinat, l'adulteri, el fur, el fals testimoni o cobejar els béns d'un altre.

L'esquema de dividir els passatges en 10 unitats varia sensiblement entre les religions i les denominacions, així com la seva traducció, interpretació i significat.

Filacteri

El filacteri és una cinta representada pels artistes medievals i renaixentistes en les seves composicions per a comunicar a l'espectador el text dit per un dels personatges representats o aplicat a la situació representada.

El nom deriva del grec phylakterion («protecció, amulet»), que va passar al llatí com phylactera.

El nom deriva del terme filactèria (en hebreu:, Tefil·lín) nom amb què es denomina a uns petits embolcalls o capsetes de cuir on es troben o guarden passatges de les Escriptures de la religió jueva escrits sobre petits rotlles. En el judaisme no es fa servir el nom de "filactèria", ja que el seu significat original (amulet) es considera idolatria, prohibida en aquesta religió.

Una de les corretges es lliga sobre el braç (habitualment l'esquerre) donant set voltes al mateix i l'altra es col·loca sobre el cap. Segons Halacà, els barons jueus a partir dels tretze anys se'ls han de col·locar diàriament, a excepció del Sàbat i altres festivitats jueves.

La tradició les relaciona amb determinats passatges de l'Èxode i el Deuteronomi a la Torà en les quals ha-Xem exigeix als jueus que portin les seves paraules com a record de la fugida d'Egipte:

Èxode 13-9: «I serà per a tu com a senyal al teu braç i com a recordatori al teu front, perquè tinguis a la teva boca la llei de HaShem; perquè amb mà forta et va treure HaShem d'Egipte». Èxode: 13-10: «Guardaràs aquest precepte, cada any el dia fixat».mateu 23:5 En tot actuen per fer-se veure de la gent: s'eixamplen les filactèries i s'allarguen els serrells dels seus mantells.Èxode 13-16: «Això serà com a senyal al teu braç i com a recordatori al teu front; perquè amb mà forta ens va treure HaShem d'Egipte».Deuteronomi 6-6: «I aquestes paraules que jo t'envio avui, estaran sobre el teu cor. Deuteronomi 6-8: I les lligaràs com un senyal a la teva mà, i estaran com frontals entre els teus ulls».Deuteronomi 11-18: «per tant, posareu aquests les meves paraules al vostre cor i a la vostra ànima, i les lligareu com a senyal a la vostra mà, i seran per frontals entre els vostres ulls».

Gènesi

El Gènesi és el primer llibre de la Torà, i per tant el primer llibre del Tanakh, la Bíblia Hebrea, i de l'Antic Testament cristià. El nom del llibre en hebreu és בראשׁית Bərêšîth, que és la primera paraula que fou escrita i que significa «en el principi de». Els cinc llibres de la Torà han estat anomenats en hebreu amb la primera paraula del text. En grec s'anomena Γένεσις Genesis, que significa "naixement", "creació", "causa", "principi", "font" o "origen".

Jetró

Segons el llibre de l'Èxode, Jetró (en hebreu יִתְרוֹ Yitrô) o Reuel (en hebreu רְעוּאֵל Rəġûēl) era un sacerdot madianita que esdevingué sogre de Moisès. Jetró era descendent d'Abraham a través del seu fill Madian.

La tradició islàmica considera Jetró (amb el nom de Xuayb, en àrab شعيب, Xuʿayb) com un profeta, nét de Madian.

Jetró va tenir un fill anomenat Hobab i set filles.

Un dia, mentre Hobab era a les muntanyes amb els ramats, les filles de Jetró van anar a vigilar el pou. Allà es van trobar uns homes i van començar una discussió molt forta, fins que va aparèixer un jove que es va enfrontar als desconeguts i les va salvar. Jetró va convidar l'home a instal·lar-se a casa seva. El nouvingut li explicà que es deia Moisès i que era un israelita que havia fugit d'Egipte. Jetró l'acceptà de totes maneres i li donà la mà de la seva filla gran, Siporà. D'aquesta manera fou com Moisès es convertí en el pastor i vigia de tots els ramats de Jetró.

Quaranta anys després, Moisès, Siporà i el seu fill Guerxom se n'anaren a Egipte. Poc després, la seva filla tornà a casa i explicà a Jetró que els jueus havien sortit del país del Nil guiats pel seu gendre i s'havien instal·lat al peu del Mont Sinaí.

Quan va tenir l'ocasió, Jetró anà a visitar-lo i li aconsellà d'instituir la figura dels jutges, gent capacitada per impartir justícia, ja que fins aquell moment només ho feia Moisès i no podia descansar mai. D'aquesta manera, es van escollir homes respectats i es van declarar caps de miler, caps de centena, caps de cinquantena i caps de desena. Així, solament les causes més importants i que afectaven tot el poble d'Israel arribaven a Moisès.

Segons els drusos, la seva tomba és a Galilea, mentre que per a la resta de musulmans la seva tomba és a la ciutat de Mahis, a Jordània.

Josuè

Segons la Bíblia, Josuè, fill de Nun, fou el successor de Moisès com a guia del poble d'Israel, els dirigí en la conquesta de la Terra promesa després de la sortida d'Egipte i de quaranta anys vivint al desert.

La retirada

La retirada, en català, és el nom que defineix, als Països Catalans, Occitània i França, l'èxode republicà de 1939 que es va produir al final de la guerra civil espanyola, durant els mesos de gener i febrer de 1939. Es tracta d'un exili que s'efectua majoritàriament a peu seguint les principals rutes que condueixen a França, a través dels anomenats "camins de la retirada". Format per militars i civils (sovint famílies senceres), l'onada de refugiats es desplaça cap a l'altra banda dels Pirineus amb una marxa penosa marcada per la precipitació i els bombardejos de l'aviació franquista. La fugida es precipita quan Barcelona cau en mans dels franquistes el 26 de gener de 1939. Una vegada a França, els refugiats són "acollits" per les autoritats gales amb improvisació i una flagrant manca de mitjans. Bàsicament, la gestió de l'Administració fran­cesa va consistir a internar molts dels exiliats a precaris camps de concentració francesos que no reunien les mínimes condici­ons d'habitabilitat i salubritat.Entre gener i febrer de 1939 prop de 500.000 persones de diferents ideologies van travessar els Pirineus per l'Alt Empordà, la Cerdanya, la Garrotxa i el Ripollès. Encara avui, la Retirada és qualificada a França com l'"èxode" massiu espanyol. Ara bé, durant l'estiu de 1937 França ja va acollir un elevat nombre de refugiats republicans espanyols procedents del front del nord que Javier Rubio estableix en prop de 200.000 i també a 15.000 refugiats catalans que des del 1936 van fugir de la Catalunya republicana. Més de la meitat dels refugiats espanyols de la Retirada van tornar a l'Espanya franquista durant les setmanes i mesos posteriors a l'exili.

Part d'aquestes persones (homes, dones, nens, vells, militars, civils, etc.), van ser deportades a Espanya, on van ser assassinades, empresonades o ingressades en camps de concentració i a treballs forçats. Alguns van ser enviats a camps nazis a Alemanya. Els que van quedar-se a França van desaparèixer, van estar obligats a fer treballs forçats o van ser tancats en camps de concentració.

Levític

El Levític és el tercer llibre de la Tanakh i de la Bíblia. El nom del llibre en català prové del grec (το) Λευιτικόν, (to) leuiticon, alhora derivat de l'hebreu rabínic torat kohanim en referència a la tribu de Leví, la qual es convertiria en la tribu sacerdotal del poble hebreu. En hebreu, el nom és la primera paraula del text, Vayikra ויקרא, que significa "Ell va cridar".

Llibre dels Nombres

El llibre dels Nombres és el quart de la Torà, i per tant de la Bíblia, i que en hebreu és anomenat ba-midbar במדבר, "en el desert." En la Septuaginta, el nom és Arithmoi ("Nombres", literalment), ja que és un registre del cens del poble al Sinaí i a la planura de Moab i detalla molt precisament certs rituals, amb les repeticions necessàries.

El llibre també és d'interès històric, ja que dóna els detalls de la ruta dels israelites en el desert i els seus campaments principals. Certs esdeveniments, si bé són hiperbòlics, tenen base arqueològica, com l'arribada a Qades. Està dividit en tres parts:

El cens del poble al Sinaí

Un relat del recorregut de Sinai cap a Moab, i l'enviament d'espies, i llur report.

Un relat del que va ocórrer a la planura del Moab, abans de creuar el riu Jordà.És important l'organització en 12 tribus, una per cada fill de Jacob i base de molts conflictes territorials posteriors. El record de la pasqua i l'acció protectora de Déu cap al seu poble escollit és constant.

El llibre cobreix el recorregut de 38 anys i 10 mesos després de la sortida d'Egipte. La data més probable de composició estaria sobre el segle VI aC, recollint històries més antigues (bàsicament de la font anomenada P en la hipòtesi documental).

Moisès

Moisès (en hebreu מֹשֶׁה, Moixe, transcrit a l'anglès Moshe; en àrab موسى, Mūsà; en grec: Mωϋσῆς, Moyses) és un personatge bíblic que, segons el relat de l'Èxode, va alliberar el poble jueu de l'opressió a què es veia sotmès per Egipte. Va proporcionar segons el mateix relat la taula de les lleis de Déu per al seu poble. Segons els textos bíblics, va ser un líder religiós, legislador i profeta, a qui tradicionalment se'l considera l'autor de Torah. També en hebreu se l'anomena Moshe Rabenu (en hebreu: מֹשֶׁה רַבֵּנוּ, Móše ben Amrām, lit. "Moisès, el nostre mestre"), i ell és el profeta més important del judaisme. i també es considera un profeta important per al cristianisme, l'Islam, la Fe Bahá'í, Rastafari, i moltes altres religions.

Míriam

Segons la Bíblia, Maria o Míriam (en hebreu מִרְיָם בן-עַמְרָם Miryām bat Amrām; מִרְיָם Miryām vol dir 'desitjada com a fill', 'amargor', 'rebel'; o potser de l'egipci mry, 'estimada'; o derivat de l'egipci Merit-Amun ('estimada d'Amun'); en grec, Μαριάμ Mariam; d'aquest nom deriva el de Maria) era filla d'Amram i Joquèbed i, per tant, germana de Moisès i Aaró.

En les traduccions de la Bíblia al català, tant la traducció feta pels monjos de Montserrat com la traducció interconfessional, tradueixen sistemàticament l'hebreu מִרְיָֽם׃ amb Maria, no pas amb Miriam tot versemblantment a fi de crear, d'aquesta manera, un pont onomàstic entre l'Antic i el Nou Testament.

Romaní

La llengua romaní o romanó (estrictament i en romaní, "romaní" és la forma femenina de la paraula i "romanó" la masculina) pertany a la branca indoària de les llengües indoiranianes, subgrup dins de la família indoeuropea. Representa la llengua dels roma (gitanos), un poble que va sorgir ètnicament a l'Índia. Curiosament, el nom gitano deriva d'egiptano, a causa de l'errònia creença que els primers membres d'aquesta ètnia, que van penetrar a Europa a l'acabament de l'edat mitjana, procedien d'Egipte. La mateixa confusió es va produir en una llengua com l'anglès: Gypsy—Egyptian. Ja en època moderna, els estudis lingüístics han demostrat, pels seus trets comuns amb el sànscrit i la resta de dialectes indis, que el romaní és una llengua inconfusiblement indoària.

Taanit bekhorot

Taanit bekhorot (en hebreu: תענית בכורות) o Dejuni dels Primogènits és un dejuni que els homes jueus majors de tretze anys realitzen durant tot el període diürn de la vigília de la festivitat jueva de Péssah en senyal de gratitud. Segons explica la Santa Bíblia, יהוה va castigar als primogènits egipcis per la negativa del Faraó de deixar sortir el poble jueu d'Egipte, passant per alt als primogènits jueus. Aquesta celebració es compleix l'endemà del Pessa'h, on se celebra la fugida dels jueus d'Egipte i, per tant, la seva alliberació.El dejuni dels primogènits cau generalment en el catorzè dia de Nissan, del calendari hebreu. Abstenció de la ingesta d'aliments a què estan obligats els primogènits, la vigília de Péssah, rememorant la darrera de les deu plagues. Poden obviar la norma en participar en una seüdat mitsvà (àpat prescrit), festa que es realitza quan es finalitza l'estudi d'un llibre del Talmud.Apareix quan Di-s mata a tots els primogènits egipcis en la vigília del èxode. Per tant, per tots els criteris objectius, els primogènits jueus mereixien el mateix destí.Aquesta celebració també inclou animals. Aquests eren ofrenats com a korbán (sacrifici) sobre l'altar del Santuari, i la seva carn ingerida pels kohaním (sacerdots). Però els primogènits d'alguns animals com el vedell, el xai o la cabra segueixen sent sagrats i per tant està prohibit el seu ús.

Tabernacle

El tabernacle és un terme d'origen llatí que significa "Tenda de campanya". Fa referència a la tenda que servia de santuari als israelites en el desert durant l'èxode. S'hi guardava l'arca de l'aliança amb les tauletes de la Llei. També és anomenada "tenda de l'aplec sagrat" (Dt 31,14) i "tenda de l'aliança" (Nm 9,15). Era el lloc de la manifestació de Déu, el signe de la seva presència enmig del poble; Moisès hi entrava per trobar-se amb Déu i fer-li consultes. El llibre de l'Èxode en descriu les característiques principals (Ex 26,1-27,19;33,7-11). Els nòmades viuen en tendes. Al desert, després de la sortida d'egipte, els israelites viuen en tendes. Al mig del campament s'hi aixeca una tenda especial: és el Tabernacle, un santuari mòbil on el poble es troba amb el senyor. El tabernacle també s'anomena la "tenda del trobament".

Xavuot

Xavuot (en hebreu: שָׁבוּעוֹת, literalment setmanes) és una festa religiosa jueva que se celebra el dia 6 del mes de Sivan a Israel, i els dies 6 i 7 de Sivan a la diàspora. Xavuot és la segona de les tres grans festes de pelegrinatge, sent les dues altres Sukkot i Pésah. Aquesta festa commemora, segons la tradició rabínica, el lliurament de la Torà i els Deu manaments al Mont Sinaí. El llibre de Rut és llegit a la festivitat de Xavuot.

Èxode (pel·lícula)

Èxode (títol original en anglès: Exodus) és una pel·lícula d'Otto Preminger estrenada el 1960. La pel·lícula descriu de manera novel·lesca els esdeveniments associats a la fundació de l'Estat d'Israel i es basa en la novel·la homònima de Leon Uris. El tema musical, fou escrit per Ernest Gold, i va aconseguir l'Oscar a la millor banda sonora el 1960. La pel·lícula ha estat doblada al català.

Èxode rural

L'èxode rural o èxode camperol es refereix a l'emigració, generalment de gent jove (adolescents i adults joves) del camp a la ciutat. Aquest procés és molt antic i es va accelerar amb la Revolució industrial i, sobretot, a partir de la segona meitat del segle XX. Se sol considerar com un tipus especial de migració perquè no només suposa canviar de lloc de residència, sinó també de professió, per motius més que evidents, donades les diferències geogràfiques tan grans que existeixen entre les oportunitats, nombre i característiques dels diferents tipus d'ocupació que existeixen al camp en relació amb la ciutat.

Antic
Testament
Nou
Testament

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.