Àrab

La llengua àrab —en àrab اللغة العربية, al-luḡa al-ʿarabiyya— és la llengua parlada en origen pel poble àrab. És una llengua semítica, com l'hebreu, l'arameu, l'accadi o el sirià. Pel fet de l'expansió territorial a l'edat mitjana i per la difusió de l'Alcorà, aquesta llengua s'ha estès per tot l'Àfrica nord-sahariana i bona part de l'Orient Pròxim. És la llengua oficial en vint països i cooficial en almenys altres sis; així mateix, és la llengua oficial de la Lliga Àrab i una de les sis llengües oficials de l'Organització de Nacions Unides.

L'origen de la llengua àrab es remunta al segle II de la nostra era. La tradició oral considera, això no obstant, que és una llengua revelada directament a Ismael, fill d'Abraham i Agar. Les primeres traces de l'escriptura àrab es remunten més enllà del segle VI.

La llengua àrab comprèn tant una varietat estàndard que es fa servir en lectura i escriptura, en situacions formals i en els mitjans de comunicació massius (àrab fus·ha o àrab clàssic, اللغة العربية الفصحى, al-luḡa al-ʿarabiyya al-fuṣḥà), com nombrosos dialectes locals, que a voltes arriben a ser incomprensibles entre ells a causa de diferències lèxiques i fonològiques, mentre que mantenen major continuïtat en el pla sintàctic.[1] La denominació d'aquesta llengua en el mateix idioma àrab és (al-luḡa) al-ʿarabiyya, 'la (llengua) àrab', tot i que en alguns dialectes, com en l'egipci, es denomina (al-lisān) al-ʿarabī (en gènere masculí).

Infotaula de llenguaÀrab
العربية (al-ʿarabiyya)
Learning Arabic calligraphy
Parlants
225 milions principalment a Orient Mitjà, Nord-Àfrica i Àsia Occidental
Parlants nadius 315.421.300 (2019)
Rànquing 4
Parlat a Algèria, Bahrain, Egipte, Gaza, Iraq, Israel, Jordània, Kuwait, Líban, Líbia, Mauritània, Marroc, Oman,Palestina, Qatar, Aràbia Saudita, Sudan, Síria, Tunísia, Emirats Àrabs Units, Cisjordània, Iemen i més països per minories
Oficial a Algèria, Bahrain, Comores, Txad, Djibouti, Egipte, Eritrea, Iraq, Israel, Jordània, Kuwait, Líban, Líbia, Mauritània, Marroc, Oman, Palestina, Qatar, Aràbia Saudita, Sudan, Síria, Tunísia, Emirats Àrabs Units, Iemen
Dispersión lengua árabe
Distribució de l'àrab
Classificació lingüística
Característiques
Sistema d'escriptura alfabet àrab
Institució de normalització a Egipte, Jordània i Síria per les respectives Acadèmies de la Llengua Àrab
Codis
ISO 639-1 ar
ISO 639-2 ara
ISO 639-3 ara
SIL ara
Glottolog arab1395
Linguasphere 12-AAC
Ethnologue.com ara
ASCL 4202
IETF ar
Lang-ar
Banderes dels estats de llengua àrab

Varietats de l'àrab

L'àrab és un terme genèric que agrupa nombroses varietats:

  • l'àrab clàssic: la llengua de l'Alcorà, parlada en l'època de l'expansió islàmica,
  • l'àrab literari: una forma moderna, però una mica diferenciada de l'àrab clàssic, que és la llengua escrita comuna de tots els països àrabs,
  • els dialectes àrabs: llengües orals parlades en els països àrabs, derivades de l'àrab clàssic, amb els substrats, superstrats i usos diferents segons les regions, que fa que de vegades siguin tan diferents entre si com el català, l'italià o el romanès entre si, com passa en el xinès.

Descripció lingüística

Classificació

La llengua àrab pertany a la subbranca semítica occidental (formada en total per tres llengües: hebreu, arameu i àrab) de la branca semítica del tronc afroasiàtic. És la llengua semítica més arcaica, és a dir, la més propera al semític primitiu, de totes les que continuen vives avui en dia.[2]

L'àrab esdevé llengua literària al segle VI i llengua litúrgica dels musulmans al segle VII.

En àrab, la forma literària és nomenada al-luḡa al-fuṣḥà ('la llengua més eloqüent') i inclou l'àrab antic present en la poesia preislàmica, en l'Alcorà i en la literatura clàssica, així com l'àrab estàndard modern, emprat en la literatura contemporània i els mitjans de comunicació. Les formes dialectals reben el nom genèric d'al-luḡa al-ʿammiyya ('la llengua popular', 'la llengua de la gent'), tot existint-ne formes intermèdies entre l'una i l'altra.

Fonètica i fonologia

Alfabet àrab

Alfabet àrab

L'àrab empra un sistema d'escriptura propi que s'escriu de dreta a esquerra, tot unint les lletres entre si. D'aquesta manera, cada lletra de l'alfabet àrab pot prendre fins a quatre grafies diferents, segons si aquesta és escrita aïllada, al començament, al mig o al final de la paraula.

Exceptuant comptades excepcions, a cada grafema li correspon un fonema, és a dir: en àrab amb prou feines existeixen lletres mudes, omeses o bé lletres que, en determinades posicions o unides a d'altres, tinguin un valor diferent al que els correspon en principi. Les excepcions se solen donar vinculades a l'ús religiós de la llengua.

En l'àrab oral, algunes lletres presenten valors diferents, segons la regió, dels que tenen en l'àrab clàssic. En general, aquestes peculiaritats locals es mantenen quan el parlant empra l'àrab estàndard.

En llengua àrab, no existeixen les lletres majúscules (en la segona dècada del segle xx es proposà d'introduir-les, però no foren acceptades). Atès que els noms propis àrabs solen tenir un significat, per tal d'evitar confusions, aquests es mostren, de vegades, tancats entre parèntesis o cometes.

L'àrab ha incorporat (i adaptat, en alguns casos) els signes de puntuació de les llengües europees: el punt, la coma (،), el punt i coma (؛), la interrogació (؟), etc. Els punts suspensius solen ser dos (en comptes de tres).

Fonologia

L'àrab estàndard modern té 28 fonemes consonàntics, que es divideixen entre les consonants "emfàtiques" (faringealitzades o velaritzades), i les no emfàtiques. Les vocals són tres: /i, a, u/, en les seves varietats llarga i curta (aquesta "qualitat fonètica de longitud" també la tenen les consonats), i dos diftongs: /aj/ i /aw/. Naturalment, hi ha al·lofonies. Aquesta pot ser la raó que a la premsa hi hagi tantes versions diferents a l'hora de transcriure els noms de gent com en Bin Ladin/Ben Laden/Bin Laden, o en Iàssir/Iàsser Arafat. Alguns d'aquests fonemes s'han unit, en els diversos dialectes moderns. I s'han creat uns altres fonemes per manlleus o escissions fonètiques.

Morfosintaxi

Arrels i formes

Com en la resta de les llengües semítiques, la morfologia de l'àrab es basa en el principi de les arrels (جذر) i les formes o pesos (وزن). L'arrel és en la majoria dels casos trilítera, és a dir, formada per tres consonants, i té un significat general. La forma és un paradigma de flexió de l'arrel que, sovint, conté en si mateix un significat. A tall d'exemple: la unió de la forma verbal ista ('manar fer') amb l'arrel KTB ('escriure') dóna com a resultat el verb istaKTaBa ('dictar', o sia, 'manar que s'escrigui' o 'fer escriure'); aplicant al mateix paradigma l'arrel ḪDM ('servir') en resulta istaḪDaMa ('emprar', o sia, 'fer servir'); amb NZL ('descendir/davallar'), en resulta istaNZaLa ('inspirar-se', o sia, 'fer descendir la inspiració'). Altres exemples de paradigmes amb l'arrel كتب KTB:

  • كتب KaTaBa: (ell) va escriure
  • إكتتب iKtaTaBa: (ell) es va inscriure
  • كتاب KiTāB: llibre
  • كاتبة KāTiBa: escriptora / secretària
  • مكتبة maKTaBa: biblioteca
  • مكتب miKTaB: escriptori
  • اكتب uKTuB!: escriu!
  • تكتبون taKTuBūna: (vosaltres) escriviu
  • مكتوب maKTūB: ja està escrit

Aquesta morfologia d'arrels i formes permet deduir (endevinar) el significat d'una paraula desconeguda unint el significat de l'arrel i el paradigma en moltes ocasions. Per exemple, la paraula ẓāhir combina una arrel de significat 'veure' amb el paradigma del participi passat, i això ens permet conjecturar que la paraula té el significat 'que es veu' o 'visible'; efectivament, ẓāhir significa el que hem deduït; això no obstant, la mateixa paraula presenta altres significats que no podríem haver "deduït" d'aquesta manera.

L'existència de paradigmes fixos ajuda molt a l'hora de deduir les vocals presents en una paraula, la qual cosa permet deduir la vocalització d'aquestes quan en llegim alguna que no hem sentit pronunciar mai.

Per exemple, 99 de les 100 paraules que presenten la forma escrita de l'estil 12ā3 (on els números corresponen a les consonants de l'arrel) es vocalitzen 1i2ā3: kitāb, kifāh, ḥimār, kibār, etc. Però la paraula escrita ḏhāb ('anar') es llegeix ḏahāb (i és una entre cent). Com a resultat, qui hagi après aquesta paraula mitjançant la lectura (i no sentint-la) la pronunciarà ḏihāb per analogia amb les altres 99 paraules. Segons els experts nadius, els quals tendeixen a considerar l'àrab com una llengua parlada, ḏihāb és erroni, i ḏahāb és l'única forma correcta. Segons els experts occidentals, els quals tendeixen a definir l'àrab com una llengua escrita i els detalls de pronunciació són secundaris, el suposat "error" es troba tan estès que consideren que se l'ha de considerar "correcte en àrab estàndard".

L'àrab clàssic presenta més formes de paraules que els dialectes àrabs locals. Molts dels significats originaris de les formes s'han perdut, mentre que els de les arrels s'han mantingut.

Els diccionaris àrabs organitzen les paraules per la seva arrel. A cada arrel correspon un article, dins del qual les paraules derivades s'organitzen segon un precís esquema. Aquest fet implica la necessitat de conèixer-ne l'arrel per tal de poder localitzar una paraula al diccionari. Per la presència d'arrels irregulars, aquest fet no és sempre fàcil.

Gènere

L'àrab presenta dos gèneres: masculí i femení. Generalment són femenines les paraules que "tenen forma de femení", és a dir, els singulars que acaben en ة, اء o ى (-āʾ, -at o -à, la fonologia d'aquestes terminacions és similar a la catalana), i són masculines les que no presenten aquestes terminacions.

Gran part de les excepcions d'aquesta regla es dóna en paraules femenines que no presenten la terminació "pròpia". Per exemple:

  • Paraules que es refereixen a éssers femenins: أم umm ('mare'); فرس faras ('euga'); مريم Maryam ('Maria', nom propi).
  • Els noms del vents.
  • Les paraules que, per analogia, poden considerar-se fonts de vida i d'altres relacionades amb aquestes: شمس xams ('sol'); نور nūr ('llum'); نار nār ('foc'); رحم raḥm ('úter'); أرض arḍ ('terra').
  • Els noms de les parts del cos que són parells en nombre: يد yad ('mà'); عين ʿayn ('ull').
  • Altres paraules, a causa del seu ús: قوس qaws ('arc') بئر biʾr ('pou'), طريق ṭarīq ('camí').

Així mateix, és infreqüent que una paraula amb terminació femenina sia masculina, tot i que com a exemple podem citar els numerals del tres al deu, masculins, i la paraula خليفة ẖalīfa ('califa').

El femení singular dels éssers animats quasi sempre es forma afegint la terminació ة (-at) al masculí: كاتب kātib ('escriptor') > كاتبة kātibat ('escriptora'); مستخدم mustaẖdim ('usuari') > مستخدمة mustaẖdimat ('usuària'); صحراوي ṣaḥrāwī ('sahrauí') > صحراوية ṣaḥrāwiyyat, etc.

Algunes paraules tenen ambdós gèneres, com قتيل qatīl ('mort/a').

Nombre

En àrab hi ha tres nombres: singular, dual i plural.

  • En el singular cal incloure els singulatius, és a dir, aquelles paraules que indiquen unitat respecte a una paraula que indica un col·lectiu. Per exemple, زيثونة zaytūna —'(una) oliva'— és el singulatiu de زيتون zaytūn —'oliva', genèric—. Zaytūna pot presentar la forma plural زيتونات zaytūnāt —'(unes) olives'—. El singulatiu es forma afegint la terminació de femení ة ([a]) al nom de col·lectiu.
  • El dual indica dues unitats. Es forma afegint la terminació -ān (nominatiu) o -ayn (acusatiu/genitiu): بحر baḥr ('mar') > بحرين baḥrayn ('dos mars', Bahrain). Aquesta forma també presenta el seu reflex en la conjugació verbal. En àrab dialectal el dual és poc productiu, i es reserva, en general, per a usos ja formats, i no s'empra en els verbs.
  • El plural àrab ofereix una gran complexitat. Cal distingir entre:
  • El plural regular: es forma afegint les terminacions ون -ūn o ين-īn (nominatiu i acusatiu/genitiu, respectivament) en masculí, i la terminació ات -āt en femení.
    El plural masculí s'empra majoritàriament en les paraules referides als éssers humans. El plural femení és d'ús més extens, podent-se emprar per a éssers animats i inanimats, i sol ser el plural habitual de les paraules amb marca de femení ة ([a]): مستخدمون mustaẖdimūn ('usuaris'); مستخدمات mustaẖdimāt ('usuàries').
  • El plural fracte és el més habitual. Es forma per la flexió interna de la paraula en singular. Retornant a les arrels i les formes, es tracta dels radicals del singular en un altre paradigma, que és el plural d'aquest singular. La precisió és important, a causa del fet que en la majoria de casos no hi ha forma de saber amb certesa quin plural correspon a un singular, ni quin singular correspon a un plural: el parlant ha d'actuar per analogia o aprendre el singular i el plural de cada paraula. Exemples:
  • ولد walad ('noi') pl. أولاد awlād.
  • ملاك malāk ('àngel') pl. ملائكة malāʾika.
  • كتاب kitāb ('llibre') pl. كتب kutub.
  • حمار ḥimār ('ase') pl. حمير ḥamīr.
En altres casos, a una determinada forma de singular li correspon una determinada forma de plural indefectiblement:
  • قانون qānūn ('llei') pl. قوانين qawānīn
  • صاروخ ṣārūẖ ('míssil'; 'porro') pl. صواريخ ṣawārīẖ

A vegades una paraula té diferents plurals possibles. L'àrab estàndard tendeix a simplificar i fixar una sola forma de plural per a paraules que en l'àrab clàssic presenten diferents formes de plural, segons èpoques i localització. No obstant això, aquesta tendència esbrina quina de les diferents formes de plural és l'estàndard, ja que els diccionaris llisten les diferents formes, puix l'ús d'aquestes és encara vigent.

Les diferències persisteixen també en els dialectes col·loquials:

  • كاس kaʾs ('copa') pl. estàndard كؤوس kuʾūs, pl. marroquí كيسان kīsān.
  • حاجة ḥāja ('cosa') pl. egipci حاجات ḥāgāt, pl. marroquí حاجات ḥājāt o حوائج ḥawāʾij

Segons els gramàtics, en paraules de diversos plurals possibles, els plurals de formes a12u3, a12ā3, a12i3a o 1i23a (en què els números representen les lletres radicals) o el plural regular masculí, s'ha d'emprar per al conjunt de tres a deu. Dites formes s'anomenen paucals, o plurals de petits nombres. No obstant això, aquesta regla mai s'ha seguit escrupolosament, però molts continuen sostenint que ṯalāṯat axhur ('tres mesos') és més correcte que ṯalāṯat xuhūr.

Declinació

L'àrab clàssic presenta una declinació amb tres casos (nominatiu, acusatiu i genitiu) i dues formes (determinat i indeterminat) per a cada cas. La declinació apareix, generalment, amb un signe diacrític col·locat sobre la lletra final. Com en el cas de les vocals breus, aquest diacrític només s'escriu en texts didàctics o quan hi ha risc de confusió.

dār دار ('casa')
cas determinat indeterminat
nominatiu dāru دارُ dārun دارٌ
acusatiu dāra دارَ dāran داراً
genitiu dāri دارِ dārin دارٍ

Com es pot observar en l'exemple exposat, les lletres que s'escriuen són sempre les mateixes exceptuant en el cas acusatiu indeterminat, en què el diacrític se situa sobre un àlif (ا). Com hem vist, les terminacions de plural i dual tenen la seva pròpia declinació que sí que implica variació en les lletres, fet que també succeeix amb algunes formes verbals.

En ser diacrítica, aquell que llegeixi en veu alta un text no vocalitzat l'ha de comprendre amb anterioritat per tal de poder saber quin cas cal pronunciar al final de cada paraula.

L'àrab estàndard sol ometre les flexions que no tenen reflex en l'escriptura, com les vocals breus a final de paraula. La pronunciació de la declinació és habitual si es llegeix un text, es pronuncia un discurs o si es recita poesia, però resulta poc adequada, i és considerada, fins i tot, pomposa i sobrera en la conversació.

L'àrab dialectal omet totes les declinacions: per a les terminacions de dual i plural empra únicament la forma acusatiu/genitiu.

Exemple: "Els usuaris escriuen llargues pàgines asseguts davant l'ordinador"

Pronunciació clàssica:

  • al-mustaẖdimūna yaktubūna ṣuḥufan ṭawīlatan jālisūna amāma l-ḥāsūb

Pronunciació sense flexions:

  • al-mustaẖdimūn yaktubūn ṣuḥufan ṭawīla jālisūn amām al-ḥāsūb

Ambdues s'escriuen igual:

  • المستخدمون يكتبون صحفا طويلة جالسون أمام الحاسوب

Pronunciació dialectalizant:

  • al-mustaẖdimīn yaktubū ṣuḥuf ṭawīla jālisīn amām al-ḥāsūb

Escriptura:

  • المستخدمين يكتبوا صحف طويلة جالسين أمام الحاسوب*

Adjectiu

L'adjectiu va sempre després del substantiu. Si aquest es refereix a persones, o si es refereix a coses i és singular, l'adjectiu concorda amb aquell en gènere i nombre (i cas, si s'empra la declinació). Tanmateix, si el substantiu és un plural de cosa o d'éssers vius (tret d'humans), l'adjectiu concorda amb ell en femení singular. És a dir, caldrà dir per exemple:

  • un llibre maco: كتاب جميل kitāb[un] ŷamīl[un]

Però, en plural caldrà dir:

  • uns llibres maca (كتب جميلة kutub[un] ŷamīla[tun])

Si el substantiu està determinat per l'article al-, els adjectius han d'estar-hi també. Així, 'el món àrab' es dirà al-`āliam al-`arabī, és a dir: 'el món l'àrab'.

Hi ha un tipus d'adjectiu molt productiu anomenat نسبي nisbī o de relació, que es forma afegint el sufix ي -ī (masc.) o ية -iyya (fem.). És un dels pocs casos en àrab de formació de paraules mitjançant l'afegiment de sufixos i no per flexió interna. L'adjectiu de relació serveix per a formar els gentilicis, i és freqüent en cognoms i paraules que indiquen relació o pertinença:

  • تونس Tūnis ('Tunísia') > تونسية tūnisiyya ('tunisiana')
  • إشتراك ištirāk ('compartir, socialitzar') > إشتراكي ištirākī ('socialista')
  • يوم yawm ('dia') > يومي yawmī ('diari').

La terminació femenina en plural (يات -iyyāt) serveix també per a formar substantius:

  • يوم yawm ('dia') > يوميات yawmiyyāt ('diari')
  • السودان As-Sūdān ('Sudan') > سودانيات sūdāniyyāt ('conjunt de coses pròpies del Sudan')

Determinants

En àrab existeix un únic article determinant, sense variació de gènere i nombre, tot i que sí de pronunciació. Es tracta de l'article ال al-, que s'escriu unit a la paraula a què determina, raó per la qual sovint es transcriu en caràcters llatins separat amb un guió i no amb un espai.

La l de l'article canvia la seva pronúncia per la de la primera lletra de la paraula determinada quan aquesta lletra és una de les anomenades solars. Són solars la meitat de les lletres de l'alfabet: tāʾ, ṯāʾ, dāl, ḏāl, rāʾ, zāy, sīn, šīn, ṣād, ḍād, ṭāʾ, ẓāʾ, lām i nūn. La resta s'anomenen lunars. D'aquest mode, التون al-tūn ('la tonyina') es pronuncia at-tūn; الزيت al-zayt ('l'oli') es pronuncia az-zayt, etc. En la transcripció llatina, es pot mantenir la l de l'article o substituir-la per la lletra solaritzada. L'àrab dialectal de vegades solaritza altres lletres.

D'altra banda, la a de l'article desapareix quan la paraula anterior acaba en vocal (si s'empra la declinació, aquest fet ocorre amb molta freqüència):

  • الكتب al-kutub ('els llibres') > إشترى الكتب ištarà l-kutub ('va comprar els llibres').

En àrab no existeix en principi l'article indeterminat, ja que aquest valor el dóna la declinació. L'àrab dialectal amb freqüència empra el numeral واحد wāḥid ('un') seguit de l'article determinat:

  • clàssic: كتابٌ kitābun ('un llibre'); dialectal: واحد الكتاب wāḥid al-kitāb (lit., 'un el llibre').

Influències de l'àrab

Arabismes

L'àrab ha llegat una sèrie de mots a altres llengües occidentals, sobretot al castellà i al portuguès. Es troba també en català, com ara els manlleus d'origen àrab albercoc (mot que també prestà al llatí mitjançant el grec antic), alcohol, àlgebra, algorisme, quitrà o zenit. Els arabismes del català, el castellà, el portuguès i el sicilià constitueixen un superstrat d'aquestes llengües. En el cas de les altres llengües romàniques, els arabismes constitueixen un adstrat.

A inicis del segle xxi, el superstrat aràbic en el català bàsic representa un 2%. Tot i que a mesura que es retrocedeix en el temps aquesta quantitat augmenta, aquest fet ve donat, principalment, per la manca d'ús de diferents arabismes. La influència de la llengua àrab en el català, i les diferents llengües, s'esdevé donada la primacia de la cultura àrab al llarg de l'edat mitjana, així com al fet que gran part de la península Ibèrica (i les seves illes) restés sota el domini d'Al-Àndalus.

Hi ha arabismes de difusió europea (alambí, albercoc, almirall, cotó, drassana, duana, falua, màstec, quitrà, sucre, taronja, xifra, zero), procedents dels països que tenien frontera amb Al-Àndalus, del comerç i de les expedicions de les croades; altres arabismes es troben en les llengües europees que han tingut contacte amb l'àrab en el seu mateix territori, contacte fronterer o relacions comercials. Formen part del primer, del segon i del tercer grup el català, el portuguès, el castellà. El sicilià forma part del primer i del tercer grup. L'italià i l'occità formen part del tercer grup.

En la llengua catalana la distribució dels arabismes varia segons la regió i el dialecte emprat, en clara relació amb el temps de contacte de les dues llengües i cultures; així, i per exemple, pel que fa a topònims d'origen àrab observem que a la Catalunya Vella aquests tenen molt poca incidència, mentre que a les Illes Balears i al País Valencià hi són força més nombrosos. Així el valencià és el dialecte que presenta més arabismes, seguit del baleàric. Tanmateix, molts dels arabismes dialectals tenen la seva contrapartida en paraules d'origen llatí (préssec/albercoc) a excepció dels xenismes com cotó, sucre o taronja, els quals, normalment, són presents en totes les varietats dialectals.

Entre els escriptors no musulmans que han escrit en àrab, hi ha per exemple el metge i filòsof jueu Maimònides o Ramon Llull.

És interessant recordar que a Occident es fa servir les xifres índiques gràcies al contacte amb els àrabs.

L'àrab i l'islam

La llengua de l'islam és l'àrab, té nombrosos mots de domini religiós inicialment apareguts en aràbic. Certes paraules religioses existents en àrab, o no existeixen en altres llengües o només se'n pot captar tota l'essència en aquell idioma.

L'Alcorà fou escrit en àrab, i la llengua emprada en aquest és considerada com l'àrab clàssic i el model lingüístic per antonomàsia; per aquest motiu, molts musulmans són contraris a admetre l'existència d'estrangerismes en l'Alcorà, tot i que hi són presents paraules d'origen hebreu o siríac. Així mateix, l'Alcorà és la primera obra amb una extensió significativa que empra la llengua àrab i suposa un enriquiment estructural tot comparant-lo amb les primitives mostres de literatura àrab.

Cal·ligrafia

Després de la fixació definitiva de l'escriptura àrab al voltant de l'any 786, s'han desenvolupat molts estils de cal·ligrafia, tant per a la transcripció de l'Alcorà com d'altres llibres, i per a les inscripcions en els monuments com a element decoratiu.

La cal·ligrafia àrab no ha caigut en desús com ha succeït amb la cal·ligrafia en el món occidental, i continua sent considerada pels àrabs com una de les formes d'art més importants; els cal·lígrafs són tinguts en gran estima.

En tant que l'àrab és cursiu per naturalesa, a diferència de l'alfabet llatí, l'escriptura àrab que es fa servir per a escriure un vers de l'Alcorà, un hadith o simplement un proverbi presenta una composició espectacular.

La cal·ligrafia presenta també un costat figuratiu. Entreteixint paraules escrites dins d'un mot o emprant micrografia,[3] els cal·lígrafs reprodueixen figures antropomòrfiques, zoomorfismes o objectes inanimats.

Principals estils

Naskh o naskhi

El naskh ('còpia') és l'estil més bàsic, deriva de l'antiga cursiva preislàmica, es desenvolupà per a ser una cal·ligrafia ràpida i clara per tal de permetre la còpia de manuscrits. El naskh és l'estil en què es basen les lletres d'impremta en la majoria de les llengües que empren caràcters àrabs.

Ruqʿa

El ruqʿa, derivat del naskh, no és un estil ornamental sinó funcional. Simplifica la forma de les lletres, elimina totalment l'ornamentació i els diacrítics.

Cúfic

Kufi
Pàgina de l'Alcorà en kūfī antic

L'estil cúfic (en àrab: kūfī) pren el seu nom de la ciutat de Kufa, on es desenvolupà a partir del segle viii. Es caracteritza per la presència d'angles i un aire quadrat en general. Presenta diferents variants com, per exemple:

  • el cúfic florit, en el qual el traç adquireix trets florals.
  • el cúfic geomètric, en què les lletres s'estilitzen i simplifiquen formant figures geomètriques. És força emprat en decoració, a causa del fet que es pot formar fàcilment emprant quadrats.

Thuluth

Derivat del naskh, tot formant lletres més llargues en proporció al gruix de la línia. Es desenvolupa en el segle xiii com a estil ornamental.

Estils perses

Nastaliq
Basmala en escriptura nasta`liq

L'estil farsi (fārsī, 'persa') i els seus derivats procedeixen del ruqʿa i neix en les regions d'Àsia influïdes per la cultura persa. Dins dels estils d'origen persa cal destacar el nastaʿliq, estil netament oriental, en el qual les lletres no es disposen sobre la línia d'escriptura: els mots tendeixen a començar un xic per sobre de la línia tot acabant just per sobre, donant la impressió que aquests "pengen". Presenta una alternança molt pronunciada en el traç.

Diwani

Diwani
Dīwānī

Inventat pel cal·lígraf Husam Rumi a partir de l'estil persa taʿliq, fou força popular durant el regnat de Solimà I el Magnífic (15201566). És un estil barroc, molt ornamental, de línies llargues i corbes, tot prolongant el traç de manera que sovint s'uneixen lletres entre si quan no s'hauria de fer, i és freqüent que es provi d'escriure sense aixecar el càlam del paper.

Estils magrebí i andalusí

Fes Medersa Bou Inania Mosaique3 Calligraphy2
Inscripció en estil magrebí ornamental a Fez, Marroc

Aquest conjunt d'estils no deriven del naskh, sinó que ho fan del cúfic. Tradicionalment emprada a l'Àndalus, el nord-est d'Àfrica i l'Àfrica occidental. El càlam emprat es diferencia dels habituals, ja que té una punta aguda similar a les de les plomes europees. Per aquesta raó, el traç és poc gruixut i tendeix a ser uniforme. Escapa a les regles de proporció aplicades en la resta d'estils, fet que permet una llibertat d'execució major.

Literatura àrab

La llengua àrab té una amplíssima producció literària que abasta des del segle V fins a l'actualitat.

Les mostres importants de literatura àrab més antigues són unes composicions de l'Aràbia preislàmica anomenades mual·laqat, 'penjades'. Aquest nom s'atribueix tradicionalment al fet que podrien haver estat escrites i penjades dels murs de la Kaba, llavors panteó de la Meca, per haver resultat vencedores en alguna justa poètica. Això n'hauria permès la supervivència, ja que en l'època la literatura era de transmissió oral i, per tant, cal suposar que la major part de la producció se'n perdés. Les mual·laqat són llargs poemes que responen a un esquema fix que després heretarà, amb variacions, la poesia clàssica de l'època islàmica. La poesia preislàmica ha quedat en la cultura àrab com a model lingüístic i literari i com a exemple de valors primigenis lligats a la vida en el desert, com la cavallerositat.

L'Alcorà i l'extensió de l'islam marquen una fita en la història de la literatura àrab. En primer lloc, suposa el desenvolupament definitiu de l'escriptura i la fixació de la llengua literària, l'àrab clàssic. En segon lloc, la literatura en llengua àrab deixa d'estar circumscrita a la península Aràbiga i passa a desenvolupar-se per totes les terres per les quals s'estén l'islam, en les quals l'àrab és llengua oficial i de prestigi (més tard substituïda pel persa en algunes regions d'Àsia). S'obre així l'ampli camp de la literatura àrab clàssica, amb gran profusió de gèneres i autors.

Amb la caiguda d'Al-Àndalus i de les potències àrabs d'Orient (Bagdad, el Caire), que seran substituïdes per l'Imperi otomà, la literatura àrab entra en una etapa de decadència, amb una producció molt menor i d'escassa originalitat comparada amb l'esplendor dels segles anteriors. Entre mitjans del segle xix i principis del XX, segons les zones, el món àrab, i amb aquest la seva literatura, entren en el procés de revifament anomenat Nahda ('Renaixement'). La literatura àrab contemporània es desmarca dels models clàssics i incorpora profusió gèneres com la novel·la o el relat breu i, en menor mesura, el teatre. La poesia continua sent, com en època clàssica, el gènere més conreat.

L'eclosió del nacionalisme àrab a mitjan segle xx i fins als anys setanta serveix d'esperó al desenvolupament literari. Per zones, és Egipte el país que més escriptors ha donat a la literatura àrab contemporània (d'allí era el premi Nobel Naguib Mahfuz), seguit de Líban, Síria, Palestina i l'Iraq. Un aforisme cèlebre declarava que «l'Egipte escriu, el Líban publica i l'Iraq llegeix». En el canvi de segle aquesta sentència ja no és vàlida, ja que si Egipte segueix tenint la major producció i el Líban continua sent la seu de les més prestigioses editorials àrabs, la destrucció de l'Iraq entre la Guerra del Golf i la invasió de 2003 va acabar amb la que potser era la societat àrab de major nivell cultural.

Països de llengua àrab

Llengües derivades de l'àrab

Vegeu també

Referències

  1. Brustad, Kristen E. The Syntax of Spoken Arabic – A comprehensive study of Moroccan, Egyptian, Syrian and Kuwaiti dialects. Washington: Georgetown University Press, 2000. ISBN 0-87840-789-8.
  2. Leaman, Oliver. The Qur'an: an encyclopedia (en anglès). Taylor & Francis, 2006, p.363. ISBN 0415326397.
  3. BNF - Torah, Bible, Coran. (en francès).

Bibliografia

  • Edward William Lane, Arabic English Lexicon, 1893, reimpressió del 2003: ISBN 81-206-0107-6, 3064 pàgines (online edition).
  • Eros Baldissera, Il dizionario di arabo, Zanichelli, Bolonya, 2004.
  • Marcelin Beaussier, Mohamed Ben Cheneb, Albert Lentin, Dictionnaire pratique arabe-français, París, Ibis Press, 2007 - ISBN 978-2-910728-55-7.
  • R. Traini, Vocabolario di arabo, IPO, Roma.
  • Hans Wehr, Arabisches Wörterbuch für die Schriftsprache der Gegenwart: Arabisch-Deutsch, Harassowitz, 1952, reimpressió del 1985: ISBN 3-447-01998-0, 1.452 pàgines.
  • Thelwall, Robin. «Arabic». A: . Cambridge (Regne Unit): Cambridge, 2003. ISBN 0-521-63751-1.
  • Kees Versteegh, The Arabic Language, Edinburgh University Press (1997).
  • Mumisa, Michael, Introducing Arabic, Goodword Books (2003).
  • Haywood and Nahmad, A new Arabic grammar: London 1965, ISBN 0 85331 585 X.
  • Laura Veccia Vaglieri, Grammatica teorico-pratica della lingua araba, I.P.O., Roma.
  • George Grigore, (2007). L'arabe parlé à Mardin. Monographie d'un parler arabe périphérique. Bucarest: Editura Universitatii din Bucuresti, ISBN 978-973-737-249-9.
  • Watson, Janet. The Phonology and Morphology of Arabic. Oxford University Press, 2002.

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Àrab Modifica l'enllaç a Wikidata

Alexandria

Alexandria —en àrab الإسكندرية, al-Iskandariyya; en àrab egipci الإسكندريه, al-Eskandareya; en grec Αλεξάνδρεια; en antic egipci raqedum; en copte raqote— és una ciutat d'Egipte, capital de la governació d'Alexandria. És la capital de la governació d'Alexandria amb 2.679 km² i una població de 4.110.015 habitants (2006) i és la segona ciutat de l'estat i el primer port pel que passen el 80% de les importacions i exportacions. Va ser fundada entre el 332 i el 331 aC per Alexandre el Gran. Va esdevenir durant l'antiguitat el primer port d'Egipte. Fou en el seu moment un dels grans centres culturals de la Mediterrània. Alexandria va ser molt coneguda per la seua Biblioteca d'Alexandria i pel Far d'Alexandria, una de les meravelles clàssiques. La ciutat disposa de metro, aeroports (El Nozha o Al-Nozha a 7 km al sud-est i Borg al-Arab a uns 25 km que fou base militar fins al 2003), i una bona xarxa d'autopistes i trens. També hi ha autobusos i taxis. La ciutat disposa de dos ports, Oriental i Occidental.

Alfabet àrab

L'alfabet àrab, altrament dit alifat (d'àlif, la seva primera lletra), té característiques semblants a l'alfabet hebreu, i també és un abjad. Això vol dir que les vocals curtes no s'escriuen, sinó que s'han de deduir del context. Aquesta situació es veu alleujada amb el fet que les llengües semítiques posen la major part del significat a les consonants i vocals llargues, que sí que s'escriuen.

L'escriptura àrab és una escriptura lligada i cursiva, més que una successió de caràcters individuals. Això vol dir que la forma de la lletra està influïda pel seu context. Les consonants dobles s'indiquen amb un taixdid o xadda (un símbol semblant a la 'w') damunt de la lletra en qüestió.

L'Alcorà està escrit utilitzant l'alfabet àrab. Hi ha moltes llengües que el fan servir, entre les quals hi ha l'urdú, el persa i el turc (fins a la reforma de Kemal Atatürk). Els mossàrabs, que parlaven romanç, també van escriure les seves obres, principalment religioses, amb lletres àrabs; d'aquests texts se'n diu aljamiats.

La cal·ligrafia àrab es considera un art per dret propi. Com que l'islam sunnita prohibeix la representació de figures animades, les mesquites solen estar decorades amb versos de l'Alcorà delicadament escrits. Un exemple és el palau de l'Alhambra de Granada.

El SATTS (Standard Arabic Technical Transliteration System - Sistema de transliteració tècnica de l'àrab estàndard) és un estàndard que utilitza l'exèrcit dels EUA per transcriure l'alfabet àrab amb els signes de l'alfabet llatí.

Algèria

Algèria (en àrab الجزائر, al-Jazàïr, IPA: [ælʤæˈzæːʔir], en amazic, ⴷⵥⴰⵢⴻⵔ, Dzayer, [ˈdzæjər]), oficialment República Democràtica Popular d'Algèria, és un estat del nord d'Àfrica. És l'estat més gran del continent i de la riba mediterrània, així com el desè estat més gran del món en termes de superfície. Limita, al nord, precisament, amb la mar Mediterrània, a l'est amb Tunísia i Líbia, a l'oest amb el Marroc i el Sàhara Occidental i al sud amb la part sahariana de Mauritània, Mali i el Níger. La capital n'és Alger i les ciutats principals són Orà, Constantina i Annaba. Hi ha serralades importants que divideixen el país entre la zona costanera i el desert del Sàhara.

Algèria és membre de les Nacions Unides, de la Unió Africana, de la Lliga Àrab i de l'OPEP. També va contribuir a la creació de la Unió del Magrib Àrab. Constitucionalment, Algèria es defineix com a un estat àrab i amazic (berber).

Aràbia

Aràbia (en àrab, شبه الجزيرة العربية, xibh al-jazīra al-ʿarabiyya, 'península Aràbiga', tot i que tradicionalment se l'ha anomenada simplement الجزيرة العربية, al-jazīra al-ʿarabiyya, literalment 'illa Aràbiga') és una península del sud-oest d'Àsia, a la confluència amb Àfrica. És una regió majoritàriament de clima desèrtic. Sovint, és coneguda també com la península Aràbiga.

El litoral de la península està banyat a l'oest pel mar Roig i el golf d'Aqaba, al sud pel mar d'Aràbia i a l'est pel golf d'Oman i el golf Pèrsic. Al nord, limita amb Israel i Palestina, Jordània, l'Iraq i Kuwait. Políticament, la península Aràbiga està dividida en els següents estats (de major a menor extensió):

Aràbia Saudita

Iemen

Oman

Emirats Àrabs Units (EAU)

Qatar

BahrainL'Aràbia Saudita (regne governat per la dinastia wahhabita dels Al Saüd) ocupa la major part de la península, que té una extensió total de tres milions de quilòmetres quadrats. La majoria de la població, d'uns cinquanta milions de persones, viu a l'Aràbia Saudita i al Iemen. El subsòl d'Aràbia conté grans quantitats de petroli. A la península, s'hi troben la Meca i Medina, les ciutats santes de l'Islam, totes dues a l'Aràbia Saudita, per la qual cosa el país té una gran ascendència sobre els seus veïns. Els EAU i Qatar són la seu de les principals cadenes de televisió del món àrab, com ara Al-Jazira.

El terme "Pròxim Orient" de vegades s'aplica només a la península Aràbiga, si bé normalment es refereix a una regió molt més extensa; "Aràbia", en canvi, sovint és usat per a referir-se només a l'Aràbia Saudita. En altres temps, el terme "Aràbia" abastava tot el que avui coneixem com el món àrab, des del Marroc a l'oest fins a Oman a l'est.

Berber

L'amazic, llengua amaziga, dita també amazigh o tamazight —en amazic i en alfabet llatí Tamaziɣt i en alfabet tifinag ⵜⴰⵎⴰⵣⵉⵖⵜ, transcrit tamazight en ambdós casos, API: [tæmæˈzɪɣt] o [θæmæˈzɪɣθ]—, i mal denominada berber, és un conjunt de parlars del nord d'Àfrica, de la família afroasiàtica o camitosemítica. El parlen uns 12 milions de persones (els imazighen, és a dir els amazics o berbers), principalment al Marroc i Algèria, però també a petites «illes» a Mauritània, Burkina Faso, Mali, Níger, Tunísia, Líbia, Txad i Egipte. El guanxe canari també és considerat un dialecte de l'amazic.

Calendari musulmà

El calendari musulmà, calendari islàmic o calendari de l'Hègira (en àrab التقويم الهجري, at-taqwīm al-hijrī; en persa تقویم هجری قمری, taqwīm-e hejri-ye qamari; en turc Hicri Takvim) és el calendari utilitzat en el món musulmà (a vegades en paral·lel amb el calendari gregorià) que determina les dates assenyalades de la religió islàmica. Es va iniciar arran de l'esdeveniment anomenat Hègira, la fugida del profeta Muhàmmad cap a Medina on es va crear la primera comunitat de creients (umma) de la nova religió, i que tingué lloc l'any 622 de l'era cristiana.Es tracta de l'antic calendari emprat pels àrabs, que era estrictament lunar. Es basa en cicles lunars de 30 anys (360 llunacions, de tradició sumèria). Els 30 anys del cicle es divideixen en 19 anys de 354 dies i 11 anys de 355 dies. Els anys de 354 dies s'anomenen anys simples i es divideixen en sis mesos de 30 dies i en uns altres sis mesos de 29 dies. Els anys de 355 dies s'anomenen intercalars i es divideixen en set mesos de 30 dies i en uns altres cinc de 29 dies. Anys i mesos van alternant-se. És a dir, cada 33 anys musulmans equivalen a 32 anys cristians. Les intercalacions es fan afegint un dia al final del mes de dhu-l-hijja en els anys 2n, 5è, 7è, 10è, 13è, 16è, 18è, 21è, 24è, 26è i 29è de cada cicle de 30 anys.

Egipte

Egipte (en àrab: مصر Miṣr, en àrab egipci Máṣr, en copte Kīmi, en egipci antic Kemet), oficialment República Àrab d'Egipte, és un estat de l'Àfrica nord-oriental. Amb una extensió d'1.020.000 km2, inclou la península del Sinaí (considerada part de l'Àsia sud-occidental), mentre que la majoria del país se situa al nord d'Àfrica. Limita amb Líbia a l'oest, amb el Sudan al sud, amb la mar Roja a l'est, amb Israel i la franja de Gaza al nord-est i amb la Mediterrània al nord.

Egipte és un dels Estats més poblats del continent africà. La gran majoria de la població viu a les vores del riu Nil (uns 40,000 km²) i del canal de Suez. Hi ha extenses àrees del territori que són part del desert del Sàhara i que molt sovint estan deshabitades. La capital és el Caire, gran metròpoli de més de quinze milions d'habitants, i la segueixen en importància Alexandria, amb més de tres milions i mig, i Gizeh, dins l'aglomeració urbana cairota, amb més de dos milions; Shubra al-Khayma (també dins l'aglomeració del Caire) i Port Saïd passen del mig milió d'habitants.

El país és famós per la seva antiga civilització i per alguns dels seus impressionants monuments, com ara les piràmides, el temple de Karnak o la Vall dels Reis. A hores d'ara, Egipte és àmpliament considerat el principal focus polític i cultural del món àrab.

Israel

Israel (en hebreu: יִשְרָאֵל, Yisrael; en àrab: إسرائيل, Isrā'īl), oficialment l'Estat d'Israel (en hebreu: מְדִינַת יִשְרָאֵל, Medinat Yisrael; en àrab: دَوْلَةْ إِسْرَائِيل, Dawlat Isrā'īl), és un Estat de l'Orient Mitjà, localitzat a la regió oriental de la mar Mediterrània. Limita amb el Líban al nord, amb Síria al nord-est, amb Jordània i el territori palestí de Cisjordània a l'est i amb Egipte i Gaza al sud-est. Té costes a la mar Mediterrània, el golf d'Aqaba (o d'Elat), la mar Morta i el mar de Galilea.

Anys després del naixement del sionisme polític el 1897 i de la Declaració de Balfour de 1917, la Lliga de Nacions va atorgar al Regne Unit el Mandat Britànic de Palestina, després de la Primera Guerra Mundial, i la responsabilitat d'establir "...les condicions polítiques, administratives i econòmiques que puguin assegurar l'establiment de la llar nacional jueva [...] i el desenvolupament d'institucions d'autogovern, així com per a salvaguardar els drets civils i religiosos de tots els habitants de Palestina, sense distinció de raça i religió...". El novembre de 1947, després de la Segona Guerra Mundial, les Nacions Unides van acordar la Partició de Palestina, en un estat jueu, un estat àrab, i una Jerusalem administrada per l'ONU. Els líders sionistes van acceptar la partició però els líders àrabs la van rebutjar, donant inici a la Guerra Civil durant el Mandat Britànic de Palestina. Israel va declarar la seva independència el 14 de maig de 1948, i els estats àrabs veïns van atacar-la l'endemà. Des d'aleshores, els països àrabs i Israel han tingut diverses guerres i, com a conseqüència, Israel controla més territoris dels que estan estipulats en els Acords d'Armistici de 1949. Algunes fronteres internacionals són disputades, però Israel ha signat tractats de pau amb Egipte i Jordània, tot i que els esforços per resoldre el conflicte entre els palestins i Israel no han reeixit.

Israel és una democràcia representativa amb un sistema parlamentari amb sufragi universal. Segons el seu Producte interior brut, l'economia israeliana és la 44a més gran del món. Ocupa la primera posició dels països de l'Orient Pròxim en llibertat de premsa, i competitivitat econòmica. La capital oficial és Jerusalem, com seu de govern, però no és reconeguda per tots els Estats del món, i aquest estatut és en discussió. La ciutat més gran i el centre financer del país és Tel Aviv.

Líban

El Líban (en àrab لبنان, Lubnān) és un estat de l'Orient Mitjà que fa frontera al nord i a l'est amb Síria, al sud amb Israel i Palestina, i a l'oest és banyat pel Mediterrani. El Líban té una frontera terrestre amb Israel en la zona de les Granges de Sheeba, un territori libanès que va ser ocupat militarment per Israel després de la Guerra dels Sis Dies de 1967, juntament amb la regió siriana dels Alts del Golan.El Líban és un país petit; la seva superfície, altament muntanyosa, és semblant a la de la província de Barcelona. El nom del país prové de l'arrel semítica LBN (لبن), que significa 'blanc', en referència a la capa de neu que cobreix la muntanya Líban.

Líbia

Líbia (en àrab ليبيا, Lībiyā), també coneguda com a Estat de Líbia (en àrab دولة ليبيا, Dawlat Lībiyā), és una república del nord de l'Àfrica. Limita al nord amb la mar Mediterrània, a l'oest amb Tunísia i Algèria, al sud-oest amb el Níger, al sud amb el Txad, al sud-est amb el Sudan i a l'est amb Egipte. Té una extensió d'1.759.540 km². El clima és mediterrani a la costa i desèrtic a la resta del país.

La capital n'és Trípoli, amb més d'un milió d'habitants, i les ciutats que la segueixen en importància són Bengasi (650.000 hab.) i Misratah (380.000 hab.).

Fins al 2011, el país tenia l'esperança de vida més elevada del continent africà (només per darrere de les ciutats de Ceuta i Melilla, les illes Canàries i Santa Elena) amb una esperança de vida de 77,65 anys. També, pel que fa al continent africà, tenia el segon lloc del PIB (PPA) per càpita i un dels Índex de desenvolupament humà més alts, encara que des del 2011 ha perdut moltes posicions en tots els rànquings.

Magrib

El Magrib —en àrab المغرب, al-Maḡrib o المغرب العربي, al-Maḡrib al-ʿArabī, literalment «l'Oest (Àrab)» o «l'Occident (Àrab)»—, també anomenat Àfrica del Nord o Tamazgha, és la part de l'Àfrica del Nord que inclou el Marroc, Algèria, Tunísia, el Sàhara Occidental, Líbia i Mauritània (és a dir, en queda exclosa la vall del Nil). En l'ús més habitual –i sobretot en l'ús que se'n fa en francès–, aquest terme sovint es veu restringit als tres primers estats. La part oposada, més enllà de la vall del Nil, es denomina Màixriq o Llevant.

Tamazgha o Tamazɣa —en amazic en alfabet tifinagh ⵜⴰⵎⴰⵣⵖⴰ; en amazic en alfabet àrab تامازغا— és un neologisme que fa referència al territori en el qual han habitat i s'han desenvolupat les distintes cultures amazigues o berbers. Comprèn una àmplia franja de territori africà que s'estén des de les Illes Canàries fins a l'oasi de Siwa, actualment a Egipte, i des del mar Mediterrani fins al Sahel. Tamazgha en llengua amaziga es pot traduir literalment pel «país dels amazics». Esta denominació és utilitzada pel moviment amazic en contraposició al terme Magrib, arabocentrista, aplicable aproximadament a la mateixa regió.

Tots aquests països tenen importants característiques comunes com el mar, les serralades muntanyoses, el desert, i una arrel ètnica comuna, la berber. Posteriorment, s'hi van assentar els àrabs i van prendre una religió també comuna, l'islam.

Al-Magrib és també el nom àrab del Marroc, estat que en altre temps s'anomenava al-Magrib al-Aqsà, això és, el Magrib Extrem o l'Occident Extrem. És per això que, en àrab, s'utilitzen actualment diferents expressions per a distingir el Marroc del Magrib, que han passat a altres llengües. La més habitual és Gran Magrib, que també s'utilitza per a distingir el Magrib reduït o històric (Algèria, Marroc i Tunis) del que actualment es considera Magrib. També s'utilitza l'expressió Magrib àrab en el mateix sentit, encara que el seu significat és confús, ja que dóna a entendre que es contraposa a un Magrib no àrab: en realitat aquí cal entendre Magrib no com a nom propi sinó amb el seu significat literal en àrab; així, la traducció exacta de l'expressió és «Ponent àrab», és a dir, la part més occidental del món àrab.

Com a entitat política, existeix la Unió del Magrib Àrab (UMA), que agrupa tots els estats de la zona (el Sàhara Occidental com a part del Marroc). Aquests cinc estats es van unir després de múltiples intents el 17 de febrer de 1989. Per contraposició a Magrib, els moviments nacionalistes amazics utilitzen el terme Tamazgha.

Marroc

El Marroc (en àrab: المغرب, al-Maḡrib, i en amazic: Amarruk / Murakuc), oficialment el Regne del Marroc, és un estat del nord d'Àfrica. Limita amb l'oceà Atlàntic a l'oest, amb l'estret de Gibraltar, la mar Mediterrània i les ciutats autònomes espanyoles de Ceuta i Melilla al nord, amb Algèria a l'est i amb el Sàhara occidental i Mauritània al sud. El Marroc fou l'únic estat africà que no pertanyia a la Unió Africana fins al 30 de gener de 2017, data en què s'hi incorporà. Així mateix, és membre de la Lliga Àrab, de la Unió del Magrib Àrab, de la Francofonia, de l'Organització de la Conferència Islàmica, del Diàleg Mediterrani, i del Grup dels 77.

Orient Mitjà

Orient Mitjà, Orient Pròxim o Pròxim Orient és la part de l'Orient que està més a prop d'Europa (Occident). Es contraposa a l'Extrem Orient o Orient Llunyà.

Històricament era el nom amb el qual els primers geògrafs europeus moderns designaren els territoris situats a la riba est de la Mediterrània. Coincidia aproximadament amb les fronteres occidentals de l'Imperi Otomà, i per això de vegades incloïa també la península balcànica. Actualment, l'ús més restringit d'aquesta denominació sol comprendre els estats de Turquia, Síria, el Líban, Israel i Egipte, però l'evolució política posterior a la Segona Guerra Mundial ha fet que hom l'empri com a sinònim d'Orient Mitjà, terme molt més ampli que inclou, a més de Turquia i Israel, tots els estats àrabs, des del Marroc fins a l'Iraq i el Sudan, i també l'Iran i àdhuc l'Afganistan i el Pakistan. Tanmateix, els estats inclosos varien segons el context de referència, el punt de vista utilitzat, etc.El nom d'Orient Mitjà s'utilitza per influència de l'anglès Middle East, que es refereix a una divisió de l'Orient antiquada, però que després de la caiguda de l'imperi Otomà ha començat a ser més utilitzada en anglès i traduïda a moltes llengües. Molts han criticat el terme Orient Mitjà a causa del seu eurocentrisme implícit. Al mitjans de comunicació contemporànis el terme sovint s'utilitza tant pels europeus i no europeus, el que contrasta amb la designació similar, Mashreq, que s'utilitza sobretot en contextos de llengua àrab.Són molts els factors que han fet d'aquesta zona una de les més conflictives del món, però molts autors coincideixen a remarcar que el factor desencadenant de la conflictivitat va ser el repartiment de les possessions otomanes després de la Primera Guerra Mundial, moment en què es va predeterminar el traçat de les fronteres i el naixement de l'Estat d'Israel. Un altre factor segurament s'hauria de trobar en les seves riqueses naturals, sobretot de petroli. Durant el segle XX, el Pròxim Orient ha viscut sis conflictes bèl·lics de rellevància (quatre guerres àrab-israelianes, la guerra entre l'Iraq i l'Iran i la Guerra del Golf i els seus successius episodis), una guerra civil al Líban, i la revolució islàmica de Khomeini a l'Iran amb importants repercussions per a tot el món musulmà.

Actualment, aquesta regió és predominantment islàmica. La producció de petroli és molt important. Els Estats Units n'han ocupat alguns països. Un dels conflictes més importants de l'Orient Mitjà és el que hi ha entre Israel i els països àrabs. El procés de pau de conflicte àrab-israelià, encetat a Madrid el 1991, va obrir una petita porta a l'esperança per a la regió.

Qatar

Qatar (en àrab قطر, Qaṭar) és un estat de l'Orient Mitjà, situat a la riba sud del golf Pèrsic que només comparteix frontera amb l'Aràbia Saudita (pel sud). El seu estat s'anomena Estat de Qatar (en àrab دولة قطر, Dawlat Qaṭar).

República Àrab Siriana

La República Àrab Siriana o Síria (en àrab: الجمهوريّة العربيّة السّوريّة, al-Jumhūriyya al-ʿArabiyya al-Sūriyya o سوريا, Sūriyā) és un estat de l'Orient Mitjà situat al sud de Turquia, a l'oest de l'Iraq i al nord de Jordània, Israel i el Líban. Té, a més, una façana marítima banyada pel Mediterrani a ponent. Síria té una població de 19 milions d'habitants, la majoria dels quals parlen l'àrab. A més, la majoria de la població professa l'islam, i el sunnisme hi és el grup musulmà majoritari. Entre els musulmans no sunnites a Síria, hi ha els drusos, alauites i xiïtes. També hi ha a Síria minories de les ètnies assíria, armènia, turca i kurda, juntament amb milers de refugiats palestins. És un estat membre de la Lliga Àrab i de l'Organització de les Nacions Unides.

Des de l'any 1963, el Partit del Renaixement Àrab Socialista o Baas, governa Síria sota la declaratòria de l'estat d'emergència i, des del 1970, el títol de President de Síria ha pertangut a la família Assad; en l'actualitat, el president és Baixar al-Àssad, fill d'Hafez al-Àssad, qui va regir els destins del país des del 1970 fins a la seva mort, l'any 2000. La constitució del 1973 defineix oficialment Síria com un estat socialista laic, tot i que reconeix l'Islam com a religió majoritària.

Sultà

Un soldà o sultà (de l'àrab سلطان, sulṭān, i aquest de سلطة sulṭa: «poder») és un monarca que governa un país islàmic. El títol aporta autoritat moral i religiosa tal com està definit a l'Alcorà. El primer a portar el títol de soldà va ser Mahmud de Ghazna (998 - 1030), que a partir de la ciutat de Gazni, a l'actual Afganistan, va governar uns dominis que anaven des del Ganges fins a Mesopotàmia. Posteriorment "soldà" esdevingué el títol dels governants dels turcs seljúcides, dels turcs otomans, de la dinastia aiúbida i dels mamelucs que governaren Egipte. Actualment fan servir aquest títol el soldà d'Oman, el soldà de Brunei i alguns soldans honorífics a les Filipines, Java o Malàisia.

La dinastia i les terres governades per un sultà s'anomenen sultanat (en àrab سلطنة ṣalṭana).

El terme però, està sent reemplaçat gradualment pel títol de rei (màlik, en àrab).

Sàhara Occidental

El Sàhara Occidental (en àrab الصحراء الغربية, aṣ-Ṣaḥrā’ al-Ḡarbiyya; en amazic Taneẓroft Tutrimt), antic Sàhara Espanyol, és un territori del nord-oest d'Àfrica que es correspon amb la part occidental del desert del Sàhara, amb façana atlàntica; limita al nord amb el Marroc, al nord-est amb Algèria, a l'est i al sud amb Mauritània i a l'oest amb l'oceà Atlàntic.

Es tracta d'un territori referenciat al llistat de les Nacions Unides de territoris no-autònoms, és a dir, pendent de descolonitzar. Es troba ocupat i administrat en la seva pràctica totalitat pel Regne del Marroc, que prova d'homogeneïtzar-lo administrativament a les regions originades en aquest Estat després de la seva independència. Una porció del territori del Sàhara Occidental, la seva franja oriental, de sud a nord, és controlada per efectius de l'anomenada República Àrab Sahrauí Democràtica RASD, a excepció de la ciutat de La Güera, que es troba deshabitada, per bé que sota control efectiu maurità. Segons NNUU, l'Estat espanyol, de Iure, és considerat encara com la potència colonitzadora malgrat que renuncià a aquest "status" formalment, i a llurs drets i obligacions.

Té una extensió de 266.000 km² i una població d'uns 270.000 habitants (2004). La capital i principal ciutat és El Aaiún o Laayoune, on s'agrupa la majoria de la població. El Sàhara Occidental és un dels territoris de població més dispersa del món, i en algunes classificacions surt com el menys densament poblat.

Els recursos minerals hi són extraordinaris, en particular els fosfats (Bu Craa) i el ferro.

La sobirania del territori se la disputen el Marroc i la RASD (República Àrab Sahrauí Democràtica). Actualment es troba majoritàriament ocupat, i reclamat completament, per l'Estat marroquí, però aquesta reclamació no és reconeguda internacionalment; de fet, la majoria d'estats sobirans no la reconeixen. El Sàhara Occidental es troba a la llista de les Nacions Unides de territoris no autònoms. En el pla de pau hi ha prevista una futura Autoritat del Sàhara Occidental sota els auspicis de l'ONU que s'hauria d'ocupar de la celebració del referèndum d'autodeterminació, però les parts encara no s'han posat d'acord.

Les regions del Marroc d'Oued Ed-Dahab-Lagouira i Guelmim-Es Semara (zona sud), formen conjuntament amb la regió de Laâyoune-Boujdour-Sakia El Hamra el territori històric del Sàhara Occidental.

Teula

La teula (del llatí tegere, cobrir) és una peça de construcció feta de materials resistents i alhora lleugers, com l'argila, la ceràmica, la pedra (teules de pissarra), el ciment, el metall i altres, que es fa servir per a cobrir edificis; la coberta formada per teules s'anomena teulada. La funció principal de la teula és protegir l'edifici de la pluja, impedint que s'infiltri, danyi l'estructura i perjudiqui l'habitabilitat.

Àrabs

Els àrabs (en àrab: عربي; transliteració: ʻarabī) són un poble semita originari d'Aràbia. Tot i que el concepte de poble àrab o de nació àrab ha anat canviant molt al llarg dels temps i dels diversos contextos sociopolítics, i que sovint s'ha confós amb agrupaments de tipus religiós (concretament, l'islam o "comunitat dels creients"), actualment es defineix principalment pel fet de parlar la llengua àrab i no té cap connotació racial, cultural, religiosa ni política. A causa de l'extensió de la llengua àrab per tot l'Orient Mitjà i el nord d'Àfrica a partir del segle viii, modernament se solen considerar àrabs les persones que tenen com a llengua materna l'àrab, sigui quin sigui el seu origen ètnic o la seva religió, i, per extensió, també es consideren àrabs tots els naturals dels anomenats països àrabs, encara que en alguns d'aquests països hi hagi minories ètniques significatives de llengua no àrab.

En altres idiomes

This page is based on a Wikipedia article written by authors (here).
Text is available under the CC BY-SA 3.0 license; additional terms may apply.
Images, videos and audio are available under their respective licenses.